Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.
per Anna Rossell
Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.
Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.
I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral·lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.
No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel·la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.
Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.
Paga la pena fer-ne una reedició.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
POSTS TAGGED : pasado
UNA NOVEL·LA ESPLÈNDIDA, SENSE ATENUANTS
Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.
per Anna Rossell
Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.
Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.
I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral•lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.
No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel•la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.
Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.
Paga la pena fer-ne una reedició.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
TOPOGRAFÍA DEL DOLOR
*
Tuya es la voz
Amelia Díaz Benlliure
Los Libros de la Frontera.
El Bardo, colección de poesía, Barcelona, 2013, 68 págs.
*
por Anna Rossell
*
Hay una poesía tallada con el cincel de la razón, de arquitectura sopesada, construida desde la distancia reflexiva y analítica, y otra esculpida desde la herida abierta, escrita desde la inmediatez del dolor profundo y vivo, que busca en las palabras del poema el alivio que procura el saberlas pronunciadas, ver mitigado el desconsuelo en el momento en que adopta forma y cristaliza en verbo. La poesía de Amelia Díaz Benlliure (Castellón, 1959) pertenece a esta última especie.
Tuya es la voz es un poemario dedicado a un ser querido, es fruto de una vivencia personal de la poeta. Sin embargo Díaz sabe encontrar un registro que eleva esta experiencia a la categoría de universal. Así podría decirse que este libro es un homenaje a las víctimas más sensibles de las guerras, los niños a quienes se ha arrebatado el esencial derecho de la infancia, que han visto morir a sus seres queridos y cuyo alimento ha sido el sufrimiento y la frialdad que inocula la ausencia de cariño, la que se respira en un lugar que no es lugar y que marca para siempre la vida.
El poemario es un recorrido por una de estas vidas, que podría ser la de tantos otros de su misma condición. El punto de partida es la agonía, el tormento que, eterno compañero fiel del tú que evoca e invoca la voz poética, protagoniza el tránsito de éste hacia la muerte. La voz poética rememora, desde este punto agónico del invocado, el sufrimiento de toda su trayectoria vital, al tiempo que refleja la infinita ternura que éste suscita en el sujeto poético: “Sus manos contaron memorias/de los niños sin padres/recluidos entre sombras,/en templos profanados/tras el exilio de los dioses”. La lectura es pues un viaje por la topografía del dolor, por todos sus repliegues, pero también por la compasión en el sentido genuino de la palabra, por la sintonía y empatía con quien sufre, nos descubre lo más sensible del afecto humano, nos desvela las claves de la compenetración: “Llenaba la piel de gritos/el susurro gélido de sus años tiernos”. La comunión con el dolor ajeno lleva al sujeto poético a la indignación por la impotencia de quien ve en estas vidas marcadas en su inicio un destino recurrente sin alivio, sin salida: “La injusticia, la ironía/de una cinta de Möbius/inmortal”. La conciencia de lo injusto, extremada a la vista de la aflicción ajena, deviene culpa en la voz poética, una culpa heredada por el dolor causado en todo el universo, como pecado original que, en nombre de la humanidad entera, se manifiesta en forma de oración: “Pido perdón/a los hijos del Hombre,/a los hijos de los hijos del Hombre.//Perdón/por los cántaros vacíos,/por cada cauce desierto,/por infringir los eriales, perdón”. No hay consuelo para el padecimiento, ni catarsis trascendente. Al contrario, la pena se extrema más aún ante la comprobación de que el descreimiento vence sobre la fe, último baluarte de esperanza: “La fe se reía como arena/huida entre los dedos,/cuando se quiere atrapar/un pretexto de esperanza”. O bien: “[…]. Tenías hambre./Sentías miedo./Tenías hambre./Dios no existía. […]”. La experiencia del mal, ejercido por la criatura humana y traducido en dolor para la criatura humana conduce al sujeto poético a la indignación y a maldecir a un Dios en el que tampoco él cree: ¿Y Tú?/¿Dónde estás ahora?/¿Por qué no regresas/para refundar las piedras/y expulsar/a los dueños del mercado?/[…]”. Si bien no hay redención, sí al menos el bálsamo de la poesía para aplacar la angustia de una existencia desprovista de todo: “La eternidad llegó/en papeles que envolvieron/cada uno de los versos/[…].//Ellos fueron, al fin,/[…]//La luz de todos los terrores”.
El poemario, concebido como un único poema, un largo lamento de principio a fin, está dividido en diez momentos poético-emocionales, que ocupan las páginas de la derecha y rememoran la vida del doliente reviviendo el tormento pasado, mientras que en las páginas de la izquierda se compone, en cada caso y en letra cursiva, el poema sobre el correspondiente de la derecha, una reflexión desde el momento actual de la voz poética, que a la vez que rinde homenaje a los más vulnerables, alza su voz contra la desmemoria, entregando el poemario al recuerdo: “Nos reclaman desmemoria/quienes riegan crisantemos./En vano arrojan guijarros/sobre los úteros vacíos/de la Tierra”. Haciéndose eco de la poesía visual, los poemas juegan a menudo con el diseño de un dibujo, que aporta un componente estético añadido.
De Amelia Díaz Benlliure se ha publicado también en España el poemario Manual para entender las distancias (2011).
© Anna Rossell
El retorno de Filip Latinovicz_Miroslav Krleža
Miroslav Krleža (Zagreb, 1893-1981) es una de las figuras más importantes de la literatura centroeupea y uno de los más aclamados autores croatas. Eso dicen los entendidos, porque para servidora, no deja de ser un agradable y agradecido descubrimiento.
Participante en la I Guerra Mundial y antimilitarista convencido, dicen de él que es autor de explosiones y excesos literarios. Una voz que se eleva fuera de tono y convence más allá de las fronteras que no tiene.
La historia narra el retorno de un artista, en plena crisis creativa, a su tierra, a sus más atroces recuerdos y a cómo revive, pasados los años, la relación con su madre y con el entorno de ella, ahora decrépito y decadente.
El protagonista se siente, recién llegado, como un espectador fuera de si mismo, sobrevolando lo que ve y a quien ve. Poco a poco se introduce de nuevo en la sociedad de la que escapó, una rancia nobleza, pendiente de ocultar sus bajezas, tal vez, para alargar en el tiempo un tiempo ya terminado que no habrá de volver. En su retorno descubrirá, también, a una curiosa mujer que obrará mucho en su vida.
Recurrente es el tema de la crisis, personal, social, política, artística, de valores al fin, que sitúan al lector en la convulsa realidad de los años 30.
Un gran texto, denso, cargado de sensaciones, donde sorprende la delicadeza, la rudeza y la capacidad para describir las imágenes de la realidad que envuelve a un artista del lienzo, de forma que se pueden “ver” los cuadros que se pintan en su propia imaginación, con sus colores y con todos sus detalles.
Jadranka Vrsalovic-Carevic, la traductora, merece el mayor reconocimiento. La traducción al castellano es, sencillamente, espectacular. Se entiende que la materia prima sobre la que ha trabajado es de calidad, pero mantenerla en la forma en que ella lo ha hecho, es de un mérito destacable.
Los años de peregrinación del chico sin color_Haruki Murakami
¿A qué se enfrenta un hombre sin color, derrotado por la sociedad, por su círculo más íntimo y arraigado? Se enfrenta a si mismo
Y si no es capaz de comprender, de entender, las razones de ese involuntario aislamiento, se enfrenta a algo peor: al vacío. Ese vacío que llevará al protagonista al borde de la ruptura más drástica consigo mismo y con el mundo, que hará que el suicidio y la muerte sea la única alternativa.
A partir de ahí, del fondo del vacío, sólo la voluntad le hace levantarse para ir descubriendo su color en el mundo. Centrado en sus estudios, emerge como un hombre capaz, activo y sobresaliente en su campo.
Durante años, la incertidumbre acerca de lo ocurrido en el pasado le va reconcomiendo; alguna vez buscará la amistad, sin ataduras, y otras veces buscará sexo, sin complicaciones también. Elementos necesarios para caminar sin ver el paisaje.
Sólo cuando necesite entregarse por completo, será cuando se vea apremiado a hurgar en el pasado, a descubrir lo acontecido y a bucear en su propia historia. Descubrirá así, la razón de la segregación a la que se ha visto sometido, sus propias paranoias mezcladas con la realidad que le irán completando los colores de un cuadro pintado en la juventud.
Su pandilla, su sostén juvenil y cordón umbilical con la sociedad, el rechazo al que se ha visto sometido por sus integrantes y todo lo que nunca supo de sí mismo y de lo que él creía el centro de su universo. Los amores adolescentes, las fantasías reprimidas, las curiosas relaciones sociales que se establecen mediante la pertenencia, o no, a un lugar determinado o la solidaridad que une a personas del mismo sexo, por el mero hecho de serlo.
Todo sale a la luz, únicamente, cuando se vuelve al pozo.