Francesc Riudavets
Espigolant
(Una aproximació al lèxic de Menorca
no recollit al Diccionari Alcover-Moll)
Consell Insular de Menorca, 2ª edició, 285 pàgs.

per Anna Rossell

Una molt bona tasca filològica, la que ha emprès Francesc Riudavets (Menorca, 1963), qui es considera «només un aficionat» en la feina de recollir un lèxic «que tenc por que s’acabi perdent». Ell es declara autodidacta i ningú ho diria, tant per la sensibilitat que demostra envers la llengua com per la seva manera de treballar. Una feina necessària, que, malauradament, massa vegades no fem els filòlegs de formació i que quedaria sense fer, si no fos per aquests altres filòlegs. No cal haver obtingut un títol oficial per formar-se en una branca del saber ni per fer-ho igual o millor que els titulats. D’altra banda, i amb la humilitat i seriositat que el caracteritza, Riudavets ha consultat Joan F. López Casanovas, amb qui ha pres certes decisions quant a la forma final que ha acabat tenint aquest llibre tan valuós. Joan F. López Casanovas és també l’autor del pròleg, que, juntament amb la introducció que escriu el propi autor, ens fa reflexionar sobre l’ofici, sobre les llengües, sobre la igual vàlua de totes les variants i ens il·lumina sobre el mètode que ha seguit Riudavets en el seu quefer i en la presentació.

Com ja anuncia el subtítol, Riudavets s’ha proposat reunir lèxic i modismes menorquins que no recull la impagable obra d’Alcover i Moll, la magnífica eina que tenim els parlants i escriptors de la nostra llengua comuna, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), que, amb les aportacions de molta gent lletraferida que hi va col·laborar, aplega l’inabastable tresor del lèxic català en les variants d’arreu i amb una riquesa d’informació més que considerable. Segons diu el subtítol, el DCVB és un: «inventari lexicològic i etimològic de la llengua catalana», una obra comprensiva de la llengua que es parla, com seguim llegint, «al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya».

Però, com fan notar tant López com Riudavets, la riquesa de les llengües és de magnitud tal que difícilment cap diccionari la pot abastar tota. Això passa en molts casos perquè hi ha lèxic que s’ha anat perdent i gairebé ha quedat oblidat o bé perquè, quan una llengua és viva, la formació de neologismes és constant i els diccionaris no els inclouen fins que aquests no queden ben consolidats.

En el cas d’Espigolant no es tracta, però, de neologismes, sinó de deixar constància de lèxic i frases fetes que l’autor ha detectat que, sent arrelats a Menorca, no es troben recollits al DCVB. Aquesta feina, doncs, pot servir també per completar el Diccionari en la seva propera edició. Això fora desitjable, perquè la tasca lingüística i detectivesca feta per Riudavets arribés a més usuaris i interessats. L’autor consigna la considerable quantitat de 868 entrades de lèxic al capítol «Vocabulari menorquí» i 506 al de «Modismes, frases fetes i altres florafulles» (les he comptat). Són en total 1474, sense comptar les diverses accepcions del mot o la frase feta en qüestió.

Tal com detalla Francesc Riudavets a la seva introducció, «el vocabulari consta de mot d’entrada, la categoria gramatical, la definició, una frase d’exemple i, quan m’ha estat possible, una cita literària».

Val a dir que alguns dels mots, en el sentit que els registra Riudavets i no recollit al DCVB, no són exclusius de Menorca, p. ex. Acollonir en el seu ús transitiu, que també s’empra com a mínim a Catalunya i consta com a tal verb transitiu al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). En altres casos, molt pocs, l’autor fa referència al DIEC, quan aquest acull la paraula en qüestió en el sentit que s’empra a Menorca (és el cas, p. ex. d’Aigües com a «canvi de tonalitat en una superfície» i Pocavergonya en el sentit d’algú «Que no té vergonya», però no ho fa sistemàticament. Un valor afegit és que sovint hi fa constar l’etimologia o, quan no és segura, la suggereix com a possibilitat, o fa referència a una probable relació de parentesc amb paraules emprades en altres llocs (p. ex. Cueca), fent esment de consultes a altres fonts autoritzades, Wikipedia, RAE…).
En el capítol dels «Modismes» hi he trobat alguna entrada inclosa dues vegades, segons el mot de la frase elegit per l’autor per enregistrar-la; és el cas de Posar sa mà dins sa butxaca, que la trobem sota Butxaca (p. 188) i sota Mà (p. 226) i amb significats diferents…).

Un encert, també, el títol Espigolar, verb que el DIEC defineix com «Collir (els fruits que han quedat en el camp després de la collita general) o Collir d’ací i d’allà».

Una joia per a filòlegs, lletraferits i lingüísticament sensibles en general la publicació de la qual l’Institut Menorquí d’Estudis ha fet possible.
Esperem, com sembla anunciar ja l’autor, que la seva tasca tindrà continuïtat i que podrem gaudir de més reculls com aquest.

El llibre es clou amb una relació d’abreviatures emprades, la bibliografia d’on l’autor ha extret els exemples aportats a les entrades i un llistat de recursos en xarxa.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura