AUTHOR ARCHIVES :

PROHIBIT NÉIXER, MOLT MÉS QUE UN LLIBRE DE MEMÒRIES

Trevor Noah
Prohibit néixer
Traducció de Núria Artigas
Edicions de 1984, 2021, 334 pàgs.

per Anna Rossell

Prohibit néixer és molt més que un llibre de memòries. Un bon llibre sempre aporta saviesa a qui el llegeix i en sap extreure les ensenyances. Els llibres de memòries d’habitud ens ajuden a conèixer la vida d’una persona, els fets que van marcar la seva trajectòria i van condicionar el protagonista retratat per modelar-lo com va acabar sent.

L’interès de les memòries el suscita un il·lustre personatge. I per bé que aquest ho és en certa mesura —l’autor és el presentador d’un popular programa d’entreteniment i humor als EEUU—, en el cas del llibre que ens ocupa, el seu valor ultrapassa amb escreix aquestes característiques.

Perquè l’atractiu del llibre és que el relat de la vida de Trevor Noah (Johannesburg —Sud-àfrica—, 1984) pot ser, mutatis mutandis, la vida de molts sud-africans en un moment crucial de la història del país (la caiguda de l’apartheid i la transició). I les vicissituds del nen i el jove són també les de la mare, tan protagonista com el fill, no només per raons biològiques, sinó també per les característiques personals d’ella i pel fet que ella sola va tirar endavant el fill. Així la veu narradora en primera persona d’en Trevor, el seu protagonista, és una gran finestra oberta a la contemplació dels esdeveniments del país abans, durant i després de l’apartheid. No és poca cosa.

No hi ha dubte que tant mare com fill són persones més que dignes d’ocupar les pàgines d’un llibre de memòries. La mare, Patricia Nombuyiselo Noah, és una dona d’empenta, un exemplar dels més prototípics de dona africana, d’aquells dels que l’imaginari popular europeu afirma que tiren endavant el continent. El fill —els tests s’assemblen a les olles—, espavilat, sensible i d’intel·ligència viva, obligat com tants joves del país a capejar amb mil i una dificultats, haurà de bregar amb l’obstacle innat afegit de ser un mestís (‘de color’, com en diuen allà), fill de mare negra i pare suís, una condició que li comporta una doble discriminació racial en ocupar l’escalafó considerat més baix i l’exclusió dels uns i dels altres.

La biografia del fill, que es vol considerar negre, obre també una àmplia mirada a la biografia de la mare, i aquest és un plus afegit innegable. La Patrícia, dona rebel, valenta i decidida, que abandona la llar familiar als setze anys per desavinences amb els pares, s’ha d’obrir pas a la vida a través d’ una societat dominada pels blancs segregacionistes i opressors de la seva raça, blancs que han condemnat les altres races a l’eterna pobresa i servitud. A això cal afegir-hi els problemes que ha d’afrontar pel fet de ser dona. Tanmateix, a ella res no la fa enrere; és capaç de burlar prohibicions de tota mena amb els tripijocs que calguin sense perdre en cap moment el seu orgull ni l’autoestima. S’enamora d’un suís a qui li demana de fer-li un fill amb la voluntat d’educar-lo tota sola i sap obrir-se camins per llogar pisos en barris on els negres ho tenen prohibit i aconseguir una feina d’administrativa als despatxos dels blancs en uns temps en què els negres no hi poden accedir. Ella és qui manté la seva família, també quan es casa amb un home de la seva raça amb qui té dos fills més.

Amb el fill serem testimonis de les observacions que una ment lúcida com la seva fa de la marxa del seu país, de la complexa i refinada política de l’apartheid per mantenir els nadius a ratlla i, sobretot, permanentment sotmesos, de la interiorització o la rebel·lia de les diverses races del país (negra, india, mestissa…) davant d’aquelles polítiques, dels progressius canvis que van afectant Sud-àfrica. I en som testimonis per doble via: les anàlisis que en fa la veu narradora i les pròpies vivències de Trevor a les diferents escoles on estudia, primer, i en el si de les colles d’amics amb qui, ja d’adolescent, inicia petits però sucosos negocis al marge de la llei per mantenir-se, després. Tot plegat s’esdevé a la gran ciutat de Johannesburg i en barris diferents, també socialment diferents. Així doncs, el llibre ens permet assistir a tota una transformació històrica i social a l’urbs més poblada de Sud-àfrica, de la mà de personatges d’una personalitat més que sorprenent.

La veu narradora empra un llenguatge juvenil, agut i simpàtic, que la traductora sap traslladar amb molta naturalitat al català i fa de la lectura un gran plaer. El llibre ha estat traduït també a l’espanyol, en versió de Javier Calvo, i publicat per Blackie Books S.L.U.

Us el recomano.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

LA FICCIÓ: INVENCIÓ, PERCEPCIÓ I RECORD

Saša Stanišić
Orígens
Traducció d’Eva Garcia Pinos
Angle Editorial, 2021, 365 pàgs.

Portada del llibre «Orígens», de l’escriptor bòsnio-alemany Saša Stanišić

per Anna Rossell

No resulta fàcil enquadrar aquest llibre en un gènere literari; cal tenir en compte el que el propi autor declara al començament del text sobre la relació ficció-realitat: «La ficció, com jo l’entenc, constitueix un món propi en comptes de representar el nostre, […], és un sistema obert d’invenció, percepció i record que està frec a frec amb la realitat».

Feta la puntualització, val a dir que el llibre és un periple per la memòria del seu autor, que, per mor de la seva biografia personal, ens porta de viatge pel nucli central del que defineix l’Europa de les darreries del segle XX i el que portem del XXI. Així, més enllà d’un llibre de memòries, aquest també és un retrat de l’Europa actual, un mirall en què ens reflectim els europeus.

Saša Stanišić (Visegrad —Iugoslàvia, 1978—), que fugí del país amb la seva família a causa de la guerra de Bòsnia el 1992, arrelà a Alemanya on viu des dels catorze anys. Amb aquesta edat ja era prou conscient com per desenvolupar una mirada observadora i una memòria crítica dels esdeveniments i les vivències. Això aporta riquesa al contingut, que ens permet compartir les vicissituds d’una família de refugiats a Alemanya, on els pares (mare sèrbia, d’ascendència bòsnio-musulmana i pare croat, tots dos amb titulació universitària) van haver d’exercir feines residuals. La vida a un barri marginal de Heidelberg, les experiències escolars en una escola multinacional del fill, l’autor del llibre, i les relacions adolescents d’immigrants i refugiats.
Les visites del jove Stanišić a l’àvia, a Bòsnia, ens permeten un tast sensible i molt significatiu de la guerra dels Balcans i de les seves conseqüències, així com de la panoràmica actual de la zona, conduïts per la mà de qui ha estat del lloc i havent emigrat ha guanyat perspectiva sobre els esdeveniments. No només pels canvis que ell mateix percep en la regió, sinó també per les històries a què remet amb la retrobada amb familiars i coneguts.

Indispensable reflexionar sobre el títol Orígens i el significat de la paraula, un concepte que l’autor vol posar en qüestió per convidar a la reflexió. Sovintegen els moments en què Stanišić fa al·lusió directa o indirecta a la pregunta. Val a dir que preguntar-se sobre l’orígen no és el mateix que preguntar-se sobre la identitat. A les referències que fa sobre aquesta qüestió l’autor diferencia sense dir-ho explícitament entre ambdós conceptes. Ell convida a plantejar-nos aquesta diferència. El que ell fa amb aquest llibre és un exercici de cerca dels orígens, no de la identitat, que, evidentment, evoluciona constantment en funció de tantes vivències i emocions en diversos i diversificats contexts socio-culturals.

Saša Stanišić ha estat traduït a més de trenta llengües i Orígens ha estat guardonat amb el Premi Alemany del Llibre 2019. El llibre també s’ha publicat en espanyol, en traducció de Belén Santana López de la mà d’Alianza Editorial.

© Anna Rossell
(Escriptora, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptor bòsnio-alemany Saša Stanišić

FICCIÓ QUE NO ÉS FICCIÓ. CONTES SOBRE EL MALTRACTAMENT

Margarida Camprubí Vendrell
La maleta. Contes no misògins
Voliana Edicions, 133 pàgs.

per Anna Rossell

Portada del recull de contes «La maleta», de Margarida Camprubí

Si em demanen de definir aquest llibre de ficció que no és ficció en una paraula diria que és un llibre rodó. «Rodó» suggereix un círcol, amb principi i final que es troben; el círcol conté un món tancat, en el sentit que la temàtica és una i el traçat del círcol és nítid, sense accidents que en difuminin la línia.

La temàtica que aborda el recull: la violència masclista. El món tancat: el desplegament de tot un seguit de situacions que tenen en comú el maltractament, per bé que les situacions siguin molt variades i matisades, tal com ho és el maltractament, així com també un variat desplegament de reaccions i de tipus de dona que el sofreixen.

Com explica la pròpia autora al postfaci, el llibre «està organitzat com un cicle contístic en el qual cada conte té entitat pròpia i alhora forma part de la totalitat». Més enllà d’això l’autora el dissenya ordenant els relats amb la intenció concreta de posar al descobert les causes de la violència de gènere, «el marc dins el qual es construeix el patriarcat», amb els quatre primers contes, i de presentar el tràgic ventall de conseqüències anihiladores que té en les víctimes, amb tota la resta de relats, conseqüències en tota la seva gradació.

Margarida Camprubí Vendrell (*Gavà, 1957) treballa les seves històries sense caure en el tòpic, això subratlla, entre altres mèrits, l’autora del pròleg, Maria Rosa Nogué i Almirall, amb raó. Camprubí no descriu en cap moment un episodi de violència física directa. Ben al contrari, quan la protagonista d’algun dels seus contes el pateix, ho fa de passada, ben bé com es manifesta en la societat. La seva manera d’abordar la temàtica és subtil, decidida i realista, i sap transmetre amb precisió els terribles efectes que van fent la seva feina destructiva i anorreadora en les dones que la sofreixen.

Però l’autora no cau en cap moment en el maniqueisme; les seves històries segueixen fil per randa una tràgica realitat que no defuig; el patriarcat és assumit i també transmès per algunes de les figures femenines, també coprotagonistes de les històries que narra. Tampoc es deixa portar pel recurs fàcil al dramatisme; no cal desvirtuar amb patetisme afegit allò que ja en té per si mateix de sobres. Fa servir, en canvi, sovint l’humor amb subtilesa i, malgrat això, no resta contundència als fets descrits.

Formalment l’estil que desplega Camprubí té un segell molt personal; els seus finals són concloents en el sentit més literal i no segueix cap patró fàcil dels que trobem en fórmules prefabricades per escriure contes. Ella té el seu propi segell, original tant en l’estructura de les històries com en el registre que empra, amb incursions al realisme màgic (La vaca que volia estudiar) o a l’excentricitat del text en el sentit més positiu (La maleta), on una maleta és la protagonista i té la propietat humana de dialogar i interactuar amb la seva propietària.

Margarida Camprubí Vendrell, que «ha dedicat la vida laboral i personal a lluitar en contra de les desigualtats», com llegim a la solapa del llibre, segueix aquesta mateixa línia de trajectòria escrivint. I ho vol fer clarament palès: cadascun dels contes va precedit d’una cita d’alguna dona (escriptora o destacada en algun altre àmbit), seguida d’un breu apunt biogràfic de la dona citada, amb la qual cosa Camprubí ret homenatge a la tasca femenina en general i posa de relleu la seva vàlua, rescatant-la de l’oblit a què d’habitud es veu condemnada. És una reivindicació de la memòria de la tasca de les dones. Però aquestes cites no esgoten amb això la seva funció; a l’autora li serveixen per impulsar la narració que segueix a cadascuna, de vegades com a mirall, de vegades com a contrapunt…

Una escriptura que paga la pena.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptora Margarida Camprubí

BORIS PAHOR: L’ESCRIPTURA DE LA RESISTÈNCIA

Portada del recull de relats «La pira al port», de Boris Pahor

Boris Pahor
La pira al port
Traducció de Simona Škrabec
Edicions del Periscopi, 2020, 288 pàgs.

per Anna Rossell

«L’obra de Pahor és un al·legat contra els totalitarismes i un cant a la llibertat», sentencia la portada d’aquest recull de relats de l’autor eslovè. La selecció que ha fet de les seves narracions la traductora i prologuista Simona Škrabec ho confirma de ple. La de Pahor és escriptura de resistència.

Perquè, malgrat la diversitat dels episodis que ocupen el centre de cada relat, el tret essencial que els lliga a tots és precisament la violència i els seus efectes. Més que deixar testimoni dels distints períodes concrets de la història en què Pahor ubica les seves narracions, el que mou l’autor a escriure és la voluntat i la necessitat de donar veu i protagonisme a les víctimes en un gest d’amor envers elles. Tanmateix no trobarem en la seva escriptura ni un bri de victimisme, no hi ha descripció directa de crueltat i, quan excepcionalment, hi és («Una història inaudita»), la tracta com de passada, com si allò fos, en aquell context, el més normal del món. La seva és una manera indirecta, subtil, més pregona i exacta, de mostrar-ne les conseqüències. Així doncs, és la ignorància d’una família envers el seu fill a «El clau clavat al pany», la humiliació que sofreix el nen protagonista de «El naufragi» per la seva insuficiència en el domini de la llengua italiana, el pànic que li sobrevé a la protagonista adolescent quan el seu amic se li acosta a «Entre els esculls» o la cosificació absoluta dels presoners del cap de concentració nazi, reflectit en l’ús del llenguatge literari, a «Una cúpula de cendra», entre tants altres signes, el que tradueix la pregonesa de la ferida infringida.

Boris Pahor (Trieste, 1913), escriu des de la seva pròpia ferida. Les narracions que inclou el llibre en són el fruit. Tant si estan escrits en primera persona com si la veu narradora és omniscient, als relats hi traspua una sensibilitat extrema, que només atorga el coneixement en carn pròpia. Tots estan ubicats temporalment al segle XX i a Trieste, una regió que es va veure especialment maltractada pels anys més convulsos de la història europea recent. La cultura eslovena, menystinguda, perseguida i anul·lada, que va viure la repressió ja per part del feixisme italià arran de la dissolució de l’imperi austrohongarès en acabar la Primera Guerra Mundial i l’esquinçament del seu territori després de 1945, va acabar diluïda entre Itàlia i Iugoslàvia. En aquest sentit, llegir Pahor és també endinsar-se en uns escenaris, temporalment encara prou recents, que van afectar profundament la geografia del nostre continent i, sobre tot, les vides dels seus habitants.

Que l’autor escriu des de la seva pròpia vivència, sobre tot de la infantil i juvenil encara que no exclusivament, n’hi ha prou senyals: el remarcable coneixement que el narrador té d’aquesta regió, el fet que els protagonistes són en la seva majoria nens o joves, que sovint els personatges de diferents relats siguin els mateixos i que visquin a Trieste, la ciutat on va néixer l’autor, on encara resideix actualment. També el fet que les úniques narracions fora d’aquest àmbit geogràfic siguin les que s’esdevenen en camps de presoners nazis, com «L’adreça escrita en un tauló bast» o «La cúpula de cendra», als quals Pahor parla dels Vosgues, en referència al temps que ell mateix va estar internat al de Struthof-Natzweiler (Alsàcia) per la seva militància antifeixista (l’autor va passar també per Dachau, Dora i Bergen-Belsen).

Perseguit per Mussolini i per Hitler i desautoritzat pel règim comunista de Iugoslàvia com a «burgès occidentalitzat», Boris Pahor és un exponent de la integritat humana, de la conseqüència de qui no es deixa subornar per cap esquer. Escriptor en llengua eslovena a contracorrent, pel fet que la cultura eslovena fou prohibida, la seva escriptura és un posicionament, el d’aquell que no se sotmet i reclama el reconeixement de les cultures com a baluard de la dignitat de les persones.

La seva novel·la Necròpolis (1967), la més destacada, escrita molts anys després del seu retorn del darrer camp de concentració on va estar presoner, és també autobiogràfica i s’ha publicat en català, també en traducció de Simona Škrabec, per Pagès editors (2004) i, en versió espanyola de Barbara Pregelj, per Anagrama (2010).

Menció destacada mereix el pròleg de Škrabec, que jo recomanaria de considerar dues vegades, una abans i l’altra després de la lectura dels relats. Abans, perquè la sensibilitat filològica de la prologuista i el seu profund coneixement de l’autor situen el lector en un context que fàcilment se li pot escapar en la seva totalitat i li dona eines per capir millor les subtileses de Pahor, i després, perquè fa sovintejades referències al contingut dels relats, referències que el futur lector encara no pot discernir sense haver llegit els textos. Amb molt d’encert Škrabec ha seguit el criteri de basar-se en la darrera versió publicada dels relats seleccionats, mentre que els ha ordenat al llibre cronològicament, segons data de la primera publicació.

Clou el volum una llista de la procedència dels textos traduïts, així com una relació de les diverses versions/edicions publicades de cadascun.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptor eslovè Boris Pahor

UNA NOVEL·LA PLÀCIDA I LLEUGERA

Portada de la novel·la «Simfonia de tardor», de Vicenç Llorca

Vicenç Llorca
Simfonia de tardor
Ed. Columna, 2021, 189 pàgs.

per Anna Rossell

El lector que segueixi el recorregut de la creació literària narrativa de Vicenç Llorca trobarà en la seva darrera novel·la, Simfonia de tardor, que acaba de veure la llum, els trets característics amb què l’autor confereix a la seva prosa el seu segell personal. Les dues novel·les anteriors, Tot el soroll del món i Aquell antic missatge de l’amor, però també En absència de l’Àngel, que no pertany al gènere novel·lístic, tenen en comú la clara voluntat de concedir als textos l’empremta de les temàtiques clàssiques que determinen l’existència humana.

Llorca pren partit per la reflexió sobre qüestions universals com l’amor, l’amistat, la felicitat, la creació, l’art, la bellesa i la transcendència o la religiositat. Per fer-ho es val d’eines auxiliars com la música, la pintura o el cinema (també protagonistes sovint en la seva producció poètica), les quals, al seu torn esdevingudes clàssiques, la ploma de l’autor sap incorporar oportunament al text, entrelligant-les amb situacions, converses o moments sensibles per reforçar-ne el sentit o el sentiment, que sovint deriva en sentimentalisme. L’eix entorn del qual tot es desplega és una història d’amor. En la línia que ha encetat amb les anteriors, també empra el registre poètic amb què Llorca amara la seva prosa. De tot plegat en resulta un producte atractiu al lector d’aquesta mena de novel·les. Per definir-lo amb un epítet escaient jo diria que és un llibre plàcid, massa i fàcilment plàcid, que frega el fulletó.

La placidesa ve determinada per diversos elements que fan de la lectura un passeig reposat i plaent: el temps cronològic (l’acció a la novel·la és pràcticament inexistent), la naturalesa dels temes de reflexió i la bellesa del marc geogràfic en què Llorca ubica el gruix de la història: el Pirineu.

L’eix entorn del qual Llorca confegeix el material narratiu és una història d’amor tardà, un amor que, havent començat en els anys joves de la parella implicada sense haver-se consolidat, els torna a visitar en la maduresa amb la intensitat que amara la frustració d’un desig vehement. La maduresa vital anirà, metafòricament, de la mà del títol i de l’època de l’any més significativa en què l’autor situa el retrobament dels amants, Marc (compositor) i Emma (violinista).

El retrobament de la parella, poc versemblant, serveix a l’autor per confegir els diàlegs filosòfics a què ens convida, on Emma adopta el paper de Fedre, emulant el model del Symposion de Plató. Sens dubte aquests capítols reflexius, per bé que desiguals en qualitat, són els més reeixits del llibre, els capítols III i IV del II moviment, però sobretot l’I del III moviment, Gratitudine, on la conversa assoleix més matisació i profunditat.

La història, que recorre amb diferència d’intensitat diverses localitats catalanes (Sant Cugat del Vallès, El Masnou, Girona, Barcelona, Organyà i petits indrets del Pirineu, també de l’andorrà), i que temporalment comença l’any 2015, està ben travada amb els elements llorquians, externs o no, directament inherents a la pròpia narració, com són les cites poètiques que introdueixen cadascun dels capítols, la connexió entre la natura i la música, la relació metafòrica entre les imatges físiques i l’estat emocional dels personatges, el paral·lelisme entre els moviments musicals o els subtítols de cada capítol, i el tema del capítol corresponent. L’autor és molt curós amb els detalls de l’entrellat, que configuren el seu segell.

Poc reeixits, en canvi, són sovint comentaris de la veu narradora omniscient o alguns diàlegs de la parella, sensiblers, que acompanyen les seves reflexions, que es nodreixen de sentimentalisme fàcil i resten qualitat al conjunt.

Amb tot, un llibre que es llegeix amb fluïdesa.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

Vicenç Llorca