Emília Illamola
Tornar al bosc
Font del Cargol, 2024, 204 pàgs.
per Anna Rossell
Llegir Emília Illamola (*Argentona, 1953) és submergir-se en els replecs d’un pensament femení. La novel·lista maresmenca ha publicat un reguitzell de llibres que ja permeten parlar d’un personalíssim estil, un segell particular que podríem anomenar microinterioritat narrativa. Perquè no hi ha dubte que la interioritat és lo seu.
A tots els seus textos en prosa —Fraccions (prosa poètica,Viena Edicions, 2012), les novel·les Joc de llunes (Nova Casa Editorial, 2014), Una certa onada (Quorum Llibres, 2015), Más allá del cielo azul (Nova Casa Editorial, 2016), La lectora accidental (Quaderns de la Font del Cargol/Cossetània, 2021), amb excepció potser de Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent (Voliana Edicions, 2017), que tingué un punt de partida diferent de la resta, perquè fou un encàrrec amb un tema donat per endavant, s’hi fa extremament palès aquest segell. I encara un altre tret se suma a aquesta empremta tan seva: la ment femenina pràcticament en exclusiva com a objecte d’observació i la relació dels temes que elegeix amb la biografia de la protagonista.
Les protagonistes sempre femenines d’Illamola són criatures a la cerca de les raons que les han empès en la vida en una direcció determinada. Totes elles es demanen el perquè del seu capteniment, el perquè d’una decisió o d’una altra. De totes elles el lector coneixerà, doncs, una part de la biografia del personatge, sovint una gran part, perquè a l’autora li agrada la mirada enrere, endinsar-se en el passat vital per poder lligar els perquès, les baules que van forjant la cadena que porta a la seva criatura de ficció al moment actual en què es troba. Hom diria que els respectius projectes de vida de les figures femenines principals no poden avançar sense qüestionar-s’ho gairebé tot, sense mirar d’aclarir dubtes irresolts, que sovint no es resolen. Una característica de la prosa d’Illamola són les oracions condicionals i les preguntes i, quan el personatge apunta una resposta, la pregunta se li torna a plantejar de bell nou, de vegades només amb un petit matís diferent. Tanmateix, la dona-personatge ha d’intentar trobar explicacions, i la intenció ja li serveix, perquè fins a cert punt fa un pas endavant i assoleix una certa seguretat que abans li mancava. Aquestes pinzellades, comunes, confegeixen un caràcter de ficció que, per bé que en cadascun dels llibres té un nom diferent, ve a ser el mateix. El fet que el pensament interior de la dona-personatge ocupi la part més important de les novel·les li atorga una pes decisiu, en constitueix el focus, l’eix, i el lector que ha anat seguint regularment la producció d’Illamola acaba per familiaritzar-s’hi fins al moll de l’os. Al voltant del focus-eix l’autora hi organitza la temàtica que fa la diferència d’una novel·la a l’altra, però el focus-eix és pràcticament sempre el mateix: la soledat de la protagonista, que ella busca, propicia la seva introspecció, un monòleg interior en tots els casos molt similar. Això pot suposar un avantatge o un inconvenient. Alguns lectors es poden fer addictes al seu segell tan personal i a la dona-personatge, que sembla única (per bé que la bategi amb noms diferents) i es mantindran fidels a l’autora. Però també pot passar —no té per què, però pot succeir— que l’autora esgoti la interioritat de la dona-personatge única, si no es vol repetir més.
A Illamola li abelleix el tempteig constant en el passat. Que totes les seves protagonistes hi tendeixin amb aquesta insistència i que més d’una es mogui per la zona d’Argentona fa pensar que l’autora mateixa no només hi empatitza, sinó que s’hi identifica i treu l’univers interior de la dona-personatge única de la seva pròpia experiència.
En el cas de Tornar al bosc, la Bruc Muntanyà és una escriptora que viu a Horta (Barcelona), on fa uns anys s’ha traslladat fugint del seu poble natal d’El Maresme, on ha viscut un gran desengany. La Bruc, que ja ha publicat, ara ha acabat una novel·la l’argument de la qual té a veure amb la seva biografia, sobre tot amb el grup d’amigues de la seva adolescència. L’agent editorial de la Bruc li proposa introduir-hi certs canvis substancials que en la seva opinió farien créixer les vendes i, per tant, li reportarien més guanys. Arran d’això la Bruc es planteja si li farà cas o no, i la decisió que ha de prendre serveix a Illamola per encetar la reflexió sobre autenticitat i raó comercial en la literatura.
La Bruc sent el neguit de no haver tancat aquella fugida del seu poble i se sent empesa a tornar-hi per cloure aquella qüestió pendent, cosa que estarà relacionada amb els canvis que acabarà per introduir en el seu llibre, però que no seran els que li proposa la representant editorial.
Illamola sap confegir els monòlegs interiors de la seva protagonista de manera que les dosis d’informació de les causes de la marxa de la Bruc cap a Barcelona vagin pas a pas enrere i no es descobreixin de bon començament ni de cop. Hi ha, doncs, un punt de tensió que manté el suspens. La Bruc ens va donant pistes, ella i el ventall d’amigues de l’adolescència, la relació amb les quals un cop al seu poble torna a recuperar a discreció. Illamola alterna els monòlegs interiors, que constitueixen els subcapítols del llibre i suggereixen entrades d’un diari personal (encara que no ho siguin), amb els diàlegs físics o per whatsapp que van sostenint les amigues (i algun amic —la figura masculina sempre està només en funció de la femenina—) entre elles i amb la Bruc. Val a dir que les converses entre les amigues es mantenen en un nivell superficial i no aporten cap profunditat sobre l’amistat, les relacions de parella o altres sentiments universals que les caracteritzen. Les descripcions sensibles de bells paisatges que acompanyen la soledat de la protagonista i en què sovint els seus ulls queden sospesos estimulen la seva introspecció i esquitxen de moments poètics la prosa d’Illamola.
El bosc del títol remet tant al bosquet físic del poble pel qual torna a passejar i passejava la Bruc en la seva infantesa com també a la metàfora que suggereix la paraula.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
POSTS TAGGED : Emília Illamola
EMÍLIA ILLAMOLA, INTROSPECCIÓ FEMENINA DE SEGELL MOLT PERSONAL
Emília Illamola Ganduxé
La lectora accidental
Quaderns de la Font del Cargol, 2021, 193 pàgs.
per Anna Rossell
Sens dubte aquesta és una novel·la d’Illamola. Ben aviat, quan la seva activitat escriptora encara era incipient, l’autora va desenvolupar un segell personal inconfusible: interès per la introspecció femenina, tendència al monòleg interior, prosa poètica i una estructura de composició que juga amb diversos nivells d’actuació.
Les protagonistes femenines d’Illamola —les que ho són per excel·lència— són, de fet, una sola. L’autora les bateja amb noms diferents, les revesteix amb característiques aparentment distintes, però, de fet, la seva essència és la mateixa. És sempre una dona que rumia la que centra la narració, una dona sensible, una ment capficada, el pensament de la qual mai s’atura, a qui preocupen sobre tot les relacions emocionals amb els personatges que l’envolten, que s’ho qüestiona tot, que repassa els seus actes, tota la seva vida des que té memòria i fa conjectures constants de cadascuna de les seves actuacions i les dels altres, sobre tot de les pròpies. El fil és inacabable, perquè la certesa de res mai no s’imposa i dona al personatge peu per seguir. I per bé que també hi intervenen personatges masculins, el dibuix que Illamola en fa és de mer acompanyament o, com a molt, una eina de contrast, que serveix per realçar la diferència amb els femenins.
De fet el lector està temptat de pensar que l’autora mateixa es reflecteix en els seus personatges principals i les variacions amb què les abilla són conjectures, possibilitats de si mateixa. L’escriptura ofereix sens dubte a Illamola una oportunitat per al pensament, una eina amb la qual pot explorar la vida, potser la seva pròpia vida. Narrar històries d’altres és un divertiment útil, no un caprici, sinó una manera de conèixer i donar a conèixer.
En aquesta ocasió l’autora basteix una altra estructura interessant —ja ho ha fet abans—, una carcassa molt ben armada, que embolcalla amb la matèria narrativa i li serveix per treballar aspectes essencials relatius a la literatura i a la vida, i a la seva recíproca interrelació. Aquest, com també tot un reguitzell de qüestions relacionades amb el fet literari, conformen el vertader tema d’aquesta novel·la. L’arquitectura de la història recorda la de Joc de llunes, en què, la metàfora del títol remet a l’emmirallament dels personatges femenins, els uns en els altres i viceversa, per acabar configurant una imatge polièdrica de conjunt.
Narrada en primera persona, el personatge central, la Rosamaria, una dona emancipada, amb relacions sentimentals obertes a vàries bandes i amant dels llibres, es deixa temptar per una novel·la d’una botiga de vell, sense saber el perquè, Rius d’impaciència. El títol no li diu res a primera vista i no en coneix l’autora. Tanmateix li fa peça i la compra. I per bé que l’inici de la lectura no li sembla interessant, la lectora accidental aviat quedarà atrapada en un text que no para de plantejar-li preguntes relatives als personatges de la ficció, però també a la seva creadora, la Nita Lluch, la personalitat de la qual la Rosamaria es planteja si estarà reflectida en la seva protagonista, la Marta, i en la seva parella, en Gabriel. La lectura avança amb el pas dels dies d’una setmana; la lectora l’espaia el temps necessari per fer-ne la digestió, per rumiar tot el que li plantegen els pensaments de la Marta o el que li suggereix la seva persona sobre el caràcter i la vida de l’autora. Les suposicions que la Rosamaria fa de la Marta i, al seu torn, de l’escriptora de Rius d’impaciència arriben a interessar-la tant que decideix seguir la pista de la Nita Lluch, la de la seva petjada com a persona i escriptora. Així La lectora accidental basteix una trama en què es dona una estreta relació entre ficció i realitat a diversos nivells: Marta-Gabriel (segon nivell de la ficció) versus Rosamaria-diversos amants (primer nivell de la ficció); Nita Lluch-Marta (relació entre vida i ficció en el segon nivell) versus ¿Emília Illamola-Rosamaria? (relació entre vida i ficció en el primer nivell).
Menció a part mereix el contingut d’ambdues novel·les, que es fa difícil de capir; en realitat l’acció és inexistent i tampoc acaba de fer-se entenedora del tot la raó que empeny Nita Lluch a escriure la seva novel·la ni la que impulsa la Rosamaria a mantenir viva la fascinació que la manté unida a la lectura. I és que molt probablement, per a Illamola, aquesta no és la qüestió, sinó, senzillament, la de plantejar preguntes. Repondre-les li tocarà al lector.
Emília Illamola ha publicat, a més, un llibre de prosa poètica, Fraccions, un recull de textos, Encara hi ha papallones al jardí, i les novel·les Una certa onada; Más allà del cielo azul i Cabrils, São Paulo. Barcelona. Un amor pendent.
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
