EMMUDIR PER SOBREVIURE

Portada de la novel·la El gueto interior, de Santiago H. Amigorena

Santiago H. Amigorena
El gueto interior
Traducció de Jordi Martín Lloret
Edicions 62, 2020, 182 pàgs.


per Anna Rossell

Emmudir per sobreviure a un trauma, aquesta reacció de la psique humana que ens deixa sense parla, en un fals intent de fer recular el temps perquè l’horror no hagués succeït, en un fals intent d’oblidar… I, no obstant, sabem que només parlar sobre l’experiència traumàtica ens ofereix una possibilitat de cert alliberament.

Aquesta és, en essència, la situació emocional que defineix el personatge principal d’aquest relat biogràfic novel·lat que el seu autor ens ofereix ara prosseguint els que ja iniciés fa més de vint anys per narrar la seva vida: Une enfance laconique (Ed. POL, 1998), Le premier amour (Ed. POL, 2004) i Le première défaite (Ed. POL, 2012).
Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962), cineasta i escriptor traslladat a França als onze anys es rescata amb aquesta novel·la a si mateix del mutisme en què el seu avi Vicente es va sumir i que va deixar en herència a tota la seva família.

L’autor sap el que pesa el silenci sobre l’ànima humana, ho sap perquè el pateix i és conscient que per poder «oblidar» (és un dir, perquè un trauma mai s’oblida), per poder al menys descarregar-se, ha de explicar-ho, ho ha d’escriure. «Fa vint anys vaig començar a escriure un llibre per combatre el silenci que m’ofega des que vaig néixer», diu la breu introducció que parla del naixement de la seva obra anterior. Així és com Amigorena aborda la reconstrucció de la vida de Vicente Rosenberg, el seu avi matern, d’ascendència jueva, nascut a Polònia, que als trenta-vuit anys va emigrar a Buenos Aires buscant la llibertat i la independència familiar i deixant enrere la seva mare i dos germans.

Si bé la novel·la arrenca el setembre de 1940, quan comença a gestar-se l’emmudiment per al protagonista, la veu narradora omniscient (en aquest cas identificada amb l’autor) torna la mirada cap enrere per reconstruir la història a partir del moment en què l’avi arriba a l’Argentina, l’abril de 1928.
Ell, que va abandonar la llar familiar en un intent juvenil de deixar enrere l’opressió materna, es distancia de la seva família sense correspondre a les freqüents cartes que la seva mare li envia des de Polònia. I, si bé l’any de la seva partida no permetia intuir els terribles esdeveniments que molt aviat assolarien Europa, aquest fet serà decisiu perquè en Vicente comenci a gestar un profund sentiment de culpa que ja no l’abandonarà.

En aquest recorregut biogràfic i amb l’ajuda de les dues perspectives que incorpora la narració, la de Vicente allunyat d’Europa en aquells anys convulsos i la del narrador omniscient que coneix els esdeveniments històrics posteriors, la novel·la dona compte de fites essencials en relació amb els fets. Així sabrem de la desinformació en la qual vivia el món pel que fa als horrors desencadenats pel nacionalsocialisme (molt poca informació va transcendir a la premsa i només a la fi de la guerra es va publicar l’existència dels camps d’extermini i de les cambres de gas), sabrem de l’evolució progressiva que va patir el pla d’aïllament en guetos, de la insurrecció del gueto de Varsòvia i de l’extermini dels jueus europeus, de com va anar quallant, en les seves diverses fases, l’anomenada «solució final», de com es crea la consciència d’identitat… Així mateix se’ns avancen (perquè es diu d’una informació sobre els horrors en un diari abans de la fi de la guerra i quan el protagonista s’adona del seu sentiment) dos dels leitmotiv de la literatura sobre genocidi nazi escrita per supervivents: la incredulitat i la culpa per haver sobreviscut, i s’informa i es reflexiona sobre els diversos intents de nomenar l’innombrable, aquell horror: Holocaust, genocidi, Hurbana o Shoah.

La culpa en què es debat Vicente Rosenberg és la protagonista principal de la novel·la, que va corroint la seva ànima des del moment en què comença a intuir, per les cartes que rep de la seva mare i després per la total absència d’elles i alguna tímida informació, el que pugui estar-li succeint a la seva família. El procés d’enfonsament personal del protagonista acaba per sumir-lo en un estat del qual probablement mai es va recuperar; més tard Vicente va saber que la seva mare havia estat deportada a Treblinka II, un dels camps d’extermini més «eficaços». També va saber que el seu germà i la seva dona van acabar al gueto i el fill d’aquests, de cinc anys, deportat a Auschwitz.

L’últim capítol, a manera de conclusió, ja no el narra una veu omniscient, sinó una primera persona, directament l’autor de el llibre, que dona compte de la mort dels avis, de la necessitat de la seva escriptura i dels beneficis d’aquesta.

Tanca el llibre una Nota del traductor, Martín Caparrós Rosenberg, cosí de l’autor, qui al seu torn, va escriure la història des del seu punt de vista, Los abuelos (https://www.revistadelauniversidad.mx/articles/2683dea4-0027-451d-91d1-3dac45326f1a/los-abuelos).

La novel·la també ha vist la llum el 2020 en espanyol (Penguin Random House). De Santiago H. Amigorena s’ha publicat també a Espanya Aquellos días que no olvidaré (Ed. Funambulista, 2015).

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

L’ENCÍS DE LES HISTÒRIES ENTRANYABLES




Núria Castellsaguer Maynegre
T’escolto, Samsó
Voliana Edicions, 284 págs.

per Anna Rossell

No hi ha dubte que Núria Castellsaguer té la mà trencada per a l’escriptura. Llegint la seva prosa tenim la impressió que per a ella contar una història és com bufar i fer ampolles. Tanmateix, això no és res més que una aparença. Perquè que una novel·la es llegeixi sense entrebancs i d’una tirada no significa que sigui fàcil d’escriure. Ben al contrari, aconseguir-ho comporta ofici i un olfacte fi per trobar la destra manera de triar els múltiples factors que intervenen en la tasca, combinar-los hàbilment i vestir-los amb les paraules adients per donar vida als personatges que protagonitzen l’entrellat. És un art. I l’autora reix en el propòsit.

Castellsaguer opta per una història senzilla, la vida de Fèlix Samsó no té res d’extraordinari; ell és un home com tants altres. I és precisament d’aquesta senzillesa d’on l’autora treu la força de la novel·la, que permet al lector veure en el personatge un individu corrent (que no simple) com podria ser ell mateix. El mèrit rau justament a posar de relleu que ningú n’és, de corrent, que cadascú té un passat que li condiciona la vida i un pou de sentiments amb què ha de bregar per assolir l’equilibri i l’harmonia.

L’autora, mataronina, ubica la narració a Mataró (per bé que mai hi trobem la ciutat amb el seu nom hi ha prou indicis que s’hi inspira directament).  Corre la primera dècada dels 2000. En Fèlix Samsó és un home de més de seixanta anys, psiquiatre infantil, que al final del llibre s’acaba de jubilar. Així seguirem les inquietuds del protagonista en els darrers temps de l’exercici de la seva professió: coneixerà la Gina, una dona de poc més de trenta anys, que segueix tractament al seu hospital i en Roc, un nen amb problemes familiars, pacient d’en Fèlix.

Però Castellsaguer ens vol donar a conèixer el seu heroi al complert i se les empesca per fer-nos entrar amb mirada retrospectiva en el passat de Samsó, a l’infantesa poc amable que l’ha lligat positivament a la mare i negativament al pare. I és sobre tot en aquest altre nivell narratiu que també el seu pare i la seva mare juguen un paper important.
Narrada en primera persona, és la veu d’en Fèlix qui ens condueix, però els nombrosos diàlegs permeten al lector conèixer de primera mà els seus companys de viatge i percebre matisadament el seu caràcter.
Castellsaguer empra una prosa fresca i quotidiana, molt fluïda i rica en frases fetes i un lèxic planer molt encomiable, que contribueix a definir essencialment els seus personatges. L’autora construeix les seves criatures amb subtilesa destacable, i a la encertada caracterització hi contribueixen tant les descripcions que en fa el Fèlix mateix, la veu narradora, com les reaccions de cadascun en cada situació. Se sap posar en la pell de la mare, una dona tendra i intel·ligent sense estudis, amorosament lligada al seu fill; del pare, un home frustrat i sense escrúpols; d’en Roc, un nen profundament afectat per l’abandonament i un context familiar desestructurat; de la Gina, la jove vídua enèrgica i geniüda, segura d’ella mateixa i de tendència egocèntrica; d’en Fèlix, a qui el passat impedeix portar una vida emocionalment satisfactòria i de la Maria José i en Juli, companys de treball a l’hospital. Tots ells se’ns fan extraordinàriament propers per la seva autenticitat.

El muntatge temporal és la tècnica que empra l’autora per cobrir la narració de la infància i l’adolescència d’en Fèlix, qui, assegut una nit amb la mare a l’estació de França de Barcelona, rememora els moments més sensibles de la seva vida passada. Així la novel·la juga amb l’alternància dels capítols del moment actual amb els del passat, sense seguir la cronologia natural i sovint lligant associativament el final dels uns amb el principi dels altres. El primer capítol (primera part) i el darrer (tercera part) constitueixen tècnicament una excepció; són els únics en què s’hi fa present una veu narradora omniscient, cosa la qual permet a l’autora primer posar-nos en situació i presentar el seu protagonista i el seu entorn, i després, donar-nos a entendre que és ell qui escriu la història (segona part) en el record. La trama va dosificant així les informacions que convé desvetllar en cada moment i deixar-ne algunes en suspens, cosa que afegeix intriga al desenvolupament dels fets.

Una novel·la que abelleix llegir i ha d’interessar a un públic lector molt ampli.

© Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com.es/
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern