ARCADI OLIVERES, LA CLARIVIDÈNCIA D’UN MESTRE

Arcadi Oliveres
Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar
Angle Editorial, 2021, 170 págs.

Portada del llibre «Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar»

per Anna Rossell

Clarivident i mestre, l’Arcadi era, és i seguirà sent les dues coses. I no és fàcil reunir les dues qualitats. Ell no està sol en la fe en els canvis profunds que les persones podem propiciar per transformar radicalment el sistema, però ja no són tantes les que saben transmetre els valors i els indicadors que facin veure’n la urgència. En justícia.

Gran mestre, sí, ho és i ho seguirà sent. Amb raó ja és corrent fer servir el terme d’cadista per referir-nos a algú que segueix i comparteix les seves idees i conviccions, i les difon. La seva llavor ha caigut des del primer moment en terra fèrtil; les seves múltiples xerrades i conferències, sempre amb públic multitudinari, s’estenien i es divulgaven com la pólvora, com si ens calgués córrer a explicar-ho per no perdre ni un sol segon, com si ens hi anés la vida. I la veritat és que ens hi va. L’Arcadi Oliveres no deia cap paraula en va, tot el que deia, diu i escriu és de la màxima importància. Els temes que escull són vitals i el seu tractament va gairebé sempre acompanyat de recomanacions que faciliten la posada en pràctica immediata.

El seu mestratge cal escriure’l amb majúscules. Perquè és doblement mestre qui despulla la demagògia i la hipocresia mostrant la veritat. És doblement mestre qui desemmascara el que ens presenten com a problema impossible o complicat de solucionar i el mostra com el que és en realitat: senzill. Perquè és doblement mestre qui treu a la llum el que obscurs interessos amaguen i diu les coses pel seu nom: que un altre món és possible i només cal voluntat política. Perquè és doblement mestre qui condueix la seva vida en la més estricta coherència, qui opta per la veritat i la senzillesa en tots els àmbits. El seu llenguatge està al servei de la veritat, i veritat i senzillesa van de la mà, doncs la comunicació és més ajustada a la realitat i, per tant, més justa quan les paraules no són rebuscades, sinó que, evitant l’obscurantisme d’especialistes i classistes, empra els mots transparents i directes per fer-los entenedors a tothom.

Però per reunir matèria per fer pedagogia al bon mestre li cal fer recerca per endinsar-se en les temàtiques de què vol parlar. Cal invertir temps per trobar les fonts fiables de la informació, cal contrastar dades, cal comparar documents, cal destriar el gra de la palla. Aquesta és una tasca certament cada dia més difícil en un món dit «de la informació», on es confon la vertadera informació amb el que es fa passar per tal, fins al punt que ja no ens refiem de cap notícia. Les xarxes socials van plenes de suposades notícies i la falsedat i la manipulació estan a l’ordre del dia. L’Arcadi Oliveres, economista de formació, feia aquesta impagable feina i sotmetia les seves troballes a un procés de destil·lació lèxica i sintàctica que obre l’accés lliure i directe a tothom al funcionament econòmic i polític del món. Llegint-lo a ell, l’economia, un camp del saber humà que els poders fàctics s’entesten a presentar enrevessat i inassequible a no especialistes, se’ns desvetlla com un joc de nens. Ell cerca dades, xifres, mira pressupostos i els analitza amb lupa per treure a relluir les mentides que sovint s’amaguen en les quantitats oficials de despeses (en despesa militar, per exemple, mostra com el pressupost de l’Estat espanyol declara la meitat de la real en aquest àmbit, perquè carrega a altres ministeris inversions que, en realitat pertanyen a l’exèrcit) i treu a la llum que la inversió diària espanyola en despesa militar és l’esgarrifosa quantitat de 56 milions d’euros. Un exèrcit superflu. És només un exemple.

Tots els capítols que tracta Oliveres al seu llibre són imprescindibles: Democràcia, Capitalisme, Diners, Llibertat, Refugiats, Canvi climàtic, Pacifisme, Guerra, Objecció fiscal, Política, Populismes, Moviments socials, Monarquia, Presos polítics, Europa i crisi, Pandèmia (i coronavirus) i Educació.

Estem parlant d’un llibre que hauria de ser de capçalera per a tothom i de lectura obligadíssima a partir de la ESO. Un llibre que hauria de ser l’eix de tota educació, la més fonamental i bàsica, en tant que insisteix a posar la persona al centre del quefer humà per a la bona, justa i respectuosa convivència. Un llibre que dona coneixements urgents i necessaris, que propicia la reflexió més indispensable, que fomenta la capacitat crítica i argumentativa de l’alumnat i, en conseqüència, el fa més lliure, en tant que més crític.
No és casualitat que Oliveres clogui el seu llibre parlant de l’educació, com per subratllar la importància cabdal de posar la llavor en la ciutadania del futur. I resumeix en quatre elements que considera imprescindibles el seu darrer llegat: pau, solidaritat, sostenibilitat i cura de les persones més vulnerables.

Mar Valldeoriola, editora i autora del pròleg (La globalització i les seves coordenades, Una tarda de conversa amb els nets), que, a més, li ha fet d’escrivana, dona a la introducció una imatge sensible de la dimensió humana de l’Arcadi Oliveres. Afegeix un postscriptum on, tot fent referència al malmetement de la Terra per l’acció humana i a l’any de la covid-19, escriu: «L’aire encara es va fer més escàs a partir del 14 de març de 2020». Tanmateix, l’Arcadi Oliveres ens insufla aire nou, net, i molta esperança.

Com aquest, tots els seus llibres són essencials. No us en perdeu cap.

Gràcies, Arcadi. Sempre estaràs entre nosaltres.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’economista, professor universitari i escriptor Arcadi Oliveres


PREMI PULITZER 2020. EN JUSTÍCIA

Colson Whitehead
Els nois de la Nickel
Traducció de Laia Font i Mateu
Edicions del Periscopi, 2020, 245 págs.

per Anna Rossell

Portada de la novel·la «Els nois de la Nickel», de Colson Whitehead

Un llibre que neix amb la qualitat d’un clàssic abans que hagi passat la quantitat de temps que la història de la literatura exigeix d’habitud a una obra literària per considerar-la tal. Amb raó aquesta novel·la de l’escriptor i professor universitari estatunidenc Colson Whitehead va obtenir el premi Pulitzer 2020. En justícia.

Clàssic per més d’una raó. Perquè tracta una temàtica universal, (lamentablement) de tots els temps: l’opressió continuada de tota una raça per part de persones d’una altra raça i de les institucions que representen la ideologia i els interessos predominants de l’altra, i perquè el tractament literari de la matèria narrativa que li dona l’autor excel·leix per les seves qualitats.

Colson Whitehead converteix en ficció una història real que posa de relleu fins a quin punt realitat i ficció poden tocar-se i fondre’s, o fins i tot —com s’ha dit moltes vegades— que la ficció pot transmetre més verídicament una realitat que la realitat mateixa. L’autor s’encarrega d’il·luminar-nos sobre aquest tema al final, al capítol que dedica als Agraïments. Comença per aclarir que el llibre «és ficció i tots els personatges són inventats, però està inspirat en la història de la Dozier School for Boys de Marianna, Florida». I a continuació enumera un llarg reguitzell d’articles i altres documents que donen fe de la història com a fet real. Amb això ens convida, a més, a la consulta de les fonts que ell mateix ha utilitzat, per si volem saber-ne més.

Narrada per una veu omniscient que alterna diàlegs d’un ampli espectre de personatges, els lectors acompanyem la vida de l’Elwood, un noi a qui coneixem quan just ha començat a anar a l’institut a Tallahassee, una petita ciutat de Florida on viu amb la seva àvia, la Harriet. El noi, de viva intel·ligència, obert i honrat sent ja de ben jove una gran admiració per Martin Luther King i la seva defensa dels drets civils. El reverend li és un far i referent i l’Elwood està decidit a encarrilar la seva vida per fer-se un home de profit fent estudis universitaris i seguir el que el cap i el cor li demanen com a ciutadà. Les seves qualitats intel·lectuals i de caràcter fan pensar que aconseguirà el que es proposa, però el destí li fa una mala passada i tot es torça. Just quan tot semblava està ben encarrilat, l’Elwood anirà a parar a la Nickel (nom oficial «Acadèmia Nickel»), on l’envia el jutge per un robatori que li carreguen a ell injustament. La Nickel és un centre per a nois en edat escolar i d’institut, blancs i negres, que suposadament fa la funció de redreçar els suposats mals hàbits dels joves, que segueixen estudis a l’acadèmia. Allà s’hi troben nois per causes molt diferents; el que la societat de blancs considera rebuig, gairebé sempre a caprici seu, i aquells que han quedat sense família i l’administració entafora en un lloc on no l’hi faci nosa. La novel·la ens permet entrar a la institució i conviure amb els nois, seguir el seu dia a dia. El que es presentava oficialment com una possibilitat d’integració social es desemmascara com el que és realment: un lloc de reclusió i, altre cop, de segregació racial, on una piràmide d’adults instructors s’encarreguen de fer valdre la llei de la mà més dura i terrorífica, on el suborn, l’explotació infantil sexual i laboral estan a l’ordre del dia i on imperen la humiliació i la submissió dels joves al caprici i les necessitats dels «educadors» i responsables de l’acadèmia. Coneixerem les aliances, els odis, els capteniments i els complots que la naturalesa humana posa en marxa en una situació de reclusió i maltractament i veurem de primera mà com, malgrat tot, l’ésser humà pot mantenir la dignitat en unes condicions tan adverses. Una dignitat que l’escriptura de Whitehead manté també personalment en no decantar-se en cap moment pel victimisme.

La narració no segueix del tot una cronologia lineal; va endavant i enrere en el temps, la qual cosa aprofita l’autor per incorporar en la història de l’Elwood un efecte sorpresa al final.

Colson Whitehead (Nova York, 1969) ha rebut un altre premi Pulitzer abans d’aquest, l’any 2017, per la novel·la El ferrocarril subterrani, editada per Edicions del Periscopi, també publicada el mateix any en espanyol, El ferrocarril subterráneo, per Random Hours. Els nois de la Nickel també s’ha publicat en espanyol, Los chicos de la Nickel, en traducció de Luis Murillo Fort, per Random House.

L’escriptor estatunidenc Colson Whitehead


© Anna Rossell

https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

UNA NOVEL•LA CÀLIDA

Teresa Martí
Noranta-sis hores
Pensódromo[21], 146 pàgs.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Noranta-sis-hores.jpg


per Anna Rossell

Una novel·la càlida, aquesta de Teresa Martí, un text senzill en el sentit més positiu de la paraula; la senzillesa no està renyida amb l’interès literari i humà que pot suscitar un text. Sovint és un valor afegit. És el cas de Noranta-sis hores.

Teresa Martí (Barcelona, 1960), llicenciada en Ciències de l’Educació i tècnica de seguiment de mesures educatives imposades per jutges a joves infractors, ha desenvolupat per la seva professió una sensibilitat humana que es reflecteix directament en la seva escriptura, tant pels temes que elegeix com per la manera com els tracta. Publicada el 2015 en versió espanyola, Noventa y seis horas, el mateix segell editorial ens ofereix ara la versió catalana d’un text que no deixa indiferent per la dimensió de la dura realitat que descriu: la de la terrible i tensa espera del malalt que depèn de la donació d’òrgans per evitar la mort, però també la de la terrible decisió que ha de prendre l’altra part implicada, la dels familiars que només tenen uns minuts per signar o no uns papers que permetran o impediran als metges prendre les mesures legals corresponents: desconnectar un familiar clínicament mort de les màquines que mantenen mecànicament el batec del seu cor i extreure-li els òrgans que es traduiran en l’esperança de vida per a altres éssers humans.

Així la novel·la submergeix el lector en una realitat que, per bé que l’autora considera una història de ficció en una nota prèvia, podria ser un de tants casos que s’esdevenen diàriament, perquè sovint la ficció reflecteix millor la realitat que la realitat mateixa.
El text alterna tant la perspectiva de la persona malalta necessitada de transplantament com la del familiar que viu la tragèdia de la mort de l’ésser estimat, possible donant d’òrgans.
Narrada per una veu omniscient, els capítols van alternant les dues perspectives i ens apropen a les dues sensibilitats. Teresa Martí sap descriure bé els ambients, les situacions i les emocions, no cau en cap moment en la sensibleria; desperta l’empatia del lector conduint la seva participació emocional fins al punt just per apropar-lo correctament i amb autenticitat als fets que descriu. Compartim amb els personatges la por, el desassossec, el dolor, la incertesa, la calidesa de l’escalf de familiars, amics i professionals de la sanitat, la desesperació, el trauma i l’esperança… I l’autora ho fa mitjançant una prosa fluida i amable, la que li escau a la temàtica elegida, i fa de la novel·la un text proper i de lectura agradosa.

Teresa Martí també és autora de relats curts en espanyol i en català, d’un guió de teatre, Duele el verbo amar (2018), basat en el llibre de poemes de José Luis Terraza Ser entre dos, i d’una altra novel·la en espanyol, Siham (2020).

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut


L’escriptora Teresa Martí

EMÍLIA ILLAMOLA, INTROSPECCIÓ FEMENINA DE SEGELL MOLT PERSONAL

Emília Illamola Ganduxé
La lectora accidental
Quaderns de la Font del Cargol, 2021, 193 pàgs.

Portada de la novel·la d’Emília Illamola, «La lectora accidental»

per Anna Rossell

Sens dubte aquesta és una novel·la d’Illamola. Ben aviat, quan la seva activitat escriptora encara era incipient, l’autora va desenvolupar un segell personal inconfusible: interès per la introspecció femenina, tendència al monòleg interior, prosa poètica i una estructura de composició que juga amb diversos nivells d’actuació.

Les protagonistes femenines d’Illamola —les que ho són per excel·lència— són, de fet, una sola. L’autora les bateja amb noms diferents, les revesteix amb característiques aparentment distintes, però, de fet, la seva essència és la mateixa. És sempre una dona que rumia la que centra la narració, una dona sensible, una ment capficada, el pensament de la qual mai s’atura, a qui preocupen sobre tot les relacions emocionals amb els personatges que l’envolten, que s’ho qüestiona tot, que repassa els seus actes, tota la seva vida des que té memòria i fa conjectures constants de cadascuna de les seves actuacions i les dels altres, sobre tot de les pròpies. El fil és inacabable, perquè la certesa de res mai no s’imposa i dona al personatge peu per seguir. I per bé que també hi intervenen personatges masculins, el dibuix que Illamola en fa és de mer acompanyament o, com a molt, una eina de contrast, que serveix per realçar la diferència amb els femenins.

De fet el lector està temptat de pensar que l’autora mateixa es reflecteix en els seus personatges principals i les variacions amb què les abilla són conjectures, possibilitats de si mateixa. L’escriptura ofereix sens dubte a Illamola una oportunitat per al pensament, una eina amb la qual pot explorar la vida, potser la seva pròpia vida. Narrar històries d’altres és un divertiment útil, no un caprici, sinó una manera de conèixer i donar a conèixer.

En aquesta ocasió l’autora basteix una altra estructura interessant —ja ho ha fet abans—, una carcassa molt ben armada, que embolcalla amb la matèria narrativa i li serveix per treballar aspectes essencials relatius a la literatura i a la vida, i a la seva recíproca interrelació. Aquest, com també tot un reguitzell de qüestions relacionades amb el fet literari, conformen el vertader tema d’aquesta novel·la. L’arquitectura de la història recorda la de Joc de llunes, en què, la metàfora del títol remet a l’emmirallament dels personatges femenins, els uns en els altres i viceversa, per acabar configurant una imatge polièdrica de conjunt.

Narrada en primera persona, el personatge central, la Rosamaria, una dona emancipada, amb relacions sentimentals obertes a vàries bandes i amant dels llibres, es deixa temptar per una novel·la d’una botiga de vell, sense saber el perquè, Rius d’impaciència. El títol no li diu res a primera vista i no en coneix l’autora. Tanmateix li fa peça i la compra. I per bé que l’inici de la lectura no li sembla interessant, la lectora accidental aviat quedarà atrapada en un text que no para de plantejar-li preguntes relatives als personatges de la ficció, però també a la seva creadora, la Nita Lluch, la personalitat de la qual la Rosamaria es planteja si estarà reflectida en la seva protagonista, la Marta, i en la seva parella, en Gabriel. La lectura avança amb el pas dels dies d’una setmana; la lectora l’espaia el temps necessari per fer-ne la digestió, per rumiar tot el que li plantegen els pensaments de la Marta o el que li suggereix la seva persona sobre el caràcter i la vida de l’autora. Les suposicions que la Rosamaria fa de la Marta i, al seu torn, de l’escriptora de Rius d’impaciència arriben a interessar-la tant que decideix seguir la pista de la Nita Lluch, la de la seva petjada com a persona i escriptora. Així La lectora accidental basteix una trama en què es dona una estreta relació entre ficció i realitat a diversos nivells: Marta-Gabriel (segon nivell de la ficció) versus Rosamaria-diversos amants (primer nivell de la ficció); Nita Lluch-Marta (relació entre vida i ficció en el segon nivell) versus ¿Emília Illamola-Rosamaria? (relació entre vida i ficció en el primer nivell).

Menció a part mereix el contingut d’ambdues novel·les, que es fa difícil de capir; en realitat l’acció és inexistent i tampoc acaba de fer-se entenedora del tot la raó que empeny Nita Lluch a escriure la seva novel·la ni la que impulsa la Rosamaria a mantenir viva la fascinació que la manté unida a la lectura. I és que molt probablement, per a Illamola, aquesta no és la qüestió, sinó, senzillament, la de plantejar preguntes. Repondre-les li tocarà al lector.

Emília Illamola ha publicat, a més, un llibre de prosa poètica, Fraccions, un recull de textos, Encara hi ha papallones al jardí, i les novel·les Una certa onada; Más allà del cielo azul i Cabrils, São Paulo. Barcelona. Un amor pendent.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptora Emília Illamola

SOBRE LA IDENTITAT, UNA REFLEXIÓ NECESSÀRIA I URGENT

Saïd El Kadaoui
Radical(s)
Una reflexió sobre la identitat
è, Grup Enciclopèdia, 2020, 278 pàgs.

per Anna Rossell

Molt recomanable, aquest assaig sobre la identitat; és intel·ligent, documentat, amè i molt útil per abordar greus xacres de la nostra societat. Hauria de ser lectura obligada dels polítics responsables de la immigració i l’educació. Ajudaria a la bona convivència de les diverses cultures i evitaria tragèdies personals i col·lectives.

Saïd El Kadaoui (1975 Ben-Sidel, Marroc), psicòleg, psicoterapeuta, professor i escriptor, resident a Barcelona des dels set anys, sap molt bé de què parla, no tant perquè ell mateix ha experimentat en carn pròpia la temàtica (que també), sinó molt més pel fet que és especialista en salut mental en contextos d’identitat i migració, així com en adolescència i migració. Malgrat això el llibre no va dirigit a especialistes, sinó al públic en general, i la seva lectura aporta coneixements essencials sobre el desarrelament i l’aculturació —directament relacionats amb el sentiment identitari— i els desequilibris que originen, causants de desorientació i dolor, que no només aboquen al fracàs vital individual, sinó també a fanatismes desencadenants de matances en nom de la religió. I per bé que El Kadaoui se centra en el món musulmà, no cal dir que les seves observacions concloents són aplicables a la psicologia de persones immigrades de qualsevol origen cultural.

Autoritzat per la seva experiència professional i les múltiples lectures de llibres de col·legues i altres amb què es documenta, l’autor conclou que «la lògica excloent que Europa aplica amb relació als àrabs i els musulmans afavoreix que alguns joves prenguin consciència de la seva identitat cultural diferenciada» i, a mode de correcció de l’error europeu, afegeix: «L’islam és també una religió europea i molts musulmans són europeus». És innegable que el sentiment d’arrelament és una necessitat humana. Sense identitat no seríem; és essencial. Tanmateix, identitat no és sinònim de món estanc. Ben al contrari, és una trajectòria que comença amb el naixement i no fineix fins que morim; s’esdevé contínuament, és un procés d’horitzó obert mentre vivim, i la nostra autocomprensió està influenciada per múltiples i diversos factors, que l’autor desgrana. La seva tesi és que el sentiment idoni és el de l’arrelament múltiple: «O prenem consciència del nostre arrelament múltiple o ens sentirem desarrelats». Es tracta, doncs, de sumar, no de restar, operació aquesta que sempre implica exclusió.

El llibre d’El Kadaoui reflecteix la coherència personal de l’autor; el seu propi sentiment d’arrelament múltiple li permet una mirada ampla, oberta i enriquidora; l’heterogeni univers cultural de què es nodreix li facilita adonar-se dels perills que comporta la reducció estanca de la identitat. Així adverteix de les múltiples causes que provoquen l’estancament i la radicalització, els sentiments que els determinen i el funcionament dels mecanismes psicològics. Així l’autor ens parla del sentiment de rebuig, d’humiliació, del desassossec, de la necessitat de pertinença, de les identitats culturals com a conseqüència, i no com a causa, dels conflictes; del(s) dol(s) i de la conveniència de resoldre’l(s) per no transmetre’l(s), de la regressió psicològica, del «pecat d’estrangeria», de la mirada estigmatitzant prejudicial…

El seu propi sentiment d’arrelament múltiple, tant marroquí com català-europeu, li confereix distancia objectiva per condemnar els corrents salafistes i wahabistes per dogmàtics i reduccionistes i reivindicar el foment del «coneixement complex del que és l’islam. Promoure l’exègesi contemporània de l’Alcorà i deixar de negar l’existència de l’humanisme musulmà i la gran contribució al coneixement que la civilització musulmana va fer en el seu moment», alhora que reclama la secularització de l’islam per derrotar el fanatisme i no perdre el tren de la modernitat.

L’assaig conté, de passada, una bona quantitat d’informació sensible sobre el Marroc i la seva evolució, la qual cosa contribueix a combatre prejudicis arrelats i fomenta el coneixement, obrint la porta a la trobada.

El llibre va acompanyat d’un pròleg de Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, un epíleg de Francesc Sáinz, doctor en Psicología, psicoanalista i professor a diverses universitats, així com d’una llarga relació de referències bibliogràfiques.

Del mateix autor s’han publicat a més altres títols, sempre relacionats amb el tema de la immigració: Cartes al meu fill, un llibre sobre reflexions ètiques, les novel·les Selfis (en coautoria amb Ricart Ruiz Garzón), No i Límites y fronteras, tots ells editats en català i en espanyol, excepte la darrera, només en espanyol.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptor Saïd El Kadaoui
Portada de l’edició espanyola de la novel·la Radical(es), de Saïd El Kadaoui