Núria Castellsaguer Maynegre
T’escolto, Samsó
Voliana Edicions, 284 págs.
per Anna Rossell
No hi ha dubte que Núria Castellsaguer té la mà trencada per a l’escriptura. Llegint la seva prosa tenim la impressió que per a ella contar una història és com bufar i fer ampolles. Tanmateix, això no és res més que una aparença. Perquè que una novel·la es llegeixi sense entrebancs i d’una tirada no significa que sigui fàcil d’escriure. Ben al contrari, aconseguir-ho comporta ofici i un olfacte fi per trobar la destra manera de triar els múltiples factors que intervenen en la tasca, combinar-los hàbilment i vestir-los amb les paraules adients per donar vida als personatges que protagonitzen l’entrellat. És un art. I l’autora reix en el propòsit.
Castellsaguer opta per una història senzilla, la vida de Fèlix Samsó no té res d’extraordinari; ell és un home com tants altres. I és precisament d’aquesta senzillesa d’on l’autora treu la força de la novel·la, que permet al lector veure en el personatge un individu corrent (que no simple) com podria ser ell mateix. El mèrit rau justament a posar de relleu que ningú n’és, de corrent, que cadascú té un passat que li condiciona la vida i un pou de sentiments amb què ha de bregar per assolir l’equilibri i l’harmonia.
L’autora, mataronina, ubica la narració a Mataró (per bé que mai hi trobem la ciutat amb el seu nom hi ha prou indicis que s’hi inspira directament). Corre la primera dècada dels 2000. En Fèlix Samsó és un home de més de seixanta anys, psiquiatre infantil, que al final del llibre s’acaba de jubilar. Així seguirem les inquietuds del protagonista en els darrers temps de l’exercici de la seva professió: coneixerà la Gina, una dona de poc més de trenta anys, que segueix tractament al seu hospital i en Roc, un nen amb problemes familiars, pacient d’en Fèlix.
Però Castellsaguer ens vol donar a conèixer el seu heroi al complert i se les empesca per fer-nos entrar amb mirada retrospectiva en el passat de Samsó, a l’infantesa poc amable que l’ha lligat positivament a la mare i negativament al pare. I és sobre tot en aquest altre nivell narratiu que també el seu pare i la seva mare juguen un paper important.
Narrada en primera persona, és la veu d’en Fèlix qui ens condueix, però els nombrosos diàlegs permeten al lector conèixer de primera mà els seus companys de viatge i percebre matisadament el seu caràcter.
Castellsaguer empra una prosa fresca i quotidiana, molt fluïda i rica en frases fetes i un lèxic planer molt encomiable, que contribueix a definir essencialment els seus personatges. L’autora construeix les seves criatures amb subtilesa destacable, i a la encertada caracterització hi contribueixen tant les descripcions que en fa el Fèlix mateix, la veu narradora, com les reaccions de cadascun en cada situació. Se sap posar en la pell de la mare, una dona tendra i intel·ligent sense estudis, amorosament lligada al seu fill; del pare, un home frustrat i sense escrúpols; d’en Roc, un nen profundament afectat per l’abandonament i un context familiar desestructurat; de la Gina, la jove vídua enèrgica i geniüda, segura d’ella mateixa i de tendència egocèntrica; d’en Fèlix, a qui el passat impedeix portar una vida emocionalment satisfactòria i de la Maria José i en Juli, companys de treball a l’hospital. Tots ells se’ns fan extraordinàriament propers per la seva autenticitat.
El muntatge temporal és la tècnica que empra l’autora per cobrir la narració de la infància i l’adolescència d’en Fèlix, qui, assegut una nit amb la mare a l’estació de França de Barcelona, rememora els moments més sensibles de la seva vida passada. Així la novel·la juga amb l’alternància dels capítols del moment actual amb els del passat, sense seguir la cronologia natural i sovint lligant associativament el final dels uns amb el principi dels altres. El primer capítol (primera part) i el darrer (tercera part) constitueixen tècnicament una excepció; són els únics en què s’hi fa present una veu narradora omniscient, cosa la qual permet a l’autora primer posar-nos en situació i presentar el seu protagonista i el seu entorn, i després, donar-nos a entendre que és ell qui escriu la història (segona part) en el record. La trama va dosificant així les informacions que convé desvetllar en cada moment i deixar-ne algunes en suspens, cosa que afegeix intriga al desenvolupament dels fets.
Una novel·la que abelleix llegir i ha d
’interessar a un públic lector molt ampli.
© Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com.es/
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern