E. T. A. Hoffmann
L’home de la sorra
Traducció de Núria Mirabet i Cucala
Pròleg d’Emili Olcina
Laertes, 2022, 132 pàgs.

per Anna Rossell

Un privilegi poder seguir gaudint d’E.T.A. Hoffmann! Amb raó se segueix reeditant en noves traduccions. La seva obra és viva i la seva petjada roman en els ecos que ressonen en molts altres escriptors igualment universals i fins cineastes recents de renom. I és que Hoffmann és pioner en l’escriptura d’allò sinistre i s’avança a la psicoanàlisi.

Hoffmann (Königsberg, 1776-1822) fou un geni. Especialista en dret, excel· lí com a jurista, però també com a pintor i músic. Tanmateix, malgrat va exercir alternativament diverses feines que acabava deixant, o de les quals l’acomiadaven, i conrear les altres arts, el coneixem sobre tot per la seva impactant literatura. Els seus contes terrorífics l’han consagrat com a mestre del gènere fantàstic. Un escriptor romàntic que, interessat com tants altres adscrits al Romanticisme, en estudiar literàriament els racons obscurs inherents a la naturalesa humana, s’hi va endinsar amb gosadia i amb una intuïció sense precedents: la bogeria, la personalitat desdoblada, els somnis, el vampirisme. El romanticisme sabia que la Il· lustració no podia explicar-ho tot, que la raó no il· luminava aspectes incompresos. Es diu de L’home de la sorra, com del Lenz (1835) de Georg Büchner (1813-1837), que és un dels primers textos a reflectir l’esquizofrènia. Només que el conte d’E.T.A. Hoffmann fou escrit bastant abans, el 1817, i publicat dins del recull Contes nocturns.

Aquest és un dels relats més populars de l’autor del romanticisme negre. La seva precisa observació del capteniment humà foraviat, la seva aguda mirada cap a l’interior de l’ànima i la seva excelsa tècnica narrativa, donen a aquest conte un potencial interpretatiu que s’ha fet palès en la gran quantitat de textos hermenèutics d’erudits i investigadors que han sorgit en els darrers anys.

Nathanael, el protagonista, és el fil conductor de la inquietant història, uns esdeveniments i unes idees que el persegueixen de manera obsessiva i que acaben per portar-lo a un final funest.
El conte és riquíssim en la diversitat i l’interès dels temes que tracta i les reflexions que suscita en els lectors: relació veritat vs. realitat; subjectivitat/il· lusió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants. « usió/imaginació vs. realitat/objectivitat; el món interior vs. el món exterior; llibertat humana vs. destí; suggestió/obsessió vs. raó/distanciament… per esmentar-ne els més importants.

Tècnicament la narració s’inicia en el marc d’una estructura epistolar, tres capítols en què Nathanael escriu al seu amic Lothar, germà de Clara, la seva estimada, i li dona compte de l’episodi inquietant que el persegueix els darrers temps (la primera carta) i la que escriu Clara, la promesa, a Nathanael (la segona), on ella prova de tranquillitzar-lo traient a relluir la força i el perill de fer cas a pressentiments que, segons Clara, no són sinó una projecció del nostre propi interior i acaben representant una amenaça per a la nostra salut. La tercera, una altra missiva de Nathanael a Lothar, en què segueix la reflexió a què el convida Clara. Però és a continuació de la tercera carta quan, en aquest mateix capítol, apareix una veu narradora omniscient, que es declara amic de Nathanael i també de Lothar, que es dirigeix sovint al lector i que afirma que Lothar li ha fet arribar les cartes del protagonista angoixat. Amb aquesta documentació el narrador exterior es proposa transmetre’ns la història. Estructuralment el conte, pel seu començament epistolar, per la contraposició en alguns moments entre mentalitat il· lustrada (Clara) i mentalitat romàntica (Nathanael), pel narrador exterior i per la deriva del personatge central, recorda el Werther del Goethe preromàntic, que ja apuntava els temes del Romanticisme. Cal subratllar la genialitat que es manifesta en la manera com Hoffmann organitza el relat i diu i escampa sospites i detalls per deixar-nos en la inòpia. Perquè a través de les cartes coneixem directament tres dels personatges principals, així com, de rebot, els que protagonitzen la història de Nathanael. Aquesta tècnica apropa els protagonistes al lector i incita a la seva empatia, una empatia que es reforça amb la intervenció del narrador exterior en dirigir-se als lectors. En el decurs de la lectura no deixem de dubtar si Nathanael imagina i fantasieja o si el que explica té una vivència real. I fins el final absolut l’autor ho deixa amb intel· ligència molt subtilment en suspens, perquè la veu narradora escriu:

«Al cap de molts anys, va córrer la brama que havien vist Clara davant d’una bonica caseta al camp, en un lloc llunyà, en companyia d’un home afectuós; estaven agafats de les mans i dues criatures alegres jugaven davant d’ells. Podríem treure’n la conclusió que Clara va trobar la tranquil·la felicitat casolana que s’adeia amb el seu esperit alegre i viu, i que mai no hauria trobat al costat de Nathanael, amb l’ànima esquinçada». Per bé que el narrador omniscient diu de Nathanael que tenia «l’ànima esquinçada» i sembla donar a entendre que aquesta és una observació objectiva, l’únic que se’n desprèn objectivament és que la hi tenia, d’esquinçada, però no aclareix per quina causa: veia fantasmes? El que veia i li passava era real? La pregunta resta oberta. Així al lector li queda un sentiment sinistre, no resolt. Val a dir que hi ha un detall important que hi contribueix: el conte de Hoffmann incorpora un personatge, un altre amic de Nathanael, de nom Sigmund. L’escriptor no sabia res del psicoanalista austríac Sigmund Freud. Aquest no havia nascut encara. El llibre inclou, en una segona part, un escrit de Freud, qui, arran de L’home de la sorra de Hoffmann, va fer un homenatge a l’escriptor alemany en un article, Allò sinistre, on estudia les seves causes des del punt de vista psicoanalític. És una aportació que enriqueix la reflexió sobre el conte de Hoffmann i en subratlla la precocitat i il· lumina la definició i la percepció d’allò sinistre i de les seves raons, diferenciant també entre el que incita a la impressió de sinistre en la ficció i en els casos de vivència real.

El conte va precedit d’un pròleg d’Emili Olcina, que emmarca en un context històric-literari molt ampli la figura de Hoffmann i el va estrenyent cada cop més, acostant-se a la figura concreta de l’escriptor.
La traducció, excelsa.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https:twitter.com/Raboliut