AUTHOR ARCHIVES :

LLETRES DES DEL CALVARI PALESTÍ

Gassan Kanafani
Retorn a Haifa
Homes sota el sol
Traducció d’Anna Gil Bardají
Club Editor, 2024, 183 pàgs.

per Anna Rossell

Les novel·les, els relats, quan es basen en fets històrics i són fruit d’una ploma intel·ligent, sovint tenen més poder de transmissió dels esdeveniments que els llibres d’història. I és que la ficció, amb la perspectiva personal de la vivència de traumes, aporta un element que és un complement essencial a les xifres i a la descripció asèptica dels fets: el dolor viscut i les tesis que poden posar-se en veu dels personatges. De fet Gassan Kanafani és conegut com a constructor de la nació palestina a través de la narració.

A Retorn a Haifa, un text a cavall entre la novel•la curta i el relat, publicat el 1970, ja presenta clarament l’esperit de l’escriptura de Gassan Kanafani i els temes recurrents que hi tracta: la identitat, la pàtria, els refugiats o la consciència individual i col·lectiva. El text planteja la situació física i psicològica d’una parella que va haver d’abandonar Haifa quan la Nakba (la catàstrofe) va començar, l’any 1948. El jove matrimoni palestí de Saïd S. i Safia, llavors instal·lat a la ciutat de Haifa amb un nadó de cinc mesos, en Khaldun, es veu arrastrat per la situació de la riuada humana que l’empeny cap al port sense possibilitat de tornar enrere per recuperar l’infant. Quan s’obren les fronteres, passats vint anys, tornen a la ciutat amb l’esperança d retrobar el fill perdut. Aquesta situació marc dóna peu a l’autor a explicar en poques pàgines una història feixuga i cruenta que sembla no tenir fi i que des de llavors no fa sinó ampliar l’abisme entre Israel i Palestina. Aquesta història marc inclou una altra història d’un altre palestí, en Faris Lubda, que, com en Saïd i la Safia va haver de fugir de Haifa i ara viu, com ells, a Ramal·la i que torna a Haifa on el seu germà va morir com a resistent muhaidí i és ara considerat un heroi per part de palestins que van resistir a Haifa. Són dues trajectòries que comparteixen sofrença en comú, però també, parcialment, diferents trajectòries, de manera que Kanafani pot plantejar un ventall més ampli de posicionaments.

Saïd i Safia retroben l’infant que van deixar, convertit i rebatejat com a Dov en un soldat israelià convençut de la causa antipalestina. Adoptat per l’Efrain Koixen i la Míriam, un matrimoni jueu polonès que va perdre els familiars a Auschwitz i va emigrar a Israel el 1948, s’ha criat com a israelià i jueu a la mateixa casa que van abandonar els seus pares biològics. La confrontació entre pare biològic i fill permet plantejar moltes preguntes essencials: què és la patria?, què és ser palestí o israelià? i ens fa veure que res és qüestió d’herència biològica, sinó d’educació, d’haver crescut en un determinat context. Però, alhora, ens permet veure la dificultat que entranya trobar solució al conflicte. D’altra banda, tant el pare, Saïd, com el fill, Dov, plantegen des de dos punts de vista diferents la qüestió de l’error dels palestins de no haver defensat la seva terra davant l’ocupació. Aquest interrogant queda més que doblement plantejat per part de l’autor, que ens diu que Saïd va prohibir al seu segon fill, en Kàhled, enrolar-se a la resistència i li va fer prometre que mai no ho faria. Aquest posicionament pacifista, però, s’inverteix al final del relat, quan Saïd acaba desitjant que en Kàhled no li hagi fet cas i quan afirma, convençut, que tot plegat només es pot resoldre amb una guerra.

Però l’autor no ens presenta les coses de manera maniquea, ben al contrari, no necessita narrar els esdeveniments amb pèls i senyals: en poques pàgines sabem de la creació de l’Estat d’Israel, de la retirada dels britànics de la regió, de la Nakba (1945), de la fugida dels palestins cap a altres ciutats i a països fronterers, de l’Agència Jueva per Israel que va ajudar als jueus supervivents de l’extermini nazi a trobar una altra vida a les terres palestines i de les conseqüències que arran d’això se n’han derivat.

Homes sota el sol, publicada a Beirut, Líban, el 1963, és una novel·la curta, en què l’autor es proposa presentar-nos el calvari de l’emigració. A través de tres personatges principals, Abu Qays, Assad i Marwan, l’escriptor ens fa partícips de tres històries diverses, que conflueixen. Són, de fet, tres relats individuals que, per mor del mateix desig, emigrar a Kuwait, on es prometen un futur per poder viure ells i ajudar les famílies corresponents que han deixat enrere. Ells es troben compartint, a partir de Bàssora (Iraq), el vehicle que ha de fer-los travessar el desert i passar la frontera cap a Kuwait.

Al voltant de tres protagonistes l’autor desplega un reguitzell molt més ample de personatges passant per diversos entorns geogràfics del gran patiment que suposa l’emigració des de Palestina per causa de l’expulsió de les seves terres. Ens endinsarem doncs en destins de famílies desfetes per una situació d’empobriment extrem, per criatures que han de deixar l’escola i prendre el relleu de germans més grans que ja no els envien ajut econòmic i es veuen abocats a pagar intermediaris que s’enriqueixen a base d’espoliar gent desesperada per passar d’un país a l’altre.
Per bé que el gruix de l’acció se centra a partir de Bàssora (Iraq), sabrem que n’hi ha que venen de Gaza, altres han viscut deu anys pel camí en camps de refugiats. El llarguíssim trajecte que han de fer per intentar arribar a la terra dels seus somnis i les penalitats que hauran de suportar ens les podem imaginar sense que ens calgui llegir-les totes.

Kanafani és un mestre en l’art de barrejar la descripció del present amb el passat dels personatges. Sense transició i amb molt poques paraules en té prou per permetre’ns imaginar, en retrospectiva, un moment infernal que ha canviat per sempre la vida dels palestins. En la breu extensió de noranta-sis pàgines (de la vuitanta-set a la cent vuitanta-tres) acompanyem el calvari de la gent de Palestina expulsada de casa seva passant per Jordània i l’Iraq per arribar, només si tenen molta sort, a Kuwait i veure què els pot esperar allà.

Ghassan Kanafani (*Acre Subdistrict, Mandat Britànic de Palestina 1936 – +1972 Beirut, Líban, en un atemptat dels serveis secrets israelians, Mossad) fou polític, escriptor, periodista, crític literari i professor universitari. Malgrat mort als trenta-sis anys va tenir una vida políticament i intel·lectualment molt intensa. Fou portaveu del Front Popular per l’Alliberament de Palestina, que es definia com a marxista-leninista. Visqué a Síria, Líban i Kuwait i va publicar novel·la, teatre i assaig. En català Club Editor publicà l’any 2009, en primera edició, el llibre que ara ha reeditat.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

Contes literaris amb personalitat pròpia

Eulàlia Antonés i Grau
Firmi aquí, si us plau
Relats de mar
Il·lustracions de Thaïs Rovira
Ed. Neopàtria, 2023, 87 pàgs.



per Anna Rossell

Llegir històries interessants és sempre un gaudi. Tanmateix ho és doblement quan van embolicades d’una tècnica d’escriptura original i innovadora. Aquest és el cas d’aquest llibre de contes d’Eulàlia Antonés i Grau. Firmi aquí, si us plau n’és un exemple clar. La seva manera d’abordar l’escriptura té una personalitat pròpia, gens freqüent, que de vegades sembla beure de gèneres literaris consagrats i antics, com la faula —sense moralina—, però que alhora trenquen el seu patró i en fabriquen un de nou.

No hi ha dubte que l’escriptura d’Eulàlia Antonés i Grau és enormement personal. L’estil que gasta és original, sorprenent, franc, directe, senzill (que no simple), amb tendència al laconisme, sense estalviar res que sigui essencial, cosa la qual exigeix una concisió i un domini estricte del llenguatge. El laconisme també es manifesta en els títols i en la llargària de les històries que narra. Els títols són sempre curts, sovint només una paraula que conté l’essència del relat: «Tendresa», «Espero», «Saviesa», «Junts», «Massa tard»… l’extensió mitja dels contes és d’una pàgina i mitja. I en tant poc espai pot passar de tot.
Hi trobem consciència de la bellesa i la necessitat física i psíquica —anímica— de la natura, una sensibilitat envers ella fins al punt que tant plantes com animals sovint prenen vida i esdevenen la veu narradora, fins al punt que, inclús quan la veu narradora és omniscient i humana, aquesta dialoga amb flora i fauna («Saviesa», «Adeu, adeu» o «La barqueta»). Antonés transgredeix els límits entre la realitat i la fantasia, entre la imaginació i el somni. De vegades el protagonista és un paisatge marítim o un jardí florit i arbrat. Inventa situacions insòlites i sap deixar molt d’espai a la fabulació del lector. En ocasions el relat evoca un sol fet molt puntual («Tendresa») o un episodi ple de misteri («Júlia»), la veu narradora sap dosificar molt adequadament el suspens: l’expectativa del lector resta en tensió fins al desenllaç final («Follia»).

Alguns dels contes que ens regala Antonès desprenen un anhel de llibertat, de sortir de la rutina i de noves experiències, que la curiositat del personatge protagonista no reprimeix i es permet explorar.

Cal destacar l’originalitat dels seus recursos literaris, la contundència i sorpresa d’alguns finals i el subtil, però permanent sentit de l’humor de l’autora.

Cada conte va acompanyat, al final, per una suggerent il·lustració de Thaïs Rovira que fa referència al contingut.
Llis i ras: llegiu-lo.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala

ELS NOSTRES CLÀSSICS. PENSAMENTS PER A LA VIDA

Nuccio Ordine
Els homes no són illes.
Els clàssics ens ajuden a viure
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 2022, 281 pàgs.


per Anna Rossell


Esplèndid, aquest cúmul de saviesa que eixampla l’horitzó de la nostra ment i oxigena l’ànima. Llegir Nuccio Ordine és un plaer amb majúscules, sobretot en els temps que corren —van començar a córrer ja fa molt—, en què la societat occidental va en direcció absolutament contrària als postulats en què l’autor basa la seva concepció del món i de la vida.

Ja no queden humanistes ni gairebé cap rastre dels seus valors; quants anys fa que han desaparegut de l’ensenyament de Secundària el llatí i el grec? I la filosofia? Quant de temps fa que ja no es valora la cultura de la lentitud, de la reflexió? Quant, que hem deixat d’apreciar la riquesa de les classes presencials? És per això que encara, a aquells que encara hi sou a temps, us recomano aquest llibre, amb l’esperança que algun dels lectors vulgui i pugui salvar la llavor que hi perviu.

Els homes no són illes, que s’inspira en la frase de John Donne recollida en el Devotions upon Emergent Occasions (Meditacions en temps de crisi), publicades el 1624: «Cap home és una illa, complet en si mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l’oceà». Partint d’aquesta suggerent i prolífica metàfora, Nuccio Ordine (*Diamante —Itàlia—, 1958), ell mateix un gran humanista, hereu dels més grans, estudia el pregon significat d’aquest pensament, així com l’eco que se n’han fet escriptors i pensadors fins als nostres dies en els seus escrits. El seu llibre és una mena de palimsest, les capes del qual ell va traient a la llum per tal que no quedin soterrats i que no es perdi el més gran tresor que serva la humanitat, aquell sobre el qual Occident ha construït la seva història i la seva identitat.

Dividit en dues parts, la primera correspon estrictament al títol principal Els homes no són illes; la segona, remet al subtítol, Els clàssics ens ajuden a viure. Però ambdues estan, de fet, estretament lligades. Perquè l’autor, fill privilegiat dels savis que han establert els fonaments de la nostra cultura, se sent deutor i responsable de lliurar en herència a les generacions joves el tresor que és conscient que està en perill d’extinció i a les acaballes. Però Ordine no tira la tovallola. Si hem de morir, que sigui amb dignitat i sabent que hem fet els deures.

L’autor fa palès l’estret lligam entre les dues parts pel fet que encapçala la primera amb l’epígraf Introducció. Ordine fa un recorregut per l’obra de clàssics amb majúscules: Francis Bacon, Virginia Woolf, Sèneca i Ciceró, Sa’di de Xiraz, Montaigne, William Shakespeare, Xavier de Maistre, Tolstoi, Saint Exupéry. I per bé que el llibre se centra en la màxima de John Donne (Londres, 1572- Londres, 1631), poeta metafísic anglès i clergue de l’Església d’Anglaterra, Ordine cerca aquesta idea central en el pensament del canon occidental, tant en els pensadors que van conèixer Donne com en aquells que el varen precedir i seguir sense ser-ne conscients. D’aquesta manera dona a entendre la universalitat de la seva idea.

La segona part, que duu l’epígraf Els clàssics ens ajuden a viure, és un recull de cinquanta-un capítols dedicats a altres tants autors. Partint en cada cas d’una cita de les seves obres cabdals, Nuccio Ordine comenta i reflexiona sobre el passatge corresponent subratllant-ne la importància, sovint derivant-ne, per contrast, els perills que la societat contemporània corre per haver abandonat hàbits i valors, que es reflecteixen en els escrits dels grans mestres. Així, la llista s’amplia llargament amb Ariosto, Aristòtil, madame de Lafayett, Campanella, Camus, Dante, Dickkinson, Eliot, Hemingway, Gramsci, Lessing, Rilke, Hesse, Nietzsche, Celan, Plutarc, Pascal, Safo, Rulfo, Ibsen, Galilei, Erasme, Txékhov i un llarg etcètera.

El llibre ens ajuda a reflexionar sobre els temes cabdals de la vida: la llibertat, la por, la ceguesa de ment, el fanatisme, les relacions humanes, la compassió, l’empatia, el materialisme, l’egoisme, la mort… Esdevé així una mena de devocionari que pot acompanyar-nos en els moments previs al son. Seguint amb el pensament inicial ens recorda: «[…] els éssers humans estan lligats entre si […]. Cap home és una illa, […] la mort de qualsevol home m’afebleix […]». Llegir-lo amb lentitud és una recomanació.

Nuccio Ordine és professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria i especialista en el Renaixament.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala




http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

UN TÍTOL MASSA SUGGESTIU

Yoann Iacono L’Stradivarius de Goebbels Traducció de Mia Tarradas Edicions de 1984, 281 pàgs.

per Anna Rossell

Els títols suggestius sovint corren el perill de resultar enganyosos per l’expectativa que creen en el lector. Quan l’expectativa és alta a l’autor li cal afinar molt la ploma i l’enginy per no frustrar les esperances dels lectors: títol i contingut han de trobar un equilibri exigent per no ser decebedor. Tot un repte.

Incorporar a la presentació del llibre el nom de Goebbels i el fet que l’eix entorn del qual es fila la trama de la narració (un episodi diplomàtic que va succeir realment —el regal d’un valuosíssim violí a una virtuosa violinista japonesa per a segellar el pacte d’amistat alemany-japonès en els anys de la Segona Guerra Mundial—) sedueix, més encara, si el nom d’un dels grans criminals responsables del genocidi nazi va unit a la música.

És comprensible que un escriptor caigui en la temptació d’imaginar una història estirant el fil d’aquest episodi, però quan la idea és partir de fets reals, llavors l’escriptura resulta encara més arriscada, perquè la història el condiciona: ha de prendre la decisió de respectar els fets que s’hi van relacionar o bé, si no vol respectar-los, informar d’antuvi als lectors que tot és ficció, que tot és imaginat, tret d’un únic fet puntual, aquell que va donar lloc a la seva inspiració.

Yoann Iacono (Burdeus, França, 1980) opta per la primera via, cosa que el porta a esmerçar anys de recerca per arxius i hemeroteques a França, als EUA, Alemanya i Japó. L’acció de la novella transcorre des del 1936, any en què la protagonista, Nejiko Suwa, es trasllada a París per perfeccionar els estudis de violí sota el mestratge dels grans violinistes europeus, fins el 1983, quan ella, als seixanta-tres anys, ofereix el seu darrer concert a Tokio, després de dècades d’abstinència. El recorregut històric és extens i dens, més encara si tenim en compte que aquest és un període de gran trasbals a Europa i que la protagonista passa a París i a Berlín tota la guerra i no torna al Japó fins alguns anys després d’haver-se signat la pau.

La idea de partir del gest diplomàtic del regal del violí és atractiva i la novel·la planteja qüestions molt interessants, que la contraportada del llibre enumera encertadament: Iacono reflexiona sobre els turbulents lligams entre l’art i el poder: ¿un artista només està compromès amb el seu art? Es pot abstreure de la història? ¿Com aconseguir que els règims dictatorials no se n’apropiïn?

El fet que el llibre prengui com a personatges noms reals que protagonitzaren la Història fa del text una novel·la històrica, per bé que no són els fets ni els esdeveniments bèl·lics ni polítics els que centren la temàtica. L’autor vol subratllar el caràcter moral-formatiu que l’experiència musical sota el nazisme significà per a la virtuosa violinista japonesa, però també hi barreja un enamorament amb un assessor de l’ambaixador japonès a Berlín. Tanmateix —i aquest és en la meva opinió el problema—, Iacono obre massa finestres temàtiques que no acaben de cristal·litzar en un tot cohesionat, i això té com a conseqüència que no aprofundeixi en cap.

El 22 de febrer del 1943 Goebbels lliura el violí a Nejiko, un suposat Stradivarius confiscat a un violinista jueu per un frustrat músic nazi, el sinistre Herbert Gerigk, qui s’encarrega de les expropiacions als jueus i de confegir un llistat de músics d’ascendència jueva. Aquest és el moment en què l’ànima de la noia, tot i que ignora la procedència de l’instrument fins molt més endavant, comença a neguitejar-se, un malson que la perseguirà fins al final. El leitmotiv serà, doncs, aquest desassossec, que es manifesta físicament en la impossibilitat d’aconseguir arrancar a l’instrument els sons que la intèrpret desitja i que ella percep com els més autèntics. És aquesta relació entre ella i l’instrument la part més reeixida.

La violinista no manifesta inclinacions polítiques de cap signe, però no té objecció (o l’objecció es manifesta molt tímidament) de tocar en públic i en privat per als dignataris més alts del nacionalsocialisme ni de fer de solista a la Orquestra Filharmònica de Berlín. Només passats els anys sabrà que el seu violí té probablement una procedència fatídica que cal aclarir. El seu neguit es manifesta en les indagacions que fa, malgrat que no dona cap pas per restituir a l’antic propietari el que li pertany. En aquest sentit el text és una novel·la de formació. No serà fins al final que el lector haurà de decidir si la protagonista ha fet un recorregut moral, positiu o no. La novel·la està escrita per un personatge músic trompetista, Felix, que s’inclou ell mateix a la trama i, ara en primera persona, ara en tercera, ens narra la història de la Nejiko Suwa. Després de la guerra, ell, que havia estudiat al conservatori de París durant els mateixos anys que Nejiko, rep l’encàrrec d’investigar la trajectòria de la violinista japonesa per recuperar l’instrument i mirar de restituir-lo a la família o als hereus. Així la novel·la és el resultat d’aquesta recerca fictícia, que inclou parts literals del diari de la virtuosa intèrpret i descripcions de situacions i de fets reals extrets de les fonts documentals, que es van alternant amb els diàlegs que sostenen els personatges.

La intenció de l’autor de donar al seu text el caràcter de novel·la de formació queda segellat al final pel fet que el desenllaç de tot plegat és imaginat per Iacono, com anuncia la veu narradora. Probablement l’autor no va trobar documentat el final amb què clou el llibre i aquest és la part més fictícia de tota la novel·la.

Yohann Iacono, alt diplomàtic i assessor polític publicà a França L’Stradivarius de Goebbels l’any 2021. El 2023 ha publicat una segona novel·la, Les vies secrètes de Vladimir (Slatkine Et Cie), encara no traduïda al nostre país.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

ESCRIURE DES DE DINS. POESIA ÍNTIMA

Mireia Farriol
Estimats anònims
Amados anónimos
Amours anonymew
Anonymous loves
Ònix Poesia, 2023, 141 pàgs.

per Anna Rossell

Diria que de la poesia de Mireia Farriol (*Barcelona, 1943) en supura la constant de la intimitat: Adagio, allegro ma non troppo, lent (Stonberg Ed., 2013), Hágase según Arte (Ed. Carena, 2015), Dies d’abelles i sabó (Stonberg Ed., 2017), Síntesi (Ònix, 2020), Nua (Stonberg Ed., 2021); els seus versos cerquen en tots els seus llibres de poesia el sentiment endins. No és que la seva mirada sigui purament introspectiva, són diverses les temàtiques de la seva obra fins ara, i ho són també les emocions i la manera de fer-les aflorar. Tanmateix, tot el que mira i li fa goig d’escriure en clau poètica remou el seu interior i esdevé part de la seva vivència íntima. O és potser que les seves vivències més punyents reclamen amb insistència els seus cinc sentits per tornar-les a reviure redimides per la memòria i poder amarar-se de nou en moments del passat que volen ser retrobats per exigència de l’ànima. És per això que en la seva escriptura poètica hi plana l’enyor, la nostàlgia del moment feliç que ja no hi és i esdevé lacerant, o bé del desig incomplert que crema encara. Però també la delectació en el moment plàcid.

El seu darrer recull, Estimats anònims, no trenca aquesta línia. Farriol ens fa a mans ara vint-i-cinc poemes que ens presenta com un sol cos, enfilats amb el títol que ja és simptomàtic i ens ofereix una pista de com l’autora en percep el que tenen en comú: els estimats anònims són anònims per a tercers, no pas, però, per a la veu poètica, que els coneix bé i els ret homenatge. Ella confegeix un petit àlbum, d’aquests estimats, que poden ser una persona, un moment, una música, un pastís i el ritual del te, una flaire o l’observació de la natura.

El poema que obre el recull posa al descobert una realitat íntima dolorosa per a la veu poètica, un anhel destinat a no ser mai satisfet i restar en forma de dolença permanent: «Tinc por de trobar-te / i vull que em trobis / […] Sé que no et trobaré / quan et busqui, /O que no em veuràs a la nit / encara que jo et miri […]» (El meu amor desconegut). Aquest etern desacord personal es veu compensat pels moments sublims que sap descobrir el jo poètic en Les petites coses: «Es recullen amb les mans, / es guarden amb la mirada, / minúsculs grans de sorra // […]» i en els subtils plaers dels sentits evocadors de moments passats en una feliç companyia, ara absent: «Obriré la porta del carrer, / per omplir de llum l’estança, / […] Un perfum oblidat i una carícia / obririen el calaix / i pararíem taula.» (Esmorzar).
La nostàlgia es deixa sentir arreu, per bé que no l’esmenti la paraula, els seus germans són el silenci, la solitud i la buidor, que miren de trobar escalf en la dolçor d’un pastís: «Prenc te de fruits vermells. / L’escalfor baixa al genoll / millora el turmell dret, / […] / Una mica més de te / amb pa de pessic d’ametlles […] / i tot seguit veig la mare / que em porta un got amb aigua i bicarbonat / […].», o la màgia de la dansa del foc davant dels seus ulls i la seva calidesa: «Les fustes petites crepiten / amb l’escalfor de les pinyes, / el paper i la palla. / Les flames rogenques / són llums a la foscúria / i escalfen les mans. / […] // llavors és quan cremo / els meus versos / més íntims i fingits.» (Llar de foc).

La lectura de la majoria dels poemes reflecteixen moments de soledat que cerquen conhort en abrigalls sensibles com l’escriptura o la lectura: «El silenci s’ha introduït / en el paper blanc /assedegat de tinta. […] Acompanya la buidor / el moviment imperceptible / […]» (Silenci). L’escriptura és l’empara del subjecte poètic, esdevé el seu aixopluc: «Instants d’enyorances i quimeres / omplen de presseguers florits / la nit fugaç. […] Audàcia que sosté les meves / dèries, fruit de l’estimació que m’adorm / fins a l’instant clar d’un nou dia. Tu ets el meu amor secret.» (Poesia). I escriu com a conclusió de Llegir alguns poemes: […] // Mots que comparteixen estilets / amb gotes de vi dolç als llavis / eixuts, mig morts de tanta / acceptació forçada, / reducte de dies afusellats.»
Els elements (l’aire, l’aigua), les estacions (la tardor), el paisatge natural (jardins, núvols) i l’artificial de l’urbs (balcons i finestres) són també objecte de la reflexió de Farriol, que ressegueix amb agraïment el que el seu esperit rep en forma d’expansió i riquesa: […] // M’agrada el teu sol diluït en els tubs / de l’autobús mogut pel seu cor de gas silent. // […]» (Tot el que més m’agrada de tu). O bé: «Què seria de mi si mai no t’hagués vist. No veuria més enllà de res, del no-res tot nu. Res d’imatges del teu velam / ni dels flocs de blanc esclarissat. // […].» (Cúmulus).

Farriol, més enllà de la pròpia escriptura que ens ofereix, ens convida a reflexionar sobre la llengua, i ho fa d’antuvi citant un passatge de la Bíblia, Gènesi 11: 6-9, que fa referència al moment en què Jahvè volgué confondre la humanitat amb els diferents llenguatges de Babel: «Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua. […]. Baixem i confonguem-los aquí mateix el llenguatge perquè no s’entenguin entre ells».
I es posa a prova ella mateixa lliurant la seva creació poètica a l’exploració d’altres llengües. Així l’original català, ve acompanyat de traduccions: a l’espanyol (de la pròpia Mireia Farriol), al francès (de Sílvia Farriol) i a l’anglès (de Jacqueline Minett). El sensible pròleg de Francesc Parcerisas, que se centra en la gesta humana d’enunciar el món amb paraules i les limitacions del llenguatge i de la traducció, ens acompanya en aquesta reflexió.

Mireia Farriol ha col· laborat en coautoria en diversos reculls de poesia i ha traduït, a més, al català, el llibre de la poeta Pilar Plaza, Eespires de la memòria /Miralls de la memòria (Stonberg Ed.).

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol