Sandra FreijomilLes
mares no abandonenUnivers
, 2021, 253 pàgs.

per Anna Rossell

La maternitat segueix essent actualment una experiència idealitzada, malgrat la història s’ha encarregat de demostrar-nos que sovint pot ser molt traumàtica. Tanmateix, és segur que constitueix un dels esdeveniments més decisius en la vida de les dones que la fan i que, sigui com sigui, acompanya flagrant i contundent tot el seu recorregut vital.
Per aquest motiu convé tractar la temàtica amb realisme i sense prejudicis. I és així com l’aborda Sandra Freijomil.

Freijomil (Barcelona, 1975) situa els lectors davant d’una situació familiar que arranca amb el retrobament d’una mare jove amb la seva àvia gairebé centenària i també amb una separació de parella, que és la font de ferides emocionals greus per a molts dels personatges. Una situació en què, mutatis mutandis, es troben molt sovint, i cada vegada més, molts nuclis familiars. Així Freijomil, que és filòsofa de formació i sensible en l’observació i en l’escriptura, ens convida a reflexionar sobre circumstàncies en què els lectors ens hem trobat i ens trobem al llarg de la nostra biografia. Perquè, d’alguna manera, tots formem part d’una família. Tant dones com homes ens hi identificarem, en la nostra qualitat de mares, pares, àvies o avis, filles o fills. Perquè aquests són els seus personatges i perquè la capacitat de l’autora per aconseguir l’empatia dels lectors és una de les grans qualitats del seu text.

La protagonista principal és una jove mare, que explica la seva pròpia història d’infantesa a partir dels vuit anys, moment en què els seus pares se separen per decisió del pare. Aquesta determinació deixa la seva mare en un estat emocional lamentable, una depressió que la mare és incapaç de superar malgrat el pas del temps i que repercuteix essencialment i negativa en la seva relació amb la filla. La nena —filla única— conviu a temporades amb la seva mare i amb els avis materns, que es bolquen en la pròpia filla i descuiden la neta, i amb el pare al seu nou pis, primer amb ell tot sol, després amb la nova parella i una filla petita d’aquesta. Però la mare-protagonista també comparteix amb nosaltres les seves vivències com a mare amb la seva filla, la Bruna — protagonista secundària i besneta de la centenària—, i la relació amb el seu marit i la que recupera després de trenta anys amb l’àvia materna, gairebé centenària, vivències i relació que s’han vist condicionades per les viscudes per ella en la pròpia infantesa.

El llibre fa reflexionar sobre el lligam entre les parelles, entre mares i filles, netes i àvies… i sobre fins a quin punt arrosseguem pors, sentiments de culpa per vivències colpidores de la nostra infància, que pensem que podem reproduir i donar en herència. Acompanyant la protagonista, en la seva qualitat de nena i de mare, veurem com van fent mella en l’ànima infantil primer i com les va gestionant la dona-mare-protagonista a mesura que passa el temps amb la voluntat que ella posa per a sortir-se’n.

L’acció temporal se situa al començament de la història narrada a la primera meitat dels anys vuitanta del segle passat (sabrem que la nena protagonista és nascuda el 1975), passa estius al poble, a casa els avis, des que té vuit anys i anirem veient el seu recorregut fins a l’actualitat.

La novel·la està narrada en primera persona i el tractament del temps narrat no és lineal, sinó que va alternant el moment actual de la dona que ja és mare de la Bruna, amb el d’aquesta quan era una nena amb mancances emocionals per part de la seva mare i dels avis materns. Les veus, doncs, corresponen a un sol personatge, però en dues fases molt diferents: la infantesa i l’adultesa, de manera que el lector percep dues veus en alternança: la de la nena i la de l’adulta.

No hi ha dubte que Freijomil sap construir molt bé els seus personatges —per bé que la principal heroïna és la nena/mare, l’autora en desenvolupa abastament altres: avis, pare, nova parella del pare…—, els desenvolupa amb coherència i profunditat psicològica i té cura del seu capteniment sense oblidar els detalls. La prosa és molt fluïda i autèntica, sap despertar interès i es llegeix amb plaer.

Sandra Freijomil ha publicat anteriorment una altra novella de la mà de Voliana edicions, La forma de les paraules (2019). Les mares no abandonen ha rebut el Premi Pollença de Narrativa 2020 amb un jurat de luxe (Sebastià Alzamora, Manuel Baixauli i Laura Gost). Ha guanyat diversos premis de relat breu, com el Mercè Rodoreda de Molins de Rei (2019-2020), i el seu bloc fou considerat el millor Blog de Creació Literària Vila de Lloret 2019.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut