AUTHOR ARCHIVES :

SOBREVIURE AL PROVINCIANISME

Alice Munro
¿Qui et penses que ets?
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, 2019, 310 pàgs.

per Anna Rossell

L’escriptura d’Alice Munro té un marcat segell propi, tant quant a l’estructura dels seus llibres (relats breus entrelligats, que no novel·les) com quant al seu estil narratiu, contingut i precís. La temàtica recurrent: identitat i món provincià. Sobreviure al provincianisme.

Com sovint en la seva trajectòria literària, centrada en figures de dones, Munro (Wingham —Ontario, Canadà—, 1931) elegeix una protagonista femenina per als relats de ¿Qui et penses que ets? La Rose, qui, com l’autora, creix en una petita població de província de la regió d’Ontario, serà el personatge de tots els capítols del llibre, l’heroïna que donarà cohesió al conjunt.

Tal com el títol suggereix, el tema principal és el problema d’identitat d’una dona que ha crescut en un ambient provincià, que veu amb ulls crítics el seu entorn i busca fugir-ne. Maltractada pel seu pare, la Rose passa la seva infantesa a la casa familiar, on viu amb el pare malalt, la seva madrastra (la Flo) i un germà petit, nascut del matrimoni entre el pare i la seva segona muller. La Rose, que té inquietuds intel·lectuals més enllà del que pot oferir-li el poble, aconsegueix deixar-lo i cursar estudis universitaris. A partir d’aquí anirem veient successivament, en els deu capítols que confegeixen el volum, diverses etapes de la vida del personatge principal, una vida desassossegada, emocional i professionalment inestable, que no arriba a quallar en cap àmbit.

Munro apunta al viciat brou de cultiu del món rural, a l’estretor de mires i a l’ofec cultural i intel·lectual que s’hi respira com a causa determinant del desequilibri de les persones (ho fa sovint en la seva trajectòria literària). Ja en el primer relat, Pallisses reials, l’autora remarca la diferència fonamental entre els dos barris del poble de la Rose: «A Hanratty l’estructura social anava des de metges, dentistes i advocats fins a obrers de la foneria, obrers de la fàbrica i camàlics; a West Hanratty anava d’obrers de la fàbrica i de la foneria a famílies nombroses i poc previsores, de traficants ocasionals, prostitutes i lladres fracassats. La Rose creia que la seva família estava a cavall del riu sense pertànyer a cap dels dos costats […]».
La protagonista viu en el més pobre dels dos sectors. I, també en aquest primer relat, Munro defineix els personatges de la família, que ja donen a entendre que d’allà no en pot sortir res de bo: el pare, maltractador i malalt; la madrastra, que pensa que Spinoza és una verdura. La Rose aconseguirà lliurar-se de l’espai físic on ha crescut, però mai no s’alliberarà de la inseguretat que li dona el complex d’inferioritat que l’acompanya arreu. ¿Qui et penses que ets? és la pregunta que li fan alguns dels personatges (la Flo i la mestra) per avergonyir-la, però que també es fa ella mateixa, víctima de la seva educació infantil.

La Rose pertany a la categoria dels marginats, personatges que interessen a l’autora especialment —el llibre n’inclou dos més, molt diferents, però ambdós socialment desplaçats: en Milton Homer, un noi discapacitat mental, molt popular per les seves sortides de to i per les seves grotesques actuacions en les desfilades populars, i en Ralph Gillespie, un inadaptat com la Rose, raó per la qual congenien molt en l’adolescència—. De fet, a la Rose no li escauen ni la vida ni la mentalitat burgeses; és el provincianisme que s’hi reflecteix, i que contamina fins i tot la vida dels desclassats, el que fa fracassar el seu matrimoni amb un home benestant que pretén relegar la seva dona a una existència dependent, dedicada a la llar, al marit i als fills. Aquest ofegament de la llibertat personal a través del matrimoni és una altra de les causes del mal, que assenyala Munro. I ho subratlla amb el títol que dona a una de les històries, La captaire, al·ludint a la balada d’El Rei i la Captaire, del segle XVI, subvertint-ne el significat: el rei-marit, que vol redimir la captaire-Rose oferint-li una vida suposadament regalada, fracassa estrepitosament a la versió de Munro.
Tanmateix, Munro no moralitza en cap moment, ans al contrari, deixa llibertat absoluta al lector per lligar caps a partir de les escenes que contempla.

Una de les característiques narratives del conjunt és que la trama és inexistent; no hi passa res (o molt poc). Narrat en tercera persona i alternant la veu omniscient amb els diàlegs, cada relat, cada història (cada capítol) és una finestra que ens obre Munro a la vida de la Rose: el microcosmos familiar, l’escola, la universitat, el matrimoni, la maternitat i les trobades de la parella amb altres matrimonis amics, escenes de la relació amb diversos homes després del fracàs matrimonial. I cadascuna de les escenes es desenvolupa en una localitat diferent, com un símptoma del desassossec que arrossega la Rose, que l’empeny a canviar sempre d’aires i de professió, amb l’esperança de trobar el seu lloc al món.

L’últim dels relats, que, per bé que es poden llegir independentment, segueixen una cronologia lineal, acaba situant la Rose novament a Hanratty, on ella visita de tant en tant la Flo, que ara viu en una residència d’ancians. El final dona a entendre que la Rose s’ha reconciliat, al menys en certa manera, amb el passat que tant havia volgut oblidar i deixar enrere. En aquest sentit, el llibre té un cert caràcter de Bildungsroman.

El fet que Munro es dediqués sobre tot al relat breu (alguns parlen de conte, la crítica literària anglosaxona parla de short story) —difícil encabir la seva concepció literària en un gènere clarament definit— li confereix una personalitat remarcable. Munro no va voler dedicar-se a la novel·la; només en va escriure una Les vides de les dones (publicada en anglès amb el títol Lives of Girls and Women el 1971, i per Lumen el 2011, en espanyol). De fet, molts dels seus relats, que finalment van veure la llum compilats com a llibre, havien estat publicats abans, solts. També sabem que a l’autora li agradava reescriure els seus relats i que sovint els modificava i els tornava a publicar. Podríem dir que mantenia vius els seus personatges.

Alice Munro ha rebut diversos premis literaris importants; el 2013, el Premi Nobel de Literatura. L’autora ha estat àmpliament publicada a Espanya, en espanyol, català i euskera.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Portada del recull de relats d’Alice Munro, ¿Qui et penses que ets?, Club Editor, 2019

LA MIRADA DE L’ALTRE

Asmaa Aouattah
L’etern retorn
Voliana Edicions, 2018, 129 pàgs.

per Anna Rossell

Sempre és un privilegi tenir l’oportunitat de veure el món a través d’una altra mirada. Evidentment, per veure-la cal aquesta altra mirada, i, quan és un tercer objecte o una tercera persona la que es mira, això resulta enormement enriquidor, perquè cada individu està proveït d’uns ulls personals que donen una perspectiva diferent a la pròpia. Així, sumant les perspectives, sumem també els matisos, el nostre món deixa les pròpies limitacions per obrir-se i eixamplar-se. Però quan aquesta altra mirada et mira a tu, directament, la possibilitat d’aprenentatge i de sorpresa és encara molt més gran. Perquè difícilment un individu es pot veure a si mateix, si no és en un mirall, i, en un mirall, s’hi veu encara amb la seva pròpia mirada. És per això que és tot un regal quan l’espill ens el posa al davant una altra persona i ens fa observar-nos amb els seus ulls.

Això és el que succeeix amb l’escriptura quan parla de mons que no coneixem i que obren una finestra a una cultura que no és la nostra. Això suposa una oportunitat de viatge acompanyats d’un guia autèntic i profundament coneixedor dels paisatges, de les societats que s’hi presenten. I això és el que passa també quan aquest guia veu, des de fora, el nostre propi món i a nosaltres mateixos. De sobte, el nostre univers se’ns obre inusitat, sorprenent i ens permet guanyar distància. Ens n’adonem que havíem viscut enfaixats, copsem la petitesa dels nostres confins, la ridiculesa d’haver pensat mai que eren el món sencer. Respirem fons, renovem l’aire, cauen els límits i lluquem l’amplitud del panorama.

L’Etern retorn és tot això i més. Asmaa Aouattah és aquesta guia autèntica. Ella, de cultura amaziga i bona coneixedora de la cultura àrab, ens acompanya al seu país, ens permet assistir a cerimònies familiars íntimes, compartir sentiments en situacions per a nosaltres insòlites, perquè les seves històries ens conviden a participar-hi. En aquest sentit, llegir-les és viatjar. Però amb ella també fem una altra mena de viatge, és el viatge al nostre propi país, acompanyant aquell que ve de fora i ha d’afrontar canvis significatius a la seva vida: un gest, una situació, una escala de pisos, el dia a dia en general, esdevenen pel nouvingut una carrera d’obstacles o de malentesos, entrebancs que ha d’anar salvant i dificulten l’existència.
Tanmateix les coses no són tan dramàtiques quan es prenen amb sentit de l’humor, i Aouattah, dotada d’una sensible qualitat d’observació i lingüísticament hàbil, fa un considerable ús de la ironia, que ens posa sovint el somriure als llavis i garanteix el gaudi al lector.

Cal subratllar, però, la varietat de registres que empra l’autora. És sabuda la dificultat que els especialistes tenen a l’hora de definir el gènere del conte. Segons quina definició fem servir, podríem dir que estem davant d’un llibre de contes, però jo diria que no tots els relats que conté el llibre ho són; alguns són difícils d’encabir en una etiqueta, com ara el que duu per títol L’etern retorn, el darrer, que es mou literàriament entre gèneres. L’escriptura de Aouattah és destra per a la ironia, per a la poesia i per confegir relats d’estructura poc habitual, innovadora. Algunes de les seves narracions són contes, però altres són històries d’aquelles per explicar a la vora del foc, altres gairebé quadres escènics, altres relats (per bé que aquest terme també s’escapi a una denominació fàcil).

Les protagonistes de les seves històries —sempre dones, els personatges masculins hi són en segon terme— ens permeten endinsar-nos en el seu pensament, en la seva problemàtica, en el seu sentiment.

L’altra mirada, de què feia esment al principi, repercuteix també en l’estil de l’escriptura: així, esquitxades en les narracions, hi llegim, en perfecte català, algunes expressions que difícilment trobaríem en un escriptor o una escriptora catalana d’origen, dites populars traduïdes literalment, que innoven el llenguatge i ens obren lingüísticament la perspectiva. O bé la manera natural que tot sovint té l’autora de transmetre’ns les converses entre els personatges, tal com ragen, sense guions de diàleg ni intervenció de la veu narradora omniscient.

L’Etern retorn és el primer llibre d’Asmaa Aouattah, però és ben segur que no serà pas el darrer. Té per davant un futur literari que els lectors esperem.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura,

.

Portada de «L'Etern retorn»

BARCELONA, CIUTAT LITERÀRIA

Maria Nunes
Salvat, Pla, Rodoreda, Capmany. Rutes literàries de Barcelona, 2
Il·lustracions Josep M. Farré
Meteorα Editorial, 2018, 215 pàgs.

per Anna Rossell

Una ciutat, com a topografia mil·lenària que és, acumula segles d’activitat humana, aplega tal quantitat de fets històrics, curiositats i petjades de vida, que voler-la abastar amb una mirada generalitzadora esdevé una gesta impossible i, intentar-ho, una acció estèril. Contràriament, la intenció de conèixer resulta molt més productiva com més afinem i concretem l’objectiu que perseguim amb la nostra cerca de coneixement. Com a palimsest històric que és, l’urbs amaga sovint vestigis que les transformacions del traçat dels carrers i de la seva arquitectura han anat arraconant o fins fet desaparèixer. És per això que convé delimitar el camp d’interès quan ens proposem explorar-la. Per conèixer la ciutat l’hem de recórrer a peu i amb ulls d’exploradors, gairebé diria que ho hem de fer amb mirada d’arqueòlegs en el sentit més ample de la paraula.

Així, a qualsevol lletraferit a la recerca de la vida i de l’obra d’autors literaris lligats a Barcelona, el llibre de Maria Nunes, filòloga i catedràtica de llengua i literatura catalanes, li serà un tresor que li permetrà endinsar-se en la biografia d’escriptors, alhora que li serà un enriquiment en tant que li descobrirà la connivència entre l’obra i la ciutat.

Amb aquest esperit i de la mà del mateix segell editorial, l’autora va publicar el 2017 les Rutes Literàries de Barcelona: Teresa Juvé, Narcís Oller, Josep M. De Sagarra, Montserrat Roig. Si en aquest primer volum Nunes ens oferia « unes pinzellades de l’evolució històrica i social de la ciutat a partir dels textos de diverses novel·les», tal com escriu ella mateixa a la introducció, ara ens convida, com segueix dient «a seguir el fil biogràfic dels autors i les seves obres per descobrir les correspondències entre realitat i ficció literària».

Maria Nunes ens proposa acompanyar quatre escriptors puntals de la literatura catalana a partir del disseny de rutes per la Barcelona del seu temps. Del seu temps, sí, perquè, en haver canviat —no pot ser d’altra manera—, ella en reconstrueix els escenaris i ens permet situar-nos en aquells anys. Seguint un mateix patró per a cadascun dels autors, el llibre ens posa en situació, amb una breu nota introductòria, de vida i obra i, passejant-nos pels seus domicilis i els llocs que freqüentaven, n’amplia el significat històric general que l’espai o la zona van tenir, incorporant-hi breus afegitons sota la rúbrica «És bo saber que…». Aquesta informació, molt valuosa, ens permet reconstruir parcel·les físiques de la ciutat que avui en dia ja no hi són com eren i conèixer esdeveniments del moment que van marcar els nostres personatges i la vida dels barcelonins.
Bona coneixedora de l’obra dels autors escollits, Nunes destria amb destresa poemes o parts de text en prosa, segons el cas, especialment relacionats amb l’estació d’aturada, palesant l’íntim nexe entre ciutat i creació literària.

Cada ruta es completa amb la informació sobre la durada aproximada del recorregut, així com d’un mapa orientatiu amb la numeració dels llocs on cal fer parada.

D’utilitat pel passejador és també la bibliografia adjunta, que aplega la que l’autora ha utilitzat per extreure’n els textos, com també (sota l’epigraf «Per saber-ne més…») la que Nunes aconsella a l’interessat si vol aprofundir.

Les boniques il·lustracions de Josep M. Farré, en tons grisos, acompanyen els recorreguts de la ciutat comtal, capital del modernisme, sovint ressaltant, amb gust exquisit, detalls destacats d’aquesta arquitectura tan característica de Barcelona.

Els suggestius itineraris: Barcelona i el mar (Joan Salvat-Papasseit); El quadern gris / Barcelona, una discussió entranyable (Josep Pla a Barcelona); Barcelona des de l’exili: Sant Gervasi, L’Eixample i De Gràcia a Camèlies (Mercè Rodoreda); La Rambla, realitat i ficció, De la Rambla a l’Eixample i Del passeig de Sant Joan a la Ciutadella (La Barcelona de Maria Aurèlia Capmany).

Un goig pel passejador lletraferit i pel lletraferit passejador.

Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

PRESÈNCIA DEL NACIONALSOCIALISME I EL FEIXISME ITALIÀ A BARCELONA. CRÒNICA GRÀFICA

PRESÈNCIA DEL NACIONALSOCIALISME I EL FEIXISME ITALIÀ A BARCELONA. CRÒNICA GRÀFICA

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova
Nazis a Barcelona.
L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945).
L’Avenç, 2017, 229 pàgs.

per Anna Rossell

La garantia de qualitat que ofereix la llarga tradició de publicacions sobre la història de Catalunya el segell editorial L’Avenç es palesa un cop més en aquesta publicació coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Carles Pi i Sunyer. Tal com anuncia el seu títol, el llibre és una crònica gràfica sobre tot de la presència nacional-socialista a la Barcelona de la postguerra, però també conté un capítol relatiu al feixisme italià i la seva relació amb la ciutat comtal.

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, tots dos especialistes en història contemporània en són els autors. Han publicat múltiples llibres i articles de la seva especialitat, i són, a més, membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB), i coordinadora de l’Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer —Capdevila—, i professor titular d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF) —Vilanova—.

La curosa edició de Capdevila i Vilanova ens posa a les mans una àmplia exposició fotogràfica, de la qual ells en són els curadors, una exposició molt ben acompanyada, no només per les explicacions dels detalls de les fotografies sinó també pels textos que els historiadors amplien per contextualitzar-les, col•locar cada moment del conjunt en el marc temporal que el va acollir i donar així al visitador-lector una visió històrica més panoràmica.

La relació de continguts donarà al futur visitador-lector una idea de què hi trobarà: Introducció, La Segona Guerra Mundial a Catalunya: la presència de nazis i feixistes; El gran amic, l’Alemanya nazi; El feixisme italià a la ciutat; La Barcelona franquista, entre la germanofília i la neutralitat; Una guerra de paper: informació i propaganda; Llegir i veure la guerra des de Barcelona; Epíleg: Comiat a Adolf Hitler i a l’Alemanya nazi; Nota sobre els autors i Índex d’arxius.

L’extensa selecció de material gràfic que els autors han extret de la corrua d’arxius fotogràfics de què s’han servit (vint-i-dos) evidencia l’estreta relació que el franquisme va mantenir amb els seus correlatius ideològics europeus, malgrat la seva oficial neutralitat, i posa de relleu que el nacional-socialisme es va servir dels escenaris que li oferia el seu coreligionari espanyol per fer visible a l’exterior l’esplendor nazi que, sobre tot en els anys centrals de la Segona Guerra Mundial —1940-1943—, volia exportar. Així l’intens intercanvi i les recurrents visites d’autoritats nazis a Barcelona van servir preferentment a dues finalitats: mostrar la grandesa d’Alemanya sota el poder de l’esvàstica i cohesionar la colònia alemanya nazi, que vivia a la capital catalana i seguia fidelment el calendari de festivitats, que celebrava amb gran pompa als llocs més emblemàtics i cèntrics de Barcelona (Ascens de Hitler al poder, Dia dels herois caiguts, Aniversari del Führer, Festa Nacional del Treball, Dia de Gràcies a Déu per la Collita i Dia dels Caiguts pel Moviment Nacional-Socialista —en referència al putsch de Múnic del 1923—).

Cal remarcar que, en aquesta intenció propagandística del nazisme a Espanya, els autors ens diuen que «Barcelona va concentrar el gruix del poder nazi i italià a terres catalanes; havia de ser redimida de la seva ànima “rojo-separatista”». Així doncs el llibre pren un relleu més important encara perquè esdevé l’aparador més gran, l’exponent per excel•lència de la presència nazi a Espanya.

Segons ens mostren a bastament les fotografies, entre 1939 i 1945 van ser molts els dirigents alemanys que varen visitar Barcelona pels més diversos motius (professionals, polítics, institucionals o festius), però també científics i acadèmics, com el jurista Carl Schmitt, un dels ideòlegs fonamentals de la doctrina jurídica del nacional-socialisme alemany o l’hispanista de renom internacional Karl Vossler; el cap nacional dels Estudiants del Tercer Reich Adolf Scheel o el cap del partit nacional-socialista alemany a Espanya Hans Thomsen; també l’ambaixador d’Alemanya a Espanya Eberhard von Stohrer, i Ruth Moll, cap del Departament d’Assumptes Espanyols, Italians i Sud-americans del partit nacional-socialista alemany, entre altres. Aquestes visites van disminuir sensiblement a partir del 1943, quan el conflicte bèl·lic va començar a canviar el seu curs a favor dels Aliats.

És rellevant pel seu significat simbòlic el fet que moltes d’aquestes autoritats eren conduïdes per interès turístic i ideològic a Montserrat (les Joventuts Hitlerianes —maig de 1941 i novembre de 1943—, l’ambaixador d’Alemanya a Madrid, Hans Dieckhoff, el 24 d’octubre del 1943), o bé tenien l’abadia de Montserrat com un dels objectius de la seva visita per una altra raó. Aquest fou el cas de Heinrich Himmler, Reichsführer de les SS i un dels principals líders nazis, qui, l’octubre de 1940 va pujar al monestir per motius no del tot clars, que alguns relacionen amb l’Institut Ahnenerbe —Societat per a la recerca i l’ensenyament de l’herència ancestral alemanya—, una societat pseudocientífica i esotèrica al servei de la ideologia del partit, que sostenia la teoria que el Sant Graal estava ocult a l’abadia de Montserrat, per bé que els autors del llibre qüestionen que fos aquesta la intenció de Himmler.

En el cas d’ Espanya-Itàlia, amb més afinitats encara que amb el nacionalsocialisme alemany, la relació va ser fluïda entre 1939 i 1943. Les visites a Barcelona per part d’autoritats militars i de representants de les institucions juvenils femenines del Fascio italià van sovintejar, i l’intercanvi cultural a través de l’Institut Italià de Cultura va ser intens. L’amistat hispano-italiana tenia per objectiu «visualitzar una suposada doble hegemonia italo-espanyola al Mediterrani occidental» i, més endavant, «que no traslluïssin les dificultats i desastres bèl·lics del règim feixista». I com ja dèiem en el cas alemany, també aquests visitants varen retre visita a Montserrat (30 de juny del 1939).

Les fotografies no només mostren personalitats, exteriors d’edificis o actes festius amb els seus protagonistes, sinó també altres documents il·lustratius, com per exemple minutes de restaurant, mapes dels avanços i retrocessos dels nazis i italians en la guerra, portades de llibres i diaris significatius o cartells de propaganda ideològica. Els textos explicatius incorporen sovint cites textuals dels diaris de l’època, que donaven la notícia de l’esdeveniment corresponent.

L’epíleg, intitulat, Comiat a Adolf Hitler i a l’Alemanya nazi, resumeix el posicionament oficial de Franco davant de la mort per suïcidi de Hitler i els esforços franquistes a negar el progermanisme franquista un cop acabada la guerra, l’any 1945.

El llibre ve introduït per dos mapes de la ciutat de Barcelona amb indicacions dels llocs on estaven ubicats els centres oficials i de recepció nazis, feixistes i franquistes que, com una instantània, ens permeten fer-nos càrrec de la importància de les institucions culturals nazis assentades a la ciutat comtal i completat amb una relació de tots els arxius consultats.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

DOCUMENT PER A LA POSTERITAT ELS REPUBLICANS ESPANYOLS A MAUTHAUSEN

Portada de la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella

Joaquim Amat-Piniella
K. L. Reich
Club Editor Jove, 2005, 326 pàgs.

per Anna Rossell

A Joaquim Amat-Piniella li hem d’agrair un d’aquests impagables documents que queden per a la posteritat com a testimoni de fets que resultarien increïbles a qui no els ha viscut, per la dimensió pregona de la seva crueltat i per la seva quantia. Ell va ser protagonista directe de les terribles accions del terror nazi, els va viure en primera persona i va apressar-se a deixar-ne constància, com si la descripció de l’infern fos la penyora a pagar per la miraculosa supervivència a aquells horrors. No va ser pas ell sol qui ho va fer. Sortosament altres el van acompanyar en el seu objectiu amb les seves lletres (Primo Levy, Jean Améry, Robert Antelme, Imre Kertész, Paul Celan, Jorge Semprún… ho van fer d’altres camps d’internament i extermini) i amb la seva càmera (Francesc Boix, conegut més tard com «El fotògraf de Mauthausen»).

Amat-Piniella (Manresa, 1913 – Hospitalet de Llobregat, 1974), qui després de lluitar a la Guerra Civil espanyola fou, com tants altres, fet presoner pels nazis a França, va ser deportat al camp d’extermini austríac de Mauthausen, on va compartir el destí de la major part dels homes republicans espanyols captius. Com tants d’altres, com si la mort encara el perseguís, va voler deixar immediatament constància escrita d’uns fets històrics difícils de transmetre amb paraules. S’hi va posar de seguida, després de l’alliberament del camp per part dels aliats estatunidencs. Com tants d’altres, l’autor va optar per donar forma de novel•la als fets històrics i autobiogràfics. Per bé que sembli una paradoxa, la llibertat que empara l’autor per fer i desfer, confegir situacions i personatges «muntant-los» pot ser una eina extraordinàriament valuosa al servei de la veritat i l’objectivitat. D’altra banda, aquesta mateixa llibertat permet una distància sense la qual la narració d’uns fets tan dolorosos, viscuts en carn pròpia, es faria insuportable.

Així l’autor va començar a escriure la novel•la el mateix 1945. Escrita la primera versió entre 1945 i 1946, a Andorra, no va ser fins el 1963 que el llibre va veure la llum amb Club Editor en l’original català, revisat al llarg de setze anys per Amat-Piniella. Pocs mesos abans, després de setze anys d’intents fallits, autocensurada i per mediació de Carles Barral, amic de l’autor, va aconseguir publicar-se en espanyol, en traducció de Baltasar Porcel i amb pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón, amb Libros del Asteroide.

L’acció se situa directament a Mauthausen, l’any 1940, el moment d’arribada al camp dels personatges principals que la protagonitzen. Qui hagi llegit el memorable llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, reeditat el 2017, confegit a base de testimonis, hi trobarà reflectides moltes situacions que s’hi descriuen i alguns personatges li semblaran familiars; no identificarà, en canvi, Casimir Climent, Joan de Diego, Josep Bailina ni Francesc Boix, que, arriscant la seva vida, van aconseguir copiar els registres de presos —els tres primers— i documentar gràficament l’horror —el darrer—. La seva valuosa feina va ser clau per algunes condemnes dels processats als judicis de Nuremberg (Vegeu la ressenya del llibre de Roig a https://www.criticadelibros.com/metaliteratura-y-ensayo/un-document-cabdal-per-a-la-memoria-historica/ o bé
https://lasnuevemusas.com/un-documento-esencial-para-la-memoria-historica/). Amat-Piniella fou un dels llargament entrevistats per Roig als anys setanta, quan reunia el material per al seu llibre. Aquestes absències es deuen probablement al fet que Amat-Piniella relata, majoritàriament, l’ambient a Ternberg, un Kommando annex a Mauthausen que aquells només coneixien de manera indirecta.

Els personatges principals de la novel·la, en Francesc, en Werner, n’August, n’Ernest, en Vicenç, n’Emili, en Manuel i en Rubio conformen el grup de presoners representatiu de la multiplicitat de caràcters individuals que l’autor hi vol reflectir, mentre que en Hans Gupper, en King-kong i en Popeye, per la seva uniformitat de capteniment un grup molt més reduït, donaran vida als botxins. Tanmateix és sobre l’Emili, home escèptic, descregut, crític, desconfiat d’ideologies i reflexiu, sobre qui recau el primer protagonisme; és ell amb qui sembla empatitzar més l’autor manresà. A l’Emili, per les seves característiques, li és permesa la distància; de dins estant, es mira les coses «des de fora» i en algun moment tenim la impressió, descregut com és tant en religió com en política, que també ho fa des d’un pla superior.

Escrita en tercera persona, la narració ens acosta a aquella terrible realitat inversemblant: la fam, la solidaritat, l’organització entre els grups polítics, la deshumanització progressiva, les rivalitats, les venjances, les diverses categories de presos, les complicitats, la lluita per la supervivència, el comerç a base de favors, les tortures, els càstigs, les morts multitudinàries, els crematoris, les cambres de gas, l’espoliació, la prostitució, el fred intens, la son, també d’alguns moments festius que els presos pogueren esgarrapar a la cruesa quotidiana…

La prosa que empra Amat-Piniella no és tremendista —emprar-la suposaria fer una caricatura d’una realitat que se superava a ella mateixa—, i precisament per això fa la màxima justícia que l’escriptura permet als fets. I sabem que les paraules només ens donen una pàl•lida noció del que va ser. La descripció final, l’alliberament del camp, és extraordinària.

El llibre ha estat publicat després en diverses edicions i editorials. L’autor ens ha deixat altres llibres, tots ells marcats per aquella terrible experiència: Les llunyanies: poemes de l’exili (1940-1946) (1949), El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966), Retaule en gris (2012).

El títol K. L. Reich (Konzentrations Lager Reich, tal com consta a la pròpia novel·la, per bé que la paraula alemanya s’escriu Konzentratioslager, en català Camp de Concentració del Reich) fa referència a la inscripció amb què els objectes i el mobiliari del camp anaven marcats perquè constés que eren de propietat del Reich.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura