POÈTICA DEL DOL

Mireia Farriol
NUA
Stonberg Editorial, 2021, pp. 90



per Anna Rossell

Escriure és un procés de descàrrega. Tanmateix, el registre poètic ens regala una oportunitat de catarsi més pregona i afinada; ens permet penetrar les escletxes de l’ànima, escorcollar-ne els racons, i vessem els sentiments en imatges per definir-los, entendre’ls i entendre’ns, ultrapassant les limitacions de l’estricta sintaxi racional.

Mireia Farriol (Barcelona, 1943) ho sap i fa ús de l’eina que conrea des de fa temps, la poesia. I ho fa en un moment en què l’alleujament emocional li és més necessari, perquè li ha arribat un dels moments més temuts a la vida: acomiadar l’ésser estimat, company de viatge de tants anys. El dol és difícil, lacerant, però és necessari perquè ens alleuja i, finalment, ens redimeix, ens condueix a un altre nivell de relació i fins d’unió amb la persona finada. Aquest és el propòsit del darrer llibre de poemes de l’autora.

Dividit en tres capítols, que corresponen a diverses fases del procés d’introspecció aflictiva: ABANS, ARA, DESPRÉS i un EPÍLEG, el llibre sembla voler respondre a una línia cronològica evolutiva cap a una digestió del fet dolorós. Els darrers poemes del llibre, però, transmeten encara desassossec, la veu que ens parla no ha retrobat la pau després de la colpidora perplexitat i l’atordiment del trauma. L’ànima que es manifesta en el decurs del procés necessita encara, en acabar el volum, seguir fent camí de dol.
I és que el desconsol de la pèrdua difícilment pot tenir una gradació decreixent progressiva. Ans al contrari, la desaparició de l’ésser que ha format part íntima de la nostra vida ens llança al buit violentament i de manera sobtada, deixa l’ànima de qui es queda en un estat de desemparança despietada, un abisme del qual no se’n pot sortir sense alts i baixos, sense caure i recaure en fases que semblaven superades.

La veu poètica que ens parla en tot el primer capítol —ABANS
— ho fa en passat; tots els poemes són una remembrança d’un temps feliç, idíl·lic, viscut al costat de la persona estimada. El subjecte poètic cerca en la memòria els moments que vol retornar a la consciència com per fer inventari, revisa el seu àlbum de vivències benaurades. La benaurança prové sempre de coses senzilles (com gairebé tot el que ens colpeix profundament) i hi participen tots els sentits: l’olfacte: «Al fogó va vessar la llet, / la cuina feia olor de socarrim, / com l’amor quan / era encara a l’armari.» (2); el gust: «Dins les cordes calcinades, / un mutisme sanglotat /naixia de l’emoció / de paraules i aiguardent.» (3); l’oïda: «L’estimat en silenci, / esperava a les fosques / que el vent passés de llarg / a la nit calma. / Res pertorbava / la quietud / quan queia la lluna / i les seves mans / eren orfes.» (5); la vista: «En arribar els dies de flors, / el brunzit de les abelles / dins la tebior dels pètals / tenia un efecte balsàmic, / […].» (11).

L’amor vehement és el tema recurrent d’aquest primer capítol, que el subjecte poètic situa sempre en un marc de natura sensual, que evoca les diverses estacions (tardor, estiu, primavera), la bellesa del paisatge i de la llum de les parts del dia (el mar, les onades, la contemplació del lluny, el nou dia, la posta de sol, les olors, les flors, els colors), els sons (el brunzit, la remor de l’aigua, el ritme del batec del cor, la quietud, la calma); el viu, encès sentiment, sovint sota la imatge dels elements naturals (el foc, l’aigua, la lava candent, volcà en erupció, l’efluvi calent i espès, audàcia, desfici, intens anhel…) .

En els primers poemes de recordança la veu poètica ens parla del propi sentiment al costat de l’estimat sense fer esment de la parella o, per bé que entre línies intuïm la presència de l’altre, la veu prescindeix d’esmentar cap persona concreta. És simptomàtic, però, que, poc a poc, l’amant es va fent més proper i present: tímidament comença a referir-s’hi en tercera persona: «L’estimat en silenci, / esperava a les fosques / […]. / Res pertorbava la quietud / quan queia la lluna / i les seves mans /eren orfes.» (5), fins que acaba parlant-li directament: «Recordo com si fos avui / un matí damunt la gespa / que ni l’aigua em refredava / si et tenia al meu costat. / […] / (13). A partir d’aquí ja s’hi dirigeix en tercera persona del singular i, gairebé sempre, en primera del plural, fins al final del capítol. Però en el darrer poema la veu deixa de parlar en passat i s’imposa un present brutal: «Se t’ha emportat la claror, / […]. Al mig la sala d’espera / de l’hospital / mots i bates blanques / per compartir caritat / i paraules compassives / si l’accident és lleu, / o si al silenci / li resta poc fil.» (22).


El canvi temporal que s’anuncia en el darrer poema d’ABANS, i que reflecteix un daltabaix anímic, s’estén al segon capítol —ARA— en la desaparició absoluta de l’idil· li; la natura hi apareix només en relació amb l’agonia i la mort, esdevenen l’utillatge del dolor: «Sotabosc de mots sedats / dits en veu baixa a l’aurora. No he pogut sentir / la remor de la sang / ni els ocells que se t’enduien.» (24); «[…] S’ha bifurcat el sender. / Escollir / si ser núvol de fum / o cendra sota l’arbre.» (26).
A mesura que avança ABANS la veu poètica sembla recórrer un camí d’apaivagament del desfici; una incorporació íntima de l’amat, ara en un nou estat de relació amb ella: «Com sempre l’oració, / un parenostre escrit / sota una creu negra. Però el teu recordatori / només puc escriure’l jo. La llosa sense cap lletra, / el meu epitafi lleuger.» (28). L’absència de paraules a la llosa, el buit, s’omple paradoxalment amb aquest nou lligam, estret i entranyable. Però la buidor i la soledat encara segueixen molt presents en els poemes que segueixen: «[…]. Records de la llar difunta / ensordeixen els camins / on passejo tota nua.» La llar ha deixat de ser-ho sense l’acompanyament físic del traspassat, la veu poètica la percep difunta, i ella se sent nua en absència de l’estimat; una part d’ella mateixa ha mort amb ell. Com recorda l’autora als Agraïments finals, els éssers estimats que se’n van s’enduen una part de nosaltres: «A; tots els que ja no són aquí i m’han despullat per deixar-me NUA. / A tots els que ens ajuden a viure i a morir». El sentiment de consolidació de la nova íntima relació en una dimensió diferent avança molt a les palpentes; encara parla amb ell integrant-lo en el nosaltres: «No escoltarem els verbs / ni cap adjectiu amable. / […].», però ho fa amb l’enyor de recordar el que ja no serà possible fer plegats. Per bé que llegim: «En un lloc distant, / assegut al tronc d’un arbre / veus els Halley / mentre sembres / d’abrils el meu hivern.» (33), als poemes que segueixen el defalliment s’apodera altra vegada de la veu: «Hem entrat en el silenci. / El dia ja és més nit, / […] // Entorn d’ansietat i renou de tórtores / sense lloc per a l’esperança; / tot torna a ser pesant / […].» (35). O bé: «[…] / i no em trobo, / no veig on soc. / L’angúnia / reflectida / en un instant retorna.» (41).

El darrer capítol, DESPRÉS, ens fa esperar l’assoliment de la pau, fins sembla que la presència del finat és tan potent que la veu percep que l’ha de sobreviure a ella: «Quan ja no recordi / el meu nom / es trencarà el mirall / en mil bocins / i a cadascun hi haurà / el teu rostre.» (45). Però és en va; aquesta percepció resulta un miratge: «Del record ja no resta res / a la memòria. / […].» (46). Lluny de retrobar l’harmonia, el subjecte poètic evoca la seva pròpia mort i el sentiment de soledat i resignació: «[…] / Espero que el vent / em vingui a buscar.» (52), «[…] Les brases resignades / quasi s’han consumit / veient com camino sola.» (53), «[…] La meva ombra no em deixa / caminar lleugera / per arribar al bosc / i dormir-hi alliberada, / […]». (54).

L’EPÍLEG, simptomàticament un únic poema, subratlla el sentiment darrer que segueix colpint la veu; imaginant l’estimat entre les estrelles, no és la unió, sinó la separació esfereïdora, la desemparança la que s’imposa: «[…] No sé quina has escollit, / segur que serà la més bella / perduda per l’univers, / mentre jo no tinc l’empara / dels teus ulls a la finestra.» (Estrelles).

El llibre va precedit d’un sensible pròleg d’Àngels Diemand-Hartz.

Mireia Farriol ha publicat poesia des del 2013 i compta amb una considerable corrua de llibres de poemes des de llavors. NUA és el seu darrer, un llibre d’acompanyament al dol, al propi i al d’altres.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut