Vicenç Llorca
Simfonia de tardor
Ed. Columna, 2021, 189 pàgs.

per Anna Rossell

El lector que segueixi el recorregut de la creació literària narrativa de Vicenç Llorca trobarà en la seva darrera novel·la, Simfonia de tardor, que acaba de veure la llum, els trets característics amb què l’autor confereix a la seva prosa el seu segell personal. Les dues novel·les anteriors, Tot el soroll del món i Aquell antic missatge de l’amor, però també En absència de l’Àngel, que no pertany al gènere novel·lístic, tenen en comú la clara voluntat de concedir als textos l’empremta de les temàtiques clàssiques que determinen l’existència humana.

Llorca pren partit per la reflexió sobre qüestions universals com l’amor, l’amistat, la felicitat, la creació, l’art, la bellesa i la transcendència o la religiositat. Per fer-ho es val d’eines auxiliars com la música, la pintura o el cinema (també protagonistes sovint en la seva producció poètica), les quals, al seu torn esdevingudes clàssiques, la ploma de l’autor sap incorporar oportunament al text, entrelligant-les amb situacions, converses o moments sensibles per reforçar-ne el sentit o el sentiment, que sovint deriva en sentimentalisme. L’eix entorn del qual tot es desplega és una història d’amor. En la línia que ha encetat amb les anteriors, també empra el registre poètic amb què Llorca amara la seva prosa. De tot plegat en resulta un producte atractiu al lector d’aquesta mena de novel·les. Per definir-lo amb un epítet escaient jo diria que és un llibre plàcid, massa i fàcilment plàcid, que frega el fulletó.

La placidesa ve determinada per diversos elements que fan de la lectura un passeig reposat i plaent: el temps cronològic (l’acció a la novel·la és pràcticament inexistent), la naturalesa dels temes de reflexió i la bellesa del marc geogràfic en què Llorca ubica el gruix de la història: el Pirineu.

L’eix entorn del qual Llorca confegeix el material narratiu és una història d’amor tardà, un amor que, havent començat en els anys joves de la parella implicada sense haver-se consolidat, els torna a visitar en la maduresa amb la intensitat que amara la frustració d’un desig vehement. La maduresa vital anirà, metafòricament, de la mà del títol i de l’època de l’any més significativa en què l’autor situa el retrobament dels amants, Marc (compositor) i Emma (violinista).

El retrobament de la parella, poc versemblant, serveix a l’autor per confegir els diàlegs filosòfics a què ens convida, on Emma adopta el paper de Fedre, emulant el model del Symposion de Plató. Sens dubte aquests capítols reflexius, per bé que desiguals en qualitat, són els més reeixits del llibre, els capítols III i IV del II moviment, però sobretot l’I del III moviment, Gratitudine, on la conversa assoleix més matisació i profunditat.

La història, que recorre amb diferència d’intensitat diverses localitats catalanes (Sant Cugat del Vallès, El Masnou, Girona, Barcelona, Organyà i petits indrets del Pirineu, també de l’andorrà), i que temporalment comença l’any 2015, està ben travada amb els elements llorquians, externs o no, directament inherents a la pròpia narració, com són les cites poètiques que introdueixen cadascun dels capítols, la connexió entre la natura i la música, la relació metafòrica entre les imatges físiques i l’estat emocional dels personatges, el paral·lelisme entre els moviments musicals o els subtítols de cada capítol, i el tema del capítol corresponent. L’autor és molt curós amb els detalls de l’entrellat, que configuren el seu segell.

Poc reeixits, en canvi, són sovint comentaris de la veu narradora omniscient o alguns diàlegs de la parella, sensiblers, que acompanyen les seves reflexions, que es nodreixen de sentimentalisme fàcil i resten qualitat al conjunt.

Amb tot, un llibre que es llegeix amb fluïdesa.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut