DOCUMENT PER A LA POSTERITAT ELS REPUBLICANS ESPANYOLS A MAUTHAUSEN

Portada de la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella

Joaquim Amat-Piniella
K. L. Reich
Club Editor Jove, 2005, 326 pàgs.

per Anna Rossell

A Joaquim Amat-Piniella li hem d’agrair un d’aquests impagables documents que queden per a la posteritat com a testimoni de fets que resultarien increïbles a qui no els ha viscut, per la dimensió pregona de la seva crueltat i per la seva quantia. Ell va ser protagonista directe de les terribles accions del terror nazi, els va viure en primera persona i va apressar-se a deixar-ne constància, com si la descripció de l’infern fos la penyora a pagar per la miraculosa supervivència a aquells horrors. No va ser pas ell sol qui ho va fer. Sortosament altres el van acompanyar en el seu objectiu amb les seves lletres (Primo Levy, Jean Améry, Robert Antelme, Imre Kertész, Paul Celan, Jorge Semprún… ho van fer d’altres camps d’internament i extermini) i amb la seva càmera (Francesc Boix, conegut més tard com «El fotògraf de Mauthausen»).

Amat-Piniella (Manresa, 1913 – Hospitalet de Llobregat, 1974), qui després de lluitar a la Guerra Civil espanyola fou, com tants altres, fet presoner pels nazis a França, va ser deportat al camp d’extermini austríac de Mauthausen, on va compartir el destí de la major part dels homes republicans espanyols captius. Com tants d’altres, com si la mort encara el perseguís, va voler deixar immediatament constància escrita d’uns fets històrics difícils de transmetre amb paraules. S’hi va posar de seguida, després de l’alliberament del camp per part dels aliats estatunidencs. Com tants d’altres, l’autor va optar per donar forma de novel•la als fets històrics i autobiogràfics. Per bé que sembli una paradoxa, la llibertat que empara l’autor per fer i desfer, confegir situacions i personatges «muntant-los» pot ser una eina extraordinàriament valuosa al servei de la veritat i l’objectivitat. D’altra banda, aquesta mateixa llibertat permet una distància sense la qual la narració d’uns fets tan dolorosos, viscuts en carn pròpia, es faria insuportable.

Així l’autor va començar a escriure la novel•la el mateix 1945. Escrita la primera versió entre 1945 i 1946, a Andorra, no va ser fins el 1963 que el llibre va veure la llum amb Club Editor en l’original català, revisat al llarg de setze anys per Amat-Piniella. Pocs mesos abans, després de setze anys d’intents fallits, autocensurada i per mediació de Carles Barral, amic de l’autor, va aconseguir publicar-se en espanyol, en traducció de Baltasar Porcel i amb pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón, amb Libros del Asteroide.

L’acció se situa directament a Mauthausen, l’any 1940, el moment d’arribada al camp dels personatges principals que la protagonitzen. Qui hagi llegit el memorable llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, reeditat el 2017, confegit a base de testimonis, hi trobarà reflectides moltes situacions que s’hi descriuen i alguns personatges li semblaran familiars; no identificarà, en canvi, Casimir Climent, Joan de Diego, Josep Bailina ni Francesc Boix, que, arriscant la seva vida, van aconseguir copiar els registres de presos —els tres primers— i documentar gràficament l’horror —el darrer—. La seva valuosa feina va ser clau per algunes condemnes dels processats als judicis de Nuremberg (Vegeu la ressenya del llibre de Roig a https://www.criticadelibros.com/metaliteratura-y-ensayo/un-document-cabdal-per-a-la-memoria-historica/ o bé
https://lasnuevemusas.com/un-documento-esencial-para-la-memoria-historica/). Amat-Piniella fou un dels llargament entrevistats per Roig als anys setanta, quan reunia el material per al seu llibre. Aquestes absències es deuen probablement al fet que Amat-Piniella relata, majoritàriament, l’ambient a Ternberg, un Kommando annex a Mauthausen que aquells només coneixien de manera indirecta.

Els personatges principals de la novel·la, en Francesc, en Werner, n’August, n’Ernest, en Vicenç, n’Emili, en Manuel i en Rubio conformen el grup de presoners representatiu de la multiplicitat de caràcters individuals que l’autor hi vol reflectir, mentre que en Hans Gupper, en King-kong i en Popeye, per la seva uniformitat de capteniment un grup molt més reduït, donaran vida als botxins. Tanmateix és sobre l’Emili, home escèptic, descregut, crític, desconfiat d’ideologies i reflexiu, sobre qui recau el primer protagonisme; és ell amb qui sembla empatitzar més l’autor manresà. A l’Emili, per les seves característiques, li és permesa la distància; de dins estant, es mira les coses «des de fora» i en algun moment tenim la impressió, descregut com és tant en religió com en política, que també ho fa des d’un pla superior.

Escrita en tercera persona, la narració ens acosta a aquella terrible realitat inversemblant: la fam, la solidaritat, l’organització entre els grups polítics, la deshumanització progressiva, les rivalitats, les venjances, les diverses categories de presos, les complicitats, la lluita per la supervivència, el comerç a base de favors, les tortures, els càstigs, les morts multitudinàries, els crematoris, les cambres de gas, l’espoliació, la prostitució, el fred intens, la son, també d’alguns moments festius que els presos pogueren esgarrapar a la cruesa quotidiana…

La prosa que empra Amat-Piniella no és tremendista —emprar-la suposaria fer una caricatura d’una realitat que se superava a ella mateixa—, i precisament per això fa la màxima justícia que l’escriptura permet als fets. I sabem que les paraules només ens donen una pàl•lida noció del que va ser. La descripció final, l’alliberament del camp, és extraordinària.

El llibre ha estat publicat després en diverses edicions i editorials. L’autor ens ha deixat altres llibres, tots ells marcats per aquella terrible experiència: Les llunyanies: poemes de l’exili (1940-1946) (1949), El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966), Retaule en gris (2012).

El títol K. L. Reich (Konzentrations Lager Reich, tal com consta a la pròpia novel·la, per bé que la paraula alemanya s’escriu Konzentratioslager, en català Camp de Concentració del Reich) fa referència a la inscripció amb què els objectes i el mobiliari del camp anaven marcats perquè constés que eren de propietat del Reich.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

NOVEL•LAR LA HISTÒRIA

Jordi Cantavella
«El brigadista»
Penguin Random House, 2015, 2ª edició, 363 pàgs.

per Anna Rossell

Per bé que sembli paradoxal, sovint és el muntatge, la narració ficcionada, la que fa més justícia als fets històrics. És la capacitat de depuració de l’escriptor, saber col•locar els accents en el seu just lloc i en la mesurada i precisa intensitat posada al servei de la veritat, la que permet transmetre els fets de la manera més viva: novel•lar la Història.

Joaquim Amat-Piniella, que va sobreviure al camp dels horrors nazis de Mauthausen, escriu al pròleg del seu llibre testimonial d’aquell terror: «Hem preferit la forma novel•lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura […], podrem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objectiva».

Jordi Cantavella (Barcelona, 1967) comparteix aquesta opinió quan decideix escriure «El brigadista». La seva novel•la vol deixar constància de la seva admiració i el seu agraïment a tots aquells que, sentint-se solidaris amb la República espanyola, van venir a lluitar amb les Brigades Internacionals al nostre país i que, lamentablement, mai han estat celebrats com mereixen pels polítics de la terra que ells van venir a defensar del cop d’estat franquista. És per això que, amb noms reals, centrant-se en la Brigada Lincoln, Cantavella ret homenatge a totes les Brigades per extensió i recupera per als lectors el seu sacrifici. Així, per les seves pàgines desfilen Bill Bailey, Alvah Bessi, Errol Flynn, Martha Gellhorn, Ernest Hemingway, Evelyn Hutchins, Salaria Kee, Morris Mickemberg, Steve Nelson, Milton Wolff, Joe Bianca, Robert Capa, James Philip Lardner, Oliver Law, Jack Shirai, Robert Hale Merriman, Gerda Taro. Ells són els representants de tants altres.

Tot comença en una festa d’aniversari a la qual la Sarah, una adolescent de quinze anys, ha convidat alguns amics del seu institut de la ciutat de Sant Diego (Califòrnia), ciutat on s’ha traslladat amb la seva família el català Joan Ros des de Barcelona. Corre l’any 1984. En Joan, que contribueix activament a la celebració preparant allioli per a la barbacoa del dinar, desperta amb l’olor de la salsa els llunyans records d’en Raimond, avi de la Sarah, records durant massa anys reprimits, unes intenses vivències de les quals la família no en sap res. Raimond, afroamericà, jove comunista en aquells anys, s’allista per idealisme a la Brigada Lincoln, que anirà a lluitar a Espanya. Aquest és el punt de partida de la narració de l’avi, qui, esperonat pels convidats, grans i joves, deixa anar la càrrega emocional que li ha despertat l’allioli d’en Joan i comença el relat de la seva experiència a Espanya. L’interès que desperta el seu relat anima l’avi a prosseguir. De la mateixa manera que els oïdors ficticis, el lector queda atrapat pels fets narrats i hi participa com un convidat més.
La novel•la va alternant les explicacions d’en Raimond amb l’acció paral•lela dels personatges de ficció, aquesta centrada sobre tot en la relació entre la Sarah i en Joan, entre els quals va naixent una atracció amorosa que, per bé que interrompuda durant uns anys, sembla poder recuperar-se més endavant.

Així, Cantavella ens fa partícips de l’evolució de la Guerra Civil espanyola per part d’aquests brigadistes entorn del personatge principal de l’acció històrica, en Raimond. Seguirem les duríssimes experiències del front, però també dels moments en què, per raons de relleu o convalescència, el protagonista pot desplaçar-se a Madrid o a Barcelona, on, amb el rerefons dels fets bèl•lics, ens acostarà a la realitat del dia a dia a les ciutats i tindrà ocasió de fer coneixença d’altres voluntaris estrangers i del país, i iniciarà la seva relació de parella amb l’Anna, una catalana que serveix a la causa republicana com a infermera.

Cantavella amara doncs els fets històrics amb dues relacions amoroses, la de la Sarah i en Joan i la d’en Raimond i l’Anna, totes dues amb peripècia, i ho fa esquitxant amb bona mà les justes dosis de suspens per mantenir la tensió i l’expectació fins al final.
Dividida en dues parts, l’acció s’ubica en dos moments temporals diferents: 1984, a San Diego, quan se celebra la festa d’aniversari de la Sarah, i novembre del 1996, sobre tot a Barcelona, on en Raimond ha tornat per rebre l’homenatge organitzat per les joventuts d’Esquerra Republicana a les Brigades Internacionals.

Jordi Cantavella sap combinar amb destresa els dos fluids narratius, en tercera i primera persona, servint-se d’una prosa fresca que no amaga la seva sintonia amb la temàtica. L’autor vol contribuir a difondre, ell mateix agraït a les generacions precedents que l’hi van transmetre, i transmetre-la al seu torn entre les més joves. En el context del relat, l’autor aprofita per deixar constància de la lamentable acollida que, en general, van tenir aquells brigadistes per part de les institucions oficials espanyoles del moment, una acollida que contrasta amb l’eufòria i simpatia amb què els van rebre i acomiadar gran quantitat de ciutadans.

Dirigida en general al públic adult, la novel•la es fa especialment adequada per a estudiants de l’ESO i de batxillerat, que la gaudiran indubtablement tant per la temàtica amorosa que tracta com també per l’interès que aconsegueix suscitar el relat de l’avi, que pot servir als educadors com a introducció a una faceta de la Guerra Civil espanyola malauradament i conscientment silenciada.

El llibre fa palesa la seva intenció d’homenatge: dedicat al seu pare, Cantavella inclou un annex amb biografies i fotos dels personatges reals que van participar d’aquells fets històrics, el discurs de comiat de Dolores Ibárruri, el novembre del 1938, a les Brigades Internacionals, una llarga llista d’agraïments i la relació d’algunes obres d’història consultades. L’editorial Milenio l’ha publicat en espanyol el 2017.

Jordi Cantavella és autor de diverses novel•les, traductor i autor de guions cinematogràfics i de televisió.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Portada de la novel·la «El desertor», de Jordi Cantavella
Portada de la novel·la «El brigadista», de Jordi Cantavella

Remigio Zena

Seudónimo del marqués Gaspare Invrea, que nació el 23 de enero de 1850 en Génova, donde murió el 8 de septiembre de 1917. Graduóse en Leyes en la Universidad de su ciudad natal, y estuvo empleado en la administración de justicia militar. A esta labor oficial añadió una actividad de poeta y escritor, de la cual cabe mencionar sus obras poéticas Poesie grige (1880), vincu­lada al realismo y a la «scapigliatura» milanesa, e In Olympia (1905), satírica, así como las narrativas La boca del lobo (1892, v.), descripción verista del ambiente popular genovés, y L Apostolo (1901), según el tono de Huysmans (v.).

G. Invrea

William Wollaston

Nació en Stafford­shire el 26 de marzo de 1659 y murió en Char­terhouse Square el 20 de octubre de 1724. Pertenecía a una antigua familia del condado natal, uno de cuyos miembros, Henry Wollaston, había acumulado en Londres una con­siderable fortuna, heredada casi en la tota­lidad por su hijo mayor, William, quien adquirió el castillo de Shenton y, primo del padre del filósofo que nos ocupa, prometió su protección al joven, admitido el 18 de junio de 1674 en el «Sidney Sussex College» de Cambridge. Allí, aun cuando apreciado por su aplicación, Wollaston se enemistó pronto con el director del centro, y hubo de abandonar la ciudad apenas graduado, el 29 de agosto de 1681.

Vuelto al hogar, conoció una época difícil, de la cual es testimonio la égloga pindàrica escrita entonces «para desahogar la melancolía». En busca de consuelo com­puso también una versión del Eclesiastés bajo la misma forma poética. Poco después, recibidas las órdenes, fue nombrado maes­tro adjunto de la escuela de Birmingham; su antecesor en el cargo retiróse junto a William de Shenton, e influyó indudable­mente en la determinación que indujo a aquél a hacer testamento, a su muerte, en favor del pariente. De esta suerte, en 1688 Wollaston llegó a ser rico, aun cuando se viera gravado por el mantenimiento de los fami­liares. En 26 de noviembre contrajo matri­monio con Caterine Charton, y, en adelante, permaneció en el ambiente de su hogar, entregado a la composición de sus obras. En 1691 publicó la paráfrasis del Eclesiastés.

En 1703 imprimió, exclusivamente para su propia familia, una gramática latina. En 1722 dio a la luz su obra principal, Esbozo de la religión natural (v.), publicada en 1724. Escribió, además, numerosos tratados, de los cuales sólo trece se conservan en la actualidad, y en estado fragmentario, por cuanto Wollaston, severo crítico de sí mismo, antes de su muerte quemó gran parte de sus tex­tos. Algunos años después, es 1732, la reina Carolina hizo colocar un busto de mármol del filósofo en el jardín real de Richmond, junto a los de Locke, Newton y Clarke.

M. L. Stringa

Juan de Valdés

Nació en Cuenca hacia 1499 y murió en Nápoles en 1541. Hermano gemelo de Alfonso (v.), de familia noble, pasa sus primeros años en el ambiente de la corte, entrando hacia 1524 en el servicio del marqués de Villena que acogía en su casa un centro de «alumbrado» dirigido por Pedro Ruíz de Alcaraz. Más tarde se matri­cula en Alcalá, estudiando fundamental­mente el griego. La publicación (1529) del Diálogo de doctrina cristiana (v.), denun­ciada a la Inquisición y juzgada por una comisión teológiccomisiónUniversidad de Alcalá, que sin embargo, no lo hace muy severamente, le mueve a abandonar España definitivamente. En Italia ejerce algunas misiones diplomáticas, nombrándole Cle­mente VII «camerarium nostrum».

En 1535 se establece en Nápoles en calidad de agente político imperial, y allá dirige espiritual­mente un grupo centrado en Julia Gonzaga, la seductora napolitana, al que asistían, en­tre otros, Pietro Camesechi, más tarde con­denado a la hoguera, Pedro Mártir, Varmigli, etc. Poco sabemos de su vida a partir de 1537. Personaje curioso, místico peculiar, fuera de serie, como su hermano al servicio de la idea imperial de Carlos V, y así lo atestigua su correspondencia con el cardenal Ercole Gonzaga, es con su hermano Alfonso el representante más típico del erasmismo en España, y, en efecto, con el propio Erasmo mantiene una interesante corres­pondencia a partir de 1528. De salud deli­cada, espíritu más refinado que activo y emprendedor, Valdés es el reformista sagaz, tolerante, deseoso, más que de polémica y ruptura, de una vida religiosa más íntima y menos formalista. Su labor literaria ofrece el doble aspecto del reformista místico y del filólogo. En la primera dirección su labor fundamental se desarrolla en Nápoles tanto como autor como divulgador y traductor de textos religiosos, dirigidos a su íntimo círcu­lo napolitano.

Se trata de obras escritas con más intención religiosa que literaria, por lo que son comprensibles sus defectos forma­les, llenas de fervor e inquietud religiosa, en algunos momentos de una intimidad en la que rezuma el cálido ambiente del círculo y de la belleza de Julia Gonzaga. Además del citado Diálogo de la Doctrina cristiana (v.), recordamos Alfabeto cristiano (v.), cuyo original castellano se ha perdido, co­nociéndose sólo por la traducción italiana, en la que interviene Julia Gonzaga, y se expone la tesis fundamental del amor a Dios como causa de acción; Las ciento diez con­sideraciones divinas (v.), la más completa de sus obras religiosas, reflejo de los colo­quios con sus discípulos y de orientación erasmista, con sentimientos amplísimos y desbordados, como el perdón general, con­fianza ilimitada en Dios, etc. Comentario a la epístola de San Pablo a los romanos, la interpretación de los Salmos, trabajos exegéticos sobre San Mateo, San Pablo, etc.

Si bien la personalidad fundamental de Valdés es esencialmente la mística religiosa, desde el punto de vista literario es más interesante su obra filológica, el Diálogo de la lengua (v.), escrita en Nápoles, pro­bablemente durante su primer período de estancia. Dentro de la corriente dignificadora de las lenguas romances al estilo de Pietro Bembo en Italia y J. du Bellay en Francia, y en un correctísimo estilo, es por una parte un intento de historia crítica de la lengua castellana y por otra un estudio de las más importantes obras literarias cas­tellanas. De fría y sutil exposición doctri­nal, suavemente irónica en sus ataques (v. gr. contra Nebrija) y de una elegancia y refinamiento exquisitos, este coloquio es sin duda una de las obras maestras del re­nacimiento español. Su doctrina es en gene­ral acertada, con claras previsiones sobre la puntuación, los arcaísmos y la evolución de la lengua.

Interesa destacar, y adviértase en ello un síntoma de la claridad mental de Valdés, cómo en esta obra el autor abandona su preocupación religiosa para estrictamente ceñirse al tema. Resumiendo, Valdés es uno de los humanistas españoles más característi­cos; espíritu ávido, vertió su ansiedad en una doctrina misticista sobre la base del desprecio de la razón humana, enturbiada por el pecado original, y del conocimiento y sentimiento en el sentido de la profundi­dad, de Dios. Ésta es su dimensión fun­damental, a la que enriquece, o mejor nos la hace suponer más compleja, dilatada, su Diálogo de la lengua. En vida, en parte por su condición política pública, quizá también por su poca aparatosidad, escapó a las per­secuciones. Bajo Pío V su doctrina fue condenada y alguno de sus miembros que­mado. Valdés ya había muerto.