Kaouther Adimi
Pedres a la butxaca
Traducció d’Anna Casassas Figueras
Edicions del Periscopi, 2021, 164 pàgs.

per Anna Rossell

A Kaouther Adimi li agrada escriure en clau de literatura de ficció històries reals. Ho va fer amb Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger, que li va valdre la Menció Especial del Premi Llibreter 2019, publicat per Edicions del Periscopi, i ho fa a Pedres a la butxaca, ara entorn de la seva biografia. Perquè el llibre és un retrat de l’ànima esquinçada de l’autora.

Adimi és conscient que l’esquinçament que tortura la seva ànima no és només el seu; ella sap que la seva història és, amb poques variacions, la de moltes altres dones atrapades en la terra de ningú, enmig de dues cultures. És això el que motiva l’escriptura d’aquest llibre, i ho fa palès en les primeres paraules, les que obren el llibre explicant la notícia de l’assassinat d’una anciana a mans d’una dona jove de trenta anys, pel fet que la vella s’hauria rigut de la jove quan li va dir que ella «no trobaria mai cap home prou boig per casar-s’hi». La notícia va acompanyada del comentari de la protagonista: «Jo també ho hauria fet». Amb això l’autora dóna a entendre la consciència que el que contenen les pàgines del llibre té un valor col·lectiu, alhora que palesa també la gravetat que pot comportar un sentiment incisiu com el que ens descriu fins el punt que pot conduir a l’assassinat. Perquè la «terra de ningú» és un espai que no pertany «ningú», però no és neutre ni asèptic, ben al contrari, és un lloc de risc, una font de dolor. «Soc una barra travessera: ben al mig, ni al davant, ni al darrere, ni lletja, ni superba. Atrapada entre Alger i París, entre l’obstinació de la mare perquè torni a casa per casar-me i la meva vida còmoda a París», ho resumeix la veu narradora.

Probablement el mèrit més destacable del llibre és la seva discreció. És discret pel llenguatge que empra, per la història que narra i per la intenció de l’autora; defuig escarafalls. Tanmateix, no hem de confondre discreció amb demèrit. La senzillesa és un valor escàs, essencial.

La protagonista és, com l’autora, una dona jove algeriana nascuda a Alger el 1986, una dona que, com ella, viu i treballa a París ja fa cinc anys. Fins aquí les coincidències demostrables. A partir d’aquí les imaginables.

El llibre no desenvolupa cap trama, no desplega cap acció; la protagonista ens obre senzillament la seva ànima.
Escrita en primera persona, l’eix predominant en la història és el del casament de la jove. El casament, clau en la tradició cultural de les dones arreu del món, és tan clau com per determinar-ne l’existència de manera contundent. I la tradició pesa malauradament molt a tot arreu, però més en uns llocs que en altres, i comporta un fort condicionament social, que priva de llibertat les dones.

La nostra protagonista és una d’aquestes dones. Assetjada per la mare que no para de telefonar-li recordant-li que aviat li haurà passat l’oportunitat, la jove viu obsedida, immersa en aquesta fixació, induïda per la insistència de la mare i pel proper enllaç de la germana petita, un esdeveniment que l’ha de portar a viatjar imminentment a Alger. I, per bé que el motiu del casament sigui el nucli del desassossec, sabem que en constitueix l’essència, però que el neguit no s’esgota en ell. Més enllà hi ha tota una cultura, llaços familiars, vivències infantils, un món de creixement personal que el personatge principal ha deixat enrere, però que enyora i no pot substituir París. Aquestes són les pedres a la butxaca que li pesen. Ella va voler deixar el seu país, la seva elecció francesa va ser conscient, volia allunyar-se’n, però mai no es pot, ni es vol, deixar-ho tot.

L’escriptura d’Adimi és sensible; la majoria de les situacions anímiques de la protagonista es desprenen de manera indirecta. A París (any 2016) hi viu en un apartament de trenta metres quadrats, allà hi té pocs amics, alguns coneguts de la feina i una dona madura sense sostre, la Clothilde, en qui ella troba una confident i consellera en el comú desemparament. La d’ella és una existència solitària. Els records de les vivències infantils amb la seva amiga algeriana, l’Amina, amb qui ha compartit les aventures de la infantesa i els racons de la ciutat d’Alger, els atacs de grups fonamentalistes contra civils dels anys noranta són moments —de vegades només pinzellades— constitutius d’una història personal inesborrable. Preval al final el desig de poder tornar al seu país lliure de tota angoixa: «De matinada, entraré a la ciutat. Recolliré pedres i ja no em pesaran a la butxaca».

En espanyol el llibre l’ha publicat Libros del Asteroide, en traducció d’Aloma Rodríguez, així com també Nuestras riquezas. Una librería en Argel, en versió de Manuel Arranz Lázaro, i Xordica Editorial ha publicat la primera novel·la de l’autora, El reverso de los demás, una narració polifònica, en traducció d’Aloma Rodríguez.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut