Noticias de la República de las Letras, Gottfried von Leibniz

[Nouvelles de la republique des lettres]. Obra del filósofo y matemático alemán Gottfried von Leibniz (1646-1716), publicada en francés en 1684.

Es una de las obras de Leibniz en que se manifiestan las ideas que llevaron al autor a la crea­ción del cálculo infinitesimal. En la base de dichas ideas está el principio de continui­dad por el cual, cuando los casos se apro­ximan hasta el punto de confundirse uno con otro, también los sucesos que de ellos derivan han de hacer necesariamente lo mismo.

Así, Leibniz observa que un cuerpo en estado de quietud puede ser considerado dotado de un movimiento cuya velocidad esté reducida a un valor inferior respecto a cualquier cifra imaginable, es decir, a un infinitésimo; y del mismo modo, en el caso más particularmente geométrico, una parábola no es más que una forma especial de la elipse, pero una forma llevada al lí­mite. Así quedan sólidamente establecidos los conceptos de infinitésimo y de infinito a través de una extensión no interrumpida, es decir, «continua».

O. Bertoli

Noticias de la Europa no Bárbara, Lorenzo Magalotti

[Notizie dell’Europa non barbara]. Cartas de Lorenzo Magalotti (1637-1712), escritas con evidente fin artístico y publi­cadas en más de una colección; con su armónica selección de temas forman una pequeña obra digna de interés por la ma­nera con que el «postillón de Europa» inaugura un nuevo estilo de viajar, el de conocer a las gentes sin perder tiempo en antiguallas.

El espíritu de observación del famoso hombre de ciencia, junto con una despreocupación apenas velada por las conveniencias, le incita a escribir a Bettino Ricasoli sobre la manera con que hay que tratar a los franceses (que fastidian al pró­jimo con su altanería, pero que le tienen miedo a quien sabe replicarles con sutileza y vivacidad); al príncipe Leopoldo de Mé- dicis sobre la sociedad española, que es más ignorante de lo que se cree, con toda su jactancia doctrinal, o a Leone Strozzi sobre las peleas de gallos en Londres.

La originalidad de sus consideraciones y la independencia de su juicio hacen aparecer a su autor como un juez del mundo con­temporáneo, libre de prejuicios, apreciado y temido por su ciencia como naturalista, por sus cortesías de hombre de mundo y especialmente por su familiaridad con los poderosos. Cuando, en efecto, el príncipe heredero de Toscana, que fue más tarde Cosme III, hizo con él un célebre viaje de instrucción por distintas naciones, en Holanda le llamaban el «príncipe de Maga­lotti».

El sabio y el hombre de sociedad se encuentran frente a una Europa bárbara, aún no llena en sus hombres mejores del culto a lo antiguo y de la viva curiosidad por lo moderno; de capital a capital el autor observa así una espiritualidad co­mún. Todo el mundo es igual, parece decir Magalotti, y bajo todos los cielos; así como son casi iguales las constantes científicas sobre el agua y el fuego, también la natu­raleza muestra siempre ciertas leyes de euritmia y de simplicidad que no es lícito violar.

En este panorama de Europa hay varias y brillantes descripciones, en que Magalotti dejó un documento muy movido sobre una Europa .amanerada, aunque es­pléndida por su atmósfera de ciencia y vida cortesana; un siglo más tarde seguirá su ejemplo Baretti en sus Cartas familiares a sus hermanos (v.), mucho más famosas y vivas.

C. Cordié

UNA NOVEL·LA ESPLÈNDIDA, SENSE ATENUANTS



Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.



per Anna Rossell

Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.

Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.

I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral•lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.

No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel•la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.

Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.

Paga la pena fer-ne una reedició.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

UNA NOVEL·LA ESPLÈNDIDA, SENSE ATENUANTS

Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.



per Anna Rossell

Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.

Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.

I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral•lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.

No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel•la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.

Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.

Paga la pena fer-ne una reedició.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

Noticias de Ninguna Parte, William Morris

[News from Nowhere]. Novela del escritor inglés William Morris (1834-1896), publicada en Londres en 1891. Después de una animada discusión sostenida en el círculo sobre el porvenir de la sociedad, el autor se duer­me y despierta en la sociedad del año 2000.

El progreso de la civilización está conce­bido como una vuelta a la sencillez casi primordial de la vida, en la cual las má­quinas y la velocidad espasmódica de la época de Morris han sido abolidas y olvi­dadas en la serena paz de la vida cam­pestre. El urbanismo ha sido combatido, y se han demolido los barrios miserables.

La nivelación social es absoluta, pues to­dos trabajan por el solo gusto de crear lo que es necesario y todos disfrutan de la abundancia. La palabra «política» ha des­aparecido del idioma y las cuestiones in­ternas que pueden surgir se resuelven por medio de convenios amistosos en los que, más tarde o más temprano, todos se ponen de acuerdo.

Hombres y mujeres son de una singular belleza y cortesía. Un joven, Dick, se ofrece como guía al forastero, extrañamente vestido, y le lleva a un co­mercio donde unos niños le dan una túnica y una capa de alegres colores. Él se en­cuentra con dificultades para pagar, pero nadie demuestra comprender sus gestos, pues ya no existe la moneda; a Dick se le ocurre entonces conducir al forastero al lado de un pariente suyo muy anciano, Hammond, que quizá pueda explicarse me­jor que él.

En el diálogo que sigue, se pasa revista a los principales problemas so­ciales y políticos. Morris expone, a través de las respuestas del viejo, sus soluciones utópicas y al mismo tiempo los defectos y males del siglo XIX. Admitido el princi­pio de que la recompensa del trabajo es la vida, la alegría de crear, y que la ne­cesidad de trabajar es natural como el ins­tinto de procreación, Hammond exalta la artesanía, en la que se afirma la indivi­dualidad artística, y recuerda con horror haber oído hablar a sus mayores de la existencia de inmensas fábricas donde la contribución humana era puramente mecá­nica.

Después de la visita a Hammond, el joven Dick y su novia Clara llevan a Mo­rris junto con algunos amigos suyos a las faenas y fiestas de la trilla. El viaje se hace en barca por el Támesis, donde en­cuentra intactos los antiguos nombres de los pequeños pueblos bien conocidos por él. Cada noche duermen en una de las al­deas a orillas del río y en todas partes son recibidos como antiguos amigos. En una de estas etapas, Morris se enamora de una muchacha, Ellen, que se siente atraída por el forastero, venido, según cree ella, de lejanas y misteriosas tierras.

Marchan los cuatro, felices; pero llegados a su des­tino cerca de Hammersmith, cuando Mo­rris se dirige a la cena, de repente ad­vierte que ve sin ser visto y lee en las facciones de la hermosa Ellen la tristeza por su desaparición; una nube obscura le envuelve y, al volver a la luz, se encuentra en su estancia de Hammersmith, precisa­mente donde se habían dirigido para la trilla. El autor se siente triste y solo, pero el recuerdo de la visión es tan neto y vivo, que piensa que debe darla a conocer para tratar de instaurar lentamente la nueva era de la nivelación, de la felicidad tran­quila y serena.

El presupuesto básico de dicha concepción utópica es la firme con­fianza, alimentada por Morris y por los principales escritores ingleses de utopías (Kendall, Huxley, etc.), en la bondad inna­ta del hombre. Esto es para los utopistas un lugar común; Morris se diferencia de los demás por el arte con que hace casi convincente la realización de su utopía, re­conociendo la necesidad de un largo pe­ríodo de transición para alcanzar dicha era de feliz ingenuidad, cuyos caracteres son delineados con magistral ligereza de toque.

N. Pucci