Emília Illamola
Tornar al bosc
Font del Cargol, 2024, 204 pàgs.
per Anna Rossell
Llegir Emília Illamola (*Argentona, 1953) és submergir-se en els replecs d’un pensament femení. La novel·lista maresmenca ha publicat un reguitzell de llibres que ja permeten parlar d’un personalíssim estil, un segell particular que podríem anomenar microinterioritat narrativa. Perquè no hi ha dubte que la interioritat és lo seu.
A tots els seus textos en prosa —Fraccions (prosa poètica,Viena Edicions, 2012), les novel·les Joc de llunes (Nova Casa Editorial, 2014), Una certa onada (Quorum Llibres, 2015), Más allá del cielo azul (Nova Casa Editorial, 2016), La lectora accidental (Quaderns de la Font del Cargol/Cossetània, 2021), amb excepció potser de Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent (Voliana Edicions, 2017), que tingué un punt de partida diferent de la resta, perquè fou un encàrrec amb un tema donat per endavant, s’hi fa extremament palès aquest segell. I encara un altre tret se suma a aquesta empremta tan seva: la ment femenina pràcticament en exclusiva com a objecte d’observació i la relació dels temes que elegeix amb la biografia de la protagonista.
Les protagonistes sempre femenines d’Illamola són criatures a la cerca de les raons que les han empès en la vida en una direcció determinada. Totes elles es demanen el perquè del seu capteniment, el perquè d’una decisió o d’una altra. De totes elles el lector coneixerà, doncs, una part de la biografia del personatge, sovint una gran part, perquè a l’autora li agrada la mirada enrere, endinsar-se en el passat vital per poder lligar els perquès, les baules que van forjant la cadena que porta a la seva criatura de ficció al moment actual en què es troba. Hom diria que els respectius projectes de vida de les figures femenines principals no poden avançar sense qüestionar-s’ho gairebé tot, sense mirar d’aclarir dubtes irresolts, que sovint no es resolen. Una característica de la prosa d’Illamola són les oracions condicionals i les preguntes i, quan el personatge apunta una resposta, la pregunta se li torna a plantejar de bell nou, de vegades només amb un petit matís diferent. Tanmateix, la dona-personatge ha d’intentar trobar explicacions, i la intenció ja li serveix, perquè fins a cert punt fa un pas endavant i assoleix una certa seguretat que abans li mancava. Aquestes pinzellades, comunes, confegeixen un caràcter de ficció que, per bé que en cadascun dels llibres té un nom diferent, ve a ser el mateix. El fet que el pensament interior de la dona-personatge ocupi la part més important de les novel·les li atorga una pes decisiu, en constitueix el focus, l’eix, i el lector que ha anat seguint regularment la producció d’Illamola acaba per familiaritzar-s’hi fins al moll de l’os. Al voltant del focus-eix l’autora hi organitza la temàtica que fa la diferència d’una novel·la a l’altra, però el focus-eix és pràcticament sempre el mateix: la soledat de la protagonista, que ella busca, propicia la seva introspecció, un monòleg interior en tots els casos molt similar. Això pot suposar un avantatge o un inconvenient. Alguns lectors es poden fer addictes al seu segell tan personal i a la dona-personatge, que sembla única (per bé que la bategi amb noms diferents) i es mantindran fidels a l’autora. Però també pot passar —no té per què, però pot succeir— que l’autora esgoti la interioritat de la dona-personatge única, si no es vol repetir més.
A Illamola li abelleix el tempteig constant en el passat. Que totes les seves protagonistes hi tendeixin amb aquesta insistència i que més d’una es mogui per la zona d’Argentona fa pensar que l’autora mateixa no només hi empatitza, sinó que s’hi identifica i treu l’univers interior de la dona-personatge única de la seva pròpia experiència.
En el cas de Tornar al bosc, la Bruc Muntanyà és una escriptora que viu a Horta (Barcelona), on fa uns anys s’ha traslladat fugint del seu poble natal d’El Maresme, on ha viscut un gran desengany. La Bruc, que ja ha publicat, ara ha acabat una novel·la l’argument de la qual té a veure amb la seva biografia, sobre tot amb el grup d’amigues de la seva adolescència. L’agent editorial de la Bruc li proposa introduir-hi certs canvis substancials que en la seva opinió farien créixer les vendes i, per tant, li reportarien més guanys. Arran d’això la Bruc es planteja si li farà cas o no, i la decisió que ha de prendre serveix a Illamola per encetar la reflexió sobre autenticitat i raó comercial en la literatura.
La Bruc sent el neguit de no haver tancat aquella fugida del seu poble i se sent empesa a tornar-hi per cloure aquella qüestió pendent, cosa que estarà relacionada amb els canvis que acabarà per introduir en el seu llibre, però que no seran els que li proposa la representant editorial.
Illamola sap confegir els monòlegs interiors de la seva protagonista de manera que les dosis d’informació de les causes de la marxa de la Bruc cap a Barcelona vagin pas a pas enrere i no es descobreixin de bon començament ni de cop. Hi ha, doncs, un punt de tensió que manté el suspens. La Bruc ens va donant pistes, ella i el ventall d’amigues de l’adolescència, la relació amb les quals un cop al seu poble torna a recuperar a discreció. Illamola alterna els monòlegs interiors, que constitueixen els subcapítols del llibre i suggereixen entrades d’un diari personal (encara que no ho siguin), amb els diàlegs físics o per whatsapp que van sostenint les amigues (i algun amic —la figura masculina sempre està només en funció de la femenina—) entre elles i amb la Bruc. Val a dir que les converses entre les amigues es mantenen en un nivell superficial i no aporten cap profunditat sobre l’amistat, les relacions de parella o altres sentiments universals que les caracteritzen. Les descripcions sensibles de bells paisatges que acompanyen la soledat de la protagonista i en què sovint els seus ulls queden sospesos estimulen la seva introspecció i esquitxen de moments poètics la prosa d’Illamola.
El bosc del títol remet tant al bosquet físic del poble pel qual torna a passejar i passejava la Bruc en la seva infantesa com també a la metàfora que suggereix la paraula.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
POSTS TAGGED : Novel·la catalana
UN GRAN LLEGAT CRÒNICA D’UNA SUBGENERACIÓ
Jordi Cussà Balaguer
Formentera Lady
Labreu Edicions, 2015
per Anna Rossell
Un gran llegat, aquesta novel·la. Que precisament ara, el 2021, vegi la llum en versió espanyola, de la mà de Sajalín Editores, pocs mesos abans de la mort de l’autor, reforça la intenció de Jordi Cussà, que va voler deixar-la publicada en forma de «compilació de memòries fabuloses […], crònica d’una subgeneració».
Ja la versió original catalana, que va veure la llum el 2015 sota el segell Labreu Edicions, sembla ser producte de la urgència que pressentia el seu autor. El seu alter ego a la novel·la, Daniel —Niel—, afirma parlant amb el seu editor: «Per això [per por de morir abans dels cinquanta] m’he compromès […] a revisitar l’univers dels vells addictes des de la perspectiva dels cinquanta anys. I de la gent que, malgrat tots els calzes i totes les hòsties, hem tingut la sort de sobreviure al pas per l’infern i… reciclar-nos».
El text, que és «autobiogràfic novel·lat en una sola forma», tal com ho expressa Niel, és un fidel retrat, viscut en primera persona, d’una subgeneració addicta a tot tipus de drogues, nascuda a principis dels anys seixanta de segle XX. Una addicció múltiple que submergeix les seves víctimes en un infern, un submón de la dependència que les porta a viure al caire entre la vida i la mort, una finíssima línia que en qualsevol moment poden traspassar. Conscients que cadascun dels seus actes representa un tret en el seu joc de la ruleta russa, viuen esclaves de l’eterna necessitat d’estupefaents de tota mena, addicció que els deriva al seu torn a buscar-se la vida en funció de la seva dependència, per mantenir-la.
La novel•la és una veritable crònica d’aquesta subgeneració multiaddicta. La narració dels fets comença els anys vuitanta, quan Niel, el protagonista, i, en general, els seus amics del submón no han tocat fons encara, però ja van camí de tocar-lo, segueix plasmant la vertiginosa espiral en la qual tots van caient i conclou retratant la fase final de bonança en què aterren els supervivents que han aconseguit desfer-se dels tentacles del monstre devorador.
Un nodrit grup d’amics i contactes comparteixen la condemna. Ells seran els protagonistes i autors ficticis de la novel·la: Anna Susanna, Quique, Àlex, Loleta, Caterina, Crist, Perla, Layla, Jesús, entre d’altres, però sobretot Niel, Josep, Ona, Àsia, Nicolau, Lupina, Renata, Gràcia —aquests últims participen fictíciament de l’autoria de la novel·la—. El lector els acompanyarà en el seu turment, la seva ansietat, el seu neguit, la seva angoixa, el seu remordiment, però també en la seva alegria, la seva felicitat, el seu enamorament, la seva tristesa, la seva enyorança… Assistirà com a convidat de pedra als esdeveniments de la seva vida, coneixerà les seves professions: la prostitució, els perills als quals s’exposa el traficant, les extremes condicions de vida dels que ja no podran redimir-se, les morts de tants amics: Layla, Eugènia (de càncer, després de més de vint anys d’addicció), Guerau, Anna Susanna… la tetraplegia de Joanot… Els seus escenaris: Formentera, Eivissa i Catalunya.
Jordi Cussà munta una novel·la coral per donar veu als personatges reals que s’amaguen darrere dels corresponents noms ficticis. Cada capítol, escrit en primera persona per un d’ells, alternant-se, ve introduït per una cita, gairebé sempre d’alguna cançó de grups de referència per als protagonistes, cites que tenen «un pes narratiu específic», icones culturals molt diverses.
I es tracta d’una novel·la dins d’una altra, ja que la que llegim descriu l’encàrrec del llibre, amb les mateixes característiques, per part de l’editor Josep Selosca.
Tècnicament Jordi Cussà (1961-2021) es manifesta com un mestre en el domini de la llengua. El text, escrit en un argot molt popular i fluid, està esquitxat de referències culturals i de reflexions, com la incursió històrica-filosòfica que fan els amics al final sobre el tema de la culpa, o la conversa en la qual s’endinsen sobre la escriptura ficcionada de la realitat i l’autocensura.
La prosa de Cussà és àgil i fresca, i està prenyada d’imatges molt originals que ratllen la poesia. L’autor sap condensar tot un món en dues paraules i sovint fa ús d’un subtil sentit de l’humor. El títol, Formentera Lady, fa referència al nom d’una egua que el protagonista principal, Niel, coneix a Formentera, on viu dos anys, així com al títol d’una cançó de la banda de rock Kim Crimson: https: // www. youtube.com/watch?v=JZrNSROq810&ab_channel=KingCrimson-Topic
Jordi Cussà Balaguer, també dramaturg, actor i traductor, ha publicat a més Cavalls salvatges / Caballos salvajes (2000), considerada de culte, i altres dotze novel·les, així com llibres de relats i un llibre de poemes.
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
UNA NOVEL·LA PLÀCIDA I LLEUGERA
Vicenç Llorca
Simfonia de tardor
Ed. Columna, 2021, 189 pàgs.
per Anna Rossell
El lector que segueixi el recorregut de la creació literària narrativa de Vicenç Llorca trobarà en la seva darrera novel·la, Simfonia de tardor, que acaba de veure la llum, els trets característics amb què l’autor confereix a la seva prosa el seu segell personal. Les dues novel·les anteriors, Tot el soroll del món i Aquell antic missatge de l’amor, però també En absència de l’Àngel, que no pertany al gènere novel·lístic, tenen en comú la clara voluntat de concedir als textos l’empremta de les temàtiques clàssiques que determinen l’existència humana.
Llorca pren partit per la reflexió sobre qüestions universals com l’amor, l’amistat, la felicitat, la creació, l’art, la bellesa i la transcendència o la religiositat. Per fer-ho es val d’eines auxiliars com la música, la pintura o el cinema (també protagonistes sovint en la seva producció poètica), les quals, al seu torn esdevingudes clàssiques, la ploma de l’autor sap incorporar oportunament al text, entrelligant-les amb situacions, converses o moments sensibles per reforçar-ne el sentit o el sentiment, que sovint deriva en sentimentalisme. L’eix entorn del qual tot es desplega és una història d’amor. En la línia que ha encetat amb les anteriors, també empra el registre poètic amb què Llorca amara la seva prosa. De tot plegat en resulta un producte atractiu al lector d’aquesta mena de novel·les. Per definir-lo amb un epítet escaient jo diria que és un llibre plàcid, massa i fàcilment plàcid, que frega el fulletó.
La placidesa ve determinada per diversos elements que fan de la lectura un passeig reposat i plaent: el temps cronològic (l’acció a la novel·la és pràcticament inexistent), la naturalesa dels temes de reflexió i la bellesa del marc geogràfic en què Llorca ubica el gruix de la història: el Pirineu.
L’eix entorn del qual Llorca confegeix el material narratiu és una història d’amor tardà, un amor que, havent començat en els anys joves de la parella implicada sense haver-se consolidat, els torna a visitar en la maduresa amb la intensitat que amara la frustració d’un desig vehement. La maduresa vital anirà, metafòricament, de la mà del títol i de l’època de l’any més significativa en què l’autor situa el retrobament dels amants, Marc (compositor) i Emma (violinista).
El retrobament de la parella, poc versemblant, serveix a l’autor per confegir els diàlegs filosòfics a què ens convida, on Emma adopta el paper de Fedre, emulant el model del Symposion de Plató. Sens dubte aquests capítols reflexius, per bé que desiguals en qualitat, són els més reeixits del llibre, els capítols III i IV del II moviment, però sobretot l’I del III moviment, Gratitudine, on la conversa assoleix més matisació i profunditat.
La història, que recorre amb diferència d’intensitat diverses localitats catalanes (Sant Cugat del Vallès, El Masnou, Girona, Barcelona, Organyà i petits indrets del Pirineu, també de l’andorrà), i que temporalment comença l’any 2015, està ben travada amb els elements llorquians, externs o no, directament inherents a la pròpia narració, com són les cites poètiques que introdueixen cadascun dels capítols, la connexió entre la natura i la música, la relació metafòrica entre les imatges físiques i l’estat emocional dels personatges, el paral·lelisme entre els moviments musicals o els subtítols de cada capítol, i el tema del capítol corresponent. L’autor és molt curós amb els detalls de l’entrellat, que configuren el seu segell.
Poc reeixits, en canvi, són sovint comentaris de la veu narradora omniscient o alguns diàlegs de la parella, sensiblers, que acompanyen les seves reflexions, que es nodreixen de sentimentalisme fàcil i resten qualitat al conjunt.
Amb tot, un llibre que es llegeix amb fluïdesa.
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
