Miquel-Lluís Muntané
Ombres sobre un fons blau
Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta
Rafael Dalmau Editor, 2022, 134 pàgs.
per Anna Rossell
Surto de la lectura d’aquest llibre de Miquel-Lluís Muntané amb el viu sentiment d’haver revisitat la pròpia infantesa. Les imatges evocades i els records han desfilat als meus ulls com en una pel•lícula màgica. L’he gaudit amb els ulls oberts d’aquell infant de Cinema Paradiso, per bé que el que desfilava davant meu no era un món nou, sinó l’íntim univers de la nena que jo era en aquells mateixos anys.
Com diu el subtítol, el que hi trobarà el lector és la Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta, la de l’autor, ben personal, però també la de qualsevol que hagi viscut a l’època (no cal que siguin els mateixos anys). Perquè el que hi descriu Muntané és un retrat de la Barcelona que es va anar bastint pocs anys després de la Guerra d’Espanya fins ben bé passat el meridià dels seixanta. Són cinc o sis anys de la seva vida, que transcorren a Barcelona sota la dictadura franquista en la fase en què el país començava a prosperar econòmicament i que el règim del dictador batejà amb el nom de desarrollismo. Així, aquest àlbum de records, com bé podríem anomenar el llibre, és un bocí essencial de la història de la Ciutat Comtal que serà també molt il•lustratiu per a tots aquells que no pertanyin a la generació de l’autor; tan vívida és la seva prosa, tan narrada com si ho fos des del moment mateix en què l’infant ho visqué.
El nen n’és el protagonista, el nen que es retrotrau al passat i recula fins tornar-se a trobar en aquells llocs, aquelles situacions, aquelles emocions. Escriu des de la seva memòria infantil amb ulls, fantasia i imaginari infantil. I alhora, magistralment, ho fa des del coneixement de l’adult que ara és. L’adult mira el nen des de la distància dels anys transcorreguts, però en el mateix moment que l’evoca sembla que torna a ser-ho.
És per això que els records que confegeixen el llibre ens els transmeten dos personatges: el nen i l’home (infant i adult). L’autor es refereix a si mateix en tercera persona i configura un trio que li permet de mirar-se doblement; com a autor i des de fora observa els dos herois en què es desplega. I, tanmateix, els reviu o els veu de molt a prop. Hi és i ho és.
Formalment són capítols molt breus, d’una pàgina i mitja, gairebé dues a molt estirar. Però tots ells impagables —en són cinquanta-set—. Per davant nostre desfilen un reguitzell d’icones, avui desaparegudes, que per sort Muntané arreplega per a la posteritat en aquest recull. Personatges com el vigilant, el sereno, els esmolets, la Pinito del Oro… però també llocs, hàbits, celebracions i situacions socials irrepetibles, institucions com l’escola i els mètodes d’ensenyament, les visites a casa la tieta, els jocs. La remembrança implica tots els sentits: les olors, el tacte, el gust, l’oïda i la vista. Sempre des de la mirada encuriosida o de sorpresa de la criatura que perceb en aquell passat, des de la seva imaginació i la seva fantasia. No hi manca doncs una certa ironia, una crítica subtil quan cal, un comentari del personatge adult que li permet fer oportunes i assenyades disquisicions sobre les qualitats característiques dels infants i, per contrast, de vegades, sobre el capteniment menys lloable dels adults. La narració dels fets va acompanyada, gairebé sempre, de sucoses i il·lustratives reflexions.
La prosa de Muntaner és fluent, desplega un lèxic ric que és un gaudi de llegir i els ben asseguro que el recull, escrit per la ploma d’un adult amb molt bona memòria, que de nen ja es mirava el seu entorn amb l’aguda capacitat d’observació de l’infant, és un tresor.
Com bé diu el magnífic pròleg de l’historiador Jordi Mata, Els modestos principis de tot, on repassa el perquè ens han arribat tantes cròniques de suposats gran personatges i lamenta que no se n’escriguin dels ciutadans comuns, aquestes històries —de l’estil que ens conta Muntané— tenen molt a veure amb l’altra, la Història amb majúscula inicial. Sense que això vulgui dir que l’una pugui substituir l’altra, és necessari subratllar que es complementen. Diu Mata: «No crec faltar a la veritat en adjudicar obres com aquesta […], al camp de la microhistòria i a la seva defensa que les arrels dels successos més importants es basen en les accions ordinàries dels ciutadans, que es tradueixen en múltiples ramificacions.»
Miquel-Lluís Muntané, que d’habitud escriu poesia, també ha conreat el memorialisme en altres textos: La seducció dels rius (2006), De sèver i de quars (2015) i Frontisses (2018)
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
