Ennatu Domingo
Fusta d’eucaliptus cremada.
Un relat sobre els orígens i les identitats
Navona, 2022, 165 pàgs.

per Anna Rossell

Un llibre ple de saviesa, el d’Ennatu Domingo. Una experiència vital riquíssima que és urgent compartir. Perquè el que la jova autora ens explica és essencial per a la nostra societat, per a la bona convivència, aquí i al món en general, i per a projectar un futur esperançador on la justícia i una vida digna siguin possibles per a tothom.

Fusta d’eucaliptus cremada és, com molt encertadament anuncia el subtítol, Un relat sobre els orígens i les identitats, un llibre compendi de coneixements adquirits pels porus de la pell, a través de la vivència de fortes emocions que una ment lúcida i ben equilibrada ha sabut analitzar, racionalitzar i transmetre. És, doncs, un llibre intelligent i molt necessari. ·

Ennatu Domingo (*Dansha/Humera, Etiòpia, 1996) promet com a escriptora, però també —i això és molt encoratjador— com a representat d’una jova generació que té la mirada diàfana i coneixements pregons per establir ponts entre cultures, nacions i països, per a emprendre o col·laborar amb projectes transformadors que ens facin més rics i ens permetin construir un món on l’ésser humà sigui l’eix de les polítiques.

El llibre és una font d’informació i, més important encara, de múltiples i urgents reflexions de diversa mena, cap d’elles fàcil. Planteja preguntes sobre la manera com construïm la nostra identitat, quines conseqüències tenen el desarrelament i la desculturització, ens fa conscients dels prejudicis i del desconeixement que els causa… Però també ens permet conèixer el país on va néixer Domingo, Etiòpia, el fort desequilibri entre el món rural (on viu la major part de la població) i la ciutat, la història del país, el seu present i les dificultats que afronta de cara al futur, que l’autora es planteja com un repte al qual plantar cara i que ella pot contribuir a definir en positiu.

Ennatu Domingo, adoptada per una família catalana el 2003, arriba a Barcelona amb set anys, una edat en què la integració ja no és fàcil. Malgrat això, després d’una vida de misèria i penalitats i de les recents morts, per VIH, de la mare biològica, la Yamrot, amb vint-i-cinc anys,i del germà petit, Mikaele, la noia s’adapta i s’insereix fàcilment en la societat catalana.

Víctima del maltractament per part del marit, la Yamrot deixa la casa familiar amb el fill gran, en Getachew, per anar a viure a Wereta, amb el seu germà i la seva dona. A partir d’aquest moment la vida de la Yamrot, una dona rural d’ascendència molt humil a la cerca de subsistència, serà nòmada i al límit: el seu recorregut d’Humera i Dansha a Wereta, també a Gondar, prop de la frontera amb Eritrea, acaba amb el seu acolliment per les germanes de la congregació de Teresa de Calcuta. Indocumentada, per no estar inscrita en cap registre, la família serà invisible i no percebrà cap ajuda del govern.

Aquest és el rerefons de tot el contingut del llibre, que mai deixa de formar part essencial de la vida de l’autora. Perquè, contràriament al que passa sovint, ella serva la consciència de les seves arrels que en tot moment els seus pares adoptius, amb gran intel·ligència, l’ajuden a conservar. Tant els pares catalans com ella mateixa saben fins a quin punt això és important; viatgen amb certa freqüència a Etiòpia als llocs on ha viscut i l’ajuden a recuperar la seva llengua materna, l’amhàric, quan, després de tres anys a Catalunya, ja l’havia perdut. Això permet a l’Ennatu crear un sentiment de doble identitat, que ella percep amb raó com enorme riquesa, un gran privilegi i un doll d’oportunitats.

La seva trajectòria vital, però també la seva sòlida personalitat, fa d’Ennatu Domingo una dona molt excepcional amb consciència, també molt excepcional, de qüestions essencials: la feminista, la importància de corregir les desigualtats, la de combatre el racisme i la de conservar els nostres orígens a través de la cultura i la llengua maternes. Totes elles li posen a les mans les eines per abordar problemàtiques que necessitem encarar amb gran urgència i li permeten treure conclusions magnífiques que a primera vista —només a primer cop d’ull— semblen paradoxals: que la convivència de diferents cultures i llengües en un mateix espai geogràfic no es sinònim de pèrdua de les cultures i les llengües respectives, sinó que pot ser a l’inrevés. I que això tampoc implica desconeixement de les que no són la pròpia o les pròpies ni mala convivència. Ben al contrari, és quan sentim respecte envers totes les cultures, quan les percebem com a enriquiment i un patrimoni a conservar.

Com correspon a l’escriptura autobiogràfica la narració la condueix la veu de la protagonista en primera persona. Domingo no narra de manera lineal, sinó que va alternant la seva infantesa a Etiòpia amb les seves vivències a Catalunya i, sobretot, amb les reflexions que el fort contrast entre els records de les dues situacions i les dues cultures li provoquen, unes reflexions impagables.

Més endavant, acabat l’institut, segueix estudis de Ciències Polítiques a la Universitat de Kent (Canterbury, Gran Bretanya) i, després, de màster en Conflicte Internacional i Seguretat a Brusel•les (Bèlgica). Això li permet ampliar encara més la seva mirada no només per la formació acadèmica que hi fa, sinó també pels companys i companyes amb què comparteix les aules, una heterogènia confluència de cultures que impulsa encara més les idees i el fèrtil pensament.

La línia professional que ha encetat l’autora augura que la seva feina contribuirà a canviar la nefasta mirada paternalista (també dita solidaritat, el revers de la culpa heretada) dels països autodenominats del primer món cap als del tercer: ha treballat com a becària a International Crisis Group (ICG) a Nairobi, Kenia; ha obtingut una Beca Shuman per a treballar al Departament d’Afers Exteriors del Parlament Europeu a Brussel·les, en l’àmbit de les relacions de la UE amb els països d’Àfrica, el Carib i el Pacífic. Actualment fa recerca com a assistent del think tank European Center for Development Policy Management (ECDPM), a Maastricht, Holanda.

Diu la contraportada que aquest és «un d’aquests llibres que sacsegen l’ànima i et provoquen més preguntes que respostes.» És ben cert. I si provoca més preguntes que respostes vol dir que és un text reeixit, que hem d’agrair. I molt.

El llibre s’ha publicat aquest mateix any en espanyol, de la mà del mateix segell editorial, amb el títol: Madera de eucalipto quemada. Un relat sobre els orígens i les identitats.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut