La Ira de Dios, Lucio Cecilio Firmiano

[De ira Dei]. Tratado filosófico de fondo religioso, del retor afri­cano Lucio Cecilio Firmiano, a quien se dio el sobrenombre de Lactancio (n. alre­dedor del 250); tratado compuesto inme­diatamente después de las Instituciones divinas (v.), esto es, probablemente después del Edicto de Milán del 313. «Puesto que la ira y el amor son dos sentimientos diversos y completamente contrarios, o se debe atri­buir a Dios la ira y quitarle el amor, o quitarle una cosa y otra, o atribuirle ambos sentimientos… La verdad ha de estar en una de estas hipótesis. Como las he enun­ciado… las examinaré uno por una para… probar de penetrar en los secretos escondri­jos de la verdad». Epicuro, coherentemente, para no turbar en nada la beata tranquilidad de los dioses, les había negado ya la ira, ya la cólera contra el mal de los hombres, ya el amor hacia el bien realizado por ellos: pero con esto los despojaba precisa­mente de toda actividad y repudiaba la Pro­videncia: modo éste de admitir de palabra la existencia de los dioses, pero negándola de hecho, como hubiera debido declararlo francamente. Que Dios sólo sea capaz de sentirse airado y no de obrar por amor sería absurdo afirmarlo, y nadie lo ha dicho. En cambio, los estoicos han excluido de Dios la ira, como sentimiento indigno de su serena majestad frente a la fragilidad hu­mana, atribuyéndole sólo el amor.

Esta doc­trina «puede causar impresión» a quien no haya profundizado el problema: Si Dios no se indigna contra los impíos e injustos, tampoco puede amar a los píos y justos»; esto le parece más coherente en compara­ción con la «ataraxia» divina de los epicú­reos. En conclusión, ha de existir una Pro­videncia divina, administrada por un único Dios, el cual quiere que «todos los hom­bres le honren como padre y se amen unos a otros como hermanos». En estos dos pre­ceptos está toda la justicia. Instrumentos de su gobierno son el amor, la ira y la mi­sericordia. Los pecados deben ser castiga­dos; para esto es necesaria aquella ira justa que no siente deseos de venganza, pero que es expresión de la indignación frente al mal. La demostración de esto resulta verbosa, con continuos recursos, digresio­nes, repeticiones de conceptos alternados con críticas para los diversos sistemas: tu­multuosa y discursiva, aunque «elegantísi­ma» en la forma, y más bien llevada sin la sobriedad y el rigor de un tratado. Lactancio concluye con una exhortación a amar, venerar, temer a Dios. Aunaue la obra sea pobre en originalidad y débil filosófica­mente, en ella se advierten, sin embargo, los méritos de un conocimiento vivo de la Antigüedad y de una vasta erudición lite­raria, presentada con estilo fácil y elo­cuente.

G. Pioli

ESCRIURE DES DE DINS. POESIA ÍNTIMA

Mireia Farriol
Estimats anònims
Amados anónimos
Amours anonymew
Anonymous loves

Ònix Poesia, 2023, 141 pàgs.

per Anna Rossell

Diria que de la poesia de Mireia Farriol (*Barcelona, 1943) en supura la constant de la intimitat: Adagio, allegro ma non troppo, lent (Stonberg Ed., 2013), Hágase según Arte (Ed. Carena, 2015), Dies d’abelles i sabó (Stonberg Ed., 2017), Síntesi (Ònix, 2020), Nua (Stonberg Ed., 2021); els seus versos cerquen en tots els seus llibres de poesia el sentiment endins. No és que la seva mirada sigui purament introspectiva, són diverses les temàtiques de la seva obra fins ara, i ho són també les emocions i la manera de fer-les aflorar. Tanmateix, tot el que mira i li fa goig d’escriure en clau poètica remou el seu interior i esdevé part de la seva vivència íntima. O és potser que les seves vivències més punyents reclamen amb insistència els seus cinc sentits per tornar-les a reviure redimides per la memòria i poder amarar-se de nou en moments del passat que volen ser retrobats per exigència de l’ànima. És per això que en la seva escriptura poètica hi plana l’enyor, la nostàlgia del moment feliç que ja no hi és i esdevé lacerant, o bé del desig incomplert que crema encara. Però també la delectació en el moment plàcid.

El seu darrer recull, Estimats anònims, no trenca aquesta línia. Farriol ens fa a mans ara vint-i-cinc poemes que ens presenta com un sol cos, enfilats amb el títol que ja és simptomàtic i ens ofereix una pista de com l’autora en percep el que tenen en comú: els estimats anònims són anònims per a tercers, no pas, però, per a la veu poètica, que els coneix bé i els ret homenatge. Ella confegeix un petit àlbum, d’aquests estimats, que poden ser una persona, un moment, una música, un pastís i el ritual del te, una flaire o l’observació de la natura.

El poema que obre el recull posa al descobert una realitat íntima dolorosa per a la veu poètica, un anhel destinat a no ser mai satisfet i restar en forma de dolença permanent: «Tinc por de trobar-te / i vull que em trobis / […] Sé que no et trobaré / quan et busqui, /O que no em veuràs a la nit / encara que jo et miri […]» (El meu amor desconegut). Aquest etern desacord personal es veu compensat pels moments sublims que sap descobrir el jo poètic en Les petites coses: «Es recullen amb les mans, / es guarden amb la mirada, / minúsculs grans de sorra // […]» i en els subtils plaers dels sentits evocadors de moments passats en una feliç companyia, ara absent: «Obriré la porta del carrer, / per omplir de llum l’estança, / […] Un perfum oblidat i una carícia / obririen el calaix / i pararíem taula.» (Esmorzar).
La nostàlgia es deixa sentir arreu, per bé que no l’esmenti la paraula, els seus germans són el silenci, la solitud i la buidor, que miren de trobar escalf en la dolçor d’un pastís: «Prenc te de fruits vermells. / L’escalfor baixa al genoll / millora el turmell dret, / […] / Una mica més de te / amb pa de pessic d’ametlles […] / i tot seguit veig la mare / que em porta un got amb aigua i bicarbonat / […].», o la màgia de la dansa del foc davant dels seus ulls i la seva calidesa: «Les fustes petites crepiten / amb l’escalfor de les pinyes, / el paper i la palla. / Les flames rogenques / són llums a la foscúria / i escalfen les mans. / […] // llavors és quan cremo / els meus versos / més íntims i fingits.» (Llar de foc).

La lectura de la majoria dels poemes reflecteixen moments de soledat que cerquen conhort en abrigalls sensibles com l’escriptura o la lectura: «El silenci s’ha introduït / en el paper blanc /assedegat de tinta. […] Acompanya la buidor / el moviment imperceptible / […]» (Silenci). L’escriptura és l’empara del subjecte poètic, esdevé el seu aixopluc: «Instants d’enyorances i quimeres / omplen de presseguers florits / la nit fugaç. […] Audàcia que sosté les meves / dèries, fruit de l’estimació que m’adorm / fins a l’instant clar d’un nou dia. Tu ets el meu amor secret.» (Poesia). I escriu com a conclusió de Llegir alguns poemes: […] // Mots que comparteixen estilets / amb gotes de vi dolç als llavis / eixuts, mig morts de tanta / acceptació forçada, / reducte de dies afusellats.»
Els elements (l’aire, l’aigua), les estacions (la tardor), el paisatge natural (jardins, núvols) i l’artificial de l’urbs (balcons i finestres) són també objecte de la reflexió de Farriol, que ressegueix amb agraïment el que el seu esperit rep en forma d’expansió i riquesa: […] // M’agrada el teu sol diluït en els tubs / de l’autobús mogut pel seu cor de gas silent. // […]» (Tot el que més m’agrada de tu). O bé: «Què seria de mi si mai no t’hagués vist. No veuria més enllà de res, del no-res tot nu. Res d’imatges del teu velam / ni dels flocs de blanc esclarissat. // […].» (Cúmulus).

Farriol, més enllà de la pròpia escriptura que ens ofereix, ens convida a reflexionar sobre la llengua, i ho fa d’antuvi citant un passatge de la Bíblia, Gènesi 11: 6-9, que fa referència al moment en què Jahvè volgué confondre la humanitat amb els diferents llenguatges de Babel: «Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua. […]. Baixem i confonguem-los aquí mateix el llenguatge perquè no s’entenguin entre ells».
I es posa a prova ella mateixa lliurant la seva creació poètica a l’exploració d’altres llengües. Així l’original català, ve acompanyat de traduccions: a l’espanyol (de la pròpia Mireia Farriol), al francès (de Sílvia Farriol) i a l’anglès (de Jacqueline Minett). El sensible pròleg de Francesc Parcerisas, que se centra en la gesta humana d’enunciar el món amb paraules i les limitacions del llenguatge i de la traducció, ens acompanya en aquesta reflexió.

Mireia Farriol ha col· laborat en coautoria en diversos reculls de poesia i ha traduït, a més, al català, el llibre de la poeta Pilar Plaza, Eespires de la memòria /Miralls de la memòria (Stonberg Ed.).

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

Investigaciones Ópticas, Lord Rayleigh

Fueron hechas por Lord Rayleigh (John William Strutt, barón Rayleigh, 1842-1919) durante toda su larga y fecundísima carrera de fí­sico: se encuentran reunidas en la colección en cinco volúmenes de las Obras científicas [Scientific Papers], que se acabaron de im­primir en Londres y Edimburgo en 1912. Puede decirse que, junto con la acústica, la óptica ha sido el campo preferido por Lord Rayleigh. En ella ha prodigado los más gran­des tesoros de su ingenio y de. su elevadísima facultad de observación. No es posible resumir ni aún lo más elevado de la vasta materia por él tratada. Baste pensar que los escritos de óptica de Lord Rayleigh pasan de cien. Recordemos sólo los resultados más notables. Aplicando la teoría ondulatoria a la difracción de la luz por parte de partícu­las pequeñísimas suspendidas en un medio transparente, Lord Rayleigh halló la impor­tante fórmula que lleva su nombre, en vir­tud de la cual la cantidad de luz difundida es inversamente proporcional a la cuarta potencia de la longitud de la onda.

La teoría explica bien el efecto Tyndall y el color azul del cielo. Acerca de la teoría de las coronas y de los halos, demostró que, cuan­do se tienen varias fuentes elementales de radiación coherentes, pero con fases relativas distribuidas al azar, la intensidad de la luz resultante cuando el número de las fuentes tiende al infinito, no tiende nece­sariamente a la suma de la intensidad de éstas. La cosa parece verdaderamente para­dójica, hasta el punto de que quien la había tratado antes había caído en error. Se debe a Lord Rayleigh el primer enunciado explí­cito de la regla del cuarto de onda, según la cual, no nos podemos dar cuenta de si una onda luminosa difiere de una forma geométrica ideal, cuando el alejamiento de ésta última sea menor de un cuarto de la longitud de la onda. Además de tener un notabilísimo significado teórico, debido al hecho de que se introducía por primera vez un principio de indeterminación en la física, la regla del cuarto de onda en manos del propio Rayleigh fue, fecunda en resultados preciosos por las aplicaciones, porque pro­porcionó la base para la teoría de la tole­rancia relativa a las aberraciones de los sis­temas ópticos, a la homogeneidad del vidrio y a la elaboración de las superficies refringentes o reflexivas. En este mismo orden de ideas siguió también la sistematización del poder resolutivo angular y espectroscópico en la forma universalmente aceptada hasta hoy. También al campo de la óptica fisiológica llevó el gran físico su contribu­ción con óptimos estudios experimentales sobre la visión normal y la visión anómala de los colores.

Es curioso observar que ha­bía ya notado el fenómeno de la miopía nocturna, que sólo en los últimos años ha sido redescubierto y estudiado por los ópti­cos modernos. Si enorme fue su trabajo en el campo teórico, no pueden tampoco silen­ciarse las aportaciones de Lord Rayleigh a la óptica práctica, con estudios sobre las aberraciones de los sistemas de lentes pro­vistos o no de simetría de revolución, con bellísimas experiencias sobre la producción de los retículos, en el curso de los cuales fueron descubiertos los retículos de fase inversa, con un análisis minucioso de los mejores datos constructivos para el espectroscopio, etc. Lord Rayleigh asistió al paso de la teoría elástica de la luz a la electro­magnética y en sus trabajos ambas están representadas. Pero especialmente la pri­mera fue aplicada por él y llevada a sus últimas consecuencias. Por esto, su obra ha favorecido mucho a las generaciones poste­riores, que han podido establecer con pre­cisión hasta donde es aplicable la teoría elástica sin contradecir a la experiencia y donde es necesario, por el contrario, utili­zar teorías más evolucionadas. Para quien se ocupe de los estudios ópticos, la lectura de las obras de Lord Rayleigh es aún hoy extremadamente provechosa, por la gran mina de observaciones y de problemas que contiene.

G. Toraldo di Francia

MANUEL REVENTÓS BORDOY, UN NOUCENTISTA LIBERAL DESENCISAT

Manuel Reventós Bordoy
Diari de la guerra
i Barcelona viscuda
Edició i notes de Josep M. Muñoz
Introducció de Borja de Riquer
L’Avenç 2022, 259 pàgs.

per Anna Rossell

Com és habitual en el segell editorial i la revista L’Avenç, que nasqueren amb la decidida voluntat de treure a la llum fets i personatges històrics rellevants i malgrat això poc o gens coneguts, aquest llibre, que conté els textos Diari de la guerra i Barcelona viscuda, de Manuel Reventós Bordoy, reflecteix directament la seva figura, la del destacat noucentista liberal català que ha passat massa desapercebut fins ara.
Acabats els estudis de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, Reventós tingué ocasió d’ampliar estudis a l’estranger. Com tants de la generació del 1917, que es formaren acadèmicament en universitats europees de prestigi, ell tingué a Alemanya (Berlín i Düsseldorf) l’ocasió d’entrar en contacte amb pensadors destacats de l’escola de l’historicisme econòmic alemany: Gustav von Schmoller, Max Weber, Werner Sombart i Joseph A. Schumpeter, però també amb el sociòleg positivista Franz Oppenheimer. Aquest ample ventall de coneixements humanístics i tècnics en branques de saber connectades va fer d’ell un economista avançat al seu temps, atent als esdeveniments socials d’una època convulsa i de les implicacions econòmiques que representaven. En plena dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923, publicà Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX, llibre que l’historiador Borja de Riquer en la seva àmplia i detallada introducció considera «el primer estudi que es pot qualificar de científic sobre el moviment obrer català».
El llibre de Reventós (Barcelona 1888 – 1942) aplega dos textos ben diferenciats: un diari escrit durant la Guerra d’Espanya, iniciat tres mesos després del començament del conflicte bèllic i acabat el 3 de gener del 1939, que l’editor, Josep M. Muñoz, ha intitulat Diari de la guerra i un altre, de caire molt diferent, amb el títol de Barcelona viscuda. Les raons que porten a publicar-los ara i conjuntament les expliquen l’editor i les netes de l’autor, Anna Moretó i Reventós i Laia Reventós Rovira a les observacions que fan en els respectius textos precedents, Nota sobre l’edició i Per què ara: els textos eren inèdits i havien restat en mans de la família, que no es posava d’acord abans sobre la necessitat de fer-los públics. Tenen en comú haver estat escrits els mateixos anys i per la mateixa persona. Tanmateix ambdós aporten llum, el primer sobre l’evolució i la ideologia de l’autor, el segon sobre la Barcelona de l’època vista per qui la visqué intensament, sobretot, Ciutat Vella.
Per bé que el Diari suggereix que qui escriu ens farà testimonis del transcurs del conflicte a la ciutat comtal i dels esdeveniments més punyents d’aquells anys, el que en realitat conté reflecteix els alts i baixos en l’estat d’ànim de l’economista i l’evolució ideològica d’un liberal implicat en la política catalanista primer des de Solidaritat Catalana i després vinculat a l’esquerra solidària a través de Unió Federal Nacionalista Republicana i, a partir del 1917, al bloc Republicà Autonomista i a Acció Catalana. El decurs dels fets porten al liberal catòlic, des dels primers dies, al desencís envers la ideologia anarquista, per la qual havia sentit certa admiració, i a la decidida condemna de les decisions polítiques, tant de l’estat espanyol com de la Generalitat de Catalunya: el seu convenciment es va fent, dia a dia, més fort en la idea que tot plegat porta el país econòmicament i humana a la desfeta.
El segon text farà la complaença de qui vulgui conèixer físicament sobre tot el centre de la ciutat, per on Reventós fa llargues passejades evocant-ne el que hi va veient al seu pas —edificis històrics, cafès, ambients i destrucció, i fa crítica d’alguns plans urbanístics de transformació de la ciutat. Però també aprofita l’ocasió per rememorar moments amb personatges cèlebres de l’època: Eugeni d’Ors, els amics Joan Crexells, Josep Carner, Carrasco i Formiguera, Josep M. De Sagarra, Josep M. Planes, Agustí Esclasans o Rafael Campalans per esmentar només uns pocs dels noms. En aquest sentit ens fa a mans un bocí d’història viva de Barcelona.
La introducció de Borja de Riquer, extraordinària, ens parla de l’home i de la seva projecció política, així com del professor que fou i dels seus càrrecs en diverses administracions per passar després a fer anàlisi dels textos.
El llibre va acompanyat d’algunes fotografies i es clou amb una Cronologia de Manuel Reventós Bordoy, un Índex onomàstic i un Índex toponímic.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

HUNTINGTON BEACH, de KEM NUNN

Hay que reconocer que un pringado arreglando motos en un pueblo en medio del desierto siempre es un buen inicio para una novela negra. Y el escenario, por supuesto, se presta a que un autor con la aguzada sensibilidad de Kem Nunn se luzca en descripciones no sólo físicas, ásperas como el desierto, sin también emocionales, con esa misma aspereza y esa sed, en este caso de afecto, que parece atenazarlo todo.
Allí, en aquel pueblo y aquel ambiente cuajado de abandono, aparece alguien de la ciudad a decir que la hermana del pobre pringado, la que un día se fue de casa privándolo de lo único que le arrancaba una sonrisa, puede haber tenido un problema, porque hace tiempo que ha desaparecido. Pero qué lástima, oye, porque ella siempre había hablado de un hermano que podía ayudarla y lo que el desconocido ve delante de sí es un simple paleto enclenque con los pantalones manchados de miedo y grasa rancia.
Y aquí comienza la pequeña epopeya de Ike, el protagonista, tratando de averiguar qué ha pasado con su hermana. Entre ideas y sentimientos equívocos, entre pensamientos que nunca se permitiría pronunciar en voz alta, siquiera ante el espejo. Entre el recuerdo de la madre que los abandonó y la hermana que se fue, dejándolos varados, con un tío deprimido y borracho, en una gasolinera del desierto.
  A partir de este momento, el autor abandona el desierto y nos conduce a la ciudad favorita del surf y los moteros, un ambiente al que Ike pretende acercarse sin saber siquiera por dónde empezar y sin tener la menor idea lo que haría si llegara a saber que su hermana lo necesita. Sabe que está fuera de su mundo pero no es capaz de decidir si quiere regresar a un lugar que de todos modos tampoco es el suyo. Y en ese vacío, por su hermana y por sí mismo, tiene que encontrar una salida que le permita encontrar una identidad capaz de impulsarlo hacia adelante o, al menos, como mal menor, mantenerse en pie.
Se trata de una novela basada casi siempre en las sensaciones en la que, el ambiente negro, que existe y es profundo, se traza bajo el sol y las olas, con los cuerpos moldeados y bronceados de los surfistas, las miradas encallecidas de los moteros y la vida nocturna de droga y, pornografía fiestas, que recorre la vida d ela ciudad entera como un río subterráneo.
No me atrevo a decir que la trama sea brillante ni siquiera original. Es simplemente correcta. Mantiene la tensión y el entretenimiento, sin grandes alardes de ingenio, pero desde luego hay que reconocer que el ambiente y la construcción de algunos personajes es tremendamente vigorosa, y que a través de las páginas de esta novela de los ochenta puedes llegar a sentirse en el lugar y entender lo que fueron aquellos años de choque entre el materialismo más despiadado y los restos de un idealismo casi hippie, no exento de sus propios demonios.
Las relaciones humanas, el otro punto fuerte de esta obra, transcurren a la sombra de esa duda: si vale o no vale la pena dejarse llevar por la ola de la fiesta y la diversión, o si vale o no la pena el esfuerzo de intentar cabalgar sobre ella para salir vivo al otro lado.
Mención aparte, por su calidad, merece la traducción de Inés Marcos, que ha sabido llevar el inglés de los años ochenta a un español perfecto de nuestros días también en los modismos, también en las expresiones coloquiales que tan pronto y tan mal caducan.
En conjunto, el libro vale la pena y mucho. Una buena edición, una buena traducción, como decía ahora mismo, y una obra que se mantiene vigente a pesar de los casi cuarenta años que han transcurrido desde que fuese editada por primera vez.

Ficha: Huntington Beach, de Kem Nun