POST CATEGORY : Aún sin clasificar

Idearium Español, Ángel Ganivet

Obra del escritor español Ángel Ganivet (1865-1898), publica­da en 1897. Es una breve colección de ensa­yos y de reflexiones en que se buscan las causas de la decadencia nacional española. Se divide en tres partes. La primera traza un cuadro de la España histórica, religiosa, artística, y caracteriza su paisaje espiritual; la segunda ilustra la posición histórica y política de España frente al mundo mo­derno; la tercera indica.las causas del actual marasmo y propugna la formación de una nueva conciencia nacional. Los pensamien­tos, concebidos por el autor como una guía para la determinación de la historia española futura, han resultado en realidad — y no podía ocurrir de otra manera — solamente un criterio claro e inteligente para entender la historia de España. Muchas de las má­ximas recogidas tienen el valor que en otro campo poseen los aforismos de los moralistas franceses, que aunque contienen verdades, son verdades siempre provisionales y con­trovertibles; otras apuntan unas meditacio­nes de carácter absolutamente personal, que sólo se imponen al lector por el arte con que son formuladas; otras, en fin, revelan una penetración en los hechos de la historia del pueblo español, que nadie había inten­tado antes de Ganivet y que después de él sólo Unamuno y Ortega y Gasset supieron igualar. Particularmente interesantes son en el Idearium Español la intuición, con que hace del estoicismo senequiano la filosofía natural del pueblo español, la identificación del carácter hispánico con el catolicismo, la distinción entre pueblos guerreros y pueblos militares y el descubrimiento de que la improvisación es el carácter peculiar de la actividad española, tanto en el campo artís­tico como en el práctico. El pensador, que considera la historia de su pueblo a la luz de unas ideas sencillas y fundamentales, va siempre parejo, en este libro, con un escritor claro, conciso y elegante. Por tales características y por su inquietud espiritual, Ganivet parece el padre directo de la lla­mada «generación del 98».

A. R. Ferrarin

UN POLSIM DE SAL FA UNA NOVEL·LA RODONA

Laura Autonell Aranda
Un polsim de sal
Círculo Rojo 2022, 211 pàgs.

per Anna Rossell

Laura Autonell s’inicia a la novel·la amb Un polsim de sal, la història d’una vida. I fa bé d’explorar, també, la narrativa llarga, doncs aquest llibre es llegeix d’una tirada, desperta l’interès del lector perquè és versemblant i escrit amb una naturalitat que sembla que les paraules li ragin soles de la ploma. És una novel·la rodona.

Però les paraules no ragen mai soles; s’ha de saber fer-les rajar, i Laura Autonell Aranda (*Taradell, 1963) en sap de l’ofici. La novel·la

La novel·la és, com deia, la història d’una vida. La d’una dona de tantes. De tantes, sí, que no torni ni vulgar ni simple. Ben al contrari: les històries de la gent senzilla són cadascuna diferent i molt sovint tenen més interès que no pas les de persones suposadament destacades, ja que són —això és segur— més verídiques. Perquè la ficció, la bona, consisteix a reflectir la realitat amb versemblança i autenticitat. Aquí rau el mèrit.

L’autora construeix molt bé els seus personatges i les relacions entre ells, així com els ambients en què es mouen. El gruix de l’acció s’esdevé a partir de mitjans dels anys setanta del segle passat, a Súria, una vila petita, prop de Manresa, de la comarca del Bages, que en aquella època vivia de les mines de potassa. Les mines donaven feina pràcticament a tota la població en edat de treballar, cosa que intensificava més encara el coneixement entre veïns i agreujava el xafardeig i el comaratge. Un context, doncs, en què les enveges, la gelosia i la mala fe poden incitar a rabejar-se a mortificar algú per obtenir-ne un benefici.


La novel· la parteix del moment en què una anciana, la Marta, interna en una residència geriàtrica de Barcelona, s’assabenta que té Alzheimer i que la malaltia progressa ràpidament. És així com fa un exercici de memòria en retrospectiva, que dona peu a recordar el seu recorregut vital, els seus patiments i les seves alegries, els seus amors i desamors. Però amb ella com a eix principal, l’autora crea amb mestratge un reguitzell de personatges de trets de caràcter molt diferents, que permeten gaudir al lector d’un ric catàleg d’individualitats, l’ànima de les quals sap dibuixar amb precisió. Ens presenta així un retrat de com es mouen les seves figures en un context que propicia el millor i el pitjor de l’ésser humà.


Marta és la víctima d’un matrimoni que neix amb mal peu des dels seus inicis. Víctima de maltractaments, l’acompanyem en la seva vida quotidiana, en el seu patiment, les seves pors i la seva desesperació. El seu home, Manel, maltractador i donat a la beguda, freqüenta la seva colla de companys de feina, miners com ell, al bar, on s’esplaia i troba el que li agrada.
Formalment la novel·la la condueix una veu narradora omniscient i desplega gran quantitat de diàlegs entre els personatges, en diversos ambients: al bar, a casa, a les trobades de les famílies d’ella i d’ell, a la feina, a la residència… No hi ha dubte que l’autora gaudeix explorant diversitat de situacions i atmosferes, i es nota. La prosa és molt fluïda i la llegim amb fruïció, també pel fet que els esdeveniments van acompanyats d’una certa intriga que esperona l’avidesa de la lectura. En algun moment sembla que l’autora pogués caure en la temptació de cloure la seva història amb un final fàcil, edulcorat, i el frega, però se’n sap sortir. A més, Autonell sap treure suc al títol.


L’acció es clou retornant a la residència de gent gran, amb el fill de la Marta com a actor.

La temàtica, desgraciadament molt actual, i l’elenc de personatges gairebé conviden a portar-la a escena si el text es dramatitzés. No seria difícil, el diàleg hi és predominant i hi convida.


Laura Autonell ha estat premiada en diverses ocasions per textos en altres registres literaris.


© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espano


LES HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA

Miquel-Lluís Muntané
Ombres sobre un fons blau
Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta
Rafael Dalmau Editor, 2022, 134 pàgs.

per Anna Rossell

Surto de la lectura d’aquest llibre de Miquel-Lluís Muntané amb el viu sentiment d’haver revisitat la pròpia infantesa. Les imatges evocades i els records han desfilat als meus ulls com en una pel•lícula màgica. L’he gaudit amb els ulls oberts d’aquell infant de Cinema Paradiso, per bé que el que desfilava davant meu no era un món nou, sinó l’íntim univers de la nena que jo era en aquells mateixos anys.

Com diu el subtítol, el que hi trobarà el lector és la Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta, la de l’autor, ben personal, però també la de qualsevol que hagi viscut a l’època (no cal que siguin els mateixos anys). Perquè el que hi descriu Muntané és un retrat de la Barcelona que es va anar bastint pocs anys després de la Guerra d’Espanya fins ben bé passat el meridià dels seixanta. Són cinc o sis anys de la seva vida, que transcorren a Barcelona sota la dictadura franquista en la fase en què el país començava a prosperar econòmicament i que el règim del dictador batejà amb el nom de desarrollismo. Així, aquest àlbum de records, com bé podríem anomenar el llibre, és un bocí essencial de la història de la Ciutat Comtal que serà també molt il•lustratiu per a tots aquells que no pertanyin a la generació de l’autor; tan vívida és la seva prosa, tan narrada com si ho fos des del moment mateix en què l’infant ho visqué.

El nen n’és el protagonista, el nen que es retrotrau al passat i recula fins tornar-se a trobar en aquells llocs, aquelles situacions, aquelles emocions. Escriu des de la seva memòria infantil amb ulls, fantasia i imaginari infantil. I alhora, magistralment, ho fa des del coneixement de l’adult que ara és. L’adult mira el nen des de la distància dels anys transcorreguts, però en el mateix moment que l’evoca sembla que torna a ser-ho.
És per això que els records que confegeixen el llibre ens els transmeten dos personatges: el nen i l’home (infant i adult). L’autor es refereix a si mateix en tercera persona i configura un trio que li permet de mirar-se doblement; com a autor i des de fora observa els dos herois en què es desplega. I, tanmateix, els reviu o els veu de molt a prop. Hi és i ho és.

Formalment són capítols molt breus, d’una pàgina i mitja, gairebé dues a molt estirar. Però tots ells impagables —en són cinquanta-set—. Per davant nostre desfilen un reguitzell d’icones, avui desaparegudes, que per sort Muntané arreplega per a la posteritat en aquest recull. Personatges com el vigilant, el sereno, els esmolets, la Pinito del Oro… però també llocs, hàbits, celebracions i situacions socials irrepetibles, institucions com l’escola i els mètodes d’ensenyament, les visites a casa la tieta, els jocs. La remembrança implica tots els sentits: les olors, el tacte, el gust, l’oïda i la vista. Sempre des de la mirada encuriosida o de sorpresa de la criatura que perceb en aquell passat, des de la seva imaginació i la seva fantasia. No hi manca doncs una certa ironia, una crítica subtil quan cal, un comentari del personatge adult que li permet fer oportunes i assenyades disquisicions sobre les qualitats característiques dels infants i, per contrast, de vegades, sobre el capteniment menys lloable dels adults. La narració dels fets va acompanyada, gairebé sempre, de sucoses i il·lustratives reflexions.

La prosa de Muntaner és fluent, desplega un lèxic ric que és un gaudi de llegir i els ben asseguro que el recull, escrit per la ploma d’un adult amb molt bona memòria, que de nen ja es mirava el seu entorn amb l’aguda capacitat d’observació de l’infant, és un tresor.

Com bé diu el magnífic pròleg de l’historiador Jordi Mata, Els modestos principis de tot, on repassa el perquè ens han arribat tantes cròniques de suposats gran personatges i lamenta que no se n’escriguin dels ciutadans comuns, aquestes històries —de l’estil que ens conta Muntané— tenen molt a veure amb l’altra, la Història amb majúscula inicial. Sense que això vulgui dir que l’una pugui substituir l’altra, és necessari subratllar que es complementen. Diu Mata: «No crec faltar a la veritat en adjudicar obres com aquesta […], al camp de la microhistòria i a la seva defensa que les arrels dels successos més importants es basen en les accions ordinàries dels ciutadans, que es tradueixen en múltiples ramificacions.»

Miquel-Lluís Muntané, que d’habitud escriu poesia, també ha conreat el memorialisme en altres textos: La seducció dels rius (2006), De sèver i de quars (2015) i Frontisses (2018)

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

UNA MENA DE BILDUNGSROMAN D’ÀNIMA ORIENTAL

L’amant perillosa.

Al sud de la frontera, a l’oest del sol

Traducció de Concepció Iribarren i Albert Nolla Editorial Empúries, 2003, 175 pàgs


Una novel· la plàcida, aquesta de Murakami (*Kyoto, Japó, 1949). Perquè provoca serenitat, malgrat que narra una biografia convulsa. Reeixida paradoxa. La història atrapa per aquesta estranya mescla i més. Acompanyem al seu protagonista, Hajime, des dels seus dotze anys (fins a la seva maduresa?), en una mena de Bildungsroman d’ànima oriental.

Hajime és fill únic, aquesta condició l’obsessiona i potència el seu natural sensible, observador i reflexiu. Està i se sent sol a casa i a l’escola —són rars els fills únics—, i tendeix a la introspecció. Trigarà poc a desenvolupar un esperit altament exigent en triar les seves amistats; sol i solitari des de nen, buscarà escrupolosament la seva ànima bessona i la continuarà cercant al llarg de tota la seva vida mentre el lector l’ acompanya. A l’escola primària, una nena de la seva classe de la seva mateixa edat, Shimamoto, lleugerament coixa, sembla omplir el gran buit que Hajime sent. Tots dos traven una profunda amistat, es troben sovint a casa d’ella, parlen de les seves inquietuds, de les seves observacions; ella l’introdueix en la música clàssica, comparteixen els replecs de la seva afinitat anímica més íntima. Hajime, que la percep com molt diferent a ell, sent un tendre afecte cap a ella i una plenitud indescriptible, que se li antulla una espècie de miracle; també ella és filla única. No obstant això, aquesta màgica fase de la seva vida es veurà truncada pel trasllat de la família d’ell a un altre barri de la ciutat. Malgrat que ell la visita al principi algunes vegades, les trobades es van espaiant i la seva separació es fa definitiva amb l’entrada de tots dos en un institut de secundària diferent. El fil de la història és senzill.
El mestratge de Murakami resideix en la fondària anímica dels dos protagonistes que crea i en la qualitat de l’escriptura de l’autor. En l’exquisida, sublim essència dels dos caràcters principals radica l’interès primordial de la novel· la. L’escriptor japonès elabora una prosa altament poètica, rica en els matisos de l’ànima humana i en imatges de gran altura, que fa les delícies del lector. Hajime és un personatge inquiet que vol conèixer-se a si mateix, aconseguir l’harmonia i convertir-se en algú que se satisfaci. Alguna cosa li diu constantment que és un ésser incomplet i immadur i no deixa de buscar la seva plenitud. Com és característic en les novel•les de l’escriptor japonès, el tema principal del qual és la pèrdua del gran amor i la seva incessant cerca, també aquí el protagonista persegueix aquest objectiu. En aquest llarg i dur camí d’insatisfacció el lector se submergeix en les riquíssimes reflexions del personatge, en la seva manera de percebre les seves experiències en les relacions amb altres dones. El ritme de l’escriptura és lent, però en cap moment repetitiu, no el determina l’acció sinó la cavil· lació, el pensament i els seus matisos.
Malgrat estar escrita en primera persona —és Hajime qui narra— percebem la seva veu com a omniscient, tal és la precisió amb què ens transmet el seu sentir i les seves emocions i la del record dels diàlegs (incloses les pauses) que ha sostingut amb altres i que s’alternen amb la veu del jo narrador.
L’esdevenir de l’acció que va complint les diverses fases de la biografia de Hajime és versemblant i realista. No obstant això el suspens és un ingredient important de la trama; l’autor juga a vegades magistralment amb refinada exquisidesa amb el realisme i la (possible) fantasia fins al punt d’aconseguir instal•lar el dubte en el lector.
S’ha dit que Murakami s’ha deixat influir molt per la literatura i la música occidentals: alguna cosa d’això hi ha. Tanmateix és difícil imaginar que un autor occidental hagués pogut escriure com ell.
Haruki Murakami és autor de moltes altres novel· les, narracions curtes i assajos. Per la seva qualitat ha rebut importants premis literaris, tant personals com a obres concretes. El seu nom ha sonat en repetides ocasions com a candidat al Nobel de Literatura. Ha estat traduït àmpliament al català i a l’espanyol; una mica menys al basc i al gallec. Aquesta novel· la s’ha editat en espanyol amb el títol de Al sur de la frontera, al oeste del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. edel sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. edel sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. e del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. e del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern H
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala

http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

Die Horen, Friedrich Schiller

Revista mensual literario- filosófica, fundada por Friedrich Schiller (1757-1805). El primer número salió en enero del 1795, a cargo del editor Cotta de Tübingen. El 1.° de diciembre del 1794 salía en el «Intelligenzblatt» («Hoja de los inte­lectuales») el siguiente programa: en un período «en el cual la patria se siente angus­tiada por el próximo rumor de la guerra… por lo que las Musas y las Gracias demasiado a menudo se sienten intimidadas, cuando ni en las conversaciones, ni en los escritos es posible salvarse de esta crítica estatal,  parece que estas circunstancias deben pro­meter poca suerte… a una revista que se jacte… de agradar por algo más de lo que hasta ahora ha gustado». Pero es precisa­mente ahora que «se hace más apremiante la necesidad de librar a las almas por medio de un interés general y más alto hacia lo que es puramente humano y está por enci­ma de la influencia del tiempo… Distinción y orden, justicia y paz van a ser, por lo tanto, las normas de esta revista: la regirán las hermanas Eunomía, Diké e Irene».

Los colaboradores constituyen la flor y nata de las letras, la historia y la filosofía: Goethe acepta «con alegría y de todo corazón formar parte de esta sociedad», a él se unen Hum­boldt, Fichte, Leim, Hufeland, Herder, Jacobi, A. Wilhelm Schlegel, para mencionar sólo los más conocidos. El primer número, en el mes de abril, alcanzaba un tiraje de 1.800 ejemplares y contenía los Diálogos de emigrados alemanes (v.) y las Elegías romanas (v.) de Goethe; las cartas sobre la Educación estética (v.) de Schiller, y la traducción del Infierno de Dante, de A. W. Schlegel. Pero la crítica se encarnizó contra la revista, y en 1979 Goethe y Schil­ler contestaron con las «Xenias» del «Alma­naque schilleriano de las musas» (v. Alma­naque de las Musas). Las Horen dejaron de publicarse en 1798. Estaba a punto de hacer su aparición el «Athenäum» (v.), con su proclama lanzada contra Schiller. G. F. Ajroldi