Manuel Reventós Bordoy
Diari de la guerra
i Barcelona viscuda
Edició i notes de Josep M. Muñoz
Introducció de Borja de Riquer
L’Avenç 2022, 259 pàgs.
per Anna Rossell
Com és habitual en el segell editorial i la revista L’Avenç, que nasqueren amb la decidida voluntat de treure a la llum fets i personatges històrics rellevants i malgrat això poc o gens coneguts, aquest llibre, que conté els textos Diari de la guerra i Barcelona viscuda, de Manuel Reventós Bordoy, reflecteix directament la seva figura, la del destacat noucentista liberal català que ha passat massa desapercebut fins ara.
Acabats els estudis de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, Reventós tingué ocasió d’ampliar estudis a l’estranger. Com tants de la generació del 1917, que es formaren acadèmicament en universitats europees de prestigi, ell tingué a Alemanya (Berlín i Düsseldorf) l’ocasió d’entrar en contacte amb pensadors destacats de l’escola de l’historicisme econòmic alemany: Gustav von Schmoller, Max Weber, Werner Sombart i Joseph A. Schumpeter, però també amb el sociòleg positivista Franz Oppenheimer. Aquest ample ventall de coneixements humanístics i tècnics en branques de saber connectades va fer d’ell un economista avançat al seu temps, atent als esdeveniments socials d’una època convulsa i de les implicacions econòmiques que representaven. En plena dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923, publicà Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX, llibre que l’historiador Borja de Riquer en la seva àmplia i detallada introducció considera «el primer estudi que es pot qualificar de científic sobre el moviment obrer català».
El llibre de Reventós (Barcelona 1888 – 1942) aplega dos textos ben diferenciats: un diari escrit durant la Guerra d’Espanya, iniciat tres mesos després del començament del conflicte bèllic i acabat el 3 de gener del 1939, que l’editor, Josep M. Muñoz, ha intitulat Diari de la guerra i un altre, de caire molt diferent, amb el títol de Barcelona viscuda. Les raons que porten a publicar-los ara i conjuntament les expliquen l’editor i les netes de l’autor, Anna Moretó i Reventós i Laia Reventós Rovira a les observacions que fan en els respectius textos precedents, Nota sobre l’edició i Per què ara: els textos eren inèdits i havien restat en mans de la família, que no es posava d’acord abans sobre la necessitat de fer-los públics. Tenen en comú haver estat escrits els mateixos anys i per la mateixa persona. Tanmateix ambdós aporten llum, el primer sobre l’evolució i la ideologia de l’autor, el segon sobre la Barcelona de l’època vista per qui la visqué intensament, sobretot, Ciutat Vella.
Per bé que el Diari suggereix que qui escriu ens farà testimonis del transcurs del conflicte a la ciutat comtal i dels esdeveniments més punyents d’aquells anys, el que en realitat conté reflecteix els alts i baixos en l’estat d’ànim de l’economista i l’evolució ideològica d’un liberal implicat en la política catalanista primer des de Solidaritat Catalana i després vinculat a l’esquerra solidària a través de Unió Federal Nacionalista Republicana i, a partir del 1917, al bloc Republicà Autonomista i a Acció Catalana. El decurs dels fets porten al liberal catòlic, des dels primers dies, al desencís envers la ideologia anarquista, per la qual havia sentit certa admiració, i a la decidida condemna de les decisions polítiques, tant de l’estat espanyol com de la Generalitat de Catalunya: el seu convenciment es va fent, dia a dia, més fort en la idea que tot plegat porta el país econòmicament i humana a la desfeta.
El segon text farà la complaença de qui vulgui conèixer físicament sobre tot el centre de la ciutat, per on Reventós fa llargues passejades evocant-ne el que hi va veient al seu pas —edificis històrics, cafès, ambients i destrucció, i fa crítica d’alguns plans urbanístics de transformació de la ciutat. Però també aprofita l’ocasió per rememorar moments amb personatges cèlebres de l’època: Eugeni d’Ors, els amics Joan Crexells, Josep Carner, Carrasco i Formiguera, Josep M. De Sagarra, Josep M. Planes, Agustí Esclasans o Rafael Campalans per esmentar només uns pocs dels noms. En aquest sentit ens fa a mans un bocí d’història viva de Barcelona.
La introducció de Borja de Riquer, extraordinària, ens parla de l’home i de la seva projecció política, així com del professor que fou i dels seus càrrecs en diverses administracions per passar després a fer anàlisi dels textos.
El llibre va acompanyat d’algunes fotografies i es clou amb una Cronologia de Manuel Reventós Bordoy, un Índex onomàstic i un Índex toponímic.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
POSTS TAGGED : Història de Barcelona
LES HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA
Miquel-Lluís Muntané
Ombres sobre un fons blau
Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta
Rafael Dalmau Editor, 2022, 134 pàgs.
per Anna Rossell
Surto de la lectura d’aquest llibre de Miquel-Lluís Muntané amb el viu sentiment d’haver revisitat la pròpia infantesa. Les imatges evocades i els records han desfilat als meus ulls com en una pel•lícula màgica. L’he gaudit amb els ulls oberts d’aquell infant de Cinema Paradiso, per bé que el que desfilava davant meu no era un món nou, sinó l’íntim univers de la nena que jo era en aquells mateixos anys.
Com diu el subtítol, el que hi trobarà el lector és la Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta, la de l’autor, ben personal, però també la de qualsevol que hagi viscut a l’època (no cal que siguin els mateixos anys). Perquè el que hi descriu Muntané és un retrat de la Barcelona que es va anar bastint pocs anys després de la Guerra d’Espanya fins ben bé passat el meridià dels seixanta. Són cinc o sis anys de la seva vida, que transcorren a Barcelona sota la dictadura franquista en la fase en què el país començava a prosperar econòmicament i que el règim del dictador batejà amb el nom de desarrollismo. Així, aquest àlbum de records, com bé podríem anomenar el llibre, és un bocí essencial de la història de la Ciutat Comtal que serà també molt il•lustratiu per a tots aquells que no pertanyin a la generació de l’autor; tan vívida és la seva prosa, tan narrada com si ho fos des del moment mateix en què l’infant ho visqué.
El nen n’és el protagonista, el nen que es retrotrau al passat i recula fins tornar-se a trobar en aquells llocs, aquelles situacions, aquelles emocions. Escriu des de la seva memòria infantil amb ulls, fantasia i imaginari infantil. I alhora, magistralment, ho fa des del coneixement de l’adult que ara és. L’adult mira el nen des de la distància dels anys transcorreguts, però en el mateix moment que l’evoca sembla que torna a ser-ho.
És per això que els records que confegeixen el llibre ens els transmeten dos personatges: el nen i l’home (infant i adult). L’autor es refereix a si mateix en tercera persona i configura un trio que li permet de mirar-se doblement; com a autor i des de fora observa els dos herois en què es desplega. I, tanmateix, els reviu o els veu de molt a prop. Hi és i ho és.
Formalment són capítols molt breus, d’una pàgina i mitja, gairebé dues a molt estirar. Però tots ells impagables —en són cinquanta-set—. Per davant nostre desfilen un reguitzell d’icones, avui desaparegudes, que per sort Muntané arreplega per a la posteritat en aquest recull. Personatges com el vigilant, el sereno, els esmolets, la Pinito del Oro… però també llocs, hàbits, celebracions i situacions socials irrepetibles, institucions com l’escola i els mètodes d’ensenyament, les visites a casa la tieta, els jocs. La remembrança implica tots els sentits: les olors, el tacte, el gust, l’oïda i la vista. Sempre des de la mirada encuriosida o de sorpresa de la criatura que perceb en aquell passat, des de la seva imaginació i la seva fantasia. No hi manca doncs una certa ironia, una crítica subtil quan cal, un comentari del personatge adult que li permet fer oportunes i assenyades disquisicions sobre les qualitats característiques dels infants i, per contrast, de vegades, sobre el capteniment menys lloable dels adults. La narració dels fets va acompanyada, gairebé sempre, de sucoses i il·lustratives reflexions.
La prosa de Muntaner és fluent, desplega un lèxic ric que és un gaudi de llegir i els ben asseguro que el recull, escrit per la ploma d’un adult amb molt bona memòria, que de nen ja es mirava el seu entorn amb l’aguda capacitat d’observació de l’infant, és un tresor.
Com bé diu el magnífic pròleg de l’historiador Jordi Mata, Els modestos principis de tot, on repassa el perquè ens han arribat tantes cròniques de suposats gran personatges i lamenta que no se n’escriguin dels ciutadans comuns, aquestes històries —de l’estil que ens conta Muntané— tenen molt a veure amb l’altra, la Història amb majúscula inicial. Sense que això vulgui dir que l’una pugui substituir l’altra, és necessari subratllar que es complementen. Diu Mata: «No crec faltar a la veritat en adjudicar obres com aquesta […], al camp de la microhistòria i a la seva defensa que les arrels dels successos més importants es basen en les accions ordinàries dels ciutadans, que es tradueixen en múltiples ramificacions.»
Miquel-Lluís Muntané, que d’habitud escriu poesia, també ha conreat el memorialisme en altres textos: La seducció dels rius (2006), De sèver i de quars (2015) i Frontisses (2018)
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol