POÈTICA DEL DOL

Mireia Farriol
NUA
Stonberg Editorial, 2021, pp. 90

per Anna Rossell

Escriure és un procés de descàrrega. Tanmateix, el registre poètic ens regala una oportunitat de catarsi més pregona i afinada; ens permet penetrar les escletxes de l’ànima, escorcollar-ne els racons, i vessem els sentiments en imatges per definir-los, entendre’ls i entendre’ns, ultrapassant les limitacions de l’estricta sintaxi racional.

Mireia Farriol (Barcelona, 1943) ho sap i fa ús de l’eina que conrea des de fa temps, la poesia. I ho fa en un moment en què l’alleujament emocional li és més necessari, perquè li ha arribat un dels moments més temuts a la vida: acomiadar l’ésser estimat, company de viatge de tants anys. El dol és difícil, lacerant, però és necessari perquè ens alleuja i, finalment, ens redimeix, ens condueix a un altre nivell de relació i fins d’unió amb la persona finada. Aquest és el propòsit del darrer llibre de poemes de l’autora.

Dividit en tres capítols, que corresponen a diverses fases del procés d’introspecció aflictiva: ABANS, ARA, DESPRÉS i un EPÍLEG, el llibre sembla voler respondre a una línia cronològica evolutiva cap a una digestió del fet dolorós. Els darrers poemes del llibre, però, transmeten encara desassossec, la veu que ens parla no ha retrobat la pau després de la colpidora perplexitat i l’atordiment del trauma. L’ànima que es manifesta en el decurs del procés necessita encara, en acabar el volum, seguir fent camí de dol.
I és que el desconsol de la pèrdua difícilment pot tenir una gradació decreixent progressiva. Ans al contrari, la desaparició de l’ésser que ha format part íntima de la nostra vida ens llança al buit violentament i de manera sobtada, deixa l’ànima de qui es queda en un estat de desemparança despietada, un abisme del qual no se’n pot sortir sense alts i baixos, sense caure i recaure en fases que semblaven superades.

La veu poètica que ens parla en tot el primer capítol —ABANS— ho fa en passat; tots els poemes són una remembrança d’un temps feliç, idíl·lic, viscut al costat de la persona estimada. El subjecte poètic cerca en la memòria els moments que vol retornar a la consciència com per fer inventari, revisa el seu àlbum de vivències benaurades. La benaurança prové sempre de coses senzilles (com gairebé tot el que ens colpeix profundament) i hi participen tots els sentits: l’olfacte: «Al fogó va vessar la llet, / la cuina feia olor de socarrim, / com l’amor quan / era encara a l’armari.» (2); el gust: «Dins les cordes calcinades, / un mutisme sanglotat /naixia de l’emoció / de paraules i aiguardent.» (3); l’oïda: «L’estimat en silenci, / esperava a les fosques / que el vent passés de llarg / a la nit calma. / Res pertorbava / la quietud / quan queia la lluna / i les seves mans / eren orfes.» (5); la vista: «En arribar els dies de flors, / el brunzit de les abelles / dins la tebior dels pètals / tenia un efecte balsàmic, / […].» (11).

L’amor vehement és el tema recurrent d’aquest primer capítol, que el subjecte poètic situa sempre en un marc de natura sensual, que evoca les diverses estacions (tardor, estiu, primavera), la bellesa del paisatge i de la llum de les parts del dia (el mar, les onades, la contemplació del lluny, el nou dia, la posta de sol, les olors, les flors, els colors), els sons (el brunzit, la remor de l’aigua, el ritme del batec del cor, la quietud, la calma); el viu, encès sentiment, sovint sota la imatge dels elements naturals (el foc, l’aigua, la lava candent, volcà en erupció, l’efluvi calent i espès, audàcia, desfici, intens anhel…) .

En els primers poemes de recordança la veu poètica ens parla del propi sentiment al costat de l’estimat sense fer esment de la parella o, per bé que entre línies intuïm la presència de l’altre, la veu prescindeix d’esmentar cap persona concreta. És simptomàtic, però, que, poc a poc, l’amant es va fent més proper i present: tímidament comença a referir-s’hi en tercera persona: «L’estimat en silenci, / esperava a les fosques / […]. / Res pertorbava la quietud / quan queia la lluna / i les seves mans /eren orfes.» (5), fins que acaba parlant-li directament: «Recordo com si fos avui / un matí damunt la gespa / que ni l’aigua em refredava / si et tenia al meu costat. / […] / (13). A partir d’aquí ja s’hi dirigeix en tercera persona del singular i, gairebé sempre, en primera del plural, fins al final del capítol. Però en el darrer poema la veu deixa de parlar en passat i s’imposa un present brutal: «Se t’ha emportat la claror, / […]. Al mig la sala d’espera / de l’hospital / mots i bates blanques / per compartir caritat / i paraules compassives / si l’accident és lleu, / o si al silenci / li resta poc fil.» (22).

El canvi temporal que s’anuncia en el darrer poema d’ABANS, i que reflecteix un daltabaix anímic, s’estén al segon capítol —ARA— en la desaparició absoluta de l’idil· li; la natura hi apareix només en relació amb l’agonia i la mort, esdevenen l’utillatge del dolor: «Sotabosc de mots sedats / dits en veu baixa a l’aurora. No he pogut sentir / la remor de la sang / ni els ocells que se t’enduien.» (24); «[…] S’ha bifurcat el sender. / Escollir / si ser núvol de fum / o cendra sota l’arbre.» (26).
A mesura que avança ABANS la veu poètica sembla recórrer un camí d’apaivagament del desfici; una incorporació íntima de l’amat, ara en un nou estat de relació amb ella: «Com sempre l’oració, / un parenostre escrit / sota una creu negra. Però el teu recordatori / només puc escriure’l jo. La llosa sense cap lletra, / el meu epitafi lleuger.» (28). L’absència de paraules a la llosa, el buit, s’omple paradoxalment amb aquest nou lligam, estret i entranyable. Però la buidor i la soledat encara segueixen molt presents en els poemes que segueixen: «[…]. Records de la llar difunta / ensordeixen els camins / on passejo tota nua.» La llar ha deixat de ser-ho sense l’acompanyament físic del traspassat, la veu poètica la percep difunta, i ella se sent nua en absència de l’estimat; una part d’ella mateixa ha mort amb ell. Com recorda l’autora als Agraïments finals, els éssers estimats que se’n van s’enduen una part de nosaltres: «A; tots els que ja no són aquí i m’han despullat per deixar-me NUA. / A tots els que ens ajuden a viure i a morir». El sentiment de consolidació de la nova íntima relació en una dimensió diferent avança molt a les palpentes; encara parla amb ell integrant-lo en el nosaltres: «No escoltarem els verbs / ni cap adjectiu amable. / […].», però ho fa amb l’enyor de recordar el que ja no serà possible fer plegats. Per bé que llegim: «En un lloc distant, / assegut al tronc d’un arbre / veus els Halley / mentre sembres / d’abrils el meu hivern.» (33), als poemes que segueixen el defalliment s’apodera altra vegada de la veu: «Hem entrat en el silenci. / El dia ja és més nit, / […] // Entorn d’ansietat i renou de tórtores / sense lloc per a l’esperança; / tot torna a ser pesant / […].» (35). O bé: «[…] / i no em trobo, / no veig on soc. / L’angúnia / reflectida / en un instant retorna.» (41).

El darrer capítol, DESPRÉS, ens fa esperar l’assoliment de la pau, fins sembla que la presència del finat és tan potent que la veu percep que l’ha de sobreviure a ella: «Quan ja no recordi / el meu nom / es trencarà el mirall / en mil bocins / i a cadascun hi haurà / el teu rostre.» (45). Però és en va; aquesta percepció resulta un miratge: «Del record ja no resta res / a la memòria. / […].» (46). Lluny de retrobar l’harmonia, el subjecte poètic evoca la seva pròpia mort i el sentiment de soledat i resignació: «[…] / Espero que el vent / em vingui a buscar.» (52), «[…] Les brases resignades / quasi s’han consumit / veient com camino sola.» (53), «[…] La meva ombra no em deixa / caminar lleugera / per arribar al bosc / i dormir-hi alliberada, / […]». (54).

L’EPÍLEG, simptomàticament un únic poema, subratlla el sentiment darrer que segueix colpint la veu; imaginant l’estimat entre les estrelles, no és la unió, sinó la separació esfereïdora, la desemparança la que s’imposa: «[…] No sé quina has escollit, / segur que serà la més bella / perduda per l’univers, / mentre jo no tinc l’empara / dels teus ulls a la finestra.» (Estrelles).

El llibre va precedit d’un sensible pròleg d’Àngels Diemand-Hartz.

Mireia Farriol ha publicat poesia des del 2013 i compta amb una considerable corrua de llibres de poemes des de llavors. NUA és el seu darrer, un llibre d’acompanyament al dol, al propi i al d’altres.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

HOFFMANN, PIONER EN L’ESCRIPTURA D’ALLÒ SINISTRE

E. T. A. Hoffmann
L’home de la sorra
Traducció de Núria Mirabet i Cucala
Pròleg d’Emili Olcina
Laertes, 2022, 132 pàgs.

La imatge té un atribut ALT buit; el seu nom d'arxiu és Lhome-de-la-sorra-3.jpg

per Anna Rossell

Un privilegi poder seguir gaudint d’E.T.A. Hoffmann! Amb raó se segueix reeditant en noves traduccions. La seva obra és viva i la seva petjada roman en els ecos que ressonen en molts altres escriptors igualment universals i fins cineastes recents de renom. I és que Hoffmann és pioner en l’escriptura d’allò sinistre i s’avança a la psicoanàlisi.

Hoffmann (Königsberg, 1776-1822) fou un geni. Especialista en dret, excel· lí com a jurista, però també com a pintor i músic. Tanmateix, malgrat va exercir alternativament diverses feines que acabava deixant, o de les quals l’acomiadaven, i conrear les altres arts, el coneixem sobre tot per la seva impactant literatura. Els seus contes terrorífics l’han consagrat com a mestre del gènere fantàstic. Un escriptor romàntic que, interessat com tants altres adscrits al Romanticisme, en estudiar literàriament els racons obscurs inherents a la naturalesa humana, s’hi va endinsar amb gosadia i amb una intuïció sense precedents: la bogeria, la personalitat desdoblada, els somnis, el vampirisme. El romanticisme sabia que la Il· lustració no podia explicar-ho tot, que la raó no il· luminava aspectes incompresos. Es diu de L’home de la sorra, com del Lenz (1835) de Georg Büchner (1813-1837), que és un dels primers textos a reflectir l’esquizofrènia. Només que el conte d’E.T.A. Hoffmann fou escrit bastant abans, el 1817, i publicat dins del recull Contes nocturns.

Aquest és un dels relats més populars de l’autor del romanticisme negre. La seva precisa observació del capteniment humà foraviat, la seva aguda mirada cap a l’interior de l’ànima i la seva excelsa tècnica narrativa, donen a aquest conte un potencial interpretatiu que s’ha fet palès en la gran quantitat de textos hermenèutics d’erudits i investigadors que han sorgit en els darrers anys.

Nathanael, el protagonista, és el fil conductor de la inquietant història, uns esdeveniments i unes idees que el persegueixen de manera obsessiva i que acaben per portar-lo a un final funest.
El conte és riquíssim en la diversitat i l’interès dels temes que tracta i les reflexions que suscita en els lectors: relació veritat vs. realitat; subjectivitat/il· lusió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants. « usió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants.

Tècnicament la narració s’inicia en el marc d’una estructura epistolar, tres capítols en què Nathanael escriu al seu amic Lothar, germà de Clara, la seva estimada, i li dona compte de l’episodi inquietant que el persegueix els darrers temps (la primera carta) i la que escriu Clara, la promesa, a Nathanael (la segona), on ella prova de tranquillitzar-lo traient a relluir la força i el perill de fer cas a pressentiments que, segons Clara, no són sinó una projecció del nostre propi interior i acaben representant una amenaça per a la nostra salut. La tercera, una altra missiva de Nathanael a Lothar, en què segueix la reflexió a què el convida Clara. Però és a continuació de la tercera carta quan, en aquest mateix capítol, apareix una veu narradora omniscient, que es declara amic de Nathanael i també de Lothar, que es dirigeix sovint al lector i que afirma que Lothar li ha fet arribar les cartes del protagonista angoixat. Amb aquesta documentació el narrador exterior es proposa transmetre’ns la història. Estructuralment el conte, pel seu començament epistolar, per la contraposició en alguns moments entre mentalitat il· lustrada (Clara) i mentalitat romàntica (Nathanael), pel narrador exterior i per la deriva del personatge central, recorda el Werther del Goethe preromàntic, que ja apuntava els temes del Romanticisme. Cal subratllar la genialitat que es manifesta en la manera com Hoffmann organitza el relat i diu i escampa sospites i detalls per deixar-nos en la inòpia. Perquè a través de les cartes coneixem directament tres dels personatges principals, així com, de rebot, els que protagonitzen la història de Nathanael. Aquesta tècnica apropa els protagonistes al lector i incita a la seva empatia, una empatia que es reforça amb la intervenció del narrador exterior en dirigir-se als lectors. En el decurs de la lectura no deixem de dubtar si Nathanael imagina i fantasieja o si el que explica té una vivència real. I fins el final absolut l’autor ho deixa amb intel· ligència molt subtilment en suspens, perquè la veu narradora escriu:

«Al cap de molts anys, va córrer la brama que havien vist Clara davant d’una bonica caseta al camp, en un lloc llunyà, en companyia d’un home afectuós; estaven agafats de les mans i dues criatures alegres jugaven davant d’ells. Podríem treure’n la conclusió que Clara va trobar la tranquil·la felicitat casolana que s’adeia amb el seu esperit alegre i viu, i que mai no hauria trobat al costat de Nathanael, amb l’ànima esquinçada». Per bé que el narrador omniscient diu de Nathanael que tenia «l’ànima esquinçada» i sembla donar a entendre que aquesta és una observació objectiva, l’únic que se’n desprèn objectivament és que la hi tenia, d’esquinçada, però no aclareix per quina causa: veia fantasmes? El que veia i li passava era real? La pregunta resta oberta. Així al lector li queda un sentiment sinistre, no resolt. Val a dir que hi ha un detall important que hi contribueix: el conte de Hoffmann incorpora un personatge, un altre amic de Nathanael, de nom Sigmund. L’escriptor no sabia res del psicoanalista austríac Sigmund Freud. Aquest no havia nascut encara. El llibre inclou, en una segona part, un escrit de Freud, qui, arran de L’home de la sorra de Hoffmann, va fer un homenatge a l’escriptor alemany en un article, Allò sinistre, on estudia les seves causes des del punt de vista psicoanalític. És una aportació que enriqueix la reflexió sobre el conte de Hoffmann i en subratlla la precocitat i il· lumina la definició i la percepció d’allò sinistre i de les seves raons, diferenciant també entre el que incita a la impressió de sinistre en la ficció i en els casos de vivència real.

El conte va precedit d’un pròleg d’Emili Olcina, que emmarca en un context històric-literari molt ampli la figura de Hoffmann i el va estrenyent cada cop més, acostant-se a la figura concreta de l’escriptor.
La traducció, excelsa.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https:twitter.com/Raboliut

https://twitter.com/Raboliut

LA MATERNITAT, UNA EXPERIÈNCIA IDEALITZADA

Sandra FreijomilLes
mares no abandonenUnivers
, 2021, 253 pàgs.

per Anna Rossell

La maternitat segueix essent actualment una experiència idealitzada, malgrat la història s’ha encarregat de demostrar-nos que sovint pot ser molt traumàtica. Tanmateix, és segur que constitueix un dels esdeveniments més decisius en la vida de les dones que la fan i que, sigui com sigui, acompanya flagrant i contundent tot el seu recorregut vital.
Per aquest motiu convé tractar la temàtica amb realisme i sense prejudicis. I és així com l’aborda Sandra Freijomil.

Freijomil (Barcelona, 1975) situa els lectors davant d’una situació familiar que arranca amb el retrobament d’una mare jove amb la seva àvia gairebé centenària i també amb una separació de parella, que és la font de ferides emocionals greus per a molts dels personatges. Una situació en què, mutatis mutandis, es troben molt sovint, i cada vegada més, molts nuclis familiars. Així Freijomil, que és filòsofa de formació i sensible en l’observació i en l’escriptura, ens convida a reflexionar sobre circumstàncies en què els lectors ens hem trobat i ens trobem al llarg de la nostra biografia. Perquè, d’alguna manera, tots formem part d’una família. Tant dones com homes ens hi identificarem, en la nostra qualitat de mares, pares, àvies o avis, filles o fills. Perquè aquests són els seus personatges i perquè la capacitat de l’autora per aconseguir l’empatia dels lectors és una de les grans qualitats del seu text.

La protagonista principal és una jove mare, que explica la seva pròpia història d’infantesa a partir dels vuit anys, moment en què els seus pares se separen per decisió del pare. Aquesta determinació deixa la seva mare en un estat emocional lamentable, una depressió que la mare és incapaç de superar malgrat el pas del temps i que repercuteix essencialment i negativa en la seva relació amb la filla. La nena —filla única— conviu a temporades amb la seva mare i amb els avis materns, que es bolquen en la pròpia filla i descuiden la neta, i amb el pare al seu nou pis, primer amb ell tot sol, després amb la nova parella i una filla petita d’aquesta. Però la mare-protagonista també comparteix amb nosaltres les seves vivències com a mare amb la seva filla, la Bruna — protagonista secundària i besneta de la centenària—, i la relació amb el seu marit i la que recupera després de trenta anys amb l’àvia materna, gairebé centenària, vivències i relació que s’han vist condicionades per les viscudes per ella en la pròpia infantesa.

El llibre fa reflexionar sobre el lligam entre les parelles, entre mares i filles, netes i àvies… i sobre fins a quin punt arrosseguem pors, sentiments de culpa per vivències colpidores de la nostra infància, que pensem que podem reproduir i donar en herència. Acompanyant la protagonista, en la seva qualitat de nena i de mare, veurem com van fent mella en l’ànima infantil primer i com les va gestionant la dona-mare-protagonista a mesura que passa el temps amb la voluntat que ella posa per a sortir-se’n.

L’acció temporal se situa al començament de la història narrada a la primera meitat dels anys vuitanta del segle passat (sabrem que la nena protagonista és nascuda el 1975), passa estius al poble, a casa els avis, des que té vuit anys i anirem veient el seu recorregut fins a l’actualitat.

La novel·la està narrada en primera persona i el tractament del temps narrat no és lineal, sinó que va alternant el moment actual de la dona que ja és mare de la Bruna, amb el d’aquesta quan era una nena amb mancances emocionals per part de la seva mare i dels avis materns. Les veus, doncs, corresponen a un sol personatge, però en dues fases molt diferents: la infantesa i l’adultesa, de manera que el lector percep dues veus en alternança: la de la nena i la de l’adulta.

No hi ha dubte que Freijomil sap construir molt bé els seus personatges —per bé que la principal heroïna és la nena/mare, l’autora en desenvolupa abastament altres: avis, pare, nova parella del pare…—, els desenvolupa amb coherència i profunditat psicològica i té cura del seu capteniment sense oblidar els detalls. La prosa és molt fluïda i autèntica, sap despertar interès i es llegeix amb plaer.

Sandra Freijomil ha publicat anteriorment una altra novella de la mà de Voliana edicions, La forma de les paraules (2019). Les mares no abandonen ha rebut el Premi Pollença de Narrativa 2020 amb un jurat de luxe (Sebastià Alzamora, Manuel Baixauli i Laura Gost). Ha guanyat diversos premis de relat breu, com el Mercè Rodoreda de Molins de Rei (2019-2020), i el seu bloc fou considerat el millor Blog de Creació Literària Vila de Lloret 2019.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

VIATJAR PER EUROPA AMB STEFAN ZWEIG

Stefan Zweig

Viatges

Una selecció

Traducció d’Oriol Gil Sanchis

Univers, 2021, 142 pàgs.

per Anna Rossell

Tot un plaer, acompanyar un autor tan sensible i erudit com Stefan Zweig (Viena 1881- Petrópolis, Brasil 1942) en les seves visites a ciutats europees. Viatjar per Europa amb Stefan Zweig és tot un privilegi. Ell, autor prolífic i avidíssim lector, és el millor dels guies que podem tenir per visitar, també nosaltres, els destins que ell es va proposar.

Per bé que han passat molts anys des que Zweig escrigué els seus informes de viatge, no hi ha dubte que els seus textos ens serviran de exquisida referència per reconèixer el que segueix formant part dels diversos paisatges, urbans o no, que ens descriu, o per copsar-ne els canvis. El que no hi faltarà mai són les seves pregones reflexions sobre la història de cada indret visitat, cosa que enriqueix enormement les impressions de qualsevol viatge.

Viatges, publicat el mateix any també en espanyol per la mateixa editorial Univers, és una tria del contingut que va veure la llum en alemany sota diversos títols: Auf Reisen. Feuilletons und Berichte (S. Fischer Verlag), el més complert; i amb variacions de contingut, més breu: Reisen in Europa (Musaicum Books), Reisen mit Stefan Zweig.Gedichte, Elegien und Eindrücke… (Severus Verlag).

Els capítols, dedicats cadascun a ciutats europees o a racons molt concrets dins de les urbs, són sempre motiu de memòria i reflexió: sobre la història, de què ens parlen arquitectura, música, paisatge, monuments (o la presència de la seva absència) i sobre els radicals canvis en les maneres de viatjar o els temps desfavorables per a la gent jove per a fer-ho. Malgrat la distància dels anys, moltes de les seves cavil·lacions són de la més flagrant actualitat. Tot s’entrelliga, tot li és evocador, i ofereix un conjunt rodó.

Aquests textos de Zweig van veure la llum, solts, en publicacions periòdiques, i el volum aplega informes de viatges que l’autor austríac va fer entre el 1902 i el 1940, dos anys abans de suïcidar-se, abatut pels esdeveniments i l’exili a què es va veure forçat des del 1934. Ens dona l’oportunitat de conèixer les ciutats culturalment més destacades d’Europa des de l’òptica de l’autor il· lustrat de la primera meitat del segle XX. Catedrals, hotels memorables i personatges il· lustres que s’hi van hostatjar, castells defensius que van veure guerres del passat, festes de celebració d’efemèrides luxoses o populars… Talment com si es tractés de pintures desplegables, apareixen als nostres ulls els quadres animats, moments vitals i acolorits o, al contrari, instants ombrívols de foscor envoltats de silenci. El flaneur recorre els indrets populars o recòndits, però significatius, per a donar-los a conèixer al lector. Les pedres, els carrers, la llum, tot ens parla sensiblement a través de Zweig, qui resumeix l’impuls que el mou dient: «Arreu cerquem, […] en allò observable allò que un dia fou; la impressió del present demana constantment per allò que fou; contemplar esdevé recordar, i recordar, al seu torn,, ens fa palpar la transformació, descomunal, que també a tots nosaltres ens ha transformat».

La prosa de Zweig és gairebé poesia i la traducció, d’Oriol Gil Sanchis, molt reeixida; Gil li fa justícia desplegant un lèxic molt ric i exquisit.

No hi ha dubte que la lectura d’aquest llibre ens amara, ens insufla l’esperit del vertader viatge, aquell que ja en temps de l’autor començava amenaçadorament a perdre’s per a ser substituït per al turisme grupal de viatge organitzat. Zweig hi dedica tot un capítol, l’any 1926, que encapçala amb el títol «Viatjar o fer-se viatjar», i el clou amb una admonició essencial: «Salvem aquest raconet d’aventurisme dins el nostre món ja massa endreçat, no ens féssim viatjar com una mercaderia de les agències, continuem viatjant […] per la nostra pròpia voluntat i amb les nostres pròpies intencions. Car només d’aquesta manera cada viatge esdevindrà no tan sols una descoberta del món exterior, ans també del nostre propi món interior».

El viatge paga la pena.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

UNA NOVEL·LA SUBSAHARIANA UNIVERSAL

Imbolo Mbue
Quan fèiem goig
Traducció de Neus Bonilla Benages
Quaderns Crema, 2021, 414 pàgs.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Quan-feiem-goig-2.jpg

per Anna Rossell

Cal estar atents a les literatures que es nodreixen d’ambients culturals distants i distints al nostre.
La diferència suma, mai resta; enriqueix i amplia horitzons. Enyorem les jornades de TRANSLIT que es feien al tombant de segle. La darrera, celebrada el desembre del 2003 al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), fou una memorable trobada entre més de vint autors i autors literaris africans i caribenys, amb un nombre similar d’escriptors i escriptores catalans. Fou una festa d’intercanvis: entrevistes, xerrades, tallers, cinema, temes… Ja fa molt, d’això. Aquelles trobades varen significar un abans i un després, en tant que varen impulsar les edicions, les traduccions i les lectures, i han trobat un públic acollidor a Europa.
L’imaginari d’aquestes altres literatures és forçosament diferent en coherència amb la cultura que el sustenta.
En tant que històricament i geogràfica ubicades en altres temps i/o contrades, es fonamenten en altres creences i han estat vehiculades per altres llengües maternes. Tant les històries que ens narren com la manera com les narren s’alimenten d’altres fonts originàries, per bé que la colonització hagi conduït a una hibridació, que també ha sumat i donat fruits peculiars.

La primera novel·la d’Imbolo Mbue (*Limbe, Camerun, 1980), Behold the Dreamers (2016) fou considerada el millor llibre de l’any per gairebé dotze publicacions, entre les quals The New York Times, i rebé el premi PEN/Faulkner de
ficció. Quan fèiem goig està escrita també originàriament en llengua anglesa i publicada el 2021.
Malgrat situada en un país de govern totalitari sense nom i en localitats de toponímia fictícia de l’Àfrica subsahariana, l’autora ens dona pistes de la volguda dimensió universal de la història que narra.
Subratlla aquesta intenció el fet que ens fa entendre que l’esquema de la part tràgica de l’acció s’esdevé, en essència, repetidament, arreu del món i als propis EEUU, tant a països totalitaris com democràtics. De fet, planteja una temàtica clàssica i recurrent des que el temps és temps: el patiment de la gent desemparada, víctima de la injustícia i l’explotació per part de l’ambició dels poderosos del món, les insalvables dificultats per trencar un cercle viciós de calamitats que provoca la naturalesa humana (lluita de classes) i un reguitzell de diferents opcions per a fer-hi front i defensar-se.

Tanmateix, el fet que l’acció s’esdevingui clarament a l’Àfrica subsahariana també ens permet conèixer una societat culturalment arrelada en un país d’aquest continent i submergir-nos en el seu món, que, per bé que ficcionat en clau de novel·la, descriu un context que s’emmiralla en la realitat i que l’autora coneix
bé. En aquest sentit, el llibre contribueix enormement a desmuntar prejudicis, malauradament massa arrelats en la nostra societat sobre tot un continent desconegut. El prototip erroni de dona i d’home així com el de les seves relacions en l’adolescència, de parella adulta i les d’ambdós amb els seus respectius fills i filles se’ns desfà i es corregeix. Indubtablement hi ajuda molt el fet que la mirada cap al conjunt de la societat sigui femenina.
El gruix dels esdeveniments se situa a Kosawa, un petit poble agermanat amb pocs altres del voltant, entre els quals s’han anat movent els seus habitants des del moment de la fundació del primer. Tots els veïns es coneixen i conviuen en pau fins que una companyia petroliera estatunidenca arriba a les seves terres per explotar-les. Les morts, el dolor i la devastació ambiental que això provoca, constitueixen el punt de partida de la història. Assistim a quaranta anys d’història: dels primers anys vuitanta del segle passat fins el 2020.

L’arquitectura de la narració, coral, està pensada per reflectir l’ambient amb objectivitat i amb esperit
democràtic; cada capítol dona veu a un col·lectiu diferent a través d’algun dels seus representants: La Thula, La Sahel, En Bongo, La Canalla, La Iaia, En Juba. Aquestes són les figures protagonistes que expliquen la història des del seu punt de vista i sempre en primera persona. De la voluntat de trobar el just equilibri de representació per part de Mbue en dona fe La Canalla, el o la portaveu de la qual és diferent (noi o noia alternativament) en cadascun dels capítols que porten aquest títol i pren cinc vegades la paraula, en contrast amb els altres, que només ho fan un cop. A banda d’aquests que fan la funció de narradors, un exèrcit d’altres personatges els acompanyen: El president del país i els funcionaris de la capital, l’alcalde del poble, el mestre de l’escola, els amics i parelles dels respectius, les seves criatures, els seus familiars, el sanador… tot un conjunt social que ens mostra la seva manera de conviure, els seus valors i les seves creences a través d’una munió de perfils i tarannàs diferenciats individualment. Els que sentim parlar són gent del poble, que pertany a les diferents generacions i ens permeten conèixer els canvis de mentalitat que es van produint entre unes i altres, alhora que mai d’una manera absoluta ni esquemàtica.
Aquesta arquitectura dels punts de vista recorda, mutatis mutandis, alguns escriptors estatunidencs dels anys vint del segle passat, els de la Generació Perduda, Faulkner, Dos Passos… sense que estructuralment sigui tan trencadora com la d’aquests autors en el seu moment. El tractament del temps no és lineal, sinó que sovint avança fets o indicis de fets, la raó dels quals el lector coneixerà més endavant.

Imbolo Mbue se’n sap sortir molt airosa d’una història el plantejament de la qual no fa preveure que el desenllaç serà fàcil de construir per tal que tot plegat resulti versemblant. Perquè cal fer equilibris molt ben mesurats per presentar diverses reaccions davant la injustícia, l’explotació i la corrupció governamental sense caure en el maniqueisme o decantar-se candorosament per una d’elles. Tanmateix l’autora troba la subtil i precisa equidistància per fer justícia a una problemàtica massa complexa per proposar una clara i única solució a una qüestió que depèn de variables massa nombroses i de naturalesa molt diferent. En tot cas, Mbue —que confereix al personatge de la idealista i lluitadora Thula alguns tres de la seva pròpia biografia— cedeix la darrera paraula a La Canalla, la portaveu de la qual, una dona de la generació de la Thula, mira enrere amb pregona nostàlgia del passat, que, sens cap mena de dubte, ella percep humanament i espiritual més desitjable per a la comunitat. Si més no, les opcions que planteja i els seus matisos ofereixen al lector una bona plataforma per a la reflexió. Això no és poc.
Per moltes raons —moltes— una novel·la potent.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

Tweets by Raboliut