ANNIE ERNAUX, LA VESSANT POLÍTICA DE L’ESCRIPTURA

Annie Ernaux
L’esdeveniment
Traducció de Valèria Gaillard
Angle Editorial, 2022, 93 pàgs.


per Anna Rossell

Que per a Annie Ernaux Ernaux (Lillebonne —França—, 1940), guanyadora del Nobel de Literatura 2022, escriure és una necessitat ho sabem des de fa temps. No només perquè llegint-la ho traspuïn els seus relats, sinó perquè ella mateixa ens ho diu abastament i directa en els seus textos. Tanmateix, no és només el fet d’escriure el que reclama la seva necessitat, Ernaux sent la urgència d’escriure com ho fa: sobre el referent directe de la seva vida, sobre la vivència i la ferida exposada i oberta. Ho corrobora el fet que comencés escrivint ficció —per bé que també s’inspirés en l’autobiografia—, però deixés, a partir de 1982, aquest gènere per a adoptar el que ja fa anys que coneixem: l’escriptura sobre la pura experiència autobiogràfica.

Segurament Ernaux va prendre la decisió de canviar de gènere quan va experimentar que la vida li aportava un material d’escriptura molt més valuós que la seva imaginació, i se’n va adonar que havia viscut prou com per a vessar els seus retalls de vida en paper. Del vessament autobiogràfic n’obtenia un valor afegit una doble recompensa personal: la del seu alliberament dolorós i la d’oferir a altres dones llocs íntims on emmirallar-se.

Ernaux sabia que aquesta decisió feia de la seva escriptura, com ella mateixa ha reconegut públicament, un gest polític en el sentit més literal, i és per això que hom la considera una escriptora propera a la sociologia. Ser dona sempre és perillós i Ernaux pertany a una generació en què ser-ho ho era molt encara, de perillós, més que avui dia al món occidental. L’educació que ella devia rebre en una escola catòlica dels anys cinquanta del segle passat i l’ambient en què va créixer, al si d’una família obrera esdevinguda comerciant, es filtren com un degoteig constant en els seus textos a través dels traumes que deixen petjada pregona en la seva persona. Sentiments com la vergonya, la por del sexe, la culpa, la inferioritat envers altres, la necessitat d’acceptació del grup, la ràbia davant del tracte humiliant… són components axials dels seus textos.

En una ressenya anterior —del seu llibre Pura passió—, em referia a la dificultat d’etiquetar els seus textos amb cap dels conceptes que reben les formes literàries tradicionals, i gosava afirmar que els seus llibres s’acosten en certa mesura a l’assaig. És curiós que l’autora faci sovint ús de notes d’aclariment a peu de pàgina, com si la seva intenció fos documental, científica, cosa que s’adiu amb la vessant sociològica dels seu estil literari.

L’esdeveniment, eufemisme que fa servir l’autora per a referir-se a un avortament, el propi, és una crònica —amb el corresponent registre dels dies i els mesos—, però pot ser, fil per randa, la narració de l’avortament de qualsevol dona del món. En determinats moments de la lectura percebem el llenguatge que Ernaux empra per a referir-se al fetus expulsat —«la cosa»— i la descripció de tota l’escena gairebé com a una manca de respecte rallant l’obscenitat. I si això ens passa és justament perquè aquesta temàtica segueix essent tabú en la nostra societat, per bé que la llei en alguns països ja no el persegueixi. El seu llenguatge és cru, dur, aspre, esfereïdor, esgarrifós, i gairebé ens sentim temptats a afegir-hi cruel, com si fos l’autora el subjecte de la crueltat. Ben al contrari, el que Ernaux pretén és narrar el que s’esdevé i pot arribar a sentir i dir algú que es veu en aquesta situació, tal qual, sense afegir-hi cap dramatisme ni treure’n. Si la situació és dramàtica cal canviar les condicions (com deia Bertolt Brecht —no és cita literal—).

A banda dels episodis que l’autora ens narra en el decurs de la seva carrera literària, tots colpidors, tots íntims (però no només personals perquè ho són de tantes dones) cal dir que la seva escriptura, la manera en què escriu, deriva al lector a la reflexió sobre la memòria i la funció (o les funcions) de l’escriptura. Ernaux escriu cada episodi gairebé bastants anys després de la vivència; sovint parla de fotos que es mira de l’època o d’anotacions que havia fet al seu diari o a la seva agenda per evocar i recordar el moment, i també molt sovint ens dona a entendre que ja no es recorda de tal o qual. Ens deixa pistes sobre la seva inseguretat, de la mateixa manera que no és contundent en les conjectures que fa sobre la utilitat o la finalitat de la seva escriptura.

Però, això sí, està absolutament segura de la utilitat —personal i social— del que escriu.

© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol