AUTHOR ARCHIVES :

PARLAR AMB L’ALTRA QUE SÓC

Mireia Farriol
Converses amb la lluna de l’armari
Ònix Poesia, 2025, 147 pàgs.

per Anna Rossell

Mirar endins per confirmar certeses, per evocar moments viscuts que han propiciat sentiments que ens han deixat petjada feliç o dolorosa, dubtes, empremtes no acabades de resoldre… És per això que tornem a convocar el passat. La introspecció ens és una eina; la remembrança, també. Remoure l’interior de si mateix pot resultar atziac, però l’aflicció pot remeiar, si més no, pot assuavir el dolor o, si no ho fa, és, malgrat tot, un intent.

Mireia Farriol escriu a la «Nota de l’autora», que precedeix el seu llibre: «Aquest poemari neix bàsicament de la necessitat d’introspecció pel camí en què transita la vida en solitud». Converses amb la lluna de l’armari és aquest tempteig, una exigència que se li imposa a l’autora amb l’esperança que aquest exercici li sigui beneficiós. És un acte valent, perquè es disposa a endinsar-se en una sendera ignota. Ella es serveix del llenguatge poètic, ben segur el més adequat per explorar el seu interior i cercar-ne el nucli, per remoure el subconscient que l’agullona. Ja ho feia en altres llibres de poemes publicats abans, a Nua (2021), per exemple, on també assajava d’aconseguir una mirada transparent envers un jo, que vol sense cap revestiment.

El títol d’ara ja ens diu com ho farà: ho farà conversant amb la lluna de l’armari. L’armari no és qualsevol; és el de casa seva, la que habita en solitud, una casa que conté la seva història, on cada objecte la remet a la remembrança. El mirall, símbol riquíssim d’ancestral tradició, impregna tot el llibre amb una insistència extraordinària. La casa n’està plena. Ella s’hi posa al davant i el que l’espill li retorna ho vessa en forma de poema. La seva única companyia és aquesta imatge retornada, aquella amb la qual conversa: «A casa en tenim uns quants repartits / pels racons, ens acaronen a l’altra banda, […] / N’hi ha al passadís, a la banyera, / al costat del llit, al saló-menjador, / dins l’armari, dins la bossa per mirar-nos / pel carrer. […]» (Miralls)

Tanmateix, la veu poètica no es vol enganyar; el que veu és un desdoblament: són dues veus que parlen: «Som dues en una, / dues imatges especulars. / Jo sóc tu i tu ets jo, duet simètric / que es separa en instants fetillers / si pensem descompartides / quan ens punxa el subconscient / fora del seu refugi / […]» (Duplicitat).
La imatge, reflectida, li afila la consciència, del passat i del present, com quan li retorna un cos anyívol, demacrat pel temps i rebla la consciència de la solitud del jo poètic: «[…] / Després enfilada / a la cadira, em despullo / per veure’m la pell groguenca / penjada d’un filat imaginari / entre dues agulles d’estendre. / Mai tornaràs / a ser estimada. MAI» (Enfilada). Una visió del cos que la transporta al sentiment de la mort: «Quan no hi siguis, / el jo-tu no podrà respirar, / l’alè no lliscarà mirall avall / […]» (Verb Être).

L’insistent retorn al passat palesa la necessitat de companyia del jo poètic, alhora que també la voluntat de trobar respostes a incògnites mai resoltes: «[…] // Cap contesta / les preguntes mortes / a la profunditat de l’inconscient» (Estoig).

El llibre traspua sobre tot l’aflicció de la solitud, una vida on rutina i decandiment impregnen fins i tot les breus sortides pels carrers del barri: «Paper imprès de notícies falses / implorant odi i malastrugança / que pesen dins la bossa del pa. // Poc en llegiràs quan entris / a casa i miris els coloms / que ja no són missatgers. / […] / La vida passant a quarts de tres» (Els diumenges el diari al quiosc).
La solitud no la remeien els miralls ni cap passejada pels records, per bé que el subjecte poètic cerqui en ells consol o inspiració per escriure alguna cosa que li plagui. Ni l’evocació de records passats ni els miralls li són conhort ni bàlsam. Per tota companyia el seu propi reflex: «[…] // Estem soles, ens descobrim / enyorades sense esma davant del mirall. / NUES» (De cop i volta). I encara: «Un dilluns després d’un diumenge / avorrit vas decidir ordenar fotografies. / Van ser molts minuts passant la vida / per l’espill abans de fer el viatge a Ítaca. / […] // Un infern en blanc i negre. / […] / Un malson esborronat / en amargues fotografies». (Viatge). O bé: «Sempre has volgut escriure, / però no és fàcil si no pares de mirar / la lluna de marc daurat de l’armari. / […] / Les muses no visiten la lluna / de l’armari i tu no pots escriure / cap paraula que, a les nits / es transformi en versos estimats» (La lluna de l’armari).

Tot remet a la soledat, a la percepció que la veu poètica té de si mateixa com d’una ombra, de quelcom destinat a desaparèixer imminentment, també en aquest altre poema: «[…] // Ets la nafra del temps que mor / i espera cremar el repòs de l’aigua / cendrosa de l’espill profund / sense saber com fer-ho» (Oblit).

Al llibre ressona, com un eco, Josefina Maymó i Puig al llibre Buidar la casa dels pares (2024), on aquesta es confronta amb el passat, la infantesa viscuda envoltada de l’ambient familiar, a través dels objectes de la casa. Farriol la cita al capítol 6 del seu llibre. Però si a Maymó els objectes la retrotrauen a un món de què ella va gaudir, on es sentia protegida, si Maymó es recrea en els objectes, fent-los viure i reviure ella mateixa en companyia d’éssers estimats, a Farriol no li retornen escalfor: «[…] / ja no cal taula braser, / ni cistell de carbó, / rampoines del passat, / imatges perdudes d’un entorn /extingit, natura morta» (Braser). El recorregut pels objectes de la casa segueix fent evident l’amargor i un pregon sentiment de nihilisme: «[…] // Res per emprovar en aquest mirall, / ni tan sols la faldilla que cuses quan estem / juntes i despullades» (Didal). I encara «[…] / Has tornat al passat sense / cap compromís acceptable. / […] / aquests dies de converses estèrils. / Imatges que són una absoluta / il·lusió al no-res» (Retorn).

Formalment Farriol es mou entre el vers blanc i el lliure, la majoria dels seus poemes palesen un sentit interioritzat del ritme, que amara de melangia la temàtica que la reclama, i atorga llanguiment plàcid a la lectura.

El llibre s’obre amb una «Nota de l’autora» i es clou amb un acurat epíleg del científic i escriptor Josep Cuello Subirana.

Mireia Farriol (*Barcelona, 1943), és doctora en bioquímica i poeta. Autora de molts llibres de poesia, ha obtingut diversos premis literaris.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

JOAN GOMILA PERE: SOBRE ELS ESTUDIS FOLKLÒRICS I ETNOPOÈTICS D’ISIDOR MACABICH, UNA EXCEL·LENT APORTACIÓ A LA FILOLOGIA I A LA CULTURA CATALANES

Joan Gomila Pere
L’obra folklòrica d’Isidor Macabich
Miquel Costa, Editor, 2025

per Anna Rossell

Benvingut, molt benvingut aquest llibre de Joan Gomila Pere. L’autor, filòleg eivissenc (*1999), graduat l’any 2021 en Llengua i Literatura Catalanes per la Universitat de les Illes Balears amb un treball de fi de grau sobre l’aportació folklòrica a Eivissa d’Isidor Macavich i Llobet, fa una aportació rellevant a la cultura i la filologia de l’àmbit català.
La seva recerca, ara publicada en forma de llibre, guanyà el Premi Extraordinari al millor Treball de Fi de Grau atorgat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB (curs 2020-2021). Un premi merescut.

Perquè Isidor Macabich (*1899 – +1973), cronista i canonge-arxiver, figura cabdal de la cultura pitiüsa —impulsà la creació oficial de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera per part de la Diputació provincial de Balears, l’Arixu Històric Municipal, l’Agrupació d’Estudios Ibicencos ‘Ca Nostra’, la Biblioteca de la Caixa de Pensions, el Centre d’Acció Social i la Federació Catòlica-Agrària d’Eivissa. Durant tota la seva vida desenvolupà una tasca ingent de recuperació del patrimoni del folklore pitiús. Sobre tot el fet que no disposà d’ajuts i que hagués de treballar sol tingué com a conseqüència que el seu llegat ens hagi arribat dispers i poc estructurat i sistematitzat, la qual cosa dificulta la feina als investigadors i estudiosos d’aquesta part de l’obra de Macabich: publicacions en diversos mitjans en forma de notes, articles, opuscles a la premsa i a revistes, que després són revisats i veuen la llum en forma de llibre, repeticions temàtiques, els estudis dels romanços i cançons no sempre van seguits…
Macabich extreu els materials tant dels arxius com de les veus informants i segueix estudiosos catalans i mallorquins.

La intenció de Joan Gomila Pere vol, doncs, «posar ordre sobre aquests materials […] dins l’obra de Macabich centrada en la seva aportació a l’estudi del folklore i de l’etnopoètica. És important subratllar aquesta part de la seva obra, perquè la part més extensa és la seva creació poètica fou la més extensa, com subratlla l’autor del treball, deixant la porta oberta a ulteriors recerques. També ho fa quan escriu que Macabich no va publicar totes les cançons que havia recopilat. I en aquest mateix sentit podríem considerar l’aportació a la informació que fa quant al coneixement de Macabich de romanistes alemanys que es van interessar per la seva tasca en vida d’ell.

Abans d’entrar en la recerca pròpiament dita, l’autor fa una introducció acurada del context floklòric, social i cultural a l’època de Macabich així com també un excurs sobre la seva biografia i obra.

El procediment de Joan Gomila Pere és científicament rigorós, amb la qual cosa l’autor se’ns mostra com una bona promesa d’investigador de futur per a les lletres de l’àmbit de la filologia catalana. El seu treball fa una classificació amb comentaris dels estudis sobre folklore de Macabich (materials de primera mà, materials d’altri i d’articles). Dividits en dos apartats: Volun IV de la Història de Ibiza (1967) i Romancer tradicional Eivissenc (1954) —Macabich escrivia en castellà i en català, com era el més habitual en el seu temps—. Per a la classificació desenvolupa un model de fitxa en què cadascun dels documents és catalogat segons: Títol, Referència bibliogràfica primera, Referències posteriors, Classificació, Resum, Continguts, Comentari / Valoració, Fragment i Referències. Segueixen les conclusions i completa el seu treball amb annexos (entrevista a Isidor Marí, estudiós de Macabich, i un apèndix fotogràfic i documental. La bibliografia consultada s’esmenta a les «Referències» de cadascuna de les fitxes i, al final, completa.

El llibre va precedit d’un pròleg de Fanny Tur Riera, que ens introdueix en la figura de Macabich, així com de la justificació del treball per part de Joan Gomila Pere. Amb aquest treball l’autor se’ns revela com una jove promesa per a la recerca seriosa i competent en l’àmbit de la filologia catalana.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

UNA NOVEL·LA ESPLÈNDIDA, SENSE ATENUANTS

Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.

per Anna Rossell

Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.

Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.

I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral·lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.

No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel·la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.

Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.

Paga la pena fer-ne una reedició.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)

UNA NOVEL·LA ESPLÈNDIDA, SENSE ATENUANTS



Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.



per Anna Rossell

Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.

Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.

I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral•lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.

No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel•la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.

Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.

Paga la pena fer-ne una reedició.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

UNA NOVEL·LA ESPLÈNDIDA, SENSE ATENUANTS

Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.



per Anna Rossell

Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.

Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.

I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral•lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.

No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel•la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.

Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.

Paga la pena fer-ne una reedició.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol