LITERATURA AMB MAJÚSCULES

Manuel Baixauli
La Cinquena planta
Proa, 2014, 294 pàgs.

per Anna Rossell

Extraordinària, aquesta novel·la de l’escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli (Sueca, 1963), que desplega un enginy narratiu insòlit i una qualitat literària fora mida. Sens dubte Baixauli és un dels narradors més innovadors de la literatura contemporània en català-valencià i ocuparà sens dubte un dels llocs d’honor cabdals de la història de les nostres lletres.

I és que Baixauli reuneix totes les qualitats de la millor literatura: explora temàtiques d’interès antropològic i filosòfic i ho fa des d’un plantejament formal absolutament original i gens fàcil.
Diria que el que més interessa a Baixauli és estudiar i recórrer camins ignots dels quals ell mateix en té una intuïció perquè n’ha experimentat vivencialment algun viarany. En aquest sentit Baixauli és un il·lustrat que pren el sapere aude kantià com a far que guia la seva escriptura: no es detura davant els límits, sinó que els ultrapassa, els transgredeix per conèixer i saber. Trenca amb les clàssiques dimensions espacial i temporal per conduir el lector per un univers insegur on aquests punts de referència tradicionals es dilueixen. D’aquesta transgressió en sortim més savis perquè acabem la lectura de La cinquena planta plantejant-nos preguntes essencials que abans de llegir la novel·la no ens havíem fet mai o ens havíem fet poc.

Quant als temes, l’autor ens planteja reflexions inusuals, com ara l’existència de dimensions i mons paral·lels, cerca diferents nivells de coneixement i d’experiència humans a partir de la recuperació de l’inconscient, experimenta la influència de l’arquitectura en el capteniment humà i la concomitància entre vida i literatura…
I aquesta concomitància es fa palesa en la seva pràctica literària: B, el personatge principal de la novel·la —inicial que correspon amb la del cognom real de l’autor— exposa una teoria literària que el propi Baixauli ha manifestat en alguna entrevista: B, escriptor igual que Baixauli, considera totes les seves obres una de sola i afirma, com l’autor, que cal escriure tot allò que ens passa, que escriu per conèixer-se i que la inseguretat ajuda al propi coneixement. També B és autor d’un llibre, L’home manuscrit, que és el títol autèntic d’una novel·la de Baixauli, la qual va rebre en la vida real el Premi Mallorca de Narrativa, igual que en el text “de ficció” La cinquena planta. I va ser poc després d’haver acabat L’home manuscrit que, com B, Baixauli va caure malalt quedant completament paralitzat, però conscient, raó per la qual va haver de ser ingressat i després sotmetre’s a una llarga rehabilitació fins que va recuperar l’autonomia. Fou durant aquest temps de rehabilitació en un sanatori que l’autor va conèixer un seguit de personatges que van inspirar els de La cinquena planta, títol que fa referència també al sanatori. Tot fa pensar que l’experiència de la malaltia extrema que l’impossibilitava absolutament el moviment va afinar més encara la capacitat sensorial i reflexiva de l’autor, que va saber transformar el sofriment en font d’experimentació i d’aprenentatge.
Preguntat sobre les seves influències literàries B/Baixauli respon que les vertaderes influències es produeixen al subconscient. Probablement per aquest motiu B busca espais físics minimalistes que facilitin que el seu subconscient traspuï (no li agraden espais molt decorats, sovint s’asseu davant de parets nues o de llençols estesos per contemplar-los…).

Tècnicament Baixauli utilitza un narrador omniscient, però dona veu directa molt sovint als seus personatges, tots ells singulars, alguns obscurs i misteriosos, d’altres sinistres, com ara: Ferragut, Gelita, Fix, Fíxia, Úrsula, Astruells, Dr. Mogort, Timoteu, aquest darrer caracteritzat per les seves afirmacions filosòfiques i poètiques que recorren el text, o Orofila, l’arquitecta que dona veu a una interessant teoria de l’arquitectura. Altres personatges —individus o institucions— semblen tenir una intenció arquetípica; no tenen nom propi, sinó que l’autor ens remet a la seva professió o a la seva funció i no hi acompanya article: Sanatori, Arquitectura, Foto, Superflu, Director, Fisio, Col•leccionista…

Manuel Baixauli recrea universos onírics. De la seva mà entrem en un món surrealista al·lucinatori que recorda en certa manera els ambients de Kafka. Quant a la seva teoria i pràctica literàries diria que té punts en comú amb l’escriptor alemany W. G. Sebald, també quant a la seva manera d’utilitzar fotos en el teixit narratiu.

L’autor ha publicat, a més, un llibre de relats i microrelats, Espiral, dues altres novel·les, Verso i L’home manuscrit, que també han rebut diversos premis, i una recopilació d’articles publicats al suplement Quadern de l’edició de la Comunitat Valenciana del diari El País, amb el títol Ningú no ens espera, il·lustrats amb dibuixos del propi autor.

La cinquena planta va rebre el 2015 el Premi Joan Crexells de narrativa i el de crítica dels escriptors valencians.

Un autor excepcional. Literatura amb majúscules.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura