Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.
per Anna Rossell
Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.
Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.
I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral·lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.
No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel·la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.
Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.
Paga la pena fer-ne una reedició.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
POSTS TAGGED : novela
UNA NOVEL·LA ESPLÈNDIDA, SENSE ATENUANTS
Francesc Fontbona
La campana de vidre
Edicions 62, 2019, 397 pàgs.
per Anna Rossell
Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.
Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.
I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics…), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel•lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art… I ho fa —valgui l’expressió paral•lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.
No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel•la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns cassos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.
Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.
Paga la pena fer-ne una reedició.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
UNA MENA DE BILDUNGSROMAN D’ÀNIMA ORIENTAL
L’amant perillosa.
Al sud de la frontera, a l’oest del sol
Traducció de Concepció Iribarren i Albert Nolla Editorial Empúries, 2003, 175 pàgs
Una novel· la plàcida, aquesta de Murakami (*Kyoto, Japó, 1949). Perquè provoca serenitat, malgrat que narra una biografia convulsa. Reeixida paradoxa. La història atrapa per aquesta estranya mescla i més. Acompanyem al seu protagonista, Hajime, des dels seus dotze anys (fins a la seva maduresa?), en una mena de Bildungsroman d’ànima oriental.
Hajime és fill únic, aquesta condició l’obsessiona i potència el seu natural sensible, observador i reflexiu. Està i se sent sol a casa i a l’escola —són rars els fills únics—, i tendeix a la introspecció. Trigarà poc a desenvolupar un esperit altament exigent en triar les seves amistats; sol i solitari des de nen, buscarà escrupolosament la seva ànima bessona i la continuarà cercant al llarg de tota la seva vida mentre el lector l’ acompanya. A l’escola primària, una nena de la seva classe de la seva mateixa edat, Shimamoto, lleugerament coixa, sembla omplir el gran buit que Hajime sent. Tots dos traven una profunda amistat, es troben sovint a casa d’ella, parlen de les seves inquietuds, de les seves observacions; ella l’introdueix en la música clàssica, comparteixen els replecs de la seva afinitat anímica més íntima. Hajime, que la percep com molt diferent a ell, sent un tendre afecte cap a ella i una plenitud indescriptible, que se li antulla una espècie de miracle; també ella és filla única. No obstant això, aquesta màgica fase de la seva vida es veurà truncada pel trasllat de la família d’ell a un altre barri de la ciutat. Malgrat que ell la visita al principi algunes vegades, les trobades es van espaiant i la seva separació es fa definitiva amb l’entrada de tots dos en un institut de secundària diferent. El fil de la història és senzill.
El mestratge de Murakami resideix en la fondària anímica dels dos protagonistes que crea i en la qualitat de l’escriptura de l’autor. En l’exquisida, sublim essència dels dos caràcters principals radica l’interès primordial de la novel· la. L’escriptor japonès elabora una prosa altament poètica, rica en els matisos de l’ànima humana i en imatges de gran altura, que fa les delícies del lector. Hajime és un personatge inquiet que vol conèixer-se a si mateix, aconseguir l’harmonia i convertir-se en algú que se satisfaci. Alguna cosa li diu constantment que és un ésser incomplet i immadur i no deixa de buscar la seva plenitud. Com és característic en les novel•les de l’escriptor japonès, el tema principal del qual és la pèrdua del gran amor i la seva incessant cerca, també aquí el protagonista persegueix aquest objectiu. En aquest llarg i dur camí d’insatisfacció el lector se submergeix en les riquíssimes reflexions del personatge, en la seva manera de percebre les seves experiències en les relacions amb altres dones. El ritme de l’escriptura és lent, però en cap moment repetitiu, no el determina l’acció sinó la cavil· lació, el pensament i els seus matisos.
Malgrat estar escrita en primera persona —és Hajime qui narra— percebem la seva veu com a omniscient, tal és la precisió amb què ens transmet el seu sentir i les seves emocions i la del record dels diàlegs (incloses les pauses) que ha sostingut amb altres i que s’alternen amb la veu del jo narrador.
L’esdevenir de l’acció que va complint les diverses fases de la biografia de Hajime és versemblant i realista. No obstant això el suspens és un ingredient important de la trama; l’autor juga a vegades magistralment amb refinada exquisidesa amb el realisme i la (possible) fantasia fins al punt d’aconseguir instal•lar el dubte en el lector.
S’ha dit que Murakami s’ha deixat influir molt per la literatura i la música occidentals: alguna cosa d’això hi ha. Tanmateix és difícil imaginar que un autor occidental hagués pogut escriure com ell.
Haruki Murakami és autor de moltes altres novel· les, narracions curtes i assajos. Per la seva qualitat ha rebut importants premis literaris, tant personals com a obres concretes. El seu nom ha sonat en repetides ocasions com a candidat al Nobel de Literatura. Ha estat traduït àmpliament al català i a l’espanyol; una mica menys al basc i al gallec. Aquesta novel· la s’ha editat en espanyol amb el títol de Al sur de la frontera, al oeste del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. edel sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. edel sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. e del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes. e del sol (Tusquets, 1992, 2013), en traducció de Lourdes Porta Fuentes.
© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern H
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
PREMI PULITZER 2020. EN JUSTÍCIA
Colson Whitehead
Els nois de la Nickel
Traducció de Laia Font i Mateu
Edicions del Periscopi, 2020, 245 págs.
per Anna Rossell
Un llibre que neix amb la qualitat d’un clàssic abans que hagi passat la quantitat de temps que la història de la literatura exigeix d’habitud a una obra literària per considerar-la tal. Amb raó aquesta novel·la de l’escriptor i professor universitari estatunidenc Colson Whitehead va obtenir el premi Pulitzer 2020. En justícia.
Clàssic per més d’una raó. Perquè tracta una temàtica universal, (lamentablement) de tots els temps: l’opressió continuada de tota una raça per part de persones d’una altra raça i de les institucions que representen la ideologia i els interessos predominants de l’altra, i perquè el tractament literari de la matèria narrativa que li dona l’autor excel·leix per les seves qualitats.
Colson Whitehead converteix en ficció una història real que posa de relleu fins a quin punt realitat i ficció poden tocar-se i fondre’s, o fins i tot —com s’ha dit moltes vegades— que la ficció pot transmetre més verídicament una realitat que la realitat mateixa. L’autor s’encarrega d’il·luminar-nos sobre aquest tema al final, al capítol que dedica als Agraïments. Comença per aclarir que el llibre «és ficció i tots els personatges són inventats, però està inspirat en la història de la Dozier School for Boys de Marianna, Florida». I a continuació enumera un llarg reguitzell d’articles i altres documents que donen fe de la història com a fet real. Amb això ens convida, a més, a la consulta de les fonts que ell mateix ha utilitzat, per si volem saber-ne més.
Narrada per una veu omniscient que alterna diàlegs d’un ampli espectre de personatges, els lectors acompanyem la vida de l’Elwood, un noi a qui coneixem quan just ha començat a anar a l’institut a Tallahassee, una petita ciutat de Florida on viu amb la seva àvia, la Harriet. El noi, de viva intel·ligència, obert i honrat sent ja de ben jove una gran admiració per Martin Luther King i la seva defensa dels drets civils. El reverend li és un far i referent i l’Elwood està decidit a encarrilar la seva vida per fer-se un home de profit fent estudis universitaris i seguir el que el cap i el cor li demanen com a ciutadà. Les seves qualitats intel·lectuals i de caràcter fan pensar que aconseguirà el que es proposa, però el destí li fa una mala passada i tot es torça. Just quan tot semblava està ben encarrilat, l’Elwood anirà a parar a la Nickel (nom oficial «Acadèmia Nickel»), on l’envia el jutge per un robatori que li carreguen a ell injustament. La Nickel és un centre per a nois en edat escolar i d’institut, blancs i negres, que suposadament fa la funció de redreçar els suposats mals hàbits dels joves, que segueixen estudis a l’acadèmia. Allà s’hi troben nois per causes molt diferents; el que la societat de blancs considera rebuig, gairebé sempre a caprici seu, i aquells que han quedat sense família i l’administració entafora en un lloc on no l’hi faci nosa. La novel·la ens permet entrar a la institució i conviure amb els nois, seguir el seu dia a dia. El que es presentava oficialment com una possibilitat d’integració social es desemmascara com el que és realment: un lloc de reclusió i, altre cop, de segregació racial, on una piràmide d’adults instructors s’encarreguen de fer valdre la llei de la mà més dura i terrorífica, on el suborn, l’explotació infantil sexual i laboral estan a l’ordre del dia i on imperen la humiliació i la submissió dels joves al caprici i les necessitats dels «educadors» i responsables de l’acadèmia. Coneixerem les aliances, els odis, els capteniments i els complots que la naturalesa humana posa en marxa en una situació de reclusió i maltractament i veurem de primera mà com, malgrat tot, l’ésser humà pot mantenir la dignitat en unes condicions tan adverses. Una dignitat que l’escriptura de Whitehead manté també personalment en no decantar-se en cap moment pel victimisme.
La narració no segueix del tot una cronologia lineal; va endavant i enrere en el temps, la qual cosa aprofita l’autor per incorporar en la història de l’Elwood un efecte sorpresa al final.
Colson Whitehead (Nova York, 1969) ha rebut un altre premi Pulitzer abans d’aquest, l’any 2017, per la novel·la El ferrocarril subterrani, editada per Edicions del Periscopi, també publicada el mateix any en espanyol, El ferrocarril subterráneo, per Random Hours. Els nois de la Nickel també s’ha publicat en espanyol, Los chicos de la Nickel, en traducció de Luis Murillo Fort, per Random House.
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
NAZISMO CON PIEL DE DEMOCRACIA
*
Friedrich Christian Delius, Mi año de asesino
Traducción de Lidia Álvarez Grifoll,
Sajalín Editores, Barcelona, 2013, 330 págs.
Por Anna Rossell
No defrauda esta novela del autor alemán Friedrich Christian Delius (Roma, 1943) –galardonado en 2011 con el prestigioso premio Georg Büchner-, la última traducción de este escritor, a quien sigue de cerca el sello editorial Sajalín, que también ha publicado El paseo de Rostock a Siracusa (2010) y «Retrato de la madre de joven» (2011). Como las anteriores, también ésta aborda un tema histórico que, más allá del interés que suscita su glosa, trasciende el marco concreto de los acontecimientos narrados y plantea cuestiones universales fundamentales.
Delius sabe bien de lo que habla: publicada en Alemania en 2004, Mi año de asesino es una novela de impronta autobiográfica, que narra los sucesos en torno al grupo “Unión Europea”, en el que se constituyeron un puñado de resistentes contra Hitler, cuyos nombres más conocidos fueron Robert Havemann, Paul Rentsch, Herbert Richter y Georg Groscurth con la idea de combatir el totalitarismo en Europa a favor de la verdadera democracia. Consecuentes con su ideal, sus componentes arriesgaron su vida ayudando a perseguidos en los terribles años del nazismo.
El eje central de la acción se sitúa en 1968, cuando se da a conocer la noticia real de la absolución de R. (Hans-Joachim Rehse), un ex juez nazi responsable de doscientas treinta condenas a muerte, entre ellas la del padre de un amigo de infancia de Delius, Georg Groscurth, guillotinado en 1944. De la mano de un personaje ficticio con quien el autor empatiza -un joven estudiante de filosofía de su propia generación, que indignado por la noticia se propone asesinar al liberado y escribir un libro que será su confesión-, Delius desvela pormenorizadamente los entresijos de la guerra fría y el calvario que habrá de soportar la viuda, Anneliese Groscurth, quien, terminada la guerra, se ha propuesto reparar la memoria de su marido. Si bien el grueso de la novela focaliza con mayor intensidad la época de la posguerra inmediata hasta los años setenta, la narración imbrica, en retrospectiva y avanzando, tres momentos temporales: de la posguerra en adelante, los años de nazismo y resistencia, y el presente desde el que narra el protagonista.
La verdadera heroína de la novela es Anneliese Groscurth, que por su honradez, su humanidad, su valentía, su consecuencia y su perseverancia merece la simpatía del autor. Ella, que, como su marido, actuó contra el nazismo no por razones políticas sino por principios humanitarios; ella, que sigue fiel a los mismos principios, se encuentra después de la guerra tan fuera de lugar como durante los años del nacionalsocialismo. Su historia de larga resistencia en la posguerra pone de relieve que el fin de la contienda bélica no supuso el comienzo de la democracia en el oeste -defender los valores del humanismo democrático y actuar según ellos suponía en aquellos años ser acusada de comunista y de poner en peligro la convivencia constitucional- ni la justicia igualitaria en el este, y que quien no hiciera el juego al discurso de uno u otro lado quedaba fuera del mundo y sin lugar. Pero la narración de Delius incide sobre todo en la República Federal Alemana y no tanto en la República Democrática. El estudio histórico de Delius nos recuerda hasta qué punto en Alemania occidental altos cargos nazis, muchos, siguieron en sus puestos y hasta prosperaron, sobre todo en el ámbito de la aplicación del derecho, y que no es lo mismo aplicar el derecho vigente que administrar justicia. Por ello mismo el libro plantea también la cuestión fundamental de si es lícito condenar a alguien que aplica la ley, incluso cuando ésta vulnera los derechos humanos.
Delius, que se documentó con entrevistas y estudió a fondo las actas de los procesos en los que se vio envuelta Anneliese Groscurth, rehúye las ideologías y las tomas de partido interesadas, no elude temas espinosos que en su país aún levantan ampollas y le han valido críticas negativas ajenas a criterios literarios, como la caracterización del carismático Robert Havemann o la de la generación del 68 a la que él mismo pertenece, pero lo hace sin ira, sopesando sus afirmaciones y sólo en la medida en que el contexto lo requiere.
Sin duda una novela muy recomendable, tanto para amantes de la historia como de la literatura.
Anna Rossell
