LA (DE)CONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA

Yishai Sarid
El monstre de la memòria
Traducció de Roser Lluch
Club Editor, 2020, pàgs. 185

per Anna Rossell

Magnífica, aquesta novel·la de l’israelià Yishai Sarid (1965), advocat, periodista i novel·lista, que ens ofereix una àmplia gamma de motius per a la reflexió sobre una temàtica universal que cal mantenir viva per a la vigilància i la prevenció dels horrors que l’ésser humà pot desencadenar i el sofriment que pot ser capaç d’infringir al seu proïsme.

El monstre de la memòria, que versa sobre la Xoà, concretament sobre els camps d’extermini nazis de Polònia —Chelmno, Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek i Auschwitz-Birkenau—, no és, com pot semblar d’antuvi, la història de supervivents d’aquests camps. El propòsit de l’autor és ben diferent: el que interessa a Sarid és la gestió de la memòria històrica tant des del punt de vista institucional com individual-personal i, més enllà d’això, plantejar si l’ésser humà és capaç de gestionar aquesta memòria. En tot cas, el text té el mèrit impagable d’ultrapassar els límits de la ficció i la història narrada, en tant que obliga al lector a fer-se preguntes incòmodes, que són sempre les més urgents i productives. Un altre gran valor del llibre és la sòlida documentació en què es basa quant a la descripció dels camps i a detalls històrics relatius a la maquinària nazi de l’extermini molt minuciosa, raó per la qual interessarà també sens dubte a l’estudiós.

Narrada en primera persona i sense diàlegs explícits, la novel·la adopta la forma d’informe, el  que el seu protagonista envia al president de l’Iad-va-Xem, institució creada a Jerusalem el 1953 amb l’objectiu de mantenir viva la memòria de les víctimes de l’extermini nazi, per aclarir uns fets relacionats amb un encàrrec que la institució li havia fet: servir de guia per alguns dels camps a un director de cinema alemany que es proposa rodar una pel·lícula. Amb la intenció de contextualitzar i justificar els esdeveniments, l’informador comença la descripció dels fets des dels inicis de la seva trajectòria com a guia i fins intercala moments de la seva vida privada i familiar.

El personatge principal, jove historiador israelià que ha escrit una tesi doctoral sobre els mètodes d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial, n’ha esdevingut bon especialista, raó per la qual l’Iad-va-Xem el recomana a les agències de viatges per fer de guia a estudiants de secundària israelians en les seves Rutes de la Xoà, quan visiten Polònia. Així el lector acompanyarà aquestes visites, que més endavant canviaran el tipus de públic —membres de l’exèrcit israelià primer i turistes internacionals de la tercera edat després—, entrarà amb ells als camps i escoltarà les explicacions del guia. Tanmateix el lector té el privilegi afegit de llegir també els seus pensaments, de participar en els sentiments que li provoca la seva feina i les reaccions dels visitants.

Sarid és enormement crític amb les institucions d’ensenyament israelianes, que, fruit de les polítiques culturals dels governs del país i lluny d’educar els seus joves en la veritat històrica, transmeten als estudiants una versió de la Xoà construïda en funció de determinats interessos. Assistim sovint a enfrontaments entre el guia i alguns professors acompanyants.

Però Sarid no es limita a la crítica de la manipulació o l’ocultació de la veritat històrica, també es planteja fins a quin punt tot ésser humà porta dins la llavor del nazisme. I ho fa sense erigir-se en cap moment en jutge. A través del seu personatge planteja el col·laboracionisme d’altres nacions i dels propis jueus amb els nazis, i apel·la sovint a la pròpia consciència, posant el seu personatge en el punt de mira. En aquest sentit l’autor sembla participar de la tesi d’Hannah Arendt (Culpa organitzada, Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal), que desmunta la teoria de la culpa col·lectiva com a tret biològic d’un poble o una raça. Els factors que apunta com a possibilitat del desencadenant de l’odi o la violència són d’una varietat esfereïdora, sovint fregant el caprici, de vegades fins i tot són raons estètiques. L’autor intercala en el seu informe històries que a primera vista semblen anecdòtiques, com el problema del seu fill petit, agredit pels seus companys constantment a la guarderia, i que serveixen per il·luminar la reflexió que vol impulsar. En aquest reguitzell de possibilitats inclou la breu durada de la memòria, que es manifesta en la indiferència amb la qual molts dels estudiants israelians acullen les seves explicacions, dels quals el guia afirma que fins semblen sentir admiració pels alemanys, l’aversió inexplicable que manifesten envers els jueus asquenazites, l’anècdota dels jueus ultraortodoxes, que es fabriquen la història a la seva mida, la banalitat d’incloure una visita a Auschwitz com a part d’un viatge turístic en unes hores d’oci entre compra i compra a les botigues, la transformació de l’extermini nazi en un videojoc com qualsevol altre o l’organització dels actes commemoratius del 75è aniversari de la Conferència de Wannsee com una posada en escena en què l’efectisme i els focus es posen per sobre de la veritat.
Una novel·la altament recomanable.

Yishai Sarid és autor d’altres novel·les, entre les quals Limassol (2012), traduïda a vuit llengües, guanyadora del Premi de Novel·la Negra estrangera a França, que ha publicat també Club Editor. L’editorial Sigilo ha publicat en espanyol la que aquí ressenyem, El monstruo de la memoria, en traducció d’Ana María Bejarano.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

REPRESENTAR EL HORROR




*
Georges Didi-Huberman, Cortezas
Traducción de Mariel Manrique y Hernán Marturet,
Shangrila, Santander, 2014, 68 págs.
Cortezas (Didi-Huberman)

por Anna Rossell

Theodor W. Adorno lo formuló con contundencia absoluta en 1949 a su regreso del exilio: “Escribir poesía después de Auschwitz es una aberración […]”. Esta sentencia, que muchos intelectuales se tomaron al pie de la letra, ha calado hondo también en la conciencia de todos aquellos que, desobedeciendo su requerimiento, han abordado la imposible tarea de dar testimonio de lo inconcebible: ¿Cómo representar lo irrepresentable? ¿Cómo escribir sobre ello cuando no hay palabras? ¿Cómo dejar testimonio del horror vivido? ¿Cómo imaginar el horror no experimentado? Las preguntas no son nuevas, probablemente se remontan a los mismos orígenes de la humanidad y son tan antiguas como el propio horror. Por ello se siguen planteando y volvieron a debatirse con especial énfasis a raíz del genocidio nazi. Desde entonces la literatura, el cine, el teatro y las artes plásticas han sentido la necesidad de plasmar la ignominia. Si bien hay consenso en cuanto a la imposibilidad de expresar cabalmente la medida y el ensañamiento de la infamia, de encontrar explicación a las causas para las atrocidades que llevaron a tantos a la muerte programada, no la hay en cuanto a los modos de intentarlo. Muchos y muy variados han sido los intentos –algunos de ellos muy controvertidos por la polémica que sus propuestas han desencadenado-, y todos palidecen ante lo que verdaderamente fue.

Con todo, hay aproximaciones que hacen más justicia que otras a este intento. Una de ellas es este libro, magníficamente editado, de Georges Didi-Huberman, publicado en su versión original por Les Editions de Minuit en 2011 (Écorces), que ahora ve la luz en España de la mano de Shangrila.
Consciente del cometido que se propone, Didi-Huberman (Saint Étienne, 1953), historiador del arte y teórico de la imagen, se acerca con infinita cautela y profundo respeto al paradigma de aquel horror, el campo de exterminio de Auschwitz-Birkenau, para documentarlo y prevenirlo. El resultado es un trabajo de excepcional escrupulosidad -imagen y texto-, por la obligada sobriedad que lo acompaña. Sabedor de que nada habla mejor del horror que el horror mismo y de que nada puede (ni debe) añadirse a lo que no admite nada más que lo que fue, el autor registra con su cámara las estaciones de aquel indecible sufrimiento. Como si de un via crucis se tratara, Didi-Huberman se detiene ante una alambrada, ante una puerta, una ventana, ante el lago en cuyo fondo descansan las cenizas, la pradera sintomáticamente repleta de flores, ante el bosque de abedules, levanta la mirada hacia sus copas, examina un trozo de corteza, y su fina y sensible observación convoca los signos de la historia y provoca su reflexión, que impulsa a su vez la nuestra. Son fotografías en blanco y negro, sin título que acapare nuestra atención y conduzca nuestra mirada por otro camino que el de lo propiamente mostrado (los títulos están desplazados y constituyen el sumario del libro).

Ruth Klüger, superviviente austríaca de Auschwitz, en su autobiografía Weiter leben. Eine Jugend, publicada en alemán en 1992 (Seguir viviendo, Galaxia-Gutemberg, 1997), abominaba del intento de reproducir las condiciones del campo de exterminio para la visita turística de las generaciones posteriores, una cultura museal de la que afirma “se basa en la falsa creencia […] de que los fantasmas se pueden aprehender justamente allí donde, cuando vivían, dejaron de existir. […].” Y se pregunta: “¿No dan pie a la sentimentalidad esos renovados restos de viejos horrores […], no apartan del objeto hacia el que sólo aparentemente encauzan la atención y llevan a una complacencia en los propios sentimientos?” Didi-Huberman parte de este mismo planteamiento ante la supuesta reconstrucción del campo, ante las explicaciones guiadas a los visitantes, los retoques que han sufrido las cuatro fotografías que constituyen “los únicos testimonios visuales de una operación de gaseamiento en el momento mismo de su desarrollo” o ante la conversión de uno de los barracones de prisioneros en caseta de venta de souvenirs. Para el autor cualquier alteración en aras de una mejor pedagogía constituye un falseamiento de las pruebas, como bien demuestra al explicarnos que la alteración de la luz de estas fotografías elimina el indicio de que habían sido tomadas desde el umbral del horno crematorio. Con enorme lucidez Didi-Huberman aboga por el paseo en solitario por los lugares del horror y por lo que él llama “el punto de vista arqueológico […] comparar lo que vemos en el presente, lo que sobrevivió, con lo que sabemos que ha desaparecido.”

© Anna Rossell