POST CATEGORY : Aún sin clasificar

Friedrich Paulsen

Filósofo alemán. Nació en Langenhorn (Nord-Friesland) el 16 de julio de 1846 y murió en Steglitz (Berlín) el 14 de agosto de 1908. Como nos cuenta en su autobiografía (Aus meinem Leben, 1909), se mostró reacio desde sus primeros años a los trabajos propios de una familia de campesinos, cuál era la suya, y muy pronto manifestó una viva tendencia a los estudios que se vio alentada por su madre. Confiado al cuidado de un teólogo, no tar­dó en revelar una fuerte independencia de espíritu, que le llevó primero a la Univer­sidad de Erlangen y luego a la de Berlín. Llegó a la conclusión que era necesario defender la razón tanto contra el apriorismo teológico como contra el dogmatismo ma­terialista. Por este camino se aproximó al criticismo kantiano, que estudió y difundió en una serie de ensayos, que en 1875 le valieron el título de profesor libre, y que luego reunió en la obra Immanuél Kant, sein Leben und seine Lehre (1892).

Poco a poco venció la desconfianza del ambiente académico con la originalidad y la claridad de las obras en que resumía sus lecciones: System del Ethtik, (1889) e Introducción a la filosofía (1892, v.). En 1896 fue nombrado profesor numerario y en 1900 participó en las polémicas político-religiosas y filosófico- religiosas con su Philosophia militans contra el clericalismo y el naturalismo. Se le de­ben otros tratados entre los que citaremos Educación moderna [Modeme Erziehung, 1908], en el que expone sus ideas pedagó­gicas y defiende la conveniencia de mante­ner vivo en los hombres el esfuerzo por alcanzar su fin espiritual.

A. Poggi

Germán Pardo García

Poeta colom­biano nació en Ibagué, departamento de Tolina en 1902. Su padre fue presidente de la Suprema Corte de Justicia y él cursó es­tudios de Filosofía y Letras. Dedicóse muy pronto al periodismo y a la poesía, y pu­blicó en su país su primer volumen de ver­sos: Voluntad (1930). Mas desde 1931, re­side en México, donde dirige la revista literaria Nivel. Es fundamentalmente un poeta, de iniciación postmodernista y temperamento romántico, pero de aspiraciones independientes, a tono con su fervor de soledad. En su Torre de marfil lo obsesio­nan tres temas: la injusticia social, la gue­rra y la muerte. Su inquietud pacifista ante las experiencias nucleares han motivado que algunos lo llamen el poeta de la era atómica.

Su obra fue recogida en una edi­ción homenaje por la editorial Cultura de México en 1961. Los títulos que había publi­cado hasta entonces el poeta son Voluntad (1930), Los júbilos ilesos (1933), Los cán­ticos (1935), Los sonetos del convite (1935), Poderíos (1937), Presencia (1938), Claro abismo (1940), Sacrificio (1943), Las voces naturales (1945), Los sueños corpóreos (1947), Poemas contemporáneos (1949), Lu­cero sin orillas (1952), U. Z. llama al espa­cio (1954), Eternidad del ruiseñor (1956), Hay piedras como lágrimas (1957), Centauro al sol (1959), La Cruz del Sur (1960) y Osirís Preludial (1960). Posteriormente ha publicado Los ángeles de vidrio (1962) y Cosmonauta (1962). Lírico solitario y «sin orillas», Pardo es uno de los más interesantes poetas hispanoamericanos.

J. Sapiña

Antología, Giovan Pietro Vieusseux

Famosa revista literaria y artística fundada en 1821 en Florencia por el ligur Giovan Pietro Vieusseux (1779-1863), con el propósito de dar de tarde en tarde traducciones de revistas extranjeras. La obra divulgadora y científica ya iniciada el año anterior con el Gabinete de lectura, el pri­mero en Italia, encuentra su afirmación de principio en el conocido Proemio con el que la revista iniciaba su vida: Vieusseux, de una manera modesta pero segura, trata­ba de merecer el interés de los lectores con la presentación de los mejores ensayos críti­cos y científicos de Europa. Sobre todo con la colaboración de los más conocidos litera­tos italianos, de quienes desde el tercer fas­cículo la «Antología» pudo tener artículos originales, que muy pronto mostraron la actitud literaria y política del periódico. Tendía a dar con equidad y templanza un valor nacional a las discusiones literarias, fuera de las competiciones municipales y regionales, y de modo que derivasen de ellas provechosos contactos de espíritus e ideas. Con las actividades debidas a Vieus­seux la revista fue verdaderamente un do­cumento fiel de la nueva vida italiana y de sus aspiraciones liberales; y contribuyó a hacer conocer bien «a los extranjeros Ita­lia, e Italia a sí misma». Combatida por los reaccionarios y especialmente por Austria, la «Antología» fue suspendida en 1833.

En­tre sus colaboradores (los artículos en su mayoría no están firmados, o a lo más, con iniciales) hay que recordar a Gino Capponi, Carlo Cattaneo, Luigi Cibrario, Pietro Colletta, Raffaello Lambruschini, Giuseppe Montanelli, Niccoló Tommaseo y Gabriele Pepe. Bastante conocidos son los artículos de Pietro Giordani sobre la importancia y la función del escritor, de Antonio Benci sobre Maquiavelo, de Giuseppe Mazzini («Un italiano») sobre el «Drama histórico» y «Acerca de una literatura europea», de Lambruschini sobre la pena de muerte. Por su alto sentido de libertad y de dignidad humana, la obra moderadora de la «Anto­logía» (sobre la cual hay que tener siem­pre en cuenta un juicio de Foscolo que re­conoce su gran importancia) ha de enlazarse con la del «Conciliatore» (v.) milanés. Enemiga de luchas revolucionarias y de bruscas soluciones históricas, la revista procuraba una lenta y segura educación de los espíritus. En ella se inspiró la «Nuova Antología» (v.) en 1866, nacida en Floren­cia cuando era capital del Reino.

C. Cordié

L’Année Littéraire, Élie-Catherine Fréron

Revista litera­ria francesa redactada por Élie-Catherine Fréron (1719-1776). Fundada en 1745 con el nombre «Cartas de la condesa de***» («Lettres de la comtesse de ***»), vivió dos años y luego reapareció con el nombre de «Cartas sobre algunos escritos contemporá­neos» [«Lettres sur quelques écrits du temps»], y desde el 1754 adoptó aquél con que ha pasado a la historia de las polémicas del siglo XVIII. L’Année Littéraire se continuó durante 22 años, hasta la muerte de Fré­ron, constituyendo una enorme colección, que revela todos los rencores y los inútiles entusiasmos de un crítico debilísimo. Como estaba protegido por el clero y por perso­najes elevadísimos (entre los cuales María Leszczynska y el rey Estanislao I de Po­lonia, su padre), Fréron muestra sus sim­patías por los representantes de la tradi­ción literaria en todas sus formas más ilu­sorias y endebles: decididamente contrario a los innovadores enciclopedistas, alaba a escritorzuelos de poca importancia, se des­ahoga contra todo pensamiento fecundo de problemas, odia a los autores cómicos (eco que no será el último de una polémica que se remontaba a Bossuet y a la actitud de la Iglesia). Voltaire (a quien se divertía en punzar como si se tratase de un escritor sin importancia) hizo de él el protagonista tí­pico de todas las burlas que dirigió contra los reaccionarios y fatuos y le representó satíricamente bajo el ligero personaje Flélon en una especie de comedia aristofánica, La Escocesa, a la que el incauto crítico tuvo la desgracia de asistir. En 1776 la revista había molestado a demasiada gente: el Guardasellos acabó por suprimirla, y Fréron murió de dolor. Sin embargo fue re­emprendida y continuada por Julien-Louis Geoffroy, por el abate Thomas-Marie Ro- you y por Fréron hijo, hasta 1790.

C. Cordié

UN DOCUMENT CABDAL PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Montserrat Roig
Els catalans als camps nazis
Edicions 62, 2017, 829 pàgs.

Resulta difícil trobar paraules per caracteritzar aquest assaig de Montserrat Roig, que fou la seva obra magna. Per resumir-ne breument l’essència, diria que aquest llibre és un document cabdal per a la memòria històrica, indispensable; ho segueix sent, ara que s’ha tornat a editar, quaranta anys després de la seva publicació, el 1977. I goso dir que ho seguirà sent sempre. Diria que Els catalans als camps nazis és un clàssic, un document amb majúscules que mai perdrà la seva importància per a la història i la memòria. Certament, del 1977 fins ara hi ha hagut treballs d’historiadors que n’han ampliat la temàtica, però també gran part d’aquests estudis es deuen a l’assaig de Montserrat Roig, que en aquell moment va fer una grandiosa feina pionera i va posar al descobert una temàtica pràcticament desconeguda, que els vencedors de la Guerra Civil espanyola es van esforçar a mantenir amagada.

Com diu la historiadora Rosa Toran en el seu ampli pròleg de presentació d’aquesta edició, Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991) no va aplicar les tècniques de la historiografia a la seva recerca sobre el destí dels republicans i les republicanes que van anar a parar als camps nazis després del seu exili francès, un cop acabada la Guerra Civil. Tanmateix, aquest és precisament un dels trets essencials que fan d’aquest monumental assaig un clàssic. Perquè la seva metodologia —basada en entrevistes als deportats i les deportades que van viure en primera persona i en carn pròpia els horrors dels camps i les seves conseqüències— li atorguen la categoria d’obra única, que, lluny de perdre interès amb el pas del temps, la fan créixer en valor, en la mesura que van desapareixent els testimonis vius. «Els catalans als camps nazis» és fonamental per molts motius, però un dels més importants es el fet que dona fe directa del sofriment d’aquests homes i aquestes dones que van lluitar per la llibertat fins al seu darrer alè. Ho fa deixant-los parlar directament, relatant amb minuciositat esfereïdora els fets, sovint mostrant relats complementaris, altres divergents en certs aspectes, algun fins i tot oposat.

La idea d’escriure aquest llibre li fou proposada a Roig pel seu amic, l’historiador Josep Benet, i cal dir que fou un acte de valentia per part de la compromesa periodista i escriptora catalana d’acceptar el repte, tant per la magnitud del projecte com per la càrrega emocional que li van suposar les entrevistes i l’empatia amb els testimonis (en total quaranta-un: vint-i-set de Mauthausen, quatre de Ravensbrück, quatre de Dachau, dos de Buchenwald, dos de Sachsenhausen, un d’Éperlecques i un d’Aurigny). Joan Pagès Moret, un d’aquests deportats i principal impulsor de la creació de l’Amical de Mauthausen de Barcelona, l’any1962, molt ben relacionat amb altres exiliats i amb l’Amicale de París, va proporcionar-li els contactes, gràcies als quals l’autora va poder confegir el monumental document. I van ser altres tres deportats, que havien treballat a la secretaria del camp de Mauthausen —Casimir Climent, Joan de Diego i Josep Bailina—, els qui, arriscant la seva vida, havien fet còpies de les fitxes dels presoners, còpies que van lliurar, un cop alliberats els camps per les forces aliades, entre altres, a representants dels partits del Comitè Nacional Espanyol, en què s’havia organitzat la resistència dels republicans catalans. Montserrat Roig es basa en la còpia que va quedar dipositada posteriorment a l’Amicale de Mauthausen de París per parlar de les xifres fiables i/o desconegudes de deportats, de dates i camps de trasllats, de morts… les exposa al seu apèndix i les treballa segons el seu lloc de naixement, classificats per comarques.

Montserrat Roig aplica al seu projecte una metodologia intel·ligent i útil: divideix el volum en tres parts, la primera de les quals —Dels països catalans als camps de la mort— presenta una visió general per fer entendre la procedència dels implicats i les causes del seu exili; la segona —Un món d’espectres— ens mostra amb gran detall la vida quotidiana als camps i la tercera —El combat per la llibertat— dóna fe de l’organització de la resistència als camps, de l’alliberament i del destí dels catalans després. Les tres parts se subdivideixen en capítols específics, que faciliten consultes puntuals.

Com la pròpia Roig escrivia en el seu pròleg a la primera edició «l’obra tracta dels ciutadans dels Països Catalans, nascuts o immigrats en aquestes terres […]. No hi ha, però, cap intenció de distingir el comportament d’aquests amb els ex deportats de la resta de l’Estat espanyol […]. Si m’he limitat als ciutadans catalans es perquè tractava de cobrir una parcel·la boirosa de la nostra història recent». Tot i això, com no podia ser d’altra manera, el text de Roig traspua la història d’altres republicans espanyols i de l’univers concentracionari general, que atorga al seu assaig un interès universal.

Més enllà de la importància del text per a la memòria col·lectiva, i no pas en segon terme, el treball de Montserrat Roig va tenir l’incalculable valor humanitari de desvetllar per a molts familiars dels deportats quin va ser el destí dels seus éssers estimats, dels quals no en tenien cap notícia. Ultra això, i per bé que per a alguns va tenir un efecte dolorós i negatiu rememorar l’horror, també per a molts deportats va suposar un consol i una descàrrega emocional parlar d’uns fets punyentment reprimits i saber que el seu sofriment i la seva lluita no caurien en l’oblit.

Gran importància tenen els paralipòmena del llibre de Roig, que, a més del pròleg de l’autora i d’una breu presentació d’Artur London, tot en la versió original, inclou: 1) un bon nombre de fotografies, moltes de les quals d’en Francesc Boix, una de les víctimes dels fets, que va col•laborar amb els seus documents gràfics a provar la culpabilitat d’alguns dels acusats als judicis que van determinar i sancionar responsabilitats després de la guerra, 2) la bibliografia consultada per Roig, 3) un apèndix amb els noms dels ciutadans dels Països Catalans morts al camp de Mauthausen o als kommandos exteriors d’aquest camp, que incorpora dades sensibles relatives a cadascun, 3) un annex a la relació general de deportats a Mauthausen o als kommandos, amb lloc de naixença i data de la mort o la desaparició, 4) altres llistes de deportats (a Eysses, Sachsenhausen, Neuengamme, Buchenwald, illa d’Aurigny, Ravensbrück, Dachau) i relacions més especifiques que Roig va poder confegir, 5) aclariments de vocabulari dels termes emprats als camps, 6) índex general de noms amb indicació dels capítols i pàgines on s’esmenten.

La nova publicació, com diu la nota editorial, «reprodueix fil per randa l’edició que Edicions 62 va publicar l’any 2001, que al seu torn reproduïa l’edició original. Tan sols l’hem volgut enriquir amb una àmplia introducció, a càrrec de la historiadora Rosa Toran, que contextualitza l’obra en el moment històric en què es va gestar, actualitza dades diverses sobre els camps i els deportats i exposa les dificultats de tota mena amb què Montserrat Roig es va trobar». Mereix una menció especial aquesta desgranada introducció de Rosa Toran, escrita per una historiadora de relleu, que ha publicat diversos llibres sobre el tema, compromesa i estretament vinculada a l’Amical de Mauthausen de Barcelona, una introduccio que comprèn vuit pàgines de notes i dona un valor afegit a aquesta edició per les informacions sensibles que hi incorpora, tant quant a la temàtica com a l’autora.

El llibre fou editat amb el títol de Noche y niebla, en traducció espanyola de Carme Vilaginés l’any 1978 per Edicions Península i s’ha anat reeditant al llarg dels anys, també la reedició del 2017, ara amb el títol de Los catalanes en los campos nazis, la mateixa traducció del 1978 —afegint-hi la de la introducció de Rosa Toran, a càrrec de Felip Tobar—, en paper i en suport electrònic. Un llibre imprescindible.

© Anna Rossell

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura