Peter Handke
Infelicitat perfecta
Traducció de Marta Pera Cucurell, 2020, 100 pàgs.

per Anna Rossell

Peter Handke, que ha conreat tots els gèneres literaris i ha guanyat el Nobel de literatura el 2019, ha fet de l’escriptura un lloc de recerca i reflexió. I no s’exclou ell mateix com a objecte d’estudi; ell també hi és, s’observa amb distància. En el qüestionament immediat de cada gest, de cada mot, de cada actitud, Handke és un mestre.

És difícil encabir aquest text de Handke (Griffen, Àustria, 1942) en un dels gèneres literaris en què el món de l’escriptura assaja d’ordenar-se. Tanmateix, aquesta dificultat no fa sinó ampliar els seus valors. Més encara tractant-se d’un llibre escrit l’any 1972, poc després del suïcidi de la seva mare, per la necessitat de digerir emocionalment el fet i probablement també per deixar constància escrita d’una existència extremadament difícil, una de tantes que malauradament mai transcendeix.

El text, que en alemany ha rebut la categoria de Erzählung (literalment, narració, relat, conte) i no de Novelle (novel·la curta) ni de Roman (novel·la), ha estat rebut al nostre país com a novel·la curta, per evitar la confusió amb el conte literari. En tot cas, la categoria forma part del títol, ve a ser el subtítol en la seva llengua original, Wunschloses Unglück. Erzählung, cosa que sembla deixar constància de la voluntat de l’autor de com volia catalogar el text i de no incloure-hi la paraula Biographie (biografia).

I és que Infelicitat perfecta no és únicament el recorregut pel desgraciat periple vital de Maria Handke, nascuda el 1920 en un petit poble de Caríntia, Sud d’Àustria; la seva biografia tenia i segurament encara té molt en comú amb la d’altres dones. El text és també una presa de consciència del fill cap a la figura de la mare i allò que ella representa per a ell. I, més enllà encara, ofereix a l’escriptor Handke un marc de reflexió sobre el fet de l’escriptura i, més concretament, sobre l’escriptura d’una biografia. Conscient que qualsevol passatge, vivència o sentiment que pogués descriure ell de la vida de la mare suposa indefectiblement una traïció, l’autor inclou alguns passatges relatius a la dificultat que implica la tasca que té entre mans. En un gest d’honradesa envers la mare, envers els lectors i envers ell mateix, aclareix (formalment ho indica entre parèntesi, com un excurs, de la pàgina 37 a la 41): «Naturalment, el que aquí s’escriu sobre algú concret és una mica vague; però només les generalitzacions explícitament previstes […] sobre la meva mare com una possible protagonista singular poden interessar algú que no sigui jo —el simple relat d’una vida canviant amb un final sobtat seria demanar massa al lector. Llavors obliden la persona de qui han partit […]. El perill d’aquestes abstraccions i formulacions és, de fet, que tenen tendència a fer-se independents. Aquests dos perills —d’una banda, es simple relat; de l’altra, la desaparició dràstica d’una persona entre frases poètiques— alenteixen l’escriptura perquè amb cada frase tinc por de perdre l’equilibri. […] especialment en aquest cas, en què els fets són tan potents, que gairebé no hi ha res per inventar». En aquest context vull subratllar també les darreres paraules de la cita, que amb gairebé insinuen alguna llibertat presa, desviada conscientment dels records referents a Maria Handke, fet que, de nou, reverteix en la problemàtica de l’adscripció del text a un gènere literari clar i en el desig de l’autor de desviar-se en algun moment dels esdeveniments recordats.

Fet aquest advertiment relatiu a la dificultat de narrar el que es proposa, l’autor es pot esplaiar en el relat. En aquest cas, la vida de Maria Handke, una dona, el destí de la qual, escrit com el de tantes altres des del naixement mateix com una sentència de mort, transcorre en la trista monotonia d’una rutina sense horitzó ni amor. La quotidianitat imposada ofega el desig de desenvolupament d’una personalitat pròpia, aniquila, abans de néixer, qualsevol intent de desviar-se del patró imposat i fa esvair tota esperança de concebre cap projecte, fora de l’estret ambient limitador de pares i germans. El seu destí s’esdevé entre la cuina, la feina a la llar i al camp, la cura dels fills, un parell d’avortaments voluntaris i suportar un marit alcohòlic i malalt. De fet, l’ofec és de tal magnitud que els pocs anys de felicitat del personatge que se’ns descriuen tenen a veure amb l’embriaguesa que van produir les consignes del nacionalsocialisme sobre tanta gent humil i desorientada, que entenia els eslògans de Hitler com una redempció de la seva misèria existencial. Per primera vegada es percebien subjectes protagonistes d’una missió gloriosa, que donava sentit a la seva vida.

Crida l’atenció l’afirmació que fa l’autor relativa als sentiments que tenia durant el vol que va agafar per anar a l’enterrament de la seva mare: «[…] em vaig anar fonent en una agradable sensació de benestar fatigat, impersonal. Durant tot el vol m’omplia d’orgull que la mare s’hagués suïcidat». Aquest sentiment d’orgull per un fet tan contundent i traumàtic com és llevar-se la vida sembla que només té una explicació si l’entenem com la interpretació del fill que el suïcidi de la mare fou un acte de rebel•lia i d’autoafirmació, l’única sortida que té la protagonista de la seva novel•la curta per salvar la dignitat. El sentiment d’orgull encaixa si l’expliquem com a reacció al seu oposat: el de rebuig o avergonyiment del fill pel que havia suportat la mare fins aquell moment. Simona Škrabec, al seu impagable epíleg —Retrat d’una desaparició silenciosa—, resumeix, amb paraules molt encertades, aquesta narració, dient que l’autor ha fet «un estudi quirúrgicament precís del conformisme dels febles». És d’aquest «conformisme dels febles» del que Handke es distancia; el text ve a ser, també, la presa de consciència del fill, en la primera fase de la seva carrera com a escriptor, d’allò que mai hauria d’acceptar cap ésser humà, tampoc ell mateix.

Encara un esment a la traducció del títol Wunschloses Unglück, que ha provocat fins ara tres versions diferents al nostre país: dues en espanyol, Desgracia indeseada (traducció de Víctor León Oller, Barral Editores) i, posteriorment, Desgracia impeorable (Alianza Editorial, a càrrec d’Eustaqui Barjau), a més de la traducció catalana de Marta Pera, publicada ara, que ha optat per traduir literalment, en el seu sentit etimològic, la paraula Unglück de l’original, Infelicitat, i que, fidel a la contundència dels esfereïdors fets narrats, ha optat per acabar el títol amb un cop d’efecte paradoxal: Infelicitat perfecta. Perquè wunschlos, en alemany literalment sense desig, mancat/da de desig, es pot entendre com la intenció de caracteritzar la protagonista, però també en el sentit d’una infelicitat causada per la impossibilitat de fer real cap desig, una idea de mal encabir en un títol.

Un text valuós dels de la primera època d’aquest premi Nobel de literatura.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Revista de literatura pu­blicada en Roma de 1895 a 1907, en doce elegantísimos fascículos, bajo la dirección de Adolfo De Bosis, que la publicó a sus propias expensas. Aunque fuese dirigida a una reducida «élite» y estuviese compuesta por pocos colaboradores, entre los cuales sobresalían Pascoli y D’Annunzio, significó mucho en la cultura italiana del principio del novecientos como saturación de los es­píritus estetizantes de la Crónica bizantina (v.) hacia un arte más ideal y heroico to­davía, que se manifestaba en un lenguaje preciosista y arcaico, en un gusto por el gesto y la acción humana, celebrados en una dedicación heraclítea.

Dice el proemio de la revista: «ya no es el tiempo del en­sueño solitario a la sombra del laurel y del mirto. Los intelectuales, reuniendo todas sus energías, deben sostener militarmente la causa de la inteligencia contra los bárbaros». Una especie de positivismo de superhombre mezclado de espíritu libertario y al mismo tiempo imperialista, anti pacifista, anima y enriquece aquellos bellísimos fascículos con frisos alejandrinos y grandes márgenes. De Bosis publicó allí todo su Amori ac silentio (v.) y celebró el mito a lo Shelley de la Fuerza y de la Belleza («Nuestra Belleza sea a un mismo tiempo la Venus adorada por Platón y aquella cuyo nombre dio César como santo y seña a sus soldados en el cam­po de Farsalia: ‘Venus victrix’»). Prestaron a aquella revista asidua colaboración con poesías originales D’Annunzio y Pascoli, cuyos Poemas convivales (v.), tomaron su título de la publicación; de Carducci, que no colaboró en ella, se reprodujo la Can­ción del Legnano (v.) como para docu­mentar la tesis heroica de la revista; y de Nencioni se publicó la inédita Rapsodia lí­rica, Edgardo ad Annabella, derivación de Swinburne.

Escribieron también allí Panzacchi, Scarfoglio y los críticos de arte D’Angelí y A. Venturi. Aquél fue el mo­mento más singular del decadentismo ita­liano al cual el «Convito» no está solamen­te ligado por motivos culturales, sino tam­bién y más propiamente por los aspectos extrínsecos, lingüísticos, figurativos y de ropaje, que proporcionan el preciosismo y, con más propiedad, la vaciedad de muchas páginas. Pero aun dentro de estos límites, en el «Convito» es donde se reco­noce el grado artístico del parnasianismo italiano.

G. Petrocchi

[Bremer beitragt]. Revista fundada en Leipzig en 1748, más conocida con este título que con el otro «Beitráge zum Vergnügen des Verstandes und Witzes» [«Contribuciones a la diversión del intelecto y del espíritu»], que llevaba al publicarse. Salió en oposición a la de Gottsched; «Belustigungen des Verstandes und Witzes» [«Deleites del intelecto y del espíritu»], obra de un grupo de inte­lectuales, que tras colaborar un tiempo se separaron. Trataba de llevar la poesía a un terreno ligero, moralizante y amable, para que fuese útil y placentera. Los colabora­dores más significados fueron: Gleim, que dio rienda suelta a sus canciones anacreón­ticas (v. Canciones jocosas); Gellert, que imprimió el carácter moralizante (v. Fá­bulas y cuentos), y Klopstock, que en ella publicó parte de su Mesiada (v.); pero también los menores contribuyeron a la creación de un género que se podría llamar «gracioso», representado sobre todo por los delicados y artificiosos idilios pastoriles que Goethe parangona, en literatura, a las estatuitas graciosas y sonrientes que por en­tonces salían de las manufacturas sajonas de porcelana.

El espíritu que, entre las re­vistas moralizadoras más significativas de la época, anima la revista, trata de imitar la gracia y los imponderables que permiten decir a los franceses cosas graves en tono fácil y ligero. Esto va contra la estética de Gottsched, de normas y reglas rígidas, sin dejar ni un resquicio a la fantasía ni a la diversión. En 1748, cesó la revista, que ade­más del mérito de renovar el aire que se había hecho tan denso bajo la dictadura de Gottsched, tuvo también el de valorizar, mediante traducciones, la literatura ingle­sa, haciendo notar, gracias a Bodmer, que había publicado ya en 1740 su Tratado crí­tico sobre lo maravilloso y sus relaciones con lo verosímil (v.), que esta literatura era más afín que la francesa al espíritu alemán. Valorización que, más tarde, al flo­recer el Romanticismo, tendrá grandísima importancia.

H. F. Ajroldi