POSTS TAGGED : Literatura del Holocausto

BORIS PAHOR: L’ESCRIPTURA DE LA RESISTÈNCIA

Portada del recull de relats «La pira al port», de Boris Pahor

Boris Pahor
La pira al port
Traducció de Simona Škrabec
Edicions del Periscopi, 2020, 288 pàgs.

per Anna Rossell

«L’obra de Pahor és un al·legat contra els totalitarismes i un cant a la llibertat», sentencia la portada d’aquest recull de relats de l’autor eslovè. La selecció que ha fet de les seves narracions la traductora i prologuista Simona Škrabec ho confirma de ple. La de Pahor és escriptura de resistència.

Perquè, malgrat la diversitat dels episodis que ocupen el centre de cada relat, el tret essencial que els lliga a tots és precisament la violència i els seus efectes. Més que deixar testimoni dels distints períodes concrets de la història en què Pahor ubica les seves narracions, el que mou l’autor a escriure és la voluntat i la necessitat de donar veu i protagonisme a les víctimes en un gest d’amor envers elles. Tanmateix no trobarem en la seva escriptura ni un bri de victimisme, no hi ha descripció directa de crueltat i, quan excepcionalment, hi és («Una història inaudita»), la tracta com de passada, com si allò fos, en aquell context, el més normal del món. La seva és una manera indirecta, subtil, més pregona i exacta, de mostrar-ne les conseqüències. Així doncs, és la ignorància d’una família envers el seu fill a «El clau clavat al pany», la humiliació que sofreix el nen protagonista de «El naufragi» per la seva insuficiència en el domini de la llengua italiana, el pànic que li sobrevé a la protagonista adolescent quan el seu amic se li acosta a «Entre els esculls» o la cosificació absoluta dels presoners del cap de concentració nazi, reflectit en l’ús del llenguatge literari, a «Una cúpula de cendra», entre tants altres signes, el que tradueix la pregonesa de la ferida infringida.

Boris Pahor (Trieste, 1913), escriu des de la seva pròpia ferida. Les narracions que inclou el llibre en són el fruit. Tant si estan escrits en primera persona com si la veu narradora és omniscient, als relats hi traspua una sensibilitat extrema, que només atorga el coneixement en carn pròpia. Tots estan ubicats temporalment al segle XX i a Trieste, una regió que es va veure especialment maltractada pels anys més convulsos de la història europea recent. La cultura eslovena, menystinguda, perseguida i anul·lada, que va viure la repressió ja per part del feixisme italià arran de la dissolució de l’imperi austrohongarès en acabar la Primera Guerra Mundial i l’esquinçament del seu territori després de 1945, va acabar diluïda entre Itàlia i Iugoslàvia. En aquest sentit, llegir Pahor és també endinsar-se en uns escenaris, temporalment encara prou recents, que van afectar profundament la geografia del nostre continent i, sobre tot, les vides dels seus habitants.

Que l’autor escriu des de la seva pròpia vivència, sobre tot de la infantil i juvenil encara que no exclusivament, n’hi ha prou senyals: el remarcable coneixement que el narrador té d’aquesta regió, el fet que els protagonistes són en la seva majoria nens o joves, que sovint els personatges de diferents relats siguin els mateixos i que visquin a Trieste, la ciutat on va néixer l’autor, on encara resideix actualment. També el fet que les úniques narracions fora d’aquest àmbit geogràfic siguin les que s’esdevenen en camps de presoners nazis, com «L’adreça escrita en un tauló bast» o «La cúpula de cendra», als quals Pahor parla dels Vosgues, en referència al temps que ell mateix va estar internat al de Struthof-Natzweiler (Alsàcia) per la seva militància antifeixista (l’autor va passar també per Dachau, Dora i Bergen-Belsen).

Perseguit per Mussolini i per Hitler i desautoritzat pel règim comunista de Iugoslàvia com a «burgès occidentalitzat», Boris Pahor és un exponent de la integritat humana, de la conseqüència de qui no es deixa subornar per cap esquer. Escriptor en llengua eslovena a contracorrent, pel fet que la cultura eslovena fou prohibida, la seva escriptura és un posicionament, el d’aquell que no se sotmet i reclama el reconeixement de les cultures com a baluard de la dignitat de les persones.

La seva novel·la Necròpolis (1967), la més destacada, escrita molts anys després del seu retorn del darrer camp de concentració on va estar presoner, és també autobiogràfica i s’ha publicat en català, també en traducció de Simona Škrabec, per Pagès editors (2004) i, en versió espanyola de Barbara Pregelj, per Anagrama (2010).

Menció destacada mereix el pròleg de Škrabec, que jo recomanaria de considerar dues vegades, una abans i l’altra després de la lectura dels relats. Abans, perquè la sensibilitat filològica de la prologuista i el seu profund coneixement de l’autor situen el lector en un context que fàcilment se li pot escapar en la seva totalitat i li dona eines per capir millor les subtileses de Pahor, i després, perquè fa sovintejades referències al contingut dels relats, referències que el futur lector encara no pot discernir sense haver llegit els textos. Amb molt d’encert Škrabec ha seguit el criteri de basar-se en la darrera versió publicada dels relats seleccionats, mentre que els ha ordenat al llibre cronològicament, segons data de la primera publicació.

Clou el volum una llista de la procedència dels textos traduïts, així com una relació de les diverses versions/edicions publicades de cadascun.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut

L’escriptor eslovè Boris Pahor

UN DOCUMENT CABDAL PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA




Montserrat Roig
Els catalans als camps nazis
Edicions 62, 2017, 829 pàgs.

Resulta difícil trobar paraules per caracteritzar aquest assaig de Montserrat Roig, que fou la seva obra magna. Per resumir-ne breument l’essència, diria que aquest llibre és un document cabdal per a la memòria històrica, indispensable; ho segueix sent, ara que s’ha tornat a editar, quaranta anys després de la seva publicació, el 1977. I goso dir que ho seguirà sent sempre. Diria que Els catalans als camps nazis és un clàssic, un document amb majúscules que mai perdrà la seva importància per a la història i la memòria. Certament, del 1977 fins ara hi ha hagut treballs d’historiadors que n’han ampliat la temàtica, però també gran part d’aquests estudis es deuen a l’assaig de Montserrat Roig, que en aquell moment va fer una grandiosa feina pionera i va posar al descobert una temàtica pràcticament desconeguda, que els vencedors de la Guerra Civil espanyola es van esforçar a mantenir amagada.

Com diu la historiadora Rosa Toran en el seu ampli pròleg de presentació d’aquesta edició, Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991) no va aplicar les tècniques de la historiografia a la seva recerca sobre el destí dels republicans i les republicanes que van anar a parar als camps nazis després del seu exili francès, un cop acabada la Guerra Civil. Tanmateix, aquest és precisament un dels trets essencials que fan d’aquest monumental assaig un clàssic. Perquè la seva metodologia —basada en entrevistes als deportats i les deportades que van viure en primera persona i en carn pròpia els horrors dels camps i les seves conseqüències— li atorguen la categoria d’obra única, que, lluny de perdre interès amb el pas del temps, la fan créixer en valor, en la mesura que van desapareixent els testimonis vius. «Els catalans als camps nazis» és fonamental per molts motius, però un dels més importants es el fet que dona fe directa del sofriment d’aquests homes i aquestes dones que van lluitar per la llibertat fins al seu darrer alè. Ho fa deixant-los parlar directament, relatant amb minuciositat esfereïdora els fets, sovint mostrant relats complementaris, altres divergents en certs aspectes, algun fins i tot oposat.

La idea d’escriure aquest llibre li fou proposada a Roig pel seu amic, l’historiador Josep Benet, i cal dir que fou un acte de valentia per part de la compromesa periodista i escriptora catalana d’acceptar el repte, tant per la magnitud del projecte com per la càrrega emocional que li van suposar les entrevistes i l’empatia amb els testimonis (en total quaranta-un: vint-i-set de Mauthausen, quatre de Ravensbrück, quatre de Dachau, dos de Buchenwald, dos de Sachsenhausen, un d’Éperlecques i un d’Aurigny). Joan Pagès Moret, un d’aquests deportats i principal impulsor de la creació de l’Amical de Mauthausen de Barcelona, l’any1962, molt ben relacionat amb altres exiliats i amb l’Amicale de París, va proporcionar-li els contactes, gràcies als quals l’autora va poder confegir el monumental document. I van ser altres tres deportats, que havien treballat a la secretaria del camp de Mauthausen —Casimir Climent, Joan de Diego i Josep Bailina—, els qui, arriscant la seva vida, havien fet còpies de les fitxes dels presoners, còpies que van lliurar, un cop alliberats els camps per les forces aliades, entre altres, a representants dels partits del Comitè Nacional Espanyol, en què s’havia organitzat la resistència dels republicans catalans. Montserrat Roig es basa en la còpia que va quedar dipositada posteriorment a l’Amicale de Mauthausen de París per parlar de les xifres fiables i/o desconegudes de deportats, de dates i camps de trasllats, de morts… les exposa al seu apèndix i les treballa segons el seu lloc de naixement, classificats per comarques.

Montserrat Roig aplica al seu projecte una metodologia intel·ligent i útil: divideix el volum en tres parts, la primera de les quals —Dels països catalans als camps de la mort— presenta una visió general per fer entendre la procedència dels implicats i les causes del seu exili; la segona —Un món d’espectres— ens mostra amb gran detall la vida quotidiana als camps i la tercera —El combat per la llibertat— dóna fe de l’organització de la resistència als camps, de l’alliberament i del destí dels catalans després. Les tres parts se subdivideixen en capítols específics, que faciliten consultes puntuals.

Com la pròpia Roig escrivia en el seu pròleg a la primera edició «l’obra tracta dels ciutadans dels Països Catalans, nascuts o immigrats en aquestes terres […]. No hi ha, però, cap intenció de distingir el comportament d’aquests amb els ex deportats de la resta de l’Estat espanyol […]. Si m’he limitat als ciutadans catalans es perquè tractava de cobrir una parcel·la boirosa de la nostra història recent». Tot i això, com no podia ser d’altra manera, el text de Roig traspua la història d’altres republicans espanyols i de l’univers concentracionari general, que atorga al seu assaig un interès universal.

Més enllà de la importància del text per a la memòria col·lectiva, i no pas en segon terme, el treball de Montserrat Roig va tenir l’incalculable valor humanitari de desvetllar per a molts familiars dels deportats quin va ser el destí dels seus éssers estimats, dels quals no en tenien cap notícia. Ultra això, i per bé que per a alguns va tenir un efecte dolorós i negatiu rememorar l’horror, també per a molts deportats va suposar un consol i una descàrrega emocional parlar d’uns fets punyentment reprimits i saber que el seu sofriment i la seva lluita no caurien en l’oblit.

Gran importància tenen els paralipòmena del llibre de Roig, que, a més del pròleg de l’autora i d’una breu presentació d’Artur London, tot en la versió original, inclou: 1) un bon nombre de fotografies, moltes de les quals d’en Francesc Boix, una de les víctimes dels fets, que va col•laborar amb els seus documents gràfics a provar la culpabilitat d’alguns dels acusats als judicis que van determinar i sancionar responsabilitats després de la guerra, 2) la bibliografia consultada per Roig, 3) un apèndix amb els noms dels ciutadans dels Països Catalans morts al camp de Mauthausen o als kommandos exteriors d’aquest camp, que incorpora dades sensibles relatives a cadascun, 3) un annex a la relació general de deportats a Mauthausen o als kommandos, amb lloc de naixença i data de la mort o la desaparició, 4) altres llistes de deportats (a Eysses, Sachsenhausen, Neuengamme, Buchenwald, illa d’Aurigny, Ravensbrück, Dachau) i relacions més especifiques que Roig va poder confegir, 5) aclariments de vocabulari dels termes emprats als camps, 6) índex general de noms amb indicació dels capítols i pàgines on s’esmenten.

La nova publicació, com diu la nota editorial, «reprodueix fil per randa l’edició que Edicions 62 va publicar l’any 2001, que al seu torn reproduïa l’edició original. Tan sols l’hem volgut enriquir amb una àmplia introducció, a càrrec de la historiadora Rosa Toran, que contextualitza l’obra en el moment històric en què es va gestar, actualitza dades diverses sobre els camps i els deportats i exposa les dificultats de tota mena amb què Montserrat Roig es va trobar». Mereix una menció especial aquesta desgranada introducció de Rosa Toran, escrita per una historiadora de relleu, que ha publicat diversos llibres sobre el tema, compromesa i estretament vinculada a l’Amical de Mauthausen de Barcelona, una introduccio que comprèn vuit pàgines de notes i dona un valor afegit a aquesta edició per les informacions sensibles que hi incorpora, tant quant a la temàtica com a l’autora.

El llibre fou editat amb el títol de Noche y niebla, en traducció espanyola de Carme Vilaginés l’any 1978 per Edicions Península i s’ha anat reeditant al llarg dels anys, també la reedició del 2017, ara amb el títol de Los catalanes en los campos nazis, la mateixa traducció del 1978 —afegint-hi la de la introducció de Rosa Toran, a càrrec de Felip Tobar—, en paper i en suport electrònic. Un llibre imprescindible.

© Anna Rossell

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura