EMÍLIA ILLAMOLA, INTROSPECCIÓ FEMENINA DE SEGELL MOLT PERSONAL

Emília Illamola Ganduxé
La lectora accidental
Quaderns de la Font del Cargol, 2021, 193 pàgs.

Portada de la novel·la d’Emília Illamola, «La lectora accidental»

per Anna Rossell

Sens dubte aquesta és una novel·la d’Illamola. Ben aviat, quan la seva activitat escriptora encara era incipient, l’autora va desenvolupar un segell personal inconfusible: interès per la introspecció femenina, tendència al monòleg interior, prosa poètica i una estructura de composició que juga amb diversos nivells d’actuació.

Les protagonistes femenines d’Illamola —les que ho són per excel·lència— són, de fet, una sola. L’autora les bateja amb noms diferents, les revesteix amb característiques aparentment distintes, però, de fet, la seva essència és la mateixa. És sempre una dona que rumia la que centra la narració, una dona sensible, una ment capficada, el pensament de la qual mai s’atura, a qui preocupen sobre tot les relacions emocionals amb els personatges que l’envolten, que s’ho qüestiona tot, que repassa els seus actes, tota la seva vida des que té memòria i fa conjectures constants de cadascuna de les seves actuacions i les dels altres, sobre tot de les pròpies. El fil és inacabable, perquè la certesa de res mai no s’imposa i dona al personatge peu per seguir. I per bé que també hi intervenen personatges masculins, el dibuix que Illamola en fa és de mer acompanyament o, com a molt, una eina de contrast, que serveix per realçar la diferència amb els femenins.

De fet el lector està temptat de pensar que l’autora mateixa es reflecteix en els seus personatges principals i les variacions amb què les abilla són conjectures, possibilitats de si mateixa. L’escriptura ofereix sens dubte a Illamola una oportunitat per al pensament, una eina amb la qual pot explorar la vida, potser la seva pròpia vida. Narrar històries d’altres és un divertiment útil, no un caprici, sinó una manera de conèixer i donar a conèixer.

En aquesta ocasió l’autora basteix una altra estructura interessant —ja ho ha fet abans—, una carcassa molt ben armada, que embolcalla amb la matèria narrativa i li serveix per treballar aspectes essencials relatius a la literatura i a la vida, i a la seva recíproca interrelació. Aquest, com també tot un reguitzell de qüestions relacionades amb el fet literari, conformen el vertader tema d’aquesta novel·la. L’arquitectura de la història recorda la de Joc de llunes, en què, la metàfora del títol remet a l’emmirallament dels personatges femenins, els uns en els altres i viceversa, per acabar configurant una imatge polièdrica de conjunt.

Narrada en primera persona, el personatge central, la Rosamaria, una dona emancipada, amb relacions sentimentals obertes a vàries bandes i amant dels llibres, es deixa temptar per una novel·la d’una botiga de vell, sense saber el perquè, Rius d’impaciència. El títol no li diu res a primera vista i no en coneix l’autora. Tanmateix li fa peça i la compra. I per bé que l’inici de la lectura no li sembla interessant, la lectora accidental aviat quedarà atrapada en un text que no para de plantejar-li preguntes relatives als personatges de la ficció, però també a la seva creadora, la Nita Lluch, la personalitat de la qual la Rosamaria es planteja si estarà reflectida en la seva protagonista, la Marta, i en la seva parella, en Gabriel. La lectura avança amb el pas dels dies d’una setmana; la lectora l’espaia el temps necessari per fer-ne la digestió, per rumiar tot el que li plantegen els pensaments de la Marta o el que li suggereix la seva persona sobre el caràcter i la vida de l’autora. Les suposicions que la Rosamaria fa de la Marta i, al seu torn, de l’escriptora de Rius d’impaciència arriben a interessar-la tant que decideix seguir la pista de la Nita Lluch, la de la seva petjada com a persona i escriptora. Així La lectora accidental basteix una trama en què es dona una estreta relació entre ficció i realitat a diversos nivells: Marta-Gabriel (segon nivell de la ficció) versus Rosamaria-diversos amants (primer nivell de la ficció); Nita Lluch-Marta (relació entre vida i ficció en el segon nivell) versus ¿Emília Illamola-Rosamaria? (relació entre vida i ficció en el primer nivell).

Menció a part mereix el contingut d’ambdues novel·les, que es fa difícil de capir; en realitat l’acció és inexistent i tampoc acaba de fer-se entenedora del tot la raó que empeny Nita Lluch a escriure la seva novel·la ni la que impulsa la Rosamaria a mantenir viva la fascinació que la manté unida a la lectura. I és que molt probablement, per a Illamola, aquesta no és la qüestió, sinó, senzillament, la de plantejar preguntes. Repondre-les li tocarà al lector.

Emília Illamola ha publicat, a més, un llibre de prosa poètica, Fraccions, un recull de textos, Encara hi ha papallones al jardí, i les novel·les Una certa onada; Más allà del cielo azul i Cabrils, São Paulo. Barcelona. Un amor pendent.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptora Emília Illamola

El Desafío, Alejandro Kuprin




[Poedinok]. Novela del escritor ruso Alejandro Kuprin (1870-1938), aparecida en 1904. Tuvo cierto éxito inme­diato, y constituyó el comienzo de la cele­bridad literaria de este escritor cuyo arte es objetivo y profundo y recuerda el de Maupassant. El desafío es un estudio bastante imparcial que Kuprin, que sirvió en el ejér­cito durante 7 años, hace de la vida militar; pero, dado el desgraciado desenlace de la guerra en curso entonces, el público vio en el libro una sátira violenta del ambiente militar. En una pequeña ciudad de provin­cias el joven alférez Romasov sueña en una brillante carrera, pero lentamente la vida monótona del regimiento le envilece y exas­pera: abandonaría la carrera militar de no ser por Surocka, esposa de otro oficial, her­mosa y ambiciosa, a quien Romasov ama sin esperanzas.

Un día el alférez y el ma­rido de Surocka, ambos borrachos, se pe­lean y surge un duelo, Surocka, para favorecer a su marido, a quien, sin embargo, no ama, va a casa de Romasov, se le en­trega y consigue de él la promesa de que no tocará a su adversario, afirmando que éste hará otro tanto. Pero Surocka ha men­tido y Romasov cae muerto. Kuprin des­cribe con desconcertante realismo las figu­ras de los oficiales: holgazanes y obtusos, exasperados por lo exiguo del sueldo y bestialmente crueles con los soldados. Además, los mejores acaban, oprimidos por la monotonía del servicio, buscando una dis­tracción en el vodka y en las mezquinas intrigas amorosas. El único oficial que se rebela contra tal estado de cosas es un al­coholizado, y por lo tanto un vencido. «En nuestro oficio razonar es inútil y peligro­so… Sólo hay tres vocaciones dignas del hombre, y son: la ciencia, el arte y el trabajo físico libre», dirá. Y aunque Kuprin sostuviese siempre la ausencia de cual­quier tesis en El desafío, es fácil compren­der que esta conclusión es también la suya. [Trad. de G. Portuof (Madrid, 1919)].

G. Kraisky

El Demonio Mezquino, Fédor Kuzmic Sologub

[Melkij bes]. Novela de Fédor Kuzmic Sologub (1863- 1927), publicada en 1905. Es una de las contribuciones más originales de las co­rrientes modernistas de la literatura narra­tiva rusa, una novela de análisis psicológico muy sutil, en la que lo patético se hace a veces trágico, a través de la pintura de la vulgar mezquindad provinciana y de la obsesión de las denuncias en un ambiente de terror policíaco. Peredonov (v.), el pro­tagonista de la novela, es profesor en una pequeña ciudad de provincias, donde vive maritalmente con una exmodista, Bárbara, resignada a su ordinariez, a su mal humor y a sus malos tratos, con la esperanza de llegar a ser su esposa. Una princesa, clien­te de Bárbara, ha prometido a Peredonov conseguirle el ascenso a inspector si se casa con su amante, pero sin hablarle de cuándo llegará. Peredonov duda de Bárbara, pero, a la vez, la teme. Un amigo, al que se con­fía, quisiera casarle con una de sus tres hermanas, pero Peredonov no se decide por ninguna de ellas. Comienza a estar obse­sionado por la manía del nombramiento; poco querido ya en la escuela y en la pe­queña ciudad, termina por ser detestado.

Bárbara, entretanto, se hace llegar una car­ta fingida de la princesa, que reaviva las esperanzas del profesor, sin llegar a tranquilizarle del todo. Se casa él con su aman­te, pero el nombramiento no llega; la ob­sesión aumenta hasta tomar, firmemente, forma de manía persecutoria. Peredonov teme perder su puesto, viendo por todas partes enemigos y espías. Visita a las auto­ridades para justificarse de acusaciones que no existen y, entretanto, se convierte, cada vez más, en un ser miserable: castiga a los alumnos, mata al gato, maltrata a su mu­jer. Se cree en poder del demonio, que se le aparece bajo la forma de un animal gris, turbulento, que le persigue, se burla de él y huye para reaparecer a cada mo­mento. Finalmente, su manía persecutoria se vuelve contra la única persona que le ha seguido fiel, en cierto modo, contra su amigo Volodin; sospechando que tiene la intención de matarle, en un acceso de frío furor, le corta el cuello. La novela termi­na cayendo definitivamente las tinieblas so­bre la mente del maníaco asesino. Trad. ita­liana de Ettore Lo Gatto (Foligno, 1923).

E. Lo Gatto

SOBRE LA IDENTITAT, UNA REFLEXIÓ NECESSÀRIA I URGENT

Saïd El Kadaoui
Radical(s)
Una reflexió sobre la identitat
è, Grup Enciclopèdia, 2020, 278 pàgs.

per Anna Rossell

Molt recomanable, aquest assaig sobre la identitat; és intel·ligent, documentat, amè i molt útil per abordar greus xacres de la nostra societat. Hauria de ser lectura obligada dels polítics responsables de la immigració i l’educació. Ajudaria a la bona convivència de les diverses cultures i evitaria tragèdies personals i col·lectives.

Saïd El Kadaoui (1975 Ben-Sidel, Marroc), psicòleg, psicoterapeuta, professor i escriptor, resident a Barcelona des dels set anys, sap molt bé de què parla, no tant perquè ell mateix ha experimentat en carn pròpia la temàtica (que també), sinó molt més pel fet que és especialista en salut mental en contextos d’identitat i migració, així com en adolescència i migració. Malgrat això el llibre no va dirigit a especialistes, sinó al públic en general, i la seva lectura aporta coneixements essencials sobre el desarrelament i l’aculturació —directament relacionats amb el sentiment identitari— i els desequilibris que originen, causants de desorientació i dolor, que no només aboquen al fracàs vital individual, sinó també a fanatismes desencadenants de matances en nom de la religió. I per bé que El Kadaoui se centra en el món musulmà, no cal dir que les seves observacions concloents són aplicables a la psicologia de persones immigrades de qualsevol origen cultural.

Autoritzat per la seva experiència professional i les múltiples lectures de llibres de col·legues i altres amb què es documenta, l’autor conclou que «la lògica excloent que Europa aplica amb relació als àrabs i els musulmans afavoreix que alguns joves prenguin consciència de la seva identitat cultural diferenciada» i, a mode de correcció de l’error europeu, afegeix: «L’islam és també una religió europea i molts musulmans són europeus». És innegable que el sentiment d’arrelament és una necessitat humana. Sense identitat no seríem; és essencial. Tanmateix, identitat no és sinònim de món estanc. Ben al contrari, és una trajectòria que comença amb el naixement i no fineix fins que morim; s’esdevé contínuament, és un procés d’horitzó obert mentre vivim, i la nostra autocomprensió està influenciada per múltiples i diversos factors, que l’autor desgrana. La seva tesi és que el sentiment idoni és el de l’arrelament múltiple: «O prenem consciència del nostre arrelament múltiple o ens sentirem desarrelats». Es tracta, doncs, de sumar, no de restar, operació aquesta que sempre implica exclusió.

El llibre d’El Kadaoui reflecteix la coherència personal de l’autor; el seu propi sentiment d’arrelament múltiple li permet una mirada ampla, oberta i enriquidora; l’heterogeni univers cultural de què es nodreix li facilita adonar-se dels perills que comporta la reducció estanca de la identitat. Així adverteix de les múltiples causes que provoquen l’estancament i la radicalització, els sentiments que els determinen i el funcionament dels mecanismes psicològics. Així l’autor ens parla del sentiment de rebuig, d’humiliació, del desassossec, de la necessitat de pertinença, de les identitats culturals com a conseqüència, i no com a causa, dels conflictes; del(s) dol(s) i de la conveniència de resoldre’l(s) per no transmetre’l(s), de la regressió psicològica, del «pecat d’estrangeria», de la mirada estigmatitzant prejudicial…

El seu propi sentiment d’arrelament múltiple, tant marroquí com català-europeu, li confereix distancia objectiva per condemnar els corrents salafistes i wahabistes per dogmàtics i reduccionistes i reivindicar el foment del «coneixement complex del que és l’islam. Promoure l’exègesi contemporània de l’Alcorà i deixar de negar l’existència de l’humanisme musulmà i la gran contribució al coneixement que la civilització musulmana va fer en el seu moment», alhora que reclama la secularització de l’islam per derrotar el fanatisme i no perdre el tren de la modernitat.

L’assaig conté, de passada, una bona quantitat d’informació sensible sobre el Marroc i la seva evolució, la qual cosa contribueix a combatre prejudicis arrelats i fomenta el coneixement, obrint la porta a la trobada.

El llibre va acompanyat d’un pròleg de Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, un epíleg de Francesc Sáinz, doctor en Psicología, psicoanalista i professor a diverses universitats, així com d’una llarga relació de referències bibliogràfiques.

Del mateix autor s’han publicat a més altres títols, sempre relacionats amb el tema de la immigració: Cartes al meu fill, un llibre sobre reflexions ètiques, les novel·les Selfis (en coautoria amb Ricart Ruiz Garzón), No i Límites y fronteras, tots ells editats en català i en espanyol, excepte la darrera, només en espanyol.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptor Saïd El Kadaoui
Portada de l’edició espanyola de la novel·la Radical(es), de Saïd El Kadaoui

Definitorio de la Música, Johannes Tinctoris

[Diffinitorium musices]. Pequeño diccionario de términos musicales del músico teórico fla­menco Johannes Tinctoris (1446?-1511), apa­recido en Nápoles hacia 1476, dedicado a Beatriz de Aragón, hija de Fernando, rey de Sicilia, y publicado muchas veces. Está incluido en Scriptorum de música Medii aevi nova series de De Coussemaker (tomo IV). Considerado como el más antiguo léxi­co musical, aunque sólo contenga pura ter­minología, sin comprender los nombres de músicos notables, como más tarde se acos­tumbró a incluir en tales obras. En, voces breves, por orden alfabético, en el latín propio de los teóricos medievales (que, sin embargo, aquí es más claro, sin giros tor­tuosos, dada la sencillez de la materia), se exponen los primeros elementos del saber musical de la época: nombres de las notas según el sistema de Guido, valores rítmicos, proporciones, intervalos, modos medievales, principales ramas de la composición, diver­sas maneras de canto, formas musicales (con exclusión de las profanas). Fuera del ya indicado valor histórico, no puede decirse que el Diffinitorium ofrezca todavía inte­rés, ya que no contiene nada notable que no se pueda encontrar en otras fuentes más extensas; ni tampoco Tinctoris expone en él ninguna de sus ideas personales, que se pueden conocer mejor en otros escritos su­yos, tales como el Líber de arte contrapuncti. Sin embargo, dada su forma singu­lar, el Diffinitorium es, de sus obras, la que se recuerda más a menudo.

F. Fano