Joaquim Amat-Piniella
K. L. Reich
Club Editor Jove, 2005, 326 pàgs.

per Anna Rossell

A Joaquim Amat-Piniella li hem d’agrair un d’aquests impagables documents que queden per a la posteritat com a testimoni de fets que resultarien increïbles a qui no els ha viscut, per la dimensió pregona de la seva crueltat i per la seva quantia. Ell va ser protagonista directe de les terribles accions del terror nazi, els va viure en primera persona i va apressar-se a deixar-ne constància, com si la descripció de l’infern fos la penyora a pagar per la miraculosa supervivència a aquells horrors. No va ser pas ell sol qui ho va fer. Sortosament altres el van acompanyar en el seu objectiu amb les seves lletres (Primo Levy, Jean Améry, Robert Antelme, Imre Kertész, Paul Celan, Jorge Semprún… ho van fer d’altres camps d’internament i extermini) i amb la seva càmera (Francesc Boix, conegut més tard com «El fotògraf de Mauthausen»).

Amat-Piniella (Manresa, 1913 – Hospitalet de Llobregat, 1974), qui després de lluitar a la Guerra Civil espanyola fou, com tants altres, fet presoner pels nazis a França, va ser deportat al camp d’extermini austríac de Mauthausen, on va compartir el destí de la major part dels homes republicans espanyols captius. Com tants d’altres, com si la mort encara el perseguís, va voler deixar immediatament constància escrita d’uns fets històrics difícils de transmetre amb paraules. S’hi va posar de seguida, després de l’alliberament del camp per part dels aliats estatunidencs. Com tants d’altres, l’autor va optar per donar forma de novel•la als fets històrics i autobiogràfics. Per bé que sembli una paradoxa, la llibertat que empara l’autor per fer i desfer, confegir situacions i personatges «muntant-los» pot ser una eina extraordinàriament valuosa al servei de la veritat i l’objectivitat. D’altra banda, aquesta mateixa llibertat permet una distància sense la qual la narració d’uns fets tan dolorosos, viscuts en carn pròpia, es faria insuportable.

Així l’autor va començar a escriure la novel•la el mateix 1945. Escrita la primera versió entre 1945 i 1946, a Andorra, no va ser fins el 1963 que el llibre va veure la llum amb Club Editor en l’original català, revisat al llarg de setze anys per Amat-Piniella. Pocs mesos abans, després de setze anys d’intents fallits, autocensurada i per mediació de Carles Barral, amic de l’autor, va aconseguir publicar-se en espanyol, en traducció de Baltasar Porcel i amb pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón, amb Libros del Asteroide.

L’acció se situa directament a Mauthausen, l’any 1940, el moment d’arribada al camp dels personatges principals que la protagonitzen. Qui hagi llegit el memorable llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, reeditat el 2017, confegit a base de testimonis, hi trobarà reflectides moltes situacions que s’hi descriuen i alguns personatges li semblaran familiars; no identificarà, en canvi, Casimir Climent, Joan de Diego, Josep Bailina ni Francesc Boix, que, arriscant la seva vida, van aconseguir copiar els registres de presos —els tres primers— i documentar gràficament l’horror —el darrer—. La seva valuosa feina va ser clau per algunes condemnes dels processats als judicis de Nuremberg (Vegeu la ressenya del llibre de Roig a https://www.criticadelibros.com/metaliteratura-y-ensayo/un-document-cabdal-per-a-la-memoria-historica/ o bé
https://lasnuevemusas.com/un-documento-esencial-para-la-memoria-historica/). Amat-Piniella fou un dels llargament entrevistats per Roig als anys setanta, quan reunia el material per al seu llibre. Aquestes absències es deuen probablement al fet que Amat-Piniella relata, majoritàriament, l’ambient a Ternberg, un Kommando annex a Mauthausen que aquells només coneixien de manera indirecta.

Els personatges principals de la novel·la, en Francesc, en Werner, n’August, n’Ernest, en Vicenç, n’Emili, en Manuel i en Rubio conformen el grup de presoners representatiu de la multiplicitat de caràcters individuals que l’autor hi vol reflectir, mentre que en Hans Gupper, en King-kong i en Popeye, per la seva uniformitat de capteniment un grup molt més reduït, donaran vida als botxins. Tanmateix és sobre l’Emili, home escèptic, descregut, crític, desconfiat d’ideologies i reflexiu, sobre qui recau el primer protagonisme; és ell amb qui sembla empatitzar més l’autor manresà. A l’Emili, per les seves característiques, li és permesa la distància; de dins estant, es mira les coses «des de fora» i en algun moment tenim la impressió, descregut com és tant en religió com en política, que també ho fa des d’un pla superior.

Escrita en tercera persona, la narració ens acosta a aquella terrible realitat inversemblant: la fam, la solidaritat, l’organització entre els grups polítics, la deshumanització progressiva, les rivalitats, les venjances, les diverses categories de presos, les complicitats, la lluita per la supervivència, el comerç a base de favors, les tortures, els càstigs, les morts multitudinàries, els crematoris, les cambres de gas, l’espoliació, la prostitució, el fred intens, la son, també d’alguns moments festius que els presos pogueren esgarrapar a la cruesa quotidiana…

La prosa que empra Amat-Piniella no és tremendista —emprar-la suposaria fer una caricatura d’una realitat que se superava a ella mateixa—, i precisament per això fa la màxima justícia que l’escriptura permet als fets. I sabem que les paraules només ens donen una pàl•lida noció del que va ser. La descripció final, l’alliberament del camp, és extraordinària.

El llibre ha estat publicat després en diverses edicions i editorials. L’autor ens ha deixat altres llibres, tots ells marcats per aquella terrible experiència: Les llunyanies: poemes de l’exili (1940-1946) (1949), El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966), Retaule en gris (2012).

El títol K. L. Reich (Konzentrations Lager Reich, tal com consta a la pròpia novel·la, per bé que la paraula alemanya s’escriu Konzentratioslager, en català Camp de Concentració del Reich) fa referència a la inscripció amb què els objectes i el mobiliari del camp anaven marcats perquè constés que eren de propietat del Reich.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura