AUTHOR ARCHIVES :

EMMUDIR PER SOBREVIURE

Portada de la novel·la El gueto interior, de Santiago H. Amigorena

Santiago H. Amigorena
El gueto interior
Traducció de Jordi Martín Lloret
Edicions 62, 2020, 182 pàgs.


per Anna Rossell

Emmudir per sobreviure a un trauma, aquesta reacció de la psique humana que ens deixa sense parla, en un fals intent de fer recular el temps perquè l’horror no hagués succeït, en un fals intent d’oblidar… I, no obstant, sabem que només parlar sobre l’experiència traumàtica ens ofereix una possibilitat de cert alliberament.

Aquesta és, en essència, la situació emocional que defineix el personatge principal d’aquest relat biogràfic novel·lat que el seu autor ens ofereix ara prosseguint els que ja iniciés fa més de vint anys per narrar la seva vida: Une enfance laconique (Ed. POL, 1998), Le premier amour (Ed. POL, 2004) i Le première défaite (Ed. POL, 2012).
Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962), cineasta i escriptor traslladat a França als onze anys es rescata amb aquesta novel·la a si mateix del mutisme en què el seu avi Vicente es va sumir i que va deixar en herència a tota la seva família.

L’autor sap el que pesa el silenci sobre l’ànima humana, ho sap perquè el pateix i és conscient que per poder «oblidar» (és un dir, perquè un trauma mai s’oblida), per poder al menys descarregar-se, ha de explicar-ho, ho ha d’escriure. «Fa vint anys vaig començar a escriure un llibre per combatre el silenci que m’ofega des que vaig néixer», diu la breu introducció que parla del naixement de la seva obra anterior. Així és com Amigorena aborda la reconstrucció de la vida de Vicente Rosenberg, el seu avi matern, d’ascendència jueva, nascut a Polònia, que als trenta-vuit anys va emigrar a Buenos Aires buscant la llibertat i la independència familiar i deixant enrere la seva mare i dos germans.

Si bé la novel·la arrenca el setembre de 1940, quan comença a gestar-se l’emmudiment per al protagonista, la veu narradora omniscient (en aquest cas identificada amb l’autor) torna la mirada cap enrere per reconstruir la història a partir del moment en què l’avi arriba a l’Argentina, l’abril de 1928.
Ell, que va abandonar la llar familiar en un intent juvenil de deixar enrere l’opressió materna, es distancia de la seva família sense correspondre a les freqüents cartes que la seva mare li envia des de Polònia. I, si bé l’any de la seva partida no permetia intuir els terribles esdeveniments que molt aviat assolarien Europa, aquest fet serà decisiu perquè en Vicente comenci a gestar un profund sentiment de culpa que ja no l’abandonarà.

En aquest recorregut biogràfic i amb l’ajuda de les dues perspectives que incorpora la narració, la de Vicente allunyat d’Europa en aquells anys convulsos i la del narrador omniscient que coneix els esdeveniments històrics posteriors, la novel·la dona compte de fites essencials en relació amb els fets. Així sabrem de la desinformació en la qual vivia el món pel que fa als horrors desencadenats pel nacionalsocialisme (molt poca informació va transcendir a la premsa i només a la fi de la guerra es va publicar l’existència dels camps d’extermini i de les cambres de gas), sabrem de l’evolució progressiva que va patir el pla d’aïllament en guetos, de la insurrecció del gueto de Varsòvia i de l’extermini dels jueus europeus, de com va anar quallant, en les seves diverses fases, l’anomenada «solució final», de com es crea la consciència d’identitat… Així mateix se’ns avancen (perquè es diu d’una informació sobre els horrors en un diari abans de la fi de la guerra i quan el protagonista s’adona del seu sentiment) dos dels leitmotiv de la literatura sobre genocidi nazi escrita per supervivents: la incredulitat i la culpa per haver sobreviscut, i s’informa i es reflexiona sobre els diversos intents de nomenar l’innombrable, aquell horror: Holocaust, genocidi, Hurbana o Shoah.

La culpa en què es debat Vicente Rosenberg és la protagonista principal de la novel·la, que va corroint la seva ànima des del moment en què comença a intuir, per les cartes que rep de la seva mare i després per la total absència d’elles i alguna tímida informació, el que pugui estar-li succeint a la seva família. El procés d’enfonsament personal del protagonista acaba per sumir-lo en un estat del qual probablement mai es va recuperar; més tard Vicente va saber que la seva mare havia estat deportada a Treblinka II, un dels camps d’extermini més «eficaços». També va saber que el seu germà i la seva dona van acabar al gueto i el fill d’aquests, de cinc anys, deportat a Auschwitz.

L’últim capítol, a manera de conclusió, ja no el narra una veu omniscient, sinó una primera persona, directament l’autor de el llibre, que dona compte de la mort dels avis, de la necessitat de la seva escriptura i dels beneficis d’aquesta.

Tanca el llibre una Nota del traductor, Martín Caparrós Rosenberg, cosí de l’autor, qui al seu torn, va escriure la història des del seu punt de vista, Los abuelos (https://www.revistadelauniversidad.mx/articles/2683dea4-0027-451d-91d1-3dac45326f1a/los-abuelos).

La novel·la també ha vist la llum el 2020 en espanyol (Penguin Random House). De Santiago H. Amigorena s’ha publicat també a Espanya Aquellos días que no olvidaré (Ed. Funambulista, 2015).

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

EL CAMÍ DE L’EXILI REPUBLICÀ (1939)

EL CAMÍ DE L’EXILI REPUBLICÀ (1939)
Portada del llibre de Maria Campillo (ed.), Allez! Allez!, Escrits del pas de frontera, 1939

Maria Campillo (ed.)
Allez! Allez!, Escrits del pas de frontera, 1939
L’Avenç, 2019, 341 pàgs.

per Anna Rossell

Una gran aportació, aquesta dels Escrits del pas de frontera, 1939. I ho és des de dues òptiques ben diferents. D’una banda, la psicològica i humana, perquè cap trauma no es digereix, cap ferida no es guareix, si no se’n parla; de l’altra, la del coneixement i la difusió dels fets en aquella situació concreta del dolorós moment d’exili, per il·luminar-ne la història i esclarir els fets. I difondre’n el coneixement a les generacions més joves, que no ho van viure directament, és una manera d’impulsar el diàleg i el debat sobre el tema.

Perquè de la Guerra d’Espanya 1936-1939, mal anomenada Guerra Civil, cal parlar-ne i seguir-ne coneixent la Història. Se n’ha parlat prou a les famílies? Quants pares de la generació que va lluitar o viure aquesta guerra ho han explicat als fills? I, fins passat el temps, quants néts han sentit els avis i els besavis parlar-ne? Se n’ha tractat a les escoles com cal i amb la dedicació que mereix? La resposta és evident. Sobre els esdeveniments podríem dir que, en general, s’hi ha fet el silenci o s’ha fet curt.
Un símptoma clar de la dificultat de rememorar els fets és la tardança a editar diaris personals i memòries per part dels protagonistes directes, la majoria publicats molts anys després.

I per bé que els textos ja havien vist la llum anteriorment gairebé tots, integrats en els escrits autobiogràfics de cadascun dels autors, ara se’ns ofereixen recollits sota un tema comú i molt concret: el dels últims dies de la guerra i el pas de la frontera francesa, camí de l’exili. El volum té l’avantatge que aplega l’experiència d’uns fets crucials viscuts per un ampli espectre de personatges —en aquell moment soldats, consellers de la Generalitat, intel·lectuals, artistes, polítics…— i ens permet de percebre’n similituds, diferències i matisos.

Com explica l’editora Campillo al pròleg que serveix d’introducció i aclariment, el volum aplega escrits d’un «ventall representatiu de relats que reflecteixen aquesta experiència, escrits per quaranta-un autors de diversa condició: historiadors, periodistes, poetes, novel·listes, polítics, mares de família, metges o artistes plàstics». El seu criteri de selecció ha estat donar una visió representativa de l’exili republicà en general. És per això que el llibre recull autors de diversa procedència social i ideològica, i hi trobem textos d’autors clàssics, força coneguts (Antoni Rovira i Virgili, Xavier Benguerel, Artur Bladé, Teresa Pàmies, Avel·lí Artís-Gener, Lluís Ferran Pol, com altres menys difosos (Edmon Vallès, Otília Castellví, Jaume Pla…), d’aparició més recent (Carles Fontseré, Sebastià Gasch, Montserrat Julió, Agustí Centelles) o desconeguts fins el moment de la publicació d’aquest llibre (Pere Calders o Francesc Trabal).

Només els quatre primers textos (Pere Quart, Pere Calders, Antoni Rovira Virgili i C. A. Jordana i la conferència de Francesc Trabal pertanyen als anys 1939 i 1940, poc després, doncs, que es produïssin els fets narrats, la resta van ser escrits posteriorment en un llarg període que abasta des de les darreries dels anys 60 del segle passat fins el 2009. Tanmateix, és probable que, al menys en alguns casos, els autors es basessin en anotacions fetes al moment. En tot cas, la vivència d’aquells dies va deixar una empremta tan viva en els seus protagonistes que els relats ens semblen escrits des de la immediatesa. La major part dels textos estan extrets de llibres de memòries, autobiografies i diaris; tanmateix n’hi ha algun de traspassat a la ficció.

Així el relat, majoritàriament en primera persona, adopta el registre de la crònica, que deixa constància detallada dels fets. En tractar-se d’un exili massiu i compartit —les darreres xifres parlen de «460.000 persones (uns 220.000 militars i la resta civils) entre les acaballes de gener i les de febrer del 1939, quan va passar el gruix més considerable»—, segons indica Campillo al pròleg, els textos no només ens parlen de cadascun dels autors i d’aquells més al·legats que feien amb ells el camí, sinó també, indirectament, de les penalitats de tota la corrua de persones que compartien el mateix destí. Una munió de gent envaïa carreteres i camins, amb diversos vehicles o a peu, amb criatures, carregats de maletes, fardells, carros i animals de granja, per les diferents vies d’accés a França.

Els temes són recurrents en tots els relats: l’abatiment de la derrota, la desil·lusió, la decepció, la immensa tristesa, el pregon sentiment de la pèrdua, la fam, el fred, la por, la incertesa, la misèria, la brutícia, la fatiga, l’angoixa, els bombardeigs de l’aviació enemiga sobre els fugitius, les aglomeracions a la frontera (que sovint denominen la ratlla, la línia), la dificultat d’aconseguir la documentació reglamentària per passar a França; a la duana, les muntanyes d’armes que els obligaven a deixar, els vehicles abandonats estimbats pendents avall, els camins plens d’embalums, maletes i roba… Ja a França, l’emoció plaent de poder menjar pa blanc i beure quelcom calent, les experiències de bona o mala rebuda per part de la població i de la policia (solidaritat en uns casos, desconfiança i rebuig en d’altres), els guàrdies senegalesos, els camps de concentració i l’esforç per evitar el confinament.

Una lectura altament recomanable que ens permet compartir la vessant humana de l’exili republicà, una part de la nostra Història, que aquest llibre ens permet recuperar.

El llibre inclou una Nota sobre els autors, que recull breument el recorregut professional i d’exili (o repatriació) de cadascun, i un Índex onomàstic alfabètic que remet a les pàgines corresponents.

Maria Campillo, l’editora (Alhama de Aragón, 1953), fins a la seva jubilació recent professora de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i vicedirectora del CEDID (Centre d’Estudis sobre Democràcies i Dictadures), té una llarga experiència com a investigadora en textos d’autors catalans antifeixistes. Especialista en un àmbit de la literatura catalana que també aporta llum a la nostra Història, és autora i editora de diverses publicacions en aquest camp, entre altres Contes de guerra i revolució 1936-1939 (1981), el capítol corresponent a La literatura i la Guerra Civil de la Història de la literatura catalana (1984), Escriptors catalans i compromís antifeixista, 1936-1939 (1994) i múltiples articles sobre el tema, publicats en diverses revistes.

© Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com.es/
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

Maria Campillo

L’ESCRIPTURA INSÒLITA

Manuel Baixauli
Ignot
Edicions del Periscopi, 2020, 253 pàgs.

per Anna Rossell

Com definir la literatura que practica Manuel Baixauli? Contestar la pregunta no és gens fàcil, i que no ho sigui és un símptoma que respon, en certa manera, la pregunta. Perquè la seva escriptura escapa a les etiquetes i això ja la defineix.

A Ignot la veu narradora que crea Baixauli ens desvetlla uns pensaments de Mateu, un dels seus personatges, sobre la novel·la d’una altra de les seves criatures, Ivor: «Inventory [el títol del llibre] era una novel·la sovint caòtica, amb incomptables digressions, amb històries dins les històries, testimoni d’algú que observa el que passa al seu voltant amb ull perplex, al·lucinat». O també quan afirma d’un altre personatge: «La prosa de Crisòstom forada murs, ultrapassa límits, penetra el desconegut». Aquestes paraules es poden aplicar, fil per randa, a la literatura de l’autor valencià. Però cal dir que «caòtica», per bé que li escau, no és de cap manera en un sentit negatiu. Ben al contrari, Baixauli fa del caos i de les digressions un art, un dels trets més essencials de la seva narrativa.

L’autor ens ho posa igualment difícil si ens plantegem explicar al lector quines històries narra. A Baixauli no li interessa desenvolupar una història; el que fa és explorar, per a si mateix i per als lectors, profundes vivències i intuïcions que el porten i ens porten més enllà, que no ens donen respostes definitives, sinó, ben al contrari, que no acaben mai «d’anar més enllà. Accés a l’inaccessible. Finestra sempre». Ell no ho diu, no ho escriu, sinó que ho practica. I en això rau el seu més pregon mestratge. El que Baixauli ens vol dir no ho trobem en les paraules, sinó en el muntatge, no tant en el què, sinó gairebé exclusivament en el com.

Certament, els mons a què ens dona accés giren preferentment entorn de la literatura i de la pintura i el dibuix; són els que millor coneix —l’autor mateix és escriptor i pintor—. Però el que pretén explorar és la creació. Al voltant d’aquest eix gira Ignot (i no només Ignot). Alguns subtemes sí que hi són presents directament com a part de les converses que sostenen els personatges o dels seus pensaments: la crítica literària, els concursos, literaris o de pintura (que no en surten gens ben parats), les reflexions sobre la nefasta influència de la popularitat sobre la qualitat de la producció artística, sobre la superficialitat de certs corrents pictòrics avantguardistes o la influència en l’èxit o el fracàs de factors aliens a la qualitat…

El títol Ignot anuncia una bona part de la temàtica que ens trasllada l’autor a través de peculiars personatges. Units pel comú interès de la creació artística: els uns com a grans lectors i descobridors de genis, altres com a escriptors o pintors i dibuixants, tots ells conflueixen en una complexa relació que els va posant en contacte, directe o indirecte, per formar una teranyina a través de la qual Baixauli ens dona a entendre tota una filosofia i concepció de la creació. Els seus són personatges solitaris, dedicats amb cos i ànima a la descoberta de l’art, de la bellesa, que és, al seu torn, la descoberta d’ells mateixos. L’autor aposta per l’autenticitat, al marge de tendències, modes i fama; els seus protagonistes les defugen, com sembla que les deu defugir el propi autor. Els seus són personatges insòlits, feréstecs i genials, que, sorprenentment i simptomàtica, es van trobant perquè s’assemblen i coneixen només alguns erudits iniciats. L’un ens condueix a l’altre i aquest altre ens retorna a l’un. Tots ells, però formen part d’un grup d’elegits que viu al marge dels grans esdeveniments i fins a la fi de les seves vides resta ignot al gran públic. Baixauli els envolta d’una atmosfera enigmàtica que manté la intriga i la tensió, que, per bé que no és el que atorga més interès a la novel·la, sí que n’és un ingredient primordial, en tant que ens obliga a plantejar-nos qui és qui, pregunta de la qual se’n desprenen moltes altres que sí són essencials del concepte que l’autor té de la realitat i de la ficció.

Passa amb els personatges d’Ignot com amb les matriusques russes: Baixauli basteix un univers on els va situant individualment, però acaben per encaixar l’un en l’altre, inclòs el propi Baixauli, que s’incorpora, també ell, a la novel·la com a personatge. Formulat d’una altra manera podríem dir que ens presenta un panorama on la visió estereoscòpica no existeix sinó en un lent procés, de manera que assistim a aquest procés fins que la imatge esdevé gairebé del tot estereoscòpica, deixant obert, però, l’interrogant del gairebé.

Els llibres de Baixauli giren al voltant de temes recurrents, però mai de la mateixa manera, no es repeteix. Li agrada submergir-se en realitats paral·leles, trencar els límits entre realitat i ficció, perquè no n’hi ha, de límits; desdibuixar les fronteres entre nivells de realitat… així fa trobar-se personatges difunts amb vius, sap crear ambients amb una força simbòlica onírica kafkiana; títols i personatges d’altres llibres seus es fan presents també a Ignot, com l’arquitecta Orofila Martí o la seva anterior novel·la La cinquena planta. La transmigració li és una eina de treball. La novel·la que escriu Crisòstom conté personatges de la de Baixauli… Li agrada emmarcar una realitat dins d’una altra, encaixar-les, com si tot esdevingués, finalment, unitat.

Però la literatura que gasta Baixauli no s’esgota en la paraula. L’autor fa ús de la fotografia i del dibuix per narrar. Les seves imatges estan al servei del text: la seva funció no és la il·lustració del que diu el text (encara que de vegades ho sembli), sinó que hi són en lloc de text. Com tot sovint ens ha donat a entendre l’autor, a ell no li agrada dir les coses directament; com a molts dels seus personatges li interessen els silencis, les taques a les parets, les ombres que es projecten en un llençol, tot allò que provoca la imaginació de qui llegeix o de qui mira i veu, allò que apel·la al subconscient. Així les fotografies són vagues, evocadores i provocadores; els dibuixos, sovint acompanyats d’alguna frase amb lletra trencada difícil de llegir, però no il·legible, suggerents; plantegen preguntes més que donen respostes, mai en color, sempre en tonalitats de grisos.

A banda de tot això, que no és poc, Ignot té l’interès afegit que fa esment de tot un seguit d’escriptors i artistes, d’existència real, alguns de renom universal, d’altres, però, ignots, que poden ser una descoberta per al lector. De manera que Baixauli, com alguns dels seus personatges: Jaume Font, el Mestre, Crisòstom i Don, s’erigeix en descobridor de talents i ens serveix de recomanació amb garanties. Com Ivor, com Edmund Bosch, ell també fa inventari.

L’acció —si és que podem parlar d’acció— abasta episodis des de l’any 1966 fins més enllà del 2000, per bé que no segueix una cronologia lineal. La novel·la alterna la veu d’un narrador omniscient amb la de Mateu, l’única figura que parla en primera persona.

Sense cap mena de dubte Baixauli és un narrador de gran altura. Insòlit.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

L’ENCÍS DE LES HISTÒRIES ENTRANYABLES

Núria Castellsaguer Maynegre
T’escolto, Samsó
Voliana Edicions, 284 págs.

per Anna Rossell

No hi ha dubte que Núria Castellsaguer té la mà trencada per a l’escriptura. Llegint la seva prosa tenim la impressió que per a ella contar una història és com bufar i fer ampolles. Tanmateix, això no és res més que una aparença. Perquè que una novel·la es llegeixi sense entrebancs i d’una tirada no significa que sigui fàcil d’escriure. Ben al contrari, aconseguir-ho comporta ofici i un olfacte fi per trobar la destra manera de triar els múltiples factors que intervenen en la tasca, combinar-los hàbilment i vestir-los amb les paraules adients per donar vida als personatges que protagonitzen l’entrellat. És un art. I l’autora reix en el propòsit.

Castellsaguer opta per una història senzilla, la vida de Fèlix Samsó no té res d’extraordinari; ell és un home com tants altres. I és precisament d’aquesta senzillesa d’on l’autora treu la força de la novel·la, que permet al lector veure en el personatge un individu corrent (que no simple) com podria ser ell mateix. El mèrit rau justament a posar de relleu que ningú n’és, de corrent, que cadascú té un passat que li condiciona la vida i un pou de sentiments amb què ha de bregar per assolir l’equilibri i l’harmonia.

L’autora, mataronina, ubica la narració a Mataró (per bé que mai hi trobem la ciutat amb el seu nom hi ha prou indicis que s’hi inspira directament).  Corre la primera dècada dels 2000. En Fèlix Samsó és un home de més de seixanta anys, psiquiatre infantil, que al final del llibre s’acaba de jubilar. Així seguirem les inquietuds del protagonista en els darrers temps de l’exercici de la seva professió: coneixerà la Gina, una dona de poc més de trenta anys, que segueix tractament al seu hospital i en Roc, un nen amb problemes familiars, pacient d’en Fèlix.

Però Castellsaguer ens vol donar a conèixer el seu heroi al complert i se les empesca per fer-nos entrar amb mirada retrospectiva en el passat de Samsó, a l’infantesa poc amable que l’ha lligat positivament a la mare i negativament al pare. I és sobre tot en aquest altre nivell narratiu que també el seu pare i la seva mare juguen un paper important.
Narrada en primera persona, és la veu d’en Fèlix qui ens condueix, però els nombrosos diàlegs permeten al lector conèixer de primera mà els seus companys de viatge i percebre matisadament el seu caràcter.
Castellsaguer empra una prosa fresca i quotidiana, molt fluïda i rica en frases fetes i un lèxic planer molt encomiable, que contribueix a definir essencialment els seus personatges. L’autora construeix les seves criatures amb subtilesa destacable, i a la encertada caracterització hi contribueixen tant les descripcions que en fa el Fèlix mateix, la veu narradora, com les reaccions de cadascun en cada situació. Se sap posar en la pell de la mare, una dona tendra i intel·ligent sense estudis, amorosament lligada al seu fill; del pare, un home frustrat i sense escrúpols; d’en Roc, un nen profundament afectat per l’abandonament i un context familiar desestructurat; de la Gina, la jove vídua enèrgica i geniüda, segura d’ella mateixa i de tendència egocèntrica; d’en Fèlix, a qui el passat impedeix portar una vida emocionalment satisfactòria i de la Maria José i en Juli, companys de treball a l’hospital. Tots ells se’ns fan extraordinàriament propers per la seva autenticitat.

El muntatge temporal és la tècnica que empra l’autora per cobrir la narració de la infància i l’adolescència d’en Fèlix, qui, assegut una nit amb la mare a l’estació de França de Barcelona, rememora els moments més sensibles de la seva vida passada. Així la novel·la juga amb l’alternància dels capítols del moment actual amb els del passat, sense seguir la cronologia natural i sovint lligant associativament el final dels uns amb el principi dels altres. El primer capítol (primera part) i el darrer (tercera part) constitueixen tècnicament una excepció; són els únics en què s’hi fa present una veu narradora omniscient, cosa la qual permet a l’autora primer posar-nos en situació i presentar el seu protagonista i el seu entorn, i després, donar-nos a entendre que és ell qui escriu la història (segona part) en el record. La trama va dosificant així les informacions que convé desvetllar en cada moment i deixar-ne algunes en suspens, cosa que afegeix intriga al desenvolupament dels fets.

Una novel·la que abelleix llegir i ha d’interessar a un públic lector molt ampli.

© Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com.es/
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

LA (DE)CONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA

Yishai Sarid
El monstre de la memòria
Traducció de Roser Lluch
Club Editor, 2020, pàgs. 185

per Anna Rossell

Magnífica, aquesta novel·la de l’israelià Yishai Sarid (1965), advocat, periodista i novel·lista, que ens ofereix una àmplia gamma de motius per a la reflexió sobre una temàtica universal que cal mantenir viva per a la vigilància i la prevenció dels horrors que l’ésser humà pot desencadenar i el sofriment que pot ser capaç d’infringir al seu proïsme.

El monstre de la memòria, que versa sobre la Xoà, concretament sobre els camps d’extermini nazis de Polònia —Chelmno, Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek i Auschwitz-Birkenau—, no és, com pot semblar d’antuvi, la història de supervivents d’aquests camps. El propòsit de l’autor és ben diferent: el que interessa a Sarid és la gestió de la memòria històrica tant des del punt de vista institucional com individual-personal i, més enllà d’això, plantejar si l’ésser humà és capaç de gestionar aquesta memòria. En tot cas, el text té el mèrit impagable d’ultrapassar els límits de la ficció i la història narrada, en tant que obliga al lector a fer-se preguntes incòmodes, que són sempre les més urgents i productives. Un altre gran valor del llibre és la sòlida documentació en què es basa quant a la descripció dels camps i a detalls històrics relatius a la maquinària nazi de l’extermini molt minuciosa, raó per la qual interessarà també sens dubte a l’estudiós.

Narrada en primera persona i sense diàlegs explícits, la novel·la adopta la forma d’informe, el  que el seu protagonista envia al president de l’Iad-va-Xem, institució creada a Jerusalem el 1953 amb l’objectiu de mantenir viva la memòria de les víctimes de l’extermini nazi, per aclarir uns fets relacionats amb un encàrrec que la institució li havia fet: servir de guia per alguns dels camps a un director de cinema alemany que es proposa rodar una pel·lícula. Amb la intenció de contextualitzar i justificar els esdeveniments, l’informador comença la descripció dels fets des dels inicis de la seva trajectòria com a guia i fins intercala moments de la seva vida privada i familiar.

El personatge principal, jove historiador israelià que ha escrit una tesi doctoral sobre els mètodes d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial, n’ha esdevingut bon especialista, raó per la qual l’Iad-va-Xem el recomana a les agències de viatges per fer de guia a estudiants de secundària israelians en les seves Rutes de la Xoà, quan visiten Polònia. Així el lector acompanyarà aquestes visites, que més endavant canviaran el tipus de públic —membres de l’exèrcit israelià primer i turistes internacionals de la tercera edat després—, entrarà amb ells als camps i escoltarà les explicacions del guia. Tanmateix el lector té el privilegi afegit de llegir també els seus pensaments, de participar en els sentiments que li provoca la seva feina i les reaccions dels visitants.

Sarid és enormement crític amb les institucions d’ensenyament israelianes, que, fruit de les polítiques culturals dels governs del país i lluny d’educar els seus joves en la veritat històrica, transmeten als estudiants una versió de la Xoà construïda en funció de determinats interessos. Assistim sovint a enfrontaments entre el guia i alguns professors acompanyants.

Però Sarid no es limita a la crítica de la manipulació o l’ocultació de la veritat històrica, també es planteja fins a quin punt tot ésser humà porta dins la llavor del nazisme. I ho fa sense erigir-se en cap moment en jutge. A través del seu personatge planteja el col·laboracionisme d’altres nacions i dels propis jueus amb els nazis, i apel·la sovint a la pròpia consciència, posant el seu personatge en el punt de mira. En aquest sentit l’autor sembla participar de la tesi d’Hannah Arendt (Culpa organitzada, Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal), que desmunta la teoria de la culpa col·lectiva com a tret biològic d’un poble o una raça. Els factors que apunta com a possibilitat del desencadenant de l’odi o la violència són d’una varietat esfereïdora, sovint fregant el caprici, de vegades fins i tot són raons estètiques. L’autor intercala en el seu informe històries que a primera vista semblen anecdòtiques, com el problema del seu fill petit, agredit pels seus companys constantment a la guarderia, i que serveixen per il·luminar la reflexió que vol impulsar. En aquest reguitzell de possibilitats inclou la breu durada de la memòria, que es manifesta en la indiferència amb la qual molts dels estudiants israelians acullen les seves explicacions, dels quals el guia afirma que fins semblen sentir admiració pels alemanys, l’aversió inexplicable que manifesten envers els jueus asquenazites, l’anècdota dels jueus ultraortodoxes, que es fabriquen la història a la seva mida, la banalitat d’incloure una visita a Auschwitz com a part d’un viatge turístic en unes hores d’oci entre compra i compra a les botigues, la transformació de l’extermini nazi en un videojoc com qualsevol altre o l’organització dels actes commemoratius del 75è aniversari de la Conferència de Wannsee com una posada en escena en què l’efectisme i els focus es posen per sobre de la veritat.
Una novel·la altament recomanable.

Yishai Sarid és autor d’altres novel·les, entre les quals Limassol (2012), traduïda a vuit llengües, guanyadora del Premi de Novel·la Negra estrangera a França, que ha publicat també Club Editor. L’editorial Sigilo ha publicat en espanyol la que aquí ressenyem, El monstruo de la memoria, en traducció d’Ana María Bejarano.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura