VIURE DES DE DINS UNA CULTURA ALIENA

Najat El Hachmi
Mare de llet i mel
Edicions 62, 2018, 394 pàgs.

per Anna Rossell

Llegir El Hachmi és un privilegi especial. I ho és perquè ens permet viure des de dins una cultura aliena, malgrat en alguns aspectes ressonen ecos dels nostres avis. I és un privilegi, perquè sempre ho és tenir l’oportunitat de participar de cultures diferents per reflexionar sobre aquestes i, de retruc, sobre la pròpia, per admirar-ne els aspectes positius i prendre distància dels que no ho són o no ens ho semblen.

Però, més enllà d’això, també és un privilegi quan la cultura de què parlem és la de molts veïns i moltes veïnes de casa nostra, que, per raons que se’ns escapen, desconeixem i semblem abocats a desconèixer sempre, malgrat els anys de veïnatge que compartim. Llegir El Hachmi fa prendre consciència de les possibles raons d’aquestes vides paral·leles, que diríem destinades a no trobar-se i per a les quals la literatura representa una possibilitat de confluència, un pont que facilita la desitjada trobada, que ens permet conèixer i saber, i, des d’el saber, comprendre i estimar.

Najat El Hachmi (Nador -Marroc- 1979), és una escriptora catalana entre dos mons (es va traslladar a Catalunya amb vuit anys), que, precisament perquè coneix els dos mons i participa emocionalment i racional dels dos, pot bastir aquest lloc de trobada. Els seus textos beuen de la més pura tradició biogràfica dels seus ascendents i de la pròpia, i és per això que resulta tan autèntica. Fins el moment autora de quatre novel·es i d’un llibre de relats, guanyadora de dos premis de les lletres catalans, ha estat traduïda a moltes llengües i su literatura ha suscitat enorme interès i produït una considerable quantitat d’estudis.

Mare de llet i mel, traduïda també a l’espanyol, de títol literal, conta la història de Fatima, un nena nascuda en un llogaret aïllat, polsegós, però molt estimat, del Marroc rural, un nena que molt aviat esdevindrà mare. Les condiciones de vida de la familia, enmig d’un paisatge gairebé erm, lluny de veïns i de ciutats (només una àvia viu a prop), facilitin la mirada cap a endins del món familiar que constitueix l’únic món dels personatges que poblen la novel·la, sobre tot de les protagonistes per excel·lència, les dones. L’escriptura viva i emocional d’El Hachmi ens permet compartir casa amb la gran família: un matrimoni, vuit germans (set noies i un noi) i l’esposa del germà, nouvinguda per tradició a la casa paterna. L’estreta convivència del dia a dia facilita la intensitat amb què el lector comparteix l’aire que respiren els personatges, un aire íntimament entrelligat, a falta de relacions exteriors.

Com acostuma a passar amb la bona literatura, l’interès de la novel·la no rau tant en el què —que també— com en el com. Perquè el què i el com són indestriables.

És evident que el text beu d’antigues tradicions, tant pels esdeveniments que s’hi narren com per la pell formal que a els embolcalla: la tradició oral hi és present des de l’inici; abans de començar una breu introducció ens posa en antecedents: «set germanes eren, set assegudes al voltant d’una taula de fusta, damunt la catifa de ràfia estampada. Fumejant al seu davant, una safata plena de gots estrets on ja havien abocat el te fent borbolls. Diuen: Explica’ns la teva història, germana nostra». I la dedicatòria —preciosa-— diu: A la meva mare que, sense saber llegir, em va ensenyar a escriure. Ja estem avisats; el que ens espera és una immersió en la tradició oral, en l’univers de les dones i de la maternitat. Una immersió conduïda per una veu narradora femenina que coneix el que narra de primera mà.
En aquesta atmosfera, aïllada, estreta i necessàriament íntima, on els rols estan estrictament repartits en funció del gènere, els lligams interpersonals, sobre tot els femenins, esdevenen d’una solidesa fèrria, i ho són tot: la taula de salvació per a la vida o un ofegós parany d’opressió fins a la mort. Abocada a l’estretor d’aquest limitat univers, Fatima, un noia desperta, intel·ligent i sensible, que no anirà mai a escola, percep el seu entorn amb avidesa i ull crític, observa i viu intensament. Malgrat que no disposa de referències diferents, Fatima intueix les mancances i el dolor que suposen per a ella i per a totes les dones unes tradicions culturals que les determinin des del naixement mateix i les aboca a un lloc que en cap cas hauran elegit elles i que, a partir del prematur casament emparaulat pels pares, deixarà de ser el lloc que els ha vist créixer i creien el seu. El matrimoni les portarà a la casa del marit, on tot, absolutament tot, és una incògnita. La seva sort, una qüestió d’atzar.

El restringit espai físic i humà que conforma la seva vida fa més permeables els personatges femenins a les emocions, a la dimensió poètica d’objectes i situacions, a tot allò emotiu. Això és reflecteix en el sensible i sensual registri lingüístic de la narració, on el pa i l’acte de pastar la farina adquireixen la funció metafòrica d’un leitmotiv, les paraules dels contes de l’àvia deixen una empremta inesborrable, l’alletament d’un fill esdevé el puntal que sostindrà la vida o la percepció dels canvis corporals, els impulsos i el llenguatge del cos, es fan molt més evidents i essencials.

Estructuralment la novel·la treballa dos fils narratius diferents que es van alternant al llarg de divuit capítols i un epíleg: un, en primera persona, que recull el relat de la protagonista Fatima a les seves germanes en una visita de vacances des de Catalunya —la història de la seva vida des que ella va emigrar amb la seva filla per anar a trobar el marit— i l ‘altre, en tercera persona, en què una veu narradora, de consciència femenina, ens explica  els esdeveniments localitzats al Marroc.

I és a partir del coneixement íntim de la provinença de Fatima i de l’ambient cultural i social que la rep en Deixar el su país que a els lectors d’aquí i d’allà ENS Podem Fer una idea de què representa l’emigració per la protagonista i su filla Sara, de la qual l’autora a Poques línies sap donar els pistes necessaries per imaginar-ne el trasbals.

Najat El Hachmi va guanyar el premi Ramon Llull 2008 de novel·la per L’últim patriarca i el Sant Joan de narrativa 2015 per La filla estrangera .

Najat El Hachmi
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

SER O EMBOGIR

Najat El Hachmi
La filla estrangera
Edicions 62, Barcelona, 2015, 213 pàgs.

per Anna Rossell

Sovint la ficció acull més veritat, més realitat, que una biografia o un llibre d’història. Aquest és el poder de la literatura, aquesta és la seva màgia, perquè la literatura, quan és bona, sap despullar la narració de l’anècdota i d’allò estrictament personal per transcendir-ho i universalitzar-ho. Najat El Hachmi, escriptora catalana de mare marroquina n’és un exemple paradigmàtic. Ho va demostrar en la seva novel·la L’últim patriarca (2008), amb la qual es va fer mereixedora del Premi Ramon Llull, així com del Prix Ulysse, i amb la qual va ser finalista del Prix Méditerranée étranger el 2009, i ho torna a demostrar ara amb La filla estrangera, publicada també en espanyol amb el títol de traducció directa La hija extranjera (Destino, 2015).

Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979) ens regala amb la seva última novel·la, guanyadora del Premi BBVA Sant Joan, un brillant text literari que, partint de la pròpia biografia, confronta el lector amb la biografia de cadascú, i més particularment amb la de tot aquell que es troba atrapat amb majúscules en el conflicte generacional i cultural, el de la pertinença a dos mons contradictoris (o, el que és pitjor, a cap dels dos).

Explicada en primera persona, servint-se d’una tècnica narrativa que, sense ser-ho, s’acosta amb freqüència al monòleg interior, la protagonista de la novel·la ens permet assistir al descarnat esquinçament personal que per a ella suposa l’exigència física i moral de la cultura de la seva mare, rifenya, i la d’acollida, catalana, del país on l’emigració les va portar. En el seu fracassat intent de reunificació familiar amb el pare i espòs immigrat a Catalunya, que a l’arribada de les dues, ja havia format una altra família, l’heroïna de la història ha viscut com a filla única, lligada a una mare que va haver de tirar-la endavant sola i refugiada a l’escalf de la immigració i la cultura rifenyes.
La novel·la —ubicada a la ciutat de Vic, encara que mai se n’esmenti el nom directament— comença quan la protagonista, una adolescent desperta i desimbolta que acaba de finalitzar el seu batxillerat amb brillantor, planeja el seu primer intent de fugida, la seva dolorosa però enèrgica determinació de deixar enrere un món que la limita, que no la satisfà i amb el qual no s’identifica. No obstant això, el sòlid nexe que la uneix amb la seva progenitora, la consciència responsable del que pugui significar aquesta fugida per a la mare, l’amor cap a ella, la fa desistir del seu projecte i tornar enrere. No serà l’única vegada.

El Hachmi sap de què parla, coneix bé la intensitat de la problemàtica, l’ha experimentat. Això, unit a la seva sensible capacitat d’observació, atorga a la seva escriptura, amb tocs d’ironia crítica entremesclats, el valor de la realitat, de la veritat, fa de la seva novel·la un relat autèntic. La filla estrangera és una peça mestra de la literatura catalana no només per la riquesa lèxica que desplega, sinó per l’afinada consciència lingüística de l’autora, que reflecteix precisament en la llengua i en allò intraduïble -tema recurrent en el text- la problemàtica de la protagonista. La diversitat de connotacions que suggereix l’encertat títol del llibre i que es descobreixen a mesura que avança la lectura, n’és ja un indici clar, però la novel·la convida a cada pas a la reflexió sobre el llenguatge i sobre la seva (in)capacitat de plasmar un món, una cultura. El text, que fa també freqüents al·lusions a la literatura catalana i desenvolupa un llenguatge fresc, actual, juvenil, com correspon a les característiques personals del jo narrador, una noia altament sensible, franca, directa, sensual i segura de si mateixa, es llegeix amb sorprenent fluïdesa i fruïció.

No cal dir que, a més de tot això, la novel·la suposa un acostament a la comunitat immigrant rifenya i a les comunitats immigrants en general, per la qual cosa és de gran interès per a tot aquell que vulgui conèixer de primera mà la vida quotidiana de conciutadans dels que lamentablement massa sovint sabem poc o res. Per la mateixa raó és altament recomanable per als polítics la responsabilitat dels quals té a veure amb ells.

De Najat El Hachmi s’han publicat també Jo també sóc catalana (2004) i La caçadora de cossos (Edicions 62, 2011), publicat el mateix any en espanyol per Planeta: La filla estrangeraNajat El Hachmi, en traducció d’Ana Rita da Costa García.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura