POSTS TAGGED : Anna Rossell

REALISME MÀGIC AFRICÀ

Mia Couto
El cartògraf d’absències
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2022, 372 pàgs.

per Anna Rossell

Imponent, aquesta novella del gran Mia Couto (*Beira, Moçambic, 1955). Amb raó se’l considera un dels escriptors més notables en llengua portuguesa.

El cartògraf d’absències ens regala una panoràmica de la història contemporània de Moçambic, si bé el seu autor sembla pretendre, a més, la catarsi personal que proporciona l’escriptura, quan qui escriu recorda i remou en la seva biografia per a omplir buits, entendre i digerir el seu passat. No és freqüent que un text literari aconsegueixi il•lustrar amb tanta claredat fins a quin punt la història personal reflecteix fil per randa la Història de tot un país en l’espai temporal que ens descriu. El temps de la narració és 2019, però el temps narrat arrenca el 1973, quan el país era encara una colònia portuguesa —ho va ser des de 1505— i recorre els esdeveniments i les vivències dels protagonistes des de 1973, passant per la guerra de la independència, aconseguida el 1975, i la posterior guerra civil (1977-1992). A la metròpoli corren temps de Salazar (1932-1968) i Marcelo Caetano (1968-1974).

L’autor construeix el seu alter ego en un dels personatges principals, Diogo Santiago, poeta de renom i professor universitari, nascut a la mateixa ciutat que el seu creador. Ell i el seu contrapunt femení, Liana Campos, es troben a Beira, on tots dos han tornat amb intenció de reconstruir el seu respectiu passat i tancar ferides.
Una extensíssima palestra de personatges de tots els estrats socials s’obre davant els nostres ulls en els escenaris més representatius: famílies benestants i menys benestants d’ascendència portuguesa, el metge, el farmacèutic, soldats de l’exèrcit portuguès, famílies moçambiqueses autòctones negres, criats, enterradors, sacerdots blancs i negres, inspectors i altres funcionaris de la policia secreta —la PIDE—, mestissos, prostitutes, camarades guerrillers comunistes… i es mou a les regions de Beira, Búzi i Inhaminga.

Couto descriu els fets sense faltar a la veritat, no defuig la crueltat quan cal mostrar-la, però no s’hi delecta mai. Fa justícia als personatges presentant-ne llums i ombres sense caure en el maniqueisme; llums i ombres es reparteixen per igual entre els diversos estrats i races. La sensibilitat i la profunditat de captació de Mia Couto de l’ànima humana són tan exquisides que aconsegueix rescatar fins als últims replecs de la de cadascú. La seva tècnica narrativa subratlla la imparcialitat de la narració en tant que la novel•la és coral i el lector llegeix diversos registres de textos (cartes, informes, diaris, notes, enregistraments…) de diversos individus.

Sempre en primera persona, Couto construeix un univers plural, un mosaic de veus. Jugant amb l’alternança de veus i temps: el narratiu —el present de 2019— i el de la narració —el passat recuperat en retrospectiva, però present per al personatge que escriu en el seu moment—, van transmetent esdeveniments, sentiments, veritats i suposades veritats, fins a completar el quadre.
No cal dir que, malgrat emprar una tècnica al servei de l’objectivitat, però precisament també a través d’ella, l’autor incita a ponderar la relació entre història i literatura, veritat i mentida, objectivitat i subjectivitat, bondat i maldat.

La prosa de Couto està prenyada de poesia i d’impagables reflexions. El narrador i poeta crea per a la seva novel•la dos personatges principals poetes, que li ho faciliten: Diogo Santiago i el seu pare, Adriano Santiago, —poeta i periodista—. Cada capítol va encapçalat per un poema breu o uns versos, la majoria del fictici Adriano Santiago (o d’algun altre personatge) o de poetes reals: Fernando Pessoa o Jorge Luis Borges. Una alternança entre ficció i realitat que torna a ser una picada d’ullet a la complicitat entre Història i literatura, entre objectivitat i subjectivitat, entre realitat i ficció.

Un text potent de realisme màgic africà, absolut delit per al lector, que gaudeix amb la llengua i l’arquitectura, i gaudeix amb el suspens que Couto escampa en matisades dosis.
Couto ha rebut nombrosos premis per les seves obres. Aquesta ha obtingut el Manuel de Boaventura el 2021.
Sublim la versió catalana de Pere Comellas Casanova.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

ENNATU DOMINGO, UNA EXPERIÈNCIA VITAL RIQUÍSSIMA

Ennatu Domingo
Fusta d’eucaliptus cremada.
Un relat sobre els orígens i les identitats
Navona, 2022, 165 pàgs.

per Anna Rossell

Un llibre ple de saviesa, el d’Ennatu Domingo. Una experiència vital riquíssima que és urgent compartir. Perquè el que la jova autora ens explica és essencial per a la nostra societat, per a la bona convivència, aquí i al món en general, i per a projectar un futur esperançador on la justícia i una vida digna siguin possibles per a tothom.

Fusta d’eucaliptus cremada és, com molt encertadament anuncia el subtítol, Un relat sobre els orígens i les identitats, un llibre compendi de coneixements adquirits pels porus de la pell, a través de la vivència de fortes emocions que una ment lúcida i ben equilibrada ha sabut analitzar, racionalitzar i transmetre. És, doncs, un llibre intelligent i molt necessari. ·

Ennatu Domingo (*Dansha/Humera, Etiòpia, 1996) promet com a escriptora, però també —i això és molt encoratjador— com a representat d’una jova generació que té la mirada diàfana i coneixements pregons per establir ponts entre cultures, nacions i països, per a emprendre o col·laborar amb projectes transformadors que ens facin més rics i ens permetin construir un món on l’ésser humà sigui l’eix de les polítiques.

El llibre és una font d’informació i, més important encara, de múltiples i urgents reflexions de diversa mena, cap d’elles fàcil. Planteja preguntes sobre la manera com construïm la nostra identitat, quines conseqüències tenen el desarrelament i la desculturització, ens fa conscients dels prejudicis i del desconeixement que els causa… Però també ens permet conèixer el país on va néixer Domingo, Etiòpia, el fort desequilibri entre el món rural (on viu la major part de la població) i la ciutat, la història del país, el seu present i les dificultats que afronta de cara al futur, que l’autora es planteja com un repte al qual plantar cara i que ella pot contribuir a definir en positiu.

Ennatu Domingo, adoptada per una família catalana el 2003, arriba a Barcelona amb set anys, una edat en què la integració ja no és fàcil. Malgrat això, després d’una vida de misèria i penalitats i de les recents morts, per VIH, de la mare biològica, la Yamrot, amb vint-i-cinc anys,i del germà petit, Mikaele, la noia s’adapta i s’insereix fàcilment en la societat catalana.

Víctima del maltractament per part del marit, la Yamrot deixa la casa familiar amb el fill gran, en Getachew, per anar a viure a Wereta, amb el seu germà i la seva dona. A partir d’aquest moment la vida de la Yamrot, una dona rural d’ascendència molt humil a la cerca de subsistència, serà nòmada i al límit: el seu recorregut d’Humera i Dansha a Wereta, també a Gondar, prop de la frontera amb Eritrea, acaba amb el seu acolliment per les germanes de la congregació de Teresa de Calcuta. Indocumentada, per no estar inscrita en cap registre, la família serà invisible i no percebrà cap ajuda del govern.

Aquest és el rerefons de tot el contingut del llibre, que mai deixa de formar part essencial de la vida de l’autora. Perquè, contràriament al que passa sovint, ella serva la consciència de les seves arrels que en tot moment els seus pares adoptius, amb gran intel·ligència, l’ajuden a conservar. Tant els pares catalans com ella mateixa saben fins a quin punt això és important; viatgen amb certa freqüència a Etiòpia als llocs on ha viscut i l’ajuden a recuperar la seva llengua materna, l’amhàric, quan, després de tres anys a Catalunya, ja l’havia perdut. Això permet a l’Ennatu crear un sentiment de doble identitat, que ella percep amb raó com enorme riquesa, un gran privilegi i un doll d’oportunitats.

La seva trajectòria vital, però també la seva sòlida personalitat, fa d’Ennatu Domingo una dona molt excepcional amb consciència, també molt excepcional, de qüestions essencials: la feminista, la importància de corregir les desigualtats, la de combatre el racisme i la de conservar els nostres orígens a través de la cultura i la llengua maternes. Totes elles li posen a les mans les eines per abordar problemàtiques que necessitem encarar amb gran urgència i li permeten treure conclusions magnífiques que a primera vista —només a primer cop d’ull— semblen paradoxals: que la convivència de diferents cultures i llengües en un mateix espai geogràfic no es sinònim de pèrdua de les cultures i les llengües respectives, sinó que pot ser a l’inrevés. I que això tampoc implica desconeixement de les que no són la pròpia o les pròpies ni mala convivència. Ben al contrari, és quan sentim respecte envers totes les cultures, quan les percebem com a enriquiment i un patrimoni a conservar.

Com correspon a l’escriptura autobiogràfica la narració la condueix la veu de la protagonista en primera persona. Domingo no narra de manera lineal, sinó que va alternant la seva infantesa a Etiòpia amb les seves vivències a Catalunya i, sobretot, amb les reflexions que el fort contrast entre els records de les dues situacions i les dues cultures li provoquen, unes reflexions impagables.

Més endavant, acabat l’institut, segueix estudis de Ciències Polítiques a la Universitat de Kent (Canterbury, Gran Bretanya) i, després, de màster en Conflicte Internacional i Seguretat a Brusel•les (Bèlgica). Això li permet ampliar encara més la seva mirada no només per la formació acadèmica que hi fa, sinó també pels companys i companyes amb què comparteix les aules, una heterogènia confluència de cultures que impulsa encara més les idees i el fèrtil pensament.

La línia professional que ha encetat l’autora augura que la seva feina contribuirà a canviar la nefasta mirada paternalista (també dita solidaritat, el revers de la culpa heretada) dels països autodenominats del primer món cap als del tercer: ha treballat com a becària a International Crisis Group (ICG) a Nairobi, Kenia; ha obtingut una Beca Shuman per a treballar al Departament d’Afers Exteriors del Parlament Europeu a Brussel·les, en l’àmbit de les relacions de la UE amb els països d’Àfrica, el Carib i el Pacífic. Actualment fa recerca com a assistent del think tank European Center for Development Policy Management (ECDPM), a Maastricht, Holanda.

Diu la contraportada que aquest és «un d’aquests llibres que sacsegen l’ànima i et provoquen més preguntes que respostes.» És ben cert. I si provoca més preguntes que respostes vol dir que és un text reeixit, que hem d’agrair. I molt.

El llibre s’ha publicat aquest mateix any en espanyol, de la mà del mateix segell editorial, amb el títol: Madera de eucalipto quemada. Un relat sobre els orígens i les identitats.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

TERESA COSTA-GRAMUNT, LA LLIBERTAT DE L’ ESCRIPTURA

Teresa Costa-Gramunt
Com un flaix
Editorial Comte d’Aure, 2020, 86 pàgs.


per Anna Rossell

Una troballa, aquest llibre de Teresa Costa-Gramunt. Ens en calen més, d’aquests. Perquè és fet des de la sinceritat, la discreció, la profunditat de pensament i l’originalitat literària, qualitats escasses. Des del punt de vista de les etiquetes de l’art literari a l’ús, impossible de classificar: quin gènere li correspondria a un conjunt de textos, la majoria autobiogràfics, alguns emparentats amb el conte (però no del tot i pocs), culminat amb una Suite Ofèlia, set «peces curtes de composició lliure […], d’un estil que combina impressionisme amb expressionisme fins arribar en algun moment a l’abstracció tal com entenia aquest estil pictòric Vasili Kandinsky, […]», com ens la defineix la pròpia autora?

No hi ha dubte que a Teresa Costa-Gramunt no li agrada encotillar-se ni que l’encotillin; escriu des de la llibertat absoluta tant quant a la forma com quant al fons, i això la fa gran i original.

La majoria dels textos escrits en primera persona i des del record de l’etapa de la infantesa o de moments posteriors, colpidors o que van donar un cop de timó a la seva vida, desprenen una sensibilitat pregona, que diu molt de la capacitat d’observació i emotivitat de la veu narradora. Altres, específicament reflexius i que inciten la reflexió dels lectors, destaquen per la importància dels aspectes triats com a tema: la identitat, el prejudici i les seves arrels, l’assetjament, la llibertat, el silenci i la seva capacitat d’estimular la interioritat i la creativitat, la construcció de la memòria i el naixement de les primeres paraules, el valor de l’oralitat, l’origen de les guerres, la banalització de la mort…

Costa-Gramunt, de formació dissenyadora gràfica, de fecunda erudició, que manifesta interès per totes les arts i una gran quantitat de disciplines, amara els seus textos amb un reguitzell significatiu de referents culturals essencials, molts esdevinguts universals, que donen fe de la pròpia il·lustració de l’autora: Caspar David Friedrich, Vasili Kandinsky, William Shakespeare, Heròdot, Estrabó, Axel Munthe, Wolfgang Borchert, Moisès Broggi, Marino Benejam, Josep Coll, Guillem Viladot, Eugeni d’ Ors, Francisco de Goya, Sigmund Freud, Jacques Lacan, Alexandre de Riquer, Ramon Cotrina i Puig, Manuel Baixauli, Virginia Woolf, Enric-Cristòfol Ricart, Maria Matilde Almendros, entre d’ a·lustració de l’autora: Caspar David Friedrich, Vasili Kandinsky, William Shakespeare, Heròdot, Estrabó, Axel Munthe, Wolfgang Borchert, Moisès Broggi, Marino Benejam, Josep Coll, Guillem Viladot, Eugeni d’ Ors, Francisco de Goya, Sigmund Freud, Jacques Lacan, Alexandre de Riquer, Ramon Cotrina i Puig, Manuel Baixauli, Virginia Woolf, Enric-Cristòfol Ricart, Maria Matilde Almendros, entre d’ altres.

Teresa Costa-Gramunt és autora d’una quarentena de llibres d’una amplíssima gamma de gèneres literaris. Autora també de poesia i traductora, col· labora en diversos mitjans de comunicació amb textos literaris i articles d’opinió. El seu blog literari: http://elveldharmonia.blogspot.com

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut


HOFFMANN, PIONER EN L’ESCRIPTURA D’ALLÒ SINISTRE

E. T. A. Hoffmann
L’home de la sorra
Traducció de Núria Mirabet i Cucala
Pròleg d’Emili Olcina
Laertes, 2022, 132 pàgs.

La imatge té un atribut ALT buit; el seu nom d'arxiu és Lhome-de-la-sorra-3.jpg

per Anna Rossell

Un privilegi poder seguir gaudint d’E.T.A. Hoffmann! Amb raó se segueix reeditant en noves traduccions. La seva obra és viva i la seva petjada roman en els ecos que ressonen en molts altres escriptors igualment universals i fins cineastes recents de renom. I és que Hoffmann és pioner en l’escriptura d’allò sinistre i s’avança a la psicoanàlisi.

Hoffmann (Königsberg, 1776-1822) fou un geni. Especialista en dret, excel· lí com a jurista, però també com a pintor i músic. Tanmateix, malgrat va exercir alternativament diverses feines que acabava deixant, o de les quals l’acomiadaven, i conrear les altres arts, el coneixem sobre tot per la seva impactant literatura. Els seus contes terrorífics l’han consagrat com a mestre del gènere fantàstic. Un escriptor romàntic que, interessat com tants altres adscrits al Romanticisme, en estudiar literàriament els racons obscurs inherents a la naturalesa humana, s’hi va endinsar amb gosadia i amb una intuïció sense precedents: la bogeria, la personalitat desdoblada, els somnis, el vampirisme. El romanticisme sabia que la Il· lustració no podia explicar-ho tot, que la raó no il· luminava aspectes incompresos. Es diu de L’home de la sorra, com del Lenz (1835) de Georg Büchner (1813-1837), que és un dels primers textos a reflectir l’esquizofrènia. Només que el conte d’E.T.A. Hoffmann fou escrit bastant abans, el 1817, i publicat dins del recull Contes nocturns.

Aquest és un dels relats més populars de l’autor del romanticisme negre. La seva precisa observació del capteniment humà foraviat, la seva aguda mirada cap a l’interior de l’ànima i la seva excelsa tècnica narrativa, donen a aquest conte un potencial interpretatiu que s’ha fet palès en la gran quantitat de textos hermenèutics d’erudits i investigadors que han sorgit en els darrers anys.

Nathanael, el protagonista, és el fil conductor de la inquietant història, uns esdeveniments i unes idees que el persegueixen de manera obsessiva i que acaben per portar-lo a un final funest.
El conte és riquíssim en la diversitat i l’interès dels temes que tracta i les reflexions que suscita en els lectors: relació veritat vs. realitat; subjectivitat/il· lusió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants. « usió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants.

Tècnicament la narració s’inicia en el marc d’una estructura epistolar, tres capítols en què Nathanael escriu al seu amic Lothar, germà de Clara, la seva estimada, i li dona compte de l’episodi inquietant que el persegueix els darrers temps (la primera carta) i la que escriu Clara, la promesa, a Nathanael (la segona), on ella prova de tranquillitzar-lo traient a relluir la força i el perill de fer cas a pressentiments que, segons Clara, no són sinó una projecció del nostre propi interior i acaben representant una amenaça per a la nostra salut. La tercera, una altra missiva de Nathanael a Lothar, en què segueix la reflexió a què el convida Clara. Però és a continuació de la tercera carta quan, en aquest mateix capítol, apareix una veu narradora omniscient, que es declara amic de Nathanael i també de Lothar, que es dirigeix sovint al lector i que afirma que Lothar li ha fet arribar les cartes del protagonista angoixat. Amb aquesta documentació el narrador exterior es proposa transmetre’ns la història. Estructuralment el conte, pel seu començament epistolar, per la contraposició en alguns moments entre mentalitat il· lustrada (Clara) i mentalitat romàntica (Nathanael), pel narrador exterior i per la deriva del personatge central, recorda el Werther del Goethe preromàntic, que ja apuntava els temes del Romanticisme. Cal subratllar la genialitat que es manifesta en la manera com Hoffmann organitza el relat i diu i escampa sospites i detalls per deixar-nos en la inòpia. Perquè a través de les cartes coneixem directament tres dels personatges principals, així com, de rebot, els que protagonitzen la història de Nathanael. Aquesta tècnica apropa els protagonistes al lector i incita a la seva empatia, una empatia que es reforça amb la intervenció del narrador exterior en dirigir-se als lectors. En el decurs de la lectura no deixem de dubtar si Nathanael imagina i fantasieja o si el que explica té una vivència real. I fins el final absolut l’autor ho deixa amb intel· ligència molt subtilment en suspens, perquè la veu narradora escriu:

«Al cap de molts anys, va córrer la brama que havien vist Clara davant d’una bonica caseta al camp, en un lloc llunyà, en companyia d’un home afectuós; estaven agafats de les mans i dues criatures alegres jugaven davant d’ells. Podríem treure’n la conclusió que Clara va trobar la tranquil·la felicitat casolana que s’adeia amb el seu esperit alegre i viu, i que mai no hauria trobat al costat de Nathanael, amb l’ànima esquinçada». Per bé que el narrador omniscient diu de Nathanael que tenia «l’ànima esquinçada» i sembla donar a entendre que aquesta és una observació objectiva, l’únic que se’n desprèn objectivament és que la hi tenia, d’esquinçada, però no aclareix per quina causa: veia fantasmes? El que veia i li passava era real? La pregunta resta oberta. Així al lector li queda un sentiment sinistre, no resolt. Val a dir que hi ha un detall important que hi contribueix: el conte de Hoffmann incorpora un personatge, un altre amic de Nathanael, de nom Sigmund. L’escriptor no sabia res del psicoanalista austríac Sigmund Freud. Aquest no havia nascut encara. El llibre inclou, en una segona part, un escrit de Freud, qui, arran de L’home de la sorra de Hoffmann, va fer un homenatge a l’escriptor alemany en un article, Allò sinistre, on estudia les seves causes des del punt de vista psicoanalític. És una aportació que enriqueix la reflexió sobre el conte de Hoffmann i en subratlla la precocitat i il· lumina la definició i la percepció d’allò sinistre i de les seves raons, diferenciant també entre el que incita a la impressió de sinistre en la ficció i en els casos de vivència real.

El conte va precedit d’un pròleg d’Emili Olcina, que emmarca en un context històric-literari molt ampli la figura de Hoffmann i el va estrenyent cada cop més, acostant-se a la figura concreta de l’escriptor.
La traducció, excelsa.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https:twitter.com/Raboliut

https://twitter.com/Raboliut


VIATJAR PER EUROPA AMB STEFAN ZWEIG

Stefan Zweig

Viatges

Una selecció

Traducció d’Oriol Gil Sanchis

Univers, 2021, 142 pàgs.

 

per Anna Rossell

Tot un plaer, acompanyar un autor tan sensible i erudit com Stefan Zweig (Viena 1881- Petrópolis, Brasil 1942) en les seves visites a ciutats europees. Viatjar per Europa amb Stefan Zweig és tot un privilegi. Ell, autor prolífic i avidíssim lector, és el millor dels guies que podem tenir per visitar, també nosaltres, els destins que ell es va proposar.

Per bé que han passat molts anys des que Zweig escrigué els seus informes de viatge, no hi ha dubte que els seus textos ens serviran de exquisida referència per reconèixer el que segueix formant part dels diversos paisatges, urbans o no, que ens descriu, o per copsar-ne els canvis. El que no hi faltarà mai són les seves pregones reflexions sobre la història de cada indret visitat, cosa que enriqueix enormement les impressions de qualsevol viatge.

Viatges, publicat el mateix any també en espanyol per la mateixa editorial Univers, és una tria del contingut que va veure la llum en alemany sota diversos títols: Auf Reisen. Feuilletons und Berichte (S. Fischer Verlag), el més complert; i amb variacions de contingut, més breu: Reisen in Europa (Musaicum Books), Reisen mit Stefan Zweig.Gedichte, Elegien und Eindrücke… (Severus Verlag).

Els capítols, dedicats cadascun a ciutats europees o a racons molt concrets dins de les urbs, són sempre motiu de memòria i reflexió: sobre la història, de què ens parlen arquitectura, música, paisatge, monuments (o la presència de la seva absència) i sobre els radicals canvis en les maneres de viatjar o els temps desfavorables per a la gent jove per a fer-ho. Malgrat la distància dels anys, moltes de les seves cavil·lacions són de la més flagrant actualitat. Tot s’entrelliga, tot li és evocador, i ofereix un conjunt rodó.

Aquests textos de Zweig van veure la llum, solts, en publicacions periòdiques, i el volum aplega informes de viatges que l’autor austríac va fer entre el 1902 i el 1940, dos anys abans de suïcidar-se, abatut pels esdeveniments i l’exili a què es va veure forçat des del 1934. Ens dona l’oportunitat de conèixer les ciutats culturalment més destacades d’Europa des de l’òptica de l’autor il· lustrat de la primera meitat del segle XX. Catedrals, hotels memorables i personatges il· lustres que s’hi van hostatjar, castells defensius que van veure guerres del passat, festes de celebració d’efemèrides luxoses o populars… Talment com si es tractés de pintures desplegables, apareixen als nostres ulls els quadres animats, moments vitals i acolorits o, al contrari, instants ombrívols de foscor envoltats de silenci. El flaneur recorre els indrets populars o recòndits, però significatius, per a donar-los a conèixer al lector. Les pedres, els carrers, la llum, tot ens parla sensiblement a través de Zweig, qui resumeix l’impuls que el mou dient: «Arreu cerquem, […] en allò observable allò que un dia fou; la impressió del present demana constantment per allò que fou; contemplar esdevé recordar, i recordar, al seu torn,, ens fa palpar la transformació, descomunal, que també a tots nosaltres ens ha transformat».

La prosa de Zweig és gairebé poesia i la traducció, d’Oriol Gil Sanchis, molt reeixida; Gil li fa justícia desplegant un lèxic molt ric i exquisit.

No hi ha dubte que la lectura d’aquest llibre ens amara, ens insufla l’esperit del vertader viatge, aquell que ja en temps de l’autor començava amenaçadorament a perdre’s per a ser substituït per al turisme grupal de viatge organitzat. Zweig hi dedica tot un capítol, l’any 1926, que encapçala amb el títol «Viatjar o fer-se viatjar», i el clou amb una admonició essencial: «Salvem aquest raconet d’aventurisme dins el nostre món ja massa endreçat, no ens féssim viatjar com una mercaderia de les agències, continuem viatjant […] per la nostra pròpia voluntat i amb les nostres pròpies intencions. Car només d’aquesta manera cada viatge esdevindrà no tan sols una descoberta del món exterior, ans també del nostre propi món interior».

El viatge paga la pena.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut