Gassan Kanafani
Retorn a Haifa
Homes sota el sol
Traducció d’Anna Gil Bardají
Club Editor, 2024, 183 pàgs.

per Anna Rossell

Les novel·les, els relats, quan es basen en fets històrics i són fruit d’una ploma intel·ligent, sovint tenen més poder de transmissió dels esdeveniments que els llibres d’història. I és que la ficció, amb la perspectiva personal de la vivència de traumes, aporta un element que és un complement essencial a les xifres i a la descripció asèptica dels fets: el dolor viscut i les tesis que poden posar-se en veu dels personatges. De fet Gassan Kanafani és conegut com a constructor de la nació palestina a través de la narració.

A Retorn a Haifa, un text a cavall entre la novel•la curta i el relat, publicat el 1970, ja presenta clarament l’esperit de l’escriptura de Gassan Kanafani i els temes recurrents que hi tracta: la identitat, la pàtria, els refugiats o la consciència individual i col·lectiva. El text planteja la situació física i psicològica d’una parella que va haver d’abandonar Haifa quan la Nakba (la catàstrofe) va començar, l’any 1948. El jove matrimoni palestí de Saïd S. i Safia, llavors instal·lat a la ciutat de Haifa amb un nadó de cinc mesos, en Khaldun, es veu arrastrat per la situació de la riuada humana que l’empeny cap al port sense possibilitat de tornar enrere per recuperar l’infant. Quan s’obren les fronteres, passats vint anys, tornen a la ciutat amb l’esperança d retrobar el fill perdut. Aquesta situació marc dóna peu a l’autor a explicar en poques pàgines una història feixuga i cruenta que sembla no tenir fi i que des de llavors no fa sinó ampliar l’abisme entre Israel i Palestina. Aquesta història marc inclou una altra història d’un altre palestí, en Faris Lubda, que, com en Saïd i la Safia va haver de fugir de Haifa i ara viu, com ells, a Ramal·la i que torna a Haifa on el seu germà va morir com a resistent muhaidí i és ara considerat un heroi per part de palestins que van resistir a Haifa. Són dues trajectòries que comparteixen sofrença en comú, però també, parcialment, diferents trajectòries, de manera que Kanafani pot plantejar un ventall més ampli de posicionaments.

Saïd i Safia retroben l’infant que van deixar, convertit i rebatejat com a Dov en un soldat israelià convençut de la causa antipalestina. Adoptat per l’Efrain Koixen i la Míriam, un matrimoni jueu polonès que va perdre els familiars a Auschwitz i va emigrar a Israel el 1948, s’ha criat com a israelià i jueu a la mateixa casa que van abandonar els seus pares biològics. La confrontació entre pare biològic i fill permet plantejar moltes preguntes essencials: què és la patria?, què és ser palestí o israelià? i ens fa veure que res és qüestió d’herència biològica, sinó d’educació, d’haver crescut en un determinat context. Però, alhora, ens permet veure la dificultat que entranya trobar solució al conflicte. D’altra banda, tant el pare, Saïd, com el fill, Dov, plantegen des de dos punts de vista diferents la qüestió de l’error dels palestins de no haver defensat la seva terra davant l’ocupació. Aquest interrogant queda més que doblement plantejat per part de l’autor, que ens diu que Saïd va prohibir al seu segon fill, en Kàhled, enrolar-se a la resistència i li va fer prometre que mai no ho faria. Aquest posicionament pacifista, però, s’inverteix al final del relat, quan Saïd acaba desitjant que en Kàhled no li hagi fet cas i quan afirma, convençut, que tot plegat només es pot resoldre amb una guerra.

Però l’autor no ens presenta les coses de manera maniquea, ben al contrari, no necessita narrar els esdeveniments amb pèls i senyals: en poques pàgines sabem de la creació de l’Estat d’Israel, de la retirada dels britànics de la regió, de la Nakba (1945), de la fugida dels palestins cap a altres ciutats i a països fronterers, de l’Agència Jueva per Israel que va ajudar als jueus supervivents de l’extermini nazi a trobar una altra vida a les terres palestines i de les conseqüències que arran d’això se n’han derivat.

Homes sota el sol, publicada a Beirut, Líban, el 1963, és una novel·la curta, en què l’autor es proposa presentar-nos el calvari de l’emigració. A través de tres personatges principals, Abu Qays, Assad i Marwan, l’escriptor ens fa partícips de tres històries diverses, que conflueixen. Són, de fet, tres relats individuals que, per mor del mateix desig, emigrar a Kuwait, on es prometen un futur per poder viure ells i ajudar les famílies corresponents que han deixat enrere. Ells es troben compartint, a partir de Bàssora (Iraq), el vehicle que ha de fer-los travessar el desert i passar la frontera cap a Kuwait.

Al voltant de tres protagonistes l’autor desplega un reguitzell molt més ample de personatges passant per diversos entorns geogràfics del gran patiment que suposa l’emigració des de Palestina per causa de l’expulsió de les seves terres. Ens endinsarem doncs en destins de famílies desfetes per una situació d’empobriment extrem, per criatures que han de deixar l’escola i prendre el relleu de germans més grans que ja no els envien ajut econòmic i es veuen abocats a pagar intermediaris que s’enriqueixen a base d’espoliar gent desesperada per passar d’un país a l’altre.
Per bé que el gruix de l’acció se centra a partir de Bàssora (Iraq), sabrem que n’hi ha que venen de Gaza, altres han viscut deu anys pel camí en camps de refugiats. El llarguíssim trajecte que han de fer per intentar arribar a la terra dels seus somnis i les penalitats que hauran de suportar ens les podem imaginar sense que ens calgui llegir-les totes.

Kanafani és un mestre en l’art de barrejar la descripció del present amb el passat dels personatges. Sense transició i amb molt poques paraules en té prou per permetre’ns imaginar, en retrospectiva, un moment infernal que ha canviat per sempre la vida dels palestins. En la breu extensió de noranta-sis pàgines (de la vuitanta-set a la cent vuitanta-tres) acompanyem el calvari de la gent de Palestina expulsada de casa seva passant per Jordània i l’Iraq per arribar, només si tenen molta sort, a Kuwait i veure què els pot esperar allà.

Ghassan Kanafani (*Acre Subdistrict, Mandat Britànic de Palestina 1936 – +1972 Beirut, Líban, en un atemptat dels serveis secrets israelians, Mossad) fou polític, escriptor, periodista, crític literari i professor universitari. Malgrat mort als trenta-sis anys va tenir una vida políticament i intel·lectualment molt intensa. Fou portaveu del Front Popular per l’Alliberament de Palestina, que es definia com a marxista-leninista. Visqué a Síria, Líban i Kuwait i va publicar novel·la, teatre i assaig. En català Club Editor publicà l’any 2009, en primera edició, el llibre que ara ha reeditat.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

[Neofity]. Poema del escritor ucraniano Taras Ševčenko (1818-1861), es­crito en 1857. Inspirado en las persecucio­nes de los primeros cristianos bajo Nerón, el poema se desenvuelve en torno a la figura de una madre pagana, cuyo hijo, cris­tiano, es arrojado junto con otros a las fieras en el Coliseo y luego al Tíber para pasto de los peces.

La madre, contemplando las aguas que han engullido lo que le era más querido, se convierte también al cris­tianismo, y, después de haber llorado amar­gamente y adorado a su nuevo Dios, va a «llevar su palabra entre las gentes…». Es­crito con fuerza y «pathos» profético, el poema expresa, en la bellísima figura de la madre, la idea de un cristianismo mili­tante que no es resignación, sino misión. Motivo mesiánico que contrasta con la cau­ta tradición de la anterior poesía ucrania­na, reanimándola e incitándola hacia un nuevo ideal de amor.

E. Onatskyi

Revista literaria mensual publicada en París desde julio de 1823 a junio de 1824, y órgano oficial del primer grupo romántico.

Unos jóvenes ar­tistas, Victor Hugo, Alfred de Vigny, Émile Deschamps, se unieron para formar una es­cuela que se distinguiera netamente del pa­sado. Aunque no tuviesen todavía una ple­na conciencia de su actitud literaria (v. Romanticismo), sentían, sin embargo, su sustancial diferencia con respecto a los modos del clasicismo tradicional.

Los fun­dadores de la revista fueron Alexandre Soumet y Alexandre Guiraud, que fueron más que nada unos poetas de transición y se quedaron en los comienzos del movi­miento romántico; pronto la colaboración de Charles Nodier, Marceline Desbordes- Valmore y otros escritores dio a la revista un decidido carácter antológico, que unía lo antiguo a lo nuevo y, sin desviarse con afirmaciones audaces y revolucionarias, cui­daba la elegancia de la forma y la viva­cidad del sentimiento. Por otro lado, de­bido a la posición dominante de Soumet, ecléctico en su actividad artística, la re­vista mostró muchas simpatías para el ca­tolicismo y la monarquía, con actitudes vinculadas al mundo moral de la Restaura­ción francesa y a los Borbones.

Solamente liberándose de los dictámenes de Soumet y de Guiraud, escritores mediocres aunque polifacéticos, pudieron Hugo y De Vigny mostrar una actividad reflexiva e inteligen­te, completamente libre en sus manifesta­ciones. Especialmente Émile Deschamps, con una colaboración continua y abierta a las diversas manifestaciones de los nuevos tiempos, aportará finura psicológica y lim­pidez de estilo hasta en las polémicas. La importancia de esta revista del primer ro­manticismo estriba en haber reunido en ca­da número y en un conjunto armónico, poesías, crítica literaria, observaciones mo­rales y políticas, presentando al público una materia compleja pero unitaria, dando el ejemplo para las revistas posteriores.

En­tre los escritos más notables hay algunas críticas de Hugo sobre el Quintín Durward (v.) de Scott, sobre el Ensayo sobre la in­diferencia en materia de religión (v.) de Lamennais y también algunas notas anóni­mas sobre la Vida de Rossini (v.) de Sten­dhal. La revista ha sido reimpresa en edi­ción crítica por Jules Marsan (París, to­mo I, 1907, desde el primero al sexto nú­meros, con el año 1823 entero, y la parte restante, con lo publicado en 1824, en el tomo II, 1909).

C. Cordié

[De Mortalitate]. Breve tratado de San Cipriano, obispo de Cartago (martirizado en el año 289), en 26 capítulos, escrito con ocasión de la epidemia de peste que en los años 252-253 diezmó la pobla­ción de Cartago. Es una exhortación espi­ritual, tejida de reminiscencias estoicas, pero reanimadas por el espíritu cristiano, dedicada a todos los que, en aquella ho­ra de prueba, mostraban estar turbados por los acontecimientos. El Reino de Dios — afirma S. Cipriano — está próximo; nadie debe temer la muerte si aspira a unirse con Cristo. En este mundo no hay paz; sería locura preferir las angustias y las lágrimas de este mundo a la perspectiva de un gozo sin fin. Si la plaga ataca lo mismo a los fieles que a los paganos es porque también los cristianos, mientras permanecen en el mundo, están sujetos a las miserias comu­nes de la humanidad. La fe no es un se­guro contra las desgracias; es menester sa­ber ofrecer a Dios el sacrificio de un co­razón humillado, reivindicando como único privilegio el del sufrimiento, con la convicción de que para el cristiano la muerte es una liberación. Tampoco tiene razón de la­mentarse el que teme la muerte natural como obstáculo para el martirio; Dios no pide nuestra sangre, sino nuestra fe. La muerte nos introduce, de cualquier modo que la afrontemos, en aquella inmortalidad gloriosa que debe asociarse al triunfo eter­no de Jesucristo. Para los cristianos, que son extranjeros en este mundo, la verda­dera patria está en los cielos. Apresuré­monos, pues, a entrar en nuestra verda­dera patria donde nos esperan nuestros seres queridos, donde Cristo coronará a lodos los que lo hayan amado.

M. Niccoli