POST CATEGORY : Aún sin clasificar

SOBREVIURE AL PROVINCIANISME

Alice Munro
¿Qui et penses que ets?
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, 2019, 310 pàgs.

per Anna Rossell

L’escriptura d’Alice Munro té un marcat segell propi, tant quant a l’estructura dels seus llibres (relats breus entrelligats, que no novel·les) com quant al seu estil narratiu, contingut i precís. La temàtica recurrent: identitat i món provincià. Sobreviure al provincianisme.

Com sovint en la seva trajectòria literària, centrada en figures de dones, Munro (Wingham —Ontario, Canadà—, 1931) elegeix una protagonista femenina per als relats de ¿Qui et penses que ets? La Rose, qui, com l’autora, creix en una petita població de província de la regió d’Ontario, serà el personatge de tots els capítols del llibre, l’heroïna que donarà cohesió al conjunt.

Tal com el títol suggereix, el tema principal és el problema d’identitat d’una dona que ha crescut en un ambient provincià, que veu amb ulls crítics el seu entorn i busca fugir-ne. Maltractada pel seu pare, la Rose passa la seva infantesa a la casa familiar, on viu amb el pare malalt, la seva madrastra (la Flo) i un germà petit, nascut del matrimoni entre el pare i la seva segona muller. La Rose, que té inquietuds intel·lectuals més enllà del que pot oferir-li el poble, aconsegueix deixar-lo i cursar estudis universitaris. A partir d’aquí anirem veient successivament, en els deu capítols que confegeixen el volum, diverses etapes de la vida del personatge principal, una vida desassossegada, emocional i professionalment inestable, que no arriba a quallar en cap àmbit.

Munro apunta al viciat brou de cultiu del món rural, a l’estretor de mires i a l’ofec cultural i intel·lectual que s’hi respira com a causa determinant del desequilibri de les persones (ho fa sovint en la seva trajectòria literària). Ja en el primer relat, Pallisses reials, l’autora remarca la diferència fonamental entre els dos barris del poble de la Rose: «A Hanratty l’estructura social anava des de metges, dentistes i advocats fins a obrers de la foneria, obrers de la fàbrica i camàlics; a West Hanratty anava d’obrers de la fàbrica i de la foneria a famílies nombroses i poc previsores, de traficants ocasionals, prostitutes i lladres fracassats. La Rose creia que la seva família estava a cavall del riu sense pertànyer a cap dels dos costats […]».
La protagonista viu en el més pobre dels dos sectors. I, també en aquest primer relat, Munro defineix els personatges de la família, que ja donen a entendre que d’allà no en pot sortir res de bo: el pare, maltractador i malalt; la madrastra, que pensa que Spinoza és una verdura. La Rose aconseguirà lliurar-se de l’espai físic on ha crescut, però mai no s’alliberarà de la inseguretat que li dona el complex d’inferioritat que l’acompanya arreu. ¿Qui et penses que ets? és la pregunta que li fan alguns dels personatges (la Flo i la mestra) per avergonyir-la, però que també es fa ella mateixa, víctima de la seva educació infantil.

La Rose pertany a la categoria dels marginats, personatges que interessen a l’autora especialment —el llibre n’inclou dos més, molt diferents, però ambdós socialment desplaçats: en Milton Homer, un noi discapacitat mental, molt popular per les seves sortides de to i per les seves grotesques actuacions en les desfilades populars, i en Ralph Gillespie, un inadaptat com la Rose, raó per la qual congenien molt en l’adolescència—. De fet, a la Rose no li escauen ni la vida ni la mentalitat burgeses; és el provincianisme que s’hi reflecteix, i que contamina fins i tot la vida dels desclassats, el que fa fracassar el seu matrimoni amb un home benestant que pretén relegar la seva dona a una existència dependent, dedicada a la llar, al marit i als fills. Aquest ofegament de la llibertat personal a través del matrimoni és una altra de les causes del mal, que assenyala Munro. I ho subratlla amb el títol que dona a una de les històries, La captaire, al·ludint a la balada d’El Rei i la Captaire, del segle XVI, subvertint-ne el significat: el rei-marit, que vol redimir la captaire-Rose oferint-li una vida suposadament regalada, fracassa estrepitosament a la versió de Munro.
Tanmateix, Munro no moralitza en cap moment, ans al contrari, deixa llibertat absoluta al lector per lligar caps a partir de les escenes que contempla.

Una de les característiques narratives del conjunt és que la trama és inexistent; no hi passa res (o molt poc). Narrat en tercera persona i alternant la veu omniscient amb els diàlegs, cada relat, cada història (cada capítol) és una finestra que ens obre Munro a la vida de la Rose: el microcosmos familiar, l’escola, la universitat, el matrimoni, la maternitat i les trobades de la parella amb altres matrimonis amics, escenes de la relació amb diversos homes després del fracàs matrimonial. I cadascuna de les escenes es desenvolupa en una localitat diferent, com un símptoma del desassossec que arrossega la Rose, que l’empeny a canviar sempre d’aires i de professió, amb l’esperança de trobar el seu lloc al món.

L’últim dels relats, que, per bé que es poden llegir independentment, segueixen una cronologia lineal, acaba situant la Rose novament a Hanratty, on ella visita de tant en tant la Flo, que ara viu en una residència d’ancians. El final dona a entendre que la Rose s’ha reconciliat, al menys en certa manera, amb el passat que tant havia volgut oblidar i deixar enrere. En aquest sentit, el llibre té un cert caràcter de Bildungsroman.

El fet que Munro es dediqués sobre tot al relat breu (alguns parlen de conte, la crítica literària anglosaxona parla de short story) —difícil encabir la seva concepció literària en un gènere clarament definit— li confereix una personalitat remarcable. Munro no va voler dedicar-se a la novel·la; només en va escriure una Les vides de les dones (publicada en anglès amb el títol Lives of Girls and Women el 1971, i per Lumen el 2011, en espanyol). De fet, molts dels seus relats, que finalment van veure la llum compilats com a llibre, havien estat publicats abans, solts. També sabem que a l’autora li agradava reescriure els seus relats i que sovint els modificava i els tornava a publicar. Podríem dir que mantenia vius els seus personatges.

Alice Munro ha rebut diversos premis literaris importants; el 2013, el Premi Nobel de Literatura. L’autora ha estat àmpliament publicada a Espanya, en espanyol, català i euskera.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Portada del recull de relats d’Alice Munro, ¿Qui et penses que ets?, Club Editor, 2019

LA MIRADA DE L’ALTRE

Asmaa Aouattah
L’etern retorn
Voliana Edicions, 2018, 129 pàgs.

per Anna Rossell

Sempre és un privilegi tenir l’oportunitat de veure el món a través d’una altra mirada. Evidentment, per veure-la cal aquesta altra mirada, i, quan és un tercer objecte o una tercera persona la que es mira, això resulta enormement enriquidor, perquè cada individu està proveït d’uns ulls personals que donen una perspectiva diferent a la pròpia. Així, sumant les perspectives, sumem també els matisos, el nostre món deixa les pròpies limitacions per obrir-se i eixamplar-se. Però quan aquesta altra mirada et mira a tu, directament, la possibilitat d’aprenentatge i de sorpresa és encara molt més gran. Perquè difícilment un individu es pot veure a si mateix, si no és en un mirall, i, en un mirall, s’hi veu encara amb la seva pròpia mirada. És per això que és tot un regal quan l’espill ens el posa al davant una altra persona i ens fa observar-nos amb els seus ulls.

Això és el que succeeix amb l’escriptura quan parla de mons que no coneixem i que obren una finestra a una cultura que no és la nostra. Això suposa una oportunitat de viatge acompanyats d’un guia autèntic i profundament coneixedor dels paisatges, de les societats que s’hi presenten. I això és el que passa també quan aquest guia veu, des de fora, el nostre propi món i a nosaltres mateixos. De sobte, el nostre univers se’ns obre inusitat, sorprenent i ens permet guanyar distància. Ens n’adonem que havíem viscut enfaixats, copsem la petitesa dels nostres confins, la ridiculesa d’haver pensat mai que eren el món sencer. Respirem fons, renovem l’aire, cauen els límits i lluquem l’amplitud del panorama.

L’Etern retorn és tot això i més. Asmaa Aouattah és aquesta guia autèntica. Ella, de cultura amaziga i bona coneixedora de la cultura àrab, ens acompanya al seu país, ens permet assistir a cerimònies familiars íntimes, compartir sentiments en situacions per a nosaltres insòlites, perquè les seves històries ens conviden a participar-hi. En aquest sentit, llegir-les és viatjar. Però amb ella també fem una altra mena de viatge, és el viatge al nostre propi país, acompanyant aquell que ve de fora i ha d’afrontar canvis significatius a la seva vida: un gest, una situació, una escala de pisos, el dia a dia en general, esdevenen pel nouvingut una carrera d’obstacles o de malentesos, entrebancs que ha d’anar salvant i dificulten l’existència.
Tanmateix les coses no són tan dramàtiques quan es prenen amb sentit de l’humor, i Aouattah, dotada d’una sensible qualitat d’observació i lingüísticament hàbil, fa un considerable ús de la ironia, que ens posa sovint el somriure als llavis i garanteix el gaudi al lector.

Cal subratllar, però, la varietat de registres que empra l’autora. És sabuda la dificultat que els especialistes tenen a l’hora de definir el gènere del conte. Segons quina definició fem servir, podríem dir que estem davant d’un llibre de contes, però jo diria que no tots els relats que conté el llibre ho són; alguns són difícils d’encabir en una etiqueta, com ara el que duu per títol L’etern retorn, el darrer, que es mou literàriament entre gèneres. L’escriptura de Aouattah és destra per a la ironia, per a la poesia i per confegir relats d’estructura poc habitual, innovadora. Algunes de les seves narracions són contes, però altres són històries d’aquelles per explicar a la vora del foc, altres gairebé quadres escènics, altres relats (per bé que aquest terme també s’escapi a una denominació fàcil).

Les protagonistes de les seves històries —sempre dones, els personatges masculins hi són en segon terme— ens permeten endinsar-nos en el seu pensament, en la seva problemàtica, en el seu sentiment.

L’altra mirada, de què feia esment al principi, repercuteix també en l’estil de l’escriptura: així, esquitxades en les narracions, hi llegim, en perfecte català, algunes expressions que difícilment trobaríem en un escriptor o una escriptora catalana d’origen, dites populars traduïdes literalment, que innoven el llenguatge i ens obren lingüísticament la perspectiva. O bé la manera natural que tot sovint té l’autora de transmetre’ns les converses entre els personatges, tal com ragen, sense guions de diàleg ni intervenció de la veu narradora omniscient.

L’Etern retorn és el primer llibre d’Asmaa Aouattah, però és ben segur que no serà pas el darrer. Té per davant un futur literari que els lectors esperem.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura,

.

Portada de «L'Etern retorn»

DOCUMENT PER A LA POSTERITAT ELS REPUBLICANS ESPANYOLS A MAUTHAUSEN

Portada de la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella

Joaquim Amat-Piniella
K. L. Reich
Club Editor Jove, 2005, 326 pàgs.

per Anna Rossell

A Joaquim Amat-Piniella li hem d’agrair un d’aquests impagables documents que queden per a la posteritat com a testimoni de fets que resultarien increïbles a qui no els ha viscut, per la dimensió pregona de la seva crueltat i per la seva quantia. Ell va ser protagonista directe de les terribles accions del terror nazi, els va viure en primera persona i va apressar-se a deixar-ne constància, com si la descripció de l’infern fos la penyora a pagar per la miraculosa supervivència a aquells horrors. No va ser pas ell sol qui ho va fer. Sortosament altres el van acompanyar en el seu objectiu amb les seves lletres (Primo Levy, Jean Améry, Robert Antelme, Imre Kertész, Paul Celan, Jorge Semprún… ho van fer d’altres camps d’internament i extermini) i amb la seva càmera (Francesc Boix, conegut més tard com «El fotògraf de Mauthausen»).

Amat-Piniella (Manresa, 1913 – Hospitalet de Llobregat, 1974), qui després de lluitar a la Guerra Civil espanyola fou, com tants altres, fet presoner pels nazis a França, va ser deportat al camp d’extermini austríac de Mauthausen, on va compartir el destí de la major part dels homes republicans espanyols captius. Com tants d’altres, com si la mort encara el perseguís, va voler deixar immediatament constància escrita d’uns fets històrics difícils de transmetre amb paraules. S’hi va posar de seguida, després de l’alliberament del camp per part dels aliats estatunidencs. Com tants d’altres, l’autor va optar per donar forma de novel•la als fets històrics i autobiogràfics. Per bé que sembli una paradoxa, la llibertat que empara l’autor per fer i desfer, confegir situacions i personatges «muntant-los» pot ser una eina extraordinàriament valuosa al servei de la veritat i l’objectivitat. D’altra banda, aquesta mateixa llibertat permet una distància sense la qual la narració d’uns fets tan dolorosos, viscuts en carn pròpia, es faria insuportable.

Així l’autor va començar a escriure la novel•la el mateix 1945. Escrita la primera versió entre 1945 i 1946, a Andorra, no va ser fins el 1963 que el llibre va veure la llum amb Club Editor en l’original català, revisat al llarg de setze anys per Amat-Piniella. Pocs mesos abans, després de setze anys d’intents fallits, autocensurada i per mediació de Carles Barral, amic de l’autor, va aconseguir publicar-se en espanyol, en traducció de Baltasar Porcel i amb pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón, amb Libros del Asteroide.

L’acció se situa directament a Mauthausen, l’any 1940, el moment d’arribada al camp dels personatges principals que la protagonitzen. Qui hagi llegit el memorable llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, reeditat el 2017, confegit a base de testimonis, hi trobarà reflectides moltes situacions que s’hi descriuen i alguns personatges li semblaran familiars; no identificarà, en canvi, Casimir Climent, Joan de Diego, Josep Bailina ni Francesc Boix, que, arriscant la seva vida, van aconseguir copiar els registres de presos —els tres primers— i documentar gràficament l’horror —el darrer—. La seva valuosa feina va ser clau per algunes condemnes dels processats als judicis de Nuremberg (Vegeu la ressenya del llibre de Roig a https://www.criticadelibros.com/metaliteratura-y-ensayo/un-document-cabdal-per-a-la-memoria-historica/ o bé
https://lasnuevemusas.com/un-documento-esencial-para-la-memoria-historica/). Amat-Piniella fou un dels llargament entrevistats per Roig als anys setanta, quan reunia el material per al seu llibre. Aquestes absències es deuen probablement al fet que Amat-Piniella relata, majoritàriament, l’ambient a Ternberg, un Kommando annex a Mauthausen que aquells només coneixien de manera indirecta.

Els personatges principals de la novel·la, en Francesc, en Werner, n’August, n’Ernest, en Vicenç, n’Emili, en Manuel i en Rubio conformen el grup de presoners representatiu de la multiplicitat de caràcters individuals que l’autor hi vol reflectir, mentre que en Hans Gupper, en King-kong i en Popeye, per la seva uniformitat de capteniment un grup molt més reduït, donaran vida als botxins. Tanmateix és sobre l’Emili, home escèptic, descregut, crític, desconfiat d’ideologies i reflexiu, sobre qui recau el primer protagonisme; és ell amb qui sembla empatitzar més l’autor manresà. A l’Emili, per les seves característiques, li és permesa la distància; de dins estant, es mira les coses «des de fora» i en algun moment tenim la impressió, descregut com és tant en religió com en política, que també ho fa des d’un pla superior.

Escrita en tercera persona, la narració ens acosta a aquella terrible realitat inversemblant: la fam, la solidaritat, l’organització entre els grups polítics, la deshumanització progressiva, les rivalitats, les venjances, les diverses categories de presos, les complicitats, la lluita per la supervivència, el comerç a base de favors, les tortures, els càstigs, les morts multitudinàries, els crematoris, les cambres de gas, l’espoliació, la prostitució, el fred intens, la son, també d’alguns moments festius que els presos pogueren esgarrapar a la cruesa quotidiana…

La prosa que empra Amat-Piniella no és tremendista —emprar-la suposaria fer una caricatura d’una realitat que se superava a ella mateixa—, i precisament per això fa la màxima justícia que l’escriptura permet als fets. I sabem que les paraules només ens donen una pàl•lida noció del que va ser. La descripció final, l’alliberament del camp, és extraordinària.

El llibre ha estat publicat després en diverses edicions i editorials. L’autor ens ha deixat altres llibres, tots ells marcats per aquella terrible experiència: Les llunyanies: poemes de l’exili (1940-1946) (1949), El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966), Retaule en gris (2012).

El títol K. L. Reich (Konzentrations Lager Reich, tal com consta a la pròpia novel·la, per bé que la paraula alemanya s’escriu Konzentratioslager, en català Camp de Concentració del Reich) fa referència a la inscripció amb què els objectes i el mobiliari del camp anaven marcats perquè constés que eren de propietat del Reich.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

NOVEL•LAR LA HISTÒRIA

Jordi Cantavella
«El brigadista»
Penguin Random House, 2015, 2ª edició, 363 pàgs.

per Anna Rossell

Per bé que sembli paradoxal, sovint és el muntatge, la narració ficcionada, la que fa més justícia als fets històrics. És la capacitat de depuració de l’escriptor, saber col•locar els accents en el seu just lloc i en la mesurada i precisa intensitat posada al servei de la veritat, la que permet transmetre els fets de la manera més viva: novel•lar la Història.

Joaquim Amat-Piniella, que va sobreviure al camp dels horrors nazis de Mauthausen, escriu al pròleg del seu llibre testimonial d’aquell terror: «Hem preferit la forma novel•lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura […], podrem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objectiva».

Jordi Cantavella (Barcelona, 1967) comparteix aquesta opinió quan decideix escriure «El brigadista». La seva novel•la vol deixar constància de la seva admiració i el seu agraïment a tots aquells que, sentint-se solidaris amb la República espanyola, van venir a lluitar amb les Brigades Internacionals al nostre país i que, lamentablement, mai han estat celebrats com mereixen pels polítics de la terra que ells van venir a defensar del cop d’estat franquista. És per això que, amb noms reals, centrant-se en la Brigada Lincoln, Cantavella ret homenatge a totes les Brigades per extensió i recupera per als lectors el seu sacrifici. Així, per les seves pàgines desfilen Bill Bailey, Alvah Bessi, Errol Flynn, Martha Gellhorn, Ernest Hemingway, Evelyn Hutchins, Salaria Kee, Morris Mickemberg, Steve Nelson, Milton Wolff, Joe Bianca, Robert Capa, James Philip Lardner, Oliver Law, Jack Shirai, Robert Hale Merriman, Gerda Taro. Ells són els representants de tants altres.

Tot comença en una festa d’aniversari a la qual la Sarah, una adolescent de quinze anys, ha convidat alguns amics del seu institut de la ciutat de Sant Diego (Califòrnia), ciutat on s’ha traslladat amb la seva família el català Joan Ros des de Barcelona. Corre l’any 1984. En Joan, que contribueix activament a la celebració preparant allioli per a la barbacoa del dinar, desperta amb l’olor de la salsa els llunyans records d’en Raimond, avi de la Sarah, records durant massa anys reprimits, unes intenses vivències de les quals la família no en sap res. Raimond, afroamericà, jove comunista en aquells anys, s’allista per idealisme a la Brigada Lincoln, que anirà a lluitar a Espanya. Aquest és el punt de partida de la narració de l’avi, qui, esperonat pels convidats, grans i joves, deixa anar la càrrega emocional que li ha despertat l’allioli d’en Joan i comença el relat de la seva experiència a Espanya. L’interès que desperta el seu relat anima l’avi a prosseguir. De la mateixa manera que els oïdors ficticis, el lector queda atrapat pels fets narrats i hi participa com un convidat més.
La novel•la va alternant les explicacions d’en Raimond amb l’acció paral•lela dels personatges de ficció, aquesta centrada sobre tot en la relació entre la Sarah i en Joan, entre els quals va naixent una atracció amorosa que, per bé que interrompuda durant uns anys, sembla poder recuperar-se més endavant.

Així, Cantavella ens fa partícips de l’evolució de la Guerra Civil espanyola per part d’aquests brigadistes entorn del personatge principal de l’acció històrica, en Raimond. Seguirem les duríssimes experiències del front, però també dels moments en què, per raons de relleu o convalescència, el protagonista pot desplaçar-se a Madrid o a Barcelona, on, amb el rerefons dels fets bèl•lics, ens acostarà a la realitat del dia a dia a les ciutats i tindrà ocasió de fer coneixença d’altres voluntaris estrangers i del país, i iniciarà la seva relació de parella amb l’Anna, una catalana que serveix a la causa republicana com a infermera.

Cantavella amara doncs els fets històrics amb dues relacions amoroses, la de la Sarah i en Joan i la d’en Raimond i l’Anna, totes dues amb peripècia, i ho fa esquitxant amb bona mà les justes dosis de suspens per mantenir la tensió i l’expectació fins al final.
Dividida en dues parts, l’acció s’ubica en dos moments temporals diferents: 1984, a San Diego, quan se celebra la festa d’aniversari de la Sarah, i novembre del 1996, sobre tot a Barcelona, on en Raimond ha tornat per rebre l’homenatge organitzat per les joventuts d’Esquerra Republicana a les Brigades Internacionals.

Jordi Cantavella sap combinar amb destresa els dos fluids narratius, en tercera i primera persona, servint-se d’una prosa fresca que no amaga la seva sintonia amb la temàtica. L’autor vol contribuir a difondre, ell mateix agraït a les generacions precedents que l’hi van transmetre, i transmetre-la al seu torn entre les més joves. En el context del relat, l’autor aprofita per deixar constància de la lamentable acollida que, en general, van tenir aquells brigadistes per part de les institucions oficials espanyoles del moment, una acollida que contrasta amb l’eufòria i simpatia amb què els van rebre i acomiadar gran quantitat de ciutadans.

Dirigida en general al públic adult, la novel•la es fa especialment adequada per a estudiants de l’ESO i de batxillerat, que la gaudiran indubtablement tant per la temàtica amorosa que tracta com també per l’interès que aconsegueix suscitar el relat de l’avi, que pot servir als educadors com a introducció a una faceta de la Guerra Civil espanyola malauradament i conscientment silenciada.

El llibre fa palesa la seva intenció d’homenatge: dedicat al seu pare, Cantavella inclou un annex amb biografies i fotos dels personatges reals que van participar d’aquells fets històrics, el discurs de comiat de Dolores Ibárruri, el novembre del 1938, a les Brigades Internacionals, una llarga llista d’agraïments i la relació d’algunes obres d’història consultades. L’editorial Milenio l’ha publicat en espanyol el 2017.

Jordi Cantavella és autor de diverses novel•les, traductor i autor de guions cinematogràfics i de televisió.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Portada de la novel·la «El desertor», de Jordi Cantavella
Portada de la novel·la «El brigadista», de Jordi Cantavella

Remigio Zena

Seudónimo del marqués Gaspare Invrea, que nació el 23 de enero de 1850 en Génova, donde murió el 8 de septiembre de 1917. Graduóse en Leyes en la Universidad de su ciudad natal, y estuvo empleado en la administración de justicia militar. A esta labor oficial añadió una actividad de poeta y escritor, de la cual cabe mencionar sus obras poéticas Poesie grige (1880), vincu­lada al realismo y a la «scapigliatura» milanesa, e In Olympia (1905), satírica, así como las narrativas La boca del lobo (1892, v.), descripción verista del ambiente popular genovés, y L Apostolo (1901), según el tono de Huysmans (v.).

G. Invrea