ENNATU DOMINGO, UNA EXPERIÈNCIA VITAL RIQUÍSSIMA

Ennatu Domingo
Fusta d’eucaliptus cremada.
Un relat sobre els orígens i les identitats

Navona, 2022, 165 pàgs.

per Anna Rossell

Un llibre ple de saviesa, el d’Ennatu Domingo. Una experiència vital riquíssima que és urgent compartir. Perquè el que la jova autora ens explica és essencial per a la nostra societat, per a la bona convivència, aquí i al món en general, i per a projectar un futur esperançador on la justícia i una vida digna siguin possibles per a tothom.

Fusta d’eucaliptus cremada és, com molt encertadament anuncia el subtítol, Un relat sobre els orígens i les identitats, un llibre compendi de coneixements adquirits pels porus de la pell, a través de la vivència de fortes emocions que una ment lúcida i ben equilibrada ha sabut analitzar, racionalitzar i transmetre. És, doncs, un llibre intelligent i molt necessari. ·

Ennatu Domingo (*Dansha/Humera, Etiòpia, 1996) promet com a escriptora, però també —i això és molt encoratjador— com a representat d’una jova generació que té la mirada diàfana i coneixements pregons per establir ponts entre cultures, nacions i països, per a emprendre o col·laborar amb projectes transformadors que ens facin més rics i ens permetin construir un món on l’ésser humà sigui l’eix de les polítiques.

El llibre és una font d’informació i, més important encara, de múltiples i urgents reflexions de diversa mena, cap d’elles fàcil. Planteja preguntes sobre la manera com construïm la nostra identitat, quines conseqüències tenen el desarrelament i la desculturització, ens fa conscients dels prejudicis i del desconeixement que els causa… Però també ens permet conèixer el país on va néixer Domingo, Etiòpia, el fort desequilibri entre el món rural (on viu la major part de la població) i la ciutat, la història del país, el seu present i les dificultats que afronta de cara al futur, que l’autora es planteja com un repte al qual plantar cara i que ella pot contribuir a definir en positiu.

Ennatu Domingo, adoptada per una família catalana el 2003, arriba a Barcelona amb set anys, una edat en què la integració ja no és fàcil. Malgrat això, després d’una vida de misèria i penalitats i de les recents morts, per VIH, de la mare biològica, la Yamrot, amb vint-i-cinc anys,i del germà petit, Mikaele, la noia s’adapta i s’insereix fàcilment en la societat catalana.

Víctima del maltractament per part del marit, la Yamrot deixa la casa familiar amb el fill gran, en Getachew, per anar a viure a Wereta, amb el seu germà i la seva dona. A partir d’aquest moment la vida de la Yamrot, una dona rural d’ascendència molt humil a la cerca de subsistència, serà nòmada i al límit: el seu recorregut d’Humera i Dansha a Wereta, també a Gondar, prop de la frontera amb Eritrea, acaba amb el seu acolliment per les germanes de la congregació de Teresa de Calcuta. Indocumentada, per no estar inscrita en cap registre, la família serà invisible i no percebrà cap ajuda del govern.

Aquest és el rerefons de tot el contingut del llibre, que mai deixa de formar part essencial de la vida de l’autora. Perquè, contràriament al que passa sovint, ella serva la consciència de les seves arrels que en tot moment els seus pares adoptius, amb gran intel·ligència, l’ajuden a conservar. Tant els pares catalans com ella mateixa saben fins a quin punt això és important; viatgen amb certa freqüència a Etiòpia als llocs on ha viscut i l’ajuden a recuperar la seva llengua materna, l’amhàric, quan, després de tres anys a Catalunya, ja l’havia perdut. Això permet a l’Ennatu crear un sentiment de doble identitat, que ella percep amb raó com enorme riquesa, un gran privilegi i un doll d’oportunitats.

La seva trajectòria vital, però també la seva sòlida personalitat, fa d’Ennatu Domingo una dona molt excepcional amb consciència, també molt excepcional, de qüestions essencials: la feminista, la importància de corregir les desigualtats, la de combatre el racisme i la de conservar els nostres orígens a través de la cultura i la llengua maternes. Totes elles li posen a les mans les eines per abordar problemàtiques que necessitem encarar amb gran urgència i li permeten treure conclusions magnífiques que a primera vista —només a primer cop d’ull— semblen paradoxals: que la convivència de diferents cultures i llengües en un mateix espai geogràfic no es sinònim de pèrdua de les cultures i les llengües respectives, sinó que pot ser a l’inrevés. I que això tampoc implica desconeixement de les que no són la pròpia o les pròpies ni mala convivència. Ben al contrari, és quan sentim respecte envers totes les cultures, quan les percebem com a enriquiment i un patrimoni a conservar.

Com correspon a l’escriptura autobiogràfica la narració la condueix la veu de la protagonista en primera persona. Domingo no narra de manera lineal, sinó que va alternant la seva infantesa a Etiòpia amb les seves vivències a Catalunya i, sobretot, amb les reflexions que el fort contrast entre els records de les dues situacions i les dues cultures li provoquen, unes reflexions impagables.

Més endavant, acabat l’institut, segueix estudis de Ciències Polítiques a la Universitat de Kent (Canterbury, Gran Bretanya) i, després, de màster en Conflicte Internacional i Seguretat a Brusel•les (Bèlgica). Això li permet ampliar encara més la seva mirada no només per la formació acadèmica que hi fa, sinó també pels companys i companyes amb què comparteix les aules, una heterogènia confluència de cultures que impulsa encara més les idees i el fèrtil pensament.

La línia professional que ha encetat l’autora augura que la seva feina contribuirà a canviar la nefasta mirada paternalista (també dita solidaritat, el revers de la culpa heretada) dels països autodenominats del primer món cap als del tercer: ha treballat com a becària a International Crisis Group (ICG) a Nairobi, Kenia; ha obtingut una Beca Shuman per a treballar al Departament d’Afers Exteriors del Parlament Europeu a Brussel·les, en l’àmbit de les relacions de la UE amb els països d’Àfrica, el Carib i el Pacífic. Actualment fa recerca com a assistent del think tank European Center for Development Policy Management (ECDPM), a Maastricht, Holanda.

Diu la contraportada que aquest és «un d’aquests llibres que sacsegen l’ànima i et provoquen més preguntes que respostes.» És ben cert. I si provoca més preguntes que respostes vol dir que és un text reeixit, que hem d’agrair. I molt.

El llibre s’ha publicat aquest mateix any en espanyol, de la mà del mateix segell editorial, amb el títol: Madera de eucalipto quemada. Un relat sobre els orígens i les identitats.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

ARCADI OLIVERES, LA CLARIVIDÈNCIA D’UN MESTRE

Arcadi Oliveres
Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar
Angle Editorial, 2021, 170 págs.

Portada del llibre «Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar»

per Anna Rossell

Clarivident i mestre, l’Arcadi era, és i seguirà sent les dues coses. I no és fàcil reunir les dues qualitats. Ell no està sol en la fe en els canvis profunds que les persones podem propiciar per transformar radicalment el sistema, però ja no són tantes les que saben transmetre els valors i els indicadors que facin veure’n la urgència. En justícia.

Gran mestre, sí, ho és i ho seguirà sent. Amb raó ja és corrent fer servir el terme d’cadista per referir-nos a algú que segueix i comparteix les seves idees i conviccions, i les difon. La seva llavor ha caigut des del primer moment en terra fèrtil; les seves múltiples xerrades i conferències, sempre amb públic multitudinari, s’estenien i es divulgaven com la pólvora, com si ens calgués córrer a explicar-ho per no perdre ni un sol segon, com si ens hi anés la vida. I la veritat és que ens hi va. L’Arcadi Oliveres no deia cap paraula en va, tot el que deia, diu i escriu és de la màxima importància. Els temes que escull són vitals i el seu tractament va gairebé sempre acompanyat de recomanacions que faciliten la posada en pràctica immediata.

El seu mestratge cal escriure’l amb majúscules. Perquè és doblement mestre qui despulla la demagògia i la hipocresia mostrant la veritat. És doblement mestre qui desemmascara el que ens presenten com a problema impossible o complicat de solucionar i el mostra com el que és en realitat: senzill. Perquè és doblement mestre qui treu a la llum el que obscurs interessos amaguen i diu les coses pel seu nom: que un altre món és possible i només cal voluntat política. Perquè és doblement mestre qui condueix la seva vida en la més estricta coherència, qui opta per la veritat i la senzillesa en tots els àmbits. El seu llenguatge està al servei de la veritat, i veritat i senzillesa van de la mà, doncs la comunicació és més ajustada a la realitat i, per tant, més justa quan les paraules no són rebuscades, sinó que, evitant l’obscurantisme d’especialistes i classistes, empra els mots transparents i directes per fer-los entenedors a tothom.

Però per reunir matèria per fer pedagogia al bon mestre li cal fer recerca per endinsar-se en les temàtiques de què vol parlar. Cal invertir temps per trobar les fonts fiables de la informació, cal contrastar dades, cal comparar documents, cal destriar el gra de la palla. Aquesta és una tasca certament cada dia més difícil en un món dit «de la informació», on es confon la vertadera informació amb el que es fa passar per tal, fins al punt que ja no ens refiem de cap notícia. Les xarxes socials van plenes de suposades notícies i la falsedat i la manipulació estan a l’ordre del dia. L’Arcadi Oliveres, economista de formació, feia aquesta impagable feina i sotmetia les seves troballes a un procés de destil·lació lèxica i sintàctica que obre l’accés lliure i directe a tothom al funcionament econòmic i polític del món. Llegint-lo a ell, l’economia, un camp del saber humà que els poders fàctics s’entesten a presentar enrevessat i inassequible a no especialistes, se’ns desvetlla com un joc de nens. Ell cerca dades, xifres, mira pressupostos i els analitza amb lupa per treure a relluir les mentides que sovint s’amaguen en les quantitats oficials de despeses (en despesa militar, per exemple, mostra com el pressupost de l’Estat espanyol declara la meitat de la real en aquest àmbit, perquè carrega a altres ministeris inversions que, en realitat pertanyen a l’exèrcit) i treu a la llum que la inversió diària espanyola en despesa militar és l’esgarrifosa quantitat de 56 milions d’euros. Un exèrcit superflu. És només un exemple.

Tots els capítols que tracta Oliveres al seu llibre són imprescindibles: Democràcia, Capitalisme, Diners, Llibertat, Refugiats, Canvi climàtic, Pacifisme, Guerra, Objecció fiscal, Política, Populismes, Moviments socials, Monarquia, Presos polítics, Europa i crisi, Pandèmia (i coronavirus) i Educació.

Estem parlant d’un llibre que hauria de ser de capçalera per a tothom i de lectura obligadíssima a partir de la ESO. Un llibre que hauria de ser l’eix de tota educació, la més fonamental i bàsica, en tant que insisteix a posar la persona al centre del quefer humà per a la bona, justa i respectuosa convivència. Un llibre que dona coneixements urgents i necessaris, que propicia la reflexió més indispensable, que fomenta la capacitat crítica i argumentativa de l’alumnat i, en conseqüència, el fa més lliure, en tant que més crític.
No és casualitat que Oliveres clogui el seu llibre parlant de l’educació, com per subratllar la importància cabdal de posar la llavor en la ciutadania del futur. I resumeix en quatre elements que considera imprescindibles el seu darrer llegat: pau, solidaritat, sostenibilitat i cura de les persones més vulnerables.

Mar Valldeoriola, editora i autora del pròleg (La globalització i les seves coordenades, Una tarda de conversa amb els nets), que, a més, li ha fet d’escrivana, dona a la introducció una imatge sensible de la dimensió humana de l’Arcadi Oliveres. Afegeix un postscriptum on, tot fent referència al malmetement de la Terra per l’acció humana i a l’any de la covid-19, escriu: «L’aire encara es va fer més escàs a partir del 14 de març de 2020». Tanmateix, l’Arcadi Oliveres ens insufla aire nou, net, i molta esperança.

Com aquest, tots els seus llibres són essencials. No us en perdeu cap.

Gràcies, Arcadi. Sempre estaràs entre nosaltres.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’economista, professor universitari i escriptor Arcadi Oliveres