Emília Illamola Ganduxé
La lectora accidental
Quaderns de la Font del Cargol, 2021, 193 pàgs.
per Anna Rossell
Sens dubte aquesta és una novel·la d’Illamola. Ben aviat, quan la seva activitat escriptora encara era incipient, l’autora va desenvolupar un segell personal inconfusible: interès per la introspecció femenina, tendència al monòleg interior, prosa poètica i una estructura de composició que juga amb diversos nivells d’actuació.
Les protagonistes femenines d’Illamola —les que ho són per excel·lència— són, de fet, una sola. L’autora les bateja amb noms diferents, les revesteix amb característiques aparentment distintes, però, de fet, la seva essència és la mateixa. És sempre una dona que rumia la que centra la narració, una dona sensible, una ment capficada, el pensament de la qual mai s’atura, a qui preocupen sobre tot les relacions emocionals amb els personatges que l’envolten, que s’ho qüestiona tot, que repassa els seus actes, tota la seva vida des que té memòria i fa conjectures constants de cadascuna de les seves actuacions i les dels altres, sobre tot de les pròpies. El fil és inacabable, perquè la certesa de res mai no s’imposa i dona al personatge peu per seguir. I per bé que també hi intervenen personatges masculins, el dibuix que Illamola en fa és de mer acompanyament o, com a molt, una eina de contrast, que serveix per realçar la diferència amb els femenins.
De fet el lector està temptat de pensar que l’autora mateixa es reflecteix en els seus personatges principals i les variacions amb què les abilla són conjectures, possibilitats de si mateixa. L’escriptura ofereix sens dubte a Illamola una oportunitat per al pensament, una eina amb la qual pot explorar la vida, potser la seva pròpia vida. Narrar històries d’altres és un divertiment útil, no un caprici, sinó una manera de conèixer i donar a conèixer.
En aquesta ocasió l’autora basteix una altra estructura interessant —ja ho ha fet abans—, una carcassa molt ben armada, que embolcalla amb la matèria narrativa i li serveix per treballar aspectes essencials relatius a la literatura i a la vida, i a la seva recíproca interrelació. Aquest, com també tot un reguitzell de qüestions relacionades amb el fet literari, conformen el vertader tema d’aquesta novel·la. L’arquitectura de la història recorda la de Joc de llunes, en què, la metàfora del títol remet a l’emmirallament dels personatges femenins, els uns en els altres i viceversa, per acabar configurant una imatge polièdrica de conjunt.
Narrada en primera persona, el personatge central, la Rosamaria, una dona emancipada, amb relacions sentimentals obertes a vàries bandes i amant dels llibres, es deixa temptar per una novel·la d’una botiga de vell, sense saber el perquè, Rius d’impaciència. El títol no li diu res a primera vista i no en coneix l’autora. Tanmateix li fa peça i la compra. I per bé que l’inici de la lectura no li sembla interessant, la lectora accidental aviat quedarà atrapada en un text que no para de plantejar-li preguntes relatives als personatges de la ficció, però també a la seva creadora, la Nita Lluch, la personalitat de la qual la Rosamaria es planteja si estarà reflectida en la seva protagonista, la Marta, i en la seva parella, en Gabriel. La lectura avança amb el pas dels dies d’una setmana; la lectora l’espaia el temps necessari per fer-ne la digestió, per rumiar tot el que li plantegen els pensaments de la Marta o el que li suggereix la seva persona sobre el caràcter i la vida de l’autora. Les suposicions que la Rosamaria fa de la Marta i, al seu torn, de l’escriptora de Rius d’impaciència arriben a interessar-la tant que decideix seguir la pista de la Nita Lluch, la de la seva petjada com a persona i escriptora. Així La lectora accidental basteix una trama en què es dona una estreta relació entre ficció i realitat a diversos nivells: Marta-Gabriel (segon nivell de la ficció) versus Rosamaria-diversos amants (primer nivell de la ficció); Nita Lluch-Marta (relació entre vida i ficció en el segon nivell) versus ¿Emília Illamola-Rosamaria? (relació entre vida i ficció en el primer nivell).
Menció a part mereix el contingut d’ambdues novel·les, que es fa difícil de capir; en realitat l’acció és inexistent i tampoc acaba de fer-se entenedora del tot la raó que empeny Nita Lluch a escriure la seva novel·la ni la que impulsa la Rosamaria a mantenir viva la fascinació que la manté unida a la lectura. I és que molt probablement, per a Illamola, aquesta no és la qüestió, sinó, senzillament, la de plantejar preguntes. Repondre-les li tocarà al lector.
Emília Illamola ha publicat, a més, un llibre de prosa poètica, Fraccions, un recull de textos, Encara hi ha papallones al jardí, i les novel·les Una certa onada; Más allà del cielo azul i Cabrils, São Paulo. Barcelona. Un amor pendent.
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
