POST CATEGORY : Aún sin clasificar

Historia de la Química, Hermann Kopp

[Geschichte der Chemie]. Obra clásica de Hermann Kopp (1817-1892), publicada, en cuatro volúmenes, en Brunswick, entre 1843 y 1847, que sigue el progreso del pensamiento químico desde sus orígenes hasta comien­zos del siglo XIX. Es particularmente profundo y completo el estudio de la quí­mica en la Antigüedad, del período al­quimista y fiogístico que ha representado la principal fuente de toda obra ulterior. Menos detallada es la historia a partir de Lavoisier. Avogadro, al que no cita en la edición primera, apenas si es recordado en la segunda. Completan la Historia de la Química dos obras sucesivas: Contribución a la historia de la Química [Beiträge zur Geschichte der Chemie], publicada en tres partes, entre 1869 y 1875, y Desarrollo de la Química en los tiempos modernos [Entwicklung der Chemie in der neueren Zeit], publicada entre 1871 y 1874.

G. Speroni

Historia de la Rebelión, Edward Hyde

[History of the Rebelión]. Obra del escritor inglés Edward Hyde, conde de Clarendon (1609- 1674), publicada en 1702-1704 bajo la di­rección del hijo del autor, y, más tarde, en 1826, por Bandinel, quien por vez pri­mera se apoyó en el manuscrito original y, finalmente, en edición completa y corregi­da por Macray el año 1888. El título com­pleto es: La verdadera narración histórica de la rebelión y de las guerras civiles en Inglaterra [The True Historie al Narrative of the Rebelión and Civil Wars in England]. Clarendon la escribió sin intención de que fuera publicada, sino para que sirviese a los futuros hombres de Estado. De este modo narró la historia de la lucha que pa­recía haber arrollado, a la vez, a la Iglesia y la Monarquía y los errores cometidos contra el principio constitucional, intentan­do sugerir que, si se repitieran tales pug­nas, se deberían evitar los errores a fin de alcanzar una mejor solución.

Una parte de la Vida que escribió Clarendon, en la que cuenta sus contratiempos políticos, fue in­corporada por él en la Historia, y es pro­bablemente aquí donde aparecen sus me­jores dotes, sobre todo al pintar una verda­dera galería de tipos y caracteres que, como se ha dicho, no temen la comparación con los de Tucídides. La obra es vasta y com­prende seis volúmenes. Moderna por la construcción y por la habilidad en el rela­to, tanto de los detalles como en el resu­men de los móviles y razones, vive en ella una parcialidad apasionada pero sobria, que se eleva sobre la mezquindad de las pasio­nes partidistas.

A. Camerino

ENNATU DOMINGO, UNA EXPERIÈNCIA VITAL RIQUÍSSIMA

Ennatu Domingo
Fusta d’eucaliptus cremada.
Un relat sobre els orígens i les identitats
Navona, 2022, 165 pàgs.

per Anna Rossell

Un llibre ple de saviesa, el d’Ennatu Domingo. Una experiència vital riquíssima que és urgent compartir. Perquè el que la jova autora ens explica és essencial per a la nostra societat, per a la bona convivència, aquí i al món en general, i per a projectar un futur esperançador on la justícia i una vida digna siguin possibles per a tothom.

Fusta d’eucaliptus cremada és, com molt encertadament anuncia el subtítol, Un relat sobre els orígens i les identitats, un llibre compendi de coneixements adquirits pels porus de la pell, a través de la vivència de fortes emocions que una ment lúcida i ben equilibrada ha sabut analitzar, racionalitzar i transmetre. És, doncs, un llibre intelligent i molt necessari. ·

Ennatu Domingo (*Dansha/Humera, Etiòpia, 1996) promet com a escriptora, però també —i això és molt encoratjador— com a representat d’una jova generació que té la mirada diàfana i coneixements pregons per establir ponts entre cultures, nacions i països, per a emprendre o col·laborar amb projectes transformadors que ens facin més rics i ens permetin construir un món on l’ésser humà sigui l’eix de les polítiques.

El llibre és una font d’informació i, més important encara, de múltiples i urgents reflexions de diversa mena, cap d’elles fàcil. Planteja preguntes sobre la manera com construïm la nostra identitat, quines conseqüències tenen el desarrelament i la desculturització, ens fa conscients dels prejudicis i del desconeixement que els causa… Però també ens permet conèixer el país on va néixer Domingo, Etiòpia, el fort desequilibri entre el món rural (on viu la major part de la població) i la ciutat, la història del país, el seu present i les dificultats que afronta de cara al futur, que l’autora es planteja com un repte al qual plantar cara i que ella pot contribuir a definir en positiu.

Ennatu Domingo, adoptada per una família catalana el 2003, arriba a Barcelona amb set anys, una edat en què la integració ja no és fàcil. Malgrat això, després d’una vida de misèria i penalitats i de les recents morts, per VIH, de la mare biològica, la Yamrot, amb vint-i-cinc anys,i del germà petit, Mikaele, la noia s’adapta i s’insereix fàcilment en la societat catalana.

Víctima del maltractament per part del marit, la Yamrot deixa la casa familiar amb el fill gran, en Getachew, per anar a viure a Wereta, amb el seu germà i la seva dona. A partir d’aquest moment la vida de la Yamrot, una dona rural d’ascendència molt humil a la cerca de subsistència, serà nòmada i al límit: el seu recorregut d’Humera i Dansha a Wereta, també a Gondar, prop de la frontera amb Eritrea, acaba amb el seu acolliment per les germanes de la congregació de Teresa de Calcuta. Indocumentada, per no estar inscrita en cap registre, la família serà invisible i no percebrà cap ajuda del govern.

Aquest és el rerefons de tot el contingut del llibre, que mai deixa de formar part essencial de la vida de l’autora. Perquè, contràriament al que passa sovint, ella serva la consciència de les seves arrels que en tot moment els seus pares adoptius, amb gran intel·ligència, l’ajuden a conservar. Tant els pares catalans com ella mateixa saben fins a quin punt això és important; viatgen amb certa freqüència a Etiòpia als llocs on ha viscut i l’ajuden a recuperar la seva llengua materna, l’amhàric, quan, després de tres anys a Catalunya, ja l’havia perdut. Això permet a l’Ennatu crear un sentiment de doble identitat, que ella percep amb raó com enorme riquesa, un gran privilegi i un doll d’oportunitats.

La seva trajectòria vital, però també la seva sòlida personalitat, fa d’Ennatu Domingo una dona molt excepcional amb consciència, també molt excepcional, de qüestions essencials: la feminista, la importància de corregir les desigualtats, la de combatre el racisme i la de conservar els nostres orígens a través de la cultura i la llengua maternes. Totes elles li posen a les mans les eines per abordar problemàtiques que necessitem encarar amb gran urgència i li permeten treure conclusions magnífiques que a primera vista —només a primer cop d’ull— semblen paradoxals: que la convivència de diferents cultures i llengües en un mateix espai geogràfic no es sinònim de pèrdua de les cultures i les llengües respectives, sinó que pot ser a l’inrevés. I que això tampoc implica desconeixement de les que no són la pròpia o les pròpies ni mala convivència. Ben al contrari, és quan sentim respecte envers totes les cultures, quan les percebem com a enriquiment i un patrimoni a conservar.

Com correspon a l’escriptura autobiogràfica la narració la condueix la veu de la protagonista en primera persona. Domingo no narra de manera lineal, sinó que va alternant la seva infantesa a Etiòpia amb les seves vivències a Catalunya i, sobretot, amb les reflexions que el fort contrast entre els records de les dues situacions i les dues cultures li provoquen, unes reflexions impagables.

Més endavant, acabat l’institut, segueix estudis de Ciències Polítiques a la Universitat de Kent (Canterbury, Gran Bretanya) i, després, de màster en Conflicte Internacional i Seguretat a Brusel•les (Bèlgica). Això li permet ampliar encara més la seva mirada no només per la formació acadèmica que hi fa, sinó també pels companys i companyes amb què comparteix les aules, una heterogènia confluència de cultures que impulsa encara més les idees i el fèrtil pensament.

La línia professional que ha encetat l’autora augura que la seva feina contribuirà a canviar la nefasta mirada paternalista (també dita solidaritat, el revers de la culpa heretada) dels països autodenominats del primer món cap als del tercer: ha treballat com a becària a International Crisis Group (ICG) a Nairobi, Kenia; ha obtingut una Beca Shuman per a treballar al Departament d’Afers Exteriors del Parlament Europeu a Brussel·les, en l’àmbit de les relacions de la UE amb els països d’Àfrica, el Carib i el Pacífic. Actualment fa recerca com a assistent del think tank European Center for Development Policy Management (ECDPM), a Maastricht, Holanda.

Diu la contraportada que aquest és «un d’aquests llibres que sacsegen l’ànima i et provoquen més preguntes que respostes.» És ben cert. I si provoca més preguntes que respostes vol dir que és un text reeixit, que hem d’agrair. I molt.

El llibre s’ha publicat aquest mateix any en espanyol, de la mà del mateix segell editorial, amb el títol: Madera de eucalipto quemada. Un relat sobre els orígens i les identitats.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

Historia de la Persecución en la Provincia De Africa, Víctor, obispo de Vita

[Historia versecutionis Africanae provinciae temporibus Genserici et Hunerici regum Vandalorum]. Con alguna variante ha llegado hasta nos­otros en cierto número de manuscritos esta Historia, compuesta en el destierro hacia 486 por Víctor, obispo de Vita, en el sur de Túnez.

Esta obra está dividida, según los manuscritos, en tres o en cinco libros, pero esta división no parece remontar a su au­tor: se narran en ella las persecuciones de Genserico y Hunerico, reyes de los vánda­los, los padecimientos de los obispos y de los cristianos en general; está descrito circunstancialmente algún martirio, después una carestía terrible que se abatió sobre África, según el autor, como castigo divino; finalmente, Víctor, repitiendo expresiones del Salmista y de Jeremías, implora a los ángeles, a los patriarcas, a los profetas, a los apóstoles para que intercedan cerca de Dios en favor del África torturada, y concluye su Historia con la descripción de la muerte lamentable del rey Hunerico. La importan­cia de esta obra es, sobre todo, histórica; está escrita en un estilo vivo y cálido, rea­lista en sus descripciones, con construc­ciones y vocablos tomados del lenguaje poético, aunque no siempre correcto mor­fológica y sintácticamente.

El autor, en efecto, no sólo describe en su mayor parte hechos que él mismo ha vivido, sino que, cosa del todo insólita en sus tiempos, cita textualmente documentos oficiales, como los edictos de Hunerico y la profesión de fe de los obispos católicos, que, en la división de la obra en cinco libros, ocupa todo el tercero. Hoy consideran la mayoría de eru­ditos que es una adición posterior la pasión de siete religiosos martirizados bajo Hune­rico, que en todos los códices sigue a la obra.

E. Pasini

Historia de la Marina Pontificia en la Edad Media, del 728 al 1499, Alberto Guglielmotti

[Storia della Marina Pontificia nel Medioevo dal 728 al 1499]. Tratado del padre Alberto Guglielmotti (1812-1893), publicado en Floren­cia en 1871. La obra, que comienza con la constitución del dominio temporal de los Papas, no se limita a proporcionar noticias que se refieran estrictamente a la marina, como tipos de navíos, instrumentos náuticos, artillerías, formación de escuadras, construc­ción y fortificaciones de puertos, etc., sino que se extiende a los sucesos más importan­tes del Estado romano, en los cuales to­maron parte activa las escuadras papales. Así, son narradas y estudiadas las luchas con los sarracenos y con los musulmanes, quienes, entre el 778 y el 1016 desolaron la provincia de Roma y buena parte de las regiones costeras de la Italia peninsular; las expediciones de castigo en África, la contribución a las Cruzadas, las repercu­siones de la lucha con el Imperio (Federico Barbarroja y Alejandro III, el asedio de Ancona), las luchas con la República vene­ciana, la participación en las interminables y feroces guerras con los turcos (empresas de los Caballeros de Rodas, sangrientas ba­tallas en el Prepóntida, Esmirna y Negroponto), las repercusiones del cisma de Oriente con las correrías de las armadas pontificias por el Tirreno infestado de pi­ratas, la caída de Constantinopla, los efí­meros desquites sobre los turcos en Cons­tantinopla, en las islas del Archipiélago, Chipre y Lesbos, las relaciones de la Corte vaticana con los sultanes, etc.

La obra llega hasta el 1499, año que para Guglielmotti señala el fin de la Edad Media. Como complemento, el mismo autor publicó su­cesivamente los volúmenes: Mario Colonna en la batalla de Lepanto; La guerra de los piratas; Historia de las fortificaciones en la playa romana; últimos hechos de la es­cuadra romana de Egipto a Corfú. El con­junto fue reeditado entre 1886 y 1893 por la «Stamperia Vaticana» en una edición de diez volúmenes con el título general: His­toria de la Marina Pontificia. Aun cuando no exenta de defectos, debido al tono apo­logético, la obra es la más extensa que so­bre el tema existe en lengua italiana.

G. Martinelli