UN GRAN LLEGAT CRÒNICA D’UNA SUBGENERACIÓ

Jordi Cussà Balaguer
Formentera Lady
Labreu Edicions, 2015

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Formentera-Lady-cat-1.jpg

per Anna Rossell

Un gran llegat, aquesta novel·la. Que precisament ara, el 2021, vegi la llum en versió espanyola, de la mà de Sajalín Editores, pocs mesos abans de la mort de l’autor, reforça la intenció de Jordi Cussà, que va voler deixar-la publicada en forma de «compilació de memòries fabuloses […], crònica d’una subgeneració».

Ja la versió original catalana, que va veure la llum el 2015 sota el segell Labreu Edicions, sembla ser producte de la urgència que pressentia el seu autor. El seu alter ego a la novel·la, Daniel —Niel—, afirma parlant amb el seu editor: «Per això [per por de morir abans dels cinquanta] m’he compromès […] a revisitar l’univers dels vells addictes des de la perspectiva dels cinquanta anys. I de la gent que, malgrat tots els calzes i totes les hòsties, hem tingut la sort de sobreviure al pas per l’infern i… reciclar-nos».

El text, que és «autobiogràfic novel·lat en una sola forma», tal com ho expressa Niel, és un fidel retrat, viscut en primera persona, d’una subgeneració addicta a tot tipus de drogues, nascuda a principis dels anys seixanta de segle XX. Una addicció múltiple que submergeix les seves víctimes en un infern, un submón de la dependència que les porta a viure al caire entre la vida i la mort, una finíssima línia que en qualsevol moment poden traspassar. Conscients que cadascun dels seus actes representa un tret en el seu joc de la ruleta russa, viuen esclaves de l’eterna necessitat d’estupefaents de tota mena, addicció que els deriva al seu torn a buscar-se la vida en funció de la seva dependència, per mantenir-la.

La novel•la és una veritable crònica d’aquesta subgeneració multiaddicta. La narració dels fets comença els anys vuitanta, quan Niel, el protagonista, i, en general, els seus amics del submón no han tocat fons encara, però ja van camí de tocar-lo, segueix plasmant la vertiginosa espiral en la qual tots van caient i conclou retratant la fase final de bonança en què aterren els supervivents que han aconseguit desfer-se dels tentacles del monstre devorador.
Un nodrit grup d’amics i contactes comparteixen la condemna. Ells seran els protagonistes i autors ficticis de la novel·la: Anna Susanna, Quique, Àlex, Loleta, Caterina, Crist, Perla, Layla, Jesús, entre d’altres, però sobretot Niel, Josep, Ona, Àsia, Nicolau, Lupina, Renata, Gràcia —aquests últims participen fictíciament de l’autoria de la novel·la—. El lector els acompanyarà en el seu turment, la seva ansietat, el seu neguit, la seva angoixa, el seu remordiment, però també en la seva alegria, la seva felicitat, el seu enamorament, la seva tristesa, la seva enyorança… Assistirà com a convidat de pedra als esdeveniments de la seva vida, coneixerà les seves professions: la prostitució, els perills als quals s’exposa el traficant, les extremes condicions de vida dels que ja no podran redimir-se, les morts de tants amics: Layla, Eugènia (de càncer, després de més de vint anys d’addicció), Guerau, Anna Susanna… la tetraplegia de Joanot… Els seus escenaris: Formentera, Eivissa i Catalunya.

Jordi Cussà munta una novel·la coral per donar veu als personatges reals que s’amaguen darrere dels corresponents noms ficticis. Cada capítol, escrit en primera persona per un d’ells, alternant-se, ve introduït per una cita, gairebé sempre d’alguna cançó de grups de referència per als protagonistes, cites que tenen «un pes narratiu específic», icones culturals molt diverses.
I es tracta d’una novel·la dins d’una altra, ja que la que llegim descriu l’encàrrec del llibre, amb les mateixes característiques, per part de l’editor Josep Selosca.

Tècnicament Jordi Cussà (1961-2021) es manifesta com un mestre en el domini de la llengua. El text, escrit en un argot molt popular i fluid, està esquitxat de referències culturals i de reflexions, com la incursió històrica-filosòfica que fan els amics al final sobre el tema de la culpa, o la conversa en la qual s’endinsen sobre la escriptura ficcionada de la realitat i l’autocensura.
La prosa de Cussà és àgil i fresca, i està prenyada d’imatges molt originals que ratllen la poesia. L’autor sap condensar tot un món en dues paraules i sovint fa ús d’un subtil sentit de l’humor. El títol, Formentera Lady, fa referència al nom d’una egua que el protagonista principal, Niel, coneix a Formentera, on viu dos anys, així com al títol d’una cançó de la banda de rock Kim Crimson: https: // www. youtube.com/watch?v=JZrNSROq810&ab_channel=KingCrimson-Topic

Jordi Cussà Balaguer, també dramaturg, actor i traductor, ha publicat a més Cavalls salvatges / Caballos salvajes (2000), considerada de culte, i altres dotze novel·les, així com llibres de relats i un llibre de poemes.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptor Jordi Cussà

ARCADI OLIVERES, LA CLARIVIDÈNCIA D’UN MESTRE

Arcadi Oliveres
Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar
Angle Editorial, 2021, 170 págs.

Portada del llibre «Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar»

per Anna Rossell

Clarivident i mestre, l’Arcadi era, és i seguirà sent les dues coses. I no és fàcil reunir les dues qualitats. Ell no està sol en la fe en els canvis profunds que les persones podem propiciar per transformar radicalment el sistema, però ja no són tantes les que saben transmetre els valors i els indicadors que facin veure’n la urgència. En justícia.

Gran mestre, sí, ho és i ho seguirà sent. Amb raó ja és corrent fer servir el terme d’cadista per referir-nos a algú que segueix i comparteix les seves idees i conviccions, i les difon. La seva llavor ha caigut des del primer moment en terra fèrtil; les seves múltiples xerrades i conferències, sempre amb públic multitudinari, s’estenien i es divulgaven com la pólvora, com si ens calgués córrer a explicar-ho per no perdre ni un sol segon, com si ens hi anés la vida. I la veritat és que ens hi va. L’Arcadi Oliveres no deia cap paraula en va, tot el que deia, diu i escriu és de la màxima importància. Els temes que escull són vitals i el seu tractament va gairebé sempre acompanyat de recomanacions que faciliten la posada en pràctica immediata.

El seu mestratge cal escriure’l amb majúscules. Perquè és doblement mestre qui despulla la demagògia i la hipocresia mostrant la veritat. És doblement mestre qui desemmascara el que ens presenten com a problema impossible o complicat de solucionar i el mostra com el que és en realitat: senzill. Perquè és doblement mestre qui treu a la llum el que obscurs interessos amaguen i diu les coses pel seu nom: que un altre món és possible i només cal voluntat política. Perquè és doblement mestre qui condueix la seva vida en la més estricta coherència, qui opta per la veritat i la senzillesa en tots els àmbits. El seu llenguatge està al servei de la veritat, i veritat i senzillesa van de la mà, doncs la comunicació és més ajustada a la realitat i, per tant, més justa quan les paraules no són rebuscades, sinó que, evitant l’obscurantisme d’especialistes i classistes, empra els mots transparents i directes per fer-los entenedors a tothom.

Però per reunir matèria per fer pedagogia al bon mestre li cal fer recerca per endinsar-se en les temàtiques de què vol parlar. Cal invertir temps per trobar les fonts fiables de la informació, cal contrastar dades, cal comparar documents, cal destriar el gra de la palla. Aquesta és una tasca certament cada dia més difícil en un món dit «de la informació», on es confon la vertadera informació amb el que es fa passar per tal, fins al punt que ja no ens refiem de cap notícia. Les xarxes socials van plenes de suposades notícies i la falsedat i la manipulació estan a l’ordre del dia. L’Arcadi Oliveres, economista de formació, feia aquesta impagable feina i sotmetia les seves troballes a un procés de destil·lació lèxica i sintàctica que obre l’accés lliure i directe a tothom al funcionament econòmic i polític del món. Llegint-lo a ell, l’economia, un camp del saber humà que els poders fàctics s’entesten a presentar enrevessat i inassequible a no especialistes, se’ns desvetlla com un joc de nens. Ell cerca dades, xifres, mira pressupostos i els analitza amb lupa per treure a relluir les mentides que sovint s’amaguen en les quantitats oficials de despeses (en despesa militar, per exemple, mostra com el pressupost de l’Estat espanyol declara la meitat de la real en aquest àmbit, perquè carrega a altres ministeris inversions que, en realitat pertanyen a l’exèrcit) i treu a la llum que la inversió diària espanyola en despesa militar és l’esgarrifosa quantitat de 56 milions d’euros. Un exèrcit superflu. És només un exemple.

Tots els capítols que tracta Oliveres al seu llibre són imprescindibles: Democràcia, Capitalisme, Diners, Llibertat, Refugiats, Canvi climàtic, Pacifisme, Guerra, Objecció fiscal, Política, Populismes, Moviments socials, Monarquia, Presos polítics, Europa i crisi, Pandèmia (i coronavirus) i Educació.

Estem parlant d’un llibre que hauria de ser de capçalera per a tothom i de lectura obligadíssima a partir de la ESO. Un llibre que hauria de ser l’eix de tota educació, la més fonamental i bàsica, en tant que insisteix a posar la persona al centre del quefer humà per a la bona, justa i respectuosa convivència. Un llibre que dona coneixements urgents i necessaris, que propicia la reflexió més indispensable, que fomenta la capacitat crítica i argumentativa de l’alumnat i, en conseqüència, el fa més lliure, en tant que més crític.
No és casualitat que Oliveres clogui el seu llibre parlant de l’educació, com per subratllar la importància cabdal de posar la llavor en la ciutadania del futur. I resumeix en quatre elements que considera imprescindibles el seu darrer llegat: pau, solidaritat, sostenibilitat i cura de les persones més vulnerables.

Mar Valldeoriola, editora i autora del pròleg (La globalització i les seves coordenades, Una tarda de conversa amb els nets), que, a més, li ha fet d’escrivana, dona a la introducció una imatge sensible de la dimensió humana de l’Arcadi Oliveres. Afegeix un postscriptum on, tot fent referència al malmetement de la Terra per l’acció humana i a l’any de la covid-19, escriu: «L’aire encara es va fer més escàs a partir del 14 de març de 2020». Tanmateix, l’Arcadi Oliveres ens insufla aire nou, net, i molta esperança.

Com aquest, tots els seus llibres són essencials. No us en perdeu cap.

Gràcies, Arcadi. Sempre estaràs entre nosaltres.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’economista, professor universitari i escriptor Arcadi Oliveres


PREMI PULITZER 2020. EN JUSTÍCIA

Colson Whitehead
Els nois de la Nickel
Traducció de Laia Font i Mateu
Edicions del Periscopi, 2020, 245 págs.

per Anna Rossell

Portada de la novel·la «Els nois de la Nickel», de Colson Whitehead

Un llibre que neix amb la qualitat d’un clàssic abans que hagi passat la quantitat de temps que la història de la literatura exigeix d’habitud a una obra literària per considerar-la tal. Amb raó aquesta novel·la de l’escriptor i professor universitari estatunidenc Colson Whitehead va obtenir el premi Pulitzer 2020. En justícia.

Clàssic per més d’una raó. Perquè tracta una temàtica universal, (lamentablement) de tots els temps: l’opressió continuada de tota una raça per part de persones d’una altra raça i de les institucions que representen la ideologia i els interessos predominants de l’altra, i perquè el tractament literari de la matèria narrativa que li dona l’autor excel·leix per les seves qualitats.

Colson Whitehead converteix en ficció una història real que posa de relleu fins a quin punt realitat i ficció poden tocar-se i fondre’s, o fins i tot —com s’ha dit moltes vegades— que la ficció pot transmetre més verídicament una realitat que la realitat mateixa. L’autor s’encarrega d’il·luminar-nos sobre aquest tema al final, al capítol que dedica als Agraïments. Comença per aclarir que el llibre «és ficció i tots els personatges són inventats, però està inspirat en la història de la Dozier School for Boys de Marianna, Florida». I a continuació enumera un llarg reguitzell d’articles i altres documents que donen fe de la història com a fet real. Amb això ens convida, a més, a la consulta de les fonts que ell mateix ha utilitzat, per si volem saber-ne més.

Narrada per una veu omniscient que alterna diàlegs d’un ampli espectre de personatges, els lectors acompanyem la vida de l’Elwood, un noi a qui coneixem quan just ha començat a anar a l’institut a Tallahassee, una petita ciutat de Florida on viu amb la seva àvia, la Harriet. El noi, de viva intel·ligència, obert i honrat sent ja de ben jove una gran admiració per Martin Luther King i la seva defensa dels drets civils. El reverend li és un far i referent i l’Elwood està decidit a encarrilar la seva vida per fer-se un home de profit fent estudis universitaris i seguir el que el cap i el cor li demanen com a ciutadà. Les seves qualitats intel·lectuals i de caràcter fan pensar que aconseguirà el que es proposa, però el destí li fa una mala passada i tot es torça. Just quan tot semblava està ben encarrilat, l’Elwood anirà a parar a la Nickel (nom oficial «Acadèmia Nickel»), on l’envia el jutge per un robatori que li carreguen a ell injustament. La Nickel és un centre per a nois en edat escolar i d’institut, blancs i negres, que suposadament fa la funció de redreçar els suposats mals hàbits dels joves, que segueixen estudis a l’acadèmia. Allà s’hi troben nois per causes molt diferents; el que la societat de blancs considera rebuig, gairebé sempre a caprici seu, i aquells que han quedat sense família i l’administració entafora en un lloc on no l’hi faci nosa. La novel·la ens permet entrar a la institució i conviure amb els nois, seguir el seu dia a dia. El que es presentava oficialment com una possibilitat d’integració social es desemmascara com el que és realment: un lloc de reclusió i, altre cop, de segregació racial, on una piràmide d’adults instructors s’encarreguen de fer valdre la llei de la mà més dura i terrorífica, on el suborn, l’explotació infantil sexual i laboral estan a l’ordre del dia i on imperen la humiliació i la submissió dels joves al caprici i les necessitats dels «educadors» i responsables de l’acadèmia. Coneixerem les aliances, els odis, els capteniments i els complots que la naturalesa humana posa en marxa en una situació de reclusió i maltractament i veurem de primera mà com, malgrat tot, l’ésser humà pot mantenir la dignitat en unes condicions tan adverses. Una dignitat que l’escriptura de Whitehead manté també personalment en no decantar-se en cap moment pel victimisme.

La narració no segueix del tot una cronologia lineal; va endavant i enrere en el temps, la qual cosa aprofita l’autor per incorporar en la història de l’Elwood un efecte sorpresa al final.

Colson Whitehead (Nova York, 1969) ha rebut un altre premi Pulitzer abans d’aquest, l’any 2017, per la novel·la El ferrocarril subterrani, editada per Edicions del Periscopi, també publicada el mateix any en espanyol, El ferrocarril subterráneo, per Random Hours. Els nois de la Nickel també s’ha publicat en espanyol, Los chicos de la Nickel, en traducció de Luis Murillo Fort, per Random House.

L’escriptor estatunidenc Colson Whitehead


© Anna Rossell

https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

UNA NOVEL•LA CÀLIDA

Teresa Martí
Noranta-sis hores
Pensódromo[21], 146 pàgs.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Noranta-sis-hores.jpg


per Anna Rossell

Una novel·la càlida, aquesta de Teresa Martí, un text senzill en el sentit més positiu de la paraula; la senzillesa no està renyida amb l’interès literari i humà que pot suscitar un text. Sovint és un valor afegit. És el cas de Noranta-sis hores.

Teresa Martí (Barcelona, 1960), llicenciada en Ciències de l’Educació i tècnica de seguiment de mesures educatives imposades per jutges a joves infractors, ha desenvolupat per la seva professió una sensibilitat humana que es reflecteix directament en la seva escriptura, tant pels temes que elegeix com per la manera com els tracta. Publicada el 2015 en versió espanyola, Noventa y seis horas, el mateix segell editorial ens ofereix ara la versió catalana d’un text que no deixa indiferent per la dimensió de la dura realitat que descriu: la de la terrible i tensa espera del malalt que depèn de la donació d’òrgans per evitar la mort, però també la de la terrible decisió que ha de prendre l’altra part implicada, la dels familiars que només tenen uns minuts per signar o no uns papers que permetran o impediran als metges prendre les mesures legals corresponents: desconnectar un familiar clínicament mort de les màquines que mantenen mecànicament el batec del seu cor i extreure-li els òrgans que es traduiran en l’esperança de vida per a altres éssers humans.

Així la novel·la submergeix el lector en una realitat que, per bé que l’autora considera una història de ficció en una nota prèvia, podria ser un de tants casos que s’esdevenen diàriament, perquè sovint la ficció reflecteix millor la realitat que la realitat mateixa.
El text alterna tant la perspectiva de la persona malalta necessitada de transplantament com la del familiar que viu la tragèdia de la mort de l’ésser estimat, possible donant d’òrgans.
Narrada per una veu omniscient, els capítols van alternant les dues perspectives i ens apropen a les dues sensibilitats. Teresa Martí sap descriure bé els ambients, les situacions i les emocions, no cau en cap moment en la sensibleria; desperta l’empatia del lector conduint la seva participació emocional fins al punt just per apropar-lo correctament i amb autenticitat als fets que descriu. Compartim amb els personatges la por, el desassossec, el dolor, la incertesa, la calidesa de l’escalf de familiars, amics i professionals de la sanitat, la desesperació, el trauma i l’esperança… I l’autora ho fa mitjançant una prosa fluida i amable, la que li escau a la temàtica elegida, i fa de la novel·la un text proper i de lectura agradosa.

Teresa Martí també és autora de relats curts en espanyol i en català, d’un guió de teatre, Duele el verbo amar (2018), basat en el llibre de poemes de José Luis Terraza Ser entre dos, i d’una altra novel·la en espanyol, Siham (2020).

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut


L’escriptora Teresa Martí

EMÍLIA ILLAMOLA, INTROSPECCIÓ FEMENINA DE SEGELL MOLT PERSONAL

Emília Illamola Ganduxé
La lectora accidental
Quaderns de la Font del Cargol, 2021, 193 pàgs.

Portada de la novel·la d’Emília Illamola, «La lectora accidental»

per Anna Rossell

Sens dubte aquesta és una novel·la d’Illamola. Ben aviat, quan la seva activitat escriptora encara era incipient, l’autora va desenvolupar un segell personal inconfusible: interès per la introspecció femenina, tendència al monòleg interior, prosa poètica i una estructura de composició que juga amb diversos nivells d’actuació.

Les protagonistes femenines d’Illamola —les que ho són per excel·lència— són, de fet, una sola. L’autora les bateja amb noms diferents, les revesteix amb característiques aparentment distintes, però, de fet, la seva essència és la mateixa. És sempre una dona que rumia la que centra la narració, una dona sensible, una ment capficada, el pensament de la qual mai s’atura, a qui preocupen sobre tot les relacions emocionals amb els personatges que l’envolten, que s’ho qüestiona tot, que repassa els seus actes, tota la seva vida des que té memòria i fa conjectures constants de cadascuna de les seves actuacions i les dels altres, sobre tot de les pròpies. El fil és inacabable, perquè la certesa de res mai no s’imposa i dona al personatge peu per seguir. I per bé que també hi intervenen personatges masculins, el dibuix que Illamola en fa és de mer acompanyament o, com a molt, una eina de contrast, que serveix per realçar la diferència amb els femenins.

De fet el lector està temptat de pensar que l’autora mateixa es reflecteix en els seus personatges principals i les variacions amb què les abilla són conjectures, possibilitats de si mateixa. L’escriptura ofereix sens dubte a Illamola una oportunitat per al pensament, una eina amb la qual pot explorar la vida, potser la seva pròpia vida. Narrar històries d’altres és un divertiment útil, no un caprici, sinó una manera de conèixer i donar a conèixer.

En aquesta ocasió l’autora basteix una altra estructura interessant —ja ho ha fet abans—, una carcassa molt ben armada, que embolcalla amb la matèria narrativa i li serveix per treballar aspectes essencials relatius a la literatura i a la vida, i a la seva recíproca interrelació. Aquest, com també tot un reguitzell de qüestions relacionades amb el fet literari, conformen el vertader tema d’aquesta novel·la. L’arquitectura de la història recorda la de Joc de llunes, en què, la metàfora del títol remet a l’emmirallament dels personatges femenins, els uns en els altres i viceversa, per acabar configurant una imatge polièdrica de conjunt.

Narrada en primera persona, el personatge central, la Rosamaria, una dona emancipada, amb relacions sentimentals obertes a vàries bandes i amant dels llibres, es deixa temptar per una novel·la d’una botiga de vell, sense saber el perquè, Rius d’impaciència. El títol no li diu res a primera vista i no en coneix l’autora. Tanmateix li fa peça i la compra. I per bé que l’inici de la lectura no li sembla interessant, la lectora accidental aviat quedarà atrapada en un text que no para de plantejar-li preguntes relatives als personatges de la ficció, però també a la seva creadora, la Nita Lluch, la personalitat de la qual la Rosamaria es planteja si estarà reflectida en la seva protagonista, la Marta, i en la seva parella, en Gabriel. La lectura avança amb el pas dels dies d’una setmana; la lectora l’espaia el temps necessari per fer-ne la digestió, per rumiar tot el que li plantegen els pensaments de la Marta o el que li suggereix la seva persona sobre el caràcter i la vida de l’autora. Les suposicions que la Rosamaria fa de la Marta i, al seu torn, de l’escriptora de Rius d’impaciència arriben a interessar-la tant que decideix seguir la pista de la Nita Lluch, la de la seva petjada com a persona i escriptora. Així La lectora accidental basteix una trama en què es dona una estreta relació entre ficció i realitat a diversos nivells: Marta-Gabriel (segon nivell de la ficció) versus Rosamaria-diversos amants (primer nivell de la ficció); Nita Lluch-Marta (relació entre vida i ficció en el segon nivell) versus ¿Emília Illamola-Rosamaria? (relació entre vida i ficció en el primer nivell).

Menció a part mereix el contingut d’ambdues novel·les, que es fa difícil de capir; en realitat l’acció és inexistent i tampoc acaba de fer-se entenedora del tot la raó que empeny Nita Lluch a escriure la seva novel·la ni la que impulsa la Rosamaria a mantenir viva la fascinació que la manté unida a la lectura. I és que molt probablement, per a Illamola, aquesta no és la qüestió, sinó, senzillament, la de plantejar preguntes. Repondre-les li tocarà al lector.

Emília Illamola ha publicat, a més, un llibre de prosa poètica, Fraccions, un recull de textos, Encara hi ha papallones al jardí, i les novel·les Una certa onada; Más allà del cielo azul i Cabrils, São Paulo. Barcelona. Un amor pendent.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptora Emília Illamola