REALISME MÀGIC AFRICÀ

Mia Couto
El cartògraf d’absències
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2022, 372 pàgs.

per Anna Rossell

Imponent, aquesta novella del gran Mia Couto (*Beira, Moçambic, 1955). Amb raó se’l considera un dels escriptors més notables en llengua portuguesa.

El cartògraf d’absències ens regala una panoràmica de la història contemporània de Moçambic, si bé el seu autor sembla pretendre, a més, la catarsi personal que proporciona l’escriptura, quan qui escriu recorda i remou en la seva biografia per a omplir buits, entendre i digerir el seu passat. No és freqüent que un text literari aconsegueixi il•lustrar amb tanta claredat fins a quin punt la història personal reflecteix fil per randa la Història de tot un país en l’espai temporal que ens descriu. El temps de la narració és 2019, però el temps narrat arrenca el 1973, quan el país era encara una colònia portuguesa —ho va ser des de 1505— i recorre els esdeveniments i les vivències dels protagonistes des de 1973, passant per la guerra de la independència, aconseguida el 1975, i la posterior guerra civil (1977-1992). A la metròpoli corren temps de Salazar (1932-1968) i Marcelo Caetano (1968-1974).

L’autor construeix el seu alter ego en un dels personatges principals, Diogo Santiago, poeta de renom i professor universitari, nascut a la mateixa ciutat que el seu creador. Ell i el seu contrapunt femení, Liana Campos, es troben a Beira, on tots dos han tornat amb intenció de reconstruir el seu respectiu passat i tancar ferides.
Una extensíssima palestra de personatges de tots els estrats socials s’obre davant els nostres ulls en els escenaris més representatius: famílies benestants i menys benestants d’ascendència portuguesa, el metge, el farmacèutic, soldats de l’exèrcit portuguès, famílies moçambiqueses autòctones negres, criats, enterradors, sacerdots blancs i negres, inspectors i altres funcionaris de la policia secreta —la PIDE—, mestissos, prostitutes, camarades guerrillers comunistes… i es mou a les regions de Beira, Búzi i Inhaminga.

Couto descriu els fets sense faltar a la veritat, no defuig la crueltat quan cal mostrar-la, però no s’hi delecta mai. Fa justícia als personatges presentant-ne llums i ombres sense caure en el maniqueisme; llums i ombres es reparteixen per igual entre els diversos estrats i races. La sensibilitat i la profunditat de captació de Mia Couto de l’ànima humana són tan exquisides que aconsegueix rescatar fins als últims replecs de la de cadascú. La seva tècnica narrativa subratlla la imparcialitat de la narració en tant que la novel•la és coral i el lector llegeix diversos registres de textos (cartes, informes, diaris, notes, enregistraments…) de diversos individus.

Sempre en primera persona, Couto construeix un univers plural, un mosaic de veus. Jugant amb l’alternança de veus i temps: el narratiu —el present de 2019— i el de la narració —el passat recuperat en retrospectiva, però present per al personatge que escriu en el seu moment—, van transmetent esdeveniments, sentiments, veritats i suposades veritats, fins a completar el quadre.
No cal dir que, malgrat emprar una tècnica al servei de l’objectivitat, però precisament també a través d’ella, l’autor incita a ponderar la relació entre història i literatura, veritat i mentida, objectivitat i subjectivitat, bondat i maldat.

La prosa de Couto està prenyada de poesia i d’impagables reflexions. El narrador i poeta crea per a la seva novel•la dos personatges principals poetes, que li ho faciliten: Diogo Santiago i el seu pare, Adriano Santiago, —poeta i periodista—. Cada capítol va encapçalat per un poema breu o uns versos, la majoria del fictici Adriano Santiago (o d’algun altre personatge) o de poetes reals: Fernando Pessoa o Jorge Luis Borges. Una alternança entre ficció i realitat que torna a ser una picada d’ullet a la complicitat entre Història i literatura, entre objectivitat i subjectivitat, entre realitat i ficció.

Un text potent de realisme màgic africà, absolut delit per al lector, que gaudeix amb la llengua i l’arquitectura, i gaudeix amb el suspens que Couto escampa en matisades dosis.
Couto ha rebut nombrosos premis per les seves obres. Aquesta ha obtingut el Manuel de Boaventura el 2021.
Sublim la versió catalana de Pere Comellas Casanova.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

ENNATU DOMINGO, UNA EXPERIÈNCIA VITAL RIQUÍSSIMA

Ennatu Domingo
Fusta d’eucaliptus cremada.
Un relat sobre els orígens i les identitats

Navona, 2022, 165 pàgs.

per Anna Rossell

Un llibre ple de saviesa, el d’Ennatu Domingo. Una experiència vital riquíssima que és urgent compartir. Perquè el que la jova autora ens explica és essencial per a la nostra societat, per a la bona convivència, aquí i al món en general, i per a projectar un futur esperançador on la justícia i una vida digna siguin possibles per a tothom.

Fusta d’eucaliptus cremada és, com molt encertadament anuncia el subtítol, Un relat sobre els orígens i les identitats, un llibre compendi de coneixements adquirits pels porus de la pell, a través de la vivència de fortes emocions que una ment lúcida i ben equilibrada ha sabut analitzar, racionalitzar i transmetre. És, doncs, un llibre intelligent i molt necessari. ·

Ennatu Domingo (*Dansha/Humera, Etiòpia, 1996) promet com a escriptora, però també —i això és molt encoratjador— com a representat d’una jova generació que té la mirada diàfana i coneixements pregons per establir ponts entre cultures, nacions i països, per a emprendre o col·laborar amb projectes transformadors que ens facin més rics i ens permetin construir un món on l’ésser humà sigui l’eix de les polítiques.

El llibre és una font d’informació i, més important encara, de múltiples i urgents reflexions de diversa mena, cap d’elles fàcil. Planteja preguntes sobre la manera com construïm la nostra identitat, quines conseqüències tenen el desarrelament i la desculturització, ens fa conscients dels prejudicis i del desconeixement que els causa… Però també ens permet conèixer el país on va néixer Domingo, Etiòpia, el fort desequilibri entre el món rural (on viu la major part de la població) i la ciutat, la història del país, el seu present i les dificultats que afronta de cara al futur, que l’autora es planteja com un repte al qual plantar cara i que ella pot contribuir a definir en positiu.

Ennatu Domingo, adoptada per una família catalana el 2003, arriba a Barcelona amb set anys, una edat en què la integració ja no és fàcil. Malgrat això, després d’una vida de misèria i penalitats i de les recents morts, per VIH, de la mare biològica, la Yamrot, amb vint-i-cinc anys,i del germà petit, Mikaele, la noia s’adapta i s’insereix fàcilment en la societat catalana.

Víctima del maltractament per part del marit, la Yamrot deixa la casa familiar amb el fill gran, en Getachew, per anar a viure a Wereta, amb el seu germà i la seva dona. A partir d’aquest moment la vida de la Yamrot, una dona rural d’ascendència molt humil a la cerca de subsistència, serà nòmada i al límit: el seu recorregut d’Humera i Dansha a Wereta, també a Gondar, prop de la frontera amb Eritrea, acaba amb el seu acolliment per les germanes de la congregació de Teresa de Calcuta. Indocumentada, per no estar inscrita en cap registre, la família serà invisible i no percebrà cap ajuda del govern.

Aquest és el rerefons de tot el contingut del llibre, que mai deixa de formar part essencial de la vida de l’autora. Perquè, contràriament al que passa sovint, ella serva la consciència de les seves arrels que en tot moment els seus pares adoptius, amb gran intel·ligència, l’ajuden a conservar. Tant els pares catalans com ella mateixa saben fins a quin punt això és important; viatgen amb certa freqüència a Etiòpia als llocs on ha viscut i l’ajuden a recuperar la seva llengua materna, l’amhàric, quan, després de tres anys a Catalunya, ja l’havia perdut. Això permet a l’Ennatu crear un sentiment de doble identitat, que ella percep amb raó com enorme riquesa, un gran privilegi i un doll d’oportunitats.

La seva trajectòria vital, però també la seva sòlida personalitat, fa d’Ennatu Domingo una dona molt excepcional amb consciència, també molt excepcional, de qüestions essencials: la feminista, la importància de corregir les desigualtats, la de combatre el racisme i la de conservar els nostres orígens a través de la cultura i la llengua maternes. Totes elles li posen a les mans les eines per abordar problemàtiques que necessitem encarar amb gran urgència i li permeten treure conclusions magnífiques que a primera vista —només a primer cop d’ull— semblen paradoxals: que la convivència de diferents cultures i llengües en un mateix espai geogràfic no es sinònim de pèrdua de les cultures i les llengües respectives, sinó que pot ser a l’inrevés. I que això tampoc implica desconeixement de les que no són la pròpia o les pròpies ni mala convivència. Ben al contrari, és quan sentim respecte envers totes les cultures, quan les percebem com a enriquiment i un patrimoni a conservar.

Com correspon a l’escriptura autobiogràfica la narració la condueix la veu de la protagonista en primera persona. Domingo no narra de manera lineal, sinó que va alternant la seva infantesa a Etiòpia amb les seves vivències a Catalunya i, sobretot, amb les reflexions que el fort contrast entre els records de les dues situacions i les dues cultures li provoquen, unes reflexions impagables.

Més endavant, acabat l’institut, segueix estudis de Ciències Polítiques a la Universitat de Kent (Canterbury, Gran Bretanya) i, després, de màster en Conflicte Internacional i Seguretat a Brusel•les (Bèlgica). Això li permet ampliar encara més la seva mirada no només per la formació acadèmica que hi fa, sinó també pels companys i companyes amb què comparteix les aules, una heterogènia confluència de cultures que impulsa encara més les idees i el fèrtil pensament.

La línia professional que ha encetat l’autora augura que la seva feina contribuirà a canviar la nefasta mirada paternalista (també dita solidaritat, el revers de la culpa heretada) dels països autodenominats del primer món cap als del tercer: ha treballat com a becària a International Crisis Group (ICG) a Nairobi, Kenia; ha obtingut una Beca Shuman per a treballar al Departament d’Afers Exteriors del Parlament Europeu a Brussel·les, en l’àmbit de les relacions de la UE amb els països d’Àfrica, el Carib i el Pacífic. Actualment fa recerca com a assistent del think tank European Center for Development Policy Management (ECDPM), a Maastricht, Holanda.

Diu la contraportada que aquest és «un d’aquests llibres que sacsegen l’ànima i et provoquen més preguntes que respostes.» És ben cert. I si provoca més preguntes que respostes vol dir que és un text reeixit, que hem d’agrair. I molt.

El llibre s’ha publicat aquest mateix any en espanyol, de la mà del mateix segell editorial, amb el títol: Madera de eucalipto quemada. Un relat sobre els orígens i les identitats.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

Poema d’Anna Rossell, amb motiu dels recents assassinats a Melilla / Poema de Anna Rossell, con motivo de los recientes asesinatos en Melilla

Arribar supervivent al somni:
quasi abastar la flor anhelada
que creix rere la reixa:
les teves mans s’hi atansen
—tantes mans s’hi atansen—,
el cos exhaurit i un fràgil bleix als llavis
d’esperança.

Davant la reixa, tu, i una caterva de foc a punt a cada banda.

Les mans —tantes mans— s’arrapen al reixat,
s’enlairen cap al cel cercant amunt, amunt el blanc cotó
dels núvols surant en l’immens blau.
És a tocar, molts cavalqueu ja la cresta de la tanca…

I una pluja de plom us cus el cos.

La pluja és calculada, exactament ordida;
Caieu tots abatuts d’un sol costat,
una catifa humana d’un sol costat
de la frontera.

Però han disparat dels dos:
de mode diferent i ben igual.

Us han colgat amb terra
en un país estrany,
no pas aquell on creixia la flor
que cobejàveu.

Enterraments negociats;
bescanvi de favors inconfessables
entre els gestors del crim.

Ningú no sap qui sou.
Ningú no ho vol saber.
Ningú ho farà saber als vostres germans.

Com tots els qui heu nascut fora de lloc,
us han vedat el lloc sublim dels reis del món,
que antany esventraren i avui esventren
el vostre continent.

Ara habiteu per sempre els llimbs del buit
o del no-res.

Quin tribunal clamarà justícia per vosaltres?
Algú ha sentit el clam d’un magistrat
del continent que s’erigeix en salvaguarda dels drets
més sacrosants?
Tots resten muts; han emmudit les boques.
No sou ni dignes d’un titular per als informatius que un dia
—un únic dia—
us esmentaren.

©Anna Rossell

(Calescoves, 30-06-2022)
*
*
Llegar, superviviente, al sueño:
alcanzar casi la flor anhelada
que crece tras la reja.
Tus manos se abalanzan hacia ella
—tantas manos se abalanzan hacia ella—,
el cuerpo exhausto y un rescoldo frágil en los labios
de esperanza.

Ante la reja tú, y una caterva de fuego dispuesta enfrente
y a tu espalda.

Las manos —tantas manos— se agarran a la verja,
se elevan hacia el cielo buscando en lo alto el blanco algodón
de las nubes flotando en el azul inmenso.
Está muy cerca, muchos cabalgáis ya la cresta del cercado…

Y una lluvia de plomo os cose el cuerpo.

La lluvia es calculada, exactamente urdida;
caéis todos abatidos de un solo lado,
una alfombra humana de un solo lado
de la frontera.

Pero han disparado desde ambos:
de modo diferente, pero igual.

Os han sepultado en la tierra
de un país extraño,
no aquel donde crecía la flor
que codiciabais.

Entierros negociados;
intercambio de favores innombrables
entre los gestores del crimen.

Nadie sabe quiénes sois.
Nadie quiere saberlo.
Nadie lo hará saber a vuestro hermano.

Porque nacisteis fuera de lugar
os han vedado el lugar noble de los grandes,
que antaño reventaron y hoy revientan
vuestro continente.

Ahora habitáis por siempre el limbo del vacío
o de la nada.

¿Qué tribunal clamará justicia por vosotros?
¿Alguien ha oído el clamor de un solo magistrado
del continente que se erige en salvaguarda de derechos
sacrosantos?
Todos siguen mudos; han enmudecido las bocas.
No sois ni dignos de un titular en los informativos que un día
—un solo día—
os mencionaron.

©Anna Rossell (traducción del original catalán al español de la autora)

(Calescoves, 30-06-2022)

TERESA COSTA-GRAMUNT, LA LLIBERTAT DE L’ ESCRIPTURA

Teresa Costa-Gramunt
Com un flaix
Editorial Comte d’Aure, 2020, 86 pàgs.


per Anna Rossell

Una troballa, aquest llibre de Teresa Costa-Gramunt. Ens en calen més, d’aquests. Perquè és fet des de la sinceritat, la discreció, la profunditat de pensament i l’originalitat literària, qualitats escasses. Des del punt de vista de les etiquetes de l’art literari a l’ús, impossible de classificar: quin gènere li correspondria a un conjunt de textos, la majoria autobiogràfics, alguns emparentats amb el conte (però no del tot i pocs), culminat amb una Suite Ofèlia, set «peces curtes de composició lliure […], d’un estil que combina impressionisme amb expressionisme fins arribar en algun moment a l’abstracció tal com entenia aquest estil pictòric Vasili Kandinsky, […]», com ens la defineix la pròpia autora?

No hi ha dubte que a Teresa Costa-Gramunt no li agrada encotillar-se ni que l’encotillin; escriu des de la llibertat absoluta tant quant a la forma com quant al fons, i això la fa gran i original.

La majoria dels textos escrits en primera persona i des del record de l’etapa de la infantesa o de moments posteriors, colpidors o que van donar un cop de timó a la seva vida, desprenen una sensibilitat pregona, que diu molt de la capacitat d’observació i emotivitat de la veu narradora. Altres, específicament reflexius i que inciten la reflexió dels lectors, destaquen per la importància dels aspectes triats com a tema: la identitat, el prejudici i les seves arrels, l’assetjament, la llibertat, el silenci i la seva capacitat d’estimular la interioritat i la creativitat, la construcció de la memòria i el naixement de les primeres paraules, el valor de l’oralitat, l’origen de les guerres, la banalització de la mort…


Costa-Gramunt, de formació dissenyadora gràfica, de fecunda erudició, que manifesta interès per totes les arts i una gran quantitat de disciplines, amara els seus textos amb un reguitzell significatiu de referents culturals essencials, molts esdevinguts universals, que donen fe de la pròpia il·lustració de l’autora: Caspar David Friedrich, Vasili Kandinsky, William Shakespeare, Heròdot, Estrabó, Axel Munthe, Wolfgang Borchert, Moisès Broggi, Marino Benejam, Josep Coll, Guillem Viladot, Eugeni d’ Ors, Francisco de Goya, Sigmund Freud, Jacques Lacan, Alexandre de Riquer, Ramon Cotrina i Puig, Manuel Baixauli, Virginia Woolf, Enric-Cristòfol Ricart, Maria Matilde Almendros, entre d’ a·lustració de l’autora: Caspar David Friedrich, Vasili Kandinsky, William Shakespeare, Heròdot, Estrabó, Axel Munthe, Wolfgang Borchert, Moisès Broggi, Marino Benejam, Josep Coll, Guillem Viladot, Eugeni d’ Ors, Francisco de Goya, Sigmund Freud, Jacques Lacan, Alexandre de Riquer, Ramon Cotrina i Puig, Manuel Baixauli, Virginia Woolf, Enric-Cristòfol Ricart, Maria Matilde Almendros, entre d’ altres.

Teresa Costa-Gramunt és autora d’una quarentena de llibres d’una amplíssima gamma de gèneres literaris. Autora també de poesia i traductora, col· labora en diversos mitjans de comunicació amb textos literaris i articles d’opinió. El seu blog literari: http://elveldharmonia.blogspot.com

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut



POÈTICA DEL DOL

Mireia Farriol
NUA
Stonberg Editorial, 2021, pp. 90



per Anna Rossell

Escriure és un procés de descàrrega. Tanmateix, el registre poètic ens regala una oportunitat de catarsi més pregona i afinada; ens permet penetrar les escletxes de l’ànima, escorcollar-ne els racons, i vessem els sentiments en imatges per definir-los, entendre’ls i entendre’ns, ultrapassant les limitacions de l’estricta sintaxi racional.

Mireia Farriol (Barcelona, 1943) ho sap i fa ús de l’eina que conrea des de fa temps, la poesia. I ho fa en un moment en què l’alleujament emocional li és més necessari, perquè li ha arribat un dels moments més temuts a la vida: acomiadar l’ésser estimat, company de viatge de tants anys. El dol és difícil, lacerant, però és necessari perquè ens alleuja i, finalment, ens redimeix, ens condueix a un altre nivell de relació i fins d’unió amb la persona finada. Aquest és el propòsit del darrer llibre de poemes de l’autora.

Dividit en tres capítols, que corresponen a diverses fases del procés d’introspecció aflictiva: ABANS, ARA, DESPRÉS i un EPÍLEG, el llibre sembla voler respondre a una línia cronològica evolutiva cap a una digestió del fet dolorós. Els darrers poemes del llibre, però, transmeten encara desassossec, la veu que ens parla no ha retrobat la pau després de la colpidora perplexitat i l’atordiment del trauma. L’ànima que es manifesta en el decurs del procés necessita encara, en acabar el volum, seguir fent camí de dol.
I és que el desconsol de la pèrdua difícilment pot tenir una gradació decreixent progressiva. Ans al contrari, la desaparició de l’ésser que ha format part íntima de la nostra vida ens llança al buit violentament i de manera sobtada, deixa l’ànima de qui es queda en un estat de desemparança despietada, un abisme del qual no se’n pot sortir sense alts i baixos, sense caure i recaure en fases que semblaven superades.

La veu poètica que ens parla en tot el primer capítol —ABANS
— ho fa en passat; tots els poemes són una remembrança d’un temps feliç, idíl·lic, viscut al costat de la persona estimada. El subjecte poètic cerca en la memòria els moments que vol retornar a la consciència com per fer inventari, revisa el seu àlbum de vivències benaurades. La benaurança prové sempre de coses senzilles (com gairebé tot el que ens colpeix profundament) i hi participen tots els sentits: l’olfacte: «Al fogó va vessar la llet, / la cuina feia olor de socarrim, / com l’amor quan / era encara a l’armari.» (2); el gust: «Dins les cordes calcinades, / un mutisme sanglotat /naixia de l’emoció / de paraules i aiguardent.» (3); l’oïda: «L’estimat en silenci, / esperava a les fosques / que el vent passés de llarg / a la nit calma. / Res pertorbava / la quietud / quan queia la lluna / i les seves mans / eren orfes.» (5); la vista: «En arribar els dies de flors, / el brunzit de les abelles / dins la tebior dels pètals / tenia un efecte balsàmic, / […].» (11).

L’amor vehement és el tema recurrent d’aquest primer capítol, que el subjecte poètic situa sempre en un marc de natura sensual, que evoca les diverses estacions (tardor, estiu, primavera), la bellesa del paisatge i de la llum de les parts del dia (el mar, les onades, la contemplació del lluny, el nou dia, la posta de sol, les olors, les flors, els colors), els sons (el brunzit, la remor de l’aigua, el ritme del batec del cor, la quietud, la calma); el viu, encès sentiment, sovint sota la imatge dels elements naturals (el foc, l’aigua, la lava candent, volcà en erupció, l’efluvi calent i espès, audàcia, desfici, intens anhel…) .

En els primers poemes de recordança la veu poètica ens parla del propi sentiment al costat de l’estimat sense fer esment de la parella o, per bé que entre línies intuïm la presència de l’altre, la veu prescindeix d’esmentar cap persona concreta. És simptomàtic, però, que, poc a poc, l’amant es va fent més proper i present: tímidament comença a referir-s’hi en tercera persona: «L’estimat en silenci, / esperava a les fosques / […]. / Res pertorbava la quietud / quan queia la lluna / i les seves mans /eren orfes.» (5), fins que acaba parlant-li directament: «Recordo com si fos avui / un matí damunt la gespa / que ni l’aigua em refredava / si et tenia al meu costat. / […] / (13). A partir d’aquí ja s’hi dirigeix en tercera persona del singular i, gairebé sempre, en primera del plural, fins al final del capítol. Però en el darrer poema la veu deixa de parlar en passat i s’imposa un present brutal: «Se t’ha emportat la claror, / […]. Al mig la sala d’espera / de l’hospital / mots i bates blanques / per compartir caritat / i paraules compassives / si l’accident és lleu, / o si al silenci / li resta poc fil.» (22).


El canvi temporal que s’anuncia en el darrer poema d’ABANS, i que reflecteix un daltabaix anímic, s’estén al segon capítol —ARA— en la desaparició absoluta de l’idil· li; la natura hi apareix només en relació amb l’agonia i la mort, esdevenen l’utillatge del dolor: «Sotabosc de mots sedats / dits en veu baixa a l’aurora. No he pogut sentir / la remor de la sang / ni els ocells que se t’enduien.» (24); «[…] S’ha bifurcat el sender. / Escollir / si ser núvol de fum / o cendra sota l’arbre.» (26).
A mesura que avança ABANS la veu poètica sembla recórrer un camí d’apaivagament del desfici; una incorporació íntima de l’amat, ara en un nou estat de relació amb ella: «Com sempre l’oració, / un parenostre escrit / sota una creu negra. Però el teu recordatori / només puc escriure’l jo. La llosa sense cap lletra, / el meu epitafi lleuger.» (28). L’absència de paraules a la llosa, el buit, s’omple paradoxalment amb aquest nou lligam, estret i entranyable. Però la buidor i la soledat encara segueixen molt presents en els poemes que segueixen: «[…]. Records de la llar difunta / ensordeixen els camins / on passejo tota nua.» La llar ha deixat de ser-ho sense l’acompanyament físic del traspassat, la veu poètica la percep difunta, i ella se sent nua en absència de l’estimat; una part d’ella mateixa ha mort amb ell. Com recorda l’autora als Agraïments finals, els éssers estimats que se’n van s’enduen una part de nosaltres: «A; tots els que ja no són aquí i m’han despullat per deixar-me NUA. / A tots els que ens ajuden a viure i a morir». El sentiment de consolidació de la nova íntima relació en una dimensió diferent avança molt a les palpentes; encara parla amb ell integrant-lo en el nosaltres: «No escoltarem els verbs / ni cap adjectiu amable. / […].», però ho fa amb l’enyor de recordar el que ja no serà possible fer plegats. Per bé que llegim: «En un lloc distant, / assegut al tronc d’un arbre / veus els Halley / mentre sembres / d’abrils el meu hivern.» (33), als poemes que segueixen el defalliment s’apodera altra vegada de la veu: «Hem entrat en el silenci. / El dia ja és més nit, / […] // Entorn d’ansietat i renou de tórtores / sense lloc per a l’esperança; / tot torna a ser pesant / […].» (35). O bé: «[…] / i no em trobo, / no veig on soc. / L’angúnia / reflectida / en un instant retorna.» (41).

El darrer capítol, DESPRÉS, ens fa esperar l’assoliment de la pau, fins sembla que la presència del finat és tan potent que la veu percep que l’ha de sobreviure a ella: «Quan ja no recordi / el meu nom / es trencarà el mirall / en mil bocins / i a cadascun hi haurà / el teu rostre.» (45). Però és en va; aquesta percepció resulta un miratge: «Del record ja no resta res / a la memòria. / […].» (46). Lluny de retrobar l’harmonia, el subjecte poètic evoca la seva pròpia mort i el sentiment de soledat i resignació: «[…] / Espero que el vent / em vingui a buscar.» (52), «[…] Les brases resignades / quasi s’han consumit / veient com camino sola.» (53), «[…] La meva ombra no em deixa / caminar lleugera / per arribar al bosc / i dormir-hi alliberada, / […]». (54).

L’EPÍLEG, simptomàticament un únic poema, subratlla el sentiment darrer que segueix colpint la veu; imaginant l’estimat entre les estrelles, no és la unió, sinó la separació esfereïdora, la desemparança la que s’imposa: «[…] No sé quina has escollit, / segur que serà la més bella / perduda per l’univers, / mentre jo no tinc l’empara / dels teus ulls a la finestra.» (Estrelles).

El llibre va precedit d’un sensible pròleg d’Àngels Diemand-Hartz.

Mireia Farriol ha publicat poesia des del 2013 i compta amb una considerable corrua de llibres de poemes des de llavors. NUA és el seu darrer, un llibre d’acompanyament al dol, al propi i al d’altres.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut