AUTHOR ARCHIVES :

UNA NOVEL·LA SUBSAHARIANA UNIVERSAL

Imbolo Mbue
Quan fèiem goig
Traducció de Neus Bonilla Benages
Quaderns Crema, 2021, 414 pàgs.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Quan-feiem-goig-2.jpg

per Anna Rossell

Cal estar atents a les literatures que es nodreixen d’ambients culturals distants i distints al nostre.
La diferència suma, mai resta; enriqueix i amplia horitzons. Enyorem les jornades de TRANSLIT que es feien al tombant de segle. La darrera, celebrada el desembre del 2003 al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), fou una memorable trobada entre més de vint autors i autors literaris africans i caribenys, amb un nombre similar d’escriptors i escriptores catalans. Fou una festa d’intercanvis: entrevistes, xerrades, tallers, cinema, temes… Ja fa molt, d’això. Aquelles trobades varen significar un abans i un després, en tant que varen impulsar les edicions, les traduccions i les lectures, i han trobat un públic acollidor a Europa.
L’imaginari d’aquestes altres literatures és forçosament diferent en coherència amb la cultura que el sustenta.
En tant que històricament i geogràfica ubicades en altres temps i/o contrades, es fonamenten en altres creences i han estat vehiculades per altres llengües maternes. Tant les històries que ens narren com la manera com les narren s’alimenten d’altres fonts originàries, per bé que la colonització hagi conduït a una hibridació, que també ha sumat i donat fruits peculiars.


La primera novel·la d’Imbolo Mbue (*Limbe, Camerun, 1980), Behold the Dreamers (2016) fou considerada el millor llibre de l’any per gairebé dotze publicacions, entre les quals The New York Times, i rebé el premi PEN/Faulkner de
ficció. Quan fèiem goig està escrita també originàriament en llengua anglesa i publicada el 2021.
Malgrat situada en un país de govern totalitari sense nom i en localitats de toponímia fictícia de l’Àfrica subsahariana, l’autora ens dona pistes de la volguda dimensió universal de la història que narra.
Subratlla aquesta intenció el fet que ens fa entendre que l’esquema de la part tràgica de l’acció s’esdevé, en essència, repetidament, arreu del món i als propis EEUU, tant a països totalitaris com democràtics. De fet, planteja una temàtica clàssica i recurrent des que el temps és temps: el patiment de la gent desemparada, víctima de la injustícia i l’explotació per part de l’ambició dels poderosos del món, les insalvables dificultats per trencar un cercle viciós de calamitats que provoca la naturalesa humana (lluita de classes) i un reguitzell de diferents opcions per a fer-hi front i defensar-se.


Tanmateix, el fet que l’acció s’esdevingui clarament a l’Àfrica subsahariana també ens permet conèixer una societat culturalment arrelada en un país d’aquest continent i submergir-nos en el seu món, que, per bé que ficcionat en clau de novel·la, descriu un context que s’emmiralla en la realitat i que l’autora coneix
bé. En aquest sentit, el llibre contribueix enormement a desmuntar prejudicis, malauradament massa arrelats en la nostra societat sobre tot un continent desconegut. El prototip erroni de dona i d’home així com el de les seves relacions en l’adolescència, de parella adulta i les d’ambdós amb els seus respectius fills i filles se’ns desfà i es corregeix. Indubtablement hi ajuda molt el fet que la mirada cap al conjunt de la societat sigui femenina.
El gruix dels esdeveniments se situa a Kosawa, un petit poble agermanat amb pocs altres del voltant, entre els quals s’han anat movent els seus habitants des del moment de la fundació del primer. Tots els veïns es coneixen i conviuen en pau fins que una companyia petroliera estatunidenca arriba a les seves terres per explotar-les. Les morts, el dolor i la devastació ambiental que això provoca, constitueixen el punt de partida de la història. Assistim a quaranta anys d’història: dels primers anys vuitanta del segle passat fins el 2020.


L’arquitectura de la narració, coral, està pensada per reflectir l’ambient amb objectivitat i amb esperit
democràtic; cada capítol dona veu a un col·lectiu diferent a través d’algun dels seus representants: La Thula, La Sahel, En Bongo, La Canalla, La Iaia, En Juba. Aquestes són les figures protagonistes que expliquen la història des del seu punt de vista i sempre en primera persona. De la voluntat de trobar el just equilibri de representació per part de Mbue en dona fe La Canalla, el o la portaveu de la qual és diferent (noi o noia alternativament) en cadascun dels capítols que porten aquest títol i pren cinc vegades la paraula, en contrast amb els altres, que només ho fan un cop. A banda d’aquests que fan la funció de narradors, un exèrcit d’altres personatges els acompanyen: El president del país i els funcionaris de la capital, l’alcalde del poble, el mestre de l’escola, els amics i parelles dels respectius, les seves criatures, els seus familiars, el sanador… tot un conjunt social que ens mostra la seva manera de conviure, els seus valors i les seves creences a través d’una munió de perfils i tarannàs diferenciats individualment. Els que sentim parlar són gent del poble, que pertany a les diferents generacions i ens permeten conèixer els canvis de mentalitat que es van produint entre unes i altres, alhora que mai d’una manera absoluta ni esquemàtica.
Aquesta arquitectura dels punts de vista recorda, mutatis mutandis, alguns escriptors estatunidencs dels anys vint del segle passat, els de la Generació Perduda, Faulkner, Dos Passos… sense que estructuralment sigui tan trencadora com la d’aquests autors en el seu moment. El tractament del temps no és lineal, sinó que sovint avança fets o indicis de fets, la raó dels quals el lector coneixerà més endavant.


Imbolo Mbue se’n sap sortir molt airosa d’una història el plantejament de la qual no fa preveure que el desenllaç serà fàcil de construir per tal que tot plegat resulti versemblant. Perquè cal fer equilibris molt ben mesurats per presentar diverses reaccions davant la injustícia, l’explotació i la corrupció governamental sense caure en el maniqueisme o decantar-se candorosament per una d’elles. Tanmateix l’autora troba la subtil i precisa equidistància per fer justícia a una problemàtica massa complexa per proposar una clara i única solució a una qüestió que depèn de variables massa nombroses i de naturalesa molt diferent. En tot cas, Mbue —que confereix al personatge de la idealista i lluitadora Thula alguns tres de la seva pròpia biografia— cedeix la darrera paraula a La Canalla, la portaveu de la qual, una dona de la generació de la Thula, mira enrere amb pregona nostàlgia del passat, que, sens cap mena de dubte, ella percep humanament i espiritual més desitjable per a la comunitat. Si més no, les opcions que planteja i els seus matisos ofereixen al lector una bona plataforma per a la reflexió. Això no és poc.
Per moltes raons —moltes— una novel·la potent.


Imbolo Mbue és també autora d’assaig i de ficció curta.


© Anna Rossell

https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Imbolo-Mbue-2-4.jpg
L’escriptora camerunesa Imbolo Mbue



UN GRAN LLEGAT CRÒNICA D’UNA SUBGENERACIÓ

Jordi Cussà Balaguer
Formentera Lady
Labreu Edicions, 2015

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Formentera-Lady-cat-1.jpg

per Anna Rossell

Un gran llegat, aquesta novel·la. Que precisament ara, el 2021, vegi la llum en versió espanyola, de la mà de Sajalín Editores, pocs mesos abans de la mort de l’autor, reforça la intenció de Jordi Cussà, que va voler deixar-la publicada en forma de «compilació de memòries fabuloses […], crònica d’una subgeneració».

Ja la versió original catalana, que va veure la llum el 2015 sota el segell Labreu Edicions, sembla ser producte de la urgència que pressentia el seu autor. El seu alter ego a la novel·la, Daniel —Niel—, afirma parlant amb el seu editor: «Per això [per por de morir abans dels cinquanta] m’he compromès […] a revisitar l’univers dels vells addictes des de la perspectiva dels cinquanta anys. I de la gent que, malgrat tots els calzes i totes les hòsties, hem tingut la sort de sobreviure al pas per l’infern i… reciclar-nos».

El text, que és «autobiogràfic novel·lat en una sola forma», tal com ho expressa Niel, és un fidel retrat, viscut en primera persona, d’una subgeneració addicta a tot tipus de drogues, nascuda a principis dels anys seixanta de segle XX. Una addicció múltiple que submergeix les seves víctimes en un infern, un submón de la dependència que les porta a viure al caire entre la vida i la mort, una finíssima línia que en qualsevol moment poden traspassar. Conscients que cadascun dels seus actes representa un tret en el seu joc de la ruleta russa, viuen esclaves de l’eterna necessitat d’estupefaents de tota mena, addicció que els deriva al seu torn a buscar-se la vida en funció de la seva dependència, per mantenir-la.

La novel•la és una veritable crònica d’aquesta subgeneració multiaddicta. La narració dels fets comença els anys vuitanta, quan Niel, el protagonista, i, en general, els seus amics del submón no han tocat fons encara, però ja van camí de tocar-lo, segueix plasmant la vertiginosa espiral en la qual tots van caient i conclou retratant la fase final de bonança en què aterren els supervivents que han aconseguit desfer-se dels tentacles del monstre devorador.
Un nodrit grup d’amics i contactes comparteixen la condemna. Ells seran els protagonistes i autors ficticis de la novel·la: Anna Susanna, Quique, Àlex, Loleta, Caterina, Crist, Perla, Layla, Jesús, entre d’altres, però sobretot Niel, Josep, Ona, Àsia, Nicolau, Lupina, Renata, Gràcia —aquests últims participen fictíciament de l’autoria de la novel·la—. El lector els acompanyarà en el seu turment, la seva ansietat, el seu neguit, la seva angoixa, el seu remordiment, però també en la seva alegria, la seva felicitat, el seu enamorament, la seva tristesa, la seva enyorança… Assistirà com a convidat de pedra als esdeveniments de la seva vida, coneixerà les seves professions: la prostitució, els perills als quals s’exposa el traficant, les extremes condicions de vida dels que ja no podran redimir-se, les morts de tants amics: Layla, Eugènia (de càncer, després de més de vint anys d’addicció), Guerau, Anna Susanna… la tetraplegia de Joanot… Els seus escenaris: Formentera, Eivissa i Catalunya.

Jordi Cussà munta una novel·la coral per donar veu als personatges reals que s’amaguen darrere dels corresponents noms ficticis. Cada capítol, escrit en primera persona per un d’ells, alternant-se, ve introduït per una cita, gairebé sempre d’alguna cançó de grups de referència per als protagonistes, cites que tenen «un pes narratiu específic», icones culturals molt diverses.
I es tracta d’una novel·la dins d’una altra, ja que la que llegim descriu l’encàrrec del llibre, amb les mateixes característiques, per part de l’editor Josep Selosca.

Tècnicament Jordi Cussà (1961-2021) es manifesta com un mestre en el domini de la llengua. El text, escrit en un argot molt popular i fluid, està esquitxat de referències culturals i de reflexions, com la incursió històrica-filosòfica que fan els amics al final sobre el tema de la culpa, o la conversa en la qual s’endinsen sobre la escriptura ficcionada de la realitat i l’autocensura.
La prosa de Cussà és àgil i fresca, i està prenyada d’imatges molt originals que ratllen la poesia. L’autor sap condensar tot un món en dues paraules i sovint fa ús d’un subtil sentit de l’humor. El títol, Formentera Lady, fa referència al nom d’una egua que el protagonista principal, Niel, coneix a Formentera, on viu dos anys, així com al títol d’una cançó de la banda de rock Kim Crimson: https: // www. youtube.com/watch?v=JZrNSROq810&ab_channel=KingCrimson-Topic

Jordi Cussà Balaguer, també dramaturg, actor i traductor, ha publicat a més Cavalls salvatges / Caballos salvajes (2000), considerada de culte, i altres dotze novel·les, així com llibres de relats i un llibre de poemes.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptor Jordi Cussà

ARCADI OLIVERES, LA CLARIVIDÈNCIA D’UN MESTRE

Arcadi Oliveres
Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar
Angle Editorial, 2021, 170 págs.

Portada del llibre «Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar»

per Anna Rossell

Clarivident i mestre, l’Arcadi era, és i seguirà sent les dues coses. I no és fàcil reunir les dues qualitats. Ell no està sol en la fe en els canvis profunds que les persones podem propiciar per transformar radicalment el sistema, però ja no són tantes les que saben transmetre els valors i els indicadors que facin veure’n la urgència. En justícia.

Gran mestre, sí, ho és i ho seguirà sent. Amb raó ja és corrent fer servir el terme d’cadista per referir-nos a algú que segueix i comparteix les seves idees i conviccions, i les difon. La seva llavor ha caigut des del primer moment en terra fèrtil; les seves múltiples xerrades i conferències, sempre amb públic multitudinari, s’estenien i es divulgaven com la pólvora, com si ens calgués córrer a explicar-ho per no perdre ni un sol segon, com si ens hi anés la vida. I la veritat és que ens hi va. L’Arcadi Oliveres no deia cap paraula en va, tot el que deia, diu i escriu és de la màxima importància. Els temes que escull són vitals i el seu tractament va gairebé sempre acompanyat de recomanacions que faciliten la posada en pràctica immediata.

El seu mestratge cal escriure’l amb majúscules. Perquè és doblement mestre qui despulla la demagògia i la hipocresia mostrant la veritat. És doblement mestre qui desemmascara el que ens presenten com a problema impossible o complicat de solucionar i el mostra com el que és en realitat: senzill. Perquè és doblement mestre qui treu a la llum el que obscurs interessos amaguen i diu les coses pel seu nom: que un altre món és possible i només cal voluntat política. Perquè és doblement mestre qui condueix la seva vida en la més estricta coherència, qui opta per la veritat i la senzillesa en tots els àmbits. El seu llenguatge està al servei de la veritat, i veritat i senzillesa van de la mà, doncs la comunicació és més ajustada a la realitat i, per tant, més justa quan les paraules no són rebuscades, sinó que, evitant l’obscurantisme d’especialistes i classistes, empra els mots transparents i directes per fer-los entenedors a tothom.

Però per reunir matèria per fer pedagogia al bon mestre li cal fer recerca per endinsar-se en les temàtiques de què vol parlar. Cal invertir temps per trobar les fonts fiables de la informació, cal contrastar dades, cal comparar documents, cal destriar el gra de la palla. Aquesta és una tasca certament cada dia més difícil en un món dit «de la informació», on es confon la vertadera informació amb el que es fa passar per tal, fins al punt que ja no ens refiem de cap notícia. Les xarxes socials van plenes de suposades notícies i la falsedat i la manipulació estan a l’ordre del dia. L’Arcadi Oliveres, economista de formació, feia aquesta impagable feina i sotmetia les seves troballes a un procés de destil·lació lèxica i sintàctica que obre l’accés lliure i directe a tothom al funcionament econòmic i polític del món. Llegint-lo a ell, l’economia, un camp del saber humà que els poders fàctics s’entesten a presentar enrevessat i inassequible a no especialistes, se’ns desvetlla com un joc de nens. Ell cerca dades, xifres, mira pressupostos i els analitza amb lupa per treure a relluir les mentides que sovint s’amaguen en les quantitats oficials de despeses (en despesa militar, per exemple, mostra com el pressupost de l’Estat espanyol declara la meitat de la real en aquest àmbit, perquè carrega a altres ministeris inversions que, en realitat pertanyen a l’exèrcit) i treu a la llum que la inversió diària espanyola en despesa militar és l’esgarrifosa quantitat de 56 milions d’euros. Un exèrcit superflu. És només un exemple.

Tots els capítols que tracta Oliveres al seu llibre són imprescindibles: Democràcia, Capitalisme, Diners, Llibertat, Refugiats, Canvi climàtic, Pacifisme, Guerra, Objecció fiscal, Política, Populismes, Moviments socials, Monarquia, Presos polítics, Europa i crisi, Pandèmia (i coronavirus) i Educació.

Estem parlant d’un llibre que hauria de ser de capçalera per a tothom i de lectura obligadíssima a partir de la ESO. Un llibre que hauria de ser l’eix de tota educació, la més fonamental i bàsica, en tant que insisteix a posar la persona al centre del quefer humà per a la bona, justa i respectuosa convivència. Un llibre que dona coneixements urgents i necessaris, que propicia la reflexió més indispensable, que fomenta la capacitat crítica i argumentativa de l’alumnat i, en conseqüència, el fa més lliure, en tant que més crític.
No és casualitat que Oliveres clogui el seu llibre parlant de l’educació, com per subratllar la importància cabdal de posar la llavor en la ciutadania del futur. I resumeix en quatre elements que considera imprescindibles el seu darrer llegat: pau, solidaritat, sostenibilitat i cura de les persones més vulnerables.

Mar Valldeoriola, editora i autora del pròleg (La globalització i les seves coordenades, Una tarda de conversa amb els nets), que, a més, li ha fet d’escrivana, dona a la introducció una imatge sensible de la dimensió humana de l’Arcadi Oliveres. Afegeix un postscriptum on, tot fent referència al malmetement de la Terra per l’acció humana i a l’any de la covid-19, escriu: «L’aire encara es va fer més escàs a partir del 14 de març de 2020». Tanmateix, l’Arcadi Oliveres ens insufla aire nou, net, i molta esperança.

Com aquest, tots els seus llibres són essencials. No us en perdeu cap.

Gràcies, Arcadi. Sempre estaràs entre nosaltres.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’economista, professor universitari i escriptor Arcadi Oliveres


PREMI PULITZER 2020. EN JUSTÍCIA

Colson Whitehead
Els nois de la Nickel
Traducció de Laia Font i Mateu
Edicions del Periscopi, 2020, 245 págs.

per Anna Rossell

Portada de la novel·la «Els nois de la Nickel», de Colson Whitehead

Un llibre que neix amb la qualitat d’un clàssic abans que hagi passat la quantitat de temps que la història de la literatura exigeix d’habitud a una obra literària per considerar-la tal. Amb raó aquesta novel·la de l’escriptor i professor universitari estatunidenc Colson Whitehead va obtenir el premi Pulitzer 2020. En justícia.

Clàssic per més d’una raó. Perquè tracta una temàtica universal, (lamentablement) de tots els temps: l’opressió continuada de tota una raça per part de persones d’una altra raça i de les institucions que representen la ideologia i els interessos predominants de l’altra, i perquè el tractament literari de la matèria narrativa que li dona l’autor excel·leix per les seves qualitats.

Colson Whitehead converteix en ficció una història real que posa de relleu fins a quin punt realitat i ficció poden tocar-se i fondre’s, o fins i tot —com s’ha dit moltes vegades— que la ficció pot transmetre més verídicament una realitat que la realitat mateixa. L’autor s’encarrega d’il·luminar-nos sobre aquest tema al final, al capítol que dedica als Agraïments. Comença per aclarir que el llibre «és ficció i tots els personatges són inventats, però està inspirat en la història de la Dozier School for Boys de Marianna, Florida». I a continuació enumera un llarg reguitzell d’articles i altres documents que donen fe de la història com a fet real. Amb això ens convida, a més, a la consulta de les fonts que ell mateix ha utilitzat, per si volem saber-ne més.

Narrada per una veu omniscient que alterna diàlegs d’un ampli espectre de personatges, els lectors acompanyem la vida de l’Elwood, un noi a qui coneixem quan just ha començat a anar a l’institut a Tallahassee, una petita ciutat de Florida on viu amb la seva àvia, la Harriet. El noi, de viva intel·ligència, obert i honrat sent ja de ben jove una gran admiració per Martin Luther King i la seva defensa dels drets civils. El reverend li és un far i referent i l’Elwood està decidit a encarrilar la seva vida per fer-se un home de profit fent estudis universitaris i seguir el que el cap i el cor li demanen com a ciutadà. Les seves qualitats intel·lectuals i de caràcter fan pensar que aconseguirà el que es proposa, però el destí li fa una mala passada i tot es torça. Just quan tot semblava està ben encarrilat, l’Elwood anirà a parar a la Nickel (nom oficial «Acadèmia Nickel»), on l’envia el jutge per un robatori que li carreguen a ell injustament. La Nickel és un centre per a nois en edat escolar i d’institut, blancs i negres, que suposadament fa la funció de redreçar els suposats mals hàbits dels joves, que segueixen estudis a l’acadèmia. Allà s’hi troben nois per causes molt diferents; el que la societat de blancs considera rebuig, gairebé sempre a caprici seu, i aquells que han quedat sense família i l’administració entafora en un lloc on no l’hi faci nosa. La novel·la ens permet entrar a la institució i conviure amb els nois, seguir el seu dia a dia. El que es presentava oficialment com una possibilitat d’integració social es desemmascara com el que és realment: un lloc de reclusió i, altre cop, de segregació racial, on una piràmide d’adults instructors s’encarreguen de fer valdre la llei de la mà més dura i terrorífica, on el suborn, l’explotació infantil sexual i laboral estan a l’ordre del dia i on imperen la humiliació i la submissió dels joves al caprici i les necessitats dels «educadors» i responsables de l’acadèmia. Coneixerem les aliances, els odis, els capteniments i els complots que la naturalesa humana posa en marxa en una situació de reclusió i maltractament i veurem de primera mà com, malgrat tot, l’ésser humà pot mantenir la dignitat en unes condicions tan adverses. Una dignitat que l’escriptura de Whitehead manté també personalment en no decantar-se en cap moment pel victimisme.

La narració no segueix del tot una cronologia lineal; va endavant i enrere en el temps, la qual cosa aprofita l’autor per incorporar en la història de l’Elwood un efecte sorpresa al final.

Colson Whitehead (Nova York, 1969) ha rebut un altre premi Pulitzer abans d’aquest, l’any 2017, per la novel·la El ferrocarril subterrani, editada per Edicions del Periscopi, també publicada el mateix any en espanyol, El ferrocarril subterráneo, per Random Hours. Els nois de la Nickel també s’ha publicat en espanyol, Los chicos de la Nickel, en traducció de Luis Murillo Fort, per Random House.

L’escriptor estatunidenc Colson Whitehead


© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

UNA NOVEL•LA CÀLIDA

Teresa Martí
Noranta-sis hores
Pensódromo[21], 146 pàgs.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Noranta-sis-hores.jpg


per Anna Rossell

Una novel·la càlida, aquesta de Teresa Martí, un text senzill en el sentit més positiu de la paraula; la senzillesa no està renyida amb l’interès literari i humà que pot suscitar un text. Sovint és un valor afegit. És el cas de Noranta-sis hores.

Teresa Martí (Barcelona, 1960), llicenciada en Ciències de l’Educació i tècnica de seguiment de mesures educatives imposades per jutges a joves infractors, ha desenvolupat per la seva professió una sensibilitat humana que es reflecteix directament en la seva escriptura, tant pels temes que elegeix com per la manera com els tracta. Publicada el 2015 en versió espanyola, Noventa y seis horas, el mateix segell editorial ens ofereix ara la versió catalana d’un text que no deixa indiferent per la dimensió de la dura realitat que descriu: la de la terrible i tensa espera del malalt que depèn de la donació d’òrgans per evitar la mort, però també la de la terrible decisió que ha de prendre l’altra part implicada, la dels familiars que només tenen uns minuts per signar o no uns papers que permetran o impediran als metges prendre les mesures legals corresponents: desconnectar un familiar clínicament mort de les màquines que mantenen mecànicament el batec del seu cor i extreure-li els òrgans que es traduiran en l’esperança de vida per a altres éssers humans.

Així la novel·la submergeix el lector en una realitat que, per bé que l’autora considera una història de ficció en una nota prèvia, podria ser un de tants casos que s’esdevenen diàriament, perquè sovint la ficció reflecteix millor la realitat que la realitat mateixa.
El text alterna tant la perspectiva de la persona malalta necessitada de transplantament com la del familiar que viu la tragèdia de la mort de l’ésser estimat, possible donant d’òrgans.
Narrada per una veu omniscient, els capítols van alternant les dues perspectives i ens apropen a les dues sensibilitats. Teresa Martí sap descriure bé els ambients, les situacions i les emocions, no cau en cap moment en la sensibleria; desperta l’empatia del lector conduint la seva participació emocional fins al punt just per apropar-lo correctament i amb autenticitat als fets que descriu. Compartim amb els personatges la por, el desassossec, el dolor, la incertesa, la calidesa de l’escalf de familiars, amics i professionals de la sanitat, la desesperació, el trauma i l’esperança… I l’autora ho fa mitjançant una prosa fluida i amable, la que li escau a la temàtica elegida, i fa de la novel·la un text proper i de lectura agradosa.

Teresa Martí també és autora de relats curts en espanyol i en català, d’un guió de teatre, Duele el verbo amar (2018), basat en el llibre de poemes de José Luis Terraza Ser entre dos, i d’una altra novel·la en espanyol, Siham (2020).

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut


L’escriptora Teresa Martí