TERESA COSTA-GRAMUNT, LA LLIBERTAT DE L’ ESCRIPTURA

Teresa Costa-Gramunt
Com un flaix
Editorial Comte d’Aure, 2020, 86 pàgs.


per Anna Rossell

Una troballa, aquest llibre de Teresa Costa-Gramunt. Ens en calen més, d’aquests. Perquè és fet des de la sinceritat, la discreció, la profunditat de pensament i l’originalitat literària, qualitats escasses. Des del punt de vista de les etiquetes de l’art literari a l’ús, impossible de classificar: quin gènere li correspondria a un conjunt de textos, la majoria autobiogràfics, alguns emparentats amb el conte (però no del tot i pocs), culminat amb una Suite Ofèlia, set «peces curtes de composició lliure […], d’un estil que combina impressionisme amb expressionisme fins arribar en algun moment a l’abstracció tal com entenia aquest estil pictòric Vasili Kandinsky, […]», com ens la defineix la pròpia autora?

No hi ha dubte que a Teresa Costa-Gramunt no li agrada encotillar-se ni que l’encotillin; escriu des de la llibertat absoluta tant quant a la forma com quant al fons, i això la fa gran i original.

La majoria dels textos escrits en primera persona i des del record de l’etapa de la infantesa o de moments posteriors, colpidors o que van donar un cop de timó a la seva vida, desprenen una sensibilitat pregona, que diu molt de la capacitat d’observació i emotivitat de la veu narradora. Altres, específicament reflexius i que inciten la reflexió dels lectors, destaquen per la importància dels aspectes triats com a tema: la identitat, el prejudici i les seves arrels, l’assetjament, la llibertat, el silenci i la seva capacitat d’estimular la interioritat i la creativitat, la construcció de la memòria i el naixement de les primeres paraules, el valor de l’oralitat, l’origen de les guerres, la banalització de la mort…


Costa-Gramunt, de formació dissenyadora gràfica, de fecunda erudició, que manifesta interès per totes les arts i una gran quantitat de disciplines, amara els seus textos amb un reguitzell significatiu de referents culturals essencials, molts esdevinguts universals, que donen fe de la pròpia il·lustració de l’autora: Caspar David Friedrich, Vasili Kandinsky, William Shakespeare, Heròdot, Estrabó, Axel Munthe, Wolfgang Borchert, Moisès Broggi, Marino Benejam, Josep Coll, Guillem Viladot, Eugeni d’ Ors, Francisco de Goya, Sigmund Freud, Jacques Lacan, Alexandre de Riquer, Ramon Cotrina i Puig, Manuel Baixauli, Virginia Woolf, Enric-Cristòfol Ricart, Maria Matilde Almendros, entre d’ a·lustració de l’autora: Caspar David Friedrich, Vasili Kandinsky, William Shakespeare, Heròdot, Estrabó, Axel Munthe, Wolfgang Borchert, Moisès Broggi, Marino Benejam, Josep Coll, Guillem Viladot, Eugeni d’ Ors, Francisco de Goya, Sigmund Freud, Jacques Lacan, Alexandre de Riquer, Ramon Cotrina i Puig, Manuel Baixauli, Virginia Woolf, Enric-Cristòfol Ricart, Maria Matilde Almendros, entre d’ altres.

Teresa Costa-Gramunt és autora d’una quarentena de llibres d’una amplíssima gamma de gèneres literaris. Autora també de poesia i traductora, col· labora en diversos mitjans de comunicació amb textos literaris i articles d’opinió. El seu blog literari: http://elveldharmonia.blogspot.com

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut



HOFFMANN, PIONER EN L’ESCRIPTURA D’ALLÒ SINISTRE

E. T. A. Hoffmann
L’home de la sorra
Traducció de Núria Mirabet i Cucala
Pròleg d’Emili Olcina
Laertes, 2022, 132 pàgs.

La imatge té un atribut ALT buit; el seu nom d'arxiu és Lhome-de-la-sorra-3.jpg

per Anna Rossell

Un privilegi poder seguir gaudint d’E.T.A. Hoffmann! Amb raó se segueix reeditant en noves traduccions. La seva obra és viva i la seva petjada roman en els ecos que ressonen en molts altres escriptors igualment universals i fins cineastes recents de renom. I és que Hoffmann és pioner en l’escriptura d’allò sinistre i s’avança a la psicoanàlisi.

Hoffmann (Königsberg, 1776-1822) fou un geni. Especialista en dret, excel· lí com a jurista, però també com a pintor i músic. Tanmateix, malgrat va exercir alternativament diverses feines que acabava deixant, o de les quals l’acomiadaven, i conrear les altres arts, el coneixem sobre tot per la seva impactant literatura. Els seus contes terrorífics l’han consagrat com a mestre del gènere fantàstic. Un escriptor romàntic que, interessat com tants altres adscrits al Romanticisme, en estudiar literàriament els racons obscurs inherents a la naturalesa humana, s’hi va endinsar amb gosadia i amb una intuïció sense precedents: la bogeria, la personalitat desdoblada, els somnis, el vampirisme. El romanticisme sabia que la Il· lustració no podia explicar-ho tot, que la raó no il· luminava aspectes incompresos. Es diu de L’home de la sorra, com del Lenz (1835) de Georg Büchner (1813-1837), que és un dels primers textos a reflectir l’esquizofrènia. Només que el conte d’E.T.A. Hoffmann fou escrit bastant abans, el 1817, i publicat dins del recull Contes nocturns.

Aquest és un dels relats més populars de l’autor del romanticisme negre. La seva precisa observació del capteniment humà foraviat, la seva aguda mirada cap a l’interior de l’ànima i la seva excelsa tècnica narrativa, donen a aquest conte un potencial interpretatiu que s’ha fet palès en la gran quantitat de textos hermenèutics d’erudits i investigadors que han sorgit en els darrers anys.

Nathanael, el protagonista, és el fil conductor de la inquietant història, uns esdeveniments i unes idees que el persegueixen de manera obsessiva i que acaben per portar-lo a un final funest.
El conte és riquíssim en la diversitat i l’interès dels temes que tracta i les reflexions que suscita en els lectors: relació veritat vs. realitat; subjectivitat/il· lusió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants. « usió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants.

Tècnicament la narració s’inicia en el marc d’una estructura epistolar, tres capítols en què Nathanael escriu al seu amic Lothar, germà de Clara, la seva estimada, i li dona compte de l’episodi inquietant que el persegueix els darrers temps (la primera carta) i la que escriu Clara, la promesa, a Nathanael (la segona), on ella prova de tranquillitzar-lo traient a relluir la força i el perill de fer cas a pressentiments que, segons Clara, no són sinó una projecció del nostre propi interior i acaben representant una amenaça per a la nostra salut. La tercera, una altra missiva de Nathanael a Lothar, en què segueix la reflexió a què el convida Clara. Però és a continuació de la tercera carta quan, en aquest mateix capítol, apareix una veu narradora omniscient, que es declara amic de Nathanael i també de Lothar, que es dirigeix sovint al lector i que afirma que Lothar li ha fet arribar les cartes del protagonista angoixat. Amb aquesta documentació el narrador exterior es proposa transmetre’ns la història. Estructuralment el conte, pel seu començament epistolar, per la contraposició en alguns moments entre mentalitat il· lustrada (Clara) i mentalitat romàntica (Nathanael), pel narrador exterior i per la deriva del personatge central, recorda el Werther del Goethe preromàntic, que ja apuntava els temes del Romanticisme. Cal subratllar la genialitat que es manifesta en la manera com Hoffmann organitza el relat i diu i escampa sospites i detalls per deixar-nos en la inòpia. Perquè a través de les cartes coneixem directament tres dels personatges principals, així com, de rebot, els que protagonitzen la història de Nathanael. Aquesta tècnica apropa els protagonistes al lector i incita a la seva empatia, una empatia que es reforça amb la intervenció del narrador exterior en dirigir-se als lectors. En el decurs de la lectura no deixem de dubtar si Nathanael imagina i fantasieja o si el que explica té una vivència real. I fins el final absolut l’autor ho deixa amb intel· ligència molt subtilment en suspens, perquè la veu narradora escriu:

«Al cap de molts anys, va córrer la brama que havien vist Clara davant d’una bonica caseta al camp, en un lloc llunyà, en companyia d’un home afectuós; estaven agafats de les mans i dues criatures alegres jugaven davant d’ells. Podríem treure’n la conclusió que Clara va trobar la tranquil·la felicitat casolana que s’adeia amb el seu esperit alegre i viu, i que mai no hauria trobat al costat de Nathanael, amb l’ànima esquinçada». Per bé que el narrador omniscient diu de Nathanael que tenia «l’ànima esquinçada» i sembla donar a entendre que aquesta és una observació objectiva, l’únic que se’n desprèn objectivament és que la hi tenia, d’esquinçada, però no aclareix per quina causa: veia fantasmes? El que veia i li passava era real? La pregunta resta oberta. Així al lector li queda un sentiment sinistre, no resolt. Val a dir que hi ha un detall important que hi contribueix: el conte de Hoffmann incorpora un personatge, un altre amic de Nathanael, de nom Sigmund. L’escriptor no sabia res del psicoanalista austríac Sigmund Freud. Aquest no havia nascut encara. El llibre inclou, en una segona part, un escrit de Freud, qui, arran de L’home de la sorra de Hoffmann, va fer un homenatge a l’escriptor alemany en un article, Allò sinistre, on estudia les seves causes des del punt de vista psicoanalític. És una aportació que enriqueix la reflexió sobre el conte de Hoffmann i en subratlla la precocitat i il· lumina la definició i la percepció d’allò sinistre i de les seves raons, diferenciant també entre el que incita a la impressió de sinistre en la ficció i en els casos de vivència real.

El conte va precedit d’un pròleg d’Emili Olcina, que emmarca en un context històric-literari molt ampli la figura de Hoffmann i el va estrenyent cada cop més, acostant-se a la figura concreta de l’escriptor.
La traducció, excelsa.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https:twitter.com/Raboliut

https://twitter.com/Raboliut


VIATJAR PER EUROPA AMB STEFAN ZWEIG

Stefan Zweig

Viatges

Una selecció

Traducció d’Oriol Gil Sanchis

Univers, 2021, 142 pàgs.

 

per Anna Rossell

Tot un plaer, acompanyar un autor tan sensible i erudit com Stefan Zweig (Viena 1881- Petrópolis, Brasil 1942) en les seves visites a ciutats europees. Viatjar per Europa amb Stefan Zweig és tot un privilegi. Ell, autor prolífic i avidíssim lector, és el millor dels guies que podem tenir per visitar, també nosaltres, els destins que ell es va proposar.

Per bé que han passat molts anys des que Zweig escrigué els seus informes de viatge, no hi ha dubte que els seus textos ens serviran de exquisida referència per reconèixer el que segueix formant part dels diversos paisatges, urbans o no, que ens descriu, o per copsar-ne els canvis. El que no hi faltarà mai són les seves pregones reflexions sobre la història de cada indret visitat, cosa que enriqueix enormement les impressions de qualsevol viatge.

Viatges, publicat el mateix any també en espanyol per la mateixa editorial Univers, és una tria del contingut que va veure la llum en alemany sota diversos títols: Auf Reisen. Feuilletons und Berichte (S. Fischer Verlag), el més complert; i amb variacions de contingut, més breu: Reisen in Europa (Musaicum Books), Reisen mit Stefan Zweig.Gedichte, Elegien und Eindrücke… (Severus Verlag).

Els capítols, dedicats cadascun a ciutats europees o a racons molt concrets dins de les urbs, són sempre motiu de memòria i reflexió: sobre la història, de què ens parlen arquitectura, música, paisatge, monuments (o la presència de la seva absència) i sobre els radicals canvis en les maneres de viatjar o els temps desfavorables per a la gent jove per a fer-ho. Malgrat la distància dels anys, moltes de les seves cavil·lacions són de la més flagrant actualitat. Tot s’entrelliga, tot li és evocador, i ofereix un conjunt rodó.

Aquests textos de Zweig van veure la llum, solts, en publicacions periòdiques, i el volum aplega informes de viatges que l’autor austríac va fer entre el 1902 i el 1940, dos anys abans de suïcidar-se, abatut pels esdeveniments i l’exili a què es va veure forçat des del 1934. Ens dona l’oportunitat de conèixer les ciutats culturalment més destacades d’Europa des de l’òptica de l’autor il· lustrat de la primera meitat del segle XX. Catedrals, hotels memorables i personatges il· lustres que s’hi van hostatjar, castells defensius que van veure guerres del passat, festes de celebració d’efemèrides luxoses o populars… Talment com si es tractés de pintures desplegables, apareixen als nostres ulls els quadres animats, moments vitals i acolorits o, al contrari, instants ombrívols de foscor envoltats de silenci. El flaneur recorre els indrets populars o recòndits, però significatius, per a donar-los a conèixer al lector. Les pedres, els carrers, la llum, tot ens parla sensiblement a través de Zweig, qui resumeix l’impuls que el mou dient: «Arreu cerquem, […] en allò observable allò que un dia fou; la impressió del present demana constantment per allò que fou; contemplar esdevé recordar, i recordar, al seu torn,, ens fa palpar la transformació, descomunal, que també a tots nosaltres ens ha transformat».

La prosa de Zweig és gairebé poesia i la traducció, d’Oriol Gil Sanchis, molt reeixida; Gil li fa justícia desplegant un lèxic molt ric i exquisit.

No hi ha dubte que la lectura d’aquest llibre ens amara, ens insufla l’esperit del vertader viatge, aquell que ja en temps de l’autor començava amenaçadorament a perdre’s per a ser substituït per al turisme grupal de viatge organitzat. Zweig hi dedica tot un capítol, l’any 1926, que encapçala amb el títol «Viatjar o fer-se viatjar», i el clou amb una admonició essencial: «Salvem aquest raconet d’aventurisme dins el nostre món ja massa endreçat, no ens féssim viatjar com una mercaderia de les agències, continuem viatjant […] per la nostra pròpia voluntat i amb les nostres pròpies intencions. Car només d’aquesta manera cada viatge esdevindrà no tan sols una descoberta del món exterior, ans també del nostre propi món interior».

El viatge paga la pena.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

 

UNA NOVEL·LA SUBSAHARIANA UNIVERSAL

Imbolo Mbue
Quan fèiem goig
Traducció de Neus Bonilla Benages
Quaderns Crema, 2021, 414 pàgs.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Quan-feiem-goig-2.jpg

per Anna Rossell

Cal estar atents a les literatures que es nodreixen d’ambients culturals distants i distints al nostre.
La diferència suma, mai resta; enriqueix i amplia horitzons. Enyorem les jornades de TRANSLIT que es feien al tombant de segle. La darrera, celebrada el desembre del 2003 al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), fou una memorable trobada entre més de vint autors i autors literaris africans i caribenys, amb un nombre similar d’escriptors i escriptores catalans. Fou una festa d’intercanvis: entrevistes, xerrades, tallers, cinema, temes… Ja fa molt, d’això. Aquelles trobades varen significar un abans i un després, en tant que varen impulsar les edicions, les traduccions i les lectures, i han trobat un públic acollidor a Europa.
L’imaginari d’aquestes altres literatures és forçosament diferent en coherència amb la cultura que el sustenta.
En tant que històricament i geogràfica ubicades en altres temps i/o contrades, es fonamenten en altres creences i han estat vehiculades per altres llengües maternes. Tant les històries que ens narren com la manera com les narren s’alimenten d’altres fonts originàries, per bé que la colonització hagi conduït a una hibridació, que també ha sumat i donat fruits peculiars.


La primera novel·la d’Imbolo Mbue (*Limbe, Camerun, 1980), Behold the Dreamers (2016) fou considerada el millor llibre de l’any per gairebé dotze publicacions, entre les quals The New York Times, i rebé el premi PEN/Faulkner de
ficció. Quan fèiem goig està escrita també originàriament en llengua anglesa i publicada el 2021.
Malgrat situada en un país de govern totalitari sense nom i en localitats de toponímia fictícia de l’Àfrica subsahariana, l’autora ens dona pistes de la volguda dimensió universal de la història que narra.
Subratlla aquesta intenció el fet que ens fa entendre que l’esquema de la part tràgica de l’acció s’esdevé, en essència, repetidament, arreu del món i als propis EEUU, tant a països totalitaris com democràtics. De fet, planteja una temàtica clàssica i recurrent des que el temps és temps: el patiment de la gent desemparada, víctima de la injustícia i l’explotació per part de l’ambició dels poderosos del món, les insalvables dificultats per trencar un cercle viciós de calamitats que provoca la naturalesa humana (lluita de classes) i un reguitzell de diferents opcions per a fer-hi front i defensar-se.


Tanmateix, el fet que l’acció s’esdevingui clarament a l’Àfrica subsahariana també ens permet conèixer una societat culturalment arrelada en un país d’aquest continent i submergir-nos en el seu món, que, per bé que ficcionat en clau de novel·la, descriu un context que s’emmiralla en la realitat i que l’autora coneix
bé. En aquest sentit, el llibre contribueix enormement a desmuntar prejudicis, malauradament massa arrelats en la nostra societat sobre tot un continent desconegut. El prototip erroni de dona i d’home així com el de les seves relacions en l’adolescència, de parella adulta i les d’ambdós amb els seus respectius fills i filles se’ns desfà i es corregeix. Indubtablement hi ajuda molt el fet que la mirada cap al conjunt de la societat sigui femenina.
El gruix dels esdeveniments se situa a Kosawa, un petit poble agermanat amb pocs altres del voltant, entre els quals s’han anat movent els seus habitants des del moment de la fundació del primer. Tots els veïns es coneixen i conviuen en pau fins que una companyia petroliera estatunidenca arriba a les seves terres per explotar-les. Les morts, el dolor i la devastació ambiental que això provoca, constitueixen el punt de partida de la història. Assistim a quaranta anys d’història: dels primers anys vuitanta del segle passat fins el 2020.


L’arquitectura de la narració, coral, està pensada per reflectir l’ambient amb objectivitat i amb esperit
democràtic; cada capítol dona veu a un col·lectiu diferent a través d’algun dels seus representants: La Thula, La Sahel, En Bongo, La Canalla, La Iaia, En Juba. Aquestes són les figures protagonistes que expliquen la història des del seu punt de vista i sempre en primera persona. De la voluntat de trobar el just equilibri de representació per part de Mbue en dona fe La Canalla, el o la portaveu de la qual és diferent (noi o noia alternativament) en cadascun dels capítols que porten aquest títol i pren cinc vegades la paraula, en contrast amb els altres, que només ho fan un cop. A banda d’aquests que fan la funció de narradors, un exèrcit d’altres personatges els acompanyen: El president del país i els funcionaris de la capital, l’alcalde del poble, el mestre de l’escola, els amics i parelles dels respectius, les seves criatures, els seus familiars, el sanador… tot un conjunt social que ens mostra la seva manera de conviure, els seus valors i les seves creences a través d’una munió de perfils i tarannàs diferenciats individualment. Els que sentim parlar són gent del poble, que pertany a les diferents generacions i ens permeten conèixer els canvis de mentalitat que es van produint entre unes i altres, alhora que mai d’una manera absoluta ni esquemàtica.
Aquesta arquitectura dels punts de vista recorda, mutatis mutandis, alguns escriptors estatunidencs dels anys vint del segle passat, els de la Generació Perduda, Faulkner, Dos Passos… sense que estructuralment sigui tan trencadora com la d’aquests autors en el seu moment. El tractament del temps no és lineal, sinó que sovint avança fets o indicis de fets, la raó dels quals el lector coneixerà més endavant.


Imbolo Mbue se’n sap sortir molt airosa d’una història el plantejament de la qual no fa preveure que el desenllaç serà fàcil de construir per tal que tot plegat resulti versemblant. Perquè cal fer equilibris molt ben mesurats per presentar diverses reaccions davant la injustícia, l’explotació i la corrupció governamental sense caure en el maniqueisme o decantar-se candorosament per una d’elles. Tanmateix l’autora troba la subtil i precisa equidistància per fer justícia a una problemàtica massa complexa per proposar una clara i única solució a una qüestió que depèn de variables massa nombroses i de naturalesa molt diferent. En tot cas, Mbue —que confereix al personatge de la idealista i lluitadora Thula alguns tres de la seva pròpia biografia— cedeix la darrera paraula a La Canalla, la portaveu de la qual, una dona de la generació de la Thula, mira enrere amb pregona nostàlgia del passat, que, sens cap mena de dubte, ella percep humanament i espiritual més desitjable per a la comunitat. Si més no, les opcions que planteja i els seus matisos ofereixen al lector una bona plataforma per a la reflexió. Això no és poc.
Per moltes raons —moltes— una novel·la potent.


Imbolo Mbue és també autora d’assaig i de ficció curta.


© Anna Rossell

https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Imbolo-Mbue-2-4.jpg
L’escriptora camerunesa Imbolo Mbue



UN GRAN LLEGAT CRÒNICA D’UNA SUBGENERACIÓ

Jordi Cussà Balaguer
Formentera Lady
Labreu Edicions, 2015

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Formentera-Lady-cat-1.jpg

per Anna Rossell

Un gran llegat, aquesta novel·la. Que precisament ara, el 2021, vegi la llum en versió espanyola, de la mà de Sajalín Editores, pocs mesos abans de la mort de l’autor, reforça la intenció de Jordi Cussà, que va voler deixar-la publicada en forma de «compilació de memòries fabuloses […], crònica d’una subgeneració».

Ja la versió original catalana, que va veure la llum el 2015 sota el segell Labreu Edicions, sembla ser producte de la urgència que pressentia el seu autor. El seu alter ego a la novel·la, Daniel —Niel—, afirma parlant amb el seu editor: «Per això [per por de morir abans dels cinquanta] m’he compromès […] a revisitar l’univers dels vells addictes des de la perspectiva dels cinquanta anys. I de la gent que, malgrat tots els calzes i totes les hòsties, hem tingut la sort de sobreviure al pas per l’infern i… reciclar-nos».

El text, que és «autobiogràfic novel·lat en una sola forma», tal com ho expressa Niel, és un fidel retrat, viscut en primera persona, d’una subgeneració addicta a tot tipus de drogues, nascuda a principis dels anys seixanta de segle XX. Una addicció múltiple que submergeix les seves víctimes en un infern, un submón de la dependència que les porta a viure al caire entre la vida i la mort, una finíssima línia que en qualsevol moment poden traspassar. Conscients que cadascun dels seus actes representa un tret en el seu joc de la ruleta russa, viuen esclaves de l’eterna necessitat d’estupefaents de tota mena, addicció que els deriva al seu torn a buscar-se la vida en funció de la seva dependència, per mantenir-la.

La novel•la és una veritable crònica d’aquesta subgeneració multiaddicta. La narració dels fets comença els anys vuitanta, quan Niel, el protagonista, i, en general, els seus amics del submón no han tocat fons encara, però ja van camí de tocar-lo, segueix plasmant la vertiginosa espiral en la qual tots van caient i conclou retratant la fase final de bonança en què aterren els supervivents que han aconseguit desfer-se dels tentacles del monstre devorador.
Un nodrit grup d’amics i contactes comparteixen la condemna. Ells seran els protagonistes i autors ficticis de la novel·la: Anna Susanna, Quique, Àlex, Loleta, Caterina, Crist, Perla, Layla, Jesús, entre d’altres, però sobretot Niel, Josep, Ona, Àsia, Nicolau, Lupina, Renata, Gràcia —aquests últims participen fictíciament de l’autoria de la novel·la—. El lector els acompanyarà en el seu turment, la seva ansietat, el seu neguit, la seva angoixa, el seu remordiment, però també en la seva alegria, la seva felicitat, el seu enamorament, la seva tristesa, la seva enyorança… Assistirà com a convidat de pedra als esdeveniments de la seva vida, coneixerà les seves professions: la prostitució, els perills als quals s’exposa el traficant, les extremes condicions de vida dels que ja no podran redimir-se, les morts de tants amics: Layla, Eugènia (de càncer, després de més de vint anys d’addicció), Guerau, Anna Susanna… la tetraplegia de Joanot… Els seus escenaris: Formentera, Eivissa i Catalunya.

Jordi Cussà munta una novel·la coral per donar veu als personatges reals que s’amaguen darrere dels corresponents noms ficticis. Cada capítol, escrit en primera persona per un d’ells, alternant-se, ve introduït per una cita, gairebé sempre d’alguna cançó de grups de referència per als protagonistes, cites que tenen «un pes narratiu específic», icones culturals molt diverses.
I es tracta d’una novel·la dins d’una altra, ja que la que llegim descriu l’encàrrec del llibre, amb les mateixes característiques, per part de l’editor Josep Selosca.

Tècnicament Jordi Cussà (1961-2021) es manifesta com un mestre en el domini de la llengua. El text, escrit en un argot molt popular i fluid, està esquitxat de referències culturals i de reflexions, com la incursió històrica-filosòfica que fan els amics al final sobre el tema de la culpa, o la conversa en la qual s’endinsen sobre la escriptura ficcionada de la realitat i l’autocensura.
La prosa de Cussà és àgil i fresca, i està prenyada d’imatges molt originals que ratllen la poesia. L’autor sap condensar tot un món en dues paraules i sovint fa ús d’un subtil sentit de l’humor. El títol, Formentera Lady, fa referència al nom d’una egua que el protagonista principal, Niel, coneix a Formentera, on viu dos anys, així com al títol d’una cançó de la banda de rock Kim Crimson: https: // www. youtube.com/watch?v=JZrNSROq810&ab_channel=KingCrimson-Topic

Jordi Cussà Balaguer, també dramaturg, actor i traductor, ha publicat a més Cavalls salvatges / Caballos salvajes (2000), considerada de culte, i altres dotze novel·les, així com llibres de relats i un llibre de poemes.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptor Jordi Cussà