LES HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA

Miquel-Lluís Muntané
Ombres sobre un fons blau
Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta

Rafael Dalmau Editor, 2022, 134 pàgs.

per Anna Rossell

Surto de la lectura d’aquest llibre de Miquel-Lluís Muntané amb el viu sentiment d’haver revisitat la pròpia infantesa. Les imatges evocades i els records han desfilat als meus ulls com en una pel•lícula màgica. L’he gaudit amb els ulls oberts d’aquell infant de Cinema Paradiso, per bé que el que desfilava davant meu no era un món nou, sinó l’íntim univers de la nena que jo era en aquells mateixos anys.

Com diu el subtítol, el que hi trobarà el lector és la Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta, la de l’autor, ben personal, però també la de qualsevol que hagi viscut a l’època (no cal que siguin els mateixos anys). Perquè el que hi descriu Muntané és un retrat de la Barcelona que es va anar bastint pocs anys després de la Guerra d’Espanya fins ben bé passat el meridià dels seixanta. Són cinc o sis anys de la seva vida, que transcorren a Barcelona sota la dictadura franquista en la fase en què el país començava a prosperar econòmicament i que el règim del dictador batejà amb el nom de desarrollismo. Així, aquest àlbum de records, com bé podríem anomenar el llibre, és un bocí essencial de la història de la Ciutat Comtal que serà també molt il•lustratiu per a tots aquells que no pertanyin a la generació de l’autor; tan vívida és la seva prosa, tan narrada com si ho fos des del moment mateix en què l’infant ho visqué.

El nen n’és el protagonista, el nen que es retrotrau al passat i recula fins tornar-se a trobar en aquells llocs, aquelles situacions, aquelles emocions. Escriu des de la seva memòria infantil amb ulls, fantasia i imaginari infantil. I alhora, magistralment, ho fa des del coneixement de l’adult que ara és. L’adult mira el nen des de la distància dels anys transcorreguts, però en el mateix moment que l’evoca sembla que torna a ser-ho.
És per això que els records que confegeixen el llibre ens els transmeten dos personatges: el nen i l’home (infant i adult). L’autor es refereix a si mateix en tercera persona i configura un trio que li permet de mirar-se doblement; com a autor i des de fora observa els dos herois en què es desplega. I, tanmateix, els reviu o els veu de molt a prop. Hi és i ho és.

Formalment són capítols molt breus, d’una pàgina i mitja, gairebé dues a molt estirar. Però tots ells impagables —en són cinquanta-set—. Per davant nostre desfilen un reguitzell d’icones, avui desaparegudes, que per sort Muntané arreplega per a la posteritat en aquest recull. Personatges com el vigilant, el sereno, els esmolets, la Pinito del Oro… però també llocs, hàbits, celebracions i situacions socials irrepetibles, institucions com l’escola i els mètodes d’ensenyament, les visites a casa la tieta, els jocs. La remembrança implica tots els sentits: les olors, el tacte, el gust, l’oïda i la vista. Sempre des de la mirada encuriosida o de sorpresa de la criatura que perceb en aquell passat, des de la seva imaginació i la seva fantasia. No hi manca doncs una certa ironia, una crítica subtil quan cal, un comentari del personatge adult que li permet fer oportunes i assenyades disquisicions sobre les qualitats característiques dels infants i, per contrast, de vegades, sobre el capteniment menys lloable dels adults. La narració dels fets va acompanyada, gairebé sempre, de sucoses i il·lustratives reflexions.

La prosa de Muntaner és fluent, desplega un lèxic ric que és un gaudi de llegir i els ben asseguro que el recull, escrit per la ploma d’un adult amb molt bona memòria, que de nen ja es mirava el seu entorn amb l’aguda capacitat d’observació de l’infant, és un tresor.

Com bé diu el magnífic pròleg de l’historiador Jordi Mata, Els modestos principis de tot, on repassa el perquè ens han arribat tantes cròniques de suposats gran personatges i lamenta que no se n’escriguin dels ciutadans comuns, aquestes històries —de l’estil que ens conta Muntané— tenen molt a veure amb l’altra, la Història amb majúscula inicial. Sense que això vulgui dir que l’una pugui substituir l’altra, és necessari subratllar que es complementen. Diu Mata: «No crec faltar a la veritat en adjudicar obres com aquesta […], al camp de la microhistòria i a la seva defensa que les arrels dels successos més importants es basen en les accions ordinàries dels ciutadans, que es tradueixen en múltiples ramificacions.»

Miquel-Lluís Muntané, que d’habitud escriu poesia, també ha conreat el memorialisme en altres textos: La seducció dels rius (2006), De sèver i de quars (2015) i Frontisses (2018)

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

UNA MENA DE BILDUNGSROMAN D’ÀNIMA ORIENTAL

L’amant perillosa.

Al sud de la frontera, a l’oest del sol

Traducció de Concepció Iribarren i Albert Nolla Editorial Empúries, 2003, 175 pàgs


Una novel· la plàcida, aquesta de Murakami (*Kyoto, Japó, 1949). Perquè provoca serenitat, malgrat que narra una biografia convulsa. Reeixida paradoxa. La història atrapa per aquesta estranya mescla i més. Acompanyem al seu protagonista, Hajime, des dels seus dotze anys (fins a la seva maduresa?), en una mena de Bildungsroman d’ànima oriental.

Hajime és fill únic, aquesta condició l’obsessiona i potència el seu natural sensible, observador i reflexiu. Està i se sent sol a casa i a l’escola —són rars els fills únics—, i tendeix a la introspecció. Trigarà poc a desenvolupar un esperit altament exigent en triar les seves amistats; sol i solitari des de nen, buscarà escrupolosament la seva ànima bessona i la continuarà cercant al llarg de tota la seva vida mentre el lector l’ acompanya. A l’escola primària, una nena de la seva classe de la seva mateixa edat, Shimamoto, lleugerament coixa, sembla omplir el gran buit que Hajime sent. Tots dos traven una profunda amistat, es troben sovint a casa d’ella, parlen de les seves inquietuds, de les seves observacions; ella l’introdueix en la música clàssica, comparteixen els replecs de la seva afinitat anímica més íntima. Hajime, que la percep com molt diferent a ell, sent un tendre afecte cap a ella i una plenitud indescriptible, que se li antulla una espècie de miracle; també ella és filla única. No obstant això, aquesta màgica fase de la seva vida es veurà truncada pel trasllat de la família d’ell a un altre barri de la ciutat. Malgrat que ell la visita al principi algunes vegades, les trobades es van espaiant i la seva separació es fa definitiva amb l’entrada de tots dos en un institut de secundària diferent. El fil de la història és senzill.
El mestratge de Murakami resideix en la fondària anímica dels dos protagonistes que crea i en la qualitat de l’escriptura de l’autor. En l’exquisida, sublim essència dels dos caràcters principals radica l’interès primordial de la novel· la. L’escriptor japonès elabora una prosa altament poètica, rica en els matisos de l’ànima humana i en imatges de gran altura, que fa les delícies del lector. Hajime és un personatge inquiet que vol conèixer-se a si mateix, aconseguir l’harmonia i convertir-se en algú que se satisfaci. Alguna cosa li diu constantment que és un ésser incomplet i immadur i no deixa de buscar la seva plenitud. Com és característic en les novel•les de l’escriptor japonès, el tema principal del qual és la pèrdua del gran amor i la seva incessant cerca, també aquí el protagonista persegueix aquest objectiu. En aquest llarg i dur camí d’insatisfacció el lector se submergeix en les riquíssimes reflexions del personatge, en la seva manera de percebre les seves experiències en les relacions amb altres dones. El ritme de l’escriptura és lent, però en cap moment repetitiu, no el determina l’acció sinó la cavil· lació, el pensament i els seus matisos.
Malgrat estar escrita en primera persona —és Hajime qui narra— percebem la seva veu com a omniscient, tal és la precisió amb què ens transmet el seu sentir i les seves emocions i la del record dels diàlegs (incloses les pauses) que ha sostingut amb altres i que s’alternen amb la veu del jo narrador.
L’esdevenir de l’acció que va complint les diverses fases de la biografia de Hajime és versemblant i realista. No obstant això el suspens és un ingredient important de la trama; l’autor juga a vegades magistralment amb refinada exquisidesa amb el realisme i la (possible) fantasia fins al punt d’aconseguir instal•lar el dubte en el lector.
S’ha dit que Murakami s’ha deixat influir molt per la literatura i la música occidentals: alguna cosa d’això hi ha. Tanmateix és difícil imaginar que un autor occidental hagués pogut escriure com ell.
Haruki Murakami és autor de moltes altres novel· les, narracions curtes i assajos. Per la seva qualitat ha rebut importants premis literaris, tant personals com a obres concretes. El seu nom ha sonat en repetides ocasions com a candidat al Nobel de Literatura. Ha estat traduït àmpliament al català i a l’espanyol; una mica menys al basc i al gallec. Aquesta novel· la s’ha editat en espanyol amb el títol de Al sur de la frontera, al oeste del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. edel sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. edel sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. e del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. e del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
H
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala

http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

ANNIE ERNAUX, LA VESSANT POLÍTICA DE L’ESCRIPTURA

Annie Ernaux
L’esdeveniment
Traducció de Valèria Gaillard
Angle Editorial, 2022, 93 pàgs.


per Anna Rossell

Que per a Annie Ernaux Ernaux (Lillebonne —França—, 1940), guanyadora del Nobel de Literatura 2022, escriure és una necessitat ho sabem des de fa temps. No només perquè llegint-la ho traspuïn els seus relats, sinó perquè ella mateixa ens ho diu abastament i directa en els seus textos. Tanmateix, no és només el fet d’escriure el que reclama la seva necessitat, Ernaux sent la urgència d’escriure com ho fa: sobre el referent directe de la seva vida, sobre la vivència i la ferida exposada i oberta. Ho corrobora el fet que comencés escrivint ficció —per bé que també s’inspirés en l’autobiografia—, però deixés, a partir de 1982, aquest gènere per a adoptar el que ja fa anys que coneixem: l’escriptura sobre la pura experiència autobiogràfica.

Segurament Ernaux va prendre la decisió de canviar de gènere quan va experimentar que la vida li aportava un material d’escriptura molt més valuós que la seva imaginació, i se’n va adonar que havia viscut prou com per a vessar els seus retalls de vida en paper. Del vessament autobiogràfic n’obtenia un valor afegit una doble recompensa personal: la del seu alliberament dolorós i la d’oferir a altres dones llocs íntims on emmirallar-se.

Ernaux sabia que aquesta decisió feia de la seva escriptura, com ella mateixa ha reconegut públicament, un gest polític en el sentit més literal, i és per això que hom la considera una escriptora propera a la sociologia. Ser dona sempre és perillós i Ernaux pertany a una generació en què ser-ho ho era molt encara, de perillós, més que avui dia al món occidental. L’educació que ella devia rebre en una escola catòlica dels anys cinquanta del segle passat i l’ambient en què va créixer, al si d’una família obrera esdevinguda comerciant, es filtren com un degoteig constant en els seus textos a través dels traumes que deixen petjada pregona en la seva persona. Sentiments com la vergonya, la por del sexe, la culpa, la inferioritat envers altres, la necessitat d’acceptació del grup, la ràbia davant del tracte humiliant… són components axials dels seus textos.

En una ressenya anterior —del seu llibre Pura passió—, em referia a la dificultat d’etiquetar els seus textos amb cap dels conceptes que reben les formes literàries tradicionals, i gosava afirmar que els seus llibres s’acosten en certa mesura a l’assaig. És curiós que l’autora faci sovint ús de notes d’aclariment a peu de pàgina, com si la seva intenció fos documental, científica, cosa que s’adiu amb la vessant sociològica dels seu estil literari.

L’esdeveniment, eufemisme que fa servir l’autora per a referir-se a un avortament, el propi, és una crònica —amb el corresponent registre dels dies i els mesos—, però pot ser, fil per randa, la narració de l’avortament de qualsevol dona del món. En determinats moments de la lectura percebem el llenguatge que Ernaux empra per a referir-se al fetus expulsat —«la cosa»— i la descripció de tota l’escena gairebé com a una manca de respecte rallant l’obscenitat. I si això ens passa és justament perquè aquesta temàtica segueix essent tabú en la nostra societat, per bé que la llei en alguns països ja no el persegueixi. El seu llenguatge és cru, dur, aspre, esfereïdor, esgarrifós, i gairebé ens sentim temptats a afegir-hi cruel, com si fos l’autora el subjecte de la crueltat. Ben al contrari, el que Ernaux pretén és narrar el que s’esdevé i pot arribar a sentir i dir algú que es veu en aquesta situació, tal qual, sense afegir-hi cap dramatisme ni treure’n. Si la situació és dramàtica cal canviar les condicions (com deia Bertolt Brecht —no és cita literal—).

A banda dels episodis que l’autora ens narra en el decurs de la seva carrera literària, tots colpidors, tots íntims (però no només personals perquè ho són de tantes dones) cal dir que la seva escriptura, la manera en què escriu, deriva al lector a la reflexió sobre la memòria i la funció (o les funcions) de l’escriptura. Ernaux escriu cada episodi gairebé bastants anys després de la vivència; sovint parla de fotos que es mira de l’època o d’anotacions que havia fet al seu diari o a la seva agenda per evocar i recordar el moment, i també molt sovint ens dona a entendre que ja no es recorda de tal o qual. Ens deixa pistes sobre la seva inseguretat, de la mateixa manera que no és contundent en les conjectures que fa sobre la utilitat o la finalitat de la seva escriptura.

Però, això sí, està absolutament segura de la utilitat —personal i social— del que escriu.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

ANNIE ERNAUX: L’ESCRIPTURA COM A CATARSI

Annie Ernaux
Pura passió
Traducció de Valèria Gaillard
Angle Editorial, 2022, 70 pàgs.


per Anna Rossell

Sens dubte llegir Ernaux (Lillebonne —França—, 1940), guanyadora del Nobel de Literatura d’enguany, no deixa indiferent. Fons i forma ens plantegen preguntes en la mateixa mesura, perquè per bé que no és la primera ni l’única que exposa vida íntima als ulls dels lectors, sí que és poc freqüent fer-ho amb la insistència que ho fa ella, prenent la intimitat com a tema exclusiu dels seus textos. També quant a la forma és excepcional: la seva escriptura no es deixa encabir en cap calaix, cap etiqueta li escau. El que ella escriu és narrativa, això sí. Però no és novel·la, en tant que no pretén la depuració del seu personatge com a ficció, tampoc és assaig: no aborda l’escriptura per a estudiar un tema ni plantejar reflexions filosòfiques, per bé que en alguns moments s’hi acosta; tampoc és autobiografia en el sentit que té la paraula com a substantiu, perquè no ens presenta la història de la seva vida en tant que conjunt; sí, en canvi, s’adiu més amb el mot com a adjectiu: els seus llibres són episodis autobiogràfics, episodis íntims per a ella molt colpidors sobre els que té necessitat d’escriure. Les raons de la seva mena d’escriptura ella mateixa se les planteja sovint i ens en va deixant pistes —als lectors i a ella mateixa— escampades aquí i allà en els seus textos. Ens queda clar que en té necessitat. La seva escriptura li és, doncs, una catarsi, en certa manera un reviure els esdeveniments, les emocions, les passions experimentades. I ho fa sense cap vergonya i sense pudor, amb una sinceritat esfereïdora. La seva literatura exposa i l’exposa, però no l’exhibeix. Ernaux no és exhibicionista, ella mateixa ho nega amb arguments, atès que la persona exhibicionista té el desig de mostrar-se i ser vista al instant mateix. No és el seu cas. Ella escriu un temps després i, tot escrivint, digereix la vivència.

En el cas de Pura passió Ernaux relata i repassa un episodi de la seva vida que la va abduir durant dos anys. És la història d’una obsessió, un seguit de trobades apassionades amb un home casat, A., estranger (d’un país de l’est, desplaçat a França amb un càrrec de representació important), molt més jove que ella. Les cites giren entorn del sexe, la seva relació no té cap altra finalitat, sinó la de gaudir físicament l’una de l’altre sense cap compromís ni plantejament de futur. És pura passió, gaudi eròtic i sexual que dura un any de contactes reals, amb les corresponents i embogidores esperes, i un altre any d’angoixant desig en absència d’A. Tan important, o més, per a la passió són els moments de l’expectativa, la dilació, com els que comparteixen quan l’espera s’ha acabat. Ben segur que ho són més, perquè el desig és més viu que la vivència mateixa.

L’escriptura d’Ernaux és agosarada en tant que toca a fons, disseccionant amb precisió d’escalpel, temes que a la nostra societat segueixen sent tabú, molt més encara si es tracta d’experiències íntimes de dona, contades per una dona: la sexualitat, la descoberta del sexe, les intimitats del matrimoni, l’avortament… és doncs una escriptura valenta i honrada perquè és sincera, alhora que alliberadora i autoafirmadora. Ernaux escriu sense morbositat, no pretén ser obscena. Ben al contrari, el que es proposa és que deixem de percebre com a obscè el que no ho és. Obscena és, en tot cas, la catolicitat negacionista de la realitat del cos, el sexe i el sentiment femenins que va constituir el brou en l’educació que Ernaux rebé a l’escola privada catòlica en què va estudiar de nena. Com Elfriede Jelinek, ella es mira el tabú de cara, li fa front i parla clar. En espanyol el llibre va veure la llum la darrera edició l’any 2019 (Tusquets) i en l’euskera el 2002 (Igela Argitaletxea).


© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

REALISME MÀGIC AFRICÀ

Mia Couto
El cartògraf d’absències
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2022, 372 pàgs.

per Anna Rossell

Imponent, aquesta novella del gran Mia Couto (*Beira, Moçambic, 1955). Amb raó se’l considera un dels escriptors més notables en llengua portuguesa.

El cartògraf d’absències ens regala una panoràmica de la història contemporània de Moçambic, si bé el seu autor sembla pretendre, a més, la catarsi personal que proporciona l’escriptura, quan qui escriu recorda i remou en la seva biografia per a omplir buits, entendre i digerir el seu passat. No és freqüent que un text literari aconsegueixi il•lustrar amb tanta claredat fins a quin punt la història personal reflecteix fil per randa la Història de tot un país en l’espai temporal que ens descriu. El temps de la narració és 2019, però el temps narrat arrenca el 1973, quan el país era encara una colònia portuguesa —ho va ser des de 1505— i recorre els esdeveniments i les vivències dels protagonistes des de 1973, passant per la guerra de la independència, aconseguida el 1975, i la posterior guerra civil (1977-1992). A la metròpoli corren temps de Salazar (1932-1968) i Marcelo Caetano (1968-1974).

L’autor construeix el seu alter ego en un dels personatges principals, Diogo Santiago, poeta de renom i professor universitari, nascut a la mateixa ciutat que el seu creador. Ell i el seu contrapunt femení, Liana Campos, es troben a Beira, on tots dos han tornat amb intenció de reconstruir el seu respectiu passat i tancar ferides.
Una extensíssima palestra de personatges de tots els estrats socials s’obre davant els nostres ulls en els escenaris més representatius: famílies benestants i menys benestants d’ascendència portuguesa, el metge, el farmacèutic, soldats de l’exèrcit portuguès, famílies moçambiqueses autòctones negres, criats, enterradors, sacerdots blancs i negres, inspectors i altres funcionaris de la policia secreta —la PIDE—, mestissos, prostitutes, camarades guerrillers comunistes… i es mou a les regions de Beira, Búzi i Inhaminga.

Couto descriu els fets sense faltar a la veritat, no defuig la crueltat quan cal mostrar-la, però no s’hi delecta mai. Fa justícia als personatges presentant-ne llums i ombres sense caure en el maniqueisme; llums i ombres es reparteixen per igual entre els diversos estrats i races. La sensibilitat i la profunditat de captació de Mia Couto de l’ànima humana són tan exquisides que aconsegueix rescatar fins als últims replecs de la de cadascú. La seva tècnica narrativa subratlla la imparcialitat de la narració en tant que la novel•la és coral i el lector llegeix diversos registres de textos (cartes, informes, diaris, notes, enregistraments…) de diversos individus.

Sempre en primera persona, Couto construeix un univers plural, un mosaic de veus. Jugant amb l’alternança de veus i temps: el narratiu —el present de 2019— i el de la narració —el passat recuperat en retrospectiva, però present per al personatge que escriu en el seu moment—, van transmetent esdeveniments, sentiments, veritats i suposades veritats, fins a completar el quadre.
No cal dir que, malgrat emprar una tècnica al servei de l’objectivitat, però precisament també a través d’ella, l’autor incita a ponderar la relació entre història i literatura, veritat i mentida, objectivitat i subjectivitat, bondat i maldat.

La prosa de Couto està prenyada de poesia i d’impagables reflexions. El narrador i poeta crea per a la seva novel•la dos personatges principals poetes, que li ho faciliten: Diogo Santiago i el seu pare, Adriano Santiago, —poeta i periodista—. Cada capítol va encapçalat per un poema breu o uns versos, la majoria del fictici Adriano Santiago (o d’algun altre personatge) o de poetes reals: Fernando Pessoa o Jorge Luis Borges. Una alternança entre ficció i realitat que torna a ser una picada d’ullet a la complicitat entre Història i literatura, entre objectivitat i subjectivitat, entre realitat i ficció.

Un text potent de realisme màgic africà, absolut delit per al lector, que gaudeix amb la llengua i l’arquitectura, i gaudeix amb el suspens que Couto escampa en matisades dosis.
Couto ha rebut nombrosos premis per les seves obres. Aquesta ha obtingut el Manuel de Boaventura el 2021.
Sublim la versió catalana de Pere Comellas Casanova.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol