LA (DE)CONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA

Yishai Sarid
El monstre de la memòria
Traducció de Roser Lluch
Club Editor, 2020, pàgs. 185

per Anna Rossell

Magnífica, aquesta novel·la de l’israelià Yishai Sarid (1965), advocat, periodista i novel·lista, que ens ofereix una àmplia gamma de motius per a la reflexió sobre una temàtica universal que cal mantenir viva per a la vigilància i la prevenció dels horrors que l’ésser humà pot desencadenar i el sofriment que pot ser capaç d’infringir al seu proïsme.

El monstre de la memòria, que versa sobre la Xoà, concretament sobre els camps d’extermini nazis de Polònia —Chelmno, Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek i Auschwitz-Birkenau—, no és, com pot semblar d’antuvi, la història de supervivents d’aquests camps. El propòsit de l’autor és ben diferent: el que interessa a Sarid és la gestió de la memòria històrica tant des del punt de vista institucional com individual-personal i, més enllà d’això, plantejar si l’ésser humà és capaç de gestionar aquesta memòria. En tot cas, el text té el mèrit impagable d’ultrapassar els límits de la ficció i la història narrada, en tant que obliga al lector a fer-se preguntes incòmodes, que són sempre les més urgents i productives. Un altre gran valor del llibre és la sòlida documentació en què es basa quant a la descripció dels camps i a detalls històrics relatius a la maquinària nazi de l’extermini molt minuciosa, raó per la qual interessarà també sens dubte a l’estudiós.

Narrada en primera persona i sense diàlegs explícits, la novel·la adopta la forma d’informe, el  que el seu protagonista envia al president de l’Iad-va-Xem, institució creada a Jerusalem el 1953 amb l’objectiu de mantenir viva la memòria de les víctimes de l’extermini nazi, per aclarir uns fets relacionats amb un encàrrec que la institució li havia fet: servir de guia per alguns dels camps a un director de cinema alemany que es proposa rodar una pel·lícula. Amb la intenció de contextualitzar i justificar els esdeveniments, l’informador comença la descripció dels fets des dels inicis de la seva trajectòria com a guia i fins intercala moments de la seva vida privada i familiar.

El personatge principal, jove historiador israelià que ha escrit una tesi doctoral sobre els mètodes d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial, n’ha esdevingut bon especialista, raó per la qual l’Iad-va-Xem el recomana a les agències de viatges per fer de guia a estudiants de secundària israelians en les seves Rutes de la Xoà, quan visiten Polònia. Així el lector acompanyarà aquestes visites, que més endavant canviaran el tipus de públic —membres de l’exèrcit israelià primer i turistes internacionals de la tercera edat després—, entrarà amb ells als camps i escoltarà les explicacions del guia. Tanmateix el lector té el privilegi afegit de llegir també els seus pensaments, de participar en els sentiments que li provoca la seva feina i les reaccions dels visitants.

Sarid és enormement crític amb les institucions d’ensenyament israelianes, que, fruit de les polítiques culturals dels governs del país i lluny d’educar els seus joves en la veritat històrica, transmeten als estudiants una versió de la Xoà construïda en funció de determinats interessos. Assistim sovint a enfrontaments entre el guia i alguns professors acompanyants.

Però Sarid no es limita a la crítica de la manipulació o l’ocultació de la veritat històrica, també es planteja fins a quin punt tot ésser humà porta dins la llavor del nazisme. I ho fa sense erigir-se en cap moment en jutge. A través del seu personatge planteja el col·laboracionisme d’altres nacions i dels propis jueus amb els nazis, i apel·la sovint a la pròpia consciència, posant el seu personatge en el punt de mira. En aquest sentit l’autor sembla participar de la tesi d’Hannah Arendt (Culpa organitzada, Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal), que desmunta la teoria de la culpa col·lectiva com a tret biològic d’un poble o una raça. Els factors que apunta com a possibilitat del desencadenant de l’odi o la violència són d’una varietat esfereïdora, sovint fregant el caprici, de vegades fins i tot són raons estètiques. L’autor intercala en el seu informe històries que a primera vista semblen anecdòtiques, com el problema del seu fill petit, agredit pels seus companys constantment a la guarderia, i que serveixen per il·luminar la reflexió que vol impulsar. En aquest reguitzell de possibilitats inclou la breu durada de la memòria, que es manifesta en la indiferència amb la qual molts dels estudiants israelians acullen les seves explicacions, dels quals el guia afirma que fins semblen sentir admiració pels alemanys, l’aversió inexplicable que manifesten envers els jueus asquenazites, l’anècdota dels jueus ultraortodoxes, que es fabriquen la història a la seva mida, la banalitat d’incloure una visita a Auschwitz com a part d’un viatge turístic en unes hores d’oci entre compra i compra a les botigues, la transformació de l’extermini nazi en un videojoc com qualsevol altre o l’organització dels actes commemoratius del 75è aniversari de la Conferència de Wannsee com una posada en escena en què l’efectisme i els focus es posen per sobre de la veritat.
Una novel·la altament recomanable.

Yishai Sarid és autor d’altres novel·les, entre les quals Limassol (2012), traduïda a vuit llengües, guanyadora del Premi de Novel·la Negra estrangera a França, que ha publicat també Club Editor. L’editorial Sigilo ha publicat en espanyol la que aquí ressenyem, El monstruo de la memoria, en traducció d’Ana María Bejarano.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Cartas sobre la Literatura Contemporánea, Moses Mendelssohn y Friedrich Nicolai

[Briefe, die neueste Litteratur betreffend]. Revista literaria recopi­lada por Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781), por Moses Mendelssohn (1729-1786) y por el célebre librero y literato Friedrich Nicolai (1732-1811), que fue también el edi­tor. La revista apareció en Berlín de 1759 a 1765 y fue recogida en 24 volúmenes. Los autores fingen escribir a un oficial amigo, herido durante la guerra, para informarle de todas las novedades literarias aparecidas durante aquellos años. La parte más nota­ble, aunque cuantitativamente menor, es la debida a Lessing, que fue casi el único re­dactor hasta septiembre de 1760. Lessing parte de la producción literaria más recien­te para desarrollar, en inteligentes ensayos críticos y a menudo con tono polémico, sus nuevas ideas que preludiaron el Romanti­cismo. Las cartas más notables son el grupo de la VII a la XIV, incluyendo la LXIII y la LXIV, dedicado a Wieland; la celebérrima carta XVII, dedicada a la polémica contra Gottsched («Sobre los méritos de Gottsched respecto al teatro alemán»), y el grupo de las últimas cartas (XLVIII y sig., XCI y sig.) relativas al «superintendente del Norte» (Cramer y Basedow).

Contra Wieland y los suizos que le sostenían (en particular Bodmer), mantiene el principio de que el arte debe inspirarse en la franqueza, la verdad, la sencillez, y que sólo de ese modo, educándose a sí mismo con riguroso control, puede convertirse en educador. A la regularización técnica y a la estética intelectualista de la que Bodmer se había hecho sustentador, di­fundiendo las traducciones y animando la imitación de los clásicos franceses, Lessing opone el culto por el teatro inglés y en par­ticular Shakespeare, considerado como mo­delo primero e insuperable en el que todo el teatro moderno alemán debería inspirarse; culto que tanta intervención tuvo más tarde en la formación del gusto teatral ale­mán, sobre todo en la época del Romanti­cismo. Finalmente, a la exaltación de Klopstock, hecha por la estética del quietismo religioso de Cramer y Basedow, opone la concepción de una religiosidad activa y problemática. Las Cartas fueron la primera re­vista alemana que, iniciando una crítica li­teraria seria, clara y libre, planteó sobre bases sólidas el problema de una literatura y de un teatro nacionales alemanes.

G. Preti

Cartas de Francia y de Italia, Paul Louis Courier

[Lettres de France et d’Italie]. Publicadas póstumas en 1828, pero ya corregidas y pre­paradas para la imprenta por el autor, estas cartas de Paul Louis Courier (1772-1825), comprenden, en su parte más extensa e im­portante, del año 1797 al 1812. En ellas, el escritor, apasionado literato, helenista, sol­dado de la Revolución, y después oficial de Napoleón «par devoir» (como él mismo de­claró), sin gusto alguno por la vida militar, se divirtió escribiendo una pequeña crónica de sus aventuras y pensamientos, durante las campañas en que tomó parte. Evitó de propósito los grandes temas y no quiso dar la impresión de que escribía para la poste­ridad, antes bien cuidó de que cada página suya conservara el vivo carácter de un des­ahogo personal. Por esto hallamos en ellas auténticas anécdotas históricas (sabrosísima la que explica la manera cómo se desarrolló en el ejército el «referéndum» que sancionó las pretensiones de Napoleón para proclamarse Emperador); con mayor frecuencia habla de los menudos incidentes de su vida militar, de las fugaces impresiones que sus­citan en él los lugares y las personas, complaciéndose en asumir la actitud de un bondadoso filósofo, de un plácido literato, absolutamente fuera de lugar bajo el uni­forme del guerrero.

Aunque huye con firme propósito de toda forma de pedantería, abun­dan en sus páginas las alusiones eruditas, y brilla en más de una su entusiasmo por Italia, propio de un humanista. Las cartas más graciosas y más justamente conocidas son, sin embargo, aquellas en que coloca en primer plano a su persona bajo una luz li­geramente caricaturesca (por ejemplo, en la chispeante narración de cierta noche que pasó en Calabria, huésped de los carbona­rios); cuando da rienda suelta a su entu­siasmo de humanista ensalzando la deli­ciosa fuente de Aretusa, o alegrándose por el descubrimiento de algún libro antiguo; y mejor todavía, los violentos pasajes en que, en nombre de aquel sencillo sentido común burgués que inspirará más tarde sus famosos Panfletos (v.) se alza contra las in­útiles matanzas, los desórdenes y las ruinas que toda guerra deja tras de sí. Todo esto no impide que su afición a la maledicencia, una típica malignidad premeditada, moles­ten más de una vez al lector. Celebradísimas por su clásico estilo en realidad estas pá­ginas descubren demasiado a menudo su propósito literario, revelando en su límpida y mesurada elegancia, un cierto estudiado esfuerzo. Por estos motivos las Cartas de Courier, tal vez sean inferiores a su fama.

M. Bonfantini

LITERATURA AMB MAJÚSCULES

Manuel Baixauli
La Cinquena planta
Proa, 2014, 294 pàgs.

per Anna Rossell

Extraordinària, aquesta novel·la de l’escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli (Sueca, 1963), que desplega un enginy narratiu insòlit i una qualitat literària fora mida. Sens dubte Baixauli és un dels narradors més innovadors de la literatura contemporània en català-valencià i ocuparà sens dubte un dels llocs d’honor cabdals de la història de les nostres lletres.

I és que Baixauli reuneix totes les qualitats de la millor literatura: explora temàtiques d’interès antropològic i filosòfic i ho fa des d’un plantejament formal absolutament original i gens fàcil.
Diria que el que més interessa a Baixauli és estudiar i recórrer camins ignots dels quals ell mateix en té una intuïció perquè n’ha experimentat vivencialment algun viarany. En aquest sentit Baixauli és un il·lustrat que pren el sapere aude kantià com a far que guia la seva escriptura: no es detura davant els límits, sinó que els ultrapassa, els transgredeix per conèixer i saber. Trenca amb les clàssiques dimensions espacial i temporal per conduir el lector per un univers insegur on aquests punts de referència tradicionals es dilueixen. D’aquesta transgressió en sortim més savis perquè acabem la lectura de La cinquena planta plantejant-nos preguntes essencials que abans de llegir la novel·la no ens havíem fet mai o ens havíem fet poc.

Quant als temes, l’autor ens planteja reflexions inusuals, com ara l’existència de dimensions i mons paral·lels, cerca diferents nivells de coneixement i d’experiència humans a partir de la recuperació de l’inconscient, experimenta la influència de l’arquitectura en el capteniment humà i la concomitància entre vida i literatura…
I aquesta concomitància es fa palesa en la seva pràctica literària: B, el personatge principal de la novel·la —inicial que correspon amb la del cognom real de l’autor— exposa una teoria literària que el propi Baixauli ha manifestat en alguna entrevista: B, escriptor igual que Baixauli, considera totes les seves obres una de sola i afirma, com l’autor, que cal escriure tot allò que ens passa, que escriu per conèixer-se i que la inseguretat ajuda al propi coneixement. També B és autor d’un llibre, L’home manuscrit, que és el títol autèntic d’una novel·la de Baixauli, la qual va rebre en la vida real el Premi Mallorca de Narrativa, igual que en el text “de ficció” La cinquena planta. I va ser poc després d’haver acabat L’home manuscrit que, com B, Baixauli va caure malalt quedant completament paralitzat, però conscient, raó per la qual va haver de ser ingressat i després sotmetre’s a una llarga rehabilitació fins que va recuperar l’autonomia. Fou durant aquest temps de rehabilitació en un sanatori que l’autor va conèixer un seguit de personatges que van inspirar els de La cinquena planta, títol que fa referència també al sanatori. Tot fa pensar que l’experiència de la malaltia extrema que l’impossibilitava absolutament el moviment va afinar més encara la capacitat sensorial i reflexiva de l’autor, que va saber transformar el sofriment en font d’experimentació i d’aprenentatge.
Preguntat sobre les seves influències literàries B/Baixauli respon que les vertaderes influències es produeixen al subconscient. Probablement per aquest motiu B busca espais físics minimalistes que facilitin que el seu subconscient traspuï (no li agraden espais molt decorats, sovint s’asseu davant de parets nues o de llençols estesos per contemplar-los…).

Tècnicament Baixauli utilitza un narrador omniscient, però dona veu directa molt sovint als seus personatges, tots ells singulars, alguns obscurs i misteriosos, d’altres sinistres, com ara: Ferragut, Gelita, Fix, Fíxia, Úrsula, Astruells, Dr. Mogort, Timoteu, aquest darrer caracteritzat per les seves afirmacions filosòfiques i poètiques que recorren el text, o Orofila, l’arquitecta que dona veu a una interessant teoria de l’arquitectura. Altres personatges —individus o institucions— semblen tenir una intenció arquetípica; no tenen nom propi, sinó que l’autor ens remet a la seva professió o a la seva funció i no hi acompanya article: Sanatori, Arquitectura, Foto, Superflu, Director, Fisio, Col•leccionista…

Manuel Baixauli recrea universos onírics. De la seva mà entrem en un món surrealista al·lucinatori que recorda en certa manera els ambients de Kafka. Quant a la seva teoria i pràctica literàries diria que té punts en comú amb l’escriptor alemany W. G. Sebald, també quant a la seva manera d’utilitzar fotos en el teixit narratiu.

L’autor ha publicat, a més, un llibre de relats i microrelats, Espiral, dues altres novel·les, Verso i L’home manuscrit, que també han rebut diversos premis, i una recopilació d’articles publicats al suplement Quadern de l’edició de la Comunitat Valenciana del diari El País, amb el títol Ningú no ens espera, il·lustrats amb dibuixos del propi autor.

La cinquena planta va rebre el 2015 el Premi Joan Crexells de narrativa i el de crítica dels escriptors valencians.

Un autor excepcional. Literatura amb majúscules.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Cantos Guerreros de un Granadero Prusiano Durante las Campañas de 1756 Y 1757, Johann Wilhelm Ludwig Gleim

[Preussische Kriegslieder in den Feldzugen 1756 und 1757 von einem Grenadier]. Versos bélicos de Johann Wilhelm Ludwig Gleim (1719-1803) aparecidos en 1758 con un prefacio de Lessing, ilustraciones de Johann W. Meil y me­lodías de Krause. El autor no tomó parte en estas campañas, sino en la guerra de Silesia con el príncipe Guillermo de Brandeburgo. El «granadero» hijo del pueblo, ingenuo, rudo y batallador, canta con mé­trica sencilla; cuartetos rimados, rítmicos, que se prestan a la melodía, aunque el poe­ta, introduciendo expresiones rudas del idioma común, cae a menudo en alusiones clásicas, o en la tonalidad anacreóntica de las Canciones jocosas (v.). El granadero ve en su rey, Federico II, sobre todo la parte humana y paternal y el motivo más fre­cuente es el del heroico caudillo que de­fiende al país agredido y conduce la guerra santa contra los malvados que han desatado tanto azote sobre el mundo. Está considera­do bíblicamente, como el ungido por el Se­ñor, que vence asistido por la ayuda de Dios, como se ye en el conocidísimo «Canto de victoria después de la batalla de Lowowitz del 1. ° de octubre de 1758»: « ¡Dios tro­nó y el enemigo emprendió la huida! ¡Can­tad, hermanos, alabad a Dios! ¡Federico, el amigo de los hombres, ha vencido ayudado por el Señor!», y en otro «Canto de victo­ria», antes de la batalla de Praga, el 6 de mayo de 1757: «Estamos a punto de llegar, precedidos por nuestro dios de la guerra, por el héroe, por Federico… Dios está con nosotros y nos dará la victoria sobre el enemigo que ha ocasionado esta mala gue­rra». Con su tonalidad robustamente popu­lar y con su acento de proximidad estas poesías son la mejor obra de Gleim y ex­presan su amor por el idolatrado Federi­co II, que en vano esperaba el poeta que se empeñase en fundar y consolidar una cul­tura estrictamente alemana. Sus cantos (que Goethe, irónicamente, encontraba soporta­bles) se hicieron muy pronto populares y tuvieron muchos imitadores aunque nin­guno les igualara en vigor; y Gleim puede considerarse con todos los derechos fundador de la poesía patriótica alemana.

G. Federici Ajroldi