POSTS TAGGED : conte

HOFFMANN, PIONER EN L’ESCRIPTURA D’ALLÒ SINISTRE

E. T. A. Hoffmann
L’home de la sorra
Traducció de Núria Mirabet i Cucala
Pròleg d’Emili Olcina
Laertes, 2022, 132 pàgs.

La imatge té un atribut ALT buit; el seu nom d'arxiu és Lhome-de-la-sorra-3.jpg

per Anna Rossell

Un privilegi poder seguir gaudint d’E.T.A. Hoffmann! Amb raó se segueix reeditant en noves traduccions. La seva obra és viva i la seva petjada roman en els ecos que ressonen en molts altres escriptors igualment universals i fins cineastes recents de renom. I és que Hoffmann és pioner en l’escriptura d’allò sinistre i s’avança a la psicoanàlisi.

Hoffmann (Königsberg, 1776-1822) fou un geni. Especialista en dret, excel· lí com a jurista, però també com a pintor i músic. Tanmateix, malgrat va exercir alternativament diverses feines que acabava deixant, o de les quals l’acomiadaven, i conrear les altres arts, el coneixem sobre tot per la seva impactant literatura. Els seus contes terrorífics l’han consagrat com a mestre del gènere fantàstic. Un escriptor romàntic que, interessat com tants altres adscrits al Romanticisme, en estudiar literàriament els racons obscurs inherents a la naturalesa humana, s’hi va endinsar amb gosadia i amb una intuïció sense precedents: la bogeria, la personalitat desdoblada, els somnis, el vampirisme. El romanticisme sabia que la Il· lustració no podia explicar-ho tot, que la raó no il· luminava aspectes incompresos. Es diu de L’home de la sorra, com del Lenz (1835) de Georg Büchner (1813-1837), que és un dels primers textos a reflectir l’esquizofrènia. Només que el conte d’E.T.A. Hoffmann fou escrit bastant abans, el 1817, i publicat dins del recull Contes nocturns.

Aquest és un dels relats més populars de l’autor del romanticisme negre. La seva precisa observació del capteniment humà foraviat, la seva aguda mirada cap a l’interior de l’ànima i la seva excelsa tècnica narrativa, donen a aquest conte un potencial interpretatiu que s’ha fet palès en la gran quantitat de textos hermenèutics d’erudits i investigadors que han sorgit en els darrers anys.

Nathanael, el protagonista, és el fil conductor de la inquietant història, uns esdeveniments i unes idees que el persegueixen de manera obsessiva i que acaben per portar-lo a un final funest.
El conte és riquíssim en la diversitat i l’interès dels temes que tracta i les reflexions que suscita en els lectors: relació veritat vs. realitat; subjectivitat/il· lusió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants. « usió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants.

Tècnicament la narració s’inicia en el marc d’una estructura epistolar, tres capítols en què Nathanael escriu al seu amic Lothar, germà de Clara, la seva estimada, i li dona compte de l’episodi inquietant que el persegueix els darrers temps (la primera carta) i la que escriu Clara, la promesa, a Nathanael (la segona), on ella prova de tranquillitzar-lo traient a relluir la força i el perill de fer cas a pressentiments que, segons Clara, no són sinó una projecció del nostre propi interior i acaben representant una amenaça per a la nostra salut. La tercera, una altra missiva de Nathanael a Lothar, en què segueix la reflexió a què el convida Clara. Però és a continuació de la tercera carta quan, en aquest mateix capítol, apareix una veu narradora omniscient, que es declara amic de Nathanael i també de Lothar, que es dirigeix sovint al lector i que afirma que Lothar li ha fet arribar les cartes del protagonista angoixat. Amb aquesta documentació el narrador exterior es proposa transmetre’ns la història. Estructuralment el conte, pel seu començament epistolar, per la contraposició en alguns moments entre mentalitat il· lustrada (Clara) i mentalitat romàntica (Nathanael), pel narrador exterior i per la deriva del personatge central, recorda el Werther del Goethe preromàntic, que ja apuntava els temes del Romanticisme. Cal subratllar la genialitat que es manifesta en la manera com Hoffmann organitza el relat i diu i escampa sospites i detalls per deixar-nos en la inòpia. Perquè a través de les cartes coneixem directament tres dels personatges principals, així com, de rebot, els que protagonitzen la història de Nathanael. Aquesta tècnica apropa els protagonistes al lector i incita a la seva empatia, una empatia que es reforça amb la intervenció del narrador exterior en dirigir-se als lectors. En el decurs de la lectura no deixem de dubtar si Nathanael imagina i fantasieja o si el que explica té una vivència real. I fins el final absolut l’autor ho deixa amb intel· ligència molt subtilment en suspens, perquè la veu narradora escriu:

«Al cap de molts anys, va córrer la brama que havien vist Clara davant d’una bonica caseta al camp, en un lloc llunyà, en companyia d’un home afectuós; estaven agafats de les mans i dues criatures alegres jugaven davant d’ells. Podríem treure’n la conclusió que Clara va trobar la tranquil·la felicitat casolana que s’adeia amb el seu esperit alegre i viu, i que mai no hauria trobat al costat de Nathanael, amb l’ànima esquinçada». Per bé que el narrador omniscient diu de Nathanael que tenia «l’ànima esquinçada» i sembla donar a entendre que aquesta és una observació objectiva, l’únic que se’n desprèn objectivament és que la hi tenia, d’esquinçada, però no aclareix per quina causa: veia fantasmes? El que veia i li passava era real? La pregunta resta oberta. Així al lector li queda un sentiment sinistre, no resolt. Val a dir que hi ha un detall important que hi contribueix: el conte de Hoffmann incorpora un personatge, un altre amic de Nathanael, de nom Sigmund. L’escriptor no sabia res del psicoanalista austríac Sigmund Freud. Aquest no havia nascut encara. El llibre inclou, en una segona part, un escrit de Freud, qui, arran de L’home de la sorra de Hoffmann, va fer un homenatge a l’escriptor alemany en un article, Allò sinistre, on estudia les seves causes des del punt de vista psicoanalític. És una aportació que enriqueix la reflexió sobre el conte de Hoffmann i en subratlla la precocitat i il· lumina la definició i la percepció d’allò sinistre i de les seves raons, diferenciant també entre el que incita a la impressió de sinistre en la ficció i en els casos de vivència real.

El conte va precedit d’un pròleg d’Emili Olcina, que emmarca en un context històric-literari molt ampli la figura de Hoffmann i el va estrenyent cada cop més, acostant-se a la figura concreta de l’escriptor.
La traducció, excelsa.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https:twitter.com/Raboliut

https://twitter.com/Raboliut


SOBREVIURE AL PROVINCIANISME

Alice Munro
¿Qui et penses que ets?
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, 2019, 310 pàgs.

per Anna Rossell

L’escriptura d’Alice Munro té un marcat segell propi, tant quant a l’estructura dels seus llibres (relats breus entrelligats, que no novel·les) com quant al seu estil narratiu, contingut i precís. La temàtica recurrent: identitat i món provincià. Sobreviure al provincianisme.

Com sovint en la seva trajectòria literària, centrada en figures de dones, Munro (Wingham —Ontario, Canadà—, 1931) elegeix una protagonista femenina per als relats de ¿Qui et penses que ets? La Rose, qui, com l’autora, creix en una petita població de província de la regió d’Ontario, serà el personatge de tots els capítols del llibre, l’heroïna que donarà cohesió al conjunt.

Tal com el títol suggereix, el tema principal és el problema d’identitat d’una dona que ha crescut en un ambient provincià, que veu amb ulls crítics el seu entorn i busca fugir-ne. Maltractada pel seu pare, la Rose passa la seva infantesa a la casa familiar, on viu amb el pare malalt, la seva madrastra (la Flo) i un germà petit, nascut del matrimoni entre el pare i la seva segona muller. La Rose, que té inquietuds intel·lectuals més enllà del que pot oferir-li el poble, aconsegueix deixar-lo i cursar estudis universitaris. A partir d’aquí anirem veient successivament, en els deu capítols que confegeixen el volum, diverses etapes de la vida del personatge principal, una vida desassossegada, emocional i professionalment inestable, que no arriba a quallar en cap àmbit.

Munro apunta al viciat brou de cultiu del món rural, a l’estretor de mires i a l’ofec cultural i intel·lectual que s’hi respira com a causa determinant del desequilibri de les persones (ho fa sovint en la seva trajectòria literària). Ja en el primer relat, Pallisses reials, l’autora remarca la diferència fonamental entre els dos barris del poble de la Rose: «A Hanratty l’estructura social anava des de metges, dentistes i advocats fins a obrers de la foneria, obrers de la fàbrica i camàlics; a West Hanratty anava d’obrers de la fàbrica i de la foneria a famílies nombroses i poc previsores, de traficants ocasionals, prostitutes i lladres fracassats. La Rose creia que la seva família estava a cavall del riu sense pertànyer a cap dels dos costats […]».
La protagonista viu en el més pobre dels dos sectors. I, també en aquest primer relat, Munro defineix els personatges de la família, que ja donen a entendre que d’allà no en pot sortir res de bo: el pare, maltractador i malalt; la madrastra, que pensa que Spinoza és una verdura. La Rose aconseguirà lliurar-se de l’espai físic on ha crescut, però mai no s’alliberarà de la inseguretat que li dona el complex d’inferioritat que l’acompanya arreu. ¿Qui et penses que ets? és la pregunta que li fan alguns dels personatges (la Flo i la mestra) per avergonyir-la, però que també es fa ella mateixa, víctima de la seva educació infantil.

La Rose pertany a la categoria dels marginats, personatges que interessen a l’autora especialment —el llibre n’inclou dos més, molt diferents, però ambdós socialment desplaçats: en Milton Homer, un noi discapacitat mental, molt popular per les seves sortides de to i per les seves grotesques actuacions en les desfilades populars, i en Ralph Gillespie, un inadaptat com la Rose, raó per la qual congenien molt en l’adolescència—. De fet, a la Rose no li escauen ni la vida ni la mentalitat burgeses; és el provincianisme que s’hi reflecteix, i que contamina fins i tot la vida dels desclassats, el que fa fracassar el seu matrimoni amb un home benestant que pretén relegar la seva dona a una existència dependent, dedicada a la llar, al marit i als fills. Aquest ofegament de la llibertat personal a través del matrimoni és una altra de les causes del mal, que assenyala Munro. I ho subratlla amb el títol que dona a una de les històries, La captaire, al·ludint a la balada d’El Rei i la Captaire, del segle XVI, subvertint-ne el significat: el rei-marit, que vol redimir la captaire-Rose oferint-li una vida suposadament regalada, fracassa estrepitosament a la versió de Munro.
Tanmateix, Munro no moralitza en cap moment, ans al contrari, deixa llibertat absoluta al lector per lligar caps a partir de les escenes que contempla.

Una de les característiques narratives del conjunt és que la trama és inexistent; no hi passa res (o molt poc). Narrat en tercera persona i alternant la veu omniscient amb els diàlegs, cada relat, cada història (cada capítol) és una finestra que ens obre Munro a la vida de la Rose: el microcosmos familiar, l’escola, la universitat, el matrimoni, la maternitat i les trobades de la parella amb altres matrimonis amics, escenes de la relació amb diversos homes després del fracàs matrimonial. I cadascuna de les escenes es desenvolupa en una localitat diferent, com un símptoma del desassossec que arrossega la Rose, que l’empeny a canviar sempre d’aires i de professió, amb l’esperança de trobar el seu lloc al món.

L’últim dels relats, que, per bé que es poden llegir independentment, segueixen una cronologia lineal, acaba situant la Rose novament a Hanratty, on ella visita de tant en tant la Flo, que ara viu en una residència d’ancians. El final dona a entendre que la Rose s’ha reconciliat, al menys en certa manera, amb el passat que tant havia volgut oblidar i deixar enrere. En aquest sentit, el llibre té un cert caràcter de Bildungsroman.

El fet que Munro es dediqués sobre tot al relat breu (alguns parlen de conte, la crítica literària anglosaxona parla de short story) —difícil encabir la seva concepció literària en un gènere clarament definit— li confereix una personalitat remarcable. Munro no va voler dedicar-se a la novel·la; només en va escriure una Les vides de les dones (publicada en anglès amb el títol Lives of Girls and Women el 1971, i per Lumen el 2011, en espanyol). De fet, molts dels seus relats, que finalment van veure la llum compilats com a llibre, havien estat publicats abans, solts. També sabem que a l’autora li agradava reescriure els seus relats i que sovint els modificava i els tornava a publicar. Podríem dir que mantenia vius els seus personatges.

Alice Munro ha rebut diversos premis literaris importants; el 2013, el Premi Nobel de Literatura. L’autora ha estat àmpliament publicada a Espanya, en espanyol, català i euskera.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Portada del recull de relats d’Alice Munro, ¿Qui et penses que ets?, Club Editor, 2019