L’ESCRIPTURA INSÒLITA

Manuel Baixauli
Ignot
Edicions del Periscopi, 2020, 253 pàgs.

per Anna Rossell

Com definir la literatura que practica Manuel Baixauli? Contestar la pregunta no és gens fàcil, i que no ho sigui és un símptoma que respon, en certa manera, la pregunta. Perquè la seva escriptura escapa a les etiquetes i això ja la defineix.

A Ignot la veu narradora que crea Baixauli ens desvetlla uns pensaments de Mateu, un dels seus personatges, sobre la novel·la d’una altra de les seves criatures, Ivor: «Inventory [el títol del llibre] era una novel·la sovint caòtica, amb incomptables digressions, amb històries dins les històries, testimoni d’algú que observa el que passa al seu voltant amb ull perplex, al·lucinat». O també quan afirma d’un altre personatge: «La prosa de Crisòstom forada murs, ultrapassa límits, penetra el desconegut». Aquestes paraules es poden aplicar, fil per randa, a la literatura de l’autor valencià. Però cal dir que «caòtica», per bé que li escau, no és de cap manera en un sentit negatiu. Ben al contrari, Baixauli fa del caos i de les digressions un art, un dels trets més essencials de la seva narrativa.

L’autor ens ho posa igualment difícil si ens plantegem explicar al lector quines històries narra. A Baixauli no li interessa desenvolupar una història; el que fa és explorar, per a si mateix i per als lectors, profundes vivències i intuïcions que el porten i ens porten més enllà, que no ens donen respostes definitives, sinó, ben al contrari, que no acaben mai «d’anar més enllà. Accés a l’inaccessible. Finestra sempre». Ell no ho diu, no ho escriu, sinó que ho practica. I en això rau el seu més pregon mestratge. El que Baixauli ens vol dir no ho trobem en les paraules, sinó en el muntatge, no tant en el què, sinó gairebé exclusivament en el com.

Certament, els mons a què ens dona accés giren preferentment entorn de la literatura i de la pintura i el dibuix; són els que millor coneix —l’autor mateix és escriptor i pintor—. Però el que pretén explorar és la creació. Al voltant d’aquest eix gira Ignot (i no només Ignot). Alguns subtemes sí que hi són presents directament com a part de les converses que sostenen els personatges o dels seus pensaments: la crítica literària, els concursos, literaris o de pintura (que no en surten gens ben parats), les reflexions sobre la nefasta influència de la popularitat sobre la qualitat de la producció artística, sobre la superficialitat de certs corrents pictòrics avantguardistes o la influència en l’èxit o el fracàs de factors aliens a la qualitat…

El títol Ignot anuncia una bona part de la temàtica que ens trasllada l’autor a través de peculiars personatges. Units pel comú interès de la creació artística: els uns com a grans lectors i descobridors de genis, altres com a escriptors o pintors i dibuixants, tots ells conflueixen en una complexa relació que els va posant en contacte, directe o indirecte, per formar una teranyina a través de la qual Baixauli ens dona a entendre tota una filosofia i concepció de la creació. Els seus són personatges solitaris, dedicats amb cos i ànima a la descoberta de l’art, de la bellesa, que és, al seu torn, la descoberta d’ells mateixos. L’autor aposta per l’autenticitat, al marge de tendències, modes i fama; els seus protagonistes les defugen, com sembla que les deu defugir el propi autor. Els seus són personatges insòlits, feréstecs i genials, que, sorprenentment i simptomàtica, es van trobant perquè s’assemblen i coneixen només alguns erudits iniciats. L’un ens condueix a l’altre i aquest altre ens retorna a l’un. Tots ells, però formen part d’un grup d’elegits que viu al marge dels grans esdeveniments i fins a la fi de les seves vides resta ignot al gran públic. Baixauli els envolta d’una atmosfera enigmàtica que manté la intriga i la tensió, que, per bé que no és el que atorga més interès a la novel·la, sí que n’és un ingredient primordial, en tant que ens obliga a plantejar-nos qui és qui, pregunta de la qual se’n desprenen moltes altres que sí són essencials del concepte que l’autor té de la realitat i de la ficció.

Passa amb els personatges d’Ignot com amb les matriusques russes: Baixauli basteix un univers on els va situant individualment, però acaben per encaixar l’un en l’altre, inclòs el propi Baixauli, que s’incorpora, també ell, a la novel·la com a personatge. Formulat d’una altra manera podríem dir que ens presenta un panorama on la visió estereoscòpica no existeix sinó en un lent procés, de manera que assistim a aquest procés fins que la imatge esdevé gairebé del tot estereoscòpica, deixant obert, però, l’interrogant del gairebé.

Els llibres de Baixauli giren al voltant de temes recurrents, però mai de la mateixa manera, no es repeteix. Li agrada submergir-se en realitats paral·leles, trencar els límits entre realitat i ficció, perquè no n’hi ha, de límits; desdibuixar les fronteres entre nivells de realitat… així fa trobar-se personatges difunts amb vius, sap crear ambients amb una força simbòlica onírica kafkiana; títols i personatges d’altres llibres seus es fan presents també a Ignot, com l’arquitecta Orofila Martí o la seva anterior novel·la La cinquena planta. La transmigració li és una eina de treball. La novel·la que escriu Crisòstom conté personatges de la de Baixauli… Li agrada emmarcar una realitat dins d’una altra, encaixar-les, com si tot esdevingués, finalment, unitat.

Però la literatura que gasta Baixauli no s’esgota en la paraula. L’autor fa ús de la fotografia i del dibuix per narrar. Les seves imatges estan al servei del text: la seva funció no és la il·lustració del que diu el text (encara que de vegades ho sembli), sinó que hi són en lloc de text. Com tot sovint ens ha donat a entendre l’autor, a ell no li agrada dir les coses directament; com a molts dels seus personatges li interessen els silencis, les taques a les parets, les ombres que es projecten en un llençol, tot allò que provoca la imaginació de qui llegeix o de qui mira i veu, allò que apel·la al subconscient. Així les fotografies són vagues, evocadores i provocadores; els dibuixos, sovint acompanyats d’alguna frase amb lletra trencada difícil de llegir, però no il·legible, suggerents; plantegen preguntes més que donen respostes, mai en color, sempre en tonalitats de grisos.

A banda de tot això, que no és poc, Ignot té l’interès afegit que fa esment de tot un seguit d’escriptors i artistes, d’existència real, alguns de renom universal, d’altres, però, ignots, que poden ser una descoberta per al lector. De manera que Baixauli, com alguns dels seus personatges: Jaume Font, el Mestre, Crisòstom i Don, s’erigeix en descobridor de talents i ens serveix de recomanació amb garanties. Com Ivor, com Edmund Bosch, ell també fa inventari.

L’acció —si és que podem parlar d’acció— abasta episodis des de l’any 1966 fins més enllà del 2000, per bé que no segueix una cronologia lineal. La novel·la alterna la veu d’un narrador omniscient amb la de Mateu, l’única figura que parla en primera persona.

Sense cap mena de dubte Baixauli és un narrador de gran altura. Insòlit.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

L’ENCÍS DE LES HISTÒRIES ENTRANYABLES




Núria Castellsaguer Maynegre
T’escolto, Samsó
Voliana Edicions, 284 págs.

per Anna Rossell

No hi ha dubte que Núria Castellsaguer té la mà trencada per a l’escriptura. Llegint la seva prosa tenim la impressió que per a ella contar una història és com bufar i fer ampolles. Tanmateix, això no és res més que una aparença. Perquè que una novel·la es llegeixi sense entrebancs i d’una tirada no significa que sigui fàcil d’escriure. Ben al contrari, aconseguir-ho comporta ofici i un olfacte fi per trobar la destra manera de triar els múltiples factors que intervenen en la tasca, combinar-los hàbilment i vestir-los amb les paraules adients per donar vida als personatges que protagonitzen l’entrellat. És un art. I l’autora reix en el propòsit.

Castellsaguer opta per una història senzilla, la vida de Fèlix Samsó no té res d’extraordinari; ell és un home com tants altres. I és precisament d’aquesta senzillesa d’on l’autora treu la força de la novel·la, que permet al lector veure en el personatge un individu corrent (que no simple) com podria ser ell mateix. El mèrit rau justament a posar de relleu que ningú n’és, de corrent, que cadascú té un passat que li condiciona la vida i un pou de sentiments amb què ha de bregar per assolir l’equilibri i l’harmonia.

L’autora, mataronina, ubica la narració a Mataró (per bé que mai hi trobem la ciutat amb el seu nom hi ha prou indicis que s’hi inspira directament).  Corre la primera dècada dels 2000. En Fèlix Samsó és un home de més de seixanta anys, psiquiatre infantil, que al final del llibre s’acaba de jubilar. Així seguirem les inquietuds del protagonista en els darrers temps de l’exercici de la seva professió: coneixerà la Gina, una dona de poc més de trenta anys, que segueix tractament al seu hospital i en Roc, un nen amb problemes familiars, pacient d’en Fèlix.

Però Castellsaguer ens vol donar a conèixer el seu heroi al complert i se les empesca per fer-nos entrar amb mirada retrospectiva en el passat de Samsó, a l’infantesa poc amable que l’ha lligat positivament a la mare i negativament al pare. I és sobre tot en aquest altre nivell narratiu que també el seu pare i la seva mare juguen un paper important.
Narrada en primera persona, és la veu d’en Fèlix qui ens condueix, però els nombrosos diàlegs permeten al lector conèixer de primera mà els seus companys de viatge i percebre matisadament el seu caràcter.
Castellsaguer empra una prosa fresca i quotidiana, molt fluïda i rica en frases fetes i un lèxic planer molt encomiable, que contribueix a definir essencialment els seus personatges. L’autora construeix les seves criatures amb subtilesa destacable, i a la encertada caracterització hi contribueixen tant les descripcions que en fa el Fèlix mateix, la veu narradora, com les reaccions de cadascun en cada situació. Se sap posar en la pell de la mare, una dona tendra i intel·ligent sense estudis, amorosament lligada al seu fill; del pare, un home frustrat i sense escrúpols; d’en Roc, un nen profundament afectat per l’abandonament i un context familiar desestructurat; de la Gina, la jove vídua enèrgica i geniüda, segura d’ella mateixa i de tendència egocèntrica; d’en Fèlix, a qui el passat impedeix portar una vida emocionalment satisfactòria i de la Maria José i en Juli, companys de treball a l’hospital. Tots ells se’ns fan extraordinàriament propers per la seva autenticitat.

El muntatge temporal és la tècnica que empra l’autora per cobrir la narració de la infància i l’adolescència d’en Fèlix, qui, assegut una nit amb la mare a l’estació de França de Barcelona, rememora els moments més sensibles de la seva vida passada. Així la novel·la juga amb l’alternància dels capítols del moment actual amb els del passat, sense seguir la cronologia natural i sovint lligant associativament el final dels uns amb el principi dels altres. El primer capítol (primera part) i el darrer (tercera part) constitueixen tècnicament una excepció; són els únics en què s’hi fa present una veu narradora omniscient, cosa la qual permet a l’autora primer posar-nos en situació i presentar el seu protagonista i el seu entorn, i després, donar-nos a entendre que és ell qui escriu la història (segona part) en el record. La trama va dosificant així les informacions que convé desvetllar en cada moment i deixar-ne algunes en suspens, cosa que afegeix intriga al desenvolupament dels fets.

Una novel·la que abelleix llegir i ha d’interessar a un públic lector molt ampli.

© Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com.es/
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

LA (DE)CONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA

Yishai Sarid
El monstre de la memòria
Traducció de Roser Lluch
Club Editor, 2020, pàgs. 185

per Anna Rossell

Magnífica, aquesta novel·la de l’israelià Yishai Sarid (1965), advocat, periodista i novel·lista, que ens ofereix una àmplia gamma de motius per a la reflexió sobre una temàtica universal que cal mantenir viva per a la vigilància i la prevenció dels horrors que l’ésser humà pot desencadenar i el sofriment que pot ser capaç d’infringir al seu proïsme.

El monstre de la memòria, que versa sobre la Xoà, concretament sobre els camps d’extermini nazis de Polònia —Chelmno, Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek i Auschwitz-Birkenau—, no és, com pot semblar d’antuvi, la història de supervivents d’aquests camps. El propòsit de l’autor és ben diferent: el que interessa a Sarid és la gestió de la memòria històrica tant des del punt de vista institucional com individual-personal i, més enllà d’això, plantejar si l’ésser humà és capaç de gestionar aquesta memòria. En tot cas, el text té el mèrit impagable d’ultrapassar els límits de la ficció i la història narrada, en tant que obliga al lector a fer-se preguntes incòmodes, que són sempre les més urgents i productives. Un altre gran valor del llibre és la sòlida documentació en què es basa quant a la descripció dels camps i a detalls històrics relatius a la maquinària nazi de l’extermini molt minuciosa, raó per la qual interessarà també sens dubte a l’estudiós.

Narrada en primera persona i sense diàlegs explícits, la novel·la adopta la forma d’informe, el  que el seu protagonista envia al president de l’Iad-va-Xem, institució creada a Jerusalem el 1953 amb l’objectiu de mantenir viva la memòria de les víctimes de l’extermini nazi, per aclarir uns fets relacionats amb un encàrrec que la institució li havia fet: servir de guia per alguns dels camps a un director de cinema alemany que es proposa rodar una pel·lícula. Amb la intenció de contextualitzar i justificar els esdeveniments, l’informador comença la descripció dels fets des dels inicis de la seva trajectòria com a guia i fins intercala moments de la seva vida privada i familiar.

El personatge principal, jove historiador israelià que ha escrit una tesi doctoral sobre els mètodes d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial, n’ha esdevingut bon especialista, raó per la qual l’Iad-va-Xem el recomana a les agències de viatges per fer de guia a estudiants de secundària israelians en les seves Rutes de la Xoà, quan visiten Polònia. Així el lector acompanyarà aquestes visites, que més endavant canviaran el tipus de públic —membres de l’exèrcit israelià primer i turistes internacionals de la tercera edat després—, entrarà amb ells als camps i escoltarà les explicacions del guia. Tanmateix el lector té el privilegi afegit de llegir també els seus pensaments, de participar en els sentiments que li provoca la seva feina i les reaccions dels visitants.

Sarid és enormement crític amb les institucions d’ensenyament israelianes, que, fruit de les polítiques culturals dels governs del país i lluny d’educar els seus joves en la veritat històrica, transmeten als estudiants una versió de la Xoà construïda en funció de determinats interessos. Assistim sovint a enfrontaments entre el guia i alguns professors acompanyants.

Però Sarid no es limita a la crítica de la manipulació o l’ocultació de la veritat històrica, també es planteja fins a quin punt tot ésser humà porta dins la llavor del nazisme. I ho fa sense erigir-se en cap moment en jutge. A través del seu personatge planteja el col·laboracionisme d’altres nacions i dels propis jueus amb els nazis, i apel·la sovint a la pròpia consciència, posant el seu personatge en el punt de mira. En aquest sentit l’autor sembla participar de la tesi d’Hannah Arendt (Culpa organitzada, Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal), que desmunta la teoria de la culpa col·lectiva com a tret biològic d’un poble o una raça. Els factors que apunta com a possibilitat del desencadenant de l’odi o la violència són d’una varietat esfereïdora, sovint fregant el caprici, de vegades fins i tot són raons estètiques. L’autor intercala en el seu informe històries que a primera vista semblen anecdòtiques, com el problema del seu fill petit, agredit pels seus companys constantment a la guarderia, i que serveixen per il·luminar la reflexió que vol impulsar. En aquest reguitzell de possibilitats inclou la breu durada de la memòria, que es manifesta en la indiferència amb la qual molts dels estudiants israelians acullen les seves explicacions, dels quals el guia afirma que fins semblen sentir admiració pels alemanys, l’aversió inexplicable que manifesten envers els jueus asquenazites, l’anècdota dels jueus ultraortodoxes, que es fabriquen la història a la seva mida, la banalitat d’incloure una visita a Auschwitz com a part d’un viatge turístic en unes hores d’oci entre compra i compra a les botigues, la transformació de l’extermini nazi en un videojoc com qualsevol altre o l’organització dels actes commemoratius del 75è aniversari de la Conferència de Wannsee com una posada en escena en què l’efectisme i els focus es posen per sobre de la veritat.
Una novel·la altament recomanable.

Yishai Sarid és autor d’altres novel·les, entre les quals Limassol (2012), traduïda a vuit llengües, guanyadora del Premi de Novel·la Negra estrangera a França, que ha publicat també Club Editor. L’editorial Sigilo ha publicat en espanyol la que aquí ressenyem, El monstruo de la memoria, en traducció d’Ana María Bejarano.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

LITERATURA AMB MAJÚSCULES

Manuel Baixauli
La Cinquena planta
Proa, 2014, 294 pàgs.

per Anna Rossell

Extraordinària, aquesta novel·la de l’escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli (Sueca, 1963), que desplega un enginy narratiu insòlit i una qualitat literària fora mida. Sens dubte Baixauli és un dels narradors més innovadors de la literatura contemporània en català-valencià i ocuparà sens dubte un dels llocs d’honor cabdals de la història de les nostres lletres.

I és que Baixauli reuneix totes les qualitats de la millor literatura: explora temàtiques d’interès antropològic i filosòfic i ho fa des d’un plantejament formal absolutament original i gens fàcil.
Diria que el que més interessa a Baixauli és estudiar i recórrer camins ignots dels quals ell mateix en té una intuïció perquè n’ha experimentat vivencialment algun viarany. En aquest sentit Baixauli és un il·lustrat que pren el sapere aude kantià com a far que guia la seva escriptura: no es detura davant els límits, sinó que els ultrapassa, els transgredeix per conèixer i saber. Trenca amb les clàssiques dimensions espacial i temporal per conduir el lector per un univers insegur on aquests punts de referència tradicionals es dilueixen. D’aquesta transgressió en sortim més savis perquè acabem la lectura de La cinquena planta plantejant-nos preguntes essencials que abans de llegir la novel·la no ens havíem fet mai o ens havíem fet poc.

Quant als temes, l’autor ens planteja reflexions inusuals, com ara l’existència de dimensions i mons paral·lels, cerca diferents nivells de coneixement i d’experiència humans a partir de la recuperació de l’inconscient, experimenta la influència de l’arquitectura en el capteniment humà i la concomitància entre vida i literatura…
I aquesta concomitància es fa palesa en la seva pràctica literària: B, el personatge principal de la novel·la —inicial que correspon amb la del cognom real de l’autor— exposa una teoria literària que el propi Baixauli ha manifestat en alguna entrevista: B, escriptor igual que Baixauli, considera totes les seves obres una de sola i afirma, com l’autor, que cal escriure tot allò que ens passa, que escriu per conèixer-se i que la inseguretat ajuda al propi coneixement. També B és autor d’un llibre, L’home manuscrit, que és el títol autèntic d’una novel·la de Baixauli, la qual va rebre en la vida real el Premi Mallorca de Narrativa, igual que en el text “de ficció” La cinquena planta. I va ser poc després d’haver acabat L’home manuscrit que, com B, Baixauli va caure malalt quedant completament paralitzat, però conscient, raó per la qual va haver de ser ingressat i després sotmetre’s a una llarga rehabilitació fins que va recuperar l’autonomia. Fou durant aquest temps de rehabilitació en un sanatori que l’autor va conèixer un seguit de personatges que van inspirar els de La cinquena planta, títol que fa referència també al sanatori. Tot fa pensar que l’experiència de la malaltia extrema que l’impossibilitava absolutament el moviment va afinar més encara la capacitat sensorial i reflexiva de l’autor, que va saber transformar el sofriment en font d’experimentació i d’aprenentatge.
Preguntat sobre les seves influències literàries B/Baixauli respon que les vertaderes influències es produeixen al subconscient. Probablement per aquest motiu B busca espais físics minimalistes que facilitin que el seu subconscient traspuï (no li agraden espais molt decorats, sovint s’asseu davant de parets nues o de llençols estesos per contemplar-los…).

Tècnicament Baixauli utilitza un narrador omniscient, però dona veu directa molt sovint als seus personatges, tots ells singulars, alguns obscurs i misteriosos, d’altres sinistres, com ara: Ferragut, Gelita, Fix, Fíxia, Úrsula, Astruells, Dr. Mogort, Timoteu, aquest darrer caracteritzat per les seves afirmacions filosòfiques i poètiques que recorren el text, o Orofila, l’arquitecta que dona veu a una interessant teoria de l’arquitectura. Altres personatges —individus o institucions— semblen tenir una intenció arquetípica; no tenen nom propi, sinó que l’autor ens remet a la seva professió o a la seva funció i no hi acompanya article: Sanatori, Arquitectura, Foto, Superflu, Director, Fisio, Col•leccionista…

Manuel Baixauli recrea universos onírics. De la seva mà entrem en un món surrealista al·lucinatori que recorda en certa manera els ambients de Kafka. Quant a la seva teoria i pràctica literàries diria que té punts en comú amb l’escriptor alemany W. G. Sebald, també quant a la seva manera d’utilitzar fotos en el teixit narratiu.

L’autor ha publicat, a més, un llibre de relats i microrelats, Espiral, dues altres novel·les, Verso i L’home manuscrit, que també han rebut diversos premis, i una recopilació d’articles publicats al suplement Quadern de l’edició de la Comunitat Valenciana del diari El País, amb el títol Ningú no ens espera, il·lustrats amb dibuixos del propi autor.

La cinquena planta va rebre el 2015 el Premi Joan Crexells de narrativa i el de crítica dels escriptors valencians.

Un autor excepcional. Literatura amb majúscules.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

AURORA BERTRANA, AUTORA UNIVERSAL DE LES LLETRES CATALANES

Aurora Bertrana
Entre dos silencis
Traducció de Núria Sales
Club Editor, 2019, 371 pàgs.

per Anna Rossell

Donar compte d’aquesta novel·la d’Aurora Bertrana resulta especialment difícil. La tasca és doblement àrdua: en primer lloc, pel fet que el text ha sofert nombroses vicissituds de caire divers fins veure la llum en aquesta versió de Club Editor i, en segon, perquè la temàtica —per bé que novel·lada i, per tant, ficció— està inspirada en fets i situacions reals de la Segona Guerra Mundial i la postguerra, que, mutatis mutandis, es van esdevenir històricament, dels quals ens n’ha arribat plural i diversa constància a través d’altres novel·les, cròniques de diaris, pel·lícules i llibres d’història. Que això sigui així convida a la comparació entre l’imaginari que aquest gruix de documents ha creat a la ment del lector i algunes de les escenes que descriu Bertrana, però, sobre tot, pel perfil d’uns quants dels personatges que el lector trobarà a les pàgines d’Entre dos silencis, que, sovint, no sostenen la comparació.

Començaré per les vicissituds:

Aurora Bertrana (1892-1974), que a partir del 1938, fugint dels bombardeigs de la Barcelona de la Guerra Civil, va tornar a Suïssa, on ja havia residit uns anys abans, va seguir els esdeveniments dels darrers anys de la guerra i els mesos de l’armistici a partir del que explicaven refugiats i dels informes dels delegats de la Creu Roja als països ocupats i, més tard, també per pròpia experiència com a acompanyant d’una missió humanitària al poble francès d’Étobon. Seran fets històrics —l’afusellament de tots els homes del poble perpetrat per l’exèrcit alemany, com a càstig per l’execució d’un general nazi per part dels resistents—, però sobre tot l’experiència a Étobon després de l’armistici, el que la impulsarà a escriure la seva novel·la. Escriu el text quan torna a Barcelona, després d’un llarg exili, i ho fa en espanyol amb l’esperança de trobar més fàcilment editor. Segons explica Georgina Solà al postfaci, el que escriu Bertrana és «un conjunt de relats» i, en nota a peu de pàgina, completa la informació «El formen tres peces escrites en castellà: La aldea sin hombres (també titulat Cementerio de fusilados), Prisioneros de guerra i La madrecita de los cerdos […], aquest darrer inèdit.

És la primera peça, La aldea sin hombres la que, sota el títol suggerit pel seu traductor al català, Joan Sales, Entre dos silencis, veurà la llum el 1958, a l’editorial Aymà, dins la col·lecció Club dels Novel·listes. La segona part, solta, ja l’havia publicat un any abans Santiago Albertí en català (segurament traduïda per l’autora mateixa, segons indica Maria Bohigas a la Nota editorial ), amb el títol Tres presoners.

Tanmateix, no és la novel·la traduïda per Joan Sales la que Club Editor ha decidit publicar. Amb la seriositat que caracteritza el segell editorial, Club Editor, basant-se en l’acurada feina de recerca filològica de Georgina Solà, autora del postfaci, i en estudis d’altres especialistes, ens ofereix una edició nova, fidel a l’original. Georgina Solà desvetlla tot un seguit de modificacions importants per part del traductor, sobre tot corresponents a la primera part, algunes de les quals alteraven essencialment el text de Bertrana, que no havia estat consultada. No va ser fins molt més tard que l’autora, que no acostumava a rellegir els seus textos una vegada publicats, va adonar-se de les aportacions personals de Joan Sales i va mostrar la seva disconformitat.

Així és com Club Editor, seguint les descobertes de la recerca de Georgina Solà i altres estudioses de Bertrana, com Marta Pasqual, i sospesant sensiblement els pros i els contres, que Maria Bohigas desgrana a la Nota editorial que acompanya el llibre, decideix encarregar nova traducció a Núria Sales Folch, filla del primer traductor, qui elimina les modificacions del seu pare i manté l’esperit de l’original. Aquesta versió és la que Club Editor lliura ara al públic lector, un text d’una autora que mereix la feina feta per l’editorial, per la importància que té com a representant de les lletres catalans en la literatura universal.

Dit això, passo ara al tractament del contingut de la novel·la:

Partint del fet històric de l’execució d’un general alemany per part del maquis i de l’afusellament dels homes del poble com a represàlia, Bertrana situa l’acció de la narració en un poble francès oriental, proper a la frontera alemanya, ocupat pels nazis (primera part) i després de l’armistici, quan han canviat les tornes, a la mateixa localitat, on els presoners de guerra alemanys conviuen amb les dones i treballen al seu servei (segona part). Mèrit de la novel·la és precisament aquesta focalització escènica, perquè la temàtica no ha estat gaire abordada literàriament i també perquè representa un repte proposar-se reflectir, com diu la contraportada «la complexitat de sentiments que s’infiltra en la relació amb l’enemic i la subtilesa de les fronteres que separen els caràcters més fortament que les nacions».

Per la història que ens conta Bertrana hi desfila un gran nombre de personatges, la majoria dels quals dones del poble ocupat i homes de l’exèrcit alemany, les dones pregonament afectades per l’afusellament massiu dels homes de la família, que es veuen obligades a conviure amb l’ocupant, primer, o amb un treballador forçat, antic enemic, després. Aquesta convivència de proximitat física permet a l’autora fer aflorar sentiments humans que transcendeixen l’odi acarnissat i endinsar-se en un terreny emocional molt més subtil. I aquest és, als meus ulls, el punt fort i alhora el feble de la novel·la.
Perquè l’autora, que en Uns mots d’introducció, que precedeixen el llibre, afirma que «Un novel·lista pot mirar els seus personatges amb ulls implacables o bé, entrar-hi, enfocar-los amb certa comprensió, caritativament, […]. Perquè un home no és mai bo o dolent del tot, llevat dels sants i els monstres», sovint es decanta per mirar-los amb el que sembla un excés de caritat que, en uns quants casos, fa difícil creure’s el personatge. El cas del tinent alemany Alexis Greiz, per bé que no és pas l’únic, n’és l’exemple més paradigmàtic. I, malgrat l’autora, als seus mots d’introducció, es defensa d’algunes de les acusacions d’amics seus, primerencs lectors del seu text, que li retreuen «la candidesa i la bona fe» i que «el Nadal dels soldats sona fals», els seus arguments no acaben de convèncer. Si l’autora va viure les situacions i va conèixer els actors que descriu tal com ella els presenta —res no és impossible—, el cas és que tot sovint el lector té la sensació de trobar-se amb protagonistes molt excepcionals, que no donen una visió creïble del que passava a la majoria de situacions paral·leles de la realitat. I, quan és el cas de novel·les basades en fets històrics, trencar la versemblança general és, si més no, delicat.
A banda d’això i per més d’acord que puguem estar amb Bertrana quan afirma que «un home no és mai bo o dolent del tot», goso dir que hi ha certes incoherències al llibre, una de les quals (segurament la més flagrant) és l’afirmació del tinent alemany Greiz, home recte, intel·ligent i força humà amb soldats al seu càrrec i amb els vilatans del poble ocupat, quan diu: «[…] els camperols, cellajunts i silenciosos, l’odiaven, i ell no havia fet res per merèixer aquells odi. Li costava comprendre-ho. »[La negreta és meva]. No cal dir per què la reflexió de Greiz, que comanda al poble tropes d’ocupació, és del tot inversemblant. També algun altre aspecte de la construcció de l’acció grinyola: en algun moment es parla de tres anys de guerra, mentre que poc més endavant llegim símptomes que només es van donar els darrers mesos de la comtessa, quan l’exèrcit alemany ja la veia perduda.

Tant el tinent Greiz, personatge de la primera part, la de l’ocupació, com Franz Thorn, presoner de guerra a la segona part de la novel·la, protagonitzen extensos moments de reflexió que donen a conèixer al lector la seva bonhomia, en el primer cas, o la seva obcecació romàntica amb la causa nazi, en el segon, que, malgrat això, deixa entreveure al final una sensibilitat, que el redimeix.

Amb tot plegat el lector acaba la lectura amb un sentiment estrany, una barreja entre el plaer que dona la bona literatura i la desconfiança de no acabar de poder creure’s la història. La impressió general és que, en el fons, tothom té justificació, tothom té un fons de bondat, comandaments i soldats, repressors i reprimits.
Això no treu que el text proporcioni moments excelsos i reeixits, sobre tot a la segona part, que són especialment difícils d’aconseguir per la dificultat que presenta descriure de manera plausible les emocions contradictòries i les relacions sentimentals que es van configurant entre uns quants dels personatges dels bàndols oposats.
Un altre punt fort del text són les bellíssimes i diferenciades descripcions del paisatge. Molt lloable la feina de la traductora, que ha donat forma al text en un català exquisit, que proporciona al lector un gaudi afegit extraordinari.

I lloable, altament lloable, el seriós treball d’edició que ha fet Club Editor d’un llibre que, a més dels Mots d’introducció de Bertrana, es completa amb una Nota Editorial de Maria Bohigas, donant compte de les decisions preses davant d’alternatives d’edició difícils i el també impagable Postfaci, a càrrec de Georgina Solà, que fa una breu semblança de l’autora i desgrana les modificacions de l’original que va fer Joan Sales, el primer traductor, tot assenyalant-ne les possibles causes.
El llibre es tanca amb un document històric escrit per qui fou alcalde d’Étobon el 1944, Charles Perret, de títol Étobon, poble de terroristes. La tragèdia d’Étobon, un dels crims més odiosos perpetrats pèls botxins nazis .

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

La novel·lista Aurora Bertrana
Retat de Mercè Rodoreda a casa seva, al carrer Balmes, el juliol de 1973, de l’exposició «El goig i la revolta. Fotografies de Pilar Aymerich», al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas de Torroella de Montgrí. FOTO: PILAR AYMERICH