VIATJAR PER EUROPA AMB STEFAN ZWEIG

Stefan Zweig

Viatges

Una selecció

Traducció d’Oriol Gil Sanchis

Univers, 2021, 142 pàgs.

 

per Anna Rossell

Tot un plaer, acompanyar un autor tan sensible i erudit com Stefan Zweig (Viena 1881- Petrópolis, Brasil 1942) en les seves visites a ciutats europees. Viatjar per Europa amb Stefan Zweig és tot un privilegi. Ell, autor prolífic i avidíssim lector, és el millor dels guies que podem tenir per visitar, també nosaltres, els destins que ell es va proposar.

Per bé que han passat molts anys des que Zweig escrigué els seus informes de viatge, no hi ha dubte que els seus textos ens serviran de exquisida referència per reconèixer el que segueix formant part dels diversos paisatges, urbans o no, que ens descriu, o per copsar-ne els canvis. El que no hi faltarà mai són les seves pregones reflexions sobre la història de cada indret visitat, cosa que enriqueix enormement les impressions de qualsevol viatge.

Viatges, publicat el mateix any també en espanyol per la mateixa editorial Univers, és una tria del contingut que va veure la llum en alemany sota diversos títols: Auf Reisen. Feuilletons und Berichte (S. Fischer Verlag), el més complert; i amb variacions de contingut, més breu: Reisen in Europa (Musaicum Books), Reisen mit Stefan Zweig.Gedichte, Elegien und Eindrücke… (Severus Verlag).

Els capítols, dedicats cadascun a ciutats europees o a racons molt concrets dins de les urbs, són sempre motiu de memòria i reflexió: sobre la història, de què ens parlen arquitectura, música, paisatge, monuments (o la presència de la seva absència) i sobre els radicals canvis en les maneres de viatjar o els temps desfavorables per a la gent jove per a fer-ho. Malgrat la distància dels anys, moltes de les seves cavil·lacions són de la més flagrant actualitat. Tot s’entrelliga, tot li és evocador, i ofereix un conjunt rodó.

Aquests textos de Zweig van veure la llum, solts, en publicacions periòdiques, i el volum aplega informes de viatges que l’autor austríac va fer entre el 1902 i el 1940, dos anys abans de suïcidar-se, abatut pels esdeveniments i l’exili a què es va veure forçat des del 1934. Ens dona l’oportunitat de conèixer les ciutats culturalment més destacades d’Europa des de l’òptica de l’autor il· lustrat de la primera meitat del segle XX. Catedrals, hotels memorables i personatges il· lustres que s’hi van hostatjar, castells defensius que van veure guerres del passat, festes de celebració d’efemèrides luxoses o populars… Talment com si es tractés de pintures desplegables, apareixen als nostres ulls els quadres animats, moments vitals i acolorits o, al contrari, instants ombrívols de foscor envoltats de silenci. El flaneur recorre els indrets populars o recòndits, però significatius, per a donar-los a conèixer al lector. Les pedres, els carrers, la llum, tot ens parla sensiblement a través de Zweig, qui resumeix l’impuls que el mou dient: «Arreu cerquem, […] en allò observable allò que un dia fou; la impressió del present demana constantment per allò que fou; contemplar esdevé recordar, i recordar, al seu torn,, ens fa palpar la transformació, descomunal, que també a tots nosaltres ens ha transformat».

La prosa de Zweig és gairebé poesia i la traducció, d’Oriol Gil Sanchis, molt reeixida; Gil li fa justícia desplegant un lèxic molt ric i exquisit.

No hi ha dubte que la lectura d’aquest llibre ens amara, ens insufla l’esperit del vertader viatge, aquell que ja en temps de l’autor començava amenaçadorament a perdre’s per a ser substituït per al turisme grupal de viatge organitzat. Zweig hi dedica tot un capítol, l’any 1926, que encapçala amb el títol «Viatjar o fer-se viatjar», i el clou amb una admonició essencial: «Salvem aquest raconet d’aventurisme dins el nostre món ja massa endreçat, no ens féssim viatjar com una mercaderia de les agències, continuem viatjant […] per la nostra pròpia voluntat i amb les nostres pròpies intencions. Car només d’aquesta manera cada viatge esdevindrà no tan sols una descoberta del món exterior, ans també del nostre propi món interior».

El viatge paga la pena.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

 

Gramática de la Real Academia Española

Tras el gigantesco esfuerzo que había representado el Diccionario, y pu­blicada ya la Ortografía, da fin la Academia a la tarea de redactar una Gramática, pro­pósito mantenido desde su fundación y en cuyo logro trabajaban sus miembros, espe­cialmente don Juan de Iriarte, Trigueros y Luzán. La dificultad de la empresa es reco­nocida en el prólogo, en cuyas páginas se leen estas palabras: «es más fácil probar su utilidad (la de la Gramática) que su composición». Cierto que había precedentes españoles, pero no inmediatos.

Fernando Lázaro ha señalado la escasa actividad gra­matical de la primera mitad del siglo XVIII, aunque en 1743 había aparecido la Gramá­tica de Martínez Gay oso, muy cercana en su concepción a la de Nebrija, y en 1769 el Arte de romance castellano, del P. Benito de San Pedro, que como su antecesor, experimentó la necesidad de que la lengua fuese codificada para facilitar su enseñanza, pero llevando a cabo su cometido con un propósito más moderno. La de la Academia lleva por título Gramática de la Lengua Castellana, y sale de las prensas madrile­ñas de Joaquín Ibarra en 1771. Como Mar­tínez Gayoso, concibe su tarea destinándola al aprendizaje del latín, lo que era incidir en la línea clásica de Nebrija. En efecto, en el prólogo, al referirse sus redactores a empresas anteriores, es mencionada la Gra­mática castellana de aquél, así como las Instituciones de Ximénez Patón y la Gra­mática de las tres lenguas de Gonzalo Co­rreas. De estas obras toma, por ejemplo, lo referente a las partes de la oración, pero difiriendo de sus autores en cuanto al nú­mero, ni diez como había establecido Ne­brija, ni cinco como Patón, ni tres como Co­rreas, fijándolas en nueve, tal vez de acuer­do con Martínez Gayoso, aunque la Gra­mática académica es muy superior, como compendio, a la obra de aquél, o teniendo presentes las enseñanzas de Miranda (1569).

Dentro de una línea fuertemente tradicionalista nace la Gramática de la Academia, que a tono con la que estima su gran res­ponsabilidad moral como corporación, sólo acepta lo indubitable y rechaza lo moderno que no haya sido remansado y aclarado. El carácter dominante es el normativo enca­minado al establecimiento de normas de in­mediata aplicación. Al tratar de los verbos se insiste en el criterio académico, «prefi­riendo a esta erudición la brevedad y la claridad, pues se trata de ilustrar y enseñar, no de ofuscar ni confundir a la juven­tud». Tal vez por ello no hay rastro de aquel logicismo del lenguaje que tan en boga se hallaba en Francia y otros países desde mucho antes. Impuesta la Gramática académica por disposición de Carlos III, en 1780, para la enseñanza en las escuelas, en las que se enseñaba a leer y escribir, sus ediciones han sido desde la primera muy numerosas. Solamente en el curso del si­glo XVIII aparecieron tres: en 1772, 1781 y 1796, esta última con importantes adiciones, si bien mantiene la división en dos partes de la primera edición, a saber, Analogía y Sintaxis, subdividida la segunda en concor­dancia, régimen y construcción. En el si­glo XIX aparecen varias ediciones: en 1858, 1862, 1864, 1865, 1866, 1867 y 1870. Esta úl­tima, a la que precede un extenso prólogo, divide la gramática en cuatro partes, aña­diendo a las dos tradicionales la Prosodia y la Ortografía. La decimotercera edición, de 1874, contiene varias modificaciones a tono con los progresos de la lingüística, si bien no se decide «desde luego a cano­nizar los asertos y las brillantes induccio­nes…» esperando a que la meditación y el tiempo les impriman el sello y carácter de una certeza definitiva.

Una de las noveda­des, aunque ya ensayada antes, es la de separar el sustantivo del adjetivo. En la edición decimoquinta, de 1880, se puntualiza el sentido de las cuatro partes tradicionales de la Gramática, y la de 1917 acoge al­gunas innovaciones morfológicas y sintác­ticas de la Gramática de Bello, que publi­cada en 1847 había contribuido a la reno­vación de los estudios de gramática espa­ñola. Y finalmente, desde la edición de 1924, lo mismo que en el Diccionario, adoptó la denominación de Lengua Española, que hoy se mantiene. A lo largo de ciento ochenta años y en numerosas ediciones, fue cui­dando y mejorando la Academia esta obra suya, que de modo tan decisivo había de influir en la enseñanza de la lengua es­pañola.

M. G. Blanco

UNA NOVEL·LA SUBSAHARIANA UNIVERSAL

Imbolo Mbue
Quan fèiem goig
Traducció de Neus Bonilla Benages
Quaderns Crema, 2021, 414 pàgs.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Quan-feiem-goig-2.jpg

per Anna Rossell

Cal estar atents a les literatures que es nodreixen d’ambients culturals distants i distints al nostre.
La diferència suma, mai resta; enriqueix i amplia horitzons. Enyorem les jornades de TRANSLIT que es feien al tombant de segle. La darrera, celebrada el desembre del 2003 al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), fou una memorable trobada entre més de vint autors i autors literaris africans i caribenys, amb un nombre similar d’escriptors i escriptores catalans. Fou una festa d’intercanvis: entrevistes, xerrades, tallers, cinema, temes… Ja fa molt, d’això. Aquelles trobades varen significar un abans i un després, en tant que varen impulsar les edicions, les traduccions i les lectures, i han trobat un públic acollidor a Europa.
L’imaginari d’aquestes altres literatures és forçosament diferent en coherència amb la cultura que el sustenta.
En tant que històricament i geogràfica ubicades en altres temps i/o contrades, es fonamenten en altres creences i han estat vehiculades per altres llengües maternes. Tant les històries que ens narren com la manera com les narren s’alimenten d’altres fonts originàries, per bé que la colonització hagi conduït a una hibridació, que també ha sumat i donat fruits peculiars.


La primera novel·la d’Imbolo Mbue (*Limbe, Camerun, 1980), Behold the Dreamers (2016) fou considerada el millor llibre de l’any per gairebé dotze publicacions, entre les quals The New York Times, i rebé el premi PEN/Faulkner de
ficció. Quan fèiem goig està escrita també originàriament en llengua anglesa i publicada el 2021.
Malgrat situada en un país de govern totalitari sense nom i en localitats de toponímia fictícia de l’Àfrica subsahariana, l’autora ens dona pistes de la volguda dimensió universal de la història que narra.
Subratlla aquesta intenció el fet que ens fa entendre que l’esquema de la part tràgica de l’acció s’esdevé, en essència, repetidament, arreu del món i als propis EEUU, tant a països totalitaris com democràtics. De fet, planteja una temàtica clàssica i recurrent des que el temps és temps: el patiment de la gent desemparada, víctima de la injustícia i l’explotació per part de l’ambició dels poderosos del món, les insalvables dificultats per trencar un cercle viciós de calamitats que provoca la naturalesa humana (lluita de classes) i un reguitzell de diferents opcions per a fer-hi front i defensar-se.


Tanmateix, el fet que l’acció s’esdevingui clarament a l’Àfrica subsahariana també ens permet conèixer una societat culturalment arrelada en un país d’aquest continent i submergir-nos en el seu món, que, per bé que ficcionat en clau de novel·la, descriu un context que s’emmiralla en la realitat i que l’autora coneix
bé. En aquest sentit, el llibre contribueix enormement a desmuntar prejudicis, malauradament massa arrelats en la nostra societat sobre tot un continent desconegut. El prototip erroni de dona i d’home així com el de les seves relacions en l’adolescència, de parella adulta i les d’ambdós amb els seus respectius fills i filles se’ns desfà i es corregeix. Indubtablement hi ajuda molt el fet que la mirada cap al conjunt de la societat sigui femenina.
El gruix dels esdeveniments se situa a Kosawa, un petit poble agermanat amb pocs altres del voltant, entre els quals s’han anat movent els seus habitants des del moment de la fundació del primer. Tots els veïns es coneixen i conviuen en pau fins que una companyia petroliera estatunidenca arriba a les seves terres per explotar-les. Les morts, el dolor i la devastació ambiental que això provoca, constitueixen el punt de partida de la història. Assistim a quaranta anys d’història: dels primers anys vuitanta del segle passat fins el 2020.


L’arquitectura de la narració, coral, està pensada per reflectir l’ambient amb objectivitat i amb esperit
democràtic; cada capítol dona veu a un col·lectiu diferent a través d’algun dels seus representants: La Thula, La Sahel, En Bongo, La Canalla, La Iaia, En Juba. Aquestes són les figures protagonistes que expliquen la història des del seu punt de vista i sempre en primera persona. De la voluntat de trobar el just equilibri de representació per part de Mbue en dona fe La Canalla, el o la portaveu de la qual és diferent (noi o noia alternativament) en cadascun dels capítols que porten aquest títol i pren cinc vegades la paraula, en contrast amb els altres, que només ho fan un cop. A banda d’aquests que fan la funció de narradors, un exèrcit d’altres personatges els acompanyen: El president del país i els funcionaris de la capital, l’alcalde del poble, el mestre de l’escola, els amics i parelles dels respectius, les seves criatures, els seus familiars, el sanador… tot un conjunt social que ens mostra la seva manera de conviure, els seus valors i les seves creences a través d’una munió de perfils i tarannàs diferenciats individualment. Els que sentim parlar són gent del poble, que pertany a les diferents generacions i ens permeten conèixer els canvis de mentalitat que es van produint entre unes i altres, alhora que mai d’una manera absoluta ni esquemàtica.
Aquesta arquitectura dels punts de vista recorda, mutatis mutandis, alguns escriptors estatunidencs dels anys vint del segle passat, els de la Generació Perduda, Faulkner, Dos Passos… sense que estructuralment sigui tan trencadora com la d’aquests autors en el seu moment. El tractament del temps no és lineal, sinó que sovint avança fets o indicis de fets, la raó dels quals el lector coneixerà més endavant.


Imbolo Mbue se’n sap sortir molt airosa d’una història el plantejament de la qual no fa preveure que el desenllaç serà fàcil de construir per tal que tot plegat resulti versemblant. Perquè cal fer equilibris molt ben mesurats per presentar diverses reaccions davant la injustícia, l’explotació i la corrupció governamental sense caure en el maniqueisme o decantar-se candorosament per una d’elles. Tanmateix l’autora troba la subtil i precisa equidistància per fer justícia a una problemàtica massa complexa per proposar una clara i única solució a una qüestió que depèn de variables massa nombroses i de naturalesa molt diferent. En tot cas, Mbue —que confereix al personatge de la idealista i lluitadora Thula alguns tres de la seva pròpia biografia— cedeix la darrera paraula a La Canalla, la portaveu de la qual, una dona de la generació de la Thula, mira enrere amb pregona nostàlgia del passat, que, sens cap mena de dubte, ella percep humanament i espiritual més desitjable per a la comunitat. Si més no, les opcions que planteja i els seus matisos ofereixen al lector una bona plataforma per a la reflexió. Això no és poc.
Per moltes raons —moltes— una novel·la potent.


Imbolo Mbue és també autora d’assaig i de ficció curta.


© Anna Rossell

https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Imbolo-Mbue-2-4.jpg
L’escriptora camerunesa Imbolo Mbue



Giornale Italiano

Revista política fundada en Milán por el gobierno de la República italiana, que confió su dirección a Vincenzo Cuoco. El «Giornale» apareció el 2 de enero de 1804 y se publicó tres ve­ces por semana hasta octubre de 1805, en que se transformó en diario. Su oficiosidad (tanto Cuoco como los redactores Bartolomeo Benincasa y Giovanni D’Aniello de­pendían del Ministerio del Interior y eran, por tanto, empleados del Estado) no im­pidió al «Giornale Italiano» manifestar una amplitud de visión política y un espíritu de celosa italianidad no siempre bien acep­tada por Eugenio de Beauharnais, desde 1805 virrey del Reino Itálico. En este año se rompieron los vínculos entre el Gobier­no y los redactores, confiándose a un editor la publicación de la hoja. Benincasa y D’Aniello se alejaron, pero Cuoco continuó colaborando hasta el número 214, del 2 de agosto de 1806. El último artículo del in­signe pensador napolitano fue un elogio de su amigo G. Bossi por el cuadro «La se­pultura de Temístocles». La vida de la re­vista siguió las vicisitudes de la estrella napoleónica; con ella cambiaron también los epígrafes que sintetizaban el programa del diario. Fue el principal órgano de pren­sa del Gobierno, y, a pesar de la obligato­ria aprobación de todo acto napoleónico, logró ser el periódico más completo y me­nos imperfecto de su tiempo. Después del alejamiento de Cuoco, el periódico conti­nuó viviendo bajo la dirección de G. Gherardini y después del abate lyonés Guillon. Fue suprimido en octubre de 1815 para dar lugar a la «Gazzetta de Milano», órgano oficial del Gobierno austríaco.

R. Caddeo

La Gazzetta Veneta, Gasparo Gozzi

Periódico de Gasparo Gozzi (1713-1786), publicado desde el 6 de febrero de 1760 al 31 de enero de 1761. Salía dos veces por semana, y ofrecía al público, además de noticias y avisos, cuentos y fantasías, descripciones de escenas ciudadanas, y narraciones de he­chos del día, cartas fingidas de los lectores sobre cuestiones literarias y obras de tea­tro. Aquel marco era quizás el más a pro­pósito para el ingenio de Gozzi que no es­taba capacitado para enjuiciar la sociedad de su tiempo, sino, mejor, para observarla con la complacencia algo cansada de un literato. Y lo vemos a sus anchas cuando pasea por las calles de su Venecia y fija en el papel bocetos y maquetas, una pen­dencia entre gente del pueblo, o la partida de una compañía de cómicos; no de otro modo buscaban sus temas el pintor Longhi y el comediógrafo Goldoni, admirados por Gozzi, el cual, sin embargo, se distingue de ellos por una mayor gravedad literaria. Bien se advierte esta congenialidad en las páginas que la Gazzetta veneta dedica a los Rústicos (v.) ya la Casa nueva (v.) al reconocer y celebrar en aquellas comedias al mejor Goldoni.

M. Fubini