Jordi Jané-Lligé

Del jardí botànic i altres balades

Emboscall, Tordera, 2011, 93 pàgs.

Peculiar i original aquest llibre d’en Jordi Jané-Lligé, que segueix la mateixa pauta d’escriptura personalíssima a què ens té acostumats. També aquesta és una obra difícilment classificable. A l’autor li agrada sorprendre els lectors donant-nos expectatives que no s’acompleixen, anomena balades textos que difícilment s’avenen amb les definicions tradicionals del terme, en replanteja la definició. Els seus escrits no encaixen amb la concepció que tenim de la poesia i, malgrat tot, ho són essencialment. Però la singularitat de Jané-Lligé no s’esgota en allò formal, ben al contrari, si la forma ens resulta sorprenent, molt més el contingut, que es resisteix més encara a qualsevol descripció.

Com insinua el títol, el llibre està dividit en dues parts: la primera, que enceta La Balada del Jardí Botànic, i la segona –més extensa-, que l’autor dedica al personatge més present, La Mosca, el qual resideix a Copons Street –Balada de La Mosca i Copons Street-, d’ambientació inspirada en el carrer Copons de Barcelona. Per bé que ambdues parts estan clarament diferenciades hi ha connexions entre elles. Com si ens volgués donar una clau d’orientació per al recorregut de la lectura, la veu poètica ens diu de bell antuvi que Dels espais urbans protagonitzats per la vida vegetal, / sempre he sentit especial atracció pel Jardí Botànic. Lliurat / a si mateix, en estat de perpètua reflexió i auto- / contemplació, el Jardí Botànic és un mirall ideal per a / l’autoconeixement. (La Balada del Jardí Botànic). Així el jardí botànic se’ns presenta com a metàfora de la diversitat de la vida, no només vegetal, que serveix al subjecte poètic i, amb ell, als lectors, per a la reflexió i l’autoconeixement. El fil conductor de tot aquest llibre de balades és sens dubte aquest, la capacitat de la veu poètica per posar-se en el lloc de l’ALTRE, de l’altre ésser viu –planta o animal-, doncs tot sovint la veu es desdobla en dos subjectes en un exercici de veure i conèixer des de la perspectiva de l’altre: Sóc orquídia. // […].// Si m’escabello al vent. Si el vent em despulla.// Sóc cactus. // Sóc baobab. […] (La Balada del Jardí Botànic), o bé: […] Algú crida el seu nom enmig del carrer: ¡Mosca! Algú crida / el meu nom enmig del carrer: ¡Mosca! Ben fort, Eixordant- / me: ¡Mosca! […] (Final de la Mosca), o encara: La puça, mentre saltava inexorablement, es preguntava: / ¿Per què tu, que em mires, no saltes? (Balada de la puça). Hi ha però alguna altra connexió entre ambdues parts: és l’experiència de la veu poètica d’estades a diferents parts del món, que esdevenen, a través de l’evocació emocional i la reflexió derivada, una sola i única experiència: així es succeeixen ambients de Nova York amb estades a Gàmbia o a Barcelona, atmosferes que, sent diferents, no estan del tot diferenciades perquè es fonen en l’estat anímic del cantador de balades, que en un moment de nostàlgia evoca sempre la mateixa melodia trista, simptomàticament en anglès, com a signe d’allò que esdevé un sentiment fos en el gresol d’una ànima: I will be remembering the shadow of your smile. (Balada del ‘mercadillo’, La comptadora de bitllets d’un dòlar, El casalot de La Mosca), anglès que, com a símptoma, esquitxa el llibre des del principi a la fi – Copons Street, La fabricadora d’essències (The Nose), La Balada dels LOST BOYS-.

Aquesta escenografia serveix al subjecte poètic per a l’experimentació i l’autoconeixement: experimentació formal i temàtica, autoconeixement a través d’un món fantasiós il·limitat, com és il·limitat el nivell de desig d’experimentació vital de la veu poètica: […] L’experimentació amb el meu cos m’acosta a la sensació de desintegració / en l’absolut. […]. La vida radical = l’experimentació radical No hi ha res que ens aturi. Ho hem de provar tot. La vida és l’experiment més gran que / mai hagi existit. (La Balada dels LOST BOYS). Aquest punt de partida contundent pressuposa l’acceptació que entrar en el món de les balades de Jané-Lligé equival a una aventura també radical on la convenció és absolutament absent, és el cosmos paral·lel  que es crea el subjecte poètic a mida per alliberar-se de les imposicions de la realitat quotidiana: Desacostumat com estic a l’absència de filtres / civilitzatoris, abaixo els ulls cap a terra. / Nego la visió. (Del dolor), l’únic que li dóna la llibertat d’expressar-se i d’aprendre sense lligams ni impediments.

Però el llenguatge que gasta l’autor no és complex; els registres de Jané-Lligé traspuen sempre, això sí, una matisada sensibilitat que, a força d’imatges, no necessita sintaxi per transmetre la sensació immediata, del moment: Obrir una magrana. Obrir un meló. Obrir una figa. / Els límits del cos, els límits de la pell. Aquest voler / estendre la pell fins que ho abraci tot. (Balada de la Segona Avinguda). Qualsevol ambient li serveix de matèria poètica, tant la visió del paisatge tempestuós d’una illa (Densitat atmosfèrica) com el temps d’espera en una pizzeria, que li és un impuls reflexiu, excusa per a manifestar la interioritat: El moment és a-presencial. Poètic. / Un dels cuiners toca la campaneta. // […] L’atmosfera . / Convida a quedar-s’hi, a perdre’s en pensaments. (Pizzeria). Sovint és la contemplació d’escenes el que mou la veu poètica a l’escriptura, llavors el registre és essencialment descriptiu, concís, sobri, enumeratiu, fotogràfic, directe, l’observador evita conscientment la interpretació, malgrat deixa sempre la seva empremta sensible en allò que hi fa constar: Les clavegueres obertes de Bakau. Els carrers enfangats / de Barra. Una truja que dorm enmig d’un bassal. Un / baobab centenari que talla la línia horitzontal del paisatge / mariner. […]. L’olor de mar. La gent negra. El verd del riu, del / cel, del mar. (Amadou a la carretera costanera de Gàmbia). És quan l’objecte d’observació és el propi subjecte poètic que el discurs es fa més filosòfic: l’actitud passiva davant el televisor li serveix per meditar sobre el temps, sobre el tedi: Com el temps vist des de lluny, aliè a un mateix, sense / experimentar-lo directament. / Havent-me separat del temps. (Balada del temps davant el televisor), o sobre la paradoxal percepció del temps, que no es deixa encabir en paraules tradicionals i que obliga al subjecte poètic a la innovació lingüística: Amb la veritat televisiva de rerefons / intento refer el meu passat / fent un esforç d’esquizofrènia titànic, / abandonant el tedi / que em té paralitzat. // Intento definir momentanoinfinitament / les nostres vides. […]. // ¿és plausible una poesia / que aspiri a la reconstrucció del passat, / a la fixació verbal del temps? (Caràcter momentanoinfinit de la vida).

Sense canviar el registre lingüístic la veu poètica ens introdueix a la segona part del llibre de la mà del seu gran protagonista: La Mosca, personatge, però, masculí, que observa el paisatge des de l’altura del seu vol. (La Mosca). El reialme de La Mosca és Copons Street i la seva prolongació, el barri del casc antic de Barcelona, transmutat en l’imaginari del subjecte poètic en un elenc de personatges que burlen les lleis de l’espai i sobre tot del temps, perquè els habitants de Copons Street són multitemporals, l’univers és atemporal: Els habitants de Copons Street entrant de ple en l’enigma del / temps, abandonant la seva condició humana. (Copons Street, el dia de la mort de La Mosca).

Així per aquest escenari d’inspiració barcelonina hi desfilen figures que semblen sortides de les pàgines d’una novel·la de Dickens, com l’anciana entranyable de qui la veu poètica enyora la veu estalviada un dia: Avui no has / omplert el carrer amb la teva  veu plena de llum, plena de / nostàlgia (La comptadora de bitllets d’un dolar), els nens que poblen eternament els carrers del barri i són testimonis del pas del temps: Només ells saben veure les / antigues pedres que s’amaguen sota les noves. […] (Els infants recordadors), o els que, tornant de la platja, passen hores fent tombarelles, saltant des dels espigons a l’aigua, / perseguint-se per la sorra (Els nens saltimbanquis), o, en contrast amb aquests, aquells que Es miren les sabates, es miren els / pantalons. Tot net, tot endreçat (Els nois silenciosos), La veïna que té dents i demà no en té, La fabricadora d’essències, La guardiana miop de Copons Street, La família noucentista, El trucador d’amics, El corredor de fons de Copons Street, són els herois i heroïnes humans que, juntament amb les animals: les paneroles, les rates, la Madame Crisàlide, els gossos i els coloms, poblen l’univers imaginari i grotesc d’aquest carrer del barri vell de Barcelona, reinventat. Elles són, com diu la veu poètica, les figures llegendàries de Copons Street reunides (El casalot de la Mosca). I, enmig de totes, l’home gris, el subjecte poètic, que surt de si mateix i es troba a si mateix, i que, semblantment al personatge Eduard Raban, del conte de Kafka Preparatius de noces al camp, que afirma que no necessito desplaçar-me jo mateix al camp. Hi enviaré el meu cos vestit, també l’home gris afirma: Surto de casa, però m’ho repenso i em quedo aturat al / llindar de  la porta. La porta queda oberta de bat a bat i jo / em quedo aturat dubtant. De cop, del meu interior, com / desdoblant-me, surt l’home gris de l’abric fosc i es posa a / caminar amb decisió pel replà, baixa les escales amb el / cap cot. L’home gris de l’abric fosc se’n va sense dir adéu. (La balada de l’home gris).

I com que Jané-Lligé no ha parat de sorprendre els seus lectors, sabem (i esperem) que el pròxim llibre ens tornarà a sorprendre.

© Anna Rossell