ELS NOSTRES CLÀSSICS. PENSAMENTS PER A LA VIDA

Nuccio Ordine
Els homes no són illes.
Els clàssics ens ajuden a viure

Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 2022, 281 pàgs.


per Anna Rossell


Esplèndid, aquest cúmul de saviesa que eixampla l’horitzó de la nostra ment i oxigena l’ànima. Llegir Nuccio Ordine és un plaer amb majúscules, sobretot en els temps que corren —van començar a córrer ja fa molt—, en què la societat occidental va en direcció absolutament contrària als postulats en què l’autor basa la seva concepció del món i de la vida.

Ja no queden humanistes ni gairebé cap rastre dels seus valors; quants anys fa que han desaparegut de l’ensenyament de Secundària el llatí i el grec? I la filosofia? Quant de temps fa que ja no es valora la cultura de la lentitud, de la reflexió? Quant, que hem deixat d’apreciar la riquesa de les classes presencials? És per això que encara, a aquells que encara hi sou a temps, us recomano aquest llibre, amb l’esperança que algun dels lectors vulgui i pugui salvar la llavor que hi perviu.

Els homes no són illes
, que s’inspira en la frase de John Donne recollida en el Devotions upon Emergent Occasions (Meditacions en temps de crisi), publicades el 1624: «Cap home és una illa, complet en si mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l’oceà». Partint d’aquesta suggerent i prolífica metàfora, Nuccio Ordine (*Diamante —Itàlia—, 1958), ell mateix un gran humanista, hereu dels més grans, estudia el pregon significat d’aquest pensament, així com l’eco que se n’han fet escriptors i pensadors fins als nostres dies en els seus escrits. El seu llibre és una mena de palimsest, les capes del qual ell va traient a la llum per tal que no quedin soterrats i que no es perdi el més gran tresor que serva la humanitat, aquell sobre el qual Occident ha construït la seva història i la seva identitat.

Dividit en dues parts, la primera correspon estrictament al títol principal Els homes no són illes; la segona, remet al subtítol, Els clàssics ens ajuden a viure. Però ambdues estan, de fet, estretament lligades. Perquè l’autor, fill privilegiat dels savis que han establert els fonaments de la nostra cultura, se sent deutor i responsable de lliurar en herència a les generacions joves el tresor que és conscient que està en perill d’extinció i a les acaballes. Però Ordine no tira la tovallola. Si hem de morir, que sigui amb dignitat i sabent que hem fet els deures.

L’autor fa palès l’estret lligam entre les dues parts pel fet que encapçala la primera amb l’epígraf Introducció. Ordine fa un recorregut per l’obra de clàssics amb majúscules: Francis Bacon, Virginia Woolf, Sèneca i Ciceró, Sa’di de Xiraz, Montaigne, William Shakespeare, Xavier de Maistre, Tolstoi, Saint Exupéry. I per bé que el llibre se centra en la màxima de John Donne (Londres, 1572- Londres, 1631), poeta metafísic anglès i clergue de l’Església d’Anglaterra, Ordine cerca aquesta idea central en el pensament del canon occidental, tant en els pensadors que van conèixer Donne com en aquells que el varen precedir i seguir sense ser-ne conscients. D’aquesta manera dona a entendre la universalitat de la seva idea.

La segona part, que duu l’epígraf Els clàssics ens ajuden a viure, és un recull de cinquanta-un capítols dedicats a altres tants autors. Partint en cada cas d’una cita de les seves obres cabdals, Nuccio Ordine comenta i reflexiona sobre el passatge corresponent subratllant-ne la importància, sovint derivant-ne, per contrast, els perills que la societat contemporània corre per haver abandonat hàbits i valors, que es reflecteixen en els escrits dels grans mestres. Així, la llista s’amplia llargament amb Ariosto, Aristòtil, madame de Lafayett, Campanella, Camus, Dante, Dickkinson, Eliot, Hemingway, Gramsci, Lessing, Rilke, Hesse, Nietzsche, Celan, Plutarc, Pascal, Safo, Rulfo, Ibsen, Galilei, Erasme, Txékhov i un llarg etcètera.

El llibre ens ajuda a reflexionar sobre els temes cabdals de la vida: la llibertat, la por, la ceguesa de ment, el fanatisme, les relacions humanes, la compassió, l’empatia, el materialisme, l’egoisme, la mort… Esdevé així una mena de devocionari que pot acompanyar-nos en els moments previs al son. Seguint amb el pensament inicial ens recorda: «[…] els éssers humans estan lligats entre si […]. Cap home és una illa, […] la mort de qualsevol home m’afebleix […]». Llegir-lo amb lentitud és una recomanació.

Nuccio Ordine és professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria i especialista en el Renaixament.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala




http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

UN TÍTOL MASSA SUGGESTIU

Yoann Iacono L’Stradivarius de Goebbels Traducció de Mia Tarradas Edicions de 1984, 281 pàgs.

per Anna Rossell

Els títols suggestius sovint corren el perill de resultar enganyosos per l’expectativa que creen en el lector. Quan l’expectativa és alta a l’autor li cal afinar molt la ploma i l’enginy per no frustrar les esperances dels lectors: títol i contingut han de trobar un equilibri exigent per no ser decebedor. Tot un repte.

Incorporar a la presentació del llibre el nom de Goebbels i el fet que l’eix entorn del qual es fila la trama de la narració (un episodi diplomàtic que va succeir realment —el regal d’un valuosíssim violí a una virtuosa violinista japonesa per a segellar el pacte d’amistat alemany-japonès en els anys de la Segona Guerra Mundial—) sedueix, més encara, si el nom d’un dels grans criminals responsables del genocidi nazi va unit a la música.

És comprensible que un escriptor caigui en la temptació d’imaginar una història estirant el fil d’aquest episodi, però quan la idea és partir de fets reals, llavors l’escriptura resulta encara més arriscada, perquè la història el condiciona: ha de prendre la decisió de respectar els fets que s’hi van relacionar o bé, si no vol respectar-los, informar d’antuvi als lectors que tot és ficció, que tot és imaginat, tret d’un únic fet puntual, aquell que va donar lloc a la seva inspiració.

Yoann Iacono (Burdeus, França, 1980) opta per la primera via, cosa que el porta a esmerçar anys de recerca per arxius i hemeroteques a França, als EUA, Alemanya i Japó. L’acció de la novella transcorre des del 1936, any en què la protagonista, Nejiko Suwa, es trasllada a París per perfeccionar els estudis de violí sota el mestratge dels grans violinistes europeus, fins el 1983, quan ella, als seixanta-tres anys, ofereix el seu darrer concert a Tokio, després de dècades d’abstinència. El recorregut històric és extens i dens, més encara si tenim en compte que aquest és un període de gran trasbals a Europa i que la protagonista passa a París i a Berlín tota la guerra i no torna al Japó fins alguns anys després d’haver-se signat la pau.

La idea de partir del gest diplomàtic del regal del violí és atractiva i la novel·la planteja qüestions molt interessants, que la contraportada del llibre enumera encertadament: Iacono reflexiona sobre els turbulents lligams entre l’art i el poder: ¿un artista només està compromès amb el seu art? Es pot abstreure de la història? ¿Com aconseguir que els règims dictatorials no se n’apropiïn?

El fet que el llibre prengui com a personatges noms reals que protagonitzaren la Història fa del text una novel·la històrica, per bé que no són els fets ni els esdeveniments bèl·lics ni polítics els que centren la temàtica. L’autor vol subratllar el caràcter moral-formatiu que l’experiència musical sota el nazisme significà per a la virtuosa violinista japonesa, però també hi barreja un enamorament amb un assessor de l’ambaixador japonès a Berlín. Tanmateix —i aquest és en la meva opinió el problema—, Iacono obre massa finestres temàtiques que no acaben de cristal·litzar en un tot cohesionat, i això té com a conseqüència que no aprofundeixi en cap.

El 22 de febrer del 1943 Goebbels lliura el violí a Nejiko, un suposat Stradivarius confiscat a un violinista jueu per un frustrat músic nazi, el sinistre Herbert Gerigk, qui s’encarrega de les expropiacions als jueus i de confegir un llistat de músics d’ascendència jueva. Aquest és el moment en què l’ànima de la noia, tot i que ignora la procedència de l’instrument fins molt més endavant, comença a neguitejar-se, un malson que la perseguirà fins al final. El leitmotiv serà, doncs, aquest desassossec, que es manifesta físicament en la impossibilitat d’aconseguir arrancar a l’instrument els sons que la intèrpret desitja i que ella percep com els més autèntics. És aquesta relació entre ella i l’instrument la part més reeixida.

La violinista no manifesta inclinacions polítiques de cap signe, però no té objecció (o l’objecció es manifesta molt tímidament) de tocar en públic i en privat per als dignataris més alts del nacionalsocialisme ni de fer de solista a la Orquestra Filharmònica de Berlín. Només passats els anys sabrà que el seu violí té probablement una procedència fatídica que cal aclarir. El seu neguit es manifesta en les indagacions que fa, malgrat que no dona cap pas per restituir a l’antic propietari el que li pertany. En aquest sentit el text és una novel·la de formació. No serà fins al final que el lector haurà de decidir si la protagonista ha fet un recorregut moral, positiu o no. La novel·la està escrita per un personatge músic trompetista, Felix, que s’inclou ell mateix a la trama i, ara en primera persona, ara en tercera, ens narra la història de la Nejiko Suwa. Després de la guerra, ell, que havia estudiat al conservatori de París durant els mateixos anys que Nejiko, rep l’encàrrec d’investigar la trajectòria de la violinista japonesa per recuperar l’instrument i mirar de restituir-lo a la família o als hereus. Així la novel·la és el resultat d’aquesta recerca fictícia, que inclou parts literals del diari de la virtuosa intèrpret i descripcions de situacions i de fets reals extrets de les fonts documentals, que es van alternant amb els diàlegs que sostenen els personatges.

La intenció de l’autor de donar al seu text el caràcter de novel·la de formació queda segellat al final pel fet que el desenllaç de tot plegat és imaginat per Iacono, com anuncia la veu narradora. Probablement l’autor no va trobar documentat el final amb què clou el llibre i aquest és la part més fictícia de tota la novel·la.

Yohann Iacono, alt diplomàtic i assessor polític publicà a França L’Stradivarius de Goebbels l’any 2021. El 2023 ha publicat una segona novel·la, Les vies secrètes de Vladimir (Slatkine Et Cie), encara no traduïda al nostre país.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

ESCRIURE DES DE DINS. POESIA ÍNTIMA

Mireia Farriol
Estimats anònims
Amados anónimos
Amours anonymew
Anonymous loves

Ònix Poesia, 2023, 141 pàgs.

per Anna Rossell

Diria que de la poesia de Mireia Farriol (*Barcelona, 1943) en supura la constant de la intimitat: Adagio, allegro ma non troppo, lent (Stonberg Ed., 2013), Hágase según Arte (Ed. Carena, 2015), Dies d’abelles i sabó (Stonberg Ed., 2017), Síntesi (Ònix, 2020), Nua (Stonberg Ed., 2021); els seus versos cerquen en tots els seus llibres de poesia el sentiment endins. No és que la seva mirada sigui purament introspectiva, són diverses les temàtiques de la seva obra fins ara, i ho són també les emocions i la manera de fer-les aflorar. Tanmateix, tot el que mira i li fa goig d’escriure en clau poètica remou el seu interior i esdevé part de la seva vivència íntima. O és potser que les seves vivències més punyents reclamen amb insistència els seus cinc sentits per tornar-les a reviure redimides per la memòria i poder amarar-se de nou en moments del passat que volen ser retrobats per exigència de l’ànima. És per això que en la seva escriptura poètica hi plana l’enyor, la nostàlgia del moment feliç que ja no hi és i esdevé lacerant, o bé del desig incomplert que crema encara. Però també la delectació en el moment plàcid.

El seu darrer recull, Estimats anònims, no trenca aquesta línia. Farriol ens fa a mans ara vint-i-cinc poemes que ens presenta com un sol cos, enfilats amb el títol que ja és simptomàtic i ens ofereix una pista de com l’autora en percep el que tenen en comú: els estimats anònims són anònims per a tercers, no pas, però, per a la veu poètica, que els coneix bé i els ret homenatge. Ella confegeix un petit àlbum, d’aquests estimats, que poden ser una persona, un moment, una música, un pastís i el ritual del te, una flaire o l’observació de la natura.

El poema que obre el recull posa al descobert una realitat íntima dolorosa per a la veu poètica, un anhel destinat a no ser mai satisfet i restar en forma de dolença permanent: «Tinc por de trobar-te / i vull que em trobis / […] Sé que no et trobaré / quan et busqui, /O que no em veuràs a la nit / encara que jo et miri […]» (El meu amor desconegut). Aquest etern desacord personal es veu compensat pels moments sublims que sap descobrir el jo poètic en Les petites coses: «Es recullen amb les mans, / es guarden amb la mirada, / minúsculs grans de sorra // […]» i en els subtils plaers dels sentits evocadors de moments passats en una feliç companyia, ara absent: «Obriré la porta del carrer, / per omplir de llum l’estança, / […] Un perfum oblidat i una carícia / obririen el calaix / i pararíem taula.» (Esmorzar).
La nostàlgia es deixa sentir arreu, per bé que no l’esmenti la paraula, els seus germans són el silenci, la solitud i la buidor, que miren de trobar escalf en la dolçor d’un pastís: «Prenc te de fruits vermells. / L’escalfor baixa al genoll / millora el turmell dret, / […] / Una mica més de te / amb pa de pessic d’ametlles […] / i tot seguit veig la mare / que em porta un got amb aigua i bicarbonat / […].», o la màgia de la dansa del foc davant dels seus ulls i la seva calidesa: «Les fustes petites crepiten / amb l’escalfor de les pinyes, / el paper i la palla. / Les flames rogenques / són llums a la foscúria / i escalfen les mans. / […] // llavors és quan cremo / els meus versos / més íntims i fingits.» (Llar de foc).

La lectura de la majoria dels poemes reflecteixen moments de soledat que cerquen conhort en abrigalls sensibles com l’escriptura o la lectura: «El silenci s’ha introduït / en el paper blanc /assedegat de tinta. […] Acompanya la buidor / el moviment imperceptible / […]» (Silenci). L’escriptura és l’empara del subjecte poètic, esdevé el seu aixopluc: «Instants d’enyorances i quimeres / omplen de presseguers florits / la nit fugaç. […] Audàcia que sosté les meves / dèries, fruit de l’estimació que m’adorm / fins a l’instant clar d’un nou dia. Tu ets el meu amor secret.» (Poesia). I escriu com a conclusió de Llegir alguns poemes: […] // Mots que comparteixen estilets / amb gotes de vi dolç als llavis / eixuts, mig morts de tanta / acceptació forçada, / reducte de dies afusellats.»
Els elements (l’aire, l’aigua), les estacions (la tardor), el paisatge natural (jardins, núvols) i l’artificial de l’urbs (balcons i finestres) són també objecte de la reflexió de Farriol, que ressegueix amb agraïment el que el seu esperit rep en forma d’expansió i riquesa: […] // M’agrada el teu sol diluït en els tubs / de l’autobús mogut pel seu cor de gas silent. // […]» (Tot el que més m’agrada de tu). O bé: «Què seria de mi si mai no t’hagués vist. No veuria més enllà de res, del no-res tot nu. Res d’imatges del teu velam / ni dels flocs de blanc esclarissat. // […].» (Cúmulus).

Farriol, més enllà de la pròpia escriptura que ens ofereix, ens convida a reflexionar sobre la llengua, i ho fa d’antuvi citant un passatge de la Bíblia, Gènesi 11: 6-9, que fa referència al moment en què Jahvè volgué confondre la humanitat amb els diferents llenguatges de Babel: «Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua. […]. Baixem i confonguem-los aquí mateix el llenguatge perquè no s’entenguin entre ells».
I es posa a prova ella mateixa lliurant la seva creació poètica a l’exploració d’altres llengües. Així l’original català, ve acompanyat de traduccions: a l’espanyol (de la pròpia Mireia Farriol), al francès (de Sílvia Farriol) i a l’anglès (de Jacqueline Minett). El sensible pròleg de Francesc Parcerisas, que se centra en la gesta humana d’enunciar el món amb paraules i les limitacions del llenguatge i de la traducció, ens acompanya en aquesta reflexió.

Mireia Farriol ha col· laborat en coautoria en diversos reculls de poesia i ha traduït, a més, al català, el llibre de la poeta Pilar Plaza, Eespires de la memòria /Miralls de la memòria (Stonberg Ed.).

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

MANUEL REVENTÓS BORDOY, UN NOUCENTISTA LIBERAL DESENCISAT

Manuel Reventós Bordoy
Diari de la guerra
i Barcelona viscuda
Edició i notes de Josep M. Muñoz
Introducció de Borja de Riquer
L’Avenç 2022, 259 pàgs.

per Anna Rossell

Com és habitual en el segell editorial i la revista L’Avenç, que nasqueren amb la decidida voluntat de treure a la llum fets i personatges històrics rellevants i malgrat això poc o gens coneguts, aquest llibre, que conté els textos Diari de la guerra i Barcelona viscuda, de Manuel Reventós Bordoy, reflecteix directament la seva figura, la del destacat noucentista liberal català que ha passat massa desapercebut fins ara.
Acabats els estudis de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, Reventós tingué ocasió d’ampliar estudis a l’estranger. Com tants de la generació del 1917, que es formaren acadèmicament en universitats europees de prestigi, ell tingué a Alemanya (Berlín i Düsseldorf) l’ocasió d’entrar en contacte amb pensadors destacats de l’escola de l’historicisme econòmic alemany: Gustav von Schmoller, Max Weber, Werner Sombart i Joseph A. Schumpeter, però també amb el sociòleg positivista Franz Oppenheimer. Aquest ample ventall de coneixements humanístics i tècnics en branques de saber connectades va fer d’ell un economista avançat al seu temps, atent als esdeveniments socials d’una època convulsa i de les implicacions econòmiques que representaven. En plena dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923, publicà Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX, llibre que l’historiador Borja de Riquer en la seva àmplia i detallada introducció considera «el primer estudi que es pot qualificar de científic sobre el moviment obrer català».
El llibre de Reventós (Barcelona 1888 – 1942) aplega dos textos ben diferenciats: un diari escrit durant la Guerra d’Espanya, iniciat tres mesos després del començament del conflicte bèllic i acabat el 3 de gener del 1939, que l’editor, Josep M. Muñoz, ha intitulat Diari de la guerra i un altre, de caire molt diferent, amb el títol de Barcelona viscuda. Les raons que porten a publicar-los ara i conjuntament les expliquen l’editor i les netes de l’autor, Anna Moretó i Reventós i Laia Reventós Rovira a les observacions que fan en els respectius textos precedents, Nota sobre l’edició i Per què ara: els textos eren inèdits i havien restat en mans de la família, que no es posava d’acord abans sobre la necessitat de fer-los públics. Tenen en comú haver estat escrits els mateixos anys i per la mateixa persona. Tanmateix ambdós aporten llum, el primer sobre l’evolució i la ideologia de l’autor, el segon sobre la Barcelona de l’època vista per qui la visqué intensament, sobretot, Ciutat Vella.
Per bé que el Diari suggereix que qui escriu ens farà testimonis del transcurs del conflicte a la ciutat comtal i dels esdeveniments més punyents d’aquells anys, el que en realitat conté reflecteix els alts i baixos en l’estat d’ànim de l’economista i l’evolució ideològica d’un liberal implicat en la política catalanista primer des de Solidaritat Catalana i després vinculat a l’esquerra solidària a través de Unió Federal Nacionalista Republicana i, a partir del 1917, al bloc Republicà Autonomista i a Acció Catalana. El decurs dels fets porten al liberal catòlic, des dels primers dies, al desencís envers la ideologia anarquista, per la qual havia sentit certa admiració, i a la decidida condemna de les decisions polítiques, tant de l’estat espanyol com de la Generalitat de Catalunya: el seu convenciment es va fent, dia a dia, més fort en la idea que tot plegat porta el país econòmicament i humana a la desfeta.
El segon text farà la complaença de qui vulgui conèixer físicament sobre tot el centre de la ciutat, per on Reventós fa llargues passejades evocant-ne el que hi va veient al seu pas —edificis històrics, cafès, ambients i destrucció, i fa crítica d’alguns plans urbanístics de transformació de la ciutat. Però també aprofita l’ocasió per rememorar moments amb personatges cèlebres de l’època: Eugeni d’Ors, els amics Joan Crexells, Josep Carner, Carrasco i Formiguera, Josep M. De Sagarra, Josep M. Planes, Agustí Esclasans o Rafael Campalans per esmentar només uns pocs dels noms. En aquest sentit ens fa a mans un bocí d’història viva de Barcelona.
La introducció de Borja de Riquer, extraordinària, ens parla de l’home i de la seva projecció política, així com del professor que fou i dels seus càrrecs en diverses administracions per passar després a fer anàlisi dels textos.
El llibre va acompanyat d’algunes fotografies i es clou amb una Cronologia de Manuel Reventós Bordoy, un Índex onomàstic i un Índex toponímic.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

UN POLSIM DE SAL FA UNA NOVEL·LA RODONA

Laura Autonell Aranda
Un polsim de sal
Círculo Rojo 2022, 211 pàgs.

per Anna Rossell

Laura Autonell s’inicia a la novel·la amb Un polsim de sal, la història d’una vida. I fa bé d’explorar, també, la narrativa llarga, doncs aquest llibre es llegeix d’una tirada, desperta l’interès del lector perquè és versemblant i escrit amb una naturalitat que sembla que les paraules li ragin soles de la ploma. És una novel·la rodona.

Però les paraules no ragen mai soles; s’ha de saber fer-les rajar, i Laura Autonell Aranda (*Taradell, 1963) en sap de l’ofici. La novel·la

La novel·la és, com deia, la història d’una vida. La d’una dona de tantes. De tantes, sí, que no torni ni vulgar ni simple. Ben al contrari: les històries de la gent senzilla són cadascuna diferent i molt sovint tenen més interès que no pas les de persones suposadament destacades, ja que són —això és segur— més verídiques. Perquè la ficció, la bona, consisteix a reflectir la realitat amb versemblança i autenticitat. Aquí rau el mèrit.

L’autora construeix molt bé els seus personatges i les relacions entre ells, així com els ambients en què es mouen. El gruix de l’acció s’esdevé a partir de mitjans dels anys setanta del segle passat, a Súria, una vila petita, prop de Manresa, de la comarca del Bages, que en aquella època vivia de les mines de potassa. Les mines donaven feina pràcticament a tota la població en edat de treballar, cosa que intensificava més encara el coneixement entre veïns i agreujava el xafardeig i el comaratge. Un context, doncs, en què les enveges, la gelosia i la mala fe poden incitar a rabejar-se a mortificar algú per obtenir-ne un benefici.


La novel· la
parteix del moment en què una anciana, la Marta, interna en una residència geriàtrica de Barcelona, s’assabenta que té Alzheimer i que la malaltia progressa ràpidament. És així com fa un exercici de memòria en retrospectiva, que dona peu a recordar el seu recorregut vital, els seus patiments i les seves alegries, els seus amors i desamors. Però amb ella com a eix principal, l’autora crea amb mestratge un reguitzell de personatges de trets de caràcter molt diferents, que permeten gaudir al lector d’un ric catàleg d’individualitats, l’ànima de les quals sap dibuixar amb precisió. Ens presenta així un retrat de com es mouen les seves figures en un context que propicia el millor i el pitjor de l’ésser humà.


Marta és la víctima d’un matrimoni que neix amb mal peu des dels seus inicis. Víctima de maltractaments, l’acompanyem en la seva vida quotidiana, en el seu patiment, les seves pors i la seva desesperació. El seu home, Manel, maltractador i donat a la beguda, freqüenta la seva colla de companys de feina, miners com ell, al bar, on s’esplaia i troba el que li agrada.
Formalment la novel·la
la condueix una veu narradora omniscient i desplega gran quantitat de diàlegs entre els personatges, en diversos ambients: al bar, a casa, a les trobades de les famílies d’ella i d’ell, a la feina, a la residència… No hi ha dubte que l’autora gaudeix explorant diversitat de situacions i atmosferes, i es nota. La prosa és molt fluïda i la llegim amb fruïció, també pel fet que els esdeveniments van acompanyats d’una certa intriga que esperona l’avidesa de la lectura. En algun moment sembla que l’autora pogués caure en la temptació de cloure la seva història amb un final fàcil, edulcorat, i el frega, però se’n sap sortir. A més, Autonell sap treure suc al títol.


L’acció es clou retornant a la residència de gent gran
, amb el fill de la Marta com a actor.

La temàtica, desgraciadament molt actual, i l’elenc de personatges gairebé conviden a portar-la a escena si el text es dramatitzés. No seria difícil, el diàleg hi és predominant i hi convida.


Laura Autonell ha estat premiada en diverses ocasions per textos en altres registres literaris.


© Anna Rossell

(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espano