SEBASTIÀ PERELLÓ, UNA FESTA PER A LLETRAFERITS

Portada de la novel·la «La mar rodona», de Sebastià Perelló
L'escriptor mallorquí Sebastià Perelló
L’escriptor mallorquí Sebastià Perelló

Sebastià Perelló
La mar rodona
Club Editor, 2020, 302 pàgs.

per Anna Rossell

Més que remarcable, aquesta novel·la de Sebastià Perelló. Un goig de llegir, una festa lingüística i un encert quant a la construcció de la trama. Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963) mereix ocupar seient d’honor a les primeres files de les lletres del moment en llengua catalana. I crec observar que és a les Illes Balears i al País Valencià, on la llengua catalana sembla més amenaçada encara que al Principat, on aquells que conreen l’escriptura ho fan amb una exquisidesa lingüística i filològica que abelleix fins al punt de crear addicció. I hi ha addiccions que no només són desitjables, sinó que cal promoure. Perquè és aquesta espècie d’escriptors la que està cridada a redimir la llengua, cada cop més assolada i empobrida.

La mar rodona, confegida a base de tres capítols a primera vista solts (Paper banyat, La peixera i A lloure) és una única narració lligada i molt ben lligada. Ho és amb majúscules. Perquè, més enllà de presentar tres moments de la història de Mallorca que mostren l’evolució social i econòmica de l’illa des dels anys cinquanta del segle passat fins a l’actualitat —una transformació feta a una velocitat esfereïdora, impossible de gestionar—, la novel·la se’ns planteja com el paradigma de les tendències de vida que s’han anat imposant vertiginosament en una part del món i que, lamentablement, amb les noves tecnologies i amb l’accelerada imposició del model imperant, creen escola arreu.

Paper banyat, situa l’acció a la postguerra immediata, en una barberia, el lloc ideal on concorren veïns de tota idiosincràsia, condició i ideologia, un ambient que dona peu a desplegar un matisat ventall dels més diversos personatges enfrontats durant la Guerra Civil. La peixera és una finestra oberta a la societat mallorquina dels anys setanta del segle XX, una panoràmica que Perelló ens ofereix a partir de la mort sobtada d’una dona, enmig del carrer, que congrega una munió de vilatans que la coneixien, que van i vénen i acompanyen la morta fent safareig, i A lloure, el més extens dels tres relats, que, a diferència dels altres dos, no cerca tant presentar ambient social, desgrana una teoria de l’evolució de les societats contemporànies en general, en l’exemple concret del fenomen turístic, a través dels ulls d’un intel·lectual de la professió que fa de recepcionista en un hotel punter.

Cadascun dels tres relats se’ns transmet a través dels ulls d’un narrador jove, extraordinàriament crític i observador de detalls i replecs. Malgrat que es tracta de tres narradors diferents, no hi ha dubte que tots tres tenen molt en comú: una capacitat infinita de copsar què s’hi amaga darrera les paraules, els gests, les mirades i els capteniments, una habilitat fora mida per desemmascarar hipocresies i impostures, una aptitud esbalaïdora per entrellucar fins els racons més inconscients de l’ànima humana. Una mirada penetrant, de la qual no en queda exclosa la pròpia veu narradora, sobre tot en el tercer episodi, on qui narra adquireix un especial protagonisme i esplaia la seva teoria del turisme com a exponent de la superficialitat en què ha derivat la vida de l’ésser humà del segle XXI. Una vida on tot és menja de consum, tot decorat i parc temàtic. És en aquest tercer relat on sembla que traspua més la personalitat de l’autor i on aquest fa una esplèndida exposició de la seva pregona erudició, un festival d’autors literaris i obres, sobre tot relacionades amb la temàtica de l’hotel, documents que acompanyen la teoria del narrador.

Estilísticament la novel·la és una meravella, un foc d’artifici enlluernador. Llegir Perelló és llegir un deixeble avantatjat de la Víctor Català. I això és impagable. No només per la precisió expressiva que aconsegueix l’autor amb l’immens cabal lingüístic que desplega, sinó també per la seva més que extraordinària habilitat per derivar i interpretar, per aplicar a la pròpia experiència de vida allò que observa a l’exterior. Així, l’equiparació li és la característica d’estil més escaient, els com si o és com són una constant en el relat, el lligam entre l’exterior i l’interior amb què la veu narradora i l’autor assagen de mantenir una connexió entre fora i dins: «En aquest vertigen camaleònic de vides clandestines i desemparament, de nomadisme i errància, on la intimitat ja és una nostàlgia i una amnèsia efervescent, un lloc on esquivar-se i ser tots els homes i totes les dones, refugi de covardies i decadència, hi volíem veure el col·lapse de la vida de cada dia, com si fos un espai d’ingravidesa i d’evacuació, un mostrador i una escaparata, escuma i vides despreocupades, sempre lluny, molt lluny, com si fossis en un claustre o un castell encantat, hotels que mai no són cases, ni una llar, només llumets i festes i abjecció».

No cal dir que el seu estil és un estímul constant a la reflexió. No us la perdeu.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

LA CULTURA JUDÍA DEL ESTE EUROPEO. UNA MIRADA NECESARIA

Israel Yehoshua Singer
De un mundo que ya no está
Traducción del yiddish de Rhoda Henelde y Jacob Abecasís
Acantilado, 2020

por Anna Rossell

Verdaderamente, Israel Yehoshua Singer (*Biłgoraj —Polonia—, 1893; +Nueva York, 1944), polaco de origen judío, escribe sobre un mundo desaparecido como él lo conoció. Por ello este libro de memorias es un precioso documento, necesario para comprender el presente. Porque ningún presente es el que es sin su pasado.

Este autor de novelas, escritor en yiddish, lengua hablada por los judíos asquenazíes de origen alemán, formada con elementos del hebreo, el francés antiguo, el alto alemán y dialectos del norte de Italia, conoce a la perfección los ambientes y las tradiciones que describe, y nos los lega como un tesoro. Y son un tesoro, en una doble dimensión: porque la lectura de su libro nos permite entender numerosos personajes que han poblado la mejor literatura centroeuropea y también porque nos acerca a las culturas y subculturas judías, que, evolucionadas, aún perviven como reliquia. Sin ir más lejos el yiddish se conserva en las comunidades judías de Rusia, Lituania, Polonia y los EEUU.

Según consta en la Nota de los traductores que precede al texto, el libro formaba parte de un ambicioso proyecto de memorias, que debía ofrecernos una amplia panorámica de la vida y del entorno del autor. Su intención era escribir una trilogía de alrededor de mil quinientas páginas, de las cuales solo alcanzó a redactar los primeros veintidós capítulos, los que abarcan la vida de Singer hasta los trece años (1906), que ahora se publican.

Descendiente de una larga tradición de rabinos, hijo y nieto de rabinos, la infancia de Singer transcurre inmersa en la más pura ortodoxia religiosa. Su familia vive humildemente, si bien pertenece a una clase social de rango considerado superior por el cargo que desempeña su padre en la pequeña ciudad de Lentshin.

Como corresponde a los varones de las familias judías piadosas, Israel Yehoshua es educado en el estudio de la Guemará (segunda sección del Talmud) y de la Torá, una actividad que no se corresponde con su tendencia infantil al juego y a la expansión natural. Si bien ello no se exterioriza en brusca rebeldía manifiesta, sí es evidente la mirada crítica del niño que ve y juzga desde la distancia de quien no se identifica con unas prácticas a menudo rayanas en la superstición. Ello y el enrarecido ambiente provinciano de la pequeña ciudad condicionan la atracción del niño por todo aquel que viene de fuera, sobre todo de ciudades más grandes, o que rompe los clichés clásicos.

El hecho de que tanto el padre como el abuelo sean rabinos, en Lentshin el primero y en Bilgoray el segundo, ciudad esta última que la madre y los niños visitan los veranos durante varios meses, proporciona al narrador un conocimiento amplísimo del espectro de personajes piadosos que acuden a la casa de ambos rabinos en busca de consejo o de solución a litigios. Así el lector conocerá de primera mano sus preocupaciones, sus prejuicios, sus hábitos, su carácter y a sus familias. Sin embargo, dado el talante curioso de Israel Yehoshua y su predisposición al juego al aire libre, participaremos también de ambientes menos religiosos, más humildes, así como del enfrentamiento entre los jasídim (entre los que prima el misticismo sobre el estudio del Talmud) y los mitnagdim (estudiosos del Talmud). Asimismo, a través de ciertas escenas donde se producen encuentros entre judíos y gentiles, percibimos la mirada de los primeros hacia los cristianos de su entorno.

El libro, plagado de términos hebreos y yiddish imposibles de verter al español, viene acompañado de un glosario explicativo de todos ellos y tiene el valor añadido de estar traducido directamente desde el yiddish.

Del autor se han publicado también en España, en español, las novelas Los hermanos Ashkenazi (Ediciones B, 2003; Acantilado, 2017) y La familia Karnowsky (Acantilado, 2019).

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

El escritor Israel Yehoshua Singer
Israel Yehoshua Singer

RESCATAR ELS MOTS, LA TASCA DEL FILÒLEG

Portada del llibre «Espigolant», de Francesc Riudavets Cavaller
Francesc Riudavets Cavaller



Francesc Riudavets
Espigolant
(Una aproximació al lèxic de Menorca
no recollit al Diccionari Alcover-Moll)

Consell Insular de Menorca, 2ª edició, 285 pàgs.

per Anna Rossell

Una molt bona tasca filològica, la que ha emprès Francesc Riudavets (Menorca, 1963), qui es considera «només un aficionat» en la feina de recollir un lèxic «que tenc por que s’acabi perdent». Ell es declara autodidacta i ningú ho diria, tant per la sensibilitat que demostra envers la llengua com per la seva manera de treballar. Una feina necessària, que, malauradament, massa vegades no fem els filòlegs de formació i que quedaria sense fer, si no fos per aquests altres filòlegs. No cal haver obtingut un títol oficial per formar-se en una branca del saber ni per fer-ho igual o millor que els titulats. D’altra banda, i amb la humilitat i seriositat que el caracteritza, Riudavets ha consultat Joan F. López Casanovas, amb qui ha pres certes decisions quant a la forma final que ha acabat tenint aquest llibre tan valuós. Joan F. López Casanovas és també l’autor del pròleg, que, juntament amb la introducció que escriu el propi autor, ens fa reflexionar sobre l’ofici, sobre les llengües, sobre la igual vàlua de totes les variants i ens il·lumina sobre el mètode que ha seguit Riudavets en el seu quefer i en la presentació.

Com ja anuncia el subtítol, Riudavets s’ha proposat reunir lèxic i modismes menorquins que no recull la impagable obra d’Alcover i Moll, la magnífica eina que tenim els parlants i escriptors de la nostra llengua comuna, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), que, amb les aportacions de molta gent lletraferida que hi va col·laborar, aplega l’inabastable tresor del lèxic català en les variants d’arreu i amb una riquesa d’informació més que considerable. Segons diu el subtítol, el DCVB és un: «inventari lexicològic i etimològic de la llengua catalana», una obra comprensiva de la llengua que es parla, com seguim llegint, «al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya».

Però, com fan notar tant López com Riudavets, la riquesa de les llengües és de magnitud tal que difícilment cap diccionari la pot abastar tota. Això passa en molts casos perquè hi ha lèxic que s’ha anat perdent i gairebé ha quedat oblidat o bé perquè, quan una llengua és viva, la formació de neologismes és constant i els diccionaris no els inclouen fins que aquests no queden ben consolidats.

En el cas d’Espigolant no es tracta, però, de neologismes, sinó de deixar constància de lèxic i frases fetes que l’autor ha detectat que, sent arrelats a Menorca, no es troben recollits al DCVB. Aquesta feina, doncs, pot servir també per completar el Diccionari en la seva propera edició. Això fora desitjable, perquè la tasca lingüística i detectivesca feta per Riudavets arribés a més usuaris i interessats. L’autor consigna la considerable quantitat de 868 entrades de lèxic al capítol «Vocabulari menorquí» i 506 al de «Modismes, frases fetes i altres florafulles» (les he comptat). Són en total 1474, sense comptar les diverses accepcions del mot o la frase feta en qüestió.

Tal com detalla Francesc Riudavets a la seva introducció, «el vocabulari consta de mot d’entrada, la categoria gramatical, la definició, una frase d’exemple i, quan m’ha estat possible, una cita literària».

Val a dir que alguns dels mots, en el sentit que els registra Riudavets i no recollit al DCVB, no són exclusius de Menorca, p. ex. Acollonir en el seu ús transitiu, que també s’empra com a mínim a Catalunya i consta com a tal verb transitiu al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). En altres casos, molt pocs, l’autor fa referència al DIEC, quan aquest acull la paraula en qüestió en el sentit que s’empra a Menorca (és el cas, p. ex. d’Aigües com a «canvi de tonalitat en una superfície» i Pocavergonya en el sentit d’algú «Que no té vergonya», però no ho fa sistemàticament. Un valor afegit és que sovint hi fa constar l’etimologia o, quan no és segura, la suggereix com a possibilitat, o fa referència a una probable relació de parentesc amb paraules emprades en altres llocs (p. ex. Cueca), fent esment de consultes a altres fonts autoritzades, Wikipedia, RAE…).
En el capítol dels «Modismes» hi he trobat alguna entrada inclosa dues vegades, segons el mot de la frase elegit per l’autor per enregistrar-la; és el cas de Posar sa mà dins sa butxaca, que la trobem sota Butxaca (p. 188) i sota (p. 226) i amb significats diferents…).

Un encert, també, el títol Espigolar, verb que el DIEC defineix com «Collir (els fruits que han quedat en el camp després de la collita general) o Collir d’ací i d’allà».

Una joia per a filòlegs, lletraferits i lingüísticament sensibles en general la publicació de la qual l’Institut Menorquí d’Estudis ha fet possible.
Esperem, com sembla anunciar ja l’autor, que la seva tasca tindrà continuïtat i que podrem gaudir de més reculls com aquest.

El llibre es clou amb una relació d’abreviatures emprades, la bibliografia d’on l’autor ha extret els exemples aportats a les entrades i un llistat de recursos en xarxa.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

PETER HANDKE O L’ESCRIPTURA COM A LLOC DE REFLEXIÓ

Peter Handke
Infelicitat perfecta
Traducció de Marta Pera Cucurell, 2020, 100 pàgs.

per Anna Rossell

Peter Handke, que ha conreat tots els gèneres literaris i ha guanyat el Nobel de literatura el 2019, ha fet de l’escriptura un lloc de recerca i reflexió. I no s’exclou ell mateix com a objecte d’estudi; ell també hi és, s’observa amb distància. En el qüestionament immediat de cada gest, de cada mot, de cada actitud, Handke és un mestre.

És difícil encabir aquest text de Handke (Griffen, Àustria, 1942) en un dels gèneres literaris en què el món de l’escriptura assaja d’ordenar-se. Tanmateix, aquesta dificultat no fa sinó ampliar els seus valors. Més encara tractant-se d’un llibre escrit l’any 1972, poc després del suïcidi de la seva mare, per la necessitat de digerir emocionalment el fet i probablement també per deixar constància escrita d’una existència extremadament difícil, una de tantes que malauradament mai transcendeix.

El text, que en alemany ha rebut la categoria de Erzählung (literalment, narració, relat, conte) i no de Novelle (novel·la curta) ni de Roman (novel·la), ha estat rebut al nostre país com a novel·la curta, per evitar la confusió amb el conte literari. En tot cas, la categoria forma part del títol, ve a ser el subtítol en la seva llengua original, Wunschloses Unglück. Erzählung, cosa que sembla deixar constància de la voluntat de l’autor de com volia catalogar el text i de no incloure-hi la paraula Biographie (biografia).

I és que Infelicitat perfecta no és únicament el recorregut pel desgraciat periple vital de Maria Handke, nascuda el 1920 en un petit poble de Caríntia, Sud d’Àustria; la seva biografia tenia i segurament encara té molt en comú amb la d’altres dones. El text és també una presa de consciència del fill cap a la figura de la mare i allò que ella representa per a ell. I, més enllà encara, ofereix a l’escriptor Handke un marc de reflexió sobre el fet de l’escriptura i, més concretament, sobre l’escriptura d’una biografia. Conscient que qualsevol passatge, vivència o sentiment que pogués descriure ell de la vida de la mare suposa indefectiblement una traïció, l’autor inclou alguns passatges relatius a la dificultat que implica la tasca que té entre mans. En un gest d’honradesa envers la mare, envers els lectors i envers ell mateix, aclareix (formalment ho indica entre parèntesi, com un excurs, de la pàgina 37 a la 41): «Naturalment, el que aquí s’escriu sobre algú concret és una mica vague; però només les generalitzacions explícitament previstes […] sobre la meva mare com una possible protagonista singular poden interessar algú que no sigui jo —el simple relat d’una vida canviant amb un final sobtat seria demanar massa al lector. Llavors obliden la persona de qui han partit […]. El perill d’aquestes abstraccions i formulacions és, de fet, que tenen tendència a fer-se independents. Aquests dos perills —d’una banda, es simple relat; de l’altra, la desaparició dràstica d’una persona entre frases poètiques— alenteixen l’escriptura perquè amb cada frase tinc por de perdre l’equilibri. […] especialment en aquest cas, en què els fets són tan potents, que gairebé no hi ha res per inventar». En aquest context vull subratllar també les darreres paraules de la cita, que amb gairebé insinuen alguna llibertat presa, desviada conscientment dels records referents a Maria Handke, fet que, de nou, reverteix en la problemàtica de l’adscripció del text a un gènere literari clar i en el desig de l’autor de desviar-se en algun moment dels esdeveniments recordats.

Fet aquest advertiment relatiu a la dificultat de narrar el que es proposa, l’autor es pot esplaiar en el relat. En aquest cas, la vida de Maria Handke, una dona, el destí de la qual, escrit com el de tantes altres des del naixement mateix com una sentència de mort, transcorre en la trista monotonia d’una rutina sense horitzó ni amor. La quotidianitat imposada ofega el desig de desenvolupament d’una personalitat pròpia, aniquila, abans de néixer, qualsevol intent de desviar-se del patró imposat i fa esvair tota esperança de concebre cap projecte, fora de l’estret ambient limitador de pares i germans. El seu destí s’esdevé entre la cuina, la feina a la llar i al camp, la cura dels fills, un parell d’avortaments voluntaris i suportar un marit alcohòlic i malalt. De fet, l’ofec és de tal magnitud que els pocs anys de felicitat del personatge que se’ns descriuen tenen a veure amb l’embriaguesa que van produir les consignes del nacionalsocialisme sobre tanta gent humil i desorientada, que entenia els eslògans de Hitler com una redempció de la seva misèria existencial. Per primera vegada es percebien subjectes protagonistes d’una missió gloriosa, que donava sentit a la seva vida.

Crida l’atenció l’afirmació que fa l’autor relativa als sentiments que tenia durant el vol que va agafar per anar a l’enterrament de la seva mare: «[…] em vaig anar fonent en una agradable sensació de benestar fatigat, impersonal. Durant tot el vol m’omplia d’orgull que la mare s’hagués suïcidat». Aquest sentiment d’orgull per un fet tan contundent i traumàtic com és llevar-se la vida sembla que només té una explicació si l’entenem com la interpretació del fill que el suïcidi de la mare fou un acte de rebel•lia i d’autoafirmació, l’única sortida que té la protagonista de la seva novel•la curta per salvar la dignitat. El sentiment d’orgull encaixa si l’expliquem com a reacció al seu oposat: el de rebuig o avergonyiment del fill pel que havia suportat la mare fins aquell moment. Simona Škrabec, al seu impagable epíleg —Retrat d’una desaparició silenciosa—, resumeix, amb paraules molt encertades, aquesta narració, dient que l’autor ha fet «un estudi quirúrgicament precís del conformisme dels febles». És d’aquest «conformisme dels febles» del que Handke es distancia; el text ve a ser, també, la presa de consciència del fill, en la primera fase de la seva carrera com a escriptor, d’allò que mai hauria d’acceptar cap ésser humà, tampoc ell mateix.

Encara un esment a la traducció del títol Wunschloses Unglück, que ha provocat fins ara tres versions diferents al nostre país: dues en espanyol, Desgracia indeseada (traducció de Víctor León Oller, Barral Editores) i, posteriorment, Desgracia impeorable (Alianza Editorial, a càrrec d’Eustaqui Barjau), a més de la traducció catalana de Marta Pera, publicada ara, que ha optat per traduir literalment, en el seu sentit etimològic, la paraula Unglück de l’original, Infelicitat, i que, fidel a la contundència dels esfereïdors fets narrats, ha optat per acabar el títol amb un cop d’efecte paradoxal: Infelicitat perfecta. Perquè wunschlos, en alemany literalment sense desig, mancat/da de desig, es pot entendre com la intenció de caracteritzar la protagonista, però també en el sentit d’una infelicitat causada per la impossibilitat de fer real cap desig, una idea de mal encabir en un títol.

Un text valuós dels de la primera època d’aquest premi Nobel de literatura.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

EMMUDIR PER SOBREVIURE

Portada de la novel·la El gueto interior, de Santiago H. Amigorena

Santiago H. Amigorena
El gueto interior
Traducció de Jordi Martín Lloret
Edicions 62, 2020, 182 pàgs.


per Anna Rossell

Emmudir per sobreviure a un trauma, aquesta reacció de la psique humana que ens deixa sense parla, en un fals intent de fer recular el temps perquè l’horror no hagués succeït, en un fals intent d’oblidar… I, no obstant, sabem que només parlar sobre l’experiència traumàtica ens ofereix una possibilitat de cert alliberament.

Aquesta és, en essència, la situació emocional que defineix el personatge principal d’aquest relat biogràfic novel·lat que el seu autor ens ofereix ara prosseguint els que ja iniciés fa més de vint anys per narrar la seva vida: Une enfance laconique (Ed. POL, 1998), Le premier amour (Ed. POL, 2004) i Le première défaite (Ed. POL, 2012).
Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962), cineasta i escriptor traslladat a França als onze anys es rescata amb aquesta novel·la a si mateix del mutisme en què el seu avi Vicente es va sumir i que va deixar en herència a tota la seva família.

L’autor sap el que pesa el silenci sobre l’ànima humana, ho sap perquè el pateix i és conscient que per poder «oblidar» (és un dir, perquè un trauma mai s’oblida), per poder al menys descarregar-se, ha de explicar-ho, ho ha d’escriure. «Fa vint anys vaig començar a escriure un llibre per combatre el silenci que m’ofega des que vaig néixer», diu la breu introducció que parla del naixement de la seva obra anterior. Així és com Amigorena aborda la reconstrucció de la vida de Vicente Rosenberg, el seu avi matern, d’ascendència jueva, nascut a Polònia, que als trenta-vuit anys va emigrar a Buenos Aires buscant la llibertat i la independència familiar i deixant enrere la seva mare i dos germans.

Si bé la novel·la arrenca el setembre de 1940, quan comença a gestar-se l’emmudiment per al protagonista, la veu narradora omniscient (en aquest cas identificada amb l’autor) torna la mirada cap enrere per reconstruir la història a partir del moment en què l’avi arriba a l’Argentina, l’abril de 1928.
Ell, que va abandonar la llar familiar en un intent juvenil de deixar enrere l’opressió materna, es distancia de la seva família sense correspondre a les freqüents cartes que la seva mare li envia des de Polònia. I, si bé l’any de la seva partida no permetia intuir els terribles esdeveniments que molt aviat assolarien Europa, aquest fet serà decisiu perquè en Vicente comenci a gestar un profund sentiment de culpa que ja no l’abandonarà.

En aquest recorregut biogràfic i amb l’ajuda de les dues perspectives que incorpora la narració, la de Vicente allunyat d’Europa en aquells anys convulsos i la del narrador omniscient que coneix els esdeveniments històrics posteriors, la novel·la dona compte de fites essencials en relació amb els fets. Així sabrem de la desinformació en la qual vivia el món pel que fa als horrors desencadenats pel nacionalsocialisme (molt poca informació va transcendir a la premsa i només a la fi de la guerra es va publicar l’existència dels camps d’extermini i de les cambres de gas), sabrem de l’evolució progressiva que va patir el pla d’aïllament en guetos, de la insurrecció del gueto de Varsòvia i de l’extermini dels jueus europeus, de com va anar quallant, en les seves diverses fases, l’anomenada «solució final», de com es crea la consciència d’identitat… Així mateix se’ns avancen (perquè es diu d’una informació sobre els horrors en un diari abans de la fi de la guerra i quan el protagonista s’adona del seu sentiment) dos dels leitmotiv de la literatura sobre genocidi nazi escrita per supervivents: la incredulitat i la culpa per haver sobreviscut, i s’informa i es reflexiona sobre els diversos intents de nomenar l’innombrable, aquell horror: Holocaust, genocidi, Hurbana o Shoah.

La culpa en què es debat Vicente Rosenberg és la protagonista principal de la novel·la, que va corroint la seva ànima des del moment en què comença a intuir, per les cartes que rep de la seva mare i després per la total absència d’elles i alguna tímida informació, el que pugui estar-li succeint a la seva família. El procés d’enfonsament personal del protagonista acaba per sumir-lo en un estat del qual probablement mai es va recuperar; més tard Vicente va saber que la seva mare havia estat deportada a Treblinka II, un dels camps d’extermini més «eficaços». També va saber que el seu germà i la seva dona van acabar al gueto i el fill d’aquests, de cinc anys, deportat a Auschwitz.

L’últim capítol, a manera de conclusió, ja no el narra una veu omniscient, sinó una primera persona, directament l’autor de el llibre, que dona compte de la mort dels avis, de la necessitat de la seva escriptura i dels beneficis d’aquesta.

Tanca el llibre una Nota del traductor, Martín Caparrós Rosenberg, cosí de l’autor, qui al seu torn, va escriure la història des del seu punt de vista, Los abuelos (https://www.revistadelauniversidad.mx/articles/2683dea4-0027-451d-91d1-3dac45326f1a/los-abuelos).

La novel·la també ha vist la llum el 2020 en espanyol (Penguin Random House). De Santiago H. Amigorena s’ha publicat també a Espanya Aquellos días que no olvidaré (Ed. Funambulista, 2015).

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura