Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.
per Anna Rossell
Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.
Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.
I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral·lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.
No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel·la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.
Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.
Paga la pena fer-ne una reedició.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
POSTS TAGGED : Anna Rossell
Contes literaris amb personalitat pròpia
Eulàlia Antonés i Grau
Firmi aquí, si us plau
Relats de mar
Il·lustracions de Thaïs Rovira
Ed. Neopàtria, 2023, 87 pàgs.
per Anna Rossell
Llegir històries interessants és sempre un gaudi. Tanmateix ho és doblement quan van embolicades d’una tècnica d’escriptura original i innovadora. Aquest és el cas d’aquest llibre de contes d’Eulàlia Antonés i Grau. Firmi aquí, si us plau n’és un exemple clar. La seva manera d’abordar l’escriptura té una personalitat pròpia, gens freqüent, que de vegades sembla beure de gèneres literaris consagrats i antics, com la faula —sense moralina—, però que alhora trenquen el seu patró i en fabriquen un de nou.
No hi ha dubte que l’escriptura d’Eulàlia Antonés i Grau és enormement personal. L’estil que gasta és original, sorprenent, franc, directe, senzill (que no simple), amb tendència al laconisme, sense estalviar res que sigui essencial, cosa la qual exigeix una concisió i un domini estricte del llenguatge. El laconisme també es manifesta en els títols i en la llargària de les històries que narra. Els títols són sempre curts, sovint només una paraula que conté l’essència del relat: «Tendresa», «Espero», «Saviesa», «Junts», «Massa tard»… l’extensió mitja dels contes és d’una pàgina i mitja. I en tant poc espai pot passar de tot.
Hi trobem consciència de la bellesa i la necessitat física i psíquica —anímica— de la natura, una sensibilitat envers ella fins al punt que tant plantes com animals sovint prenen vida i esdevenen la veu narradora, fins al punt que, inclús quan la veu narradora és omniscient i humana, aquesta dialoga amb flora i fauna («Saviesa», «Adeu, adeu» o «La barqueta»). Antonés transgredeix els límits entre la realitat i la fantasia, entre la imaginació i el somni. De vegades el protagonista és un paisatge marítim o un jardí florit i arbrat. Inventa situacions insòlites i sap deixar molt d’espai a la fabulació del lector. En ocasions el relat evoca un sol fet molt puntual («Tendresa») o un episodi ple de misteri («Júlia»), la veu narradora sap dosificar molt adequadament el suspens: l’expectativa del lector resta en tensió fins al desenllaç final («Follia»).
Alguns dels contes que ens regala Antonès desprenen un anhel de llibertat, de sortir de la rutina i de noves experiències, que la curiositat del personatge protagonista no reprimeix i es permet explorar.
Cal destacar l’originalitat dels seus recursos literaris, la contundència i sorpresa d’alguns finals i el subtil, però permanent sentit de l’humor de l’autora.
Cada conte va acompanyat, al final, per una suggerent il·lustració de Thaïs Rovira que fa referència al contingut.
Llis i ras: llegiu-lo.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
ELS NOSTRES CLÀSSICS. PENSAMENTS PER A LA VIDA
Nuccio Ordine
Els homes no són illes.
Els clàssics ens ajuden a viure
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 2022, 281 pàgs.
per Anna Rossell
Esplèndid, aquest cúmul de saviesa que eixampla l’horitzó de la nostra ment i oxigena l’ànima. Llegir Nuccio Ordine és un plaer amb majúscules, sobretot en els temps que corren —van començar a córrer ja fa molt—, en què la societat occidental va en direcció absolutament contrària als postulats en què l’autor basa la seva concepció del món i de la vida.
Ja no queden humanistes ni gairebé cap rastre dels seus valors; quants anys fa que han desaparegut de l’ensenyament de Secundària el llatí i el grec? I la filosofia? Quant de temps fa que ja no es valora la cultura de la lentitud, de la reflexió? Quant, que hem deixat d’apreciar la riquesa de les classes presencials? És per això que encara, a aquells que encara hi sou a temps, us recomano aquest llibre, amb l’esperança que algun dels lectors vulgui i pugui salvar la llavor que hi perviu.
Els homes no són illes, que s’inspira en la frase de John Donne recollida en el Devotions upon Emergent Occasions (Meditacions en temps de crisi), publicades el 1624: «Cap home és una illa, complet en si mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l’oceà». Partint d’aquesta suggerent i prolífica metàfora, Nuccio Ordine (*Diamante —Itàlia—, 1958), ell mateix un gran humanista, hereu dels més grans, estudia el pregon significat d’aquest pensament, així com l’eco que se n’han fet escriptors i pensadors fins als nostres dies en els seus escrits. El seu llibre és una mena de palimsest, les capes del qual ell va traient a la llum per tal que no quedin soterrats i que no es perdi el més gran tresor que serva la humanitat, aquell sobre el qual Occident ha construït la seva història i la seva identitat.
Dividit en dues parts, la primera correspon estrictament al títol principal Els homes no són illes; la segona, remet al subtítol, Els clàssics ens ajuden a viure. Però ambdues estan, de fet, estretament lligades. Perquè l’autor, fill privilegiat dels savis que han establert els fonaments de la nostra cultura, se sent deutor i responsable de lliurar en herència a les generacions joves el tresor que és conscient que està en perill d’extinció i a les acaballes. Però Ordine no tira la tovallola. Si hem de morir, que sigui amb dignitat i sabent que hem fet els deures.
L’autor fa palès l’estret lligam entre les dues parts pel fet que encapçala la primera amb l’epígraf Introducció. Ordine fa un recorregut per l’obra de clàssics amb majúscules: Francis Bacon, Virginia Woolf, Sèneca i Ciceró, Sa’di de Xiraz, Montaigne, William Shakespeare, Xavier de Maistre, Tolstoi, Saint Exupéry. I per bé que el llibre se centra en la màxima de John Donne (Londres, 1572- Londres, 1631), poeta metafísic anglès i clergue de l’Església d’Anglaterra, Ordine cerca aquesta idea central en el pensament del canon occidental, tant en els pensadors que van conèixer Donne com en aquells que el varen precedir i seguir sense ser-ne conscients. D’aquesta manera dona a entendre la universalitat de la seva idea.
La segona part, que duu l’epígraf Els clàssics ens ajuden a viure, és un recull de cinquanta-un capítols dedicats a altres tants autors. Partint en cada cas d’una cita de les seves obres cabdals, Nuccio Ordine comenta i reflexiona sobre el passatge corresponent subratllant-ne la importància, sovint derivant-ne, per contrast, els perills que la societat contemporània corre per haver abandonat hàbits i valors, que es reflecteixen en els escrits dels grans mestres. Així, la llista s’amplia llargament amb Ariosto, Aristòtil, madame de Lafayett, Campanella, Camus, Dante, Dickkinson, Eliot, Hemingway, Gramsci, Lessing, Rilke, Hesse, Nietzsche, Celan, Plutarc, Pascal, Safo, Rulfo, Ibsen, Galilei, Erasme, Txékhov i un llarg etcètera.
El llibre ens ajuda a reflexionar sobre els temes cabdals de la vida: la llibertat, la por, la ceguesa de ment, el fanatisme, les relacions humanes, la compassió, l’empatia, el materialisme, l’egoisme, la mort… Esdevé així una mena de devocionari que pot acompanyar-nos en els moments previs al son. Seguint amb el pensament inicial ens recorda: «[…] els éssers humans estan lligats entre si […]. Cap home és una illa, […] la mort de qualsevol home m’afebleix […]». Llegir-lo amb lentitud és una recomanació.
Nuccio Ordine és professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria i especialista en el Renaixament.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
UN TÍTOL MASSA SUGGESTIU
Yoann Iacono L’Stradivarius de Goebbels Traducció de Mia Tarradas Edicions de 1984, 281 pàgs.
per Anna Rossell
Els títols suggestius sovint corren el perill de resultar enganyosos per l’expectativa que creen en el lector. Quan l’expectativa és alta a l’autor li cal afinar molt la ploma i l’enginy per no frustrar les esperances dels lectors: títol i contingut han de trobar un equilibri exigent per no ser decebedor. Tot un repte.
Incorporar a la presentació del llibre el nom de Goebbels i el fet que l’eix entorn del qual es fila la trama de la narració (un episodi diplomàtic que va succeir realment —el regal d’un valuosíssim violí a una virtuosa violinista japonesa per a segellar el pacte d’amistat alemany-japonès en els anys de la Segona Guerra Mundial—) sedueix, més encara, si el nom d’un dels grans criminals responsables del genocidi nazi va unit a la música.
És comprensible que un escriptor caigui en la temptació d’imaginar una història estirant el fil d’aquest episodi, però quan la idea és partir de fets reals, llavors l’escriptura resulta encara més arriscada, perquè la història el condiciona: ha de prendre la decisió de respectar els fets que s’hi van relacionar o bé, si no vol respectar-los, informar d’antuvi als lectors que tot és ficció, que tot és imaginat, tret d’un únic fet puntual, aquell que va donar lloc a la seva inspiració.
Yoann Iacono (Burdeus, França, 1980) opta per la primera via, cosa que el porta a esmerçar anys de recerca per arxius i hemeroteques a França, als EUA, Alemanya i Japó. L’acció de la novella transcorre des del 1936, any en què la protagonista, Nejiko Suwa, es trasllada a París per perfeccionar els estudis de violí sota el mestratge dels grans violinistes europeus, fins el 1983, quan ella, als seixanta-tres anys, ofereix el seu darrer concert a Tokio, després de dècades d’abstinència. El recorregut històric és extens i dens, més encara si tenim en compte que aquest és un període de gran trasbals a Europa i que la protagonista passa a París i a Berlín tota la guerra i no torna al Japó fins alguns anys després d’haver-se signat la pau.
La idea de partir del gest diplomàtic del regal del violí és atractiva i la novel·la planteja qüestions molt interessants, que la contraportada del llibre enumera encertadament: Iacono reflexiona sobre els turbulents lligams entre l’art i el poder: ¿un artista només està compromès amb el seu art? Es pot abstreure de la història? ¿Com aconseguir que els règims dictatorials no se n’apropiïn?
El fet que el llibre prengui com a personatges noms reals que protagonitzaren la Història fa del text una novel·la històrica, per bé que no són els fets ni els esdeveniments bèl·lics ni polítics els que centren la temàtica. L’autor vol subratllar el caràcter moral-formatiu que l’experiència musical sota el nazisme significà per a la virtuosa violinista japonesa, però també hi barreja un enamorament amb un assessor de l’ambaixador japonès a Berlín. Tanmateix —i aquest és en la meva opinió el problema—, Iacono obre massa finestres temàtiques que no acaben de cristal·litzar en un tot cohesionat, i això té com a conseqüència que no aprofundeixi en cap.
El 22 de febrer del 1943 Goebbels lliura el violí a Nejiko, un suposat Stradivarius confiscat a un violinista jueu per un frustrat músic nazi, el sinistre Herbert Gerigk, qui s’encarrega de les expropiacions als jueus i de confegir un llistat de músics d’ascendència jueva. Aquest és el moment en què l’ànima de la noia, tot i que ignora la procedència de l’instrument fins molt més endavant, comença a neguitejar-se, un malson que la perseguirà fins al final. El leitmotiv serà, doncs, aquest desassossec, que es manifesta físicament en la impossibilitat d’aconseguir arrancar a l’instrument els sons que la intèrpret desitja i que ella percep com els més autèntics. És aquesta relació entre ella i l’instrument la part més reeixida.
La violinista no manifesta inclinacions polítiques de cap signe, però no té objecció (o l’objecció es manifesta molt tímidament) de tocar en públic i en privat per als dignataris més alts del nacionalsocialisme ni de fer de solista a la Orquestra Filharmònica de Berlín. Només passats els anys sabrà que el seu violí té probablement una procedència fatídica que cal aclarir. El seu neguit es manifesta en les indagacions que fa, malgrat que no dona cap pas per restituir a l’antic propietari el que li pertany. En aquest sentit el text és una novel·la de formació. No serà fins al final que el lector haurà de decidir si la protagonista ha fet un recorregut moral, positiu o no. La novel·la està escrita per un personatge músic trompetista, Felix, que s’inclou ell mateix a la trama i, ara en primera persona, ara en tercera, ens narra la història de la Nejiko Suwa. Després de la guerra, ell, que havia estudiat al conservatori de París durant els mateixos anys que Nejiko, rep l’encàrrec d’investigar la trajectòria de la violinista japonesa per recuperar l’instrument i mirar de restituir-lo a la família o als hereus. Així la novel·la és el resultat d’aquesta recerca fictícia, que inclou parts literals del diari de la virtuosa intèrpret i descripcions de situacions i de fets reals extrets de les fonts documentals, que es van alternant amb els diàlegs que sostenen els personatges.
La intenció de l’autor de donar al seu text el caràcter de novel·la de formació queda segellat al final pel fet que el desenllaç de tot plegat és imaginat per Iacono, com anuncia la veu narradora. Probablement l’autor no va trobar documentat el final amb què clou el llibre i aquest és la part més fictícia de tota la novel·la.
Yohann Iacono, alt diplomàtic i assessor polític publicà a França L’Stradivarius de Goebbels l’any 2021. El 2023 ha publicat una segona novel·la, Les vies secrètes de Vladimir (Slatkine Et Cie), encara no traduïda al nostre país.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
MANUEL REVENTÓS BORDOY, UN NOUCENTISTA LIBERAL DESENCISAT
Manuel Reventós Bordoy
Diari de la guerra
i Barcelona viscuda
Edició i notes de Josep M. Muñoz
Introducció de Borja de Riquer
L’Avenç 2022, 259 pàgs.
per Anna Rossell
Com és habitual en el segell editorial i la revista L’Avenç, que nasqueren amb la decidida voluntat de treure a la llum fets i personatges històrics rellevants i malgrat això poc o gens coneguts, aquest llibre, que conté els textos Diari de la guerra i Barcelona viscuda, de Manuel Reventós Bordoy, reflecteix directament la seva figura, la del destacat noucentista liberal català que ha passat massa desapercebut fins ara.
Acabats els estudis de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, Reventós tingué ocasió d’ampliar estudis a l’estranger. Com tants de la generació del 1917, que es formaren acadèmicament en universitats europees de prestigi, ell tingué a Alemanya (Berlín i Düsseldorf) l’ocasió d’entrar en contacte amb pensadors destacats de l’escola de l’historicisme econòmic alemany: Gustav von Schmoller, Max Weber, Werner Sombart i Joseph A. Schumpeter, però també amb el sociòleg positivista Franz Oppenheimer. Aquest ample ventall de coneixements humanístics i tècnics en branques de saber connectades va fer d’ell un economista avançat al seu temps, atent als esdeveniments socials d’una època convulsa i de les implicacions econòmiques que representaven. En plena dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923, publicà Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX, llibre que l’historiador Borja de Riquer en la seva àmplia i detallada introducció considera «el primer estudi que es pot qualificar de científic sobre el moviment obrer català».
El llibre de Reventós (Barcelona 1888 – 1942) aplega dos textos ben diferenciats: un diari escrit durant la Guerra d’Espanya, iniciat tres mesos després del començament del conflicte bèllic i acabat el 3 de gener del 1939, que l’editor, Josep M. Muñoz, ha intitulat Diari de la guerra i un altre, de caire molt diferent, amb el títol de Barcelona viscuda. Les raons que porten a publicar-los ara i conjuntament les expliquen l’editor i les netes de l’autor, Anna Moretó i Reventós i Laia Reventós Rovira a les observacions que fan en els respectius textos precedents, Nota sobre l’edició i Per què ara: els textos eren inèdits i havien restat en mans de la família, que no es posava d’acord abans sobre la necessitat de fer-los públics. Tenen en comú haver estat escrits els mateixos anys i per la mateixa persona. Tanmateix ambdós aporten llum, el primer sobre l’evolució i la ideologia de l’autor, el segon sobre la Barcelona de l’època vista per qui la visqué intensament, sobretot, Ciutat Vella.
Per bé que el Diari suggereix que qui escriu ens farà testimonis del transcurs del conflicte a la ciutat comtal i dels esdeveniments més punyents d’aquells anys, el que en realitat conté reflecteix els alts i baixos en l’estat d’ànim de l’economista i l’evolució ideològica d’un liberal implicat en la política catalanista primer des de Solidaritat Catalana i després vinculat a l’esquerra solidària a través de Unió Federal Nacionalista Republicana i, a partir del 1917, al bloc Republicà Autonomista i a Acció Catalana. El decurs dels fets porten al liberal catòlic, des dels primers dies, al desencís envers la ideologia anarquista, per la qual havia sentit certa admiració, i a la decidida condemna de les decisions polítiques, tant de l’estat espanyol com de la Generalitat de Catalunya: el seu convenciment es va fent, dia a dia, més fort en la idea que tot plegat porta el país econòmicament i humana a la desfeta.
El segon text farà la complaença de qui vulgui conèixer físicament sobre tot el centre de la ciutat, per on Reventós fa llargues passejades evocant-ne el que hi va veient al seu pas —edificis històrics, cafès, ambients i destrucció, i fa crítica d’alguns plans urbanístics de transformació de la ciutat. Però també aprofita l’ocasió per rememorar moments amb personatges cèlebres de l’època: Eugeni d’Ors, els amics Joan Crexells, Josep Carner, Carrasco i Formiguera, Josep M. De Sagarra, Josep M. Planes, Agustí Esclasans o Rafael Campalans per esmentar només uns pocs dels noms. En aquest sentit ens fa a mans un bocí d’història viva de Barcelona.
La introducció de Borja de Riquer, extraordinària, ens parla de l’home i de la seva projecció política, així com del professor que fou i dels seus càrrecs en diverses administracions per passar després a fer anàlisi dels textos.
El llibre va acompanyat d’algunes fotografies i es clou amb una Cronologia de Manuel Reventós Bordoy, un Índex onomàstic i un Índex toponímic.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol