Santiago H. Amigorena
El gueto interior
Traducció de Jordi Martín Lloret
Edicions 62, 2020, 182 pàgs.


per Anna Rossell

Emmudir per sobreviure a un trauma, aquesta reacció de la psique humana que ens deixa sense parla, en un fals intent de fer recular el temps perquè l’horror no hagués succeït, en un fals intent d’oblidar… I, no obstant, sabem que només parlar sobre l’experiència traumàtica ens ofereix una possibilitat de cert alliberament.

Aquesta és, en essència, la situació emocional que defineix el personatge principal d’aquest relat biogràfic novel·lat que el seu autor ens ofereix ara prosseguint els que ja iniciés fa més de vint anys per narrar la seva vida: Une enfance laconique (Ed. POL, 1998), Le premier amour (Ed. POL, 2004) i Le première défaite (Ed. POL, 2012).
Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962), cineasta i escriptor traslladat a França als onze anys es rescata amb aquesta novel·la a si mateix del mutisme en què el seu avi Vicente es va sumir i que va deixar en herència a tota la seva família.

L’autor sap el que pesa el silenci sobre l’ànima humana, ho sap perquè el pateix i és conscient que per poder «oblidar» (és un dir, perquè un trauma mai s’oblida), per poder al menys descarregar-se, ha de explicar-ho, ho ha d’escriure. «Fa vint anys vaig començar a escriure un llibre per combatre el silenci que m’ofega des que vaig néixer», diu la breu introducció que parla del naixement de la seva obra anterior. Així és com Amigorena aborda la reconstrucció de la vida de Vicente Rosenberg, el seu avi matern, d’ascendència jueva, nascut a Polònia, que als trenta-vuit anys va emigrar a Buenos Aires buscant la llibertat i la independència familiar i deixant enrere la seva mare i dos germans.

Si bé la novel·la arrenca el setembre de 1940, quan comença a gestar-se l’emmudiment per al protagonista, la veu narradora omniscient (en aquest cas identificada amb l’autor) torna la mirada cap enrere per reconstruir la història a partir del moment en què l’avi arriba a l’Argentina, l’abril de 1928.
Ell, que va abandonar la llar familiar en un intent juvenil de deixar enrere l’opressió materna, es distancia de la seva família sense correspondre a les freqüents cartes que la seva mare li envia des de Polònia. I, si bé l’any de la seva partida no permetia intuir els terribles esdeveniments que molt aviat assolarien Europa, aquest fet serà decisiu perquè en Vicente comenci a gestar un profund sentiment de culpa que ja no l’abandonarà.

En aquest recorregut biogràfic i amb l’ajuda de les dues perspectives que incorpora la narració, la de Vicente allunyat d’Europa en aquells anys convulsos i la del narrador omniscient que coneix els esdeveniments històrics posteriors, la novel·la dona compte de fites essencials en relació amb els fets. Així sabrem de la desinformació en la qual vivia el món pel que fa als horrors desencadenats pel nacionalsocialisme (molt poca informació va transcendir a la premsa i només a la fi de la guerra es va publicar l’existència dels camps d’extermini i de les cambres de gas), sabrem de l’evolució progressiva que va patir el pla d’aïllament en guetos, de la insurrecció del gueto de Varsòvia i de l’extermini dels jueus europeus, de com va anar quallant, en les seves diverses fases, l’anomenada «solució final», de com es crea la consciència d’identitat… Així mateix se’ns avancen (perquè es diu d’una informació sobre els horrors en un diari abans de la fi de la guerra i quan el protagonista s’adona del seu sentiment) dos dels leitmotiv de la literatura sobre genocidi nazi escrita per supervivents: la incredulitat i la culpa per haver sobreviscut, i s’informa i es reflexiona sobre els diversos intents de nomenar l’innombrable, aquell horror: Holocaust, genocidi, Hurbana o Shoah.

La culpa en què es debat Vicente Rosenberg és la protagonista principal de la novel·la, que va corroint la seva ànima des del moment en què comença a intuir, per les cartes que rep de la seva mare i després per la total absència d’elles i alguna tímida informació, el que pugui estar-li succeint a la seva família. El procés d’enfonsament personal del protagonista acaba per sumir-lo en un estat del qual probablement mai es va recuperar; més tard Vicente va saber que la seva mare havia estat deportada a Treblinka II, un dels camps d’extermini més «eficaços». També va saber que el seu germà i la seva dona van acabar al gueto i el fill d’aquests, de cinc anys, deportat a Auschwitz.

L’últim capítol, a manera de conclusió, ja no el narra una veu omniscient, sinó una primera persona, directament l’autor de el llibre, que dona compte de la mort dels avis, de la necessitat de la seva escriptura i dels beneficis d’aquesta.

Tanca el llibre una Nota del traductor, Martín Caparrós Rosenberg, cosí de l’autor, qui al seu torn, va escriure la història des del seu punt de vista, Los abuelos (https://www.revistadelauniversidad.mx/articles/2683dea4-0027-451d-91d1-3dac45326f1a/los-abuelos).

La novel·la també ha vist la llum el 2020 en espanyol (Penguin Random House). De Santiago H. Amigorena s’ha publicat també a Espanya Aquellos días que no olvidaré (Ed. Funambulista, 2015).

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura