Peter Handke
Infelicitat perfecta
Traducció de Marta Pera Cucurell, 2020, 100 pàgs.

per Anna Rossell

Peter Handke, que ha conreat tots els gèneres literaris i ha guanyat el Nobel de literatura el 2019, ha fet de l’escriptura un lloc de recerca i reflexió. I no s’exclou ell mateix com a objecte d’estudi; ell també hi és, s’observa amb distància. En el qüestionament immediat de cada gest, de cada mot, de cada actitud, Handke és un mestre.

És difícil encabir aquest text de Handke (Griffen, Àustria, 1942) en un dels gèneres literaris en què el món de l’escriptura assaja d’ordenar-se. Tanmateix, aquesta dificultat no fa sinó ampliar els seus valors. Més encara tractant-se d’un llibre escrit l’any 1972, poc després del suïcidi de la seva mare, per la necessitat de digerir emocionalment el fet i probablement també per deixar constància escrita d’una existència extremadament difícil, una de tantes que malauradament mai transcendeix.

El text, que en alemany ha rebut la categoria de Erzählung (literalment, narració, relat, conte) i no de Novelle (novel·la curta) ni de Roman (novel·la), ha estat rebut al nostre país com a novel·la curta, per evitar la confusió amb el conte literari. En tot cas, la categoria forma part del títol, ve a ser el subtítol en la seva llengua original, Wunschloses Unglück. Erzählung, cosa que sembla deixar constància de la voluntat de l’autor de com volia catalogar el text i de no incloure-hi la paraula Biographie (biografia).

I és que Infelicitat perfecta no és únicament el recorregut pel desgraciat periple vital de Maria Handke, nascuda el 1920 en un petit poble de Caríntia, Sud d’Àustria; la seva biografia tenia i segurament encara té molt en comú amb la d’altres dones. El text és també una presa de consciència del fill cap a la figura de la mare i allò que ella representa per a ell. I, més enllà encara, ofereix a l’escriptor Handke un marc de reflexió sobre el fet de l’escriptura i, més concretament, sobre l’escriptura d’una biografia. Conscient que qualsevol passatge, vivència o sentiment que pogués descriure ell de la vida de la mare suposa indefectiblement una traïció, l’autor inclou alguns passatges relatius a la dificultat que implica la tasca que té entre mans. En un gest d’honradesa envers la mare, envers els lectors i envers ell mateix, aclareix (formalment ho indica entre parèntesi, com un excurs, de la pàgina 37 a la 41): «Naturalment, el que aquí s’escriu sobre algú concret és una mica vague; però només les generalitzacions explícitament previstes […] sobre la meva mare com una possible protagonista singular poden interessar algú que no sigui jo —el simple relat d’una vida canviant amb un final sobtat seria demanar massa al lector. Llavors obliden la persona de qui han partit […]. El perill d’aquestes abstraccions i formulacions és, de fet, que tenen tendència a fer-se independents. Aquests dos perills —d’una banda, es simple relat; de l’altra, la desaparició dràstica d’una persona entre frases poètiques— alenteixen l’escriptura perquè amb cada frase tinc por de perdre l’equilibri. […] especialment en aquest cas, en què els fets són tan potents, que gairebé no hi ha res per inventar». En aquest context vull subratllar també les darreres paraules de la cita, que amb gairebé insinuen alguna llibertat presa, desviada conscientment dels records referents a Maria Handke, fet que, de nou, reverteix en la problemàtica de l’adscripció del text a un gènere literari clar i en el desig de l’autor de desviar-se en algun moment dels esdeveniments recordats.

Fet aquest advertiment relatiu a la dificultat de narrar el que es proposa, l’autor es pot esplaiar en el relat. En aquest cas, la vida de Maria Handke, una dona, el destí de la qual, escrit com el de tantes altres des del naixement mateix com una sentència de mort, transcorre en la trista monotonia d’una rutina sense horitzó ni amor. La quotidianitat imposada ofega el desig de desenvolupament d’una personalitat pròpia, aniquila, abans de néixer, qualsevol intent de desviar-se del patró imposat i fa esvair tota esperança de concebre cap projecte, fora de l’estret ambient limitador de pares i germans. El seu destí s’esdevé entre la cuina, la feina a la llar i al camp, la cura dels fills, un parell d’avortaments voluntaris i suportar un marit alcohòlic i malalt. De fet, l’ofec és de tal magnitud que els pocs anys de felicitat del personatge que se’ns descriuen tenen a veure amb l’embriaguesa que van produir les consignes del nacionalsocialisme sobre tanta gent humil i desorientada, que entenia els eslògans de Hitler com una redempció de la seva misèria existencial. Per primera vegada es percebien subjectes protagonistes d’una missió gloriosa, que donava sentit a la seva vida.

Crida l’atenció l’afirmació que fa l’autor relativa als sentiments que tenia durant el vol que va agafar per anar a l’enterrament de la seva mare: «[…] em vaig anar fonent en una agradable sensació de benestar fatigat, impersonal. Durant tot el vol m’omplia d’orgull que la mare s’hagués suïcidat». Aquest sentiment d’orgull per un fet tan contundent i traumàtic com és llevar-se la vida sembla que només té una explicació si l’entenem com la interpretació del fill que el suïcidi de la mare fou un acte de rebel•lia i d’autoafirmació, l’única sortida que té la protagonista de la seva novel•la curta per salvar la dignitat. El sentiment d’orgull encaixa si l’expliquem com a reacció al seu oposat: el de rebuig o avergonyiment del fill pel que havia suportat la mare fins aquell moment. Simona Škrabec, al seu impagable epíleg —Retrat d’una desaparició silenciosa—, resumeix, amb paraules molt encertades, aquesta narració, dient que l’autor ha fet «un estudi quirúrgicament precís del conformisme dels febles». És d’aquest «conformisme dels febles» del que Handke es distancia; el text ve a ser, també, la presa de consciència del fill, en la primera fase de la seva carrera com a escriptor, d’allò que mai hauria d’acceptar cap ésser humà, tampoc ell mateix.

Encara un esment a la traducció del títol Wunschloses Unglück, que ha provocat fins ara tres versions diferents al nostre país: dues en espanyol, Desgracia indeseada (traducció de Víctor León Oller, Barral Editores) i, posteriorment, Desgracia impeorable (Alianza Editorial, a càrrec d’Eustaqui Barjau), a més de la traducció catalana de Marta Pera, publicada ara, que ha optat per traduir literalment, en el seu sentit etimològic, la paraula Unglück de l’original, Infelicitat, i que, fidel a la contundència dels esfereïdors fets narrats, ha optat per acabar el títol amb un cop d’efecte paradoxal: Infelicitat perfecta. Perquè wunschlos, en alemany literalment sense desig, mancat/da de desig, es pot entendre com la intenció de caracteritzar la protagonista, però també en el sentit d’una infelicitat causada per la impossibilitat de fer real cap desig, una idea de mal encabir en un títol.

Un text valuós dels de la primera època d’aquest premi Nobel de literatura.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Manuel Baixauli
Ignot
Edicions del Periscopi, 2020, 253 pàgs.

per Anna Rossell

Com definir la literatura que practica Manuel Baixauli? Contestar la pregunta no és gens fàcil, i que no ho sigui és un símptoma que respon, en certa manera, la pregunta. Perquè la seva escriptura escapa a les etiquetes i això ja la defineix.

A Ignot la veu narradora que crea Baixauli ens desvetlla uns pensaments de Mateu, un dels seus personatges, sobre la novel·la d’una altra de les seves criatures, Ivor: «Inventory [el títol del llibre] era una novel·la sovint caòtica, amb incomptables digressions, amb històries dins les històries, testimoni d’algú que observa el que passa al seu voltant amb ull perplex, al·lucinat». O també quan afirma d’un altre personatge: «La prosa de Crisòstom forada murs, ultrapassa límits, penetra el desconegut». Aquestes paraules es poden aplicar, fil per randa, a la literatura de l’autor valencià. Però cal dir que «caòtica», per bé que li escau, no és de cap manera en un sentit negatiu. Ben al contrari, Baixauli fa del caos i de les digressions un art, un dels trets més essencials de la seva narrativa.

L’autor ens ho posa igualment difícil si ens plantegem explicar al lector quines històries narra. A Baixauli no li interessa desenvolupar una història; el que fa és explorar, per a si mateix i per als lectors, profundes vivències i intuïcions que el porten i ens porten més enllà, que no ens donen respostes definitives, sinó, ben al contrari, que no acaben mai «d’anar més enllà. Accés a l’inaccessible. Finestra sempre». Ell no ho diu, no ho escriu, sinó que ho practica. I en això rau el seu més pregon mestratge. El que Baixauli ens vol dir no ho trobem en les paraules, sinó en el muntatge, no tant en el què, sinó gairebé exclusivament en el com.

Certament, els mons a què ens dona accés giren preferentment entorn de la literatura i de la pintura i el dibuix; són els que millor coneix —l’autor mateix és escriptor i pintor—. Però el que pretén explorar és la creació. Al voltant d’aquest eix gira Ignot (i no només Ignot). Alguns subtemes sí que hi són presents directament com a part de les converses que sostenen els personatges o dels seus pensaments: la crítica literària, els concursos, literaris o de pintura (que no en surten gens ben parats), les reflexions sobre la nefasta influència de la popularitat sobre la qualitat de la producció artística, sobre la superficialitat de certs corrents pictòrics avantguardistes o la influència en l’èxit o el fracàs de factors aliens a la qualitat…

El títol Ignot anuncia una bona part de la temàtica que ens trasllada l’autor a través de peculiars personatges. Units pel comú interès de la creació artística: els uns com a grans lectors i descobridors de genis, altres com a escriptors o pintors i dibuixants, tots ells conflueixen en una complexa relació que els va posant en contacte, directe o indirecte, per formar una teranyina a través de la qual Baixauli ens dona a entendre tota una filosofia i concepció de la creació. Els seus són personatges solitaris, dedicats amb cos i ànima a la descoberta de l’art, de la bellesa, que és, al seu torn, la descoberta d’ells mateixos. L’autor aposta per l’autenticitat, al marge de tendències, modes i fama; els seus protagonistes les defugen, com sembla que les deu defugir el propi autor. Els seus són personatges insòlits, feréstecs i genials, que, sorprenentment i simptomàtica, es van trobant perquè s’assemblen i coneixen només alguns erudits iniciats. L’un ens condueix a l’altre i aquest altre ens retorna a l’un. Tots ells, però formen part d’un grup d’elegits que viu al marge dels grans esdeveniments i fins a la fi de les seves vides resta ignot al gran públic. Baixauli els envolta d’una atmosfera enigmàtica que manté la intriga i la tensió, que, per bé que no és el que atorga més interès a la novel·la, sí que n’és un ingredient primordial, en tant que ens obliga a plantejar-nos qui és qui, pregunta de la qual se’n desprenen moltes altres que sí són essencials del concepte que l’autor té de la realitat i de la ficció.

Passa amb els personatges d’Ignot com amb les matriusques russes: Baixauli basteix un univers on els va situant individualment, però acaben per encaixar l’un en l’altre, inclòs el propi Baixauli, que s’incorpora, també ell, a la novel·la com a personatge. Formulat d’una altra manera podríem dir que ens presenta un panorama on la visió estereoscòpica no existeix sinó en un lent procés, de manera que assistim a aquest procés fins que la imatge esdevé gairebé del tot estereoscòpica, deixant obert, però, l’interrogant del gairebé.

Els llibres de Baixauli giren al voltant de temes recurrents, però mai de la mateixa manera, no es repeteix. Li agrada submergir-se en realitats paral·leles, trencar els límits entre realitat i ficció, perquè no n’hi ha, de límits; desdibuixar les fronteres entre nivells de realitat… així fa trobar-se personatges difunts amb vius, sap crear ambients amb una força simbòlica onírica kafkiana; títols i personatges d’altres llibres seus es fan presents també a Ignot, com l’arquitecta Orofila Martí o la seva anterior novel·la La cinquena planta. La transmigració li és una eina de treball. La novel·la que escriu Crisòstom conté personatges de la de Baixauli… Li agrada emmarcar una realitat dins d’una altra, encaixar-les, com si tot esdevingués, finalment, unitat.

Però la literatura que gasta Baixauli no s’esgota en la paraula. L’autor fa ús de la fotografia i del dibuix per narrar. Les seves imatges estan al servei del text: la seva funció no és la il·lustració del que diu el text (encara que de vegades ho sembli), sinó que hi són en lloc de text. Com tot sovint ens ha donat a entendre l’autor, a ell no li agrada dir les coses directament; com a molts dels seus personatges li interessen els silencis, les taques a les parets, les ombres que es projecten en un llençol, tot allò que provoca la imaginació de qui llegeix o de qui mira i veu, allò que apel·la al subconscient. Així les fotografies són vagues, evocadores i provocadores; els dibuixos, sovint acompanyats d’alguna frase amb lletra trencada difícil de llegir, però no il·legible, suggerents; plantegen preguntes més que donen respostes, mai en color, sempre en tonalitats de grisos.

A banda de tot això, que no és poc, Ignot té l’interès afegit que fa esment de tot un seguit d’escriptors i artistes, d’existència real, alguns de renom universal, d’altres, però, ignots, que poden ser una descoberta per al lector. De manera que Baixauli, com alguns dels seus personatges: Jaume Font, el Mestre, Crisòstom i Don, s’erigeix en descobridor de talents i ens serveix de recomanació amb garanties. Com Ivor, com Edmund Bosch, ell també fa inventari.

L’acció —si és que podem parlar d’acció— abasta episodis des de l’any 1966 fins més enllà del 2000, per bé que no segueix una cronologia lineal. La novel·la alterna la veu d’un narrador omniscient amb la de Mateu, l’única figura que parla en primera persona.

Sense cap mena de dubte Baixauli és un narrador de gran altura. Insòlit.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura