PRESÈNCIA DEL NACIONALSOCIALISME I EL FEIXISME ITALIÀ A BARCELONA. CRÒNICA GRÀFICA

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova
Nazis a Barcelona.
L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945).
L’Avenç, 2017, 229 pàgs.

per Anna Rossell

La garantia de qualitat que ofereix la llarga tradició de publicacions sobre la història de Catalunya el segell editorial L’Avenç es palesa un cop més en aquesta publicació coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Carles Pi i Sunyer. Tal com anuncia el seu títol, el llibre és una crònica gràfica sobre tot de la presència nacional-socialista a la Barcelona de la postguerra, però també conté un capítol relatiu al feixisme italià i la seva relació amb la ciutat comtal.

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, tots dos especialistes en història contemporània en són els autors. Han publicat múltiples llibres i articles de la seva especialitat, i són, a més, membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB), i coordinadora de l’Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer —Capdevila—, i professor titular d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF) —Vilanova—.

La curosa edició de Capdevila i Vilanova ens posa a les mans una àmplia exposició fotogràfica, de la qual ells en són els curadors, una exposició molt ben acompanyada, no només per les explicacions dels detalls de les fotografies sinó també pels textos que els historiadors amplien per contextualitzar-les, col•locar cada moment del conjunt en el marc temporal que el va acollir i donar així al visitador-lector una visió històrica més panoràmica.

La relació de continguts donarà al futur visitador-lector una idea de què hi trobarà: Introducció, La Segona Guerra Mundial a Catalunya: la presència de nazis i feixistes; El gran amic, l’Alemanya nazi; El feixisme italià a la ciutat; La Barcelona franquista, entre la germanofília i la neutralitat; Una guerra de paper: informació i propaganda; Llegir i veure la guerra des de Barcelona; Epíleg: Comiat a Adolf Hitler i a l’Alemanya nazi; Nota sobre els autors i Índex d’arxius.

L’extensa selecció de material gràfic que els autors han extret de la corrua d’arxius fotogràfics de què s’han servit (vint-i-dos) evidencia l’estreta relació que el franquisme va mantenir amb els seus correlatius ideològics europeus, malgrat la seva oficial neutralitat, i posa de relleu que el nacional-socialisme es va servir dels escenaris que li oferia el seu coreligionari espanyol per fer visible a l’exterior l’esplendor nazi que, sobre tot en els anys centrals de la Segona Guerra Mundial —1940-1943—, volia exportar. Així l’intens intercanvi i les recurrents visites d’autoritats nazis a Barcelona van servir preferentment a dues finalitats: mostrar la grandesa d’Alemanya sota el poder de l’esvàstica i cohesionar la colònia alemanya nazi, que vivia a la capital catalana i seguia fidelment el calendari de festivitats, que celebrava amb gran pompa als llocs més emblemàtics i cèntrics de Barcelona (Ascens de Hitler al poder, Dia dels herois caiguts, Aniversari del Führer, Festa Nacional del Treball, Dia de Gràcies a Déu per la Collita i Dia dels Caiguts pel Moviment Nacional-Socialista —en referència al putsch de Múnic del 1923—).

Cal remarcar que, en aquesta intenció propagandística del nazisme a Espanya, els autors ens diuen que «Barcelona va concentrar el gruix del poder nazi i italià a terres catalanes; havia de ser redimida de la seva ànima “rojo-separatista”». Així doncs el llibre pren un relleu més important encara perquè esdevé l’aparador més gran, l’exponent per excel•lència de la presència nazi a Espanya.

Segons ens mostren a bastament les fotografies, entre 1939 i 1945 van ser molts els dirigents alemanys que varen visitar Barcelona pels més diversos motius (professionals, polítics, institucionals o festius), però també científics i acadèmics, com el jurista Carl Schmitt, un dels ideòlegs fonamentals de la doctrina jurídica del nacional-socialisme alemany o l’hispanista de renom internacional Karl Vossler; el cap nacional dels Estudiants del Tercer Reich Adolf Scheel o el cap del partit nacional-socialista alemany a Espanya Hans Thomsen; també l’ambaixador d’Alemanya a Espanya Eberhard von Stohrer, i Ruth Moll, cap del Departament d’Assumptes Espanyols, Italians i Sud-americans del partit nacional-socialista alemany, entre altres. Aquestes visites van disminuir sensiblement a partir del 1943, quan el conflicte bèl·lic va començar a canviar el seu curs a favor dels Aliats.

És rellevant pel seu significat simbòlic el fet que moltes d’aquestes autoritats eren conduïdes per interès turístic i ideològic a Montserrat (les Joventuts Hitlerianes —maig de 1941 i novembre de 1943—, l’ambaixador d’Alemanya a Madrid, Hans Dieckhoff, el 24 d’octubre del 1943), o bé tenien l’abadia de Montserrat com un dels objectius de la seva visita per una altra raó. Aquest fou el cas de Heinrich Himmler, Reichsführer de les SS i un dels principals líders nazis, qui, l’octubre de 1940 va pujar al monestir per motius no del tot clars, que alguns relacionen amb l’Institut Ahnenerbe —Societat per a la recerca i l’ensenyament de l’herència ancestral alemanya—, una societat pseudocientífica i esotèrica al servei de la ideologia del partit, que sostenia la teoria que el Sant Graal estava ocult a l’abadia de Montserrat, per bé que els autors del llibre qüestionen que fos aquesta la intenció de Himmler.

En el cas d’ Espanya-Itàlia, amb més afinitats encara que amb el nacionalsocialisme alemany, la relació va ser fluïda entre 1939 i 1943. Les visites a Barcelona per part d’autoritats militars i de representants de les institucions juvenils femenines del Fascio italià van sovintejar, i l’intercanvi cultural a través de l’Institut Italià de Cultura va ser intens. L’amistat hispano-italiana tenia per objectiu «visualitzar una suposada doble hegemonia italo-espanyola al Mediterrani occidental» i, més endavant, «que no traslluïssin les dificultats i desastres bèl·lics del règim feixista». I com ja dèiem en el cas alemany, també aquests visitants varen retre visita a Montserrat (30 de juny del 1939).

Les fotografies no només mostren personalitats, exteriors d’edificis o actes festius amb els seus protagonistes, sinó també altres documents il·lustratius, com per exemple minutes de restaurant, mapes dels avanços i retrocessos dels nazis i italians en la guerra, portades de llibres i diaris significatius o cartells de propaganda ideològica. Els textos explicatius incorporen sovint cites textuals dels diaris de l’època, que donaven la notícia de l’esdeveniment corresponent.

L’epíleg, intitulat, Comiat a Adolf Hitler i a l’Alemanya nazi, resumeix el posicionament oficial de Franco davant de la mort per suïcidi de Hitler i els esforços franquistes a negar el progermanisme franquista un cop acabada la guerra, l’any 1945.

El llibre ve introduït per dos mapes de la ciutat de Barcelona amb indicacions dels llocs on estaven ubicats els centres oficials i de recepció nazis, feixistes i franquistes que, com una instantània, ens permeten fer-nos càrrec de la importància de les institucions culturals nazis assentades a la ciutat comtal i completat amb una relació de tots els arxius consultats.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

NOVEL·LAR UNA BIOGRAFIA

Origen: Tambakunda.
Brau Edicions, 2013, 232 págs.

per Anna Rossell

Com novel·lar una biografia? La literatura anomenada de ficció obre infinites finestres al món, a molt diversos mons i, per més fabulats que aquests siguin, sempre tenen el seu referent, en major o menor grau, en la realitat, encara que la història pertanyi en concret al gènere fantàstic. S’ha dit sovint, amb raó, que la literatura de ficció és capaç de reflectir millor la realitat que la realitat mateixa. Certament, la realitat és tal com és, qualsevol intent de retratar-la serà parcial i, d’alguna manera, tot retrat la modifica. Però, substancialment, l’afirmació és certa si precisem que la literatura de ficció és capaç de reflectir millor l’essència de la realitat. I és fàcil arribar a aquesta conclusió quan considerem que qui escriu té la llibertat de decidir sobre la història, els ingredients, la intensitat, el registre, entre altres aspectes que configuren l’escriptura. La llibertat de l’autor és absoluta i, quan aquest es proposa reflectir fidelment la realitat i té bona mà per separar el gra de la palla, eliminar redundàncies no significatives i donar el to adequat a l’ambientació, el resultat és una història, com a mínim, versemblant, tal com reivindicava Aristòtil en la seva Poètica.

No obstant això, la genealogia de Tambakunda suposa una volta de rosca més en la relació realitat-ficció: com novel·lar fets biogràfics?, on situar la frontera entre novel•la i història personal? La dificultat és evident. Malgrat tot, és possible plasmar els fets sense trair ni el gènere ni l’assumpte. Mariona Masferrer (Barcelona, 1953) surt molt més que airosa del compromís. Un compromís que va assumir quan Samba Guaye, un jove senegalès llavors acabat d’arribar a Barcelona a la recerca de mitjans per poder tornar al seu país amb perspectives de futur, li va proposar amb insistència convertir el relat de la seva vida en novel·la. Acceptar el repte no era fàcil, no només perquè la futura autora s’enfrontava a les dificultats inherents a la relació realitat-ficció a què he al·ludit, sinó, a més, perquè la vida que se li proposava narrar estava immersa en una cultura allunyada de la pròpia, situada en un continent que l’escriptora desconeixia per complet.
L’autora va accedir a la proposta amb totes les seves conseqüències. Conscient de l’obstacle que podia representar aquesta distància cultural, després de llargues i detallades sessions de gravació del relat oral del protagonista, va viatjar al Senegal, i va conèixer llocs, persones, costums i creences. Masferrer sabia que amb l’oïda no n’hi ha prou per al coneixement; havia d’implicar-hi tots els sentits: la vista, l’olfacte, el tacte, l’emoció. Sense ells no hagués pogut escriure la història de Samba bu n’daw (Samba El Petit) tal com ho ha fet. No hi ha dubte que Tambakunda està escrita des de la més profunda honradesa, des de la implicació més sincera, des de la intenció d’aconseguir franca autenticitat. I el resultat evidencia que ho aconsegueix. Perquè, com diu el subtítol de la versió espanyola («Tambakunda. Un viaje en dos direcciones»), aquest és un viatge en dues direccions, el de Guaye a Espanya (Tenerife, Fuerteventura, Madrid, Miraflores de la Sierra, Barcelona) i el de Masferrer al Senegal (Tibay -Tambakunda-, Tanka, Nekaane, Soma, Dakar). En dues direccions en el sentit físic literal, però sobretot en el seu significat metafòric de vertader i profund aprenentatge, tant per part del protagonista com de l’escriptora, que s’incorpora com a tal al text de la novel•la, fent partícip al lector del procés de creació.

Així, també el lector fa el viatge (en sentit físic i figurat), s’endinsa al poble de Samba per veure-l créixer, participa amb ell de la seva por en veure’s obligat a separar-se del seu pare i dels seus avis paterns, amb els quals viu, per acompanyar-lo a la nova població, on, amb sis anys, serà l’alumne més petit de l’escola alcorànica i començarà una vida d’explotació i maltractaments, sotmès a tota mena de penalitats. De viva intel·ligència i caràcter rebel, arrencat a una edat tan primerenca del càlid niu familiar i de la protecció amorosa dels seus avis, Samba es marca l’objectiu d’estudiar per ser amo del seu destí i arribar més lluny que els seus antecessors familiars. Diverses vicissituds en el camí li fan plantejar-se viatjar a Espanya, la terra promesa, en la que ell suposa que podrà trobar feina fàcilment i tornar al seu país amb estalvis suficients per seguir perseguint els seus somnis. Per consell dels savis del lloc, Samba es deixarà convèncer per emprendre el viatge per la via més perillosa: la mar.

Lluny de mostrar un panorama dramàtic, la novel·la és una lectura amena i simpàtica, cosa que no impedeix a l’autora mostrar els aspectes rudes i desagradosos de la vida quan la realitat ho exigeix. I si bé la història que llegim és la de Samba Gueye, la seva podria ser la de tants altres. En aquest sentit el text de Mariona Masferrer (i no cal dir que també de Samba Gueye, en tant que narrador oral) és un text universal, un Bildungsroman, una novel•la d’aprenentatge, ja que mostra l’evolució del seu personatge fins a la seva maduresa.

Masferrer utilitza la tècnica del narrador omniscient i intercala diàlegs aquí i allà. No obstant això, tot i estar escrita en tercera persona, la seva prosa és propera, particularment empàtica, agudament sensible, i aconsegueix transmetre el caràcter específic de cada un dels personatges fins i tot quan no dialoguen i els descriu la veu narradora. L’autora sent gran simpatia per la majoria dels protagonistes, en la seva mirada es trasllueix la tendresa, un afecte que de vegades esdevé afabilitat maternal.

La prosa de Mariona Masferrer, és fresca, fluida i el text està impregnat d’un subtilíssim humor, mai amb intenció crítica, sinó gairebé sempre com a eina de caracterització, quan reflecteix els pensaments del petit Samba, de ment perspicaç i espavilada. Són qualitats que Laura Vaqué trasllada molt adequadament en la seva traducció. La novel·la bé pot ser qualificada de picaresca.

Psicòloga de formació, Mariona Masferrer va exercir durant anys aquesta professió, però la va abandonar per dedicar-se de ple a l’escriptura. Tot i que ha explorat també la poesia, l’autora s’ha donat a conèixer principalment per la seva obra en prosa: El fil d’Arianna (Ed. Deriva, 1999, traduïda a l’espanyol: El hilo de Ariana, Amat Ed. 2005), El cosí de Cuba (Alba Ed., 2002; traducció espanyola: El primo de Cuba, publicat el mateix any que l’original sota el mateix segell editorial), Màxima (Ed. Actéon, 2006), A punt de neu (Ed. Actéon, 2009), Cartes a destemps (Hakabooks, 2012) són alguns dels seus títols.

«Origen: Tambakunda» va ser finalista del premi Setè Cel de Salt i es va publicar 2015 a càrrec del segell Editorial Indicios, amb el títol de «Tambakunda. Un viaje en dos direcciones» i traducció de Laura Vaqué.

Entrevista al protagonista real de la història, Samba Gueye, i a l’autora de la novel·la, Mariona Masferrer: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Origen-Tambakunda/video/4596931/ (en català)

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

El Barco de los Influjos para el Año de 1756, Carlo Gozzi

[La tartana degli infiussi per Vanno 1756]. Es una especie de lunario crítico-satírico de Carlo Gozzi (1720-1806), que tomó su título precisamente de un an­tiguo y conocidísimo almanaque veneciano llamado también el Schieson. Fue mandado imprimir por el patricio veneciano Daniele Farsetti, fundador de la Academia dei Granelleschi, en 1756, con la indicación de Pa­rís, en pocos ejemplares, que fueron rega­lados. Había de ser una «urbana crítica ge­neral de los usos y los abusos de nuestro tiempo», en forma que tenía un aire de Pulci y Burchiello. Pero sorprendió, espe­cialmente, y produjo escándalo el ataque contra Chiari y Goldoni a los que Gozzi lla­maba respectivamente «Saccheggio» y «Origínale», al paso que les contraponía a Truffaldino Sacchi. Goldoni replicó diciendo que El Barco «estaba lleno de versos rancios, desabridos», pero condimentados con la sal de la maledicencia, abundante en injurias, no en razonamientos, venganza de un fraca­sado contra su ingrata suerte.

Herido en lo vivo, Gozzi arreció con una nube de otros escritos (el más importante de los cuales es el inédito «Teatro cómico en la hostería del peregrino»). He aquí sus objeciones tantas veces repetidas. Goldoni había comenzado por imitar mal >la comedia improvisada, y por lo tanto había representado la sociedad burguesa; después países y personajes, le­janos. Finalmente el pueblo bajo, transcri­biendo los diálogos recogidos por las calles. Añádanse su bárbara jerga hablada, su ofensa a la moral por haber representado un mundo lleno de bribones. Y finalmente la demagogia política con el amor por el populacho y su crónica antinobiliaria. Se­cundaban a Gozzi en la polémica otros so­cios de la cómicoseria Academia dei Granelleschi, literatos puros, que, como él, contraponían su ideal académico de esti­listas y sus bromas a lo Burchiello, a las teorías y al realismo de los renovadores. La oposición era innata en el temperamento mismo de los dos escritores. A Gozzi, mi­sántropo y espíritu de contradicción, no le agradaba la armonía acomodaticia del mun­do goldoniano; amigo de lo singular, no le repugnaba el naturalismo; escritor de gusto refinado, pero que se había quedado por lo general en el limbo de las buenas intencio­nes y los fragmentos, no perdonaba a Gol­doni su natural facilidad vigilada por la autocrítica. Esta célebre polémica quedó como símbolo de la reacción de la fantasía legendaria contra el realismo burgués.

E. Rho

El Azote Teatral, Piero Gobetti

[La frusta teatrale]. Colección de reseñas críticas de Piero Gobetti (1900-1926), publicada en 1923. Inspirándose en la Frusta letteraria (v.) de Baretti, el joven autor quiere examinar con claridad la cuestión del teatro contemporáneo. Después de haber discutido algunas cuestiones de método (sobre la lectura de las obras teatrales y sobre la interpretación escénica) examina el mundo variado de los actores contemporáneos: desde la Borelli hasta la Duse, desde Falconi a Gandusio, de la Galli a Emma Gramatica y a Zacconi. Gobetti se declara en pro de un teatro se­rio, de pocos actores y sin concesiones; el valor literario y poético de la obra escéni­ca debe combatir el teatro entendido como pasatiempo y deformación antihistórica de la obra de arte. Estas páginas fueron revi­sadas y reunidas para una obra general de «Historia del Teatro italiano contemporá­neo», interrumpida por su muerte; pero es­tán completadas por las notas teatrales y las obras postumas, en cuanto representan un eficaz documento del moralismo del autor, por su propósito de comprender la impor­tancia de la vida hasta en las afirmacio­nes ideales de una obra de arte.

C. Cordié

EL LACONISMO NECESARIO

Ralf Rothmann,
Luz de juventud 
Traducción de Marina Bornas,
Libros del Asteroide, Barcelona, 2018, 230 pàgs.

por Anna Rossell

Cuando a una pluma de calidad se le suma una extraordinaria y sensible capacidad para la observación, la escritura ya no solo es excelsa sino, además, auténtica. Estas son dos cualidades que reúne la narrativa de Rothmann, que se caracteriza por rasgos a mi entender definitorios de la mejor literatura: el profundo conocimiento de sus personajes y el preciso laconismo para transmitir lo que estos personajes son en lo más recóndito, sin descripción pormenorizada. La virtud más preciada de la prosa de Rothmann es la abominación de lo superfluo. El autor alemán es un verdadero maestro en dar a entender estados de ánimo, situaciones, incluso historias enteras, de modo indirecto y con escasísimas palabras, a partir de un gesto, un pequeño detalle en el modo de vestir o en el movimiento de una mano. Ralf Rothmann (Schleswig, 1953) sabe depurar su prosa hasta dejarla en lo estricto, necesario y esencial, ofreciéndola al buen lector capaz de leer las palabras para trascenderlas. Es el autor de la insinuación significativa, y ello hace de su literatura una delicia.

Luz de juventud, publicada en Alemania por Suhrkamp bajo el titulo de Junges Licht en 2004 y ahora en España, tiene por protagonista a un adolescente de doce años, Julian, hijo de una familia minera de la Cuenca del Ruhr. La historia se ubica temporalmente en los años sesenta, momento en que la industria del carbón del Ruhr se había sumido en la crisis que acabaría con el cierre de las minas. Sin embargo, Rothmann no cuenta esta crisis; de hecho parece que no cuente nada; su narración fluye del modo más natural a partir de la vida cotidiana de la gente humilde, de las familias de los mineros, de la relación entre ellos y de las estrecheces en las que viven. El mérito más destacado es precisamente esta naturalidad con que discurre la historia, en la que el autor evita el recurso al dramatismo. A partir de la secuencia de los cuadros —los capítulos sin numeración en que divide la novela—, en la mina y en la casa familiar o en el barrio, nos adentramos en el ambiente más íntimo del mundo proletario de la minería de aquellos años sin necesidad de recurrir a los Protocolos de BottropBottroper Protokolle—, de Erika Runge, publicados en Alemania en 1968 y, en segunda edición, en 2008, inéditos en nuestro país, una serie de entrevistas que Runge hizo a muchas de las familias del Ruhr, en los años de la crisis. Porque la historia de Rothmann parece ser la de Julian en la crítica edad en que su adolescencia manifiesta los primeros síntomas del despertar a la sexualidad, una sexualidad que el protagonista no acaba de entender en muchas de sus manifestaciones, una ingenuidad que pone de manifiesto la capacidad de Rothmann para la ternura.

La novela está escrita predominantemente en primera persona, la voz de Julian. Sin embargo un narrador omnisciente se ocupa de dar cuenta de la vida del minero en la mina, con descripción directa y detallada, ahora sí, de cómo transcurre su trabajo. Una y otra voz se van alternando, lo cual evidencia la intención del autor de situarnos en una realidad, solo desde el punto de vista técnico-literario separada de la otra, que condiciona la vida de las personas inmersas en ella de modo determinante. Todo en la prosa de Rothmann va dirigido a la objetividad. Aunque parezca una paradoja, también la narración en primera persona persigue al máximo la intención objetiva. Y la consigue. Loable es el buen trabajo de la traductora Marina Bornas que no traiciona en ningún momento la naturalidad y espontaneidad de la prosa de Rothmann en un español igualmente natural y fluido, y también está a la altura del lenguaje especializado de la minería.

Del mismo autor se ha publicado en España con buena crítica Morir en primavera, de la mano de Libros del Asteroide.

La novela fue llevada al cine en 2016, bajo dirección de Adolf Winkelmann.

Anna Rossell

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura