Manuel Reventós Bordoy
Diari de la guerra
i Barcelona viscuda
Edició i notes de Josep M. Muñoz
Introducció de Borja de Riquer
L’Avenç 2022, 259 pàgs.
per Anna Rossell
Com és habitual en el segell editorial i la revista L’Avenç, que nasqueren amb la decidida voluntat de treure a la llum fets i personatges històrics rellevants i malgrat això poc o gens coneguts, aquest llibre, que conté els textos Diari de la guerra i Barcelona viscuda, de Manuel Reventós Bordoy, reflecteix directament la seva figura, la del destacat noucentista liberal català que ha passat massa desapercebut fins ara.
Acabats els estudis de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, Reventós tingué ocasió d’ampliar estudis a l’estranger. Com tants de la generació del 1917, que es formaren acadèmicament en universitats europees de prestigi, ell tingué a Alemanya (Berlín i Düsseldorf) l’ocasió d’entrar en contacte amb pensadors destacats de l’escola de l’historicisme econòmic alemany: Gustav von Schmoller, Max Weber, Werner Sombart i Joseph A. Schumpeter, però també amb el sociòleg positivista Franz Oppenheimer. Aquest ample ventall de coneixements humanístics i tècnics en branques de saber connectades va fer d’ell un economista avançat al seu temps, atent als esdeveniments socials d’una època convulsa i de les implicacions econòmiques que representaven. En plena dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923, publicà Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX, llibre que l’historiador Borja de Riquer en la seva àmplia i detallada introducció considera «el primer estudi que es pot qualificar de científic sobre el moviment obrer català».
El llibre de Reventós (Barcelona 1888 – 1942) aplega dos textos ben diferenciats: un diari escrit durant la Guerra d’Espanya, iniciat tres mesos després del començament del conflicte bèllic i acabat el 3 de gener del 1939, que l’editor, Josep M. Muñoz, ha intitulat Diari de la guerra i un altre, de caire molt diferent, amb el títol de Barcelona viscuda. Les raons que porten a publicar-los ara i conjuntament les expliquen l’editor i les netes de l’autor, Anna Moretó i Reventós i Laia Reventós Rovira a les observacions que fan en els respectius textos precedents, Nota sobre l’edició i Per què ara: els textos eren inèdits i havien restat en mans de la família, que no es posava d’acord abans sobre la necessitat de fer-los públics. Tenen en comú haver estat escrits els mateixos anys i per la mateixa persona. Tanmateix ambdós aporten llum, el primer sobre l’evolució i la ideologia de l’autor, el segon sobre la Barcelona de l’època vista per qui la visqué intensament, sobretot, Ciutat Vella.
Per bé que el Diari suggereix que qui escriu ens farà testimonis del transcurs del conflicte a la ciutat comtal i dels esdeveniments més punyents d’aquells anys, el que en realitat conté reflecteix els alts i baixos en l’estat d’ànim de l’economista i l’evolució ideològica d’un liberal implicat en la política catalanista primer des de Solidaritat Catalana i després vinculat a l’esquerra solidària a través de Unió Federal Nacionalista Republicana i, a partir del 1917, al bloc Republicà Autonomista i a Acció Catalana. El decurs dels fets porten al liberal catòlic, des dels primers dies, al desencís envers la ideologia anarquista, per la qual havia sentit certa admiració, i a la decidida condemna de les decisions polítiques, tant de l’estat espanyol com de la Generalitat de Catalunya: el seu convenciment es va fent, dia a dia, més fort en la idea que tot plegat porta el país econòmicament i humana a la desfeta.
El segon text farà la complaença de qui vulgui conèixer físicament sobre tot el centre de la ciutat, per on Reventós fa llargues passejades evocant-ne el que hi va veient al seu pas —edificis històrics, cafès, ambients i destrucció, i fa crítica d’alguns plans urbanístics de transformació de la ciutat. Però també aprofita l’ocasió per rememorar moments amb personatges cèlebres de l’època: Eugeni d’Ors, els amics Joan Crexells, Josep Carner, Carrasco i Formiguera, Josep M. De Sagarra, Josep M. Planes, Agustí Esclasans o Rafael Campalans per esmentar només uns pocs dels noms. En aquest sentit ens fa a mans un bocí d’història viva de Barcelona.
La introducció de Borja de Riquer, extraordinària, ens parla de l’home i de la seva projecció política, així com del professor que fou i dels seus càrrecs en diverses administracions per passar després a fer anàlisi dels textos.
El llibre va acompanyat d’algunes fotografies i es clou amb una Cronologia de Manuel Reventós Bordoy, un Índex onomàstic i un Índex toponímic.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
POSTS TAGGED : Anna Rossell
UN POLSIM DE SAL FA UNA NOVEL·LA RODONA
Laura Autonell Aranda
Un polsim de sal
Círculo Rojo 2022, 211 pàgs.
per Anna Rossell
Laura Autonell s’inicia a la novel·la amb Un polsim de sal, la història d’una vida. I fa bé d’explorar, també, la narrativa llarga, doncs aquest llibre es llegeix d’una tirada, desperta l’interès del lector perquè és versemblant i escrit amb una naturalitat que sembla que les paraules li ragin soles de la ploma. És una novel·la rodona.
Però les paraules no ragen mai soles; s’ha de saber fer-les rajar, i Laura Autonell Aranda (*Taradell, 1963) en sap de l’ofici. La novel·la
La novel·la és, com deia, la història d’una vida. La d’una dona de tantes. De tantes, sí, que no torni ni vulgar ni simple. Ben al contrari: les històries de la gent senzilla són cadascuna diferent i molt sovint tenen més interès que no pas les de persones suposadament destacades, ja que són —això és segur— més verídiques. Perquè la ficció, la bona, consisteix a reflectir la realitat amb versemblança i autenticitat. Aquí rau el mèrit.
L’autora construeix molt bé els seus personatges i les relacions entre ells, així com els ambients en què es mouen. El gruix de l’acció s’esdevé a partir de mitjans dels anys setanta del segle passat, a Súria, una vila petita, prop de Manresa, de la comarca del Bages, que en aquella època vivia de les mines de potassa. Les mines donaven feina pràcticament a tota la població en edat de treballar, cosa que intensificava més encara el coneixement entre veïns i agreujava el xafardeig i el comaratge. Un context, doncs, en què les enveges, la gelosia i la mala fe poden incitar a rabejar-se a mortificar algú per obtenir-ne un benefici.
La novel· la parteix del moment en què una anciana, la Marta, interna en una residència geriàtrica de Barcelona, s’assabenta que té Alzheimer i que la malaltia progressa ràpidament. És així com fa un exercici de memòria en retrospectiva, que dona peu a recordar el seu recorregut vital, els seus patiments i les seves alegries, els seus amors i desamors. Però amb ella com a eix principal, l’autora crea amb mestratge un reguitzell de personatges de trets de caràcter molt diferents, que permeten gaudir al lector d’un ric catàleg d’individualitats, l’ànima de les quals sap dibuixar amb precisió. Ens presenta així un retrat de com es mouen les seves figures en un context que propicia el millor i el pitjor de l’ésser humà.
Marta és la víctima d’un matrimoni que neix amb mal peu des dels seus inicis. Víctima de maltractaments, l’acompanyem en la seva vida quotidiana, en el seu patiment, les seves pors i la seva desesperació. El seu home, Manel, maltractador i donat a la beguda, freqüenta la seva colla de companys de feina, miners com ell, al bar, on s’esplaia i troba el que li agrada.
Formalment la novel·la la condueix una veu narradora omniscient i desplega gran quantitat de diàlegs entre els personatges, en diversos ambients: al bar, a casa, a les trobades de les famílies d’ella i d’ell, a la feina, a la residència… No hi ha dubte que l’autora gaudeix explorant diversitat de situacions i atmosferes, i es nota. La prosa és molt fluïda i la llegim amb fruïció, també pel fet que els esdeveniments van acompanyats d’una certa intriga que esperona l’avidesa de la lectura. En algun moment sembla que l’autora pogués caure en la temptació de cloure la seva història amb un final fàcil, edulcorat, i el frega, però se’n sap sortir. A més, Autonell sap treure suc al títol.
L’acció es clou retornant a la residència de gent gran, amb el fill de la Marta com a actor.
La temàtica, desgraciadament molt actual, i l’elenc de personatges gairebé conviden a portar-la a escena si el text es dramatitzés. No seria difícil, el diàleg hi és predominant i hi convida.
Laura Autonell ha estat premiada en diverses ocasions per textos en altres registres literaris.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espano
LES HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA
Miquel-Lluís Muntané
Ombres sobre un fons blau
Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta
Rafael Dalmau Editor, 2022, 134 pàgs.
per Anna Rossell
Surto de la lectura d’aquest llibre de Miquel-Lluís Muntané amb el viu sentiment d’haver revisitat la pròpia infantesa. Les imatges evocades i els records han desfilat als meus ulls com en una pel•lícula màgica. L’he gaudit amb els ulls oberts d’aquell infant de Cinema Paradiso, per bé que el que desfilava davant meu no era un món nou, sinó l’íntim univers de la nena que jo era en aquells mateixos anys.
Com diu el subtítol, el que hi trobarà el lector és la Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta, la de l’autor, ben personal, però també la de qualsevol que hagi viscut a l’època (no cal que siguin els mateixos anys). Perquè el que hi descriu Muntané és un retrat de la Barcelona que es va anar bastint pocs anys després de la Guerra d’Espanya fins ben bé passat el meridià dels seixanta. Són cinc o sis anys de la seva vida, que transcorren a Barcelona sota la dictadura franquista en la fase en què el país començava a prosperar econòmicament i que el règim del dictador batejà amb el nom de desarrollismo. Així, aquest àlbum de records, com bé podríem anomenar el llibre, és un bocí essencial de la història de la Ciutat Comtal que serà també molt il•lustratiu per a tots aquells que no pertanyin a la generació de l’autor; tan vívida és la seva prosa, tan narrada com si ho fos des del moment mateix en què l’infant ho visqué.
El nen n’és el protagonista, el nen que es retrotrau al passat i recula fins tornar-se a trobar en aquells llocs, aquelles situacions, aquelles emocions. Escriu des de la seva memòria infantil amb ulls, fantasia i imaginari infantil. I alhora, magistralment, ho fa des del coneixement de l’adult que ara és. L’adult mira el nen des de la distància dels anys transcorreguts, però en el mateix moment que l’evoca sembla que torna a ser-ho.
És per això que els records que confegeixen el llibre ens els transmeten dos personatges: el nen i l’home (infant i adult). L’autor es refereix a si mateix en tercera persona i configura un trio que li permet de mirar-se doblement; com a autor i des de fora observa els dos herois en què es desplega. I, tanmateix, els reviu o els veu de molt a prop. Hi és i ho és.
Formalment són capítols molt breus, d’una pàgina i mitja, gairebé dues a molt estirar. Però tots ells impagables —en són cinquanta-set—. Per davant nostre desfilen un reguitzell d’icones, avui desaparegudes, que per sort Muntané arreplega per a la posteritat en aquest recull. Personatges com el vigilant, el sereno, els esmolets, la Pinito del Oro… però també llocs, hàbits, celebracions i situacions socials irrepetibles, institucions com l’escola i els mètodes d’ensenyament, les visites a casa la tieta, els jocs. La remembrança implica tots els sentits: les olors, el tacte, el gust, l’oïda i la vista. Sempre des de la mirada encuriosida o de sorpresa de la criatura que perceb en aquell passat, des de la seva imaginació i la seva fantasia. No hi manca doncs una certa ironia, una crítica subtil quan cal, un comentari del personatge adult que li permet fer oportunes i assenyades disquisicions sobre les qualitats característiques dels infants i, per contrast, de vegades, sobre el capteniment menys lloable dels adults. La narració dels fets va acompanyada, gairebé sempre, de sucoses i il·lustratives reflexions.
La prosa de Muntaner és fluent, desplega un lèxic ric que és un gaudi de llegir i els ben asseguro que el recull, escrit per la ploma d’un adult amb molt bona memòria, que de nen ja es mirava el seu entorn amb l’aguda capacitat d’observació de l’infant, és un tresor.
Com bé diu el magnífic pròleg de l’historiador Jordi Mata, Els modestos principis de tot, on repassa el perquè ens han arribat tantes cròniques de suposats gran personatges i lamenta que no se n’escriguin dels ciutadans comuns, aquestes històries —de l’estil que ens conta Muntané— tenen molt a veure amb l’altra, la Història amb majúscula inicial. Sense que això vulgui dir que l’una pugui substituir l’altra, és necessari subratllar que es complementen. Diu Mata: «No crec faltar a la veritat en adjudicar obres com aquesta […], al camp de la microhistòria i a la seva defensa que les arrels dels successos més importants es basen en les accions ordinàries dels ciutadans, que es tradueixen en múltiples ramificacions.»
Miquel-Lluís Muntané, que d’habitud escriu poesia, també ha conreat el memorialisme en altres textos: La seducció dels rius (2006), De sèver i de quars (2015) i Frontisses (2018)
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
UNA MENA DE BILDUNGSROMAN D’ÀNIMA ORIENTAL
L’amant perillosa.
Al sud de la frontera, a l’oest del sol
Traducció de Concepció Iribarren i Albert Nolla Editorial Empúries, 2003, 175 pàgs
Una novel· la plàcida, aquesta de Murakami (*Kyoto, Japó, 1949). Perquè provoca serenitat, malgrat que narra una biografia convulsa. Reeixida paradoxa. La història atrapa per aquesta estranya mescla i més. Acompanyem al seu protagonista, Hajime, des dels seus dotze anys (fins a la seva maduresa?), en una mena de Bildungsroman d’ànima oriental.
Hajime és fill únic, aquesta condició l’obsessiona i potència el seu natural sensible, observador i reflexiu. Està i se sent sol a casa i a l’escola —són rars els fills únics—, i tendeix a la introspecció. Trigarà poc a desenvolupar un esperit altament exigent en triar les seves amistats; sol i solitari des de nen, buscarà escrupolosament la seva ànima bessona i la continuarà cercant al llarg de tota la seva vida mentre el lector l’ acompanya. A l’escola primària, una nena de la seva classe de la seva mateixa edat, Shimamoto, lleugerament coixa, sembla omplir el gran buit que Hajime sent. Tots dos traven una profunda amistat, es troben sovint a casa d’ella, parlen de les seves inquietuds, de les seves observacions; ella l’introdueix en la música clàssica, comparteixen els replecs de la seva afinitat anímica més íntima. Hajime, que la percep com molt diferent a ell, sent un tendre afecte cap a ella i una plenitud indescriptible, que se li antulla una espècie de miracle; també ella és filla única. No obstant això, aquesta màgica fase de la seva vida es veurà truncada pel trasllat de la família d’ell a un altre barri de la ciutat. Malgrat que ell la visita al principi algunes vegades, les trobades es van espaiant i la seva separació es fa definitiva amb l’entrada de tots dos en un institut de secundària diferent. El fil de la història és senzill.
El mestratge de Murakami resideix en la fondària anímica dels dos protagonistes que crea i en la qualitat de l’escriptura de l’autor. En l’exquisida, sublim essència dels dos caràcters principals radica l’interès primordial de la novel· la. L’escriptor japonès elabora una prosa altament poètica, rica en els matisos de l’ànima humana i en imatges de gran altura, que fa les delícies del lector. Hajime és un personatge inquiet que vol conèixer-se a si mateix, aconseguir l’harmonia i convertir-se en algú que se satisfaci. Alguna cosa li diu constantment que és un ésser incomplet i immadur i no deixa de buscar la seva plenitud. Com és característic en les novel•les de l’escriptor japonès, el tema principal del qual és la pèrdua del gran amor i la seva incessant cerca, també aquí el protagonista persegueix aquest objectiu. En aquest llarg i dur camí d’insatisfacció el lector se submergeix en les riquíssimes reflexions del personatge, en la seva manera de percebre les seves experiències en les relacions amb altres dones. El ritme de l’escriptura és lent, però en cap moment repetitiu, no el determina l’acció sinó la cavil· lació, el pensament i els seus matisos.
Malgrat estar escrita en primera persona —és Hajime qui narra— percebem la seva veu com a omniscient, tal és la precisió amb què ens transmet el seu sentir i les seves emocions i la del record dels diàlegs (incloses les pauses) que ha sostingut amb altres i que s’alternen amb la veu del jo narrador.
L’esdevenir de l’acció que va complint les diverses fases de la biografia de Hajime és versemblant i realista. No obstant això el suspens és un ingredient important de la trama; l’autor juga a vegades magistralment amb refinada exquisidesa amb el realisme i la (possible) fantasia fins al punt d’aconseguir instal•lar el dubte en el lector.
S’ha dit que Murakami s’ha deixat influir molt per la literatura i la música occidentals: alguna cosa d’això hi ha. Tanmateix és difícil imaginar que un autor occidental hagués pogut escriure com ell.
Haruki Murakami és autor de moltes altres novel· les, narracions curtes i assajos. Per la seva qualitat ha rebut importants premis literaris, tant personals com a obres concretes. El seu nom ha sonat en repetides ocasions com a candidat al Nobel de Literatura. Ha estat traduït àmpliament al català i a l’espanyol; una mica menys al basc i al gallec. Aquesta novel· la s’ha editat en espanyol amb el títol de Al sur de la frontera, al oeste del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. edel sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. edel sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. e del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. e del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern H
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
ANNIE ERNAUX, LA VESSANT POLÍTICA DE L’ESCRIPTURA
Annie Ernaux
L’esdeveniment
Traducció de Valèria Gaillard
Angle Editorial, 2022, 93 pàgs.
per Anna Rossell
Que per a Annie Ernaux Ernaux (Lillebonne —França—, 1940), guanyadora del Nobel de Literatura 2022, escriure és una necessitat ho sabem des de fa temps. No només perquè llegint-la ho traspuïn els seus relats, sinó perquè ella mateixa ens ho diu abastament i directa en els seus textos. Tanmateix, no és només el fet d’escriure el que reclama la seva necessitat, Ernaux sent la urgència d’escriure com ho fa: sobre el referent directe de la seva vida, sobre la vivència i la ferida exposada i oberta. Ho corrobora el fet que comencés escrivint ficció —per bé que també s’inspirés en l’autobiografia—, però deixés, a partir de 1982, aquest gènere per a adoptar el que ja fa anys que coneixem: l’escriptura sobre la pura experiència autobiogràfica.
Segurament Ernaux va prendre la decisió de canviar de gènere quan va experimentar que la vida li aportava un material d’escriptura molt més valuós que la seva imaginació, i se’n va adonar que havia viscut prou com per a vessar els seus retalls de vida en paper. Del vessament autobiogràfic n’obtenia un valor afegit una doble recompensa personal: la del seu alliberament dolorós i la d’oferir a altres dones llocs íntims on emmirallar-se.
Ernaux sabia que aquesta decisió feia de la seva escriptura, com ella mateixa ha reconegut públicament, un gest polític en el sentit més literal, i és per això que hom la considera una escriptora propera a la sociologia. Ser dona sempre és perillós i Ernaux pertany a una generació en què ser-ho ho era molt encara, de perillós, més que avui dia al món occidental. L’educació que ella devia rebre en una escola catòlica dels anys cinquanta del segle passat i l’ambient en què va créixer, al si d’una família obrera esdevinguda comerciant, es filtren com un degoteig constant en els seus textos a través dels traumes que deixen petjada pregona en la seva persona. Sentiments com la vergonya, la por del sexe, la culpa, la inferioritat envers altres, la necessitat d’acceptació del grup, la ràbia davant del tracte humiliant… són components axials dels seus textos.
En una ressenya anterior —del seu llibre Pura passió—, em referia a la dificultat d’etiquetar els seus textos amb cap dels conceptes que reben les formes literàries tradicionals, i gosava afirmar que els seus llibres s’acosten en certa mesura a l’assaig. És curiós que l’autora faci sovint ús de notes d’aclariment a peu de pàgina, com si la seva intenció fos documental, científica, cosa que s’adiu amb la vessant sociològica dels seu estil literari.
L’esdeveniment, eufemisme que fa servir l’autora per a referir-se a un avortament, el propi, és una crònica —amb el corresponent registre dels dies i els mesos—, però pot ser, fil per randa, la narració de l’avortament de qualsevol dona del món. En determinats moments de la lectura percebem el llenguatge que Ernaux empra per a referir-se al fetus expulsat —«la cosa»— i la descripció de tota l’escena gairebé com a una manca de respecte rallant l’obscenitat. I si això ens passa és justament perquè aquesta temàtica segueix essent tabú en la nostra societat, per bé que la llei en alguns països ja no el persegueixi. El seu llenguatge és cru, dur, aspre, esfereïdor, esgarrifós, i gairebé ens sentim temptats a afegir-hi cruel, com si fos l’autora el subjecte de la crueltat. Ben al contrari, el que Ernaux pretén és narrar el que s’esdevé i pot arribar a sentir i dir algú que es veu en aquesta situació, tal qual, sense afegir-hi cap dramatisme ni treure’n. Si la situació és dramàtica cal canviar les condicions (com deia Bertolt Brecht —no és cita literal—).
A banda dels episodis que l’autora ens narra en el decurs de la seva carrera literària, tots colpidors, tots íntims (però no només personals perquè ho són de tantes dones) cal dir que la seva escriptura, la manera en què escriu, deriva al lector a la reflexió sobre la memòria i la funció (o les funcions) de l’escriptura. Ernaux escriu cada episodi gairebé bastants anys després de la vivència; sovint parla de fotos que es mira de l’època o d’anotacions que havia fet al seu diari o a la seva agenda per evocar i recordar el moment, i també molt sovint ens dona a entendre que ja no es recorda de tal o qual. Ens deixa pistes sobre la seva inseguretat, de la mateixa manera que no és contundent en les conjectures que fa sobre la utilitat o la finalitat de la seva escriptura.
Però, això sí, està absolutament segura de la utilitat —personal i social— del que escriu.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol