VIURE DES DE DINS UNA CULTURA ALIENA

Najat El Hachmi
Mare de llet i mel
Edicions 62, 2018, 394 pàgs.

per Anna Rossell

Llegir El Hachmi és un privilegi especial. I ho és perquè ens permet viure des de dins una cultura aliena, malgrat en alguns aspectes ressonen ecos dels nostres avis. I és un privilegi, perquè sempre ho és tenir l’oportunitat de participar de cultures diferents per reflexionar sobre aquestes i, de retruc, sobre la pròpia, per admirar-ne els aspectes positius i prendre distància dels que no ho són o no ens ho semblen.

Però, més enllà d’això, també és un privilegi quan la cultura de què parlem és la de molts veïns i moltes veïnes de casa nostra, que, per raons que se’ns escapen, desconeixem i semblem abocats a desconèixer sempre, malgrat els anys de veïnatge que compartim. Llegir El Hachmi fa prendre consciència de les possibles raons d’aquestes vides paral·leles, que diríem destinades a no trobar-se i per a les quals la literatura representa una possibilitat de confluència, un pont que facilita la desitjada trobada, que ens permet conèixer i saber, i, des d’el saber, comprendre i estimar.

Najat El Hachmi (Nador -Marroc- 1979), és una escriptora catalana entre dos mons (es va traslladar a Catalunya amb vuit anys), que, precisament perquè coneix els dos mons i participa emocionalment i racional dels dos, pot bastir aquest lloc de trobada. Els seus textos beuen de la més pura tradició biogràfica dels seus ascendents i de la pròpia, i és per això que resulta tan autèntica. Fins el moment autora de quatre novel·es i d’un llibre de relats, guanyadora de dos premis de les lletres catalans, ha estat traduïda a moltes llengües i su literatura ha suscitat enorme interès i produït una considerable quantitat d’estudis.

Mare de llet i mel, traduïda també a l’espanyol, de títol literal, conta la història de Fatima, un nena nascuda en un llogaret aïllat, polsegós, però molt estimat, del Marroc rural, un nena que molt aviat esdevindrà mare. Les condiciones de vida de la familia, enmig d’un paisatge gairebé erm, lluny de veïns i de ciutats (només una àvia viu a prop), facilitin la mirada cap a endins del món familiar que constitueix l’únic món dels personatges que poblen la novel·la, sobre tot de les protagonistes per excel·lència, les dones. L’escriptura viva i emocional d’El Hachmi ens permet compartir casa amb la gran família: un matrimoni, vuit germans (set noies i un noi) i l’esposa del germà, nouvinguda per tradició a la casa paterna. L’estreta convivència del dia a dia facilita la intensitat amb què el lector comparteix l’aire que respiren els personatges, un aire íntimament entrelligat, a falta de relacions exteriors.

Com acostuma a passar amb la bona literatura, l’interès de la novel·la no rau tant en el què —que també— com en el com. Perquè el què i el com són indestriables.

És evident que el text beu d’antigues tradicions, tant pels esdeveniments que s’hi narren com per la pell formal que a els embolcalla: la tradició oral hi és present des de l’inici; abans de començar una breu introducció ens posa en antecedents: «set germanes eren, set assegudes al voltant d’una taula de fusta, damunt la catifa de ràfia estampada. Fumejant al seu davant, una safata plena de gots estrets on ja havien abocat el te fent borbolls. Diuen: Explica’ns la teva història, germana nostra». I la dedicatòria —preciosa-— diu: A la meva mare que, sense saber llegir, em va ensenyar a escriure. Ja estem avisats; el que ens espera és una immersió en la tradició oral, en l’univers de les dones i de la maternitat. Una immersió conduïda per una veu narradora femenina que coneix el que narra de primera mà.
En aquesta atmosfera, aïllada, estreta i necessàriament íntima, on els rols estan estrictament repartits en funció del gènere, els lligams interpersonals, sobre tot els femenins, esdevenen d’una solidesa fèrria, i ho són tot: la taula de salvació per a la vida o un ofegós parany d’opressió fins a la mort. Abocada a l’estretor d’aquest limitat univers, Fatima, un noia desperta, intel·ligent i sensible, que no anirà mai a escola, percep el seu entorn amb avidesa i ull crític, observa i viu intensament. Malgrat que no disposa de referències diferents, Fatima intueix les mancances i el dolor que suposen per a ella i per a totes les dones unes tradicions culturals que les determinin des del naixement mateix i les aboca a un lloc que en cap cas hauran elegit elles i que, a partir del prematur casament emparaulat pels pares, deixarà de ser el lloc que els ha vist créixer i creien el seu. El matrimoni les portarà a la casa del marit, on tot, absolutament tot, és una incògnita. La seva sort, una qüestió d’atzar.

El restringit espai físic i humà que conforma la seva vida fa més permeables els personatges femenins a les emocions, a la dimensió poètica d’objectes i situacions, a tot allò emotiu. Això és reflecteix en el sensible i sensual registri lingüístic de la narració, on el pa i l’acte de pastar la farina adquireixen la funció metafòrica d’un leitmotiv, les paraules dels contes de l’àvia deixen una empremta inesborrable, l’alletament d’un fill esdevé el puntal que sostindrà la vida o la percepció dels canvis corporals, els impulsos i el llenguatge del cos, es fan molt més evidents i essencials.

Estructuralment la novel·la treballa dos fils narratius diferents que es van alternant al llarg de divuit capítols i un epíleg: un, en primera persona, que recull el relat de la protagonista Fatima a les seves germanes en una visita de vacances des de Catalunya —la història de la seva vida des que ella va emigrar amb la seva filla per anar a trobar el marit— i l ‘altre, en tercera persona, en què una veu narradora, de consciència femenina, ens explica  els esdeveniments localitzats al Marroc.

I és a partir del coneixement íntim de la provinença de Fatima i de l’ambient cultural i social que la rep en Deixar el su país que a els lectors d’aquí i d’allà ENS Podem Fer una idea de què representa l’emigració per la protagonista i su filla Sara, de la qual l’autora a Poques línies sap donar els pistes necessaries per imaginar-ne el trasbals.

Najat El Hachmi va guanyar el premi Ramon Llull 2008 de novel·la per L’últim patriarca i el Sant Joan de narrativa 2015 per La filla estrangera .

Najat El Hachmi
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

SER O EMBOGIR

Najat El Hachmi
La filla estrangera
Edicions 62, Barcelona, 2015, 213 pàgs.

per Anna Rossell

Sovint la ficció acull més veritat, més realitat, que una biografia o un llibre d’història. Aquest és el poder de la literatura, aquesta és la seva màgia, perquè la literatura, quan és bona, sap despullar la narració de l’anècdota i d’allò estrictament personal per transcendir-ho i universalitzar-ho. Najat El Hachmi, escriptora catalana de mare marroquina n’és un exemple paradigmàtic. Ho va demostrar en la seva novel·la L’últim patriarca (2008), amb la qual es va fer mereixedora del Premi Ramon Llull, així com del Prix Ulysse, i amb la qual va ser finalista del Prix Méditerranée étranger el 2009, i ho torna a demostrar ara amb La filla estrangera, publicada també en espanyol amb el títol de traducció directa La hija extranjera (Destino, 2015).

Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979) ens regala amb la seva última novel·la, guanyadora del Premi BBVA Sant Joan, un brillant text literari que, partint de la pròpia biografia, confronta el lector amb la biografia de cadascú, i més particularment amb la de tot aquell que es troba atrapat amb majúscules en el conflicte generacional i cultural, el de la pertinença a dos mons contradictoris (o, el que és pitjor, a cap dels dos).

Explicada en primera persona, servint-se d’una tècnica narrativa que, sense ser-ho, s’acosta amb freqüència al monòleg interior, la protagonista de la novel·la ens permet assistir al descarnat esquinçament personal que per a ella suposa l’exigència física i moral de la cultura de la seva mare, rifenya, i la d’acollida, catalana, del país on l’emigració les va portar. En el seu fracassat intent de reunificació familiar amb el pare i espòs immigrat a Catalunya, que a l’arribada de les dues, ja havia format una altra família, l’heroïna de la història ha viscut com a filla única, lligada a una mare que va haver de tirar-la endavant sola i refugiada a l’escalf de la immigració i la cultura rifenyes.
La novel·la —ubicada a la ciutat de Vic, encara que mai se n’esmenti el nom directament— comença quan la protagonista, una adolescent desperta i desimbolta que acaba de finalitzar el seu batxillerat amb brillantor, planeja el seu primer intent de fugida, la seva dolorosa però enèrgica determinació de deixar enrere un món que la limita, que no la satisfà i amb el qual no s’identifica. No obstant això, el sòlid nexe que la uneix amb la seva progenitora, la consciència responsable del que pugui significar aquesta fugida per a la mare, l’amor cap a ella, la fa desistir del seu projecte i tornar enrere. No serà l’única vegada.

El Hachmi sap de què parla, coneix bé la intensitat de la problemàtica, l’ha experimentat. Això, unit a la seva sensible capacitat d’observació, atorga a la seva escriptura, amb tocs d’ironia crítica entremesclats, el valor de la realitat, de la veritat, fa de la seva novel·la un relat autèntic. La filla estrangera és una peça mestra de la literatura catalana no només per la riquesa lèxica que desplega, sinó per l’afinada consciència lingüística de l’autora, que reflecteix precisament en la llengua i en allò intraduïble -tema recurrent en el text- la problemàtica de la protagonista. La diversitat de connotacions que suggereix l’encertat títol del llibre i que es descobreixen a mesura que avança la lectura, n’és ja un indici clar, però la novel·la convida a cada pas a la reflexió sobre el llenguatge i sobre la seva (in)capacitat de plasmar un món, una cultura. El text, que fa també freqüents al·lusions a la literatura catalana i desenvolupa un llenguatge fresc, actual, juvenil, com correspon a les característiques personals del jo narrador, una noia altament sensible, franca, directa, sensual i segura de si mateixa, es llegeix amb sorprenent fluïdesa i fruïció.

No cal dir que, a més de tot això, la novel·la suposa un acostament a la comunitat immigrant rifenya i a les comunitats immigrants en general, per la qual cosa és de gran interès per a tot aquell que vulgui conèixer de primera mà la vida quotidiana de conciutadans dels que lamentablement massa sovint sabem poc o res. Per la mateixa raó és altament recomanable per als polítics la responsabilitat dels quals té a veure amb ells.

De Najat El Hachmi s’han publicat també Jo també sóc catalana (2004) i La caçadora de cossos (Edicions 62, 2011), publicat el mateix any en espanyol per Planeta: La filla estrangeraNajat El Hachmi, en traducció d’Ana Rita da Costa García.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

SOBREVIURE AL PROVINCIANISME

Alice Munro
¿Qui et penses que ets?
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, 2019, 310 pàgs.

per Anna Rossell

L’escriptura d’Alice Munro té un marcat segell propi, tant quant a l’estructura dels seus llibres (relats breus entrelligats, que no novel·les) com quant al seu estil narratiu, contingut i precís. La temàtica recurrent: identitat i món provincià. Sobreviure al provincianisme.

Com sovint en la seva trajectòria literària, centrada en figures de dones, Munro (Wingham —Ontario, Canadà—, 1931) elegeix una protagonista femenina per als relats de ¿Qui et penses que ets? La Rose, qui, com l’autora, creix en una petita població de província de la regió d’Ontario, serà el personatge de tots els capítols del llibre, l’heroïna que donarà cohesió al conjunt.

Tal com el títol suggereix, el tema principal és el problema d’identitat d’una dona que ha crescut en un ambient provincià, que veu amb ulls crítics el seu entorn i busca fugir-ne. Maltractada pel seu pare, la Rose passa la seva infantesa a la casa familiar, on viu amb el pare malalt, la seva madrastra (la Flo) i un germà petit, nascut del matrimoni entre el pare i la seva segona muller. La Rose, que té inquietuds intel·lectuals més enllà del que pot oferir-li el poble, aconsegueix deixar-lo i cursar estudis universitaris. A partir d’aquí anirem veient successivament, en els deu capítols que confegeixen el volum, diverses etapes de la vida del personatge principal, una vida desassossegada, emocional i professionalment inestable, que no arriba a quallar en cap àmbit.

Munro apunta al viciat brou de cultiu del món rural, a l’estretor de mires i a l’ofec cultural i intel·lectual que s’hi respira com a causa determinant del desequilibri de les persones (ho fa sovint en la seva trajectòria literària). Ja en el primer relat, Pallisses reials, l’autora remarca la diferència fonamental entre els dos barris del poble de la Rose: «A Hanratty l’estructura social anava des de metges, dentistes i advocats fins a obrers de la foneria, obrers de la fàbrica i camàlics; a West Hanratty anava d’obrers de la fàbrica i de la foneria a famílies nombroses i poc previsores, de traficants ocasionals, prostitutes i lladres fracassats. La Rose creia que la seva família estava a cavall del riu sense pertànyer a cap dels dos costats […]».
La protagonista viu en el més pobre dels dos sectors. I, també en aquest primer relat, Munro defineix els personatges de la família, que ja donen a entendre que d’allà no en pot sortir res de bo: el pare, maltractador i malalt; la madrastra, que pensa que Spinoza és una verdura. La Rose aconseguirà lliurar-se de l’espai físic on ha crescut, però mai no s’alliberarà de la inseguretat que li dona el complex d’inferioritat que l’acompanya arreu. ¿Qui et penses que ets? és la pregunta que li fan alguns dels personatges (la Flo i la mestra) per avergonyir-la, però que també es fa ella mateixa, víctima de la seva educació infantil.

La Rose pertany a la categoria dels marginats, personatges que interessen a l’autora especialment —el llibre n’inclou dos més, molt diferents, però ambdós socialment desplaçats: en Milton Homer, un noi discapacitat mental, molt popular per les seves sortides de to i per les seves grotesques actuacions en les desfilades populars, i en Ralph Gillespie, un inadaptat com la Rose, raó per la qual congenien molt en l’adolescència—. De fet, a la Rose no li escauen ni la vida ni la mentalitat burgeses; és el provincianisme que s’hi reflecteix, i que contamina fins i tot la vida dels desclassats, el que fa fracassar el seu matrimoni amb un home benestant que pretén relegar la seva dona a una existència dependent, dedicada a la llar, al marit i als fills. Aquest ofegament de la llibertat personal a través del matrimoni és una altra de les causes del mal, que assenyala Munro. I ho subratlla amb el títol que dona a una de les històries, La captaire, al·ludint a la balada d’El Rei i la Captaire, del segle XVI, subvertint-ne el significat: el rei-marit, que vol redimir la captaire-Rose oferint-li una vida suposadament regalada, fracassa estrepitosament a la versió de Munro.
Tanmateix, Munro no moralitza en cap moment, ans al contrari, deixa llibertat absoluta al lector per lligar caps a partir de les escenes que contempla.

Una de les característiques narratives del conjunt és que la trama és inexistent; no hi passa res (o molt poc). Narrat en tercera persona i alternant la veu omniscient amb els diàlegs, cada relat, cada història (cada capítol) és una finestra que ens obre Munro a la vida de la Rose: el microcosmos familiar, l’escola, la universitat, el matrimoni, la maternitat i les trobades de la parella amb altres matrimonis amics, escenes de la relació amb diversos homes després del fracàs matrimonial. I cadascuna de les escenes es desenvolupa en una localitat diferent, com un símptoma del desassossec que arrossega la Rose, que l’empeny a canviar sempre d’aires i de professió, amb l’esperança de trobar el seu lloc al món.

L’últim dels relats, que, per bé que es poden llegir independentment, segueixen una cronologia lineal, acaba situant la Rose novament a Hanratty, on ella visita de tant en tant la Flo, que ara viu en una residència d’ancians. El final dona a entendre que la Rose s’ha reconciliat, al menys en certa manera, amb el passat que tant havia volgut oblidar i deixar enrere. En aquest sentit, el llibre té un cert caràcter de Bildungsroman.

El fet que Munro es dediqués sobre tot al relat breu (alguns parlen de conte, la crítica literària anglosaxona parla de short story) —difícil encabir la seva concepció literària en un gènere clarament definit— li confereix una personalitat remarcable. Munro no va voler dedicar-se a la novel·la; només en va escriure una Les vides de les dones (publicada en anglès amb el títol Lives of Girls and Women el 1971, i per Lumen el 2011, en espanyol). De fet, molts dels seus relats, que finalment van veure la llum compilats com a llibre, havien estat publicats abans, solts. També sabem que a l’autora li agradava reescriure els seus relats i que sovint els modificava i els tornava a publicar. Podríem dir que mantenia vius els seus personatges.

Alice Munro ha rebut diversos premis literaris importants; el 2013, el Premi Nobel de Literatura. L’autora ha estat àmpliament publicada a Espanya, en espanyol, català i euskera.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Portada del recull de relats d’Alice Munro, ¿Qui et penses que ets?, Club Editor, 2019

LA MIRADA DE L’ALTRE

Asmaa Aouattah
L’etern retorn
Voliana Edicions, 2018, 129 pàgs.

per Anna Rossell

Sempre és un privilegi tenir l’oportunitat de veure el món a través d’una altra mirada. Evidentment, per veure-la cal aquesta altra mirada, i, quan és un tercer objecte o una tercera persona la que es mira, això resulta enormement enriquidor, perquè cada individu està proveït d’uns ulls personals que donen una perspectiva diferent a la pròpia. Així, sumant les perspectives, sumem també els matisos, el nostre món deixa les pròpies limitacions per obrir-se i eixamplar-se. Però quan aquesta altra mirada et mira a tu, directament, la possibilitat d’aprenentatge i de sorpresa és encara molt més gran. Perquè difícilment un individu es pot veure a si mateix, si no és en un mirall, i, en un mirall, s’hi veu encara amb la seva pròpia mirada. És per això que és tot un regal quan l’espill ens el posa al davant una altra persona i ens fa observar-nos amb els seus ulls.

Això és el que succeeix amb l’escriptura quan parla de mons que no coneixem i que obren una finestra a una cultura que no és la nostra. Això suposa una oportunitat de viatge acompanyats d’un guia autèntic i profundament coneixedor dels paisatges, de les societats que s’hi presenten. I això és el que passa també quan aquest guia veu, des de fora, el nostre propi món i a nosaltres mateixos. De sobte, el nostre univers se’ns obre inusitat, sorprenent i ens permet guanyar distància. Ens n’adonem que havíem viscut enfaixats, copsem la petitesa dels nostres confins, la ridiculesa d’haver pensat mai que eren el món sencer. Respirem fons, renovem l’aire, cauen els límits i lluquem l’amplitud del panorama.

L’Etern retorn és tot això i més. Asmaa Aouattah és aquesta guia autèntica. Ella, de cultura amaziga i bona coneixedora de la cultura àrab, ens acompanya al seu país, ens permet assistir a cerimònies familiars íntimes, compartir sentiments en situacions per a nosaltres insòlites, perquè les seves històries ens conviden a participar-hi. En aquest sentit, llegir-les és viatjar. Però amb ella també fem una altra mena de viatge, és el viatge al nostre propi país, acompanyant aquell que ve de fora i ha d’afrontar canvis significatius a la seva vida: un gest, una situació, una escala de pisos, el dia a dia en general, esdevenen pel nouvingut una carrera d’obstacles o de malentesos, entrebancs que ha d’anar salvant i dificulten l’existència.
Tanmateix les coses no són tan dramàtiques quan es prenen amb sentit de l’humor, i Aouattah, dotada d’una sensible qualitat d’observació i lingüísticament hàbil, fa un considerable ús de la ironia, que ens posa sovint el somriure als llavis i garanteix el gaudi al lector.

Cal subratllar, però, la varietat de registres que empra l’autora. És sabuda la dificultat que els especialistes tenen a l’hora de definir el gènere del conte. Segons quina definició fem servir, podríem dir que estem davant d’un llibre de contes, però jo diria que no tots els relats que conté el llibre ho són; alguns són difícils d’encabir en una etiqueta, com ara el que duu per títol L’etern retorn, el darrer, que es mou literàriament entre gèneres. L’escriptura de Aouattah és destra per a la ironia, per a la poesia i per confegir relats d’estructura poc habitual, innovadora. Algunes de les seves narracions són contes, però altres són històries d’aquelles per explicar a la vora del foc, altres gairebé quadres escènics, altres relats (per bé que aquest terme també s’escapi a una denominació fàcil).

Les protagonistes de les seves històries —sempre dones, els personatges masculins hi són en segon terme— ens permeten endinsar-nos en el seu pensament, en la seva problemàtica, en el seu sentiment.

L’altra mirada, de què feia esment al principi, repercuteix també en l’estil de l’escriptura: així, esquitxades en les narracions, hi llegim, en perfecte català, algunes expressions que difícilment trobaríem en un escriptor o una escriptora catalana d’origen, dites populars traduïdes literalment, que innoven el llenguatge i ens obren lingüísticament la perspectiva. O bé la manera natural que tot sovint té l’autora de transmetre’ns les converses entre els personatges, tal com ragen, sense guions de diàleg ni intervenció de la veu narradora omniscient.

L’Etern retorn és el primer llibre d’Asmaa Aouattah, però és ben segur que no serà pas el darrer. Té per davant un futur literari que els lectors esperem.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura,

.

Portada de «L'Etern retorn»

BARCELONA, CIUTAT LITERÀRIA

Maria Nunes
Salvat, Pla, Rodoreda, Capmany. Rutes literàries de Barcelona, 2
Il·lustracions Josep M. Farré
Meteorα Editorial, 2018, 215 pàgs.

per Anna Rossell

Una ciutat, com a topografia mil·lenària que és, acumula segles d’activitat humana, aplega tal quantitat de fets històrics, curiositats i petjades de vida, que voler-la abastar amb una mirada generalitzadora esdevé una gesta impossible i, intentar-ho, una acció estèril. Contràriament, la intenció de conèixer resulta molt més productiva com més afinem i concretem l’objectiu que perseguim amb la nostra cerca de coneixement. Com a palimsest històric que és, l’urbs amaga sovint vestigis que les transformacions del traçat dels carrers i de la seva arquitectura han anat arraconant o fins fet desaparèixer. És per això que convé delimitar el camp d’interès quan ens proposem explorar-la. Per conèixer la ciutat l’hem de recórrer a peu i amb ulls d’exploradors, gairebé diria que ho hem de fer amb mirada d’arqueòlegs en el sentit més ample de la paraula.

Així, a qualsevol lletraferit a la recerca de la vida i de l’obra d’autors literaris lligats a Barcelona, el llibre de Maria Nunes, filòloga i catedràtica de llengua i literatura catalanes, li serà un tresor que li permetrà endinsar-se en la biografia d’escriptors, alhora que li serà un enriquiment en tant que li descobrirà la connivència entre l’obra i la ciutat.

Amb aquest esperit i de la mà del mateix segell editorial, l’autora va publicar el 2017 les Rutes Literàries de Barcelona: Teresa Juvé, Narcís Oller, Josep M. De Sagarra, Montserrat Roig. Si en aquest primer volum Nunes ens oferia « unes pinzellades de l’evolució històrica i social de la ciutat a partir dels textos de diverses novel·les», tal com escriu ella mateixa a la introducció, ara ens convida, com segueix dient «a seguir el fil biogràfic dels autors i les seves obres per descobrir les correspondències entre realitat i ficció literària».

Maria Nunes ens proposa acompanyar quatre escriptors puntals de la literatura catalana a partir del disseny de rutes per la Barcelona del seu temps. Del seu temps, sí, perquè, en haver canviat —no pot ser d’altra manera—, ella en reconstrueix els escenaris i ens permet situar-nos en aquells anys. Seguint un mateix patró per a cadascun dels autors, el llibre ens posa en situació, amb una breu nota introductòria, de vida i obra i, passejant-nos pels seus domicilis i els llocs que freqüentaven, n’amplia el significat històric general que l’espai o la zona van tenir, incorporant-hi breus afegitons sota la rúbrica «És bo saber que…». Aquesta informació, molt valuosa, ens permet reconstruir parcel·les físiques de la ciutat que avui en dia ja no hi són com eren i conèixer esdeveniments del moment que van marcar els nostres personatges i la vida dels barcelonins.
Bona coneixedora de l’obra dels autors escollits, Nunes destria amb destresa poemes o parts de text en prosa, segons el cas, especialment relacionats amb l’estació d’aturada, palesant l’íntim nexe entre ciutat i creació literària.

Cada ruta es completa amb la informació sobre la durada aproximada del recorregut, així com d’un mapa orientatiu amb la numeració dels llocs on cal fer parada.

D’utilitat pel passejador és també la bibliografia adjunta, que aplega la que l’autora ha utilitzat per extreure’n els textos, com també (sota l’epigraf «Per saber-ne més…») la que Nunes aconsella a l’interessat si vol aprofundir.

Les boniques il·lustracions de Josep M. Farré, en tons grisos, acompanyen els recorreguts de la ciutat comtal, capital del modernisme, sovint ressaltant, amb gust exquisit, detalls destacats d’aquesta arquitectura tan característica de Barcelona.

Els suggestius itineraris: Barcelona i el mar (Joan Salvat-Papasseit); El quadern gris / Barcelona, una discussió entranyable (Josep Pla a Barcelona); Barcelona des de l’exili: Sant Gervasi, L’Eixample i De Gràcia a Camèlies (Mercè Rodoreda); La Rambla, realitat i ficció, De la Rambla a l’Eixample i Del passeig de Sant Joan a la Ciutadella (La Barcelona de Maria Aurèlia Capmany).

Un goig pel passejador lletraferit i pel lletraferit passejador.

Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura