SEBASTIÀ PERELLÓ, UNA FESTA PER A LLETRAFERITS

Portada de la novel·la «La mar rodona», de Sebastià Perelló
L'escriptor mallorquí Sebastià Perelló
L’escriptor mallorquí Sebastià Perelló

Sebastià Perelló
La mar rodona
Club Editor, 2020, 302 pàgs.

per Anna Rossell

Més que remarcable, aquesta novel·la de Sebastià Perelló. Un goig de llegir, una festa lingüística i un encert quant a la construcció de la trama. Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963) mereix ocupar seient d’honor a les primeres files de les lletres del moment en llengua catalana. I crec observar que és a les Illes Balears i al País Valencià, on la llengua catalana sembla més amenaçada encara que al Principat, on aquells que conreen l’escriptura ho fan amb una exquisidesa lingüística i filològica que abelleix fins al punt de crear addicció. I hi ha addiccions que no només són desitjables, sinó que cal promoure. Perquè és aquesta espècie d’escriptors la que està cridada a redimir la llengua, cada cop més assolada i empobrida.

La mar rodona, confegida a base de tres capítols a primera vista solts (Paper banyat, La peixera i A lloure) és una única narració lligada i molt ben lligada. Ho és amb majúscules. Perquè, més enllà de presentar tres moments de la història de Mallorca que mostren l’evolució social i econòmica de l’illa des dels anys cinquanta del segle passat fins a l’actualitat —una transformació feta a una velocitat esfereïdora, impossible de gestionar—, la novel·la se’ns planteja com el paradigma de les tendències de vida que s’han anat imposant vertiginosament en una part del món i que, lamentablement, amb les noves tecnologies i amb l’accelerada imposició del model imperant, creen escola arreu.

Paper banyat, situa l’acció a la postguerra immediata, en una barberia, el lloc ideal on concorren veïns de tota idiosincràsia, condició i ideologia, un ambient que dona peu a desplegar un matisat ventall dels més diversos personatges enfrontats durant la Guerra Civil. La peixera és una finestra oberta a la societat mallorquina dels anys setanta del segle XX, una panoràmica que Perelló ens ofereix a partir de la mort sobtada d’una dona, enmig del carrer, que congrega una munió de vilatans que la coneixien, que van i vénen i acompanyen la morta fent safareig, i A lloure, el més extens dels tres relats, que, a diferència dels altres dos, no cerca tant presentar ambient social, desgrana una teoria de l’evolució de les societats contemporànies en general, en l’exemple concret del fenomen turístic, a través dels ulls d’un intel·lectual de la professió que fa de recepcionista en un hotel punter.

Cadascun dels tres relats se’ns transmet a través dels ulls d’un narrador jove, extraordinàriament crític i observador de detalls i replecs. Malgrat que es tracta de tres narradors diferents, no hi ha dubte que tots tres tenen molt en comú: una capacitat infinita de copsar què s’hi amaga darrera les paraules, els gests, les mirades i els capteniments, una habilitat fora mida per desemmascarar hipocresies i impostures, una aptitud esbalaïdora per entrellucar fins els racons més inconscients de l’ànima humana. Una mirada penetrant, de la qual no en queda exclosa la pròpia veu narradora, sobre tot en el tercer episodi, on qui narra adquireix un especial protagonisme i esplaia la seva teoria del turisme com a exponent de la superficialitat en què ha derivat la vida de l’ésser humà del segle XXI. Una vida on tot és menja de consum, tot decorat i parc temàtic. És en aquest tercer relat on sembla que traspua més la personalitat de l’autor i on aquest fa una esplèndida exposició de la seva pregona erudició, un festival d’autors literaris i obres, sobre tot relacionades amb la temàtica de l’hotel, documents que acompanyen la teoria del narrador.

Estilísticament la novel·la és una meravella, un foc d’artifici enlluernador. Llegir Perelló és llegir un deixeble avantatjat de la Víctor Català. I això és impagable. No només per la precisió expressiva que aconsegueix l’autor amb l’immens cabal lingüístic que desplega, sinó també per la seva més que extraordinària habilitat per derivar i interpretar, per aplicar a la pròpia experiència de vida allò que observa a l’exterior. Així, l’equiparació li és la característica d’estil més escaient, els com si o és com són una constant en el relat, el lligam entre l’exterior i l’interior amb què la veu narradora i l’autor assagen de mantenir una connexió entre fora i dins: «En aquest vertigen camaleònic de vides clandestines i desemparament, de nomadisme i errància, on la intimitat ja és una nostàlgia i una amnèsia efervescent, un lloc on esquivar-se i ser tots els homes i totes les dones, refugi de covardies i decadència, hi volíem veure el col·lapse de la vida de cada dia, com si fos un espai d’ingravidesa i d’evacuació, un mostrador i una escaparata, escuma i vides despreocupades, sempre lluny, molt lluny, com si fossis en un claustre o un castell encantat, hotels que mai no són cases, ni una llar, només llumets i festes i abjecció».

No cal dir que el seu estil és un estímul constant a la reflexió. No us la perdeu.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

LA CULTURA JUDÍA DEL ESTE EUROPEO. UNA MIRADA NECESARIA

Israel Yehoshua Singer
De un mundo que ya no está
Traducción del yiddish de Rhoda Henelde y Jacob Abecasís
Acantilado, 2020

por Anna Rossell

Verdaderamente, Israel Yehoshua Singer (*Biłgoraj —Polonia—, 1893; +Nueva York, 1944), polaco de origen judío, escribe sobre un mundo desaparecido como él lo conoció. Por ello este libro de memorias es un precioso documento, necesario para comprender el presente. Porque ningún presente es el que es sin su pasado.

Este autor de novelas, escritor en yiddish, lengua hablada por los judíos asquenazíes de origen alemán, formada con elementos del hebreo, el francés antiguo, el alto alemán y dialectos del norte de Italia, conoce a la perfección los ambientes y las tradiciones que describe, y nos los lega como un tesoro. Y son un tesoro, en una doble dimensión: porque la lectura de su libro nos permite entender numerosos personajes que han poblado la mejor literatura centroeuropea y también porque nos acerca a las culturas y subculturas judías, que, evolucionadas, aún perviven como reliquia. Sin ir más lejos el yiddish se conserva en las comunidades judías de Rusia, Lituania, Polonia y los EEUU.

Según consta en la Nota de los traductores que precede al texto, el libro formaba parte de un ambicioso proyecto de memorias, que debía ofrecernos una amplia panorámica de la vida y del entorno del autor. Su intención era escribir una trilogía de alrededor de mil quinientas páginas, de las cuales solo alcanzó a redactar los primeros veintidós capítulos, los que abarcan la vida de Singer hasta los trece años (1906), que ahora se publican.

Descendiente de una larga tradición de rabinos, hijo y nieto de rabinos, la infancia de Singer transcurre inmersa en la más pura ortodoxia religiosa. Su familia vive humildemente, si bien pertenece a una clase social de rango considerado superior por el cargo que desempeña su padre en la pequeña ciudad de Lentshin.

Como corresponde a los varones de las familias judías piadosas, Israel Yehoshua es educado en el estudio de la Guemará (segunda sección del Talmud) y de la Torá, una actividad que no se corresponde con su tendencia infantil al juego y a la expansión natural. Si bien ello no se exterioriza en brusca rebeldía manifiesta, sí es evidente la mirada crítica del niño que ve y juzga desde la distancia de quien no se identifica con unas prácticas a menudo rayanas en la superstición. Ello y el enrarecido ambiente provinciano de la pequeña ciudad condicionan la atracción del niño por todo aquel que viene de fuera, sobre todo de ciudades más grandes, o que rompe los clichés clásicos.

El hecho de que tanto el padre como el abuelo sean rabinos, en Lentshin el primero y en Bilgoray el segundo, ciudad esta última que la madre y los niños visitan los veranos durante varios meses, proporciona al narrador un conocimiento amplísimo del espectro de personajes piadosos que acuden a la casa de ambos rabinos en busca de consejo o de solución a litigios. Así el lector conocerá de primera mano sus preocupaciones, sus prejuicios, sus hábitos, su carácter y a sus familias. Sin embargo, dado el talante curioso de Israel Yehoshua y su predisposición al juego al aire libre, participaremos también de ambientes menos religiosos, más humildes, así como del enfrentamiento entre los jasídim (entre los que prima el misticismo sobre el estudio del Talmud) y los mitnagdim (estudiosos del Talmud). Asimismo, a través de ciertas escenas donde se producen encuentros entre judíos y gentiles, percibimos la mirada de los primeros hacia los cristianos de su entorno.

El libro, plagado de términos hebreos y yiddish imposibles de verter al español, viene acompañado de un glosario explicativo de todos ellos y tiene el valor añadido de estar traducido directamente desde el yiddish.

Del autor se han publicado también en España, en español, las novelas Los hermanos Ashkenazi (Ediciones B, 2003; Acantilado, 2017) y La familia Karnowsky (Acantilado, 2019).

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

El escritor Israel Yehoshua Singer
Israel Yehoshua Singer

RESCATAR ELS MOTS, LA TASCA DEL FILÒLEG

Portada del llibre «Espigolant», de Francesc Riudavets Cavaller
Francesc Riudavets Cavaller



Francesc Riudavets
Espigolant
(Una aproximació al lèxic de Menorca
no recollit al Diccionari Alcover-Moll)

Consell Insular de Menorca, 2ª edició, 285 pàgs.

per Anna Rossell

Una molt bona tasca filològica, la que ha emprès Francesc Riudavets (Menorca, 1963), qui es considera «només un aficionat» en la feina de recollir un lèxic «que tenc por que s’acabi perdent». Ell es declara autodidacta i ningú ho diria, tant per la sensibilitat que demostra envers la llengua com per la seva manera de treballar. Una feina necessària, que, malauradament, massa vegades no fem els filòlegs de formació i que quedaria sense fer, si no fos per aquests altres filòlegs. No cal haver obtingut un títol oficial per formar-se en una branca del saber ni per fer-ho igual o millor que els titulats. D’altra banda, i amb la humilitat i seriositat que el caracteritza, Riudavets ha consultat Joan F. López Casanovas, amb qui ha pres certes decisions quant a la forma final que ha acabat tenint aquest llibre tan valuós. Joan F. López Casanovas és també l’autor del pròleg, que, juntament amb la introducció que escriu el propi autor, ens fa reflexionar sobre l’ofici, sobre les llengües, sobre la igual vàlua de totes les variants i ens il·lumina sobre el mètode que ha seguit Riudavets en el seu quefer i en la presentació.

Com ja anuncia el subtítol, Riudavets s’ha proposat reunir lèxic i modismes menorquins que no recull la impagable obra d’Alcover i Moll, la magnífica eina que tenim els parlants i escriptors de la nostra llengua comuna, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), que, amb les aportacions de molta gent lletraferida que hi va col·laborar, aplega l’inabastable tresor del lèxic català en les variants d’arreu i amb una riquesa d’informació més que considerable. Segons diu el subtítol, el DCVB és un: «inventari lexicològic i etimològic de la llengua catalana», una obra comprensiva de la llengua que es parla, com seguim llegint, «al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya».

Però, com fan notar tant López com Riudavets, la riquesa de les llengües és de magnitud tal que difícilment cap diccionari la pot abastar tota. Això passa en molts casos perquè hi ha lèxic que s’ha anat perdent i gairebé ha quedat oblidat o bé perquè, quan una llengua és viva, la formació de neologismes és constant i els diccionaris no els inclouen fins que aquests no queden ben consolidats.

En el cas d’Espigolant no es tracta, però, de neologismes, sinó de deixar constància de lèxic i frases fetes que l’autor ha detectat que, sent arrelats a Menorca, no es troben recollits al DCVB. Aquesta feina, doncs, pot servir també per completar el Diccionari en la seva propera edició. Això fora desitjable, perquè la tasca lingüística i detectivesca feta per Riudavets arribés a més usuaris i interessats. L’autor consigna la considerable quantitat de 868 entrades de lèxic al capítol «Vocabulari menorquí» i 506 al de «Modismes, frases fetes i altres florafulles» (les he comptat). Són en total 1474, sense comptar les diverses accepcions del mot o la frase feta en qüestió.

Tal com detalla Francesc Riudavets a la seva introducció, «el vocabulari consta de mot d’entrada, la categoria gramatical, la definició, una frase d’exemple i, quan m’ha estat possible, una cita literària».

Val a dir que alguns dels mots, en el sentit que els registra Riudavets i no recollit al DCVB, no són exclusius de Menorca, p. ex. Acollonir en el seu ús transitiu, que també s’empra com a mínim a Catalunya i consta com a tal verb transitiu al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). En altres casos, molt pocs, l’autor fa referència al DIEC, quan aquest acull la paraula en qüestió en el sentit que s’empra a Menorca (és el cas, p. ex. d’Aigües com a «canvi de tonalitat en una superfície» i Pocavergonya en el sentit d’algú «Que no té vergonya», però no ho fa sistemàticament. Un valor afegit és que sovint hi fa constar l’etimologia o, quan no és segura, la suggereix com a possibilitat, o fa referència a una probable relació de parentesc amb paraules emprades en altres llocs (p. ex. Cueca), fent esment de consultes a altres fonts autoritzades, Wikipedia, RAE…).
En el capítol dels «Modismes» hi he trobat alguna entrada inclosa dues vegades, segons el mot de la frase elegit per l’autor per enregistrar-la; és el cas de Posar sa mà dins sa butxaca, que la trobem sota Butxaca (p. 188) i sota (p. 226) i amb significats diferents…).

Un encert, també, el títol Espigolar, verb que el DIEC defineix com «Collir (els fruits que han quedat en el camp després de la collita general) o Collir d’ací i d’allà».

Una joia per a filòlegs, lletraferits i lingüísticament sensibles en general la publicació de la qual l’Institut Menorquí d’Estudis ha fet possible.
Esperem, com sembla anunciar ja l’autor, que la seva tasca tindrà continuïtat i que podrem gaudir de més reculls com aquest.

El llibre es clou amb una relació d’abreviatures emprades, la bibliografia d’on l’autor ha extret els exemples aportats a les entrades i un llistat de recursos en xarxa.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

L’ENCÍS DE LES HISTÒRIES ENTRANYABLES

Núria Castellsaguer Maynegre
T’escolto, Samsó
Voliana Edicions, 284 págs.

per Anna Rossell

No hi ha dubte que Núria Castellsaguer té la mà trencada per a l’escriptura. Llegint la seva prosa tenim la impressió que per a ella contar una història és com bufar i fer ampolles. Tanmateix, això no és res més que una aparença. Perquè que una novel·la es llegeixi sense entrebancs i d’una tirada no significa que sigui fàcil d’escriure. Ben al contrari, aconseguir-ho comporta ofici i un olfacte fi per trobar la destra manera de triar els múltiples factors que intervenen en la tasca, combinar-los hàbilment i vestir-los amb les paraules adients per donar vida als personatges que protagonitzen l’entrellat. És un art. I l’autora reix en el propòsit.

Castellsaguer opta per una història senzilla, la vida de Fèlix Samsó no té res d’extraordinari; ell és un home com tants altres. I és precisament d’aquesta senzillesa d’on l’autora treu la força de la novel·la, que permet al lector veure en el personatge un individu corrent (que no simple) com podria ser ell mateix. El mèrit rau justament a posar de relleu que ningú n’és, de corrent, que cadascú té un passat que li condiciona la vida i un pou de sentiments amb què ha de bregar per assolir l’equilibri i l’harmonia.

L’autora, mataronina, ubica la narració a Mataró (per bé que mai hi trobem la ciutat amb el seu nom hi ha prou indicis que s’hi inspira directament).  Corre la primera dècada dels 2000. En Fèlix Samsó és un home de més de seixanta anys, psiquiatre infantil, que al final del llibre s’acaba de jubilar. Així seguirem les inquietuds del protagonista en els darrers temps de l’exercici de la seva professió: coneixerà la Gina, una dona de poc més de trenta anys, que segueix tractament al seu hospital i en Roc, un nen amb problemes familiars, pacient d’en Fèlix.

Però Castellsaguer ens vol donar a conèixer el seu heroi al complert i se les empesca per fer-nos entrar amb mirada retrospectiva en el passat de Samsó, a l’infantesa poc amable que l’ha lligat positivament a la mare i negativament al pare. I és sobre tot en aquest altre nivell narratiu que també el seu pare i la seva mare juguen un paper important.
Narrada en primera persona, és la veu d’en Fèlix qui ens condueix, però els nombrosos diàlegs permeten al lector conèixer de primera mà els seus companys de viatge i percebre matisadament el seu caràcter.
Castellsaguer empra una prosa fresca i quotidiana, molt fluïda i rica en frases fetes i un lèxic planer molt encomiable, que contribueix a definir essencialment els seus personatges. L’autora construeix les seves criatures amb subtilesa destacable, i a la encertada caracterització hi contribueixen tant les descripcions que en fa el Fèlix mateix, la veu narradora, com les reaccions de cadascun en cada situació. Se sap posar en la pell de la mare, una dona tendra i intel·ligent sense estudis, amorosament lligada al seu fill; del pare, un home frustrat i sense escrúpols; d’en Roc, un nen profundament afectat per l’abandonament i un context familiar desestructurat; de la Gina, la jove vídua enèrgica i geniüda, segura d’ella mateixa i de tendència egocèntrica; d’en Fèlix, a qui el passat impedeix portar una vida emocionalment satisfactòria i de la Maria José i en Juli, companys de treball a l’hospital. Tots ells se’ns fan extraordinàriament propers per la seva autenticitat.

El muntatge temporal és la tècnica que empra l’autora per cobrir la narració de la infància i l’adolescència d’en Fèlix, qui, assegut una nit amb la mare a l’estació de França de Barcelona, rememora els moments més sensibles de la seva vida passada. Així la novel·la juga amb l’alternància dels capítols del moment actual amb els del passat, sense seguir la cronologia natural i sovint lligant associativament el final dels uns amb el principi dels altres. El primer capítol (primera part) i el darrer (tercera part) constitueixen tècnicament una excepció; són els únics en què s’hi fa present una veu narradora omniscient, cosa la qual permet a l’autora primer posar-nos en situació i presentar el seu protagonista i el seu entorn, i després, donar-nos a entendre que és ell qui escriu la història (segona part) en el record. La trama va dosificant així les informacions que convé desvetllar en cada moment i deixar-ne algunes en suspens, cosa que afegeix intriga al desenvolupament dels fets.

Una novel·la que abelleix llegir i ha d’interessar a un públic lector molt ampli.

© Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com.es/
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

UN DOCUMENT CABDAL PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Montserrat Roig
Els catalans als camps nazis
Edicions 62, 2017, 829 pàgs.

Resulta difícil trobar paraules per caracteritzar aquest assaig de Montserrat Roig, que fou la seva obra magna. Per resumir-ne breument l’essència, diria que aquest llibre és un document cabdal per a la memòria històrica, indispensable; ho segueix sent, ara que s’ha tornat a editar, quaranta anys després de la seva publicació, el 1977. I goso dir que ho seguirà sent sempre. Diria que Els catalans als camps nazis és un clàssic, un document amb majúscules que mai perdrà la seva importància per a la història i la memòria. Certament, del 1977 fins ara hi ha hagut treballs d’historiadors que n’han ampliat la temàtica, però també gran part d’aquests estudis es deuen a l’assaig de Montserrat Roig, que en aquell moment va fer una grandiosa feina pionera i va posar al descobert una temàtica pràcticament desconeguda, que els vencedors de la Guerra Civil espanyola es van esforçar a mantenir amagada.

Com diu la historiadora Rosa Toran en el seu ampli pròleg de presentació d’aquesta edició, Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991) no va aplicar les tècniques de la historiografia a la seva recerca sobre el destí dels republicans i les republicanes que van anar a parar als camps nazis després del seu exili francès, un cop acabada la Guerra Civil. Tanmateix, aquest és precisament un dels trets essencials que fan d’aquest monumental assaig un clàssic. Perquè la seva metodologia —basada en entrevistes als deportats i les deportades que van viure en primera persona i en carn pròpia els horrors dels camps i les seves conseqüències— li atorguen la categoria d’obra única, que, lluny de perdre interès amb el pas del temps, la fan créixer en valor, en la mesura que van desapareixent els testimonis vius. «Els catalans als camps nazis» és fonamental per molts motius, però un dels més importants es el fet que dona fe directa del sofriment d’aquests homes i aquestes dones que van lluitar per la llibertat fins al seu darrer alè. Ho fa deixant-los parlar directament, relatant amb minuciositat esfereïdora els fets, sovint mostrant relats complementaris, altres divergents en certs aspectes, algun fins i tot oposat.

La idea d’escriure aquest llibre li fou proposada a Roig pel seu amic, l’historiador Josep Benet, i cal dir que fou un acte de valentia per part de la compromesa periodista i escriptora catalana d’acceptar el repte, tant per la magnitud del projecte com per la càrrega emocional que li van suposar les entrevistes i l’empatia amb els testimonis (en total quaranta-un: vint-i-set de Mauthausen, quatre de Ravensbrück, quatre de Dachau, dos de Buchenwald, dos de Sachsenhausen, un d’Éperlecques i un d’Aurigny). Joan Pagès Moret, un d’aquests deportats i principal impulsor de la creació de l’Amical de Mauthausen de Barcelona, l’any1962, molt ben relacionat amb altres exiliats i amb l’Amicale de París, va proporcionar-li els contactes, gràcies als quals l’autora va poder confegir el monumental document. I van ser altres tres deportats, que havien treballat a la secretaria del camp de Mauthausen —Casimir Climent, Joan de Diego i Josep Bailina—, els qui, arriscant la seva vida, havien fet còpies de les fitxes dels presoners, còpies que van lliurar, un cop alliberats els camps per les forces aliades, entre altres, a representants dels partits del Comitè Nacional Espanyol, en què s’havia organitzat la resistència dels republicans catalans. Montserrat Roig es basa en la còpia que va quedar dipositada posteriorment a l’Amicale de Mauthausen de París per parlar de les xifres fiables i/o desconegudes de deportats, de dates i camps de trasllats, de morts… les exposa al seu apèndix i les treballa segons el seu lloc de naixement, classificats per comarques.

Montserrat Roig aplica al seu projecte una metodologia intel·ligent i útil: divideix el volum en tres parts, la primera de les quals —Dels països catalans als camps de la mort— presenta una visió general per fer entendre la procedència dels implicats i les causes del seu exili; la segona —Un món d’espectres— ens mostra amb gran detall la vida quotidiana als camps i la tercera —El combat per la llibertat— dóna fe de l’organització de la resistència als camps, de l’alliberament i del destí dels catalans després. Les tres parts se subdivideixen en capítols específics, que faciliten consultes puntuals.

Com la pròpia Roig escrivia en el seu pròleg a la primera edició «l’obra tracta dels ciutadans dels Països Catalans, nascuts o immigrats en aquestes terres […]. No hi ha, però, cap intenció de distingir el comportament d’aquests amb els ex deportats de la resta de l’Estat espanyol […]. Si m’he limitat als ciutadans catalans es perquè tractava de cobrir una parcel·la boirosa de la nostra història recent». Tot i això, com no podia ser d’altra manera, el text de Roig traspua la història d’altres republicans espanyols i de l’univers concentracionari general, que atorga al seu assaig un interès universal.

Més enllà de la importància del text per a la memòria col·lectiva, i no pas en segon terme, el treball de Montserrat Roig va tenir l’incalculable valor humanitari de desvetllar per a molts familiars dels deportats quin va ser el destí dels seus éssers estimats, dels quals no en tenien cap notícia. Ultra això, i per bé que per a alguns va tenir un efecte dolorós i negatiu rememorar l’horror, també per a molts deportats va suposar un consol i una descàrrega emocional parlar d’uns fets punyentment reprimits i saber que el seu sofriment i la seva lluita no caurien en l’oblit.

Gran importància tenen els paralipòmena del llibre de Roig, que, a més del pròleg de l’autora i d’una breu presentació d’Artur London, tot en la versió original, inclou: 1) un bon nombre de fotografies, moltes de les quals d’en Francesc Boix, una de les víctimes dels fets, que va col•laborar amb els seus documents gràfics a provar la culpabilitat d’alguns dels acusats als judicis que van determinar i sancionar responsabilitats després de la guerra, 2) la bibliografia consultada per Roig, 3) un apèndix amb els noms dels ciutadans dels Països Catalans morts al camp de Mauthausen o als kommandos exteriors d’aquest camp, que incorpora dades sensibles relatives a cadascun, 3) un annex a la relació general de deportats a Mauthausen o als kommandos, amb lloc de naixença i data de la mort o la desaparició, 4) altres llistes de deportats (a Eysses, Sachsenhausen, Neuengamme, Buchenwald, illa d’Aurigny, Ravensbrück, Dachau) i relacions més especifiques que Roig va poder confegir, 5) aclariments de vocabulari dels termes emprats als camps, 6) índex general de noms amb indicació dels capítols i pàgines on s’esmenten.

La nova publicació, com diu la nota editorial, «reprodueix fil per randa l’edició que Edicions 62 va publicar l’any 2001, que al seu torn reproduïa l’edició original. Tan sols l’hem volgut enriquir amb una àmplia introducció, a càrrec de la historiadora Rosa Toran, que contextualitza l’obra en el moment històric en què es va gestar, actualitza dades diverses sobre els camps i els deportats i exposa les dificultats de tota mena amb què Montserrat Roig es va trobar». Mereix una menció especial aquesta desgranada introducció de Rosa Toran, escrita per una historiadora de relleu, que ha publicat diversos llibres sobre el tema, compromesa i estretament vinculada a l’Amical de Mauthausen de Barcelona, una introduccio que comprèn vuit pàgines de notes i dona un valor afegit a aquesta edició per les informacions sensibles que hi incorpora, tant quant a la temàtica com a l’autora.

El llibre fou editat amb el títol de Noche y niebla, en traducció espanyola de Carme Vilaginés l’any 1978 per Edicions Península i s’ha anat reeditant al llarg dels anys, també la reedició del 2017, ara amb el títol de Los catalanes en los campos nazis, la mateixa traducció del 1978 —afegint-hi la de la introducció de Rosa Toran, a càrrec de Felip Tobar—, en paper i en suport electrònic. Un llibre imprescindible.

© Anna Rossell

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura