Serafín y Joaquín Álvarez Quintero

El mayor, Serafín, n. el 26 de marzo de 1871 en Utrera (Sevilla) y m. el 12 de abril de 1938 en Madrid; el menor n. el 21 de enero de 1873 en Utrera y m. el 14 de junio de 1944 en Madrid.

Muy jóvenes, cuando todavía no habían cumplido los 20 años, comenzaron a escribir en colaboración trabajos teatrales que se representaban en el patio de su casa. En 1889, el mismo año en que su farsa Esgrima y amor se repre­sentaba en el teatro Cervantes de Sevilla, se dirigieron a esta ciudad, donde vivieron durante algún tiempo con las asignaciones de unos modestos empleos en Hacienda.

Bien pronto les hicieron populares sus tra­bajos: en 1897 se representaban dos obras en un acto, El ojito derecho y La reja, y al año siguiente La buena sombra. Hacia 1900 anunciaron que tenían dispuestos 51 trabajos manuscritos; publicaron cinco o seis al año, llegando a componer al fin más de 200, acogidos todos con gran favor por el público y representados también algunos en el extranjero.

Los Álvarez Quintero representan un caso excepcional de colaboración artística y de comunión espiritual; aun siendo muy dis­tintos en apariencia física y en tempera­mento, más franco y locuaz Serafín, más cerrado y silencioso Joaquín, recorrieron, verdaderamente unidos, excepto la breve pausa del infeliz matrimonio de Serafín, el camino de la vida y del arte, ahondando con bondad y serenidad en los personajes burgueses de sus agradables entremeses y de las comedias más ambiciosas (v. Los galeotes) y reflejando, con visible tenden­cia hacia lo pintoresco, el espíritu y la gra­cia de sus paisanos andaluces en las mejo­res obras, como El genio alegre (v.). Recor­demos, entre otras obras, El patio (1900, v.), El nido (1901), El amor que pasa (1904), Amores y amoríos (1908, v.), Doña Clari­nes (1909), Así se escribe la historia (1910), Malvaloca (1918, v.) y La musa loca (1920).

A. Bianchini Fales

RILKE, EL POETA DE LA MODERNITAT EN LLENGUA ALEMANYA

Rainer Maria Rilke
Poemes
Introducció de Joan Margarit
Selecció i traducció de Feliu Formosa i Joan Margarit
Quaderns Crema, 2024, 342 pàgs.

per Anna Rossell

Sigui quina sigui la poesia a la qual s’adscrigui el lector, l’amant del gènere té raons per celebrar la publicació d’aquest llibre de Rainer Maria Rilke. Per bé que poemes de Rilke ja havien estat publicats en català, mai encara hi havia hagut la intenció d’oferir al lector una visió panoràmica fent camí des dels principis fins a la maduració.

Fer la tria no és fàcil, perquè Rilke fou un autor molt prolífic, precisament en poesia i prosa. Conreà també la dramatúrgia i l’assaig, i mantingué abundant correspondència amb molts intel·lectuals i poetes del seu temps, que ha estat publicada. Ha passat a la història com un dels poetes més prestigiosos de la modernitat en llengua alemanya.

Cal congratular-se, doncs, per la publicació d’una visió en perspectiva de l’obra poètica rilkeana que des de la distància dels anys s’ha anat destil·lant com la més reconeguda de tot el seu conjunt. Tant la selecció com la traducció han estat fetes per dos poetes catalans experimentats i consagrats, Feliu Formosa i Joan Margarit. La introducció, a càrrec del segon, fa un recorregut sobre els aspectes més importants de la vida i l’obra de Rilke, la relació temporal entre obra i biografia. Repassa cadascun dels llibres dels quals s’han seleccionat poemes i en destaca i explica els aspectes més rellevants, així com els tòpics més característics: l’àngel (que no té res a veure amb el de la mitologia cristiana), l’amor, la mort, els morts joves, la infància, l’heroi, la vida, la nit, la relació de l’ésser humà amb les coses… Per orientar el lector, Margarit també fa referència a altres obres de l’autor austro-hungarès, com la novel·la Els quaderns de Malte Laurids Brigge (1910), d’obligada lectura per a qui vulgui conèixer el Rilke essencial.

El recull poètic ens presenta la tria seguint la cronologia de l’escriptura per tal que el lector pugui seguir l’evolució del poeta, amb l’excepció que situa el poema triat del Llibre de les imatges, a continuació dels Nous poemes, malgrat aquell fou escrit (1902) i publicat abans (1905). Així, el llibre que veu la llum de la mà de Quaderns Crema comença per l’etapa considerada mitjana: els Nous poemes, publicats 1907-1908; segueix amb un sol poema de la primera època, del Llibre de les imatges, d’estil impressionista, i continua amb el que els experts consideren la culminació de l’obra rilkeana: les Elegies de Duino (escrites entre 1912 i 1922, publicades el 1923) i els Sonets a Orfeu (escrits i publicats el 1923). Clou la tria una selecció dels Poemes a la nit, també de l’etapa de la maduresa, i una altra dels Poemes esparsos i pòstums, d’anys diversos.
Rilke (*4 desembre 1875 a Praga, Àustria-Hongria; †29 desembre 1926 al sanatori Valmont, Montreux, Suïssa) no és un poeta fàcil de llegir; la seva poesia es teixeix amb imatges simbòliques. El seu interès per la dimensió transcendent de l’humà confereix als seus versos una qualitat sovint extàtica que es recull en un llenguatge de segell molt personal. La interpretació dels seus poemes demana més d’una lectura i un ample recorregut per la seva obra. Formalment és mestre de la musicalitat i del ritme, també de la rima, que conreà sobre tot en la seva primera etapa, que no ha pogut ésser recollida en la traducció catalana (p. ex. al Llibre de les hores, que és considerat una obra mestra del modernisme literari).

La culminació de la maduresa poètica rilkeana —hereva dels clàssics de Weimar i de la poesia de Hölderlin— canta les dimensions essencials de l’existència humana: el món exterior esdevé món interior en el poeta, la vida i la mort es recullen en forma d’elegia (en Rilke híbrida de les formes de l’himne i l’elegia tradicionals), pel seu caràcter melangiós i de lament (però també de lloança), expressant els sentiments del jo poètic. Formalment la versió alemanya no respecta sempre la tradició clàssica de l’elegia quant els dístics.
Les Elegies de Duino parlen de les contradiccions de la condició humana, l’ésser humà exposat a les seves limitacions, i desenvolupen una visió metafísica del món:
«[…]//I nosaltres: espectadors, sempre, a tot arreu, / sotmesos al tot, però mai enfora!/A nosaltres això ens emplena a vessar./Ho ordenem. S’enderroca./El tornem a ordenar i nosaltres mateixos ens enderroquem.//¿Qui, doncs, ens va tombar de tal manera/que, fem el que fem, adoptem sempre l’actitud del qui se’n va?//Com qui en l’últim turó que un cop més li mostra/tota la seva vall, es tomba i hi roman una estona,/així vivim, sempre acomiadant-nos.» (Vuitena Elegia). O bé: «¿Per què, si és possible viure la vida/com un llorer, d’un verd una mica més fosc que qualsevol,/amb les petites ondulacions en la vora de les fulles/(com un somriure del vent): per què, doncs,/hem de ser humans i, mentre defugim el destí, anhelar un destí)?…//[…]» (Novena Elegia).

Els Sonets a Orfeu rilkeans (cinquanta-cinc —no tots recollits en la traducció—) tenen la peculiaritat de no atenir-se formalment al sonet clàssic quant a l’estructura de la rima, del vers i de la mètrica, que varia amb freqüència en la versió original) i usa l’encavalcament de manera recurrent. Basats en els personatges mitològics d’Orfeu i Eurídice, en Les Metamorfosis d’Ovidi i Les Geòrgiques de Virgili, la veu poètica reflexiona sovint sobre les condicions i el caràcter essencial-diví de l’art, de la poesia. Tot fent referència a Orfeu, llegim: «[…]//El cant, com tu l’ensenyes, no és afany ni demanda/del no assolit encara: el cant és existència./Molt fàcil per a un déu, però, nosaltres,/¿quan existim? I ¿quan ell fa girar//els astres i la terra envers el nostre ésser?/[…]» (Sonets a Orfeu, Primera part III).

Per bé que Rilke forma part dels clàssics més consagrats, la seva recepció ha tingut tant grans admiradors que l’han encimbellat com detractors (el 1927, tot referint-se a les Elegies, Robert Musil afirmà que la poesia alemanya havia arribat amb Rilke a la perfecció, tanmateix considerava que els Sonets no mantenien pas el nivell d’aquelles).
Rilke fou també autor de poemes en francès i traduí Paul Verlaine i Paul Valéry, autors que coneixia bé. Va rebre la influència dels filòsofs Schopenhauer i Nietzsche. La seva obra concep la realitat mancada de l’esperança cristiana d’una transcendència en el més enllà. Rilke se sentia atret per la llengua àrab i la concepció musulmana d’un «univers autèntic», del «sentiment pur de les seves criatures».

És un gran encert editorial que la versió sigui bilingüe. Això permet al lector català que tingui nocions o fins domini de la llengua alemanya fer un seguiment del ritme, la rima o la construcció sil•làbica dels versos en la llengua original, que forçosament la traducció no pot reflectir de cap manera. Però, ultra això —i cal subratllar-ho amb èmfasi— facilita la comparança amb la traducció i comprovar-ne el mestratge. Perquè la dificultat de traduir poesia és enorme per raons inherents al llenguatge propi del gènere, que és susceptible de diverses interpretacions, per la complexitat intrínseca que suposen les imatges, per la subtilitat del lèxic…, però traduir la poesia de Rilke pel cap baix duplica aquesta dificultat per la seva manera personal i sovint obscura d’escriure. I els traductors ens lliuren un text català excel•lent, molt fidel a l’original quant al contingut i formalment bell per la musicalitat i el ritme que aconsegueixen mantenir. Així els lectors que no puguin fer comparació amb l’original també gaudiran d’una traducció extraordinària.

De cara a una segona edició, que espero sigui necessària, cal esmenar alguns errors (escassos) en la transcripció de l’original alemany, probablement deguts a la tipografia emprada en l’original de què s’ha servit l’editorial.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

Juan Álvarez Gato

Poeta español n. en Madrid aproximadamente en 1440 y m. en 1509. Fue armado caballero por don Juan II en 1453.

Sirvió al rey don Enrique IV y después ejerció el cargo de mayordomo de la reina doña Isabel. De Álvarez Gato dijo Gómez Manrique que «fablaba perlas y plata». Su obra poética consta de 104 composiciones (v. Cancionero).

Las primeras poesías seña­lan una inspiración en temas de amor pro­fano, mientras que las poesías devotas — ba­sadas en el manejo de coplas y estribillos populares — corresponden a la segunda mitad de su obra. El Cancionero de Álvarez Gato se nos ha conservado en un códice de la Real Academia de la Historia y en el Cancio­nero General de Hernando del Castillo.

Es­cribió también doce cartas en prosa, de tono ascético, y se le atribuye la Vida del Arzobispo de Granada, Fray Hernando de Talavera.

Fernáo Alvares do Oriente

Nacido. en Goa hacia 1540, m. acast en 1595; fue uno de los poetas portugueses que sufrieron quizá de un modo más profundo la influencia italiana en el siglo XVI.

Participó proba­blemente en la batalla de Alcazarquivir (1578) y combatió como comandante de un navío de guerra en la India, donde desem­peñó también el cargo de intendente de Hacienda en Ormuz y de donde fue repa­triado por orden de Felipe II de España.

El librero editor Domingos Ferreira publicó (1607), después de la muerte de Alvares, su no­vela pastoril Lusitania transformada (v.), compuesta sobre los modelos de la Arcadia (v.) de Sannazaro y de la Diana (v.) de Jorge de Montemayor.

La obra fue atri­buida por algunos críticos a Camóes; pero la crítica más reciente tiende no sólo a devolver su paternidad a Alvares, sino a reco­nocer como de este último producciones poéticas hasta ahora consideradas como del mismo Camoes, de F. Rodrigues Lobo y de B. Goncalves Lobato.

L. Stegagno Picchio

José Sixto Alvarez

Escritor costum­brista argentino n. en Gualeguaychú en 1858 y m. en 1903; popularizó el seudónimo Fray Mocho, pero también usó otros: Nemesio Machuca y Fabio Carrizo.

Cursó estudios secundarios y normales, se dedicó al perio­dismo en Buenos Aires y llegó a ser comi­sario de investigaciones con el presidente Juárez Celman. Lo más trascendente de su producción literaria puede encontrarse en sus obras Un viaje al país de los matreros (v.) y en Cuentos de fray Mocho (v.).

Otros trabajos suyos tienen también interés, como las Memorias de un vigilante (1897), fruto de sus observaciones como jefe de policía, y Cuadros de la ciudad, publicados en volumen aparte de los Cuentos después de su muerte. Menos importancia nos ofre­cen sus primeros cuentos, de tono picaresco (1870), y su libro sobre los cazadores de focas El Mar Austral (1897).

Con el dibu­jante Manuel Mayol y el escritor Eustaquio Pellicer, ambos españoles, fundó en 1898 la revista Caras y caretas, de amplia difusión y prolongada popularidad, en la que pu­blicó lo más interesante de sus narraciones.

De la tendencia picaresca evolucionó pron­to hacia el costumbrismo, en el que, sin profundizar demasiado, nos presentó admi­rables cuadros de la vida social y popular de la época. En este sentido sus aporta­ciones más valiosas las encontramos quizás en lo que se refiere al lenguaje.

J. Sapiña