BARCELONA, CIUTAT LITERÀRIA

Maria Nunes
Salvat, Pla, Rodoreda, Capmany. Rutes literàries de Barcelona, 2
Il·lustracions Josep M. Farré
Meteorα Editorial, 2018, 215 pàgs.

per Anna Rossell

Una ciutat, com a topografia mil·lenària que és, acumula segles d’activitat humana, aplega tal quantitat de fets històrics, curiositats i petjades de vida, que voler-la abastar amb una mirada generalitzadora esdevé una gesta impossible i, intentar-ho, una acció estèril. Contràriament, la intenció de conèixer resulta molt més productiva com més afinem i concretem l’objectiu que perseguim amb la nostra cerca de coneixement. Com a palimsest històric que és, l’urbs amaga sovint vestigis que les transformacions del traçat dels carrers i de la seva arquitectura han anat arraconant o fins fet desaparèixer. És per això que convé delimitar el camp d’interès quan ens proposem explorar-la. Per conèixer la ciutat l’hem de recórrer a peu i amb ulls d’exploradors, gairebé diria que ho hem de fer amb mirada d’arqueòlegs en el sentit més ample de la paraula.

Així, a qualsevol lletraferit a la recerca de la vida i de l’obra d’autors literaris lligats a Barcelona, el llibre de Maria Nunes, filòloga i catedràtica de llengua i literatura catalanes, li serà un tresor que li permetrà endinsar-se en la biografia d’escriptors, alhora que li serà un enriquiment en tant que li descobrirà la connivència entre l’obra i la ciutat.

Amb aquest esperit i de la mà del mateix segell editorial, l’autora va publicar el 2017 les Rutes Literàries de Barcelona: Teresa Juvé, Narcís Oller, Josep M. De Sagarra, Montserrat Roig. Si en aquest primer volum Nunes ens oferia « unes pinzellades de l’evolució històrica i social de la ciutat a partir dels textos de diverses novel·les», tal com escriu ella mateixa a la introducció, ara ens convida, com segueix dient «a seguir el fil biogràfic dels autors i les seves obres per descobrir les correspondències entre realitat i ficció literària».

Maria Nunes ens proposa acompanyar quatre escriptors puntals de la literatura catalana a partir del disseny de rutes per la Barcelona del seu temps. Del seu temps, sí, perquè, en haver canviat —no pot ser d’altra manera—, ella en reconstrueix els escenaris i ens permet situar-nos en aquells anys. Seguint un mateix patró per a cadascun dels autors, el llibre ens posa en situació, amb una breu nota introductòria, de vida i obra i, passejant-nos pels seus domicilis i els llocs que freqüentaven, n’amplia el significat històric general que l’espai o la zona van tenir, incorporant-hi breus afegitons sota la rúbrica «És bo saber que…». Aquesta informació, molt valuosa, ens permet reconstruir parcel·les físiques de la ciutat que avui en dia ja no hi són com eren i conèixer esdeveniments del moment que van marcar els nostres personatges i la vida dels barcelonins.
Bona coneixedora de l’obra dels autors escollits, Nunes destria amb destresa poemes o parts de text en prosa, segons el cas, especialment relacionats amb l’estació d’aturada, palesant l’íntim nexe entre ciutat i creació literària.

Cada ruta es completa amb la informació sobre la durada aproximada del recorregut, així com d’un mapa orientatiu amb la numeració dels llocs on cal fer parada.

D’utilitat pel passejador és també la bibliografia adjunta, que aplega la que l’autora ha utilitzat per extreure’n els textos, com també (sota l’epigraf «Per saber-ne més…») la que Nunes aconsella a l’interessat si vol aprofundir.

Les boniques il·lustracions de Josep M. Farré, en tons grisos, acompanyen els recorreguts de la ciutat comtal, capital del modernisme, sovint ressaltant, amb gust exquisit, detalls destacats d’aquesta arquitectura tan característica de Barcelona.

Els suggestius itineraris: Barcelona i el mar (Joan Salvat-Papasseit); El quadern gris / Barcelona, una discussió entranyable (Josep Pla a Barcelona); Barcelona des de l’exili: Sant Gervasi, L’Eixample i De Gràcia a Camèlies (Mercè Rodoreda); La Rambla, realitat i ficció, De la Rambla a l’Eixample i Del passeig de Sant Joan a la Ciutadella (La Barcelona de Maria Aurèlia Capmany).

Un goig pel passejador lletraferit i pel lletraferit passejador.

Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

PRESÈNCIA DEL NACIONALSOCIALISME I EL FEIXISME ITALIÀ A BARCELONA. CRÒNICA GRÀFICA




Mireia Capdevila i Francesc Vilanova
Nazis a Barcelona.
L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945).
L’Avenç, 2017, 229 pàgs.

per Anna Rossell

La garantia de qualitat que ofereix la llarga tradició de publicacions sobre la història de Catalunya el segell editorial L’Avenç es palesa un cop més en aquesta publicació coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Carles Pi i Sunyer. Tal com anuncia el seu títol, el llibre és una crònica gràfica sobre tot de la presència nacional-socialista a la Barcelona de la postguerra, però també conté un capítol relatiu al feixisme italià i la seva relació amb la ciutat comtal.

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, tots dos especialistes en història contemporània en són els autors. Han publicat múltiples llibres i articles de la seva especialitat, i són, a més, membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB), i coordinadora de l’Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer —Capdevila—, i professor titular d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF) —Vilanova—.

La curosa edició de Capdevila i Vilanova ens posa a les mans una àmplia exposició fotogràfica, de la qual ells en són els curadors, una exposició molt ben acompanyada, no només per les explicacions dels detalls de les fotografies sinó també pels textos que els historiadors amplien per contextualitzar-les, col•locar cada moment del conjunt en el marc temporal que el va acollir i donar així al visitador-lector una visió històrica més panoràmica.

La relació de continguts donarà al futur visitador-lector una idea de què hi trobarà: Introducció, La Segona Guerra Mundial a Catalunya: la presència de nazis i feixistes; El gran amic, l’Alemanya nazi; El feixisme italià a la ciutat; La Barcelona franquista, entre la germanofília i la neutralitat; Una guerra de paper: informació i propaganda; Llegir i veure la guerra des de Barcelona; Epíleg: Comiat a Adolf Hitler i a l’Alemanya nazi; Nota sobre els autors i Índex d’arxius.

L’extensa selecció de material gràfic que els autors han extret de la corrua d’arxius fotogràfics de què s’han servit (vint-i-dos) evidencia l’estreta relació que el franquisme va mantenir amb els seus correlatius ideològics europeus, malgrat la seva oficial neutralitat, i posa de relleu que el nacional-socialisme es va servir dels escenaris que li oferia el seu coreligionari espanyol per fer visible a l’exterior l’esplendor nazi que, sobre tot en els anys centrals de la Segona Guerra Mundial —1940-1943—, volia exportar. Així l’intens intercanvi i les recurrents visites d’autoritats nazis a Barcelona van servir preferentment a dues finalitats: mostrar la grandesa d’Alemanya sota el poder de l’esvàstica i cohesionar la colònia alemanya nazi, que vivia a la capital catalana i seguia fidelment el calendari de festivitats, que celebrava amb gran pompa als llocs més emblemàtics i cèntrics de Barcelona (Ascens de Hitler al poder, Dia dels herois caiguts, Aniversari del Führer, Festa Nacional del Treball, Dia de Gràcies a Déu per la Collita i Dia dels Caiguts pel Moviment Nacional-Socialista —en referència al putsch de Múnic del 1923—).

Cal remarcar que, en aquesta intenció propagandística del nazisme a Espanya, els autors ens diuen que «Barcelona va concentrar el gruix del poder nazi i italià a terres catalanes; havia de ser redimida de la seva ànima “rojo-separatista”». Així doncs el llibre pren un relleu més important encara perquè esdevé l’aparador més gran, l’exponent per excel•lència de la presència nazi a Espanya.

Segons ens mostren a bastament les fotografies, entre 1939 i 1945 van ser molts els dirigents alemanys que varen visitar Barcelona pels més diversos motius (professionals, polítics, institucionals o festius), però també científics i acadèmics, com el jurista Carl Schmitt, un dels ideòlegs fonamentals de la doctrina jurídica del nacional-socialisme alemany o l’hispanista de renom internacional Karl Vossler; el cap nacional dels Estudiants del Tercer Reich Adolf Scheel o el cap del partit nacional-socialista alemany a Espanya Hans Thomsen; també l’ambaixador d’Alemanya a Espanya Eberhard von Stohrer, i Ruth Moll, cap del Departament d’Assumptes Espanyols, Italians i Sud-americans del partit nacional-socialista alemany, entre altres. Aquestes visites van disminuir sensiblement a partir del 1943, quan el conflicte bèl·lic va començar a canviar el seu curs a favor dels Aliats.

És rellevant pel seu significat simbòlic el fet que moltes d’aquestes autoritats eren conduïdes per interès turístic i ideològic a Montserrat (les Joventuts Hitlerianes —maig de 1941 i novembre de 1943—, l’ambaixador d’Alemanya a Madrid, Hans Dieckhoff, el 24 d’octubre del 1943), o bé tenien l’abadia de Montserrat com un dels objectius de la seva visita per una altra raó. Aquest fou el cas de Heinrich Himmler, Reichsführer de les SS i un dels principals líders nazis, qui, l’octubre de 1940 va pujar al monestir per motius no del tot clars, que alguns relacionen amb l’Institut Ahnenerbe —Societat per a la recerca i l’ensenyament de l’herència ancestral alemanya—, una societat pseudocientífica i esotèrica al servei de la ideologia del partit, que sostenia la teoria que el Sant Graal estava ocult a l’abadia de Montserrat, per bé que els autors del llibre qüestionen que fos aquesta la intenció de Himmler.

En el cas d’ Espanya-Itàlia, amb més afinitats encara que amb el nacionalsocialisme alemany, la relació va ser fluïda entre 1939 i 1943. Les visites a Barcelona per part d’autoritats militars i de representants de les institucions juvenils femenines del Fascio italià van sovintejar, i l’intercanvi cultural a través de l’Institut Italià de Cultura va ser intens. L’amistat hispano-italiana tenia per objectiu «visualitzar una suposada doble hegemonia italo-espanyola al Mediterrani occidental» i, més endavant, «que no traslluïssin les dificultats i desastres bèl·lics del règim feixista». I com ja dèiem en el cas alemany, també aquests visitants varen retre visita a Montserrat (30 de juny del 1939).

Les fotografies no només mostren personalitats, exteriors d’edificis o actes festius amb els seus protagonistes, sinó també altres documents il·lustratius, com per exemple minutes de restaurant, mapes dels avanços i retrocessos dels nazis i italians en la guerra, portades de llibres i diaris significatius o cartells de propaganda ideològica. Els textos explicatius incorporen sovint cites textuals dels diaris de l’època, que donaven la notícia de l’esdeveniment corresponent.

L’epíleg, intitulat, Comiat a Adolf Hitler i a l’Alemanya nazi, resumeix el posicionament oficial de Franco davant de la mort per suïcidi de Hitler i els esforços franquistes a negar el progermanisme franquista un cop acabada la guerra, l’any 1945.

El llibre ve introduït per dos mapes de la ciutat de Barcelona amb indicacions dels llocs on estaven ubicats els centres oficials i de recepció nazis, feixistes i franquistes que, com una instantània, ens permeten fer-nos càrrec de la importància de les institucions culturals nazis assentades a la ciutat comtal i completat amb una relació de tots els arxius consultats.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

DOCUMENT PER A LA POSTERITAT ELS REPUBLICANS ESPANYOLS A MAUTHAUSEN

Portada de la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella

Joaquim Amat-Piniella
K. L. Reich
Club Editor Jove, 2005, 326 pàgs.

per Anna Rossell

A Joaquim Amat-Piniella li hem d’agrair un d’aquests impagables documents que queden per a la posteritat com a testimoni de fets que resultarien increïbles a qui no els ha viscut, per la dimensió pregona de la seva crueltat i per la seva quantia. Ell va ser protagonista directe de les terribles accions del terror nazi, els va viure en primera persona i va apressar-se a deixar-ne constància, com si la descripció de l’infern fos la penyora a pagar per la miraculosa supervivència a aquells horrors. No va ser pas ell sol qui ho va fer. Sortosament altres el van acompanyar en el seu objectiu amb les seves lletres (Primo Levy, Jean Améry, Robert Antelme, Imre Kertész, Paul Celan, Jorge Semprún… ho van fer d’altres camps d’internament i extermini) i amb la seva càmera (Francesc Boix, conegut més tard com «El fotògraf de Mauthausen»).

Amat-Piniella (Manresa, 1913 – Hospitalet de Llobregat, 1974), qui després de lluitar a la Guerra Civil espanyola fou, com tants altres, fet presoner pels nazis a França, va ser deportat al camp d’extermini austríac de Mauthausen, on va compartir el destí de la major part dels homes republicans espanyols captius. Com tants d’altres, com si la mort encara el perseguís, va voler deixar immediatament constància escrita d’uns fets històrics difícils de transmetre amb paraules. S’hi va posar de seguida, després de l’alliberament del camp per part dels aliats estatunidencs. Com tants d’altres, l’autor va optar per donar forma de novel•la als fets històrics i autobiogràfics. Per bé que sembli una paradoxa, la llibertat que empara l’autor per fer i desfer, confegir situacions i personatges «muntant-los» pot ser una eina extraordinàriament valuosa al servei de la veritat i l’objectivitat. D’altra banda, aquesta mateixa llibertat permet una distància sense la qual la narració d’uns fets tan dolorosos, viscuts en carn pròpia, es faria insuportable.

Així l’autor va començar a escriure la novel•la el mateix 1945. Escrita la primera versió entre 1945 i 1946, a Andorra, no va ser fins el 1963 que el llibre va veure la llum amb Club Editor en l’original català, revisat al llarg de setze anys per Amat-Piniella. Pocs mesos abans, després de setze anys d’intents fallits, autocensurada i per mediació de Carles Barral, amic de l’autor, va aconseguir publicar-se en espanyol, en traducció de Baltasar Porcel i amb pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón, amb Libros del Asteroide.

L’acció se situa directament a Mauthausen, l’any 1940, el moment d’arribada al camp dels personatges principals que la protagonitzen. Qui hagi llegit el memorable llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, reeditat el 2017, confegit a base de testimonis, hi trobarà reflectides moltes situacions que s’hi descriuen i alguns personatges li semblaran familiars; no identificarà, en canvi, Casimir Climent, Joan de Diego, Josep Bailina ni Francesc Boix, que, arriscant la seva vida, van aconseguir copiar els registres de presos —els tres primers— i documentar gràficament l’horror —el darrer—. La seva valuosa feina va ser clau per algunes condemnes dels processats als judicis de Nuremberg (Vegeu la ressenya del llibre de Roig a https://www.criticadelibros.com/metaliteratura-y-ensayo/un-document-cabdal-per-a-la-memoria-historica/ o bé
https://lasnuevemusas.com/un-documento-esencial-para-la-memoria-historica/). Amat-Piniella fou un dels llargament entrevistats per Roig als anys setanta, quan reunia el material per al seu llibre. Aquestes absències es deuen probablement al fet que Amat-Piniella relata, majoritàriament, l’ambient a Ternberg, un Kommando annex a Mauthausen que aquells només coneixien de manera indirecta.

Els personatges principals de la novel·la, en Francesc, en Werner, n’August, n’Ernest, en Vicenç, n’Emili, en Manuel i en Rubio conformen el grup de presoners representatiu de la multiplicitat de caràcters individuals que l’autor hi vol reflectir, mentre que en Hans Gupper, en King-kong i en Popeye, per la seva uniformitat de capteniment un grup molt més reduït, donaran vida als botxins. Tanmateix és sobre l’Emili, home escèptic, descregut, crític, desconfiat d’ideologies i reflexiu, sobre qui recau el primer protagonisme; és ell amb qui sembla empatitzar més l’autor manresà. A l’Emili, per les seves característiques, li és permesa la distància; de dins estant, es mira les coses «des de fora» i en algun moment tenim la impressió, descregut com és tant en religió com en política, que també ho fa des d’un pla superior.

Escrita en tercera persona, la narració ens acosta a aquella terrible realitat inversemblant: la fam, la solidaritat, l’organització entre els grups polítics, la deshumanització progressiva, les rivalitats, les venjances, les diverses categories de presos, les complicitats, la lluita per la supervivència, el comerç a base de favors, les tortures, els càstigs, les morts multitudinàries, els crematoris, les cambres de gas, l’espoliació, la prostitució, el fred intens, la son, també d’alguns moments festius que els presos pogueren esgarrapar a la cruesa quotidiana…

La prosa que empra Amat-Piniella no és tremendista —emprar-la suposaria fer una caricatura d’una realitat que se superava a ella mateixa—, i precisament per això fa la màxima justícia que l’escriptura permet als fets. I sabem que les paraules només ens donen una pàl•lida noció del que va ser. La descripció final, l’alliberament del camp, és extraordinària.

El llibre ha estat publicat després en diverses edicions i editorials. L’autor ens ha deixat altres llibres, tots ells marcats per aquella terrible experiència: Les llunyanies: poemes de l’exili (1940-1946) (1949), El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966), Retaule en gris (2012).

El títol K. L. Reich (Konzentrations Lager Reich, tal com consta a la pròpia novel·la, per bé que la paraula alemanya s’escriu Konzentratioslager, en català Camp de Concentració del Reich) fa referència a la inscripció amb què els objectes i el mobiliari del camp anaven marcats perquè constés que eren de propietat del Reich.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

NOVEL·LAR UNA BIOGRAFIA

Origen: Tambakunda.
Brau Edicions, 2013, 232 págs.

per Anna Rossell

Com novel·lar una biografia? La literatura anomenada de ficció obre infinites finestres al món, a molt diversos mons i, per més fabulats que aquests siguin, sempre tenen el seu referent, en major o menor grau, en la realitat, encara que la història pertanyi en concret al gènere fantàstic. S’ha dit sovint, amb raó, que la literatura de ficció és capaç de reflectir millor la realitat que la realitat mateixa. Certament, la realitat és tal com és, qualsevol intent de retratar-la serà parcial i, d’alguna manera, tot retrat la modifica. Però, substancialment, l’afirmació és certa si precisem que la literatura de ficció és capaç de reflectir millor l’essència de la realitat. I és fàcil arribar a aquesta conclusió quan considerem que qui escriu té la llibertat de decidir sobre la història, els ingredients, la intensitat, el registre, entre altres aspectes que configuren l’escriptura. La llibertat de l’autor és absoluta i, quan aquest es proposa reflectir fidelment la realitat i té bona mà per separar el gra de la palla, eliminar redundàncies no significatives i donar el to adequat a l’ambientació, el resultat és una història, com a mínim, versemblant, tal com reivindicava Aristòtil en la seva Poètica.

No obstant això, la genealogia de Tambakunda suposa una volta de rosca més en la relació realitat-ficció: com novel·lar fets biogràfics?, on situar la frontera entre novel•la i història personal? La dificultat és evident. Malgrat tot, és possible plasmar els fets sense trair ni el gènere ni l’assumpte. Mariona Masferrer (Barcelona, 1953) surt molt més que airosa del compromís. Un compromís que va assumir quan Samba Guaye, un jove senegalès llavors acabat d’arribar a Barcelona a la recerca de mitjans per poder tornar al seu país amb perspectives de futur, li va proposar amb insistència convertir el relat de la seva vida en novel·la. Acceptar el repte no era fàcil, no només perquè la futura autora s’enfrontava a les dificultats inherents a la relació realitat-ficció a què he al·ludit, sinó, a més, perquè la vida que se li proposava narrar estava immersa en una cultura allunyada de la pròpia, situada en un continent que l’escriptora desconeixia per complet.
L’autora va accedir a la proposta amb totes les seves conseqüències. Conscient de l’obstacle que podia representar aquesta distància cultural, després de llargues i detallades sessions de gravació del relat oral del protagonista, va viatjar al Senegal, i va conèixer llocs, persones, costums i creences. Masferrer sabia que amb l’oïda no n’hi ha prou per al coneixement; havia d’implicar-hi tots els sentits: la vista, l’olfacte, el tacte, l’emoció. Sense ells no hagués pogut escriure la història de Samba bu n’daw (Samba El Petit) tal com ho ha fet. No hi ha dubte que Tambakunda està escrita des de la més profunda honradesa, des de la implicació més sincera, des de la intenció d’aconseguir franca autenticitat. I el resultat evidencia que ho aconsegueix. Perquè, com diu el subtítol de la versió espanyola («Tambakunda. Un viaje en dos direcciones»), aquest és un viatge en dues direccions, el de Guaye a Espanya (Tenerife, Fuerteventura, Madrid, Miraflores de la Sierra, Barcelona) i el de Masferrer al Senegal (Tibay -Tambakunda-, Tanka, Nekaane, Soma, Dakar). En dues direccions en el sentit físic literal, però sobretot en el seu significat metafòric de vertader i profund aprenentatge, tant per part del protagonista com de l’escriptora, que s’incorpora com a tal al text de la novel•la, fent partícip al lector del procés de creació.

Així, també el lector fa el viatge (en sentit físic i figurat), s’endinsa al poble de Samba per veure-l créixer, participa amb ell de la seva por en veure’s obligat a separar-se del seu pare i dels seus avis paterns, amb els quals viu, per acompanyar-lo a la nova població, on, amb sis anys, serà l’alumne més petit de l’escola alcorànica i començarà una vida d’explotació i maltractaments, sotmès a tota mena de penalitats. De viva intel·ligència i caràcter rebel, arrencat a una edat tan primerenca del càlid niu familiar i de la protecció amorosa dels seus avis, Samba es marca l’objectiu d’estudiar per ser amo del seu destí i arribar més lluny que els seus antecessors familiars. Diverses vicissituds en el camí li fan plantejar-se viatjar a Espanya, la terra promesa, en la que ell suposa que podrà trobar feina fàcilment i tornar al seu país amb estalvis suficients per seguir perseguint els seus somnis. Per consell dels savis del lloc, Samba es deixarà convèncer per emprendre el viatge per la via més perillosa: la mar.

Lluny de mostrar un panorama dramàtic, la novel·la és una lectura amena i simpàtica, cosa que no impedeix a l’autora mostrar els aspectes rudes i desagradosos de la vida quan la realitat ho exigeix. I si bé la història que llegim és la de Samba Gueye, la seva podria ser la de tants altres. En aquest sentit el text de Mariona Masferrer (i no cal dir que també de Samba Gueye, en tant que narrador oral) és un text universal, un Bildungsroman, una novel•la d’aprenentatge, ja que mostra l’evolució del seu personatge fins a la seva maduresa.

Masferrer utilitza la tècnica del narrador omniscient i intercala diàlegs aquí i allà. No obstant això, tot i estar escrita en tercera persona, la seva prosa és propera, particularment empàtica, agudament sensible, i aconsegueix transmetre el caràcter específic de cada un dels personatges fins i tot quan no dialoguen i els descriu la veu narradora. L’autora sent gran simpatia per la majoria dels protagonistes, en la seva mirada es trasllueix la tendresa, un afecte que de vegades esdevé afabilitat maternal.

La prosa de Mariona Masferrer, és fresca, fluida i el text està impregnat d’un subtilíssim humor, mai amb intenció crítica, sinó gairebé sempre com a eina de caracterització, quan reflecteix els pensaments del petit Samba, de ment perspicaç i espavilada. Són qualitats que Laura Vaqué trasllada molt adequadament en la seva traducció. La novel·la bé pot ser qualificada de picaresca.

Psicòloga de formació, Mariona Masferrer va exercir durant anys aquesta professió, però la va abandonar per dedicar-se de ple a l’escriptura. Tot i que ha explorat també la poesia, l’autora s’ha donat a conèixer principalment per la seva obra en prosa: El fil d’Arianna (Ed. Deriva, 1999, traduïda a l’espanyol: El hilo de Ariana, Amat Ed. 2005), El cosí de Cuba (Alba Ed., 2002; traducció espanyola: El primo de Cuba, publicat el mateix any que l’original sota el mateix segell editorial), Màxima (Ed. Actéon, 2006), A punt de neu (Ed. Actéon, 2009), Cartes a destemps (Hakabooks, 2012) són alguns dels seus títols.

«Origen: Tambakunda» va ser finalista del premi Setè Cel de Salt i es va publicar 2015 a càrrec del segell Editorial Indicios, amb el títol de «Tambakunda. Un viaje en dos direcciones» i traducció de Laura Vaqué.

Entrevista al protagonista real de la història, Samba Gueye, i a l’autora de la novel·la, Mariona Masferrer: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Origen-Tambakunda/video/4596931/ (en català)

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

NOVEL•LAR LA HISTÒRIA

Jordi Cantavella
«El brigadista»
Penguin Random House, 2015, 2ª edició, 363 pàgs.

per Anna Rossell

Per bé que sembli paradoxal, sovint és el muntatge, la narració ficcionada, la que fa més justícia als fets històrics. És la capacitat de depuració de l’escriptor, saber col•locar els accents en el seu just lloc i en la mesurada i precisa intensitat posada al servei de la veritat, la que permet transmetre els fets de la manera més viva: novel•lar la Història.

Joaquim Amat-Piniella, que va sobreviure al camp dels horrors nazis de Mauthausen, escriu al pròleg del seu llibre testimonial d’aquell terror: «Hem preferit la forma novel•lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura […], podrem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objectiva».

Jordi Cantavella (Barcelona, 1967) comparteix aquesta opinió quan decideix escriure «El brigadista». La seva novel•la vol deixar constància de la seva admiració i el seu agraïment a tots aquells que, sentint-se solidaris amb la República espanyola, van venir a lluitar amb les Brigades Internacionals al nostre país i que, lamentablement, mai han estat celebrats com mereixen pels polítics de la terra que ells van venir a defensar del cop d’estat franquista. És per això que, amb noms reals, centrant-se en la Brigada Lincoln, Cantavella ret homenatge a totes les Brigades per extensió i recupera per als lectors el seu sacrifici. Així, per les seves pàgines desfilen Bill Bailey, Alvah Bessi, Errol Flynn, Martha Gellhorn, Ernest Hemingway, Evelyn Hutchins, Salaria Kee, Morris Mickemberg, Steve Nelson, Milton Wolff, Joe Bianca, Robert Capa, James Philip Lardner, Oliver Law, Jack Shirai, Robert Hale Merriman, Gerda Taro. Ells són els representants de tants altres.

Tot comença en una festa d’aniversari a la qual la Sarah, una adolescent de quinze anys, ha convidat alguns amics del seu institut de la ciutat de Sant Diego (Califòrnia), ciutat on s’ha traslladat amb la seva família el català Joan Ros des de Barcelona. Corre l’any 1984. En Joan, que contribueix activament a la celebració preparant allioli per a la barbacoa del dinar, desperta amb l’olor de la salsa els llunyans records d’en Raimond, avi de la Sarah, records durant massa anys reprimits, unes intenses vivències de les quals la família no en sap res. Raimond, afroamericà, jove comunista en aquells anys, s’allista per idealisme a la Brigada Lincoln, que anirà a lluitar a Espanya. Aquest és el punt de partida de la narració de l’avi, qui, esperonat pels convidats, grans i joves, deixa anar la càrrega emocional que li ha despertat l’allioli d’en Joan i comença el relat de la seva experiència a Espanya. L’interès que desperta el seu relat anima l’avi a prosseguir. De la mateixa manera que els oïdors ficticis, el lector queda atrapat pels fets narrats i hi participa com un convidat més.
La novel•la va alternant les explicacions d’en Raimond amb l’acció paral•lela dels personatges de ficció, aquesta centrada sobre tot en la relació entre la Sarah i en Joan, entre els quals va naixent una atracció amorosa que, per bé que interrompuda durant uns anys, sembla poder recuperar-se més endavant.

Així, Cantavella ens fa partícips de l’evolució de la Guerra Civil espanyola per part d’aquests brigadistes entorn del personatge principal de l’acció històrica, en Raimond. Seguirem les duríssimes experiències del front, però també dels moments en què, per raons de relleu o convalescència, el protagonista pot desplaçar-se a Madrid o a Barcelona, on, amb el rerefons dels fets bèl•lics, ens acostarà a la realitat del dia a dia a les ciutats i tindrà ocasió de fer coneixença d’altres voluntaris estrangers i del país, i iniciarà la seva relació de parella amb l’Anna, una catalana que serveix a la causa republicana com a infermera.

Cantavella amara doncs els fets històrics amb dues relacions amoroses, la de la Sarah i en Joan i la d’en Raimond i l’Anna, totes dues amb peripècia, i ho fa esquitxant amb bona mà les justes dosis de suspens per mantenir la tensió i l’expectació fins al final.
Dividida en dues parts, l’acció s’ubica en dos moments temporals diferents: 1984, a San Diego, quan se celebra la festa d’aniversari de la Sarah, i novembre del 1996, sobre tot a Barcelona, on en Raimond ha tornat per rebre l’homenatge organitzat per les joventuts d’Esquerra Republicana a les Brigades Internacionals.

Jordi Cantavella sap combinar amb destresa els dos fluids narratius, en tercera i primera persona, servint-se d’una prosa fresca que no amaga la seva sintonia amb la temàtica. L’autor vol contribuir a difondre, ell mateix agraït a les generacions precedents que l’hi van transmetre, i transmetre-la al seu torn entre les més joves. En el context del relat, l’autor aprofita per deixar constància de la lamentable acollida que, en general, van tenir aquells brigadistes per part de les institucions oficials espanyoles del moment, una acollida que contrasta amb l’eufòria i simpatia amb què els van rebre i acomiadar gran quantitat de ciutadans.

Dirigida en general al públic adult, la novel•la es fa especialment adequada per a estudiants de l’ESO i de batxillerat, que la gaudiran indubtablement tant per la temàtica amorosa que tracta com també per l’interès que aconsegueix suscitar el relat de l’avi, que pot servir als educadors com a introducció a una faceta de la Guerra Civil espanyola malauradament i conscientment silenciada.

El llibre fa palesa la seva intenció d’homenatge: dedicat al seu pare, Cantavella inclou un annex amb biografies i fotos dels personatges reals que van participar d’aquells fets històrics, el discurs de comiat de Dolores Ibárruri, el novembre del 1938, a les Brigades Internacionals, una llarga llista d’agraïments i la relació d’algunes obres d’història consultades. L’editorial Milenio l’ha publicat en espanyol el 2017.

Jordi Cantavella és autor de diverses novel•les, traductor i autor de guions cinematogràfics i de televisió.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Portada de la novel·la «El desertor», de Jordi Cantavella
Portada de la novel·la «El brigadista», de Jordi Cantavella